D’ençà que la sequera ens amenaça amb deixar-nos sense aigua a les aixetes de l’àrea de Barcelona, s’ha destapat la caixa dels trons a tot el país. Aquesta és una reacció que podem considerar exagerada i/o insolidària en molts casos, però que alhora té el seu fonament en les formes emprades des de l’administració de la Generalitat, no només ara sino també al llarg del mandat de l’expresident Pujol.
El problema actual és que s’ha intentat trobar una solució a corre cuita i en un marc de silenci administratiu i de desinformació de les decisions preses pel govern. Davant d’una situació d’emergència nacional com aquesta, que pot afectar a gairebé 6 milions de persones de Barcelona i àrea metropolitana, s’hauria d’haver fet seure en una taula a tots els responsables territorials i per descomptat també als principals usuaris d’aigua de les comarques de fora de l’àrea metropolitana, diguem-ne comunitats de regants, per exemple. I enlloc d’això s’ha prés una decisió que després ha estat massa complicada d’explicar, tard i malament.
A més ens trobem amb una reacció del principal partit de l’oposició que, en clau absolutament partidista, ha optat per utilitzar una emergència nacional com aquesta tornant altre cop a parlar d’una obra (el trasvassament del Roine) que tardaria anys en poder ser realitat. Encara que, suposem, aquesta fos la gran solució als problemes d’aigua que pateix Catalunya, com deia l’expresident “ara, no toca”. A més, no tota la culpa de la reacció contrària a aportar aigua a la metrópoli catalana ha estat culpa de l’enrevesada gestió que se n’ha fet per part de l’administració actual. També és cert que la política de comarques que van practicar els governs de CiU durant vint-i-tres anys, ha col•laborat a generar aquest sentiment de que Barcelona i rodalies (on tradicionalment CiU no treia un gran rendiment en vots), ha sobreutilitzat els recursos existents de la resta del país, sense tenir en compte algunes dades com per exemple, que a l’àrea metropolitana viu quasi el 80% de la població i consumeix poc més del 20% de l’aigua del país, i a la resta de comarques és justament a l’inrevés.
Aquesta diferència del consum és absolutament justificable, doncs els sistemes de regadiu de l’agricultura catalana necessiten d’un gran volum d’aigua per treure’n profit de les terres. És per tant aquest el camí que hem de seguir en el futur; s’ha de millorar els sistemes de reg i substituir-los per sistemes de reg més eficient. Ara bé, això costa molts euros, i el pagés mitjà ja n’està fart de que cada cop tingui menys marge de benefici en la seva feina, en benefici dels intermediaris que són els qui de debó “es guanyen les garrofes”.
Cal un gran pacte nacional sobre l’aigua. Cal involucrar especialment als agricultors i també als majoristes que hi ha entre aquests i el consumidor final. Cal que l’administració aboqui recursos econòmics i mitjans tècnics per fer-ho possible. Cal que les grans empreses de subministrament d’aigua s’impliquin també econòmicament, perque aquestes empreses venen el producte (aigua) al consumidor final (ciutadans), i no han de pagar aquest producte ja acabat abans (es a dir, que el reben apte per vendre), per tant cost de producció del producte zero, i únicament s’encarreguen de la xarxa de distribució. Aquesta és una prioritat nacional i s’ha de tractar com a tal.
Però mentrestant, l’emergència nacional és ara i no podem esperar solucions de futur. Això vol dir que l’aigua que ha d’arribar, ha de ser d’allà on n’hi hagi. No estem parlant de portar aigua per abastir un gran centre turístic a l’estil Marina d’Or, ni per regar camps de golf. Estem parlant d’aigua per consum de boca i per higiene personal. A qualsevol que cregui que l’aigua no s’ha de portar a Barcelona, que s’imagini com pot ser un dia sense aigua per una família amb nens que ha de rentar roba, dutxar-se, cuinar, fregar, etc. Doncs aquest és el tema, ara.
Això vol dir que s’ha d’optar per solucions ràpides i segures. També des de l’administració s’ha de tenir en compte que les mesures d’emergència (vaixells, interconnexions de xarxes, trasvassaments,…) han de ser reversibles quan acabi la situació; i alhora l’administració ha de fer-se mereixedora de la confiança ciutadana amb transparència i participació real de totes les parts implicades.
En resum, cal fer les coses bé sense intentar amagar els fets. Cal prendre les mesures d’emergència justes, precises i reversibles. Cal continuar amb les solucions a mitjà termini iniciades, com ara la dessalinització. I cal finalment treballar per preparar el país a llarg termini, tenint en compte mesures d’estalvi i de proveïment d’aigua.
La riquesa d’un país és en gran part generada per l’aigua, i en el futur encara serà més important tenir resolta aquesta qüestió. La ciutadania, especialment els més petits de les cases, estan conscienciats. Ara cal posar els mitjans.
Aquest divendres, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el projecte de construcció d’un dipòsit d’aigües pluvials a l’Avinguda de l’Estatut de Catalunya del districte d’Horta-Guinardó.
