dilluns, 30 de novembre de 2009

Dignitat i indignació

Dijous passat els dotze diaris més importants del país van publicar una editorial conjunta en la qual exigien el respecte per l’Estatut aprovat a les urnes pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

D’entrada aquesta és una acció unitària inesperada que ha generat controvèrsia dins i fora del nostre país. De portes enfora ha despertat reaccions airades a l’estil del “què es pensen aquests catalans!”. Crítiques més aviat encaminades a provocar més rebuig en aquells que d’entrada ja ens rebutgen com a país. La caverna mediàtica espanyola s’ha mantingut fidel a la seva línia editorial. El cas és que cada cop que Catalunya reclama la seva dignitat, acabem tots indignats en veure les reaccions que això provoca.

De portes endins dues lectures diferenciades. Una, la que dóna per bo l’Estatut aprovat a les urnes i prèviament retallat en el seu tràmit al Congrés. Aquells que ja es conformen d’entrada amb aquest Estatut es mostren plenament satisfets pel gest que han realitzat els mitjans escrits a casa nostra.

Hi ha però una altra lectura. La que realitzen les persones i entitats que reivindiquen, com a mínim, l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya abans de ser retallat a Madrid. I d’entre aquestes n’hi ha els qui accepten el que es va aprovar a les urnes com a primer pas cap a altres objectius més ambiciosos. I també n’hi ha els qui no volen sentir a parlar de cap altre Estatut i aposten directament per la via directa cap a la independència.

Per tant, amb tanta opinió diferenciada serà difícil aconseguir la unitat que es pretén aparentar amb l’editorial sobre la dignitat de Catalunya que van publicar els diaris catalans. Ara per ara no hi haurà ni unitat política, ni unitat ciutadana.

Personalment em sumo als que donen suport al contingut de les editorials, però tinc molt clar que l’objectiu final ha de ser un altre ben diferent. La meva aposta personal és per la independència nacional i econòmica, per descomptat. Però també entenc que la independència no arribarà d’un dia per l’altre ni en una setmana. Ja m’agradaria que aquest objectiu fos tan a prop, però ara per ara encara no és a tocar.

El que és evident és que alguna cosa s’està movent al nostre país. I aquestes editorials se sumen al seguit d’esdeveniments relacionats amb la reivindicació nacional que s’estan produint. A ningú se li escapa que més de cent municipis catalans han convocat a les urnes als seus ciutadans i ciutadanes a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya. I a ningú se li escapa que a Espanya no li agrada gens aquesta situació.

Amb aquest Estatut, es retalli més o no, haurem tocat sostre pel que fa a autogovern i amb el finançament recentment aprovat haurem tocat sostre en el marc de relacions econòmiques amb l’estat. I francament, és un sostre que no ens deixa en una bona situació per afrontar els reptes que haurem d’afrontar en el futur.

Molta gent a Catalunya dóna ple suport a l’editorial conjunta de la premsa catalana, però que ningú s’equivoqui; el que per alguns és un objectiu final, per a molts altres aquesta reivindicació només ens permetrà assolir una etapa en un recorregut molt més llarg.

Està molt bé que la premsa del país hagi publicat aquesta editorial, però el país es construeix dia a dia i no a batzegades. Personalment trobo a faltar, per exemple, més i millor informació de les competicions internacionals on hi ha seleccions catalanes reconegudes. I també trobo a faltar més i millor informació sobre les consultes per la independència convocades al nostre país; possiblement un dels fets més importants de la història política dels últims anys.

Enmig de tot això una bona notícia, els diaris El Punt i l’Avui aniran junts de la ma d’ara endavant, i el grup que ha comprat el 100% de l’Avui té els referents nacionals força clars.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Mobilitat sostenible i qualitat de vida

Sovint el debat al voltant de la mobilitat sostenible es percep com una batalla entre ecologistes i defensors del vehicle privat, i és una autèntica llàstima perquè hauríem d’enfocar aquest debat en l’interés comú tal i com fem en molts altres àmbits.

