diumenge, 20 de juliol de 2008

Encara ens queda Boss per temps

Dissabte nit, són les 10. Després de menjar un entrepà amb el meu fill gran i la meva dona fora del Camp Nou i de passar pel tràmit de la cua d’accés, ens trobem esperant l’inici del concert de Bruce Springsteen. És el primer cop que m’acompanya el meu fill, que amb 9 anys és un fan indiscutible del Boss. Alguna cosa he tingut jo a veure però la veritat és que li té passió.

Després dels rituals del públic per demanar la seva presència i fer l'ona unes quantes vegades, el Camp Nou es fa fosc i durant un minut una música de fira i un joc de llumetes fan de prolegòmen a l’aparició de Bruce Springsteen i la E Street Band.

">

">

L’inici del concert és d’autèntica bogeria per als incondicionals que com jo fa molts anys que el seguim: No surrender, Radio nowhere, Out in the street i Hungry heart i un clàssic del rock com Summertime blues. El deliri entre els presents.

Segona fase del concert amb una mica més de calma: The river, Brilliant disguise, Atlantic city. Més marxa amb Because the night amb la que cap dels presents es capaç de romandre sentat. Tot seguit una declaració en protesta per l’incompliment dels drets civils com a pròleg del Living in the future. Després Mary’s place, Tunnel of love, The rising, Last to die i Long walk home.

A les dues hores de concert apareix Badlans amb la que tot el públic alça els braços i estripa la veu corejant-la. Una de les cançons demanades pel públic Jungleland amb un solo de saxo de 3 minuts del Clarence Clemons (Big Man) que encara pot, tot i que comença a notar la seixantena d’anys, però pot. I una fantàstica Waitin' on a sunny day també a petició del públic

Final de festa amb Born to run, Bobby Jean, Glory days, Dancing in the dark, American land, i un Twist and shout llarg, amb bisos i la gent demanant més i més.

El Boss no falla mai. Cada concert seu que he vist ha estat millor del que esperava. Surts amb la sensació d’estar “fet caldo” però demanant encara més tralla. En aquest concert l’he vist entregat al seu públic com sempre, però encara més de l’habitual. Recollint propostes per cançons que va incloure en el concert, regalant una harmònica i amb molt de contacte directe amb els privilegiats i alhora patidors de les primeres files. El millor de tot és que el Boss disfruta amb el que fa i s’ho passa bé i això es nota. Manté durant tot el concert una mena de connexió amb el públic i mai saps cap a on va el guió ni quina sorpresa et donarà en la propera cançó. El Boss és d’aquells rockers amb els que potser no et compres un disc seu (no és el meu cas que els tinc tots i més), però quan el veus en directe no pots estar-te quiet.

De l'E Street Band he vist genial al Nils Lofgren que amb la guitarra és capaç de tocar mentre gira sobre sí mateix, el Clarence Clemons que sembla que ja li costa però acaba tocant igual de bé i amb la seva veu greu i contundent quan fa acompanyaments, l’Steve Van Zandt que també té corda per estona.

En resum una altra nit de glòria amb el Bruce per mí i la meva dona, i crec que una nit inoblidable per al meu fill en la seva primera cita amb el Boss.

divendres, 18 de juliol de 2008

Punts d’inflexió i canvis d’actitud

Portem un any i gairebé dos mesos de legislatura municipal a Barcelona i deu n’hi do les anades i vingudes que hem tingut.

En un primer moment, la decisió d’ERC de no formar part de l’equip de govern no va ser ni entesa, ni acceptada de bon grau per PSC i ICV-EUiA. Tant va ser així que van decidir tirar pel dret i durant un any s’han dedicat a intentar tirar endavant la ciutat tots sols, sense comptar amb la resta de forces de l’oposició, tot i estar en minoria. I així els ha anat fins ara.

