dimecres, 30 d’abril de 2008

Imatges impactants a la premsa

Avui, mentre repassava la premsa pel matí he quedat impactat per la imatge dels cadàvers dels quatre nens palestins que han mort a Gaza durant un bombardeig israelià. No és el primer cop ni serà l'últim en que la notícia entra per la vista des de la fotografia enlloc de fer-ho des del titular.

Aquesta imatge, que segurament ha donat la volta al món en diferents mitjans de premsa escrita m'ha generat una impressió difícil d'explicar. D'una banda el rebuig cerebral a veure aquella imatge cercant detalls, és a dir que com més aviat deixem de mirar-la millor; però d'altra banda m'ha transportat directament a la cruesa de la guerra a l'orient mitjà i a veure clarament que el món no pot romandre impassible davant de fets com aquest.

I amb això m'acabo formulant la següent pregunta: és necessari que els mitjans de comunicació facin servir imatges tan dures i explícites per donar una notícia? i no acabo de decidir-me per una resposta, perquè per un costat hi ha el respecte cap a les víctimes i les seves famílies, i també el rebuig que hauriem d'expressar davant del "morbo pel morbo", però d'un altre costat també és cert que als que vivim tan allunyats dels conflictes només se'ns toca la fibra quan rebem impactes d'aquesta mena. Per tant, encetarem una enquesta al bloc per conèixer la opinió de més persones.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Hem de guanyar en coherència

L’escasetat d’aigua ha ocasionat problemes territorials tant al país en el seu conjunt, com als partits en particular. Només cal veure les reaccions de la militància d’ICV a les terres de l’Ebre i també de la militància d’ERC.

El problema principalment ha estat la poca transparència que s’ha donat a la presa de decisions i el fet de que en cap moment s’ha sabut transmetre la condició d’excepcionalitat de la situació.

Ara bé, el que em sembla que de cap manera es pot fer, és prendre posicions diferents en funció de l’àmbit territorial i de la situació on t’hi trobes.

ERC com a membre del govern ha aprovat el pla per a la conducció d’aigua des de la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona fins a la xarxa del Ter Llobregat, amb la condició de que es faci sota el criteri d’excepcionalitat i només sigui utilitzat en cas d’emergència, com ens podem trobar d’aquí a pocs mesos si finalment no plou prou.

ERC alhora també serà present a les mobilitzacions que es faran en contra de l’anomenat minitransvassament a les terres de l’Ebre i alguns dirigents del partit s’hi sumaran a les cites.

En votació al Congrés ERC s’abstindrà sobre el decret-llei de Sequera. Tot i que en aquest cas no es fa per protestar contra la mesura adoptada pel govern de la Generalitat, sino pel fet de que l’estat l’apliqui amb els diners que la disposició addicional tercera de l’Estatut que serveix per compensar el dèficit històric de Catalunya en matèria d’inversió estatal, quan del que es tracta és de fer una infraestructura per solucionar una situació d’emergència. I alhora critica que aquest decret-llei obra la porta a que s’apliquin polítiques de transvassament a altres parts de l’estat, encara que no sigui sota criteris d’excepcionalitat.

En qualsevol cas, crec que hi ha un sector d’ERC que preten treure’n profit de la situació, pensant en la inclinació del vot de la militància el proper dia 7 de juny. De la mateixa manera en que hem de ser crítics amb aquells partits diferents del nostre que pretenen fer partidisme d’una situació com aquesta, també ho hem de ser de portes endins amb aquells dirigents que pretenen treure’n rendiment en clau interna.

Per davant de tot, cal aplicar-nos la norma i hem de ser coherents. A més el territori passa per totes les comarques de Catalunya, incloent-hi Barcelona i l’àrea metropolitana. Tingue-m’ho en compte perquè la cohesió territorial és un element que sempre hem defensat des d’ERC. D’això també se’n diu coherència.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Un conte per Sant Jordi

Avui, diada de Sant Jordi, faig una entrada al bloc de caire diferent. No faré ni opinions ni comentaris sobre cap tema.

Ara fa quatre anys, vaig escriure un conte dedicat als meus fills. Un conte que en cap cas té la intenció de ser cap “best seller” ni res per l’estil.

