De Soló a Pau Casals. El meu somni per al dia després

El somni de la independència del nostre país el tenim a tocar. La majoria social a favor de l’emancipació de Catalunya fa que, tret que es cometin errors polítics, el procés sigui irreversible. Ja sigui via referèndum o via eleccions plebisicitàries prèvies a una Declaració d’Independència, veig que ara és possible arribar-hi.

S’han esgrimit molts arguments per justificar aquest posicionament d’una majoria de la ciutadania de Catalunya. Arguments de caire econòmic, social, cultural, de relació amb l’estat... I tots ells tenen prou de pes per a convèncer molta gent, però no tothom.

El somni, el meu somni sobre com vull que sigui el meu país comença just el dia després. I és per això que hem de començar a pensar-hi. Crear un estat de bell nou és una oportunitat única i no l’hem de deixar escapar. Al llarg de la història hi ha hagut molts moments clau, moments de canvi; i ara ens trobem en un d’aquests moments clau.

Volem crear un estat nou que vetlli per totes les persones? O volem perpetuar un model que vetlla pels interessos econòmics d’una minoria? Sí, ja sé que el meu raonament pot semblar més propi de les CUP que no pas d’algú que milita en un partit com ara ERC. Però això és precisament perquè aquest malestar social no troba resposta en els partits que el representen. Rectifico: no troben una resposta suficientment decidida a canviar les coses de soca-rel.

En l’antiga Grècia, quan els camperols no podien viure dignament perquè la pressió en forma d’impostos era excessiva i no se’ls garantia de cap manera la subsistència (si hi havia sequera o una mala collita, ja t’espavilaràs) va haver una reforma institucional molt important. Les Polis o ciutats estat van néixer amb la idea d’estructurar la societat i garantir uns drets bàsics. Res era perfecte però un dels objectius era evitar les desigualtats socials. Soló (Atenes, s.VI i V ac) va ser un governant que va implantar reformes importants quan els coses pintaven malament. Entre d’altres reformes va suprimir els impostos excessius, va cancel·lar les hipoteques, va abolir l’esclavitud per endeutament i va alliberar als camperols que havien fet esclaus pels seus deutes. També va imposar modificar les institucions polítiques de la ciutat i va establir noves lleis per a tots els ciutadans. En certa manera, Soló va ser un estadista revolucionari.

Una cita de la Constitució d’Atenes feia aquesta referència “
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”

Doncs ara que hem de fer un nou país, tenim l’oportunitat de canviar les regles del joc, és a dir, les lleis per fer que aquestes siguin iguals per a tothom, per evitar les desigualtats socials, per garantir la igualtat d’oportunitats, per fer un país més just i més transparent. Un nou país que ajudi als que més ho necessiten i que s’escolti la seva gent. Un nou país que garanteixi una educació pública de qualitat per a tothom i que garanteixi el dret universal a la sanitat.

Tenim l’ocasió de ser un estat pioner en les reformes socials que necessita urgentment la vella Europa. Un lloc on el poder sigui en mans de la ciutadania i no dels que controlen els mercats. Un estat que articuli uns òrgans de representació ciutadana que complementin les institucions en tots els àmbits. En definitiva el país que sempre hem volgut ser. Com ho vam ser en el passat.

Aquest és el meu somni. Que un dia, passats uns anys, algú pugui parlar del nostre país com ho va fer Pau Casals l’any 71 a les Nacions Unides. Que puguem ser la primera pedra de la construcció d’un sistema social més just a Europa i, perquè no, arreu del món.

I per agafar la inspiració, us deixo el discurs, breu però intens que va fer Pau Casals.

Enquesta del GESOP sobre Barcelona. Les coses estan canviant.

Aquest dimarts El Periódico de Catalunya publicarà l’enquesta del GESOP on es veurà la tendència en intenció de vot en unes hipotètiques eleccions municipals. A ningú se li escapa que ens trobem en l’equador de la legislatura i, si agafem com a creïbles els resultats d’aquesta enquesta, sembla evident que el canvi de mapa polític al país també arribarà a la capital.

