dimarts, 25 de gener de 2011

L’etern debat de la seguretat

Darrerament s’ha instal•lat un discurs sobre la seguretat a Barcelona, o millor dit sobre la inseguretat, que pot resultar demagògic i desafortunat. Les dades ens indiquen que el nombre d’alguns delictes s’ha incrementat i, malgrat soni lleig, en temps de crisi es pot considerar un fet normal.

També és cert però, que les dades que provenen de les enquestes fetes a la ciutadania ens diuen que aquesta te una percepció d’inseguretat més elevada del que ens indiquen les dades provinents de les denúncies o fets constatats. És a dir, que creiem que Barcelona és més insegura del que ho és en realitat.

Aquest run run que sona en determinats àmbits de la societat, és malauradament aprofitat per alguns partits polítics que fan la seva lectura particular de les coses i posen en pràctica un discurs tan poc original com recurrent i desencertat. Aquest és un fet habitual en els grups de la dreta, CiU i PP.

La primera pregunta que ens hem de fer és: una societat es més segura per tenir més policies al carrer? Jo estic d’acord en que la presència policial és útil com element dissuasori en llocs especialment o temporal conflictius. Però també crec que la solució al problema no rau només ni principalment en aquesta mesura. Em nego radicalment a viure en un estat policial i tota l'ull de les càmeres de video vigilància constantment.

Una societat és més segura quan la gent té feina; una societat és més segura quan l’educació te un cert nivell; una societat és més segura quan l’estat del benestar està prou desenvolupat; una societat és més segura quan acull les persones nouvingudes i les equipara en drets i deures amb la resta de ciutadans. I és en aquests àmbits on la nostra societat ha d’avançar més per acabar assolint un statu quo que minimitzi el problema d’inseguretat.

Ara bé, també hi ha altres eines que caldria millorar per tal d’agilitzar els processos que se’n deriven de la inseguretat, com per exemple la justícia de proximitat. Eines que malauradament no podem desenvolupar perquè algú com el PP presenta recursos contra lleis catalanes que preveuen avançar en la justícia de proximitat.

Tampoc s’hi val barrejar temes com el civisme o la convivència amb la seguretat. No poden tenir la mateixa consideració determinades actituds incíviques amb el fet de delinquir. És com quan parlem del fenomen okupa en què s’acostuma a encabir a tothom en el mateix sac, quan en realitat no és comparable l’ocupació que es fa a Can Masdeu, amb agricultura ecològica i visites per a la gent, amb altres casos d’ocupació on els ocupants fins i tot tenen negocis clandestins. Oi que no és el mateix?

Aquesta darrera setmana hem viscut el debat sobre si s’ha de prohibir la nuesa a la ciutat o no. En aquest cas el PSC s’ha sumat a la posició poc realista de CiU i PP. Francament jo no hi veig gent nua pel carrer cada dia i això em fa pensar que aquest no és un gran problema a Barcelona. No obstant ara està de moda això d’aparentar ma dura amb determinades actituds i alguns s’obliden que la vertadera prioritat és resoldre els problemes derivats de la crisi. Perquè és així com reduirem el nombre de delictes i no fent polítiques de cara a la graderia i a la caça del titular fàcil.

