dimarts, 17 de setembre de 2013

4 famílies sota el mobbing urbanístic a La Clota

Aquesta setmana he visitat els veïns i veïnes de la Riera de Marcel·lí al barri de La Clota. Fa uns mesos, concretament el mes d’abril, vaig escriure aquest article en què deixava constància de la situació que unes poques famílies estaven vivint, fruit d’una afectació urbanística.

Ara, 5 mesos després, la situació ha empitjorat. Les cases de les persones que han pogut acollir-se a l’expropiació han estat enderrocades i ara, els que encara hi viuen, han de conviure amb un munt de runa, rates i l també amb grups que han trobat un espai on divertir-se a costa d’ocasionar molèsties.

Les fotografies parlen per sí soles. El solar amb les cases enderrocades no està ben tancat . S’hi pot accedir sense cap mena de problema amb el perill que això implica. Les parets mitgeres han quedat al descobert i no s’ha aplicat cap solució per a impermeabilitzar-les, de manera que els veïns que encara hi viuen pateixen humitats a casa seva.

Aquestes famílies tenen una mitjana d’edat molt elevada. Cobren pensions modestes i estan pagant un lloguer inferior als 200 euros. L’ajuntament ha ofert diverses solucions en altres pisos de lloguer però sempre amb un preu superior. Una de les últimes ofertes els faria marxar de La Clota al Poblenou, pagant un lloguer similar durant un temps limitat. Però el que demanen les persones afectades és que se’ls mantinguin les condicions econòmiques. Sembla just si tenim en compte que són afectades urbanísticament per un planejament que no volien de cap manera. El districte i l’ajuntament s’escuden sempre en el fet que la llei és com és i també en què això depèn de la Junta de Compensació, atès que el planejament és d’iniciativa privada.

Però les coses són d’una altra manera. En primer lloc l’ajuntament representa el 50% de la Junta de Compensació i aquest 50% hauria de servir per vetllar pel benestar de les persones afectades. En segon lloc, a pocs metres de la Riera de Marcel·lí hi ha encara molts habitatges del Patronat de l’Habitatge que, malgrat estan a la venda amb dret de superfície per un bon preu, no es venen; de manera que tenim habitatge públic en desús. Si ajuntem aquests dos motius i afegim que l’actual alcalde de Barcelona afirma que per a ell el primer són les persones, la solució sembla tan evident com fàcil.


Aquests conciutadans, persones grans la majoria d’ells, són ignorats en les seves reivindicacions. I després de fer la visita a La Clota, puc assegurar que les reivindicacions són més que justificades. L’ajuntament no pot permetre que se’ls maltracti d’aquesta manera. El mobbing com a tàctica de desgast no és acceptable en una societat justa. I això és precisament el que està passant. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

Fem via. Anem pel bon camí

El 10A és una d’aquelles dates que sempre recordaré. Un país que havia despertat després de molts anys d’haver de lluitar, massa, per poder-se reconèixer com a tal. Els processos polítics de la darrera dècada han fet obrir els ulls de moltes i molts conciutadans. L’encaix en un estat de mentalitat imperialista, és impossible per a un país que te personalitat pròpia.

Davant d’aquest panorama polític, la societat civil, la gent de molts pobles i ciutats va prendre la iniciativa. I des d’Arenys de Munt fins a Barcelona es van succeir riuades d’emocions compartides. Les consultes van ser un revulsiu per a despertar-nos. Vam comprovar que, si ens ho proposem, tot està per fer i tot és possible.

Les consultes han estat el bressol de la nova ANC. Un ens indispensable per mantenir la societat civil mobilitzada. L’èxit de l’ANC rau en la seva gent, en la capacitat de convocatòria i la seva transversalitat. I també en l’encert de convocar la ciutadania en els moments claus del procés.

El país té molta pressa però ara cal paciència; no  una paciència infinita, però estem fent les coses bé perquè el món ens prengui seriosament. 2 milions de persones demanant la independència l’11S de 2012, unes eleccions on guanyen per majoria absoluta els partits que aposten pel dret a decidir, la Declaració de Sobirania i, enguany, la Via Catalana que creuarà el país de punta a punta, són motius suficients perquè el món ens escolti i vegi que aquest país sap el què vol i creu en la seva capacitat per aconseguir-ho.

Ens en sortirem segur. I això ens obliga a tenir la immensa responsabilitat de dibuixar un nou país que ha de ser molt millor del que és ara. Un país on la igualtat d’oportunitats, la transparència i la llibertat siguin el pal de paller d’una societat justa i socialment avançada. Un país de tothom i per a tothom, perquè és només d’aquesta manera que aconseguirem un país cohesionat i fort. I posats a somiar, un país que sigui un model a seguir per a una vella Europa que també necessita reinventar-se.

Tenim molt a fer i ho tenim tot per guanyar. Fem via!!!!