Ha hagut de passar un any perquè el bipartit municipal entengués que el fet de governar amb minoria és sinònim de diàleg i treball comú amb les altres forces del consistori, si el que es pretén és tenir éxit i fer governable la ciutat. Ara, després d’unes quantes ensopegades s’observa un canvi d’actitud. I aquest canvi d’actitud comença amb un diàleg seriòs, no de la forma en què es pretenia fer fins ara, quan en creuar-se pels passadisos els regidors del bipartit deien als d’ERC allò de: a veure si entreu a govern!, perquè això ha estat així fins fa ben poc. Un diàleg seriòs sobre temes i propostes en les quals es cerca un consens que les faci possibles, no posant temes decidits sobre la taula i donant per fet que allò es votarà que sí perquè sí. Crec que avui s’ha confirmat aquesta voluntat conjunta i això pot suposar un punt d’inflexió.

Avui s’ha aprovat inicialment el PAM, amb gairebé un any de retard sobre el què seria desitjable. I aquesta aprovació inicial ha estat possible perquè un cop més ERC ha fet allò a que es va comprometre el dia següent a les eleccions: fer una oposició ferma però alhora responsable. Esquerra ha participat en el document que avui s’ha aprovat de forma inicial amb una cinquantena d’aportacions i encara resten 2 mesos per treballar abans de l’aprovació definitiva. I a aquests acords només s’hi arriba quan hi ha intenció de participar en la construcció de la ciutat i quan hi ha voluntat de diàleg per fer possibles les aportacions de tothom.

Avui també s’ha aprovat inicialment la millora del PGM del Carmel. Aquest és un clar exemple de les dues maneres de fer. La primera és la que l’ajuntament va dur a terme el mes de Febrer, donant per feta l’aprovació sense comptar amb la resta de forces de l’oposició i amb poca transparència. No deixa de ser curiós que el grup municipal que va forçar la negativa arrossegant als altres dos grups de l’oposició al vot negatiu, ha estat també l’únic grup que des del primer dia va expresar la voluntat de treballar per arribar a un acord. Finalment, després de quatre mesos de treball meticulós, de fer micropolítica de debó, i també després de poder afrontar un diàleg seriós amb la regidoria d’urbanisme de l’ajuntament, hem arribat a una aprovació inicial, que ha de permetre endegar les millores que, i això mai ho hem negat, necessita aquest carismàtic barri del nostre districte. Aquesta és la segona manera de fer.

ERC s’ha posicionat en la forma en què vol treballar els propers tres anys si les circumstàncies actuals es mantenen. Esquerra no entrarà al govern municipal, però entén que la ciutat no pot ser ingovernable. Això però, no significa que donem per bó qualsevol acord i per tant quan s’estigui d’acord es votarà que sí i quan no s’estigui d’acord es votarà que no. Sempre sota els criteris de model de ciutat que ERC defensa, però sense sorpreses. Aquesta és la gran diferència entre ERC i els altres grups municipals: que Esquerra té un model de ciutat i el té molt clar. Això ens permet ser absolutament coherents un dia sí i un altre també.

En el nostre districte la dinàmica no és ben bé la mateixa. Vam començar amb un consens entre ERC i el govern municipal pel que fa al PAD. Crec que vam treballar amb rigor i amb diàleg per les dues parts i això va propiciar que el vot d’ERC que inicialment apuntava al vot en contra, acabés capgirant-se votant afirmativament un PAD en el qual també ens vam implicar molt, presentant 200 propostes algunes de les quals vam defensar fins al final.

Un cop superat el PAD, poca cosa més de positiva. A partir d’aquí, entrem en una fase de menysteniment que òbviament ve donat pel fet de que el bipartit suma la meitat més un de consellers i conselleres al districte i això fa impossible que l’oposició tombi una votació. I aquest és el primer gran error, perquè aquest menysteniment ha fet que més tard a la casa gran alguns projectes del nostre districte es quedin aturats.