Benvinguda al video bloc

dilluns, 24 de gener de 2011

Models de mobilitat

Dijous passat es va celebrar el consell de barri de la Vall d’Hebron i, per damunt d’altres temes, van destacar dues peticions veïnals: la cobertura de la ronda de Dalt i la reducció dels carrils previstos a la reordenació de l’Avinguda de l’Estatut.
El cas és que pel que fa a l’avinguda de l’Estatut vam obrir un interessant debat via Twitter amb el conseller d’ICV, en Joan Vallvé. La proposta de l’equip de govern municipal es de fer 6 carrils de circulació (2 + 1 de serveis, en cadascun dels sentits de la marxa). Atès que fins ara el nombre de carrils de circulació era de 2+2, la nova proposta em fa pensar que l’equip de govern actual no te clar quin model de mobilitat te per a la ciutat.
El Joan Vallvé defensa que el fet de reservar un carril per sentit per al transport públic serveix per a beneficiar aquesta opció. En part puc estar d’acord, però el que no acabo d’entendre és per què permetem mantenir, i fins i tot incrementar, el nombre de vehicles privats que passaran per l’avinguda de l’Estatut amb aquesta fórmula. Cal tenir en compte que ara mateix només hi passa una línia de bus, el 10, per aquesta via. També cal tenir en compte que la continuació de l’avinguda cap al túnel de la Rovira te 2 carrils per sentit i el mateix si ens enfilem cap a la ronda de Dalt.
El cas és que els veïns i veïnes no veuen amb bons ulls que s’ampliï el nombre de carrils de circulació perquè això els crea una frontera d’asfalt important amb el barri d’Horta i aquesta s’afegeix a la cicatriu que suposa actualment la ronda de Dalt per la part nord del barri de la Vall d’Hebron. Jo comparteixo aquest criteri. No veig la necessitat de fer aquesta ampliació de carrils de circulació que només comprendria en cas fer-se el túnel d’Horta per a vehicles. Però tenint en compte que l’equip de govern descarta aquesta opció, o almenys això afirma, no veig que tingui ni cap ni peus.
Aquest govern municipal demostra tenir criteris molt diferents en funció del projecte que ens proposa. Per la reforma de la Diagonal ens proposaven reduir els carrils per a cotxes a només un per sentit i ara en canvi ens proposen fer créixer l’oferta d’espai per a cotxes a l’avinguda de l’Estatut. Això es deu a una manca de model.
Ja he defensat en articles anteriors la necessitat de reduir el nombre de cotxes de les vies de la nostra ciutat. Les dades ens indiquen que unes 4.000 persones moren cada any a l’àrea metropolitana de Barcelona a causa d’afeccions respiratòries imputables a la contaminació de l’aire i aquesta dada, afegida a la millora de l’espai públic, ha de ser el referent per a fer una aposta clara i decidida pel transport públic. L’horitzó 2013, amb la línia 9 de metro en ple funcionament, la implantació de la xarxa ortogonal d’autobusos o metrobus, una oferta més àmplia i millorada de servei de rodalies, una bona oferta de bus de barri i un bicing eficient; tot això ha de servir per fer que les persones s’inclinin per triar el transport públic en detriment del vehicle privat. Anar en transport públic ha de ser més ràpid i pràctic que fer-ho en cotxe.
Per aconseguir reduir el nombre de cotxes podem fer dues coses. O bé reduïm el nombre de carrils per a circular o be acabem instaurant un peatge per accedir a la ciutat, com han fet altres ciutats europees. És a dir, que haurem de triar entre oferir bones alternatives a tothom o reservar la ciutat per als que puguin pagar una taxa. Jo ho tinc clar. És una qüestió de models.

dissabte, 15 de gener de 2011

Primàries sense condicions

La proposta d’Esquerra Barcelona per anar a primàries amb els altres candidats, d’altres formacions, que s’hi vulguin presentar, ha rebut una resposta un tant desconcertant de Solidaritat Catalana per la Independència. La seva condició es basa en trobar una persona independent de consens per després fer primàries amb una sola opció.

No sé francament què pensar. Probablement Solidaritat vol marejar la perdiu i veure fins a quin punt pot marcar perfil propi en una coalició independentista per a les properes eleccions municipals a Barcelona. El que passa és que això s’aparta molt del concepte de primàries.

A Esquerra hem fet primàries sempre i les continuem fent. Ara mateix tenim obert un procés de presentació de candidatures per al cap de llista a Barcelona que es tanca aquesta setmana; i diumenge 30 de gener la militància votarà en un congrés qui serà aquest cap de llista. La persona que surti escollida entenc que ha de tenir tots els números per a poder presentar-se a unes primàries per a cap de llista de l’esperada coalició.

