On són els arguments contra la independència?

Passen els dies i els arguments contra la independència de Catalunya no evolucionen. Més enllà del discurs de la por no hi ha res. Encara és l’hora que escolti a algú intentar-me convèncer que anar del bracet amb Espanya ajudarà a millorar la meva vida, la dels pensionistes, la de les persones aturades, la de la petita i mitjana empresa d’aquest país.

Els arguments que repeteixen constantment, amb independència de l’interlocutor i de l’adscripció política que representa sempre són els mateixos, escassos i fàcilment rebatibles.

Quedarem fora de la Unió Europea?. D’entrada això no es pot assegurar de cap manera, ni en un sentit, ni en l’altre.  No hi ha cap document jurídic que ho asseguri, de fet això no està contemplat.  I difícilment Europa retallarà drets adquirits pels 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes europeus que vivim a Catalunya. Però suposant que així fos, només hi ha una Europa? Hi ha l’Europa de la unió monetària on hi ha estats, com ara Andorra, que utilitzen l’Euro sense formar part de la Unió. L’espai Schengen que permet la lliura circulació de  béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Aquest vídeo del Col·lectiu Wilson ho explica de forma clara.

No podrem pagar les pensions? Els diners que les persones treballadores han cotitzat no estan guardats en una capsa forta. Les pensions es paguen a partir dels diners que es recapten en l’actualitat. I si tenim la certesa d’alguna cosa és que un estat amb un índex del 27% d’aturats i un deute que supera el 100% del PIB difícilment podrà mantenir les pensions en el model actual. De fet s’ha aprovat a l’estat una reforma de les pensions que fixarà la cotització en funció de l’esperança de vida i que es revisarà cada 5 anys, de manera que les pensions podrien retallar-se un 5% nominal cada 10 anys per aquest factor de sostenibilitat que s’ha introduït. Per contra, una Catalunya independent disposarà d’un pressupost molt superior que garantiria el pagament de les pensions.

La consulta és il·legal? Si agafem la Constitució Espanyola com si fos la Bíblia segurament pensaríem que sí. Però si el govern de l’estat tingués la voluntat de deixar opinar la ciutadania a Catalunya podria traspassar el dret competencial per a fer un referèndum en el marc de la Constitució. No obstant hi ha molts altres marcs legals als quals Catalunya pot acollir-se per a fer la consulta. La Llei de Consultes que s’impulsarà a Catalunya mateix o el Dret Internacional que, en la Declaració Universal dels Drets Humans, preveu el dret a l’autodeterminació dels pobles, com han fet la majoria dels estats que conformen avui en dia el mapa polític d’Europa en els darrers 100 anys.

Catalunya no és econòmicament viable? Un país amb un increment constant de les seves exportacions, amb la riquesa empresarial, patrimonial, territorial i cultural de Catalunya te tot a favor seu per a poder prosperar econòmicament. A més, disposaríem de 16.000 milions d’euros que ara marxen en forma d’impostos a l’estat espanyol i no retornen en forma d’inversions, el que representa més de 2.000 euros per persona, 8.000 en una família de 4 membres.

La societat es fracturarà? Pensar que Catalunya viurà una fractura social per aquest motiu és ridícul. Els lligams emocionals i de parentesc amb Espanya són evidents. Per contra, una societat amb 800.000 persones aturades, on les diferències entre les classes socials cada cop són més acusades, sí representen una fractura social i d’oportunitats que no ens podem permetre com a país. Amb la independència tindrem l’opció de construir un nou país que atorgui nous drets a les persones enlloc de retallar-los. La dobla nacionalitat està garantida, la cooficialitat de la llengua castellana, també.

En resum, faig meu un argument que va oferir Jose Rodriguez, ex company al consell de districte d’Horta-Guinardó i militant socialista. Qui està al costat del dret a decidir més enllà dels partits? Sindicats, agents de la societat civil i entitats que habitualment són els que lluiten pels drets de les persones. I qui està en contra? l’establishment; grans empreses i corporacions amb interessos econòmics basats en la retallada constant de drets ciutadans. Curiosament aquells que es beneficien i molt de la fractura social.

Mandela, Escarré, Casaldàliga

Hi ha persones que, en moments excepcionals, fan coses excepcionals. Generalment es tracta de persones que són fidels als seus ideals i que estan disposades a sacrificar molt per tal de ser honestos amb la societat que els envolta i també amb ells mateixos. Aquests tres personatges tenen en comú tot això, malgrat ho han exemplificat de maneres diferents i en moments i llocs del món diferents. Però qualsevol d’ells podria considerar-se un càtar, un bon home.