En el cas d’Horta-Guinardó, l’afer del Carmel i crec que també les modificacions incorporades per ERC en La Clota – conservació, han incidit de forma negativa en les relacions entre Esquerra i el govern del districte. I crec que és així perquè a partir d’aquest moment el diàleg amb contingut polític o de caire urbanístic ha estat “zero”.

Crec sincerament que el comportament de la regidora del nostre districte a l’hora de “justificar” les importants modificacions que el MPGM del Carmel ha sofert, no ha estat honesta. Jo no entraré a fer valoracions personals, ni de capacitat de la regidora d’Horta-Guinardó, perquè la valoració sobre la seva feina l’ha de fixar la ciutadania dels nostres barris. De totes formes si algú vol entrar a fer valoracions personals i ho fa explicant el perquè les fa, doncs també s’ha de respectar, encara que no cal compartir-les.

En la darrera reunió de la comissió de l’AERI del Carmel vaig haver de sentir les declaracions del president d’una entitat veïnal en què va afirmar que el planejament del Carmel tal i com havia quedat era un molt mal projecte, però a més també va dir públicament que a Esquerra ja li anava bé tenir ghettos a la ciutat, com per exemple al Carmel. I no he vist a ningú indignar-se sobre aquesta afirmació, ni escriure posts en cap bloc del districte al respecte. A mí personalment, se m’enfot el que pensi aquest “representant” veïnal, d’Esquerra. El que em preocupa és que a l’hora de la veritat no fa la seva funció, que és precisament representar els veïns i veïnes del seu barri.

Val a dir però, que en el nostre districte també treballa molta gent amb capacitat de treballar en quantitat i qualitat i potser també és gràcies a aquestes persones que el dia a dia funciona i que els representants dels grups del districte tenim una bona informació sobre els actes que s’hi celebren en el mateix.

Crec que a Horta-Guinardó el punt d’inflexió no s’ha produit encara i que ens haurem d’esforçar molt totes i tots els implicats perquè així sigui.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Les balances fiscals publicades. I ara què?

Tot i que les dades de les balances fiscals realitzades per l’estat situen el dèficit de Catalunya un punt per sota de les dades del govern de la Generalitat, aquestes ens diuen que el dèficit és del 8,70% del PIB.

Segur que en les immediates hores seran objecte d’anàlisi i debat amplis pels experts i els mitjans de comunicació. Ara bé, segons el sr. Carlos Ocaña, secretari d’estat d’hisenda aquestes dades confirmen que el sistema és bo i “progressiu”. Per tant es vol donar per bo que 2.000 euros de cada català i catalana se’n vagin cada any per no tornar.

La forma en què s’aplica aquest sistema es fa amb un repartiment per tal d’equilibrar territoris en funció de la superfície que ocupen i no pas en funció del nombre de persones que hi viuen. Òbviament Catalunya surt perdent amb aquest sistema situant la quota de solidaritat molt per damunt del que podriem considerar just i solidari. Precisament l’excés d’aportació és el que fa que aquesta quota sigui insolidària.

El càlcul de les balances fiscals s’ha fet en base a dades del 2005, segons ha dit el mateix sr. Ocaña perquè s’havia de fer de pressa i corrent. Això també fa pensar que és més important córrer per complir una promesa del president, encara que molt tard, que no pas fer un estudi acurat amb la intenció de que el resultat serveixi per reformar el sistema de finançament i fer-lo més just.

Potser des del govern de l’estat pensen que ja n’hi ha prou amb fer públiques aquestes dades. Els pesats dels catalans sempre queixant-se de que no fem públiques les balances fiscals, doncs “apa” aquí les teniu. Però aquestes dades que ens han donat, posen de manifest un sistema injust que deixa la possibilitat de crèixer i desnvolupar-se de les comunitats que més aporten, molt per sota del creixement i el desenvolupament de les comunitats que més reben. Una cosa és equilibrar i una altra molt diferent discriminar a uns en benefici desmesurat dels altres. I parlem de persones, no pas de territoris.