Si el 2015 sortís un resultat semblant al que pronostica a dia d’avui el GESOP  (CIU 11-12, PSC 6-7, ICV 6-7, PP 5-6 ERC 4-5, C's 4, CUP 4) tindríem una ciutat difícilment governable. En la part alta ens trobem amb una important baixada de CiU i PSC. Un lleuger increment d’ICV que l’enfilaria fins el segon lloc , ERC obtindria més del doble de representació i C’s i les CUP entrarien amb força. El PP també pateix una baixada important.

Els temes que preocupen més a la ciutadania de Barcelona són els derivats de la crisi econòmica i molt poca confiança de cara al futur.

Pel que fa a ERC, amb aquestes dades a la ma, recuperem gairebé el millor resultat obtingut mai a Barcelona, malgrat la representació quedaria molt més fraccionada. Això ens permet pensar que, si som capaços de construir un projecte sòlid per a la capital, podem aspirar sense dubte a cotes més altes.

Però per fer-ho, hem de prestar atenció a allò que la gent espera d’una opció política progressista i d’esquerres. Evidentment, el marc polític de les eleccions previstes per al 2015 pot fer variar molt aquest resultat. No sabem si s’haurà fet una consulta sobre la independència o no, si el procés independentista haurà culminat. Tampoc no sabem si hem tocat fons amb la crisi o no.  Però el que si sabem és que, en el moment en que el vot independentista treu millor resultat que mai, ERC treu un resultat sostre de 4-5 regidors/es que, a molt estirar, podria arribar a 6-7. Amb un resultat així ERC no pot ser una alternativa de govern a Barcelona.

Si volem ser una alternativa de govern hem de gestar un projecte sòlid, d’esquerres, innovador, il·lusionador i aglutinador. Tenim 2 anys per escoltar la gent, les entitats, el talent, les persones expertes en cadascun dels sectors a tocar. Tenim 2 anys per sumar persones al carro d’una alternativa sòlida d’esquerres a la ciutat. Tal com estan les coses aspirem a tot.

La pobresa infantil: una realitat propera

Ahir diumenge el diari El Punt Avui va publicar un reportatge sobre la pobresa infantil a Catalunya. Alguna de les històries que hi apareixen em semblen especialment colpidores com la de “l’entrepà màgic” que una mare prepara a una nena de P5 on no es veu el contingut però diu que està molt bó.

En el darrer consell escolar de districte, aquest va ser un dels temes tractats. La persona que va fer l’exposició ens va dir que hi ha mestres que apadrinen nens i els paguen alguns àpats. I en el reportatge d’El Punt Avui també es comenta com alguns docents porten plats preparats o entrepans, o tenen galetes a ma perquè saben que fan falta.

No estem parlant d’un país del que anomenem tercer món. Parlem de Catalunya. L’informe de la FEDAIA sobre la Pobresa Infantil a Catalunya és esfereïdor. 1 de cada 4 nens i nenes al nostre país viu per sota el llindar de la pobresa. Una xifra que només és superada per Romania i Bulgària en la Unió Europea. I en el marc de l’estat espanyol, Catalunya ha incrementat l’índex de pobresa infantil molt per sobre de la mitjana estatal.

Aquest fet es manifesta de diverses maneres: Malnutrició o desnutrició, mancances de vestuari i de material escolar, manca d’higiene i d’espai propi a l’habitatge, problemes de salut dental, problemes de creixement, dificultats d’aprenentatge, baix rendiment i absentisme escolar, major risc de fracàs escolar i abandó dels estudis, problemes per accedir a reforç escolar, problemes per accedir a activitats extraescolars, menys possibilitats per accedir a les noves tecnologies, problemes de relació amb l’entorn, etc... A més se suma la reducció de recursos a les escoles a conseqüència de les retallades en el pressupost.

La FEDAIA planteja un seguit d’accions per a minimitzar el problema però totes elles passen per un increment en el pressupost en forma d’ajuts per a incrementar beques de menjador, crear espais d’acollida, ajuts per alimentació i vestuari, salut, inclusió i prevenció. Però l’estat espanyol està a la cua en inversió en família i infància amb només un 0,7% del PIB, en contraposició a Dinamarca que inverteix un 5,5% o Bulgària que ho fa amb un 2,60%. A més, és l’únic estat que no ha incrementat el pressupost en aquest àmbit malgrat les xifres parlen per sí soles.

Hi ha famílies que no poden pagar el servei de menjador a les escoles perquè, malgrat tenir subvencionada una part, no poden