Nelson Mandela ens ha deixat aquesta setmana i ho fa deixant un llegat impecable. Un país, Sudàfrica, que durant dècades va practicar l’apartheid contra la majoria negra, és avui en dia un país on negres i blancs poden conviure gràcies a la reconciliació que Mandela va procurar. 27 anys empresonat no van impedir que aquest bon home africà abandonés els seus ideals i la lluita de tot un poble. Ho va aconseguir. No ha estat un màrtir i serà recordat per sempre més com un líder que va saber administrar la victòria de la millor manera possible, cercant la reconciliació enlloc de la venjança.

L’abat Aureli Maria Escarré va realitzar, tot just fa 50 anys, unes declaracions en el diari francès Le Monde, criticant obertament el règim franquista. L’aleshores abat de Montserrat va dir coses com “No hi ha justícia sense llibertat”, “Allà on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i és el que passa a Espanya”, “Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.

Escarré va fer aquestes declaracions l’any 1963, mentre el règim franquista seguia practicant la repressió com a fórmula de control del poder. L’abat Escarré va passar de ser proper al règim franquista a extremadament crític en observar les injustícies que es van cometre des d'aquell règim. També va defensar els seus ideals i això ho va acabar pagant amb un exili forçat a Viboldone, Itàlia.

Pere Casaldàliga és una altra d’aquestes bones persones que estan disposades a arriscar-ho tot, la vida inclosa, per tal de defensar els seus ideals. Gran defensor i practicant de la Teologia de l’Alliberament, ha dedicat gairebé tota la seva vida a defensar els drets dels camperols de Sao Félix de Araguaia i rodalies, de la injustícia que practicaven impunement els latifundistes brasilers. També va viure la paradoxa de ser considerat falangista a Catalunya i alhora comunista pels governants i homes poderosos al Brasil, així com per la mateixa església.

Casaldàliga no ha passat per la presó ni tampoc ha viscut a l’exili. Ell va triar no marxar de Sao Félix de Araguaia i va ajudar a construir un món millor per a uns camperols que finalment van poder treballar les seves terres, enlloc de fer-ho en règim d’esclavatge per a un altre. Tot just ara, TV de Catalunya emetrà una mini sèrie basada en el llibre “Descalç sobre la terra vermella”. Per aquells que no hagueu llegit el llibre, us el recomano o, si més no, us recomano que veieu aquesta mini sèrie.

Tres persones, tres exemples a seguir. Si hi hagúes moltes persones fidels als seus ideals i vetllant pel bé comú, segurament el món seria molt millor.

4 famílies sota el mobbing urbanístic a La Clota

Aquesta setmana he visitat els veïns i veïnes de la Riera de Marcel·lí al barri de La Clota. Fa uns mesos, concretament el mes d’abril, vaig escriure aquest article en què deixava constància de la situació que unes poques famílies estaven vivint, fruit d’una afectació urbanística.

Ara, 5 mesos després, la situació ha empitjorat. Les cases de les persones que han pogut acollir-se a l’expropiació han estat enderrocades i ara, els que encara hi viuen, han de conviure amb un munt de runa, rates i l també amb grups que han trobat un espai on divertir-se a costa d’ocasionar molèsties.

Les fotografies parlen per sí soles. El solar amb les cases enderrocades no està ben tancat . S’hi pot accedir sense cap mena de problema amb el perill que això implica. Les parets mitgeres han quedat al descobert i no s’ha aplicat cap solució per a impermeabilitzar-les, de manera que els veïns que encara hi viuen pateixen humitats a casa seva.

Aquestes famílies tenen una mitjana d’edat molt elevada. Cobren pensions modestes i estan pagant un lloguer inferior als 200 euros. L’ajuntament ha ofert diverses solucions en altres pisos de lloguer però sempre amb un preu superior. Una de les últimes ofertes els faria marxar de La Clota al Poblenou, pagant un lloguer similar durant un temps limitat. Però el que demanen les persones afectades és que se’ls mantinguin les condicions econòmiques. Sembla just si tenim en compte que són afectades urbanísticament per un planejament que no volien de cap manera. El districte i l’ajuntament s’escuden sempre en el fet que la llei és com és i també en què això depèn de la Junta de Compensació, atès que el planejament és d’iniciativa privada.

Però les coses són d’una altra manera. En primer lloc l’ajuntament representa el 50% de la Junta de Compensació i aquest 50% hauria de servir per vetllar pel benestar de les persones afectades. En segon lloc, a pocs metres de la Riera de Marcel·lí hi ha encara molts habitatges del Patronat de l’Habitatge que, malgrat estan a la venda amb dret de superfície per un bon preu, no es venen; de manera que tenim habitatge públic en desús. Si ajuntem aquests dos motius i afegim que l’actual alcalde de Barcelona afirma que per a ell el primer són les persones, la solució sembla tan evident com fàcil.