Tot el que no s’acosti a un sistema federal no solucionarà el problema. I lluny d’aconseguir-ho, el govern de l’estat no té intenció de moure un dit per millorar el que tenim ara.

diumenge, 13 de juliol de 2008

L’opacitat informativa de l’Ajuntament

Han passat dues setmanes des de que es van produïr les celebracions per la victòria de la selecció estatal en l’Eurocopa i encara ara van degotant les notícies i les dades sobre que va passar aquella nit.

Finalment sembla que una celebració que en un primer moment no va registrar incidents destacables segons l’ajuntament, ens acabarà costant als ciutadans i ciutadanes al voltant de 185.000 Euros en danys materials. Això ens deixa com a resultat que aquesta ha estat la celebració esportiva més cara de la història de Barcelona.

A més dies més tard ens assebentem de que el cap de la guàrdia urbana de la ciutat va resultar greument ferit, suposadament per una pilota de goma rebuda durant una càrrega policial del mossos, mentre ell era en tasques de coordinació policial. Cada dia que passa aporta dades més confuses sobre el que va passar en realitat. Avui ha saltat la notícia de que hi ha testimonis que les ferides que té el sr. Vilaró les va rebre en el transcurs d’una baralla al marge fora de servei i al marge de la celebració. Aquesta versió ha estat ràpidament desmentida per la regidora de seguretat, Assumpta Escarp, la qual ha insistit en què es querellaran contra els responsables de generar aquests rumors falsos, segons l’aparell municipal.

Tot plegat, en una ciutat com Barcelona, no deixa de ser un cúmul de fets que em produeixen vergonya aliena. És una llàstima que tinguem uns representants municipals que no tenen el valor d’afrontar els fets el mateix dia en que es produeixen. El que ha vingut darrera, sigui cert o no, és culpa de no haver aportat informació amb transparència des del primer moment.

A banda d’això, si les victòries de la selecció estatal de futbol han d’anar acompanyades d’incidents d’aquesta magnitut, una de dues: o preguem perquè en els propers quaranta anys no tornin a guanyar res, o es prenen mesures per evitar que això torni a passar ja sigui proporcionant un espai acotat a l’estil del que es fa amb els supporters anglesos, ja sigui responent amb ma dura contra aquestes actituts que res tenen a veure amb una celebració.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Les ofenses són per ofendre... i ofenen!

I això és el que és el famós “manifiesto” signat d’entrada per una gent(ussa) que van d’intel•lectuals (Vargas Llosa, Boadella, Arcadi Espada, etc…), promogut des de la caverna (El Mundo) i reforçat mediàticament des de Tele5.

Un cop més els catalans i catalanes reaccionem amb indignació i escrivim això no pot ser, ens prenen pel “pito del sereno”, què s’han pensat aquesta gent?. No en tenen ni idea, a Catalunya no en tenim cap problema amb l’idioma. Doncs sí senyors, si que en tenim de problemes. Jo tinc molts problemes per poder gaudir en molts àmbits en la meva llengua materna, el català. Tal i com feia referència en la darrera entrada al bloc, quan vaig al cinema, o quan llogo un DVD al videoclub, o quan vull un joc per a la Nintendo DS dels meus fills, o quan entro en un restaurant i vull la carta en la meva llengua o quan vaig a una festa major de segons quin barri, o quan em passen al departament de llunes del RACC, o quan pujo en un avió a Barcelona, i en tantes i tantes ocasions i en tants i tants àmbits diferents. I resulta, que la llengua amenaçada és el castellà?

