Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d’Acollida de Catalunya. Una llei que ha de permetre instaurar les eines apropiades per canalitzar l’arribada de persones immigrades i alhora ser un bon instrument per facilitar la seva adaptació al nou entorn.Segons la mateixa Generalitat de Catalunya la Llei d’Acollida materialitza una de les mesures més importants del Pacte Nacional per a la Immigració, estableix un servei universal de primera acollida, destinat a promoure l’autonomia personal i la igualtat d’oportunitats i el català queda definit per primera vegada en un text jurídic com a llengua comuna. Sense cap mena de dubte aquest és un pas endavant molt important i que, a més, defineix molt bé quina és la línia que el país vol i ha de seguir en matèria d’immigració.
En un altre extrem, aquesta setmana s’ha evidenciat que hi ha grups polítics, com per exemple el PP, que l’única cosa que consideren que cal fer amb la immigració és estigmatitzar-la fent pràctica d’una lamentable demagògia destructiva. Per a mostra els opuscles repartits per aquest grup polític a Badalona, criminalitzant a tota l'ètnia romanesa i sembrant la xenofòbia a canvi de voler arreplegar quatre vots mal guanyats.
També cal remarcar els fets que han esdevingut darrerament a Vic, o el fet que el PP de Barcelona pretengui presentar, com a mínim en el districte veí de Nou Barris, una moció per demanar que el districte passi els noms de tots els immigrants en situació irregular que consten al padró municipal. Aquest tema ja va ser portat pel PP de Barcelona a la darrera comissió de cultura de l’ajuntament.
És una llàstima que el PP es dediqui a incendiar el debat sobre la immigració, precisament en el moment que han estat notícia determinades situacions complicades com el cas de la població de Salt. En un moment així cal fer un exercici de responsabilitat i sumar esforços per trobar solucions als problemes que puntualment van sorgint.
A més, també cal tenir en compte quin és el marc legal actual, que en el cas de l’empadronament de les persones immigrades i les seves dades personals és molt clar. Només cal parar-se un moment a analitzar quin és aquest marc legal abans de començar a demanar bajanades.
Per començar l’empadronament és un dret i una obligació de tothom, sigui quina sigui la seva nacionalitat o la seva situació. Per descomptat, si comencem a posar entrebancs això farà que molts nouvinguts no s’hi vulguin inscriure. La inscripció al padró és independent del procediment per a obtenir el permís de residència i aquest depèn íntegrament de l’estat espanyol. La Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local en els seus articles 15, 16 i 17 fa esment a aquesta obligació d’inscriure’s al padró. Per a fer aquest tràmit només es pot exigir la documentació d’identitat i del lloc de residència. En el cas de les persones estrangeres n’hi ha prou amb el passaport visat en el país d’expedició i no s’exigeix el NIE que expedeix l’estat espanyol.
En segon lloc també cal tenir en compte que les dades del padró municipal estan sotmeses a la Llei Orgànica de Protecció de Dades que en el seu article 22 sobre Fitxers de les Forces i Cossos de Seguretat diu: «La recollida i tractament per fins policials de dades de caràcter personal per les Forces i Cossos de Seguretat sense el consentiment de les persones afectades estan limitats a aquests supòsits i categories de dades que resultin necessaris per la prevenció d’un perill real per la seguretat pública o per la repressió d’infraccions penals».
Més matèria legal. La Llei de Règim Local en el seu article 16.3 diu: «Les dades del Padró Municipal se cediran a altres Administracions públiques que ho sol•licitin sense el consentiment previ a l’afectat solament quan li siguin necessàries per l’exercici de les respectives competències i exclusivament per assumptes pel que la residència o el domicili siguin dades rellevants». Per tant les dades poden ser sol•licitades per les altres administracions quan sigui necessari per a les seves competències, però no al revés.
En resum, el PP fa demagògia a costa de petits conflictes que s’han de resoldre amb un bon marc legislatiu, com ho serà la Llei d’Acollida, amb responsabilitat i amb la voluntat d’afrontar la immigració com un repte i no pas com un problema que cal eradicar.
Catalunya ha estat al llarg de la seva història país d’acollida i, com a tal, ha viscut diverses onades immigratòries. A principis de segle, amb l’arribada de ciutadans d’Aragó i Múrcia. Als anys 50 i 60 amb l’arribada de persones del sur i de Galícia. I ara, en l’era de la globalització, amb l’arribada de persones d’arreu del món. Si ens cenyim als fets, la immigració de principis de segle va ser ben assumida, entre altres coses perquè la situació de Catalunya aleshores va afavorir que fos així. No era estrany que les persones nouvingudes parlessin el català amb els seus conciutadans al poc temps d’arribar. En canvi, una bona part de la immigració arribada durant la dictadura franquista no va tenir la necessitat, o potser hauria de dir l’oportunitat, de prendre el mateix camí que els seus predecessors. El seu establiment en barris molt localitzats va impedir una bona adaptació en el país d'acollida. Catalunya va perdre en aquella època els seus trets diferencials, aquells que la dotaven de valor afegit per acollir als nouvinguts.
És per això que és de vital importància haver-nos dotat d’una Llei d’Acollida com la que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya. No ens deixem arrossegar pel discurs fatalista i destructiu dels responsables de partits com Plataforma per Catalunya o el Partit Popular. Fem camí i assumim el repte d’incorporar a persones de procedències tan diverses com les que estan arribant avui en dia. No perdrem els nostres valors per aquest motiu. Només cal fer les coses bé.