Aquests conciutadans, persones grans la majoria d’ells, són ignorats en les seves reivindicacions. I després de fer la visita a La Clota, puc assegurar que les reivindicacions són més que justificades. L’ajuntament no pot permetre que se’ls maltracti d’aquesta manera. El mobbing com a tàctica de desgast no és acceptable en una societat justa. I això és precisament el que està passant. 

Fem via. Anem pel bon camí

El 10A és una d’aquelles dates que sempre recordaré. Un país que havia despertat després de molts anys d’haver de lluitar, massa, per poder-se reconèixer com a tal. Els processos polítics de la darrera dècada han fet obrir els ulls de moltes i molts conciutadans. L’encaix en un estat de mentalitat imperialista, és impossible per a un país que te personalitat pròpia.

Davant d’aquest panorama polític, la societat civil, la gent de molts pobles i ciutats va prendre la iniciativa. I des d’Arenys de Munt fins a Barcelona es van succeir riuades d’emocions compartides. Les consultes van ser un revulsiu per a despertar-nos. Vam comprovar que, si ens ho proposem, tot està per fer i tot és possible.

Les consultes han estat el bressol de la nova ANC. Un ens indispensable per mantenir la societat civil mobilitzada. L’èxit de l’ANC rau en la seva gent, en la capacitat de convocatòria i la seva transversalitat. I també en l’encert de convocar la ciutadania en els moments claus del procés.

El país té molta pressa però ara cal paciència; no  una paciència infinita, però estem fent les coses bé perquè el món ens prengui seriosament. 2 milions de persones demanant la independència l’11S de 2012, unes eleccions on guanyen per majoria absoluta els partits que aposten pel dret a decidir, la Declaració de Sobirania i, enguany, la Via Catalana que creuarà el país de punta a punta, són motius suficients perquè el món ens escolti i vegi que aquest país sap el què vol i creu en la seva capacitat per aconseguir-ho.

Ens en sortirem segur. I això ens obliga a tenir la immensa responsabilitat de dibuixar un nou país que ha de ser molt millor del que és ara. Un país on la igualtat d’oportunitats, la transparència i la llibertat siguin el pal de paller d’una societat justa i socialment avançada. Un país de tothom i per a tothom, perquè és només d’aquesta manera que aconseguirem un país cohesionat i fort. I posats a somiar, un país que sigui un model a seguir per a una vella Europa que també necessita reinventar-se.

Tenim molt a fer i ho tenim tot per guanyar. Fem via!!!!

Nazisme? Feixisme? Compte amb la terminologia que usem

Darrerament tothom se sent amb dret d’etiquetar altres persones o col·lectius en funció de les idees que defensen. Nacionalistes espanyols titllant de “Nazis” als independentistes catalans o independentistes catalans titllant de “Feixistes” a nacionalistes espanyols, és un fet massa habitual en aquests dies.

Potser caldria fer una mica de memòria. El Nazisme va ser l’artífex d’un holocaust amb prop de 6 milions de jueus assassinats i el Feixisme (Franquisme o Nacionalcatolicisme en el cas d’Espanya) va dur a terme una dictadura molt repressiva i va assassinar més de 300.000 persones un cop va finalitzar la guerra civil.

Per tant, si ens atenem a les dades, queden en evidència totes les acusacions de Nazis o Feixistes a banda i banda de la discussió. No negaré que en ambdós casos hi ha persones que tenen un pensament proper a l’adjectiu, però per norma general penso que les coses no van per aquí. I això ha de ser motiu per no actuar en funció del que diguin alguns elements que fan molt de soroll.

El govern espanyol vol negar als ciutadans de Catalunya el dret a fer una consulta. Això és cert i també és cert que això es deu a una transició cap a la democràcia incompleta i feta a gust dels protagonistes de l’antic règim. També és cert que molts membres d’aquest govern són descendents d’aquells que ostentaven el poder entre 1939 i 1975 i que en la seva acció de govern atempten contra les llibertats del nostre país.

I sí, també és cert que hi ha alguns energumens que diuen bestieses de l’alçada d’un campanar a les xarxes socials. Però això últim, malauradament, també passa a l’inrevés. Alguns dels perfils que es veuen a les xarxes socials i que demanen a crits la independència de Catalunya en nom de la llibertat, també llencen proclames racistes. Son la majoria? No, afortunadament són una minoria.

El primer que hem d'acceptar i entendre és que estar en contra de la independència de Catalunya no és una actitud feixista. M'han sorprès les dues editorials de Vicent Partal amb el títol "Per què el PSC bascula cap al feixisme". No crec que aquesta sigui la manera d'afrontar el què està passant en un PSC que bascula cap a l'espanyolisme, això sí. Potser en traurem molt més d'incorporar a aquelles persones del PSC que han obert els ulls i són conscients que dos no és federen si un no vol; i a Espanya, ara per ara, el federalisme és una entelèquia.

