dijous, 28 d’octubre de 2010

Atac indiscriminat contra la cohesió social a Catalunya

Es confirma que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya ha destapat el que, a partir d’ara, serà una ofensiva contundent i indiscriminada contra la llengua catalana. El PP ha tret pit i de quina manera després de la sentència. Ara s’atreveixen a recórrer a la justícia les lleis aprovades per unes institucions representades per càrrecs electes, triats pels ciutadans i ciutadanes. Han començat pel reglament d’usos lingüístics aprovat recentment a l’ajuntament de Barcelona i tot seguit ja han presentat un nou recurs aquest cop contra la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

D’entrada cal preguntar-se quin sentit té disposar d’un sistema democràtic, basat en la representació a les institucions de persones escollides per la ciutadania, si quan aquestes acorden una llei, pot venir qualsevol partit o altra institució i recórrer i invalidar aquest acord. És aquest un sistema que garanteix la presa de decisions en democràcia? O és més aviat un sistema proteccionista que serveix per garantir allò que els hereus del franquisme i l’anticatalanisme van decidir preservar.

L’ofensiva encapçalada pel PP és totalment agressiva i cerca la confrontació social en un país on, per més que els faci mal, la ciutadania cada cop és cohesiona més al voltant de la idea de independitzar-se d’un estat que no la permet desenvolupar-se i assolir la fita de viure en un país més lliure, més just i socialment avançat. Una ciutadania diversa que cada cop pensa més racionalment i se n’adona que la sagnia econòmica és insostenible. I una ciutadania que veu com la seva principal senya d’identitat, la llengua, és atacada en la seva línia de flotació restringint-ne l’ús a les institucions.

No els podem permetre que se’n surtin amb la seva. Si l’espanyolisme ranci aconsegueix aquest cop el seu objectiu ja no hi haurà aturador. No hi ha cap mena de dubte que el següent pas serà atacar les institucions culturals i, per descomptat, la immersió lingüística a les escoles. El que aquesta xusma vol aconseguir és que a Catalunya hi hagi dues societats diferenciades, de parla diferent i que es relacioni en espais diferents per provocar una fractura social de difícil arranjament. Al país valencià fa molts anys que practiquen aquesta fórmula i malauradament estan guanyant la partida.

Cal defensar el català a les institucions i espero que hi hagi un clamor d’unitat en el plenari de demà a l’ajuntament de Barcelona, per refermar l’acord que es va prendre en aprovar el reglament d’usos lingüístics que ara vol derogar una sentència , producte de la pressió dels enemics de Catalunya i la seva societat. Però hem d’anar més enllà encara; cal que tots i totes, que cadascun de nosaltres fem de l’ús del català el nostre cavall de batalla. Creieu-me que pràcticament mai és justificat canviar la llengua d’ús en funció de l’interlocutor. Jo m’he fet un fart de recórrer barris com el Carmel parlant amb castellanoparlants i mai m’ha estat necessari canviar la llengua per fer-me entendre. Les converses bilingües són un fet quotidià al nostre país i no passa res. Això és el que més dol als nostres enemics; això és el que més fa enrabiar a aquells que no volen veure una Catalunya cohesionada, capaç de mantenir els seus trets culturals i alhora sumar a tothom que vulgui formar part d’un projecte compartit de país. I em dol veure com el meu alcalde canvia de llengua quan visita uns barris determinats, i em dol que en una sessió amb veïns i veïnes o en un curs de formació, la petició d’una única persona d’utilitzar el castellà hagi d’imperar sobre una majoria que entén perfectament el català.

Per rematar la desgràcia ahir ens va deixar una figura que ha representat molt en la defensa i la normalització de la llengua catalana, en Joan Solà. Hem perdut un referent insubstituïble en aquest àmbit. I el millor homenatge que li podem fer és que tots i cadascun de nosaltres defensem aferrissadament el dret a utilitzar la nostra llengua en qualsevol àmbit al nostre país, amb total normalitat. Res ni ningú ens pot privar la llibertat lingüística. Durant 4 dècades els catalans i catalanes van ser privats de la seva llengua i ara que tenim l’oportunitat de dir prou no ens podem quedar de braços encreuats. La llengua catalana és cosa de tots. No permetem de cap manera que triomfin aquells que només pretenen engendrar l’odi entre nosaltres.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

El teatre del Palau

La comissió municipal sobre l’Hotel del Palau de la Música és a punt de les conclusions. Alguns grups municipals com CiU i el PP volien continuar amb el teatre de les compareixences, de cara a la galeria, per desviar l’atenció de les espifiades que han comés tots els grups municipals excepte un al respecte. Òbviament, l’únic grup que se salva d’aquesta cadena de despropòsits polítics és el grup municipal d’ERC. Des del primer moment Esquerra s’hi va oposar a l’hotel del Palau i gràcies a això han sortit a la llum totes les irregularitats comeses per l’equip de govern, així com les irresponsabilitats de CiU i PP.