Aprofitant que avui és Sant Jordi, i que tots i totes anirem a comprar llibres i roses, he pensat que és un bon dia per compartir aquest conte infantil amb aquelles persones que tinguin ganes de llegir-lo. Aquí va, per tant, aquesta petita història, espero que us agradi.

l'Arnau i en Nabor

"Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau.

L’Arnau era un nen de cinc anys, rialler i un xic entremaliat. Tenia una gran vitalitat i posava moltes ganes en tot el que feia, sobretot si alguna cosa li agradava, es clar.

Vivia en una gran ciutat amb la seva mare, el seu pare i el seu germà petit, en Jofre que tan sols tenia un any. Però tot i viure a la ciutat, tenia la gran sort de tenir un parc al costat de casa, on podia passejar en bicicleta i jugar amb la pilota, que eren les dues coses que més li agradaven.

Un dia que plovia molt es van quedar tots a casa a passar la tarda. L’Arnau i el Jofre van estar jugant amb totes les joguines que guardaven a l’armari: construccions, cotxes, trens, ninots... i van fer un gran escampall. Quin desordre !!

L’Arnau estava fent un castell mentre el Jofre bellugava els cotxes amunt i avall. Però de sobte en Jofre va deixar de banda els cotxes i tot gatejant va anar directe cap al castell de l’Arnau. Va estirar el braç i “patapam”, les peces del castell van saltar pels aires. Això no li va fer cap gràcia a l’Arnau. Tot l’esforç que havia fet estava desparramat pel terra en un tres i no res; i es clar es va enfadar d’allò més. Va tenir una bona enrrabiada i la seva mare va anar cap a l’habitació per posar pau.

- Què ha passat Arnau? –va preguntar la mare–.
- Que el Jofre ha destrossat el meu castell d’un cop de ma –va respondre l’Arnau entre plors per la ràbia que li va provocar el fet.
- Has de tenir en compte que el Jofre és molt petit i els germans petits de vegades tenen aquestes coses.
- Si, però m’ha costat moltíssim de fer i ara està tot pel terra.

Llavors es va acostar el seu pare i li va dir:
- Està be, demà podràs fer un altre castell més gran i més bonic. Ara s’acosta l’hora de sopar i hem de recollir totes les joguines.

L’Arnau que estava ben emprenyat no va voler recollir les joguines de cap manera.

- Doncs si no les vols recollir estaràs castigat a la teva habitació fins que decideixis recollir-les –va dir el seu pare, que va sortir de l’habitació i va tancar la porta.

De fet, el que li passava a l’Arnau, es que com tots els germans grans estava una miqueta gelós del Jofre. I és que ser el germà gran te les seves coses bones però també en te de dolentes.

Quan es va quedar tot sol a l'habitació, es va posar a plorar. I plorant, plorant va estar una bona estona, tant que va quedar ben esgotat. Estava tan cansat que se li aclucaven els ulls.

De sobte el va despertar un soroll. Era com un “clac clac” que venia de la finestra que donava al parc.

Feia una mica de vent i el soroll el feien les branquetes d’un arbre que hi havia tot just a sota de la finestra i que picaven contra el vidre.

Era el primer cop que l’Arnau s’hi fixava en aquest arbre. Es va quedar allà a la finestra mirant-lo i li va semblar que aquell arbre tenia una cara, amb el seu nas, els seus ulls i la seva boca.

Això no pot ser, va pensar, els arbres no tenen cara. Deu ser un miratge per culpa de la pluja, o potser de les llàgrimes de tant plorar. Finalment va decidir recollir les joguinies per sortir de l’habitació i anar a sopar, però llavors va sentir una veu que el cridava:

-Arnau, espera, no te’n vagis encara.

Era una veu profunda però molt agradable i que parlava molt a poc a poc.

Va tornar a mirar per la finestra i no es podia creure el que estava veient. Era l’arbre el qui parlava.

-Espera’t Arnau, tinc moltes ganes de parlar amb tú –va dir un cop més l’arbre, amb aquella veu que parlava tan a poc a poc–.
A més a més movia la boca i obria els ulls. No hi havia dubte, aquell arbre parlava.

