dijous, 22 de maig del 2008

Els atacs de governabilitat de CiU

Abans d'ahir vam escoltar al sr. Trias criticar la tasca del primer any de la legislatura municipal feta pel govern de PSC i ICV-EUiA; no sense raò però sí fent un clar exercici de demagògia.

El que resulta graciós és que tot seguit faci tota una declaració d'intencions en la qual s'ofereix a pactar els temes importants amb el govern municipal, si ERC continua a l'oposició. Aquesta és la mena d'atacs de governabilitat que té CiU de tant en tant; com per exemple en la votació del PMU de La Clota-Reordenació, el qual es va aprovar gràcies a la seva abstenció (cal tenir en compte que una abstenció de CiU fa que matemàticament s'aprovi una votació a l'ajuntament), això sí sense demanar cap modificació al projecte, entre d'altres coses perquè mai s'han preocupat de conèixer a fons els projectes.

El que resulta paradoxal és que ERC, que és la cinquena força municipal en nombre de regidors i regidores, és la força política de l'oposició que treballa seriosament cercant la informació i fixant criteris i posicionaments, els quals després són seguits per CiU i PP en molts casos. Fins al punt de fer-los canviar d'opinió com en el tema del MPGM del Carmel, doncs fins que no van veure que ERC es va desmarcar de l'aprovació del projecte no es van ensumar de que hi havia motius reals per fer-ho. Això és producte de que ells no fan la labor de camp que practica ERC. De vegades dona la sensació de que ERC és el partit que lidera l'oposició a la ciutat. Bé, almenys és el partit de l'oposició que es mulla i s'arrisca, perquè els partits que diuen que no i no tenen intenció de millorar les coses no corren riscos. Els riscos els corre el partit que diu que no, però mira d'aconseguir les modificacions necessàries per poder dir que sí, i aquest partit a Barcelona no és cap altre que ERC.

Des del govern, s'està pressionant de valent ERC perquè tornem al govern de la ciutat o bé que adquirim el compromís de pactar els temes cabdals. Ahir mateix, en roda de premsa, la sra. Mayol va gairebé donar un ultimàtum a ERC per decidir la nostra posició després de l'estiu, o si no... bé o si no hauran de pactar amb CiU o governar amb minoria. Tant els socialistes com els eco-socialistes haurien de tenir clar que ERC va decidir que volia després de les eleccions passades i per tant si es pretén un canvi de postura, el primer que han de fer és fer baixar un parell d'esglaons per, com a mínim, canviar la dinàmica de "rebequeries municipals" que han protagonitzat fins ara.

En qualsevol cas seguirem actuant de la mateixa forma en que hem actuat en La Clota-conservació, demanant les modificacions necessàries perquè el projecte s'aprovi amb consens polític i veïnal. I ara, especialment en l'àmbit de les millores del Carmel, on estem trepitjant el terreny i recabant la informació en el seu origen i amb les persones que hi viuen. Aprofito també per agraïr i felicitar alhora als membres de les plataformes veïnals que s'han organitzat, la seva actitut i la seva manera de fer. Ens estan demostrant que el que volen és ser escoltats i a més ho fan sense grans crispacions i mantenint un ambient de cordialitat, molt necessari per fer que les coses vagin pel bon camí. Per tant, els animo a continuar amb aquesta línia de treball, que tot i ser contundents i directes, continuen mantenint les formes.

El dia que vam votar en contra del MPGM del Carmel, la regidora del districte va dir que ho feiem per electoralisme i encara no ha rectificat les seves paraules. Crec que amb el temps ha quedat ben clar que els motius van ser uns altres. Al final defensarem la millor proposta, la que aconsegueixi el màxim consens possible. Llavors veurem si realment ERC és el soci preferent que pretenen tenir PSC i ICV-EUiA.

dimarts, 20 de maig del 2008

CiU i PP pacten amb el govern l'estatut del conseller

Quan convé, el govern municipal no té manies a l'hora de pactar amb CiU i PP. I quan els convé, aquests dos grups de l'oposició tampoc tenen manies de deixar de banda les diferències per posar-s'hi d'acord amb el govern.

En aquest cas es tracta de l'anomenat "estatut del conseller de districte" (notícia al diari El Punt). Una reforma legal que el que pretén és començar la casa per la teulada.