En conclusió, crec que els termes “nazi” o “feixista” s’utilitzen molt a la lleugera per desacreditar a qui pensa de manera diferent. I això és un argument propi de qui no té arguments millors. Fem via, seguim el camí que hem encetat, però no caiguem en la provocació d’entrar en una discussió que no ens du enlloc i que, a més, donarà ales a aquells que sí actuen i pensen com a feixistes. Perquè la veritat és que feixistes hi ha arreu i sempre n’hi haurà. El que cal és no donar-los el protagonisme al qual aspiren. Construïm un país nou sense deixar ningú enrere. L’Oriol Junqueras va dir en la seva visita al barri d’Horta que “la gent no ens entendrà si no els estimem”. No puc estar més d’acord.

No hi ha bona política sense ètica personal

Acabo de llegir “Descalç sobre la terra vermella”, una biografia de Pere Casaldàliga escrita per Francesc Escribano. La veritat és que, tot i haver llegit algunes coses sobre ell i haver conegut en part la seva història, llegint aquest llibre m’he adonat de la importància que hi hagi bones persones, amb les idees clares i amb la determinació i la valentia necessàries per a dur-les a terme.

Lluitar contra el poder establert no és fàcil. No ho va ser per Casaldàliga al Brasil ni per a moltes altres persones del món catòlic a Amèrica Llatina, com l’arquebisbe Romero. Defensar els drets de les persones més febles enfront els interessos i l’ambició dels més poderosos sempre ha estat una batalla èpica.

Hi ha una frase de Casaldàliga en aquest llibre, en un moment en que parla de la revolució sandinista a Nicaragua, que em sembla especialment remarcable i diu així: “Hi ha hagut alguns líders sandinistes, i això també és aplicable a altres líders revolucionaris i figures polítiques importants de l’esquerra d’altres països, que han pensat només a respectar l’ètica del partit, l’ètica de la revolució, però que s’han oblidat de l’ètica personal. Jo crec que aquell que no és ètic en tot no és ètic en res”.

És pot dir més alt, però no es pot dir més clar. La partitocràcia com a eina al servei de determinades persones i/o col·lectius dins un partit és un mal força generalitzat. I això pot succeir de diferents maneres. En clau interna, per exemple, amb la promoció de determinades persones per a dirigir els partits o per a encapçalar les candidatures a les eleccions. La mala praxi i la escassa o inexistent ètica per arraconar persones considerades rivals és un fet quotidià.

També, en clau d’obra o acció de govern, s’acostuma a valorar constantment els sondejos i enquestes que apareixen de forma regular. El CEO, el baròmetre municipal, els sondejos encarregats per la premsa, tot això fa que els partits decideixin si han d’arriscar o no. Si la valoració és bona s’acostuma a optar per una tàctica conservadora i si la valoració és dolenta s’intenta fer visible la intenció de canvis, que normalment tampoc es duen a la pràctica més enllà de fer una declaració d’intencions. És només quan les coses van francament malament que alguns partits, no tots, enceten un procés de transformació i relleus que afavoreix un canvi de imatge i de línia política.

Al final es dona una importància excessiva a les persones que lideren els partits molt per damunt del projecte polític que representen, si és que en tenen. Perquè actualment hi ha molts partits polítics, massa, que no en tenen de projecte polític. Alguns van a la deriva i altres senzillament fan política reactiva o en contra de, però gens propositiva.

Llegir aquest llibre m’ ha servit per a reflexionar en el fet que, independentment del partit en que hi militis, o si hi milites a través de la societat civil o d’un ens religiós, el més important és mantenir els ideals intactes i lluitar per allò que consideres que és just, sempre amb l’ètica personal per davant de totes les coses. Discrepar en alguns àmbits no té perquè significar lliurar una batalla per demostrar que es té raó. Només hem de lliurar batalles amb aquells que no tenen intenció de canviar el rol en aquesta societat de capitalisme desbocat. Cal equilibrar les coses. Redistribució de la riquesa no ha de ser un concepte buit de contingut. Ha de ser un objectiu prioritari. Perquè el que no té sentit és que mentre la majoria de la població al nostre país, com passa i ha passat en molts d’altres, perd poder adquisitiu i frega o sobrepassa el llindar de la pobresa, els que controlen l’economia incrementin beneficis any rere any.

Jo sóc dels que penso que tenim l’oportunitat de construir un nou país i aquesta oportunitat hem d’aprofitar-la per fer que aquest país sigui en realitat més lliure, més just i socialment avançat. Però per aconseguir assolir la fita i, el més difícil, fer-ho bé, cal posar l’ètica per davant dels interessos personals.