divendres, 22 de març de 2013

Els trasplantaments com a moneda de canvi


Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.
En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.
El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?
Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

divendres, 15 de març de 2013

I tu, què estàs disposat a fer pel teu país?


Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.
Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat, Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500 milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.
Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya. Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho necessita.
El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros. Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.
Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres, millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc la paga extra perquè hi renunciaran.
Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a menjadors socials per arribar a final de mes.
Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un mateix... home tot no s’hi val.
Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic, quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si mateix.

dilluns, 11 de març de 2013

Les lliçons de Sanchez Camacho

Ja és habitual escoltar declaracions de la presidenta del PP a Catalunya (que no de Catalunya), Alícia Sánchez Camacho, on fa un exercici de demagògia populista digne d’una dirigent del PP.
No és d’estranyar que escoltem a la presidenta del PP intentar donar lliçons d’ètica i transparència quan parla de corrupció. Sovint s’oblida que el seu partit té el rècord d’expedients oberts, imputats i encausats per casos de corrupció arreu de l’estat. Sovint s’oblida dels casos Gurtel, Bárcenas, de la corrupció del PP balear.
El que no s’esperava és que resultaria caçada amb tàctiques d’espionatge en un dinar amb l’exparella de Jordi Pujol Ferrussola al restaurant La Camarga. La jutge ha prohibit difondre la gravació de la conversa malgrat ja s’han filtrat alguns detalls que parlen de la seva passió per les bosses fins al punt de gastar-se 900 euros en una bossa de cocodril. Imagino que deu fer-li pànic la possibilitat que es filtri el contingut d’aquesta conversa i exposar-se així a projectar una imatge de frivolitat.
L’última va fer-la ahir quan va demanar renunciar a l’escolta dels Mossos d’Esquadra per demanar-la a la Policia Nacional. Sembla evident que la sra. Sanchez Camacho és preocupa molt més d’ella mateixa que no pas de la ciutadania i els seus problemes.
Sanchez Camacho esdevé la punta de llança del PP a Catalunya en contra de tot el que formi part de les institucions de Catalunya. Doncs, ja posats a prescindir de la policia de Catalunya, potser convé que s’animi també a prescindir dels  mitjans públics de Catalunya i que l’entrevistin només els mitjans de l’estat. I fins i tot podria prescindir del Parlament de Catalunya ja que, segurament, considera també que no serveix per res.