L’Arnau que no s’ho acabava de creure, es va fregar els ulls perque va pensar que estava somiant, però l’arbre continuava parlant amb ell i picant amb les branques a la finestra.

-No t'espantis –va dir-li l'arbre– de fet soc un arbre, però al igual que tú, també soc un nen.
–I com és que parles?, jo creia que els arbres no podien parlar.
-La majoria dels arbres no parlen mai. Només uns quants escollits ho podem fer. Però quasi mai parlem amb les persones perque ens fa por cridar massa l’atenció.
- I llavors per què parles amb mi?
- Perque cada dia, des de que em van plantar aquí a sota de la teva finestra, t’he estat observant. Et veig quan jugues amb el teu germà o amb els teus amics. Quan estas amb els pares o amb els avis els dies que et venen a veure. També t’he vist els dies que et poses malalt i et quedes al llit sense anar a l’escola. I avui t’he vist plorar i m’he posat molt trist.
- Be, doncs ara ja se m’ha passat.
- Tens molta sort. Tens una família que t’estima. Jo també tinc una família, però ells viuen al bosc i jo estic tot sol en aquest parc.

La mare va picar a la porta:
-Arnau, ves a rentar-te les mans que és l’hora de sopar.

- Tornarem a parlar? va preguntar l’Arnau.
- Es clar, com que jo no em puc moure d’aquí, m’encantarà tornar a parlar amb tu demà.
- Per cert, com et dius?
- Em dic Nabor.
- Fins demà Nabor.
- Fins demà Arnau.

Al dia següent l’Arnau va anar a l’escola i durant tot el dia va estar molt impacient per tornar a casa seva i parlar amb el seu nou amic, fins que per fi va arribar l’hora.

- Vaig a jugar a l’habitació, mare.

I es va tancar a la seva habitació. Va obrir la finestra i allí hi era en Nabor. Es clar, on si no podia estar si no pot caminar?

- Explica’m coses del teu bosc li va dir l’Arnau.

I en Nabor li va explicar la seva història.

Resulta que en Nabor era una espècie d’arbre molt interessant. Una alzina surera, es a dir, una alzina que quan es fa gran li creix una capa de suro molt gruixuda al voltant del tronc, i amb aquest suro els homes fan taps d’ampolla i coses per l’estil.
Abans vivia amb la seva família en un bosc molt bonic que hi ha a la serralada del Montnegre, que no era massa lluny de la ciutat de l’Arnau. Allà hi havien també els seus pares, germans, avis i altres companys del bosc. De vegades els homes passaven per allà a recollir suro dels arbres més grans i se n’anaven altre cop pel mateix camí pel qual havien arribat. Però un dia van venir uns homes que no havia vist mai.

Un d’ells va dir, aquest és jove i fort i el podrem trasplantar be. Van començar a fer un forat al voltant d’en Nabor fins que el van arrencar de terra, el van carregar en un camió i se’l van endur a ell i a uns quants arbres més que ara, son companys seus en el parc de casa de l’Arnau.

Durant dies i dies, l’Arnau i en Nabor s’explicaven moltes coses i es van fer molt i molt amics.

De vegades, l’Arnau baixava al parc i s’asseia a sota de l’ombra d’en Nabor. Fins i tot un dia jugant a futbol amb els seus amics, en Nabor era un dels pals de la porteria. I quan xutava l’Arnau, perque fes gol, doblegava una mica el seu tronc i així la pilota anava a dins de la porteria. I es clar, els seus amics no se n’adonaven pas de tot això. Era una gran amistat, però al mateix temps també era un gran secret entre tots dos.
I així van passar dies, setmanes i fins i tot estacions. Però un dia va passar una cosa imprevista.

L’Arnau tornava de l’escola a casa com sempre, i quan va arribar, va mirar per la finestra i en Nabor no hi era. Només hi havia un gran forat a terra. Com era possible? Qué havia passat?. Ràpidament li va preguntar a la seva mare si sabia que havia passat amb l’arbre.