Precisament aquests últims, CiU i PP, volen allargar més el període de compareixences de la comissió. Unes compareixences que no haurien aportat res de nou i que només servirien perquè uns i altres facin pilotes fora, quan en realitat els toca donar la cara i aclarir perquè van ser tan condescendents amb el sr. Millet i companyia.

L’equip de govern va saltar-se tots els passos necessaris en el procés, fins al punt de no comprovar qui era l’autèntic propietari de la finca en qüestió; un tràmit que qualsevol ciutadà pot fer al registre de la propietat i que el govern municipal va considerar innecessari. Es clar, qui havia de dubtar de la prestigiosa figura d’en Félix Millet? o bé quins altres interessos amagava una actuació tan poc transparent com aquesta?.

I uns grups de l’oposició, CiU i PP, que van acatar com una ordre el desig dels màxims responsables del Palau de la Música, potser per deixadesa o potser per les moltes hipoteques que hi tenien pendents en forma de favors. Per més que ara aquests dos grups diguin que no van disposar de la informació necessària, que ningú no s’enganyi; la seva decisió no va ser tècnica, sinó política i només política, per més que ara vulguin mirar cap a una altra banda i amagar-ho amb cortines de fum.

I ara s’atreveixen a dir que ERC ajuda al govern municipal a tancar en fals la comissió? Com gosen fer pilotes fora i acusar a l’únic grup municipal, ERC, que des del primer dia s’hi va oposar frontalment?. I vam fer-ho tot i que darrera hi havia una fundació tan prestigiosa com el Palau de la Música i un personatge tan respectat i honorat com el sr. Félix Millet. Evidentment a Esquerra mai no li ha fet por això d’enfrontar-se a l’establishment, especialment quan la causa és justa. I si no hagués estat pel paper d’Esquerra en l’afer de l’hotel del Palau, qui es pensa que ara hi hauria cap comissió municipal per tancar? Ni tan sols s’hagués encetat.

Siguem rigorosos. La comissió ha fet el recorregut que havia de fer. Les compareixences han aportat tot el que havien d’aportar. Les conclusions ja es poden emetre i Esquerra, amb el treball de la regidora Ester Capella, emetrà les seves conclusions al respecte. No tinc cap mena de dubte que seran rigoroses i dignes d’un treball seriós i en profunditat. Per contra, no sé que poden dir la resta de grups excepte mirar de fer pilotes fora, d’aquí la voluntat d’alguns per allargar innecessàriament aquest vodevil absurd. La comissió ha d’emetre les seves conclusions, els responsables del govern haurien d’assumir la seva responsabilitat, CiU i PP haurien d’admetre que “la van cagar” i, si s’han de depurar responsabilitats penals, serà la justícia qui haurà d’actuar. La resta és teatre i la ciutadania ja n'està farta del teatre i més quan és teatre del dolent.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Anàlisi pre electoral (V): ICV-EUiA

Avui em toca parlar de l’últim partit, en aquest cas coalició, que té assegurada la seva presència al Parlament de Catalunya després del 28N. D’aquí cap avall les enquestes donen una representació reduïda a 3 ó menys escons. Per tant, segons el que diuen aquestes enquestes, amb aquest article sobre els eco socialistes s’acaba el repàs de les formacions polítiques que poden resultar decisives després de les eleccions.

En moltes ocasions hem associat la coalició ICV-EUiA al concepte de marca blanca dels socialistes. Crec que darrerament els eco socialistes han fet un esforç per desmarcar-se d’aquesta etiqueta, marcant perfil diferenciat del PSC i del PSOE pel que fa a les mesures anticrisi i tot allò relacionat amb les polítiques socials. I és que si una cosa han fet bé ICV-EUiA, ha estat la capacitat d’abanderar un discurs que aposta de manera decidida per impulsar polítiques socials com a mesura per sortir de la crisi actual, en un moment en què tot gira al voltant del debat ideològic sobre la independència.

En aquest debat ideològic, ho tenen més pelut perquè ja s’ha cardat tota la llana, però de totes formes tampoc no deixen de banda aquest discurs. Pel que fa al debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya, la seva aposta inicial passa per reformar la Constitució espanyola –cosa molt improbable perquè això passa per un acord amb PSOE i també amb el PP-, però sense renunciar a la celebració d’un referèndum, això sí, amb la condició d’incloure l’opció federalista a més de la independentista. I és en aquest punt que altres partits independentistes s’hi poden apropar a ICV-EUiA. El seu perfil de militant i votant és molt divers en funció dels seus orígens, però hi ha un corrent intern que apunta en la direcció sobiranista.

