dijous, 17 de desembre de 2015

D'aquelles pasteres, aquestes mantes

Publicat el 17-12 2015 a diario.es 

Què és un manter? Per a algunes persones un manter és algú a qui comprar productes de baixa qualitat i amb qui regatejar el preu, per a d’altres és una amenaça i un perjudici per al comerç de la ciutat, o bé un aprofitat, un supervivent o una persona amb necessitats socials. I en el pitjor dels casos és algú que hauríem de fer fora del país perquè s’aprofita d’una sèrie de drets en detriment de les persones “d’aquí”.

Se’n parla molt dels manters a Barcelona, massa. Des d’aquest estiu han estat instrument per desgastar el govern de la ciutat i també la Guàrdia Urbana. Al final però tothom s’ha desgastat amb aquest ús instrumentalitzat d’una problemàtica social que afecta tant a comerciants, com manters, com la guàrdia urbana i els veïns.

Hem de ser conscients del recorregut que fan aquestes persones que venen de l’Àfrica subsahariana fugint de la misèria del seu país. Sovint ho fan en pasteres, deixant el seu destí en mans de les màfies que gestionen el tràfic de persones. El que és evident és que gairebé ningú marxa del seu país tret que sigui per necessitat. Alguns ho fan fugint de la guerra i d’altres de la probresa.

Malauradament, en arribar a la terra promesa les oportunitats no venen soles i el fet de no disposar d’una situació regularitzada els impedeix poder accedir a un contracte de treball. Les mantes al carrer no beneficien ningú. Perjudiquen el comerç de la nostra ciutat, que paga els seus impostos, pateix la crisi com gairebé tothom i no entén el missatge que s’ha emès des de l’Ajuntament, equivocadament, de ser permissius. Perjudiquen la Guàrdia Urbana perquè treballen sota pressió mediàtica. Perjudiquen la ciutat i el bon ús de l’espai públic, un espai que és de la ciutadania i que ningú ha d’ocupar per a realitzar activitats il·lícites. Però tampoc beneficien els manters, doncs aquesta activitat que realitzen els exposa a les sancions, les penes i fins i tot l’expulsió alhora que els impedeix desenvolupar-se professionalment.

Malgrat haver-hi insistit des de l’estiu, finalment l’Ajuntament ha constituït una Taula de ciutat –a proposta d'ERC– per abordar aquesta problemàtica. Una Taula a la qual són convidats tots els agents implicats. Una experiència pionera per abordar la qüestió de la venda ambulant irregular com no s’ha fet fins ara malgrat aquesta problemàtica existeix des dels anys 80. Els enfocaments nous aixequen polèmiques de vegades i és cert que no tothom que ha estat convidat hi ha assistit. Però com a president de la taula em comprometo a mantenir el diàleg amb tothom, fins i tot amb els que legítimament han pres la decisió de no ser-hi d’entrada.

Cal prioritzar el diàleg, la seriositat i el rigor per abordar aquesta qüestió. De la primera reunió ja en podem extreure tres conclusions. En primer lloc l’Ajuntament de Barcelona no pot ser permissiu amb les pràctiques il·legals a l’espai públic. No es pot legalitzar allò que és il·legal, entre d’altres coses, perquè tampoc és competència d’aquest Ajuntament. En segon lloc calen solucions socials per a resoldre els problemes dels manters i l’Ajuntament disposa d’algunes eines per a poder-hi fer front, a més d’experiències prèvies que han tingut un cert èxit com ara la cooperativa de ferrovellers. I finalment cal lluitar contra els majoristes de productes falsificats, màfies que actuen amb impunitat en grans magatzems de l’àrea metropolitana i també contra l’entrada d’aquests productes a través del port de Barcelona. Com? Exigint coresponsabilitat a totes les administracions. Mentrestant, nosaltres seguirem dialogant per trobar una solució de consens. La ciutat s'ho mereix.

divendres, 4 de desembre de 2015

La Barcelona planejada i oblidada


En la darrera comissió d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona vaig proposar, com a grup d’ERC, que es fes un llistat de figures de planejament pendents a la ciutat i que aquests planejaments pendents es tinguessin en compte en el proper Pla d’Actuació Municipal per al mandat actual.

Aquesta qüestió que hauria de resultar òbvia d’entrada, va rebre una resposta si més no sorprenent. Segons la tinent d’alcalde d’Ecologia Urbana i Urbanisme, Janet Sanz, això representa una feina impossible d’assumir pels serveis municipals. És a dir, no existeix un registre de seguiment dels planejaments urbanístics aprovats i previstos a la ciutat. No tenim tota aquesta informació disponible i a l’abast per a comprovar l’estat d’execució i el compliment o no dels terminis previstos. Fa de mal dir que això passi en una Smart City com Barcelona, però és així.

Sabent que l’ajuntament no disposa d’aquesta eina tan necessària, no em sorprèn que els diferents governs de la ciutat passin per alt, mandat rere mandat, els compromisos polítics assumits a Barcelona per a millorar les condicions de l’espai públic, deixant abandonades moltes persones que pateixen les afectacions urbanístiques derivades d’aquest planejament. És a dir, no hi ha manera de fer les actuacions que l’ajuntament s’ha compromès a fer amb pressupost i terminis independentment que siguin actuacions públiques o privades.

Això implica no poder complir amb altres planificacions previstes com els Plans d’Equipaments o les previsions de consolidar zones verdes a la ciutat, entre d’altres. Aquest fet és molt rellevant perquè atempta contra la planificació prevista i obre la porta a poder fer actuacions puntuals no previstes a cop de modificació de planejament. Per fer-nos una idea em centraré en el districte d’Horta-Guinardó. Hi ha planejaments previstos de gran abast com MPGM Carmel, MPGP Tres turons, PMU La Clota-Reordenació, PMU La Clota-Conservació, PMU Teixonera I i II, afectació del barri de la Font del Gos, entre d’altres. També hi ha moltes afectacions puntuals com per exemple d’alineació de carrers, aquestes darreres potser no tan urgents.

Tots aquests planejaments urbanístics afecten habitatges on, evidentment, hi viuen persones. I aquestes persones que viuen en una propietat afectada urbanísticament són esclaus de la seva propietat. No poden vendre, no poden marxar, no poden rehabilitar. No poden fer res d’això, en alguns casos des de fa més de 50 anys. Són part de la Barcelona oblidada i són els beneficiaris directes d’una política d’urbanisme social que és molt necessària.

Enlloc d’això anem llençant nous compromisos com el que ha fet públic el nou govern de fer 1 metre quadrat més per habitant de zona verda. Això venen a ser aproximadament 1.600.000 metres quadrats o, per fer-ho més entenedor, la superfície de 160 camps de futbol. No és que em sembli malament, la música és molt bonica, però ens oblidem un altre cop dels compromisos pendents.

El pressupost de tots els planejaments previstos no podria executar-se en 50 anys probablement. Aleshores em pregunto per què no revisem els planejaments impossibles? Per què no fixem unes prioritats? Per què no estudiem a fons el moment en que es troben tots ells? La resposta que ens han donat és que tardaríem mesos a poder reunir tota aquesta informació. Doncs què, ens hi posem ja?

Podeu veure les intervencions en aquest vídeo a partir de 4h 1m