El problema per a “ells” (els d’allà) és que la llengua és el tret que més ens identifica. És una marca del que sóm en realitat i això representa una diferència important i perceptible. A més, corren un risc molt important perquè també és un element d’integració únic que no tenen a Madrid, per exemple. Allà un sudamericà serà això tota la vida (un sudaca), perquè parlarà castellà amb aquell accent que l’identificarà sempre. Aquí ben al contrari, amb accent d’origen o sense, si parla català serà considerat català per gairebé tothom. És en aquest punt on es va pretendre diluïr la catalanitat durant la dictadura que va seguir a la guerra civil. Prohibint la llengua autòctona i injectant immigració castellano-parlant. Franco i els seus sabien que matant la llengua asfixiàven l’esperit nacional català.

Els gossos d’ara són de pressa iguals que els d’abans. Han canviat els collars per uns de més moderns, diuen que són intel•lectuals i es clar, si són gent de lletres d’això de les llengües han de saber-ne per nassos. D’intel•lectuals n’hi ha a tots els països, en el nostre n’hi han molts i molt bons, però de cínics arrogants i feixistes que alhora es considerin intel•lectuals, per sort no n’hi ha tants; això sí, deu n’hi do el soroll que fan a través de la maquinària mediàtica de l’Espanya rància i feixista. No vam fer net durant la transició i ara encara hem de suportar aquesta púrria sectària que menysprea a qualsevol que no sigui de la seva corda.

Hi ha molts països amb situacions de bilingüisme com Finlàndia i fins i tot tetralingüisme com Suïssa, i allà els intel•lectuals no munten aquests numerets de fira xeonòfoba.

Recordeu la batalla que vam haver d’afrontar perque a Francfort hi anéssin els escriptors en català? I això que Espanya ja gaudia del seu espai a la fira. El problema de fons sempre és el mateix. Als catalans ni aigua (per sort la sequera ha afluixat). Cada cop que reivindiquem alguna cosa ens llencen els gossos de pressa a fer-nos callar, i nosaltres tan recatadets com sóm, ens indignem. Ens indignem molt, això sí, però només ens indignem. Darrerament la societat civil catalana ha fet gestos (sovint minimitzats mediàticament) en pro dels interessos nacionals i econòmics del país, però han estat gestos que no han rebut resposta dels estaments de l’estat. Cal ser més contundents en l’exigència, tant des de la societat civil com políticament. Som massa veus diferents i algunes a més són canviants. Mentre no surti una sola veu amb prou força del nostre país, continuarem tenint “manifiestos” que s’afegiran a la llista de greuges que anem acumulant: Seleccions catalanes, balances fiscals, papers de Salamanca, inversions de l’estat a Catalunya, invasió de competències en educació, retallada i posterior recurs contra l’Estatut, finançament, traspàs de rodalies...

Ja ho sé, sempre trec els mateixos temes en aquesta relació, però es que passa el temps i no puc suprimir-ne cap. Per alguna cosa serà.

dijous, 3 de juliol de 2008

I tornem-hi altre cop amb la llengua

Ara és el “Manifiesto de la defensa del castellano”. Un manifest que, es clar, neix amb la clara necessitat de defensar una llengua amenaçada per les llengües invasores com són el català, l’euskera, el gallec, el bable, l’aranès, etc...

I és que sembla ser que ara està de moda no parlar en castellà. Sembla mentida que els cinemes de Catalunya no se n’adonin de que no estan en consonància amb la moda, i que les emissores de ràdio del nostre país no es preocupin per guanyar audiències amb les llengües que ben aviat seran majoritàries.

I és que aquest nostre país, sempre està ancorat en la tradició de no afegir-se a la moda de parlar en català. No ho entenc. Els nostres fills parlent en castellà als patis de les escoles; no entenc com no se’ls ensenya una mica de modernitat i així es passaran al català. La cafeteria on vaig a esmorzar cada matí també es resisteix a la moda, almenys són capaços d’entendre’m quan jo, tan modern com sóc, els parlo en català, tot i que de vegades el cafè amb gel del migdia pot ser confós amb un cafè amb llet per més que ho vocalitzi.