Pendent de com quedi el pacte final entre el "quatripartit", aquesta reforma suposarà que el govern podrà "alliberar" entre un i dos consellers de districte amb dedicació exclusiva; és a dir, 40 hores de feina i 40.000 euros bruts anuals. A més d'un tercer conseller a dedicació plena, mitja jornada (20 hores de feina) per aproximadament 18.000 euros bruts anuals.

Pel que fa als grups de l'oposició tindran l'opció de que un conseller de cada grup s'acullui al règim de mitja jornada.

D'entrada pot semblar que és un pas endavant cap a la descentralització en favor dels districtes de la ciutat; i ho seria en el cas de que aquests consellers tingueren atribucions per justificar el temps de dedicació, però per això primer cal reformar el marc legal pel que fa referència a les competències. Tal i com està ara, els regidors i regidores de districte tenen atribuïdes funcions que venen delegades per l'alcalde. Però aquestes funcions no poden ser de cap manera delegades altre cop en ningú més i per tant els consellers i conselleres de districte no podran assumir-les. Llavors, quina serà la seva funció més enllà de la representació política? segurament cap perquè no podran assumir tasques executives.

Si veiem amb deteniment el cost de tot això fa que la despesa per districte pugui incrementar-se entre 100.000 i 150.000 euros anuals, que multiplicat per 10 districtes fa un total d'entre 1 i 1,5 milions d'euros, a càrrec de l'erari municipal i per potenciar l'estructura política, quan el que convé és reforçar l'estructura tècnica dels districtes per millorar la gestió.

Amb aquesta reforma es crearà una estructura fictícia amb la intenció de crear una cort al servei del govern municipal i poca cosa més. si realment es vol avançar en la descentralització de la ciutat, abans de fer aquest pas cal dotar de competències als consellers i conselleres. Mentrestant la reforma hauria de limitar-se a millorar les condicions actuals, però no a professionalitzar una funció merament representativa. És per aquests motius que el grup municipal d'ERC hem estat contraris a aquesta reforma des del començament. Apostem per la descentralització en favor dels districtes, però aquest no és el camí.

diumenge, 18 de maig del 2008

Bones impressions a Horta-Guinardó

Aquest cap de setmana ha estat realment possitiu per al nostre districte. Ahir a la tarda el barri d'Horta va veure inaugurat el casal de gent gran del carrer de Feliu i Codina. I Aquest matí un altre casal de gent gran s'ha posat en marxa al barri de la Vall d'Hebron. Aquests dos casals, se sumen al que ara fa quinze dies es va inaugurar al Baix Guinardó. Poc a poc els equipaments que en els darrers mandats municipals es van engegar, ara es fan realitat.

També durant el cap de setmana, el barri del Guinardó ha celebrat la seva festa major amb multitud d'actes, entre els quals la cercavila i matí de festa que aquest matí hem gaudit al Parc del Guinardó. Ara sí, la pluja ha respectat aquest espai de temps perque els veïns i veïnes, des dels petits de la casa als més veterans en gaudeixin.

Finalment, també he tingut el plaer de visitar la festa medieval i l'acte reivindicatiu que la plataforma de Can Fargas ha organitzat un any més. Enguany però, comptem amb la bona notícia de que, finalment, des del districte d'Horta-Guinardó, s'ha donat via lliure a que el Parlament de Catalunya aprovi la tramitació per a declarar la històrica masia Bé Cultural d'Interès Nacional. Ha costat temps i esforços convèncer a la regidora del districte i l'equip de govern, a donar suport a un procediment que ajudarà i molt a acabar amb el malsòn que està suposant tot el procés de recuperació d'aquest espai. La prioritat és recuperar la masia i a partir d'aquí ja pensarem en la seva utilitat final.

Cal destacar que el mèrit és dels membres de la plataforma veïnal. Gràcies a ells ara ens trobem més a prop de poder celebrar el dia en què la recuperació serà un fet al cent per cent. Una plataforma, que amb una manera de fer exemplar i perseverant, ha aconseguit el consens necessari i la implicació de tots. El meu grup municipal sempre ha estat al costat de la línia impulsada des de la plataforma i ho seguirà estant fins al final.