Pel que fa al seu pas pel govern d’entesa han passat de dures i de madures. Les dures especialment en l’àmbit de la conselleria d’Interior. Determinades actuacions dels Mossos d’Esquadra i l’afer dels bombers a Horta de Sant Joan els han posat en el punt de mira dels mitjans. També ha fet dubtar de la seva feina la gestió del Departament de Medi Ambient i Habitatge durant la sequera i el minitransvasament que hi havia previst. Més dolç ha estat el moment final amb la prohibició de les corrides de toros i el seu posicionament en contra de la llei dels correbous.

No obstant, hi ha un element clau en el futur de la coalició; i aquest element és el relleu de líder que ha sabut fer de forma tranquil•la, tant a la direcció del partit com en el cas del cap de llista per Barcelona. ICV-EUiA ha estat capaç d’afavorir aquest relleu sense massa soroll i, a més, ofereix una imatge jove i amb discurs a través del Joan Herrera, però també a través del Raül Romeva i, en menor mesura, del Ricard Gomà. Enrere queda la imatge de Mayol i Saura al capdavant i amb el canvi, la coalició d’esquerres surt guanyant. Caldrà veure quin suport electoral acaba tenint; de moment, tot i ser partit de govern, les enquestes els deixen més o menys en el mateix lloc on eren.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Anàlisi pre electoral (IV): el Partit Popular

Vull començar aquest article de manera diferent als altres 3. Hi ha un acudit sobre el PP que sempre m’ha fet gràcia, perquè el trobo versemblant.

“Déu, després de crear la terra, va decidir crear els països i atorgar dues qualitats als seus integrants. Als anglesos els va atorgar l’humor anglès i la puntualitat. Als alemanys els va fer perfeccionistes i organitzats. Als japonesos els va fer treballadors i apassionats per la tecnologia. Als suïssos els va fer bons banquers i rellotgers. I en arribar als espanyols va dir: els espanyols seran intel•ligents, bones persones i del Partit Popular. En donar-se compte de l’error, doncs els havia atribuït 3 qualitats enlloc de dues, va decidir que podien ser 2 de les 3 coses. I és per això els espanyols poden ser: Bones persones i del PP, però no intel•ligents; Intel•ligents i del PP, però no bones persones; o bé bones persones i intel•ligents, però no del PP”.

En fi, acudits a part, prego em disculpeu però una persona com jo, que s’estima Catalunya i que creu en els valors basats en la llibertat, no pot parlar bé d’un partit com el PP.

El PP ha estat tradicionalment un partit lligat a la negació dels avenços nacionals de Catalunya des de sempre. En això els populars són desinhibits i directes. L’època de la gesticulació amable d’en Josep Piqué va passar a la història i, per dictamen de la direcció del carrer Gènova a Madrid, Alícia Sánchez Camacho va passar a dirigir el PP a Catalunya. Des d’aleshores, l’únic objectiu del PP ha estat dividir a la societat catalana conformant-se a conservar una part del pastís de votants a Catalunya que els permet rondar sempre els 15 diputats al Parlament i, alhora, utilitzar aquest rancúnia anticatalana generada a base de mentides a la resta de l’estat.

El PP és un partit que es dedica a torpedinar i recórrer qualsevol llei que s’aprovi al Parlament de Catalunya i que impliqui un avenç nacional o, segons el seu criteri com en el cas dels toros, antiespanyol. L’exemple de la prohibició de les corrides de toros, el recurs contra l’Estatut, contra la Llei d’Educació de Catalunya, etc, etc, donen a entendre que el PP té clara la metodologia. Si és bo per a Catalunya, és dolent per al PP.

En altres àmbits passa més o menys el mateix. En matèria de seguretat els populars sempre insten a posar més policies al carrer, però en canvi quan es tracta d’avançar en l’àmbit de la justícia a Catalunya, legislant per afavorir la descentralització i així poder aplicar la justícia de proximitat, els populars presenten un recurs al Tribunal Constitucional. Contradictori no? Qui fa demagògia no cal que sigui coherent i a més no l’importa gens.
També és molt preocupant el que està fent el PP en matèria d’immigració; i ho és perquè menteixen descaradament en dir que s’afavoreix a les persones immigrades a l’hora d’atorgar ajuts o treball. Cap persona immigrada rep ajuts de cap mena, pel fet de ser immigrant, cap! A la sra. Sánchez Camacho li ha faltat temps per anar a passejar-se per Badalona promovent el rebuig i l’odi cap a la comunitat gitano-romanesa, independentment de si són delinqüents o no. Potser aquesta senyora no sap que l’Orquestra Nacional de Catalunya compta amb un excel•lent violinista, l’Emil Bolozan, d’origen gitano-romanès. El deportem també? La delinqüència mai pot ser jutjada pel lloc d’origen del delinqüent sinó per la magnitud del delicte que comet.