Ironies a part, trobo francament patètic que algú pretengui que només es parlin les llengües “imperials” i es pretengui discriminar més encara llengües parlades per més persones que no pas el danès o el neerlandès, per citar-ne alguna, atemptant clarament contra la cultura sigui d'on sigui.

Jo els convido a fer membre d’honor d’aquest grup al president d’Air Berlin, que ja ens ha demostrat sobradament el seu interès per preservar les cultures del món. Potser amb el temps també voldrà que la Sagrada Família sigui traslladada a peces al Pergamonmuseum.

I Telecinco? A més de donar suport, vol posar a disposició d’aquesta iniciativa sectària i feixista el seu canal de televisió, incomplint clarament la llei. Potser ara també es negaran a emetre publicitat en anglès, per tant el 95% dels anuncis de fragàncies s’hauran de buscar un altre mitjà per fer-nos aquesta publicitat tan fashion del “don’t imitate, innovate, o Carolina Herrera, New York”.

És més o menys el mateix que passa quan entreu en un forum d’Internet o un Xat. Feu la prova un dia, escriviu “good morning” i sereu benvinguts, però si escriviu “bon dia” prepareu-vos per rebre una benvinguda ben diferent.

Perdoneu-me l’expressió però em sembla "de puta pena" tot plegat.

dimarts, 1 de juliol de 2008

Hi ha cansament blocaire?

Potser és només una percepció meva, però darrerament tinc la sensació de que comença a haver un cert cansament blocaire.

D’un costat ens trobem amb aquells blocs de polítics-candidats, que quan finalitzen les campanyes deixan d’escriure de forma sobtada i no tornen a fer-ho ni un sol cop durant mesos. Sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

Per un altre costat hi ha els blocaires que comencen de forma hiperactiva a escriure dia si i dia també, però que al cap d’unes setmanes, potser perquè descobreixen que tenen una audiència més baixa de l’esperada, abaixen el ritme i més tard opten per abandonar el bloc.

També tenim els blocs comunitaris. Són aquells que un blocaire inicia amb la il•lusió de que entre ell i els altres col•laboradors facin una mitjana de post diari. I al cap de poc se n’adonen de que acaben escribint només ells i els col•laboradors no acaben d’engrescar-se. Jo mateix he passat per aquesta situació, tant en el paper d’impulsor, com en el de col•laborador. El resultat és el mateix: l’abandonament del bloc.

Després s’han afegit altres factors que han irromput amb força entre el món blocaire. El Facebook i el Twitter en són dos exemples. El primer com a eina de connexió social i el segón com a diari personal. I al final, conforme vas afegint-te “obligacions” te n’adones de que la teva vida 2.0 t’absorbeix masa temps i necessites racionalitzar les estones que hi dediques a l’activitat enfront del teclat.

El perfil del blocaire és molt divers, no només en la forma de pensar o expressar-se, ni en les temàtiques a les que fa referència. Però hi ha un ampli grup de blocaires que són devoradors de la xarxa; blocaires hiperactius que cerquen tot allò que surt nou i volen ser-hi els primers en tastar-lo; que disfruten essent els que marquen la tendència; que volen saber què és el que es cou a la xarxa; que creen una causa rera una altra perquè les reivindicacions prenguin protagonisme mediàtic. Són aquesta espècie necessària per fer que les tecnologies en la comunicació avancin.

El dia que vaig encetar aquest bloc ho vaig fer sense fixar-me cap objectiu. Simplement volia dir la meva i fer-ho a la meva manera. No sé si l’esperit del blocaire ha de ser aquest o no, segurament és necessari que hi hagi gent que hi dediqui molt de temps, però cal no oblidar que també ha de restar temps per al treball, la família i les aficions, a banda d’aquesta. Jo em rendeixo, almenys de moment pel que fa a la hiperactivitat. Val la pena disfrutar de totes les coses de la vida i aquesta, la versió 2.0 de les coses, només és una d’elles.