Llavors la mare li va explicar que uns brètols havien sacsejat i trencat alguns arbres del parc i que els jardiners van venir i se’n van endur uns quants.
- Però on? Està be l’arbre?

L’Arnau estava molt neguitós i la seva mare per intentar calmar-lo li va dir que estigués tranquil, que ben aviat hi plantarien un altre arbre a sota de la seva finestra.

- Pero no pot ser un altre arbre -va dir l’Arnau- jo vull en Nabor.
- Nabor? -va preguntar la mare- quí és en Nabor?

En aquell moment l’Arnau es va posar a plorar, i li va explicar tota la història a la seva mare i també al seu pare que acabava d’arribar.

Després d’escoltar la seva històra, no s’ho podien acabar de creure, però tot i així van trucar per telèfon a l’Ajuntament per saber on s’havien endut tots aquells arbres trencats.
Una noia molt simpàtica els va dir que si eren arbres trencats, segurament havien anat a parar als magatzems d’un lloc que es diu Parcs i Jardins.Van agafar el cotxe i no van tardar gaire en arribar-hi.

- Segur que és aquí -va dir l’Arnau-.

Van intentar obrir la porta, però era tancada

- Ja tornarem demà -va dir el pare- és massa tard i ja han tancat.
- Però en Nabor ens necessita i pot estar mal ferit -va replicar l’Arnau-.

Va insistir tant, que finalment el seu pare va saltar per damunt de la tanca i després va ajudar a saltar a l’Arnau.

Un cop a dins, van començar a buscar per tot arreu fins que van entrar en una espècie de sala molt fosca on hi havia una muntanya d’arbres apilotats, a punt per fer llenya amb ells.

Mentre el buscaven l’Arnau anava cridant:
- Nabor on ets? ets aquí? Contesta’m sisplau.

Llavor van sentir una veu molt fluixeta que deia.
- Estic aquí, a sota d’aquest pi tan enorme.

Van aixecar el pi i allà hi era. Estava mal ferit. Li mancaven moltes branques i tenia una ferida al tronc d’on li sortia molta resina.

- Si no em planteu aviat em moriré –va dir en Nabor–.

El pare de l’Arnau no es podia acabar de creure el fet de que aquell arbre parles.
Sense dubtar ni un moment, van agafar en Nabor, i amb grans esforços al van conseguir arrossegar fins al cotxe, amb la intenció de dur-lo fins el parc i plantar-lo al mateix lloc on era abans.

Llavors l’Arnau va tenir una idea. Ja que l’havien de plantar, per què no dur-lo fins al seu bosc, amb la seva família?

- Nabor, tu saps el camí per anar al teu bosc? –va preguntar l’Arnau.
- Sí, es clar que el sé. Però si m’hi dueu allà, tu i jo no podrem parlar com abans tots els dies.
- Ja ho sé, però així tornaràs amb la teva família i jo de tant en tant et podré anar a visitar.

I dit i fet. En Nabor els hi anava explicant per on havien d’anar fins que a la fi van arribar al bosc.

No podien perdre temps perque en Nabor s’estava quedant sense resina i necessitava que el plantéssin de seguida.
Ràpidament van fer un forat entre els arbres de la seva família, just on era abans de que els homes se l’enduguéssin.

Llavors la mare d’en Nabor va moure les branques, es va arrencar un tros gran de suro del seu tronc i li va tapar la ferida a en Nabor. Així va deixar de sortir resina del seu tronc i es va anar recuperant molt ràpid.

- Moltes gràcies Arnau –va di en Nabor–. Mai no oblidaré el que has fet per mi. M’has salvat la vida i m’has retornat al costat de la meva família. A casa meva.
- Et vindré a veure de tant en tant i així ens continuarem explicant coses. D’acort?
- Estic desitjant que vinguis a visitar-me. T’estaré esperant sempre. Ets el meu millor amic.

Ja era l’hora de marxar, perque a l’endemà l’Arnau havia d’anar a escola i s’havia fet de nit..

L’Arnau va pujar al cotxe amb els seus pares i amb el Jofre, i van posar rumb a casa molt contents. Estava tan cansat de tantes emocions que es va quedar adormit pel camí.

