dimecres, 17 de febrer de 2010

Prostitució o treball sexual? Un debat necessari

Aquest vespre he tingut el privilegi d’assistir a una taula rodona que, sota el títol d’aquest article, ha situat els termes d’un debat que, a més de necessari, dona molt de sí i no deixa indiferent a ningú. Les ponents han estat la Matilde Aragó, magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la Carme Porta, secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania del Departament d'Acció Social i Ciutadania, com a moderadora l’Ester Capella, regidora de l’ajuntament de Barcelona i presentat per la Montse Benedí, secretària de la dona d’Esquerra a Barcelona.

Primer ha intervingut la Matilde Aragó que ha plantejat el seu discurs des d’una visió que defensa l’abolicionisme de la prostitució. Cal matissar el terme abolicionisme com a contraposició de prohibicionisme, ja que el segon planteja la sanció a les dones en situació de prostitució i el primer no.

He extret algunes coses realment interessants de la seva exposició; una ponència des d’un punt de vista molt centrat en els aspectes legals per arribar a l’objectiu de l’abolicionisme. La primera és que les dones han de viure la seva llibertat sexual com elles vulguin i no com vulgui un client o empresari/proxeneta, doncs això va en contra del concepte en sí. La segona és que el dret de l’home a utilitzar el cos de la dona no existeix. A tot això cal afegir que la immensa majoria de les dones en aquesta situació, són explotades i maltractades. Segons la seva experiència judicial en aquest àmbit, la Matilde ha afirmat que les situacions d’injustícia que s’ha trobat en molts casos lligats a la prostitució superen de llarg les injustícies que es produeixen en qualsevol altre sector i a més ha insistit que en molts casos aquestes dones són tractades com autèntics animals.

Ha defensat el model suec, en què la persona sancionada és el client. Segons el seu punt de vista, aquest model combat la prostitució desprestigiant-la i combat la normalització laboral de la prostitució per tal de no facilitar la proliferació de màfies i l’explotació. En part, té raó, però també és cert que això fa que les dones que s’hi dediquen ho facin més d’amagat, amb la qual cosa estan més exposades a riscos i ho fan amb menys seguretat. D’altra banda, feta la llei, feta la trampa. A Suècia hi ha una moda que consisteix en vaixells “de sexe” que durant hores i hores naveguen per aigües extraterritorials, al marge de les lleis, i en aquestes hores les dones són explotades intensivament. Per tant, el model suec frena la proliferació massiva de la prostitució, però no soluciona el problema del tot.

De totes formes la part en la qual crec que ha estat més encertada és en la referència que ha fet respecte als avanços de la dona fets fins ara en l’àmbit laboral i que farien moltes passes enrere si la prostitució fos legalitzada. Si això es fes caldria anar-hi amb totes les conseqüències: seguretat social, dret a l’atur i el més conflictiu que és considerar la prostitució com una opció laboral, amb totes les connotacions que això tindria). Una reflexió molt interessant: es podria donar el cas que una cambrera d’un local on s’exercís la prostitució de forma legal, denunciés per assetjament sexual al seu cap si aquest li fes algun gest obscè o la toqués, mentre es consideraria legal la utilització del cos d’una altra treballadora per part d’un client a exigència també d’aquest mateix cap. Realment contradictori.

Després ha intervingut la Carme Porta, amb un discurs molt diferent del de la magistrada. La veritat és que he trobat menys punts en comú dels que creia abans del debat. La Carme ha insistit en què cal diferenciar d’entrada el tràfic de dones i la prostitució. El primer és absolutament il•legal ara per ara i està perseguit policialment. També ha considerat que cal diferenciar els diferents perfils i les diferents casuístiques que es produeixen entre les dones en aquesta situació. El seu punt de vista ha estat que, tot i que coincideix en l’objectiu final de fer desaparèixer de la societat la prostitució, el pas entre la situació actual i aquest punt final ha de ser una transició que vingui marcada per una certa regulació. De fet ha remarcat que l’any 2003 es va produir una sentència de l’Audiència Nacional en la que s’accepta la prostitució quan aquesta s’exerceix per compte propi.