I encara una altra bona notícia. L'acord que ja està pràcticament tancat entre el govern municipal i ERC per tal de tirar endavant l'aprovació inicial del "La Clota - conservació" (notícia al diari Avui). Un acord que permetrà conservar una part important del nucli del carrer de Bragança, així com modificar a la baixa l'alçada d'alguna de les edificacions previstes. Aquestes premises, que formàven part del paquet d'al·legacions presentades pels veïns i veïnes del barri, finalment seran respectades. Es per això que estem doblement satisfets. D'una banda, perquè tot i ser un partit a l'oposició, celebrem els acords destinats a millorar els nostres barris i en segon lloc perquè això també es fa amb un gran consens veïnal.

Tant de bó que aquests dos casos concrets (Can Fargas i La Clota) suposin un punt d'inflexió en les relacions entre el govern del districte i el grup d'ERC, de manera que altres projectes que ara per ara estan a l'espera del consens necessari es puguin aprovar. En qualsevol cas, l'objectiu sempre serà trobar el màxim consens possible, no només entre els grups municipals, sino també amb els veïnes i veïnes dels barris i amb les persones afectades.

La força d'ERC Futur












Ahir dissabte, la candidatura que presenta a Benach i Niubó per dirigir el partit a partir del 25è Congrés d'ERC, va aconseguir la difícil fita d'omplir el Pavelló de la Nova Icària de Barcelona amb prop de 2.000 persones.

Recordo que el dia que vaig conèixer la intenció d'omplir aquest pavelló amb l'acte central d'ERC Futur, vaig pensar que era molt agosarat i que no seria gens fàcil d'aconseguir. He de reconèixer que em vaig equivocar i que l'èxit de la convocatòria ha estat absolut.

Crec que a partir d'aquest moment queda clar que la candidatura de Benach i Niubó és una candidatura sòlida i amb un ampli recolçament, que no és fruit de la casualitat sino de la feina ben feta i d'un projecte engrescador que ens ha de conduïr a la cohesió del partit per poder afrontar amb èxit els grans reptes que no només el partit, sino tot el país tindrà en els propers anys.

En el transcurs de l'acte vam poder escoltar les paraules de moltes persones que formen part d'aquest projecte i en totes elles la il·lusió i l'objectiu eren denominadors comuns.

Josep-Lluís Carod-Rovira va reivindicar una ERC responsable i seriosa com la que representen Benach i Niubò "l'ERC dels vuit diputats a Madrid i dels més de vint diputats al Parlament. La que té cultura de govern i no canvia d'estratègia cada sis mesos". En definitiva una ERC en línia recta. Una ERC que agafi l'autopista (no la de peatge) i posi la directa sense entrebancs.

dimarts, 13 de maig del 2008

Els tres eixos d'ERC

Catalunya per progressar nacionalment i econòmica necessita basar la seva política al voltant de tres eixos: Catalunya-nació, política d'esquerres i republicanisme.

Si classifiquem els partits catalans en base a aquests tres eixos tenim:
5. PP i C's. (0 de 3)
4. PSC. (1 de 3) moderadament d'esquerres
3. CiU. (1 de 3) catalanistes
2. ICV-EUiA. (2 de 3) d'esquerres i republicans (encara que no tots)
1. ERC (3 de 3) com el seu nom indica. clarament d'esquerres, decididament republicans i catalanistes fins al punt d'apostar directament per la independència.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que en un passat encara recent van donar la seva confiança a ERC, ho van fer en base a aquests tres valors.

En els darrers anys ERC ha prioritzat l'eix d'esquerres, en part perquè després de vint-i-tres anys de govern conservador convenia un canvi d'aires. Ara el debat se centra en base a si en el futur hem d'apostar de nou per l'eix d'esquerres o bé canviar el xip i apostar per un eix estrictament nacionalista. Però no podem oblidar el tercer eix: el republicanisme; entre altres coses perquè aquest és un tret diferencial que sumat a l'esquerra i el catalanisme només ERC pot presumir-ne de representar.

El republicanisme com a eina política al servei de la ciutadania. Un republicanisme també al servei de les classes treballadores. Un republicanisme que fomenti la participació i la implicació de les persones d'aquest país. Un republicanisme que rebutgi qualsevol càrrec institucional hereditari i vitalici. En definitiva, un retorn als valors republicans que haurien fet del nostre país un dels més avançats i moderns d'Europa, de no ser per la interrupció sobtada que va patir en el seu procés l'any 1936.

La combinació d'aquests tres valors (Esquerra, República i Catalunya) ha de ser el pal de paller d'ERC a partir del 25è Congrés Nacional.

