Hi ha vida més enllà del 9 de març

Segons a quí escoltes o segons a quí llegeixes, sembla que hi ha hagut un abans i un després del 9 de març. Potser és així per algunes persones o per alguns partits, però sens dubte, Catalunya no ha sofert cap canvi significatiu respecte als darrers anys.

En el cas del meu partit, ERC, ha obert definitivament un debat que ja era present des de que l’Estatut es va retallar, que va continuar present després de les eleccions del 2006 i que ara ha pres cos mediàtic de cara al proper congrés del partit. I això, creieu-me, és bo; i ho és perquè Catalunya continua patint moltes mancances i amb una Esquerra reforçada després del congrés, podem ser capaços de liderar el projecte sobiraniste del nostre país.

Ara sembla com si els “catalans emprenyats” hagin desaparegut del mapa i potser sí que ho han fet (de moment) del mapa mediàtic, però estic segur de que no tardarem gaire a tenir prous motius per sentir-ne parlar de nou de catalans emprenyats o millor “catalans i catalanes reivindicatius”, m’agrada més reivindicar que emprenyar-me.

De fet, tot continua igual. Els papers de Salamanca continuen sense repatriació, el dèficit en infraestructures continua present, encara no podem decidir sobre l’aeroport del Prat, el recurs contra l’Estatut encara hi és, la negociació del sistema de finançament encara s’ha de fer i a més sembla que Andalusia ens agafa avantatge i pot resoldre-ho abans que no pas nosaltres, els transformadors de Endesa que hi ha als nostres carrers continuen essent vells i obsolets a banda d’antiestètics i en casos determinats perillosos, Rodalies continua en mans de RENFE i sense inversions a la vista, l’horitzó 2014 sense inversió de la Unió Europea i amb la caducitat del finançament que marca l’Estatut assenyalen una data molt problemàtica per al desenvolupament econòmic a Catalunya i a més amb el fantasme d’una crisi internacional que també ens agafarà amb major o menor grau, però que ho farà segur.

Per tant, el resultat polaritzat de les darreres eleccions estatals no ha canviat gran cosa en el panorama, tret de resultats vistos en clau de partit, però mai valorats en clau de país, doncs els resultats que poden marcar molt la política catalana en clau de país són els de les eleccions al Parlament de Catalunya, on la polarització no pot imposar-se.

Efectivament hi ha vida més enllà del 9 de març i efectivament tenim molts reptes pendents d’afrontar. Convé que Esquerra estigui ben asentada de portes endins, perquè en el futur hem de ser la força clau per mantenir viva la flama sobiranista de Catalunya, encara que no l’única. Si mirem anys enrera, només 8 anys enrera, tenim més representació arreu on som, i sí, el darrer cicle electoral ha corregit a la baixa aquesta quota de representació, però si som capaços d’adreçar el rumb, Esquerra té l’oportunitat històrica d’aglutinar aquells sectors que a hores d’ara, tot i ser sobiranistes no hi confien. Això ens permetria donar un salt endavant que ens situaria en una posició privilegiada per poder fer avançar el país cap allà on els sobiranistes volem.

Cal treballar en aquest sentit, després del congrés d’Esquerra no pot haver dubtes ni discrepàncies importants.

Carod, Puigcercòs? Esquerra!

El debat ja fa temps que ha començat a Esquerra. Ara, després dels calamitosos resultats a les darreres eleccions, aquest debat s’intensificarà en vistes al proper congrés del partit per raons òbvies.

Puigcercós i Carod-Rovira ja estan movent peça per començar a preparar els seus equips de cara a presentar candidatura. Tant el moviment d’Esquerra Independentista com el de Reagrupament jugaran segur un paper destacat en les setmanes que venen. Ja veurem si també apareixerà aguna altra candidatura provinent d’aquests sectors o bé acaben incorporant-se a les dels actuals president i secretari general.

Però crec, que per damunt de tot plegat, el que haurem de valorar i molt és les candidatures en el seu conjunt. No és tan important quí sigui el president d’Esquerra després del congrés, sinò quins seran els membres de l’executiva. Una executiva que haurà de respondre a un equilibri territorial de debó, que s’ajusti a la realitat en quant a les xifres de militants arreu del país. Sense anar més lluny, Barcelona ha de tenir una representació destacada en aquest nou projecte d’Esquerra. Comptem amb gent prou bona, com el Jordi Portabella, l’Oriol Amorós o el Rafel Niubó, entre d’altres, com per tenir un pes prou important al nucli principal del partit.

A més, també haurem de sopesar molt bé, quin projecte s’ajusta més a la realitat de l’independentisme català, tot pensant que les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 són crucials, doncs són les que en funció dels resultats i les futures aliances que en fructifiquin, marcaran el full de ruta cap al 2014.

