Quan parlem d’immigració, hi ha molta gent a la que sovint li venen al cap les imatges de les pateres, de pisos compartits multifamiliars, de gent que sembla que no ens enten. Dona la sensació que parlem d’un fenòmen nou que ens està arrossegant a tots cap a l’abisme i que ens robarà la identitat, la cultura i fins i tot els serveis que tants anys ens ha costat d’aconseguir. Quan parlem d’immigració sovint patim la ignorància de no saber ben bé de què estem parlant.
En el nostre país i més concretament en aquesta ciutat hem estat receptors en diverses èpoques de fluxes migratoris diversos. Primer van arribar a Barcelona la gent de comarques, després d’Aragó i el País Valencià, més tard va arribar gent d’arreu de l’estat espanyol, i ara en un món globalitzat les persones ens arriben des de tots els punts del planeta.
Tota aquesta barreja de cultures, llengües, tipus de famílies, usos i costums, que en pocs anys han arribat en un nombre molt important ha fet crèixer la població de Catalunya en gairebé un milió de persones. Estem parlant d’un creixement demogràfic molt important, un dels més importants que s’han produit a Europa.
Aquest creixement ho ha estat en nombre de persones, però no s’ha traduit en un creixement paral•lel de serveis i ajuts per aquestes. Això afegit a la manca d’informació sobre el tema ha fet sorgir com bolets una sèrie de rumors, que basant-se en llegendes urbanes de vegades alimentades per determinats sectors socials i polítics, han anat prenent els carrers. Coses com que els immigrants reben ajuts que per dret han de ser per a les persones d’aquí, que els immigrants poden obrir un negoci i estar-se un any sense pagar impostos de cap mena, que els immigrants es queden amb les places d’escola bressol, habitatge protegit, etc. etc.
M’agradaria que d’una vegada per totes, els que llegiu aquest bloc tingueu clar i també ho transmeteu a hom que ho dubti, que
els immigrants “no gaudeixen de cap avantatge fiscal o social pel fet de ser immigrants”. En qualsevol cas, si hi accedeixen és per una qüestió relativa als ingresos i la seva renda, però mai pel fet de ser immigrants.
És cert que desde que l’arribada de nous veïns s’ha incrementat, el llindar dels ajuts s’ha situat més avall. Però això no és pas culpa d’aquestes persones. En qualsevol cas podriem criticar la manca de previsió que des de l’administració hi ha hagut en els darrers quinze ó vint anys en aquesta matèria i que ara necessita d’un pla de xoc urgent. També cal dir que a Catalunya no disposem dels recursos necessaris ni competencials ni econòmics per afrontar sóls aquest repte i aquesta és una de les primeres coses que hem de resoldre i
exigir al govern espanyol: competències i recursos.Hem de disposar de les eines necessàries per poder absorbir de forma raonable el fluxe migratori que està arribant a casa nostra. I després hem de saber utilitzar aquestes eines de la forma adequada, que tampoc no és fàcil. Coses com la generalització d’aules d’acollida, els programes de reagrupament familiar, la integració en la xarxa associativa ciutadana, la distribució homogènia per tots els barris, la formació laboral i perquè no també l’assistència legal, són mecanismes molt útils per abordar la seva integració.
Ademés a Catalunya disposem d’un mecanisme molt eficaç per fer que la integració sigui una mica més fàcil:
la llengua catalana. Per posar un exemple a Madrid un equatorià sempre serà considerat equatorià, però a Barcelona si es relaciona en català ja és socialment un català més. Per descomptat que aquesta no ha de ser l’única via utilitzada. Hem de reforçar l’acolliment dels nous veïns i veïnes amb tots els recursos dels que he fet esment abans.
Donada la situació actual convé un pla de xoc per, si més no, estabilitzar la situació; però també hem de planificar a més llarg termini. No podem caure en els errors que han comès altres països. Catalunya sempre ha estat un país d’acollida i ho ha de continuar sent, però també hem de ser conscients de les nostres limitacions perque el nostre sistema no s’ensorri.
Ahir vaig assistir a la
taula de “ciutadania, convivència i immigració” d’Horta-Guinardó i vaig comprovar la feina, de vegades poc coneguda, que diverses persones i entitats estan duent a terme en el nostre districte. Per ells i elles parlar d’acollida, reagrupament familiar, assistència i formació per a joves i dones és parlar de coses tangibles i realitzables. Per aquestes persones parlar d’immigració no és parlar de pateres, és parlar de nous veïns i veïnes amb drets i deures. Des d’aquí un cop més els hi dono el meu recolzament a la magnífica tasca que fan. Potser és un petit oasi en el desert, però el fet de que aquesta iniciativa hagi nascut al nostre districte també m’enorgulleix. Les institucions han d’estar atentes a com evoluciona aquesta iniciativa pionera, per tal d’extendre-la arreu del país si convé.