Després d’escoltar un intens debat amb intervencions també del públic assistent diverses, apassionades i de vegades fins i tot irreverents, he arribat a la conclusió que no tinc gens clar quin és el camí a seguir. No sé si és millor posar mesures restrictives o fer una certa regularització de la prostitució amb cobertura legal i uns límits ben definits. Entre altres coses perquè és molt difícil definir uns límits que convencin a tothom.

El debat de la prostitució s’ha d’afrontar en el nostre país d’una vegada per totes, això és evident. Perquè malauradament la deixadesa institucional sobre aquest tema, en gran part produïda per la por a afrontar el problema de veritat, està fent que l’àmbit del comerç sexual proliferi de forma descontrolada, afavorint les màfies i el tràfic de dones, especialment de l'estranger.

Arriba un moment que no s’entén que diaris de gran tirada i portals d’internet ofereixin anuncis on explícitament s’incita i es potencia la violència vers les dones i no arribin sancions de cap mena ni cap als anunciants, ni cap al mitjà que permet aquesta mena de publicitat. Arriba un moment que no s’entén que la justícia faci tancar dos prostíbuls a Castelldefels i al cap d’un any l’administració faciliti permisos per obrir-ne dos de nous a Mataró. La ciutadania no ho entén això i és normal.

El tema de la prostitució s’ha d’abordar des de tots els àmbits; l’àmbit legal i de la justícia, per descomptat, l’àmbit de l’administració i també des de l’àmbit social, perquè darrera de tot això, o millor dit, al capdavant de tot això hi ha les dones que exerceixen una activitat que en la immensa majoria de casos no fan per gust. S’ha de tenir en compte la seva situació econòmica i social, el seu historial de vida i també la seva percepció de la moralitat, la seva voluntat i el seu concepte de llibertat sexual.

Em faig una darrera reflexió. En una societat cada cop més multicultural com la nostra, serem capaços d’acceptar una submissió de la dona en l’àmbit laboral? I si és així què farem amb els casos en què la submissió de la dona vingui determinada per un concepte cultural o religiós, relacionat amb el sexe o no. Crec que com en tots els grans objectius cal que, a part de tenir clar l’objectiu, es defineixi un concepte que faci de pal de paller de totes les accions que es decideixin emprendre. Si el problema és de gènere aleshores hem d’afrontar-lo tenint en compte quina és la dinàmica més extesa i les xifres diuen que l’explotació afecta a moltes més dones que no pas les que poden triar exercir aquesta activitat lliurement i amb unes garanties mínimes d’autonomia. Aleshores aquesta ha de ser la prioritat.

La veritat és que ha estat un debat molt intens i interessant. Cadascun dels dos plantejaments té la seva part de raó i un objectiu final que és compartit. És a partir dels punts en comú que s’ha de començar a construir una estratègia que ha de servir per acabar amb les injustícies socials que provoca la prostitució. Eradicar-la, crec sincerament que és del tot impossible, però la barra lliure s’ha d’acabar.

divendres, 12 de febrer de 2010

Problemes de soroll, solucions barates

Llegeixo amb sorpresa al diari que la redigora Imma Mayol ha proposat reduir la velocitat a 60 km/h en els trams on les rondes de Barcelona no estan cobertes o semi cobertes.

D’entrada em ve al cap aquella proposició d’acord que Esquerra vam presentar a inici de mandat en el districte d’Horta-Guinardó per a crear una comissió de treball per a estudiar mesures per a reduir el soroll i millorar l’accessibilitat a la Ronda de Dalt al seu pas per Montbau. Del tema accessibilitat no es va parlar, i del tema de sonorreducció es va veure que d’entre les solucions possibles, cap d’elles era barata.

També em ve al cap el darrer consell de barri de la Vall d’Hebron on la regidora del districte, Elsa Blasco, va dir que un cop analitzades les propostes de millora i el seu cost, això no es podria fer abans de l’any que ve, que és quan finalitza aquest mandat. Sí, però algunes millores com la millora del paviment. Ara bé, de reduir la velocitat no es va dir res de res.

Tot això em fa pensar que la proposta que fa la sra. Mayol és, recordant com s’anomenaven les actuacions de l’anterior president de la Generalitat, una “mayolada”. D’entrada ho és perquè no ho ha parlat amb ningú. Sembla que ni tan sols amb els seus socis d govern. No ho ha parlat amb cap entitat de mobilitat (RACC, PTP, etc…). Segurament no ho ha parlat ni amb la regidora del districte d’Horta-Guinardó, també d’ICV.