Esquerra fa primàries sempre i a tots els nivells. Jo mateix per arribar a ser conseller de districte vaig haver de passar el tràmit d’unes primàries a la federació comarcal d’Horta-Guinardó. Aquest és un fet natural a Esquerra i a més això permet desenvolupar la tasca per la qual has estat triat o triada amb un aval molt important, el de les persones que t’han recolzat.

La proposta d’Esquerra per a la coalició és oberta a la presentació de candidatures amb SI, Rcat, les CUP (que ja han dit que aquest cop no faran cap pacte per diferències de model de programa); i a més obra les portes de la llista a aquelles persones desencantades amb altres projectes polítics com pot ser el del PSC i també a persones del moviment veïnal i cívic de la ciutat. Per fer-ho encara més obert i atractiu de cara als futurs votants de la coalició, les primàries serien obertes a tothom que manifestés la intenció de voler votar, tal i com fa el partit demòcrata als Estats Units.

Entenc, per tant, que si Solidaritat vol que un independent sigui cap de llista pot proposar-lo sense cap mena de problema i aquest hauria de passar pel procés de primàries amb la resta de candidats o candidates que s’hi vulguin presentar; i Esquerra és totalment lliure de presentar el candidat que decideixi en el seu procés intern, com ha fet sempre.

D’altra banda SI condiciona el nom del cap de llista al fet que no hagi estat relacionat mai en cap acord amb el PSC. El president del grup municipal d’Esquerra ja ha respost que aquesta condició ens empetiteix, perquè tanca la porta a possibles incorporacions al projecte de tercer espai que es proposa per a la ciutat de Barcelona i a més retalla la llista de possibles votants de cara al 22 de maig.

Bé, les converses avancen i, si més no, no estan pas encallades. Esperem que al final aconseguim plegats presentar un projecte engrescador per a la nostra ciutat i que esperoni un nou moviment al país capaç de representar el clam popular que va col•lapsar la ciutat el passat 10 de juliol.

Us deso aquest enllaç amb l’entrevista feta per Vilaweb a Jordi Portabella, on exposa el seu punt de vista sobre com van les negociacions, entre altres temes.

divendres, 14 de gener de 2011

L’ajuntament manipula la informació

Ja m’he acostumat a comprovar que el suplement d’Horta-Guinardó de la revista Barcelona Informació, que edita l’ajuntament de la nostra ciutat, funciona com un simple pamflet propagandístic al servei de l’equip de govern. Gairebé mai apareixen referències dels partits de l’oposició i encara és més flagrant en el cas d’Esquerra.
Evidentment s’omet qualsevol informació de proposicions fetes en els plenaris del districte, tret d’algun cas puntual en què s’esmenta de passada. Molt menys encara apareixen les crítiques que fem a l’equip de govern. L’omissió és un fet habitual al qual ja estem acostumats.

Ara bé, el fet més preocupant és que les informacions es donin de forma incorrecta i, digueu-me malpensat, però estic absolutament convençut que això es fa amb tota la mala intenció. D’això se’n diu manipular la informació i aquest és un fet inadmissible en una societat moderna i democràtica.

Avui concretament he rebut a casa el pamflet municipal del districte en el qual es fa una breu crònica del darrer plenari de districte. Pel que fa al pressupost s’afirma que Esquerra va votar a favor del pressupost del districte i en contra del pressupost de ciutat, sense més explicacions al respecte. Doncs bé, Esquerra va votar a favor del pressupost de districte i ho vam fer perquè vam negociar una partida extraordinària adreçada a promocionar les activitats culturals i esportives vinculades a infància i joventut. I, ben al contrari del que s’afirma en el pamflet, Esquerra es va abstenir pel que fa al pressupost de ciutat perquè aquest encara estava en fase de negociació i, per coherència, no el vam votar ni a favor ni en contra.