És en base a aquesta idea que la candidatura 2014 ERC Futur, que presenta a Ernest Benach i Rafel Niubó com a candidats a la presidència i secretaria general d'ERC respectivament, presenta les seves credencials. I també es en base a la idea de fixar un full de ruta cap al 2014, que ja s'ha convertit en una data emblema per als que aspiren a veure una Catalunya independentent.

Això sí, per aconseguir-ho, ERC ha de liderar el procés cap al 2014, essent els impulsors i aconseguint una representació parlamentària que amb alguna combinació permeti de tirar-ho endavant.

També ens cal cohesió. I ara per ara, la cohesió passa per una connexió entre la direcció i la base del partit, però també per arribar amb un missatge clar a l'electorat que al final és qui ens situarà en una o altre posició respecte a la resta de forces polítiques. Hem de recuperar la confiança, però per això el primer pas és recuperar l'autoestima.

I Esquerra ha de créixer més. Hem crescut molt en els darrers 5-6 anys, però ara hem de carregar el dipòsit altre cop, consolidar el que tenim i arribar més enllà. Per aconseguir-ho cal modernitzar el partit per dins i renovar-lo.

Aquestes idees formen part de la línia que proposa la candidatura de Benach i Niubó i crec que tots dos, juntament amb la resta de persones que hi formen part, tenen la capacitat i la il·lusió per tirar endavant un projecte que ens retorni l'empenta, que és el que ens cal. Renovació, unitat i futur.

dilluns, 12 de maig del 2008

el president Montilla i el finançament

Quan els presidents socialistes de la Generalitat de Catalunya, defensen allò pel què han estat triat presidents, és a dir, defensen els interessos de Catalunya, els socialistes espanyols es posen nerviosos i comencen a remoure el galliner de les espanyes socialistes, tan diferents entre sí i amb un denominador comú a l’hora de fixar estratègies. Saben que millorar les condicions de Catalunya en el marc de l’estat espanyol és dolent per mantenir-se al capdavant del govern.

Catalunya no pot seguir perdent el tren del futur amb un finançament que ens relega a la tercera divisió europea. I si el que volem és figurar entre els països de primer nivell, és evident que necessitem un concert econòmic a la basca. Les xifres parlen per sí soles i és per això que encara no s’han publicat oficialment les balances fiscals. Extraoficialment ja sabem que més de 2.500 euros de cada català i catalana marxen del nostre país per no tornar.

Catalunya no pot seguir amb catenàries de fa 80 ó 90 anys a la nostra xarxa ferroviària. Ni tampoc pot seguir amb els peatges més cars d’Europa, ni pagant el km de tren de gran velocitat més car que la resta de l’estat i pagant de la nostra butxaca escoles bressol per manca de places i sanitat privada per esquivar les llistes d'espera de la pública.

La nostra sanitat no resistirà més temps, i l’economia catalana sofrirà un daltabaix a causa de dues coses que conflueixen en el temps: la crisi econòmica, per molt que vulguin canviar la paraula crisi per la de retrocès, i el dèficit fiscal que patim des de fa dècades. Això sumat a que el 2014 Europa deixarà d’aportar fons de cohesió a l’estat espanyol, fa que sigui urgent un model de finançament eficient i just per l’economia catalana.

El president Montilla ho sap i és per això que exerceix el càrrec de president per recordar als seus socis de partit a l’estat, que si no són capaços de resoldre aquest problema, encara que sigui per un periode de temps, a Catalunya tindrem un problema que només podrem resoldre de forma unilateral.

Amb un mal sistema de finançament i amb una nova retallada de l’Estatut al Tribunal Constitucional, no ens deixen cap alternativa. La desafecció serà tan gran que la sobirania serà l’única via possible.

Les diferències territorials dels socialistes espanyols van fer caure Pasqual Maragall i tot apunta a que en José Montilla va camí de seguir les passes del primer, a no ser que els militants del PSC defensin de forma clara el paper del seu president i el del conseller d’economia, el sr. Castells, en una qüestió que posa les necessitats del país per davant de les del partit.

