dijous, 22 de setembre del 2011

Xarxes i política. Innovar o fracassar.


El 14 d’abril de 2007, dia de la República, vaig iniciar aquest camí del 2.0. Aquell dia vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc amb una petita benvinguda. D’aleshores ençà, amb aquest, ja en són 293 articles; alguns de més encertats, d’altres segurament no tant. Però això sí, crec que el bloc m’ha permès créixer personalment i també, en algunes discussions a través dels comentaris, adonar-me’n que hi ha punts de vista diferents al meu, la qual cosa m’ha permès reflexionar i valorar les coses en profunditat.
Poc després vaig incorporar-me a Facebook, tot just quan es començava a parlar a Catalunya. Ben aviat li vaig agafar el gust.  Ara amb prop de 2.912 amics i amigues virtuals a Facebook i 566 seguidors a Twitter i amb la perspectiva del temps que fa que en soc usuari (no sabria dir exactament quan vaig donar-me d’alta) m’atreveixo a fer algunes valoracions.
La primera conclusió és que les xarxes d’aquells que ens dediquem més o menys a això de la política són força tancades, encara que siguin nombroses. Estic gairebé segur que 3 de cada 4 amics que tinc a Facebook són catalans i independentistes, com  jo. A la xarxa es confirma aquella dita de “Deu els cria i ells s’ajunten”.
La segona conclusió és que a les xarxes triomfa l’originalitat o aquelles coses trivials de les vides personals de cadascú. Per exemple pots publicar un bon article o compartir una iniciativa política i el nombre de comentaris pot oscil·lar, depenent del tema en concret, entre 5 i 10 comentaris si no hi ha cap usuari que en faci sang o crítica destructiva. En cas de comentaris ofensius o durs els comentaris poden arribar a 30 o 40. Però en el meu cas el rècord de comentaris a una entrada de Facebook es va produir arrel d’una consulta sobre si, un cop afaitat, estava millor amb barbeta o sense. 65 comentaris opinant sobre si devia deixar-me la barbeta un altre cop o si em quedava tal com.
En la darrera campanya vaig participar en l’equip 2.0 de la candidatura. La veritat és que vam ser la candidatura més activa a la xarxa; tant que de vegades vam fregar la hiperactivitat. Però crec que vam cometre el mateix error que cometen tots els polítics quan estan de campanya. Vam basar la campanya en valorar quantitativament la presència a la xarxa enlloc de fer-ho qualitativament.
Les persones que tenen un perfil a la xarxa, ja sigui Facebook, Twitter o Google+, fugen dels missatges polítics. L’efecte taca d’oli pot resultar contraproduent per massa repetitiu. El que cerca la gent en general és conèixer altres persones i valorar què els agrada i no què repeteixen com a lloros; què en pensen ells i no què ofereix un partit polític; quines coses fan ells i no quines coses fan els seus líders. Un exemple: xatejar amb un catedràtic italià que està molt interessat en el catalanisme polític no te preu.
Jo he arribat a la conclusió que els polítics hauríem d’utilitzar les xarxes per parar atenció i intercanviar impressions amb persones que no tenen perquè pensar igual que nosaltres. Al cap i a la fi, si ens rodegem només de gent afí i que només ens digui què be que ho fem ens passarà com aquell emperador al que tothom li deia que portava un vestit preciós quan en realitat anava despullat. I si ens rodegem de crítics agressius tampoc no en traurem res de positiu. El que cal és establir diàleg i per a fer-lo hem de trobar la manera de provocar-lo. Hem de cercar vies de cooperació a les xarxes socials. Cooperació en forma d’intercanvi d’idees.
Tal com va apuntar l’Ernest Benach en el seu llibre “Política 2.0”, a la xarxa tindràs més èxit si ets tu mateix. Ara que ja fa un temps que ens movem per les xarxes ha arribat el moment de ser innovadors. S’accepten idees!