I al cap d’una estona va sentir la veu de la seva mare que li deia:

- Arnau desperta. Vinga carinyet que és hora de sopar.
- Sopar? –va dir l’Arnau– però si és tardíssim.
- No, encara són les nou. Vinga t’ajudaré a recollir el teu castell trencat.

Ostres. L’Arnau era a casa i el castell que havia trencat en Jofre era allà a terra. Tot ha estat un somni. No és possible –va pensar–.

Llavors va anar a sopar. I quan ja va ser l’hora d’anar a dormir, va mirar per la finestra esperant veure el seu amic Nabor.

De fet en Nabor era allà, pero ni es movia ni deia res de res.

L’Arnau es va ficar al llit i es va quedar adormit tot sonrient.

I aquest és el fi de la història. Ara si tanquem tots els ulls i ens concentrem potser veurem en Nabor obrint els seus ulls, movent les branques i dient-nos........shhhhh..... que sigui el nostre secret.

Així que ja ho sabeu, tots nosaltres em de respectar els arbres i les plantes, perque també són éssers vius encara que siguem ben diferents".

dimarts, 22 d’abril de 2008

La incoherència de l'ajuntament

La nostra ciutat no hauria d’assistir a la cerimòmia inaugural de les olimpíades de Pequin. Aquesta postura representaria l’opinió majoritària dels ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat i a més seria una actitud absolutament coherent amb el tarannà que sempre ens ha dut a abanderar les causes justes, en defensa de la pau i els drets humans.

El debat és obert a tot el món i ja n’hi han hagut manifestacions significatives en favor de realitzar gestos que deixin en evidència el rebuig “civilitzat” a les clares mancances que té un país com la Xina, en matèria de drets humans; i no només pel que fa referència al Tibet, sinó també amb les persones que hi viuen dins del seu territori. Cal destacar que la Unió Europea s’ha plantejat l’opció de no aportar representació a la cerimònia inaugural i les declaracions del president de l’ONU que també apunten en aquest sentit.

De vegades, la por a malmetre les relacions amb les economies fortes, com és el cas de la Xina, abans economia emergent, però ara mateix al podium mundial de les potències econòmiques, ens fa prendre decisions covards que van en contra dels nostres principis més essencials.

Tot i que a l’Ajuntament de Barcelona, Esquerra va proposar que la ciutat no assistís a la cerimònia inaugural, el govern bipartit de la ciutat ha optat per tapar-se les oïdes i tancar els ulls davant de les injustícies que es cometen al gegant asiàtic i assistir-hi de totes formes. Què passarà si finalment la Unió Europea pren una postura diferent? Tant se val... Barcelona ja ha quedat en evidència.

diumenge, 13 d’abril de 2008

L’aigua és un dret

D’ençà que la sequera ens amenaça amb deixar-nos sense aigua a les aixetes de l’àrea de Barcelona, s’ha destapat la caixa dels trons a tot el país. Aquesta és una reacció que podem considerar exagerada i/o insolidària en molts casos, però que alhora té el seu fonament en les formes emprades des de l’administració de la Generalitat, no només ara sino també al llarg del mandat de l’expresident Pujol.

El problema actual és que s’ha intentat trobar una solució a corre cuita i en un marc de silenci administratiu i de desinformació de les decisions preses pel govern. Davant d’una situació d’emergència nacional com aquesta, que pot afectar a gairebé 6 milions de persones de Barcelona i àrea metropolitana, s’hauria d’haver fet seure en una taula a tots els responsables territorials i per descomptat també als principals usuaris d’aigua de les comarques de fora de l’àrea metropolitana, diguem-ne comunitats de regants, per exemple. I enlloc d’això s’ha prés una decisió que després ha estat massa complicada d’explicar, tard i malament.