En el tema de l’Estatut CiU no va ser capaç de mantenir el tipus fins al darrer moment. Ara, amb la negociació del model de finançament, l’oportunitat la té el PSC i cal esperar a veure el final de la història.

dijous, 8 de maig del 2008

l'enèsima "anada d'olla" d'en Salvador Sostres

Tot i que ja hauria d'estar habituat a rebre aquests "inputs" mentals, quan de tant en tant se m'acut llegir un article del Salvador Sostres, aquest matí m'he sentit indignat pel seu article d'opinió al diari Avui, en que compara el cas del monstre d'Amstetten amb la relació Catalunya-Espanya.

I el sentiment és contraposat, perquè d'un costat comparteixo amb ell aquest sentiment independentista, que segur ens portaria a avançar socialment perquè disposariem de tots els recursos propis, i ens faria avançar en la cohesió perquè deixariem de rebre aquests continuos missatges que des del nacionalisme espanyol actuen en forma d'interferències, en un discurs nacional català que ja de per sí no arriba amb prou nitidesa a la gent. I també comparteixo la indignació per les contínues preses de pèl i per les constants demostracions de força que l'estat imputa a Catalunya (retallades de l'Estatut, espoli fiscal, incompliment de lleis com les de retorn dels papers de Salamanca, etc...) la llista és prou llarga i coneguda.

Però hi ha línies que crec que no s'han de sobrepassar, i menys quan el que vols expressar és un posicionament defensat per molts catalans i catalanes, cadascú a la seva manera i en la mesura que pot. I no només el defensem sinó que lluitem per ell. De la mateixa forma en què no es pot insultar els votants d'un partit en unes determinades eleccions (recordem el qualificatiu de fills de puta als votants d'ERC en les eleccions al Parlament del 2006), no pots comparar situacions polítiques i nacionals amb les atrocitats comeses per un psicòpata com el Fritzel. D'entrada, perquè són coses absolutament diferents i comparant-les es genera un efecte doblement pervers; primer l'enuig "in crescendo" d'aquells que s'ho creuen perquè quan llegeixen un article així decideixen que pensen igual i que ja n'hi ha prou; segon, el rebuig d'aquells que potser arribarian a entendre el posicionament independentista amb altres arguments i davant d'un article així pensen que tots els que defensem la independència estem tan sonats com el Sostres.

A la independència no arribarem pas amb discursos d'il·luminats i provocadors. A la independència arribarem el dia que tinguem una majoria parlamentària suficient per proclamar-la o per convocar un referèndum d'autodeterminació. I amb discursos com aquest que ens compara a les víctimes d'en Fritzel segur que no convencerem a ningú, ans al contrari generarem disputes de difícil reconciliació.

dimarts, 6 de maig del 2008

El debat sobre el Carmel és viu


Aquest dilluns passat, El Periódico de Catalunya va publicar un article del Jordi Portabella en referència al posicionament i le intencions d'ERC respecte al MPGM del barri del Carmel.

Un cop més es reafirma en els arguments que hem esgrimit des del primer dia, destacant la necessitat de tirar endavant amb el planejament dels Tres Turons, alhora que fixant un full de ruta per a la inversió d'origen privat (313 dels 390 milions previstos en la inversió són d'iniciativa privada) del planejament del Carmel i la reducció a 8 anys ens els terminis d'execució. A més també defensa el dret a estar informats que tenen les persones afectades.

Pel que fa a la part tècnica del projecte, l'objectiu és acotar el terme infrahabitatge, doncs es parla de forma massa genèrica d'aquest concepte sense concretar-ne de què estem parlant quan ens hi referim. A més, revisant els 32 sectors un per un, hi ha diverses alternatives per tal de reduïr l'afectació i prioritzar-ne aquells que són de més urgent execució.

Hi ha un altre apartat al qual convé referir-se. Es tracta de les anomenades actuacions aïllades, sobre les quals no existeix una explicació detallada de les intencions de cadascuna d'elles. Per citar-ne un exemple, l'actuació aïllada que fa referència a l'ampliació del CEIP del Carmel, no detalla en cap document cóm es preveu executar. El resultat és que en aquests moments un solar que pretenia ser afectat per l'ajuntament, ha obtingut pròrroga d'una llicència per a construïr, la qual cosa obliga a realitzar una compra o una permuta al seu propietari o be desistir en la intenció d'obtenir aquest solar que el govern del districte, sense encomanar-se a ningú havia decidit recuperar; i a més fent promeses a la direcció del centre sense tenir lligat un acord per al planejament; promeses que per tant no podia complir de cap de les maneres. Pel que fa a aquest tema en concret, la manera de fer del govern municipal, un cop més, demostra que no es posa fil a l'agulla en qüestions que s'han de treballar conjuntament amb altres grups municipals. I que, un cop més, per passar de les intencions als fets hi ha una barrera que no són capaços de superar. Deixar sense lligar un tema com aquest del CEIP del Carmel, pendent de l'aprovació d'un macroprojecte com el MPGM del Carmel és una irresponsabilitat que de cap manera pot recaure sobre ningú més que el govern del districte.