dimecres, 14 de setembre del 2011

La plaça Eivissa, un bon exemple de participació


Quan el Grup Municipal d’Esquerra, en el tram final del darrer mandat municipal, vam presentar una proposició d’acord per fer un procés de participació ampli per a la reforma de la plaça d’Eivissa a Horta, ja intuíem que l’experiència podia ser positiva si es feia be.
Després de diverses reunions de la comissió de seguiment i de seguir el full de ruta d’un procés de participació pactat entre les entitats, les persones que a títol individual hi van participar, els tècnics municipals i alguns representants polítics, es van presentar els resultats del procés. D’aquests resultats vaig observar 2 coses. Una que a la gent li costa molt donar la seva opinió emplenant una butlleta; i l’altre que en les activitats organitzades i en les sessions informatives hi va haver una participació molt alta i molt efectiva també. Per tant, cal repensar alguns models de participació per fer-los més imaginatius i més motivadors.
El resultat del procés ens va deixar molt clar que la gent del barri no vol grans invents a la plaça Eivissa. El que volen és que quedi bonica i coquetona, però res que l’allunyi del seu caràcter de plaça de la vila, com a punt de trobada i on es puguin fer les activitats que s’hi realitzen habitualment.
El punt final del procés ha estat el concurs d’idees, en el marc del qual s’hi han presentat trenta propostes. La proposta guanyadora crec que s’ajusta força a allò que els veïns i veïnes esperen de la plaça, malgrat estic segur que alguns detalls s’hauran de millorar. Dilluns passat es va presentar a la biblioteca d’Horta-Can Mariner aquesta proposta guanyadora davant gairebé un centenar de persones; això demostra l’interès que aquesta reforma ha despertat entre els hortencs i hortenques. I a la vista de la reacció dels assistents, crec que el projecte apunta en la bona direcció. Cap retret d’importància.
Ara caldrà seguir donant impuls al projecte perquè no quedi aturat durant aquest mandat. Sense cap mena de dubte aquest serà un dels punts innegociables per al nostre grup municipal per al Programa d’Actuació de Districte en aquest mandat.
Els que heu seguit les meves opinions respecte als processos de participació, com ara la implementació dels consells de barri, sabeu que he estat molt crític amb l’anterior govern municipal; especialment per la poca imaginació que van demostrar a l’hora d’endegar processos participatius. Ara be, aquest en concret ha estat un procés molt bo i això s’ha de reconèixer. També és cert que sense la implicació en positiu de les entitats d’Horta això no hagués anat tan bé.
Ara tinc ganes de veure quin paper tindran els processos participatius amb el nou govern municipal de CiU. De moment encara no ens han ensenyat les cartes, però tinc la mosca sota el nas i m’agradaria equivocar-me. Tinc la sensació que aquest govern no apostarà gaire per la participació. No s’aprecien canvis en allò que abans es va fer malament i no hi veig tampoc imaginació ni ganes d’endegar coses noves. Però be, per això ja estarem nosaltres, ara com a Grup Municipal d’Unitat per Barcelona (ERC, Rcat i Dcat) que com bons republicans seguirem apostant per la participació ciutadana i el dret a decidir.
Il·lustració extreta de www.navalcosp.com

dissabte, 3 de setembre del 2011

Ens les foten de 2 en 2


Un altre dia negre per a les aspiracions nacionals de Catalunya. Ahir el Congreso de los Diputados va aprovar una reforma de la Constitución que limita el sostre d’endeutament de les comunitats autònomes i, a més, el TSJC dona un ultimàtum al govern de la Generalitat per acatar la sentència que diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’escola catalana.
Amb la primera, la reforma constitucional, poca broma. Malgrat el text no fixa una quantitat concreta, si que diu que aquesta quantitat vindrà determinada per una llei orgànica que s’ha d’aprovar abans de l’estiu de 2012; és a dir, que aquesta llei s’aprovarà amb una més que provable majoria àmplia, si no absoluta, del PP al govern de l’estat.
El PP està preparant la seva ofensiva recentralitzadora, amb la qual Madrid i ningú més tallarà el bacallà. I el PSOE, que s’havia omplert la boca de “federalisme” demostra que la seva idea d’una Espanya plural va ser un miratge i prou.
El que resulta més inquietant és que a l’hora de copiar el que fan altres estats, com Alemanya per exemple, no s’aplica la mateixa norma per a fixar el sostre de dèficit fiscal dels seus lànders. Cap dels estats que conformen la República Federal Alemanya suportaria un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros l’any mentre Catalunya si ho fa.
La segona, la sentència contra la immersió lingüística, ataca directament la nostra línia de flotació. El català a l’escola facilita que la societat catalana tingui garantida la cohesió social a nivell de convivència. A més, cal recordar que la Unió Europea ha avalat de forma clara el model lingüístic de l’escola catalana.
Els poders de l’estat no dubten a l’hora d’atacar qualsevol cosa que tingui a veure amb la nostra identitat nacional i en contra de la voluntat del poble català. No els tremola el pols en carregar-se un Estatut votat per la ciutadania ni tampoc en carregar-se un model sociolingüístic acceptat i ben valorat per un 99% de les persones que viuen al nostre país.
El PP i Ciudadanos exigeixen al govern que acati la legislació estatal, però no reclamen a l’estat  la mateixa fermesa en acatar la voluntat del poble català. Malauradament la resta de forces polítiques catalanes no es posen d’acord a l’hora d’actuar amb contundència i fermesa, malgrat si es posen d’acord en el discurs. Ara va sent hora de deixar les paraules a un costat i començar a actuar amb fermesa i contundència.
No és casualitat que els poders de l’estat sempre ens torpedinen poc abans d’un procés electoral. Això mateix ha tornat a passar, una vegada més. Saben que els partits catalans sempre posen per davant de tot els interessos partidistes quan s’apropa una cita electoral. I potser ara és el moment de formar un front català, el més ampli possible, a Madrid. Deixem-nos tots i cadascun dels partits de treure pit, de marcar paquet i d’imposar condicions absurdes a la resta de forces polítiques. Fem una candidatura independentista amb cara i ulls, però fem-la de forma honesta. Em quedo amb les paraules de l’Oriol Junqueras el dia que va presentar la seva candidatura a presidir ERC, quan va dir que estava disposat a treballar amb altres independentistes al marge d’ERC, però no amb tots, només amb aquells que estiguin disposats a treballar i ho facin de forma honesta.
A nosaltres ens les foten de 2 en 2. Potser ja és hora de plantar-nos amb una sola veu, amb fermesa sí, però amb contundència també.