Per exemple la ciutadania en general entén que els barris milloren en base a fer arranjaments de millora, a guanyar espais verds i també a incorporar nous equipaments d’ús públic. Evidentment aquests són temes d’interés general i és fàcil que ens hi posem d’acord habitualment.

Aleshores per què ens costa tant fer el mateix quan del que parlem és de reduir l’ús del vehicle privat? Per què som tan poc agosarats a l’hora de canviar els nostres hàbits quotidians per a moure’ns per la ciutat?

Hi ha molts factors que hauríem de sospesar i que segurament ens ajudarien a canviar aquests hàbits als ciutadans i també l’administració hauria de tenir-los en compte per començar a prendre decisions més valentes en l’àmbit de la mobilitat.

Comencem a mirar-nos-ho de més lluny a més a prop:

1) Uns 700 milions de cotxes circulen pel món i són la principal font de contaminació atmosfèrica. A més són emissors potencials de gasos d’efecte d’hivernacle, és a dir, que són responsables directes del canvi climàtic al nostre planeta. Vaja que són responsables directes del fet que menjar castanyes per tots sants sigui més contradictori des d’un punt de vista climatològic cada any que passa o del fet que un petit estat al Pacífic anomenat Tuvalu s’enfonsi sota el mar.

2) Segons dades del 2004, a Barcelona hi havia un turisme per cada 2,6 habitants, el resultat són més de 600.000 turismes, als quals cal afegir unes 250.000 motos i ciclomotors, i també un gran nombre de furgonetes i camions destinats a transport de mercaderies. La dada del 2004 indica que hi havia 1 turisme de mitjana a cada llar de la ciutat.

3) Segons dades de l’ATM es van realitzar 5,2 milions de desplaçaments a Barcelona, l’any 2008. El gran nombre de desplaçaments en vehicle de combustió interna a Barcelona i àrea metropolitana és la principal causa de contaminació atmosfèrica en tot aquest espai.

4) Conseqüència directa d’aquest elevat grau de contaminació, les afeccions respiratòries creixen any rere any, de forma significativa en els més petits. Es calcula que unes 3.500 persones moren cada any a l’àrea metropolitana de Barcelona a causa de la contaminació.

5) Només cal observar les façanes de l’Eixample. Aquelles que fa entre 8 i 10 anys van ser netejades durant la campanya “Barcelona posa’t guapa” ja tornen a estar tenyides de negror, la qual cosa ens dona una idea de l’aire respirem a la ciutat.

6) Mirem la nostra butxaca? Si comprem un turisme de gama modesta finançat a 5 anys ens costarà uns 300 euros al mes. Afegim 30 euros setmanals de benzina (120 euros al mes). Assegurança a tercers amb robatori i incendi i amb un bonus de bon/a conductor/a pot costar uns 400 euros/any (arrodonint 35 euros al mes). Una revisió anual + manteniment pneumàtics, amortidors, frens; posem de mitjana 500 euros a l’any (arrodonint 40 euros al mes). Si sumem tot això el cost bàsic d’un turisme de gama modesta ens costa uns 475-500 euros al mes; i això sense imprevistos, sense aparcament, sense multes, sense peatges… Quantes coses podríem fer amb gairebé 6.000 euros extres a l’any? Potser el Car Sharing seria una bona solució per a les sortides que hem de fer necessàriament amb cotxe i en molts casos surt més a compte que tenir-ne un vehicle propi.

7) El cotxe ens dona una falsa sensació de llibertat. Si afegim les hores perdudes buscant un aparcament o la quantitat d’hores que passem en tots els embussos que ens trobem al llarg de l’any ens faríem creus.

8) La disponibilitat de la via pública és difícil de compatibilitzar amb tants vehicles de combustió. Els carrils bici s’han d’encaixonar entre els carrils de circulació de vehicles a motor, els carrils de bus i les voreres. Aquestes voreres s’estan eixamplant a molts carrers però tot i així, els vehicles continuen ocupant la major part de la via pública. L’ocupació de la ciutat pels vehicles a motor els dona un privilegi que fa que la via pública sigui un espai perillós per als més febles: vianants i ciclistes.