I què hem de fer des d'ara? doncs Esquerra estem treballant en la disecció de tot el MPGM. I ho fem amb els objectius clars. Uns objectius que el Jordi Portabella ha detallat molt bé en l'article publicat a El Periódico. Caldrà veure que estan disposades a fer les forces que configuren el govern de la ciutat per arribar a un acord.

l'oportunisme d'Agbar

Ahir a la nit, el programa “la Nit al Dia” que condueix la Mònica Terribas, va comptar amb la presència del sr. Àngel Simón, conseller director general del grup Aigües de Barcelona (Agbar).

En el transcurs de la llarga entrevista, el sr. Simón va parlar de la “interconnexió” entre les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona i d’Aigües Ter-Llobregat. L’explicació tècnica més o menys ja l'hem escoltat tots diverses vegades i per tant no aprofundiré més en un tema que ja ha estat abastament debatut, tant des del punt de vista de la cohesió territorial com de la conjuntura política (sic).

El que vull destacar de l’entrevista del sr. Simón és que per damunt de tot, va donar la sensació de que el grup Agbar ha estat l’artífex de les solucions que dotaran a Barcelona de l’aport de recurs necessari per garantir l’abastiment als ciutadans de l’àrea metropolitana.

En diverses ocasions va atribuïr-se el mèrit de les infraestructures que s’han disposat, com la connexió a la xarxa per abocar l’aigua provinent dels vaixells i la dessalinitzadora del Llobregat. També de les recentment adjudicades obres d’interconnexió de xarxes entre Tarragona i Barcelona. I en realitat, aquests projectes han estat desenvolupats des del govern de la Generalitat, que s’ha endut totes les crítiques i han estat adjudicats a Agbar, que preten endur-se tots els aplaudiments. Aplaudiments per fer negoci. I no només fer negoci amb el que evidentment ingressarà en diners per fer les obres, sinó perquè d’aquesta manera garanteix la distribució d’aigua de consum a Barcelona i rodalies, i per tant garanteix que continuarà cobrant en tant les aixetes no s’hagin de tancar. No és que critiqui el fet de que una empresa que presta un servei tingui beneficis econòmics per fer-ho; amb el que no estic d’acord és que a més d’assegurar-se uns guanys considerables, pretenguin donar la imatge de que és gràcies a Agbar que s’ha arribat a solucions.

Curiosament, cada cop que la Mònica qüestionava l’estat actual de la xarxa de distribució, el sr. Simón va fer “pilotes fora” delegant aquesta mala gestió en ATLL i defensant “la bona feina” que fa Agbar en el manteniment de la seva xarxa, disfressant les dades que segons fonts contrastades ens diuen que la xarxa d’Agbar té una merma del 19%, i reduïnt aquesta xifra amb un discurs enrevessat (diferencials de comptadors, fonts públiques, etc..) fins a un 4%.

Però el que considero més greu és la declaració d’intencions que va fer repetides vegades, posant els exemples de Santiago de Xile i de Bristol, on Agbar gestiona l’aigua des de l’embassament fins al consum i presta (alhora que cobra) també el servei de depuració i reutilització. En base a aquesta “proposta intencionada” de copiar aquest model també a l’àrea de Barcelona, va recordar, de manera perversa, que la Directiva Marc de l’Aigua diu que el cost de la gestió de l’aigua ha d’anar a càrrec del consumidor. Fins aquí d’acord. De fet, a hores d’ara ja és així perquè bé ho paguem a través del rebut de l’aigua (canon de l’aigua) o bé indirectament a través dels impostos de l’estat i de la Generalitat. La diferència es que fent-ho de la manera actual l’aigua és un bé públic que està per damunt dels interessos econòmics i si copiem el model que Abgar proposa, en certa manera una part massa important de l’aigua-recurs passarà al control de mans privades. El tema, si més no, és per tenir-lo en compte de cara al futur perquè “quan el riu sona…”.