Es dona la casualitat que Esquerra finalment ha votat a favor del pressupost de la ciutat. Ho ha fet per coherència política, perquè la majoria d’aportacions fetes per Esquerra han estat incorporades i perquè la ciutat no es pot quedar sense pressupost en un moment de gran dificultat per a les persones que hi viuen. D’entre les condicions d’Esquerra per a votar favorablement el pressupost de la ciutat cal destacar la congelació dels impostos, l’augment de la inversió, el reforç de les polítiques de promoció econòmica per tal d’incentivar l’activitat en aquest camp, l’augment de la despesa adreçada a les polítiques socials i de suport a les famílies (es destinarà un milió d’euros a beques de menjador i 1,2 milions d’euros a la infància i l’adolescència). Curiosament aquest gest de responsabilitat és amagat per l’equip de govern mentre des d’altres partits de l’oposició se’ns acusa de ser la crossa del govern municipal, malgrat la seva actitud de bloqueig i inacció generaria més problemes que avantatges als ciutadans i ciutadanes. Tot això ho explica molt bé la regidora d’Esquerra, Ester Capella, en l’apartat d’opinió dels grups municipals en el mateix número, és a dir, que no els preocupa gens contradir dues pàgines abans el que diu la regidora d’Esquerra.

En un altre ocasió i en el mateix mitja-plamfet municipal es va extreure una frase de context de la meva intervenció en el plenari. D’un intens debat que es va produir respecte a la proposta de modificació del PGM del Carmel i entorns, s’afirmava que vaig dir “aquesta és una gran oportunitat per al barri del Carmel”, obviant que vam votar en contra de la primera proposta del govern municipal, que vam ser molt crítics i molt durs en la forma en què el govern municipal va gestionar el conflicte amb les persones afectades i que vam fixar un munt de condicions per a donar més endavant el vist-i-plau a aquesta MPGM. És a dir, que de l’intens treball fet durant mesos i de tot l’argumentari exhibit en el plenari en que vam deixar clar que Esquerra exigia afrontar la MPGM dels Tres Turons per a seguir parlant del MPGM del Carmel, de reduir les afectacions a la meitat, de fer modificacions en la majoria dels sectors proposats, de fer créixer la inversió pública respecte a la privada, etc, etc, la frase que s’extreu de la meva intervenció com a portaveu és: “aquesta és una gran oportunitat per al barri del Carmel”.

Tot plegat és un exemple més de les formes lamentables que empra aquest govern municipal i un motiu més que justifica perquè Esquerra va decidir no reeditar el tripartit municipal en el mandat actual. No demanarem que el pamflet del distrricte tingui un alt nivell periodístic, però almenys esperem que no es manipuli la informació mentint deliberadament a la ciutadania. Esperem i exigim una rectificació en el número del mes de febrer.

dissabte, 8 de gener de 2011

Revolucionem la política municipal

Aquesta setmana se n’ha parlat i molt de la proposta de Jordi Portabella per a fer una candidatura unitària amb SI, les CUP, Reagrupament i tothom que, desencisat amb els projectes que ha seguit fins ara, se senti identificat per un projecte com aquest.

De fet, en Jordi Portabella ve defensant aquesta possibilitat des del mes de novembre, abans de les eleccions del 28N, però ara ha recuperat força la idea arran de la pre campanya llençada per ERC-Barcelona que ha fet una encartellada per la ciutat amb la imatge del president del grup municipal i el lema “Sí, remuntarem Barcelona”.

El lema d’entrada ha aixecat polseguera. Per un costat, perquè els malpensats ja han vist en el Sí, una referència clara a Solidaritat per la Independència i també perquè en l’eslògan hi ha qui veu coincidències amb alguna campanya de les CUP. Bé, només faltaria que no es pugués utilitzar el Sí com afirmació en una campanya, perquè el Sí és positiu i evidencia l’afirmació davant un repte. I remuntar és una referència doble, d’un costat als resultats de l’independentisme a la ciutat, però també perquè volem remuntar la ciutat com a vertadera capital del país. En qualsevol cas, si s’han fixat en la campanya ja és un bon senyal.

