dimarts, 29 de maig de 2012

Mentre a casa dubtem, a Madrid ho tenen claríssim


Els partits catalans segueixen amb la ronda de converses per cercar un hipotètic consens al voltant del pacte fiscal. La majoria ho escenifiquen, si més no, però jo crec que està prou clar quina és la visió de cadascun. No hi haurà consens a casa, tret que sigui un consens de mínims que faria que aquest mateix consens es trenqués en el seu nucli més dur.
Em costen d’entendre determinats posicionaments. Convergència i Unió tenen discrepàncies enormes entre els 2 partits que conformen la coalició fins al punt que la vice presidenta del govern (d’Unió) i el president (Convergència) fan afirmacions contraposades pel que fa al tema de la hisenda pròpia.
El cas del PSC no deixa de ser curiós perquè no volen demanar per a Catalunya el mateix que defensen aferrissadament a Euskadi.  La clau de la caixa no forma part de les seves prioritats i, per tant, ens volen deixar a expenses del que es decideixi sempre des de Madrid, encara que això signifiqui mantenir unes xifres d’espoli fiscal que ens aboquen a la misèria. Lluny de formar grup propi per a defensar els interessos de Catalunya, el PSC mostra una total submissió al PSOE.
ICV és, per a mi, una incògnita. Per primer cop veig la possibilitat que, en el tema de les claus de la caixa, es puguin sumar a un front a CiU i ERC malgrat el PSC no s’hi afegeixi a la foto. Això ens ubicaria en un escenari diferent a l’habitual al nostre país i similar al que s’ha produït diverses vegades al Parlament Europeu o al mateix Parlament basc.
ERC i PP no ofereixen dubtes. Els uns perquè es mantindran ferms en no abaixar el llistó (a diferència del procés de l’Estatut) i els altres perquè no permetran que aquest llistó s’aixequi més de 2 dits del terra.
I mentrestant, a Madrid no tenen dubtes de cap mena. El govern de l’estat ha agafat les regnes de la situació i no semblen gens preocupats per això del pacte fiscal. Ha estat Madrid qui ens ha arrossegat al pou amb un dèficit fiscal insostenible; però als ulls de tothom la culpa és nostra. Malgrat són les comunitats governades pel PP les que amaguen les xifres reals del dèficit que acumulen, els catalans seguim sent els malbaratadors i els dolents de la pel·lícula. No importa si cal injectar 20.000 milions d'euros per tapar l'immens forat que els amics del PP han provocat a Bankia.
A Madrid no es cansaran de dir mentides de Catalunya que s’acaben convertint en veritats als ulls de tothom. El govern de l’estat espera la fallida de la Generalitat per intervenir-nos sense contemplacions i encara quedaran com a herois i responsables. L’estratègia del PP a Madrid es basa en el desprestigi de Catalunya perquè ens consideren una amenaça greu. Saben que la independència de Catalunya és més possible ara que mai i buscaran la divisió social en el nostre país.
Uns ja ho fan des de dins amb el tema de la llengua. Altres ja ho fan des de Madrid amb els assumptes econòmics. Ens desmunten els instruments d’estat com ara el sistema de caixes català i ens desproveeixen de les infraestructures necessàries com la connexió de l’AVE amb França, el corredor mediterrani de mercaderies, la connexió ferroviària del port de Barcelona i la conversió de l’aeroport en un autèntic hub internacional.
La maquinària ja fa temps que l’han posada en marxa i ara la intensificaran. El PP endegarà una campanya antisobiranista al mes de setembre. L’objectiu és clar: convertir les seves mentides en veritats als ulls de tothom. I, mentrestant, nosaltres buscant un consens que no arribarà.

dimecres, 23 de maig de 2012

2012 annus horribilis


Abans de començar a llegir aquest article, has de saber que ho faig amb un estat d’ànim poc optimista, però suposo que és el mateix estat d’ànim en què es troba la gent d’aquest país i, fins i tot, m’atreviria a dir que més optimista que molta altra gent que, a hores d’ara, ja s’ho passa molt malament.
Fa massa dies que no rebem inputs positius de cap mena. Entitats financeres que fan fallida i hem de pagar entre tots, monarques que passen del poble, governs que no saben fer res més que retallar la despesa allà on fa més falta, l’atur que creix sense fre, els indicadors econòmics sota mínims,... i cap senyal que la cosa hagi de canviar a curt o mitjà termini. Ben al contrari sembla que tothom estem esperant “el pet” definitiu, la fallida, la intervenció.
El meu entorn laboral és un drama. Jo, a part de la meva vocació política, treballo en el sector de la indústria gràfica i la comunicació. Aquest sector fa anys que pateix una crisi pròpia del sector a la qual ara s’hi ha afegit amb molta mala llet la crisi econòmica. Les empreses que acumulaven deutes importants ja no hi són. Les que estaven sanejades fa uns mesos que pateixen per mantenir les seves estructures. I tot l’entorn es troba així. Hi ha un desànim generalitzat i, malgrat tothom és conscient que el futur passa pel producte propi i diferenciat i la cooperació, restem impassibles. No hi ha esma per tirar endavant.
Conec moltes persones que han estat lluitadores incansables i ara mateix no saben cap a on tirar. Qualsevol iniciativa que comporti una inversió és una fita impossible. No és aquest un problema exclusiu de la indústria gràfica, evidentment. El nombre creixent de locals tancats a la ciutat ens demostren que la petita i mitjana empresa, els autònoms, pateixen. No poden suportar les pèrdues malgrat haver iniciat la crisi amb el negoci sanejat de deutes.
I mentrestant, l’aixeta del crèdit roman tancada i els ajuts han desaparegut. Davant un panorama així hi ha una sensació d’abandonament per part de les diferents administracions. No hi ha confiança en les persones que hi ha al capdavant. Un govern de l’estat que oculta el dèficit de les comunitats que governen sota el mateix color polític no és un govern de fiar. El govern de la Generalitat opta per retallar els serveis essencials de la ciutadania i capa el nexe entre el que s’ha aconseguit en el passat i el mal futur que ens espera. Cada cop coneixem més persones del nostre entorn directe que es troben en risc d’entrar en una espiral de la que costa molt sortir.
Vivim en un país que perd 16.500 milions d’euros cada any. En un país que ha perdut un sistema financer basat en el crèdit a les PIMEs a través de les caixes d’estalvi. En un país que perd el tren de les infraestructures perquè l’estat ens les nega. En un país que no disposa de les eines necessàries per sortir de la crisi malgrat tothom que hi entén una mica, dins i fora del país, reconeix que si fórem un estat tindríem una oportunitat. Però amb Espanya ens anem al pou. Espanya s’ofega i ens arrossega al fons amb ella.
Però malgrat tot, veig el “Sense Ficció” avui a TV3; i veig a la gent del Caliu d’Horta amb aquest esperit cooperatiu que necessitem com a país; veig a persones que es preocupen de veritat i brinden una oportunitat a qui no la té. I aleshores penso que, amb persones així, ens hem de sortir. El 2012 serà dur, molt dur, però ha de servir perquè el nostre país faci un pas endavant. Segurament hi haurà eleccions aviat a Catalunya i el govern que surti escollit no tindrà excuses a on agafar-se. Hem de recuperar els nostres recursos i això passarà per l’estat propi, el de debò, el que és independent econòmicament i política.