A més ens trobem amb una reacció del principal partit de l’oposició que, en clau absolutament partidista, ha optat per utilitzar una emergència nacional com aquesta tornant altre cop a parlar d’una obra (el trasvassament del Roine) que tardaria anys en poder ser realitat. Encara que, suposem, aquesta fos la gran solució als problemes d’aigua que pateix Catalunya, com deia l’expresident “ara, no toca”. A més, no tota la culpa de la reacció contrària a aportar aigua a la metrópoli catalana ha estat culpa de l’enrevesada gestió que se n’ha fet per part de l’administració actual. També és cert que la política de comarques que van practicar els governs de CiU durant vint-i-tres anys, ha col•laborat a generar aquest sentiment de que Barcelona i rodalies (on tradicionalment CiU no treia un gran rendiment en vots), ha sobreutilitzat els recursos existents de la resta del país, sense tenir en compte algunes dades com per exemple, que a l’àrea metropolitana viu quasi el 80% de la població i consumeix poc més del 20% de l’aigua del país, i a la resta de comarques és justament a l’inrevés.

Aquesta diferència del consum és absolutament justificable, doncs els sistemes de regadiu de l’agricultura catalana necessiten d’un gran volum d’aigua per treure’n profit de les terres. És per tant aquest el camí que hem de seguir en el futur; s’ha de millorar els sistemes de reg i substituir-los per sistemes de reg més eficient. Ara bé, això costa molts euros, i el pagés mitjà ja n’està fart de que cada cop tingui menys marge de benefici en la seva feina, en benefici dels intermediaris que són els qui de debó “es guanyen les garrofes”.

Cal un gran pacte nacional sobre l’aigua. Cal involucrar especialment als agricultors i també als majoristes que hi ha entre aquests i el consumidor final. Cal que l’administració aboqui recursos econòmics i mitjans tècnics per fer-ho possible. Cal que les grans empreses de subministrament d’aigua s’impliquin també econòmicament, perque aquestes empreses venen el producte (aigua) al consumidor final (ciutadans), i no han de pagar aquest producte ja acabat abans (es a dir, que el reben apte per vendre), per tant cost de producció del producte zero, i únicament s’encarreguen de la xarxa de distribució. Aquesta és una prioritat nacional i s’ha de tractar com a tal.

Però mentrestant, l’emergència nacional és ara i no podem esperar solucions de futur. Això vol dir que l’aigua que ha d’arribar, ha de ser d’allà on n’hi hagi. No estem parlant de portar aigua per abastir un gran centre turístic a l’estil Marina d’Or, ni per regar camps de golf. Estem parlant d’aigua per consum de boca i per higiene personal. A qualsevol que cregui que l’aigua no s’ha de portar a Barcelona, que s’imagini com pot ser un dia sense aigua per una família amb nens que ha de rentar roba, dutxar-se, cuinar, fregar, etc. Doncs aquest és el tema, ara.

Això vol dir que s’ha d’optar per solucions ràpides i segures. També des de l’administració s’ha de tenir en compte que les mesures d’emergència (vaixells, interconnexions de xarxes, trasvassaments,…) han de ser reversibles quan acabi la situació; i alhora l’administració ha de fer-se mereixedora de la confiança ciutadana amb transparència i participació real de totes les parts implicades.

En resum, cal fer les coses bé sense intentar amagar els fets. Cal prendre les mesures d’emergència justes, precises i reversibles. Cal continuar amb les solucions a mitjà termini iniciades, com ara la dessalinització. I cal finalment treballar per preparar el país a llarg termini, tenint en compte mesures d’estalvi i de proveïment d’aigua.

La riquesa d’un país és en gran part generada per l’aigua, i en el futur encara serà més important tenir resolta aquesta qüestió. La ciutadania, especialment els més petits de les cases, estan conscienciats. Ara cal posar els mitjans.

dissabte, 12 d’abril de 2008

El pes del PSC en el nou govern


El repartiment de carteres ministerials ha deixat finalent dues de "pes polític" en mans del PSC.

Carme Chacón serà la primera ministra de Defensa de l'estat espanyol. Per tant ja tenim la Condoleezza Rice espanyola tot i que amb caràcters i somriures molt diferents. Aquesta és una aposta arriscada per part del president Zapatero i igualment arriscat és el repte d'agafar el guant i posar-se al capdavant de la cartera de Defensa, essent dona i catalana en un món (el militar) on aquestes dues coses poden ser més inconvenient que altra cosa.