A ningú se li escapa que la possibilitat de fer una candidatura com aquesta, a més de fer una cosa pionera al país, obre la porta a uns resultats magnífics en les eleccions del 22 de maig a Barcelona. Si extrapolem els darrers resultats electorals a la ciutat, el 28N, a les proporcions de representació a l’ajuntament de Barcelona, ERC obtindria uns 3 regidors, mentre SI i Rcat no n’obtindrien de representació. Per contra una candidatura conjunta d’aquestes forces podria arribar fins a prop de 10 regidors depenent dels percentatges de participació i vot.

Davant la necessitat de canvi de direcció política a la ciutat, es brinda l’oportunitat d’obrir un tercer espai polític a banda del deteriorat govern bipartit amb PSC+ICV i de l’opció de CiU+PP que sense un projecte ni propi ni comú per a la ciutat es venen com l’alternativa simplement pel fet de ser-ho, sense cap altre missatge al darrera. I aquest tercer espai el pot protagonitzar una coalició sobiranista que estigui disposada a fer política municipal de veritat, amb un model de ciutat més republicà i molt més catalanista que l’actual.

Qui no sàpiga veure i valorar una oportunitat com aquesta, és que té una palla a l’ull o bé que la seva intenció no passa per ser un dels protagonistes d’un gir polític com aquest. Si ens atenem a la relació de vots del 28N, ERC més que duplica a SI i Rcat junts i tot i així Jordi Portabella i Oriol Amorós ja han manifestat que acceptarien fer unes primàries obertes a la ciutadania, a l’estil de les que fa el Partit Demòcrata dels Estats Units i que tantes vegades s’han posat com exemple de la regeneració democràtica que ens cal. ERC ha llençat el guant i no hi ha excusa per a no recollir-lo. La proposta és justa i és honesta i va molt més enllà dels objectius del partit i personals.

Sí, d’acord, la perspectiva d’un mal resultat, després del que hem vist el 28N ha impulsat a ERC-Barcelona a fer moviments en aquest sentit. Però també és cert que s’ha pres la determinació i la iniciativa en fer-ho. Qualsevol persona que sàpiga fer quatre números se n’adonarà que aquesta és l’única opció per tenir un espai sobiranista potent al proper consistori municipal de la capital. SI hauria de, com a mínim, doblar els resultats obtinguts el 28N i tot i així tindria una representació molt minsa.

Els rivals polítics ja veuen un perill davant la possibilitat d’èxit de la iniciativa i per això molts membres de CiU pretenen desacreditar la capacitat de lideratge de Jordi Portabella; que si hem aprovat tots els pressupostos municipals, que si som la crossa dels socialistes... Molta demagògia feta per un grup de persones que s’han dedicat a mirar-se els toros des de la barrera durant 4 anys i a rascar-se la panxa mentre d’altres ens dedicàvem a posar en evidència tot allò que falla a la nostra ciutat i l’esgotament del model socialista per a Barcelona. Com era allò que es diu en castellà? “ladran, luego cabalgamos”.

Si les forces independentistes ens aconseguim posar d’acord a Barcelona, generarem una il•lusió renovada que aquest país necessita com l’aigua de pluja. Qui s’apunta?

dilluns, 3 de gener de 2011

Els articles més llegits el 2010

Aquests han estat els articles més llegits al bloc durant el 2010. Trobo particularment curiós que els dos primers els vaig escriure el 2009 i el 2008 respectivament. Coses de Google Search, suposo.

I també interessant el fet que dels 5 articles d'anàlisi pre electoral que vaig escriure abans del 28N, el més llegit ha estat el del PSC.

1. Money, money, money
2. Joguines en català
3. Interferències
4. Saldes o el paradigma de l'escola rural en perill
5. Violència i irresponsabilitat
6. Anàlisi pre electoral II: el PSC
7- La unitat no es demana, la unitat es treballa
8. Forta ensopegada
9. Més arguments a favor d'un canvi de model del bus
10. Una d'Esquerra Nacional