No entraré a discutir si la mesura és encertada o no. Si tot ajuda a reduir el soroll en aquest tram de ronda pot no semblar-me malament. Però no ens podem quedar només amb una reducció de velocitat. Ni que sigui per respecte a les persones que han treballat fins ara en cercar solucions al problema, això s’ha de plantejar de forma més seriosa i consensuada.

D’entrada el que sembla és que com les solucions proposades són cares, tirem pel dret amb una solució que no ens costarà ni cinc. Salomònic.

Vegueries o les dificultats del debat territorial

Cada cop que es posa damunt la taula el debat territorial, aquest acaba despertant sensibilitats que van més enllà de l’esperit de competència entre territoris. Tothom s'hi vol veure representat i les peticions de vegueria pròpia sorgeixen com els bolets.

Per a definir finalment quines han de ser les vegueries que s'han de formart arreu del país hem de partir sobre la base del que tenim ara mateix. En primer lloc el territori es divideix en quatre províncies, herència d’un règim anterior i on encara es conserven les figures dels delegats del govern de l’estat i les diputacions provincials.

També disposem de les comarques com a unitats que agrupen alguns municipis propers amb característiques comunes i finalment els termes municipals que són l’administració més propera al ciutadà.

Amb l’Estatut aprovat el 2006 es faculta el Parlament per tramitar una llei que creï les vegueries i en desplegui el règim jurídic. Alhora dona compliment a una històrica reivindicació com és la substitució de les diputacions per les vegueries i la superació de la divisió provincial.

Amb la instauració de les vegueries s’aconseguiria disposar d’una administració més ajustada a la realitat del país i a l’estructura social del territori. Aquesta seria sense cap mena de dubte una bona eina per donar solucions més ajustades a les diferents realitats.

No obstant això, segons CiU això ara no toca. I la pregunta és: quan tocarà? Perquè després de més de 30 anys de règim democràtic no hem aconseguit superar encara l’organització territorial de l’època franquista. I ja em direu en què s’assemblen Berga i l’Hospitalet, o la Vall de Boí i Lleida per citar-ne dos exemples.

Per tant, sí que cal afrontar ara la instauració de les vegueries amb una Llei que ho reguli, i si més no, almenys que en defineixi aquest estatus de vegueria a les 4 províncies actuals en primera instància, per en un futur immediat instaurar la de les Terres de l’Ebre, la Catalunya Central i l’Alt Pirineu i Aran.

Sobre el tauler de joc s’han situat 2 problemes a la vista. La reivindicació de vegueria pròpia del Penedès i també la de la Val d’Aran. Caldrà doncs fer una bona feina en aquests dos àmbits per arribar a un consens que serà necessari per a l’èxit de la nova divisió territorial del país. En el cas del Penedès, crec des d’un punt de vista personal que cal tenir en compte el fet que la divisió comarcal ja dona resposta a la seva peculiaritat i no crec convenient crear-ne una vuitena vegueria ajustada només al Penedès. Pel que fa a la Val d’Aran s’ha de definir de forma clara l’especificitat d’aquesta comarca que esdevé un fet diferencial dins del país i a la qual s’ha de saber trobar un espai de referència i crec també que se l’ha de dotar d’uns certs privilegis. Precisament Catalunya que reivindica els fets diferencials de forma justa, ha de ser igualment justa amb aquells territoris que, de portes endins, reclamen aquest fet diferencial.

Cal, per tant, treballar i molt en la línia de consensuar una divisió territorial que satisfaci, més o menys, a tothom. I també cal que totes les parts implicades estiguin disposades a cedir en algun punt, perquè l’alternativa és deixar les coses com estan ara, és a dir, com estan des de fa dècades i molt lluny de la realitat territorial de Catalunya.

I pel que fa als partits polítics, doncs potser ja va sent hora que els socialistes apostin de forma decidida per instaurar aquest canvi tan necessari com important, i els convergents deixin de torpedinar qualsevol proposta que, sortint del govern català, serveixi per modernitzar l’estructura territorial nacional.

Quan toca el tema de les vegueries? Ara toca, sense dubtes.