Celestino Corbacho ocuparà el despatx de ministre de Treball i Immigració. En aquest cas parlem d'una persona molt més identificada amb les sigles del PSOE que no pas amb les del PSC. Un dels barons "durs" del partit.

En qualsevol cas, és significatiu que les dues carteres ministerials que han asolit els membres del PSC, seran dues carteres amb molt poc pes per als temes importants que Catalunya ha de necociar amb Espanya properament, com són el desplegament de l'Estatut i el nou finançament.

Temps al temps. De moment ja tenim al José Bono de president del congrés i el PP amb el seu canvi de tarannà pot fer més fàcil que les coses a Catalunya continuin "igual" en els propers quatre anys.

Unitat i renovació

Aquests dos conceptes cobren un significat especial en l'intens moment que viu Esquerra Republicana de Catalunya. I aquest és el nom que ha estat triat per a la candidatura de Benach i Niubó a la presidència i secretaria general del partit, respectivament.

Les 507 signatures necessàries per optar a la candidatura ja han estat asolides, entre les quals hi figura la meva, i segur que fins al 6 de maig n'aconseguiran reunir moltes més.

En un article publicat avui al diari El Punt, es defineixen alguns dels punts de vista i de les intencions d'aquest projecte.

La unitat, que haurem de cercar després de l'anomenat "superdissabte" en què tots els i les militants del partit triaran els dos màxims càrrecs de responsabilitat del partit.

La renovació que aportarà el Rafel Niubó, tant en la manera de fer com en els noms dels càrrecs de responsabilitat. Una manera de fer que partirà de les arrels més fonamentals del nostre partit: l'independentisme, el republicanisme, les polítiques socials, el sentit comú i l'ètica, aquesta darrera com a element diferencial.

El full de ruta cap al 2014. Hem de tornar a liderar el projecte nacional de Catalunya tal i com vam fer en el moment de reclamar una reforma de l'Estatut, però amb un objectiu molt més ambiciós.

La recuperació de la identitat en la marca, on de nou la R de Republicana i la C de Catalunya tornaran a figurar.

L'exigència del rescat dels peatges de Catalunya, els més cars d'Europa amb diferència i una sangria econòmica que més tard que d'hora s'ha d'acabar.

En definitiva, un projecte que m'inspira la confiança i la seguretat que ens cal en aquests moments. Un projecte volgudament sòlid i lluny d'estridències que només serveixen per a donar falsos arguments als crítics i a aquells que no volen que ERC sigui un partit amb capacitat de governar, i per tant, d'influir en l'avenç social i nacional del país.

El 7 de juny, els i les militants d'ERC hem de donar una lliçó de democràcia interna i encara més important, el 8 de juny hem de sentar les bases per arribar a ser un partit gran, no només d'esperit (que ja ho som) sino també en nombre de militants, simpatitzants i representants a les institucions. I això ho haurem de fer independentment del resultat i ho haurem de consolidar el dia 14 en el congrés, sense fisures, amb unitat i renovació.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Què és un infrahabitatge?

Si partim de les definicions que l’Enciclopèdia Catalana dóna de les dues parts que conformen aquesta paraula composta tenim:
- Infra: del llatí infra, que denota situació sota la part indicada pel segon element del compost. O bé, inferioritat respecte al segon element del compost.
- Habitatge: casa, o part de la casa, que hom pot habitar.

Per tant infrahabitatge pot ser o allò que hi ha sota l’habitatge, o bé una casa que no arriba a tenir els elements suficients per a ser habitada.

Si agafem aquesta segona versió d’infrahabitatge, la lògica ens diu que un infrahabitatge és una casa que no compta amb els serveis bàsics per ser habitada segons els cànons més elementals del segle XXI a una ciutat com Barcelona: aigua corrent, electricitat, absència d’humitats, una estructura segura, neteja, bon estat de conservació, etc…). També podriem considerar susceptibles d’infrahabitatge aquells en què el propietari incompleix el deure de conservació i rehabilitació del seu habitatge.

Però, es clar, aquesta és la meva opinió personal, a la qual he arribat per un raonament lògic que he fet partint de les definicions que he obtingut (de font fiable) dels termes infra i habitatge.