El PP afronta aquestes eleccions amb la convicció de mantenir, més o menys, la seva quota de votants, fet que el mantindrà en torn dels 14 ó 15 diputats, a l’espera de poder ser una força decisiva fent parella amb CiU. I si es donés la possibilitat, cosa improbable per les expectatives electorals del PSC, pactar els socialistes seguint el manual d’estil d’Euskadi , com a garantia de frenar al Parlament el fervor sobiranista que creix entre la ciutadania catalana.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Anàlisi pre electoral (III): Esquerra


Arribo al tercer capítol d’aquesta anàlisi personal sobre l’estat en que arriben els diferents partits a la prèvia de la campanya electoral i també amb alguna de les seves propostes i, avui, toca parlar dels meus. Sempre es fa difícil no fer campanya per un mateix quan la intenció passa per fer una crítica objectiva, si més no ho intentaré.

Esquerra es troba avui en una situació controvertida. En el moment en què les enquestes diuen que hi ha més independentistes que mai a Catalunya, aquestes mateixes enquestes li pronostiquen una davallada de diputats al Parlament. Set anys de govern li han passat factura a Esquerra, en gran part pel desgast de la pròpia acció de govern però principalment pel desgast mediàtic a que s’ha vist sotmès el partit independentista. Mentre tot això passava, el país ha vist de forma clarivident quins són els límits en la relació Catalunya-Espanya, amb el desenllaç del procés estatutari i els màxims assolits en matèria de finançament. Evidentment, sense Esquerra al govern això no hagués passat mai i, paradoxalment, Esquerra ha pagat més car que els altres el desencís de tot plegat.

De l’acció de govern d’Esquerra, el que entenem per feina derivada dels Departaments que ha dirigit, en podem treure molts elements positius. Malgrat això la imatge de submissió al pacte tripartit que s’ha volgut donar des de determinats sectors ha acabat calant força en un ampli espai de l’electorat que hi va donar suport l’any 2003 i alguns que hi van repetir el 2006.

No obstant, crec que el que realment ha ferit Esquerra en el transcurs d’aquests set anys, ha estat la batussa interna que s’ha visualitzat de forma evident. Una batussa que ens ha dut en aquest camí pel govern de la Generalitat a patir dues escissions en el si del partit. Primer va ser la marxa de Joan Carretero que es presentarà com a líder de Reagrupament i en segon lloc ha estat l’Uriel Beltran qui ha optat per anar a la llista de Solidaritat Catalana. La primera escissió va arrossegar més militants a deixar el partit que no pas la segona, però ara hi haurà dues formacions polítiques noves que volen abanderar l’independentisme “a seques” a les properes eleccions i això significa competència directa en un sector molt concret dels votants.

La proposta estrella d’Esquerra per a les properes eleccions és engrescadora i més realista que altres. Fer un referèndum sobre la independència no és cap disbarat i sembla cada cop més que aquesta serà una condició indispensable per a entrar a formar part de qualsevol govern després del 28N.No serà fàcil però poder formar govern amb cap altre partit posant al capdavant aquesta condició. Del resultat que n’obtingui Esquerra dependrà en gran part la viabilitat de fer aquest referèndum en els propers quatre anys i, també, de la capacitat negociadora i d’enteniment de Joan Puigcercós amb la resta de forces polítiques que, d’alguna manera, no descarten la possibilitat d’afrontar un referèndum encara que incloent-hi alguna altra opció a la pregunta o condicionant la seva decisió a una majoria social que es visualitzi en favor d’aquesta consulta vinculant.

Les enquestes diuen que Esquerra perdrà molta força, però aquest també és un element fix en totes les campanyes. Les enquestes sempre s’equivoquen a la baixa amb els resultats d’Esquerra i, malgrat sembla que el seu suport electoral ha baixat de forma real, ara està en un procés de remuntada. L’únic partit independentista que té actualment representació al Parlament, es manté com una opció clara per a fer una nova passa en la progressió de Catalunya cap a la sobirania; en aquest cas una passa molt important. Però darrera d’aquesta proposta continua havent un projecte de país que manté l’essència en tot el que fa referència als temes d’identitat nacional i les polítiques socials que calen per avançar cap a un país més lliure, més just i socialment avançat. Perquè la independència sense aquests tres eixos no tindria sentit. I aquesta és l’aposta d’Esquerra per a diferenciar el seu projecte de les altres opcions independentistes, que no és poc. Socialistes i convergents han dit que no volen formar govern amb Esquerra. Sembla que les condicions de governar amb un partit del tarannà d’Esquerra els incomoda i això, en certa manera, és significatiu.