I per descomptat, hem de reforçar el paper del republicanisme i l’ètica com un tret diferencial esencial respecte altres formacions catalanistes com ara CiU. Aquest ha de ser el pal de paller d’un renovat discurs d’Esquerra.

En definitiva, el que hem de desitjar tots i totes els que formem part d’Esquerra, es que després del congrés el partit surti reforçat, independentment del nom del president. Jo a hores d’ara no em puc mullar encara. No conec les candidatures en el seu conjunt ni el full de ruta de les mateixes cap al 2014. Però quan arribi el moment em mullaré segur.

Esquerra escalfa el motor del canvi

Encara a darrera hora vam tenir una última sorpresa. ICV-EUiA va perdre un diputat que va cedir a CiU. Això suma a Iniciativa, tant a Catalunya com a Espanya, al vaixell dels perdedors d'aquests comicis, encara que continua essent ERC qui s'endú la palma.

No han passat ni 24 hores i ja tenim moviments. Avançament del congrés d'ERC de l'octubre al juny i Puigcercós deixa el govern per passar a dedicació exclusiva al partit, es a dir, a aconseguir prou aliats per la seva més que previsible candidatura. Ara el que falta veure és quí se sumarà a la seva estela, i també si finalment Esquerra Independentista presenta una candidatura o be acaba fent alguna mena de pacte amb el mateix Puigcercós.

I en Carod, què farà? i la gent de Barcelona a quí donarà suport? moltes incògnites encara, però en breu les anirem descobrint.

Esquerra ha posat fil a l'agulla i escalfa el motor del canvi.

Mals resultats per Esquerra

Pendent de finalitzar l’escrutini, els resultats de les eleccions reflexen a primera vista dues coses.

La primera és que Esquerra no ha estat capaç d’aguantar la forta bipolarització. Tot allò que s’ha endut el PSC, ho ha perdut ERC.

La segona és que CiU es converteix en la força decisiva perquè els socialistes puguin tenir una legislatura estable.

Això, d’entrada fa que el mal resultat d’Esquerra ho sigui per partida doble. I crec que és així perquè la pressió de la possible sociovergència planejarà de nou amb força a Catalunya. Un pacte estable PSOE-CiU a Madrid farà difícil la conjuntura amb el govern d’Entesa a Catalunya, més si tenim en compte que els resultats obtinguts han donat aire als socialistes catalans i han restat molt de suport a Esquerra. Iniciativa ha aguantat el cop i podrà seguir amb el mateix paper que fins ara.

No cal dir, que amb aquest mal resultat, els candidats a presidir el partit de cara al proper congrés que farem enguany, començaran a partir de demà a prendre posicions i que aquest nou procés electoral, aquest cop en clau de partit, també jugarà un paper molt important en el futur immediat.

Es preveu per tant una època de canvis, que d’una banda vindran decidits per la militància, i d’altra banda els marcarà l’encaix d’una possible sociovergència, que tot sigui dit de passada, podria afectar fins i tot l’ajuntament de Barcelona.

En què hem fallat a Esquerra?

No hem fallat pas en el projecte de país. Esquerra sempre ha estat fidel a una política que ens faci avançar en línia recta cap a la sobirania, pas a pas, però amb una meta clara.

Crec que hem fallat en la forma de fer arribar el missatge a les persones. Quan el missatge s’explica amb més de dues o tres frases és massa argumentari i aleshores sembla més una justificació que un argument. Esquerra està donant justificacions des de la retallada de l’Estatut i ha arribat un punt en què una bona part de l’electorat ha deixat temporalment de confiar-hi.

Una altra cosa en la que crec que hem fallat, és que hem tret massa pit quan les coses ens han anat millor, i això tampoc ha agradat a una part del nostre electorat que ens han fet pagar a nosaltres el desencís de la retallada estatutària, tot i ser els únics que ho vam defensar fins al final.

En qualsevol cas, si ho mirem des d’un altre costat, avui ERC té 2 diputats més a Madrid que fa vuit anys, i CiU en té 5 menys. Però quan passes d’1 a 8 i de 8 a 3, passes de l’eufòria al pessimisme.

Aquest resultat ens deixa molta feina per fer en un futur immediat i és responsabilitat de tots i totes els que formem part d’aquest projecte que es faci aquesta feina amb seny, amb el seny que ens haurà de portar a la independència. Hem de posar en ordre moltes coses a casa i ho farem. Hem d’agafar el nostre projecte de país i les nostres idees, les que ja tenim, i ordenar-les de manera que deixin de sonar com a justificacions i sonin amb força en un discurs clar i contundent.