Ara bé, després d’escoltar i llegir diversos cops la paraula infrahabitatge per justificar algunes de les actuacions que es pretenen dur a terme en l’àmbit del Carmel, i després de comprovar “in situ” l’estat d’aquests habitatges, doncs he arribat a la conclusió de que el govern municipal no té la mateixa percepció de què és un infrahabitatge.

Potser no té gaire o cap sentit tirar per terra aquests habitatges (que no infrahabitatges) per fer-ne de nous en el mateix sòl. Ara cal veure quines unitats d’actuació del planejament que es proposa tenen sentit i quines no són necessàries. Potser d’aquesta manera es podrà reduïr l’afectació considerablement.

A més, el grup municipal d’ERC continua defensant que per aprovar aquest projecte, s’ha de posar data als “Tres Turons”, s’ha d’escurçar els terminis tot garantint l’execució de la inversió privada i per descomptat donar les solucions adequades a aquelles persones que puguin resultar finalment afectades pel pla.

Per què ERC no ha dit res en contra de la part tècnica del projecte, fins ara? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè ens han disfressat la realitat. Ens han dibuixat un planejament que han explicat sobre un plànol i la veritat ho han fet molt bé. Se’ns ha parlat d’infrahabitatges i puc assegurar que en molts casos això no és cert. Per tant, no seré tan dur com per dir que ens han enganyat, però també és obvi que no ens han dit tota la veritat.

Crec que fóra bó que l’ajuntament ens fes una definició més acurada de què és un infrahabitatge i així podrem començar a discutir quins habitatges s’ajusten a aquesta calificació i quins no.

Podeu veure aquest reportatge d'Horta-Guinardó TV

dissabte, 5 d’abril de 2008

Una candidatura que em causa “bones impressions”

La candidatura presentada pel tàndem Benach – Niubó és, ara per ara, la candidatura que em causa més bones impressions.

Això ho dic pel fet de que aquest tàndem, que compta amb el vist-i-plau de l’actual president, reuneix d’entrada els requisits que he apuntat en anteriors entrades al meu bloc. D’un costat és una candidatura que pot aplegar diverses tendències d’entre la militància del partit i ho fan amb el lideratge de dues persones que s’han entregat per complet al partit i també al país. Que a més han dut a terme aquesta tasca sense fer un soroll excessiu i aplicant les dosis necessàries de seny i de rauja que poden fer avançar l’independentisme al nostre país. I ara, finalment aposten per donar la cara i liderar en primera fila un projecte que pot funcionar molt bé.

En segon lloc, com també vaig apuntar abans, compta amb el recolçament de persones que aporten molt al partit i a la política catalana des de diferents vessants (Llansana, Portabella, Amorós) i també amb voluntat de picar pedra dia a dia i protagonitzar els titulars justos i necessaris, ni més ni menys.

I en tercer lloc, perquè hi ha una representació important de gent de Barcelona, la qual s’haurà d’anar concretant amb els dies que falten de cara al congrés, però que d’entrada compta amb gent prou significativa. La més significativa és la candidatura a secretari general d’en Rafel Niubó, una persona que ha demostrat sobradament el seu perfil independentista allà on ha estat (president de la Federació de Barcelona, Secretaria General de l’Esport, etc…) i que té una clara voluntat de liderar un projecte sòlid, per damunt d’un projecte estrident.

El millor que li pot passar a Esquerra, és que a partir dels resultats del nostre congrés preparem el projecte 2010-2014, de vital importància per al país, i no fem disberats que només poden servir per a perdre la credibilitat de les persones que han confiat i confien en nosaltres.

Encara queda temps. Encara pot ser que diferents persones d’entre les diverses candidatures sumin esforços. Encara falta gent per visualitzar-se i afegir-se a l’opció que creguin més convenient i per tant res està tancat encara. Encara falta veure quí es comprometrà amb la candidatura en qüestió, tot i que ja comença a puntar-se.

Ara bé, ja vaig dir que tard o d’hora arribaria el moment de mullar-se. Jo he començat a fer-ho.