Segur que em deixo molts arguments per exposar, però crec que amb aquests ja podem fer-nos una idea dels molts greuges que suposa per a la ciutat utilitzar el vehicle privat de forma innecessària.

Per tot això cal apostar de manera decidida per un canvi en la mobilitat a Barcelona i àrea metropolitana. Cal que deixem de ser vianants per recuperar la condició de ciutadans quan anem per la via pública.

Divendres passat es va aprovar la proposta d’ERC d’implantar una xarxa ortogonal d’autobusos a la ciutat, en el plenari de l’ajuntament de Barcelona. Aquesta és una molt bona mesura per a millorar el servei de bus i fer que creixi en nombre d’usuaris. Actualment el perfil d’usuaris de bus és molt limitat. Només l’agafen aquells que tenen un bus que els porta directe d’origen a final, especialment gent gran, o els qui l’utilitzen per acostar-se a una parada de metro o ferrocarril. Amb el nou sistema el bus es podrà utilitzar com un metro de superfície i això ha de servir per oferir un millor servei i, per tant, per incrementar el nombre d’usos.

Aquesta sense cap mena de dubte és una bona mesura, com també ho serà l’increment d’oferta de metro amb la posada en marxa de la nova línia 9 o el tramvia de cap a cap de la Diagonal. Com a deures pendents ens queda encara disposar d’una xarxa de rodalies digne d’una àrea metropolitana com la de Barcelona.

Millorar el transport públic és el millor sistema per alliberar els carrers de la ciutat de molts dels vehcles que ara circulen innecessàriament, però estic segur que tot i així encara hi haurà qui seguirà traslladant-se en cotxe per un concepte equivocat de la comoditat. I per això potser caldrà preveure mesures de restricció de trànsit a la ciutat. Fa molt de temps que se’n parla d’aquesta qüestió, i de si cal fer pagar o be restringir per nombre de matrícula. Jo tinc molt clar que fer pagar seria una mesura que perjudicaria a uns més que a uns altres i seria injust des d’un punt de vista social.

Potser el que cal és capgirar la forma d’enfocar la qüestió, i enlloc d’imposar restriccions el que s’hauria de fer és restar espai als vehicles i guanyar-lo per als desplaçaments a peu i en bicicleta. Ens podríem basar en el model de super illes de vianants i restringir l’accés de vehicles a només els vials de travessia, i convertir els barris i determinades zones de l’Eixample en zones de vianants, on només s’hi passés en cotxe per entrar o sortir de l’aparcament, convertint els carrers en zones 10, enlloc de les zones 30 que ara ens proposa i implementa l’ajuntament.

I també, potser s’hauria de replantejar el sistema de distribució de mercaderies de la ciutat, que traslladés el concepte de plataformes logístiques als barris (potser subterrànies) amb una xarxa de petits vehicles elèctrics per a fer el lliurament porta a porta.

Crec sincerament, que el debat sobre la mobilitat a les ciutats és una qüestió d’interés comú per a totes i tots els qui vivim en una ciutat. I a Barcelona aquesta és una qüestió que estic segur que haurem de tractar en profunditat en els propers anys. Haurem de decidir si imposem mesures conservadores que ajudin a pal•liar lleugerament els símptomes d’un greu problema, o si ens prenem seriosament aquest problema i decidim implementar mesures valentes, que segurament seran discutides i polèmiques, però valentes i amb un ampli ventall d’objectius: millorar la mobilitat, reduir la contaminació, guanyar espai per a la ciutadania, millorar la seguretat vial i millorar la salut.

M’agradaria que Barcelona fos una ciutat capdavantera en mobilitat i que també fos un referent mundial en la reducció de gasos d’efecte hivernacle. Que com en altres coses, fos un model a seguir per la resta de grans ciutats. Al final, tot és qüestió de voluntat i de tenir clares quines són les prioritats.