Cal fer una reflexió a fons, però hem de partir d’una base. I aquesta base és que hem de procurar mantenir el cap fred per poder acabar els objectius d’aquesta legislatura a Catalunya. Hem de ser capaços de mantenir aquest govern d’Entesa fins al 2010, que segur que ens ho posaran difícil, però ara més que mai hem de ser la garantia de que el govern de Catalunya no el decideixin a Madrid. Un cop passi això, el 2010 seran figues d’un altre paner i per tant, ja veurem que ens convé a nosaltres i al país.

Per tant, tot i que avui és una mala nit hem de cridar ben fort allò d’”endavant l’esquerra i visca la terra”.

ETA ens vol robar la paraula

Però no podrà. Encara que avui els actes de campanya s’hagin suspès, no podrà. No per aquesta via. Assassinant d’una forma tan freda i vil, no podrà.

Les forces democràtiques no cedirem mai la paraula a les pistoles i a les bombes. El terrorisme no pot marcar l’agenda política, mai, estic totalment d’acord amb el discurs del Lehendakari Ibarretxe. De cap forma es pot matar a cap persona d’aquesta manera en nom de cap poble.

Hi ha partits democràtics que no renunciem a la independència, però ho fem per la via de les urnes, no de les armes. Aquestes últimes no ens condueixen enlloc.

M’ha fet mal, com sempre, que hi hagi un partit que parla d’unitat de les forces contra ETA, però a l’hora de la veritat no és capaç d’arribar a un acord unitari de les forces del congrés per una declaració institucional.

M’ha fet mal, en veure la intervenció de Llamazares, les malicioses preguntes que alguns periodistes (d’una corda determinada, es clar) li feien respecte als pactes de govern a Mondragon i a la seva opinió sobre la il•legalització de partits. Se n’ha sortit molt bé en les respostes, clar i contundent, xapò. Qui no l’hagi entés és perquè no vol.

Queda molta feina per endavant. El diàleg i la derogació de la llei de partits acabaran essent imprescindibles, però ETA també ha d’entendre que cap de les morts que han provocat fins ara, ni les que pensin planejar en un futur, conduirà a la independència d’Euskadi. Aquesta haurà d’arribar per decisió del poble basc, de tot el poble basc, no dels encaputxats.

Que els terroristes no ens canviin la nostra intenció de vot per diumenge. Per nosaltres l’única via cap a la independència és la democràtica i pacífica. Condemnem massivament l’atemptat anant a votar diumenge. Jo ho faré segur i com independentista que sóc votaré per un partit independentista amb una gran tradició democràtica.

El 9 de març ens hi juguem molt

Ja es prou sabut que hi ha molta gent que no pensa anar a votar. Per a molts l’excusa és que no tenen prou confianaça en els polítics i em sembla totalment legítim que pensin d’aquesta forma. Però la situació a Catalunya és la que és i l’única forma de fer que això canviï és reforçant l’opció política més adequada per resoldre les mancances que tenim al nostre país, i encara més important, per treballar amb prou temps en la resolució dels problemes que ens esperen en un futur immediat.

L’abstenció és una opció que tot i ser legítima no propicia els canvis. Amb una tasa elevada d’abstenció tot seguirà igual o en tot cas només pot anar a pitjor si la dreta surt reforçada.

El vot en blanc, serveix com a vot de protesta. Però és una protesta que només dura un dia. El dia dels resultats és un vot que pot donar a parlar, sí. Però els quatre anys següents no se’n recordarà ningú, perquè no hi ha escons al congrés per representar el vot en blanc. No hi hauran escons buits de vot en blanc; hi hauran escons plens de diputats i duputades del PP i del PSOE en el seu lloc.

La campanya a nivell estatat està absolutament manipulada, cercant la bipolarització absoluta en els dos grans partits estatals i ignorant de forma intencionada la resta de formacions que poden restar poder als primers i forçar pactes que siguin beneficiosos per a l’equilibri territorial de l’estat. Els grans debats Zapatero-Rajoy, cerquen això precissament. Encara se’n parla del primer debat i demà passat ja en tenim el segon, del qual se’n parlarà fins al dia de les eleccions. Això és una situació francament injusta, més si tenim en compte el sistema electoral de l’estat espanyol, que no és ni de bon tròs el sistema francès o el sistema nord-americà. Aquí sortim a cantar tots el mateix dia, i és per tant de justícia que ens deixin el nostre espai a l’escenari perquè la gent ens vegi i pugui opinar.

Tan descarada és aquesta actitut en alguns mitjans, que el debat dels candidats dels partits catalans que va tenir lloc a TV3, ha estat ningunejat fins al punt de que “El PSOEriódico” titula en portada: “Debat Nul”. Per a catalans i catalanes crec que és molt més transcendental el que es va parlar en aquest debat que no pas tot el que van dir Zapatero i Rajoy.

S’acosta el dia i és molt important per al nostre futur que l’opció sobiranista surti reforçada. Hem de tenir en compte que ben aviat, el 2014, Europa deixarà de donar diners a l’estat espanyol i això és un greuge molt important. Sense anar més lluny, el 72% del TGV Madrid-Barcelona ha estat pagat amb diners d’Europa. Sí, així és, la gran inversió de l’estat a Catalunya ha estat costejada amb fons europeus en gairebé tres quartes parts. I a més, el 2014 caduca el “gran pacte financer” que van tancar en ZP i en Mas amb la retallada de l’Estatut, amb una gran visió per part del president de l’estat i amb una gran estupidesa per part del cap de l’oposició a Catalunya.

Falta una setmana i la tria s’ha de fer tenint en compte els fets recents i les necessitats de Catalunya.

Votar el PSOE és votar a qui va dir que aprovaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Bé doncs tot i ser un Estatut que comptava amb el suport del 90% del Parlament, se’l va “raspallar” en un tres i no res. Votar el PSOE és votar a qui va prometre que tornarien a Catalunya els papers de Salamanca. És votar a qui va prometre publicar les balances fiscals. És votar a qui va prometre que l’1 de gener de 2008 traspassaria Rodalies a la Generalitat. És votar a qui promet que desplegarà l’Estatut tal i com està acordat… però jo no m’ho crec. Les lleis se les passen “pel forro” quan es tracta de Catalunya.

Votar el PP és votar a qui ja ha dit clarament que farà escoles per educar en castellà. És votar a qui farà d’una manera o una altra el trasvassament de l’Ebre cap a Marina d’Or i Polaris World. És votar a qui no tan sols no desplegarà l’Estatut, sino que ens prendrà les competències que els sembli oportú. I a aquests, per contra, sí que me’ls crec. Ens faran la guitza tan com puguin. S’ha de ser nacionalista espanyol, fatxa, de dretes i a més masoquista per votar el PP, si vius a Catalunya.

Votar CiU, és votar per enfortir l’economia del seu partit i res més. Votar CiU és votar al partit que es diu “catalanista”, i que en dues hores va ventilar-se l’Estatut de Catalunya, que va tardar dos anys en ser acordat per les forces del Parlament. Tot per sortir en la foto i tot perquè el Zapatero li va prometre que a les eleccions al Parlament de Catalunya, s’investiria president el cap de la llista més votada. Els van enganyar amb una altra promesa socialista. Doncs no content amb aquesta “baixada de pantalons”, encara ara proposen pactar al congrés espanyol, amb la mateixa jugada. S’ha de ser inepte.

Votar ICV-EUiA és votar el PSOE bis. Votar Iniciativa és votar la “torna”. Recordeu la imatge del Joan Saura anant a signar a Madrid l’Estatut retallat, 24 hores després de la retallada. Recordeu-lo treient abaixant el vidre i treient el cap per saludar en veure les càmeres doncs els vidres eren foscos i havia de deixar-se veure. La foto és importan i l'escena per posar-se a plorar. Votar Iniciativa, és votar la força que a l’ajuntament de Barcelona, predica una cosa i fa una altra. Com ahir al plenari de l’Ajuntament, on es va produïr un fet insòlit. ERC va presentar una proposició per donar la benvinguda, en nom de la ciutat, al nou estat de Kosovo. Com era d’esperar ni socialistes ni populars van donar-hi suport. Sí s'hi va sumar CiU. Però el que va fer Iniciativa no s’entén: van votar a favor tots, excepte un regidor que van fer sortir de la sala per no forçar l’empat que s’hagués produit, ja que un altre regidor, aquest socialista, no va poder assistir al plenari. És a dir, estan a favor de la proposició, però no volen que s'aprovi. Oi que no s'enten? doncs així ho fan tot.

Per tant, no ho dubteu. L’única força política catalana, capaç d’emprar totes les seves forces en benefici de Catalunya, és Esquerra Republicana de Catalunya. Tenim un gran candidat, tenim un projecte de país i tenim un discurs coherent independentment de l’àmbit en que ens trobem, tant si és l’ajuntament, el Parlament de Catalunya o el congrés dels diputats.

Perquè volem un país de primera. Perquè no volem viure en un país amb catenàries de 80 anys d’antiguitat. Perquè no volem viure en una país on una apagada elèctrica tarda 5 dies en arranjar-se. Perquè volem anar de Barcelona al món sense passar per Madrid. Perquè volem unes infraestructures de primer nivell. Perquè amb els nostres recursos i sense l'expoli fiscal ho podriem aconseguir. Perquè ja fa massa anys que dura tot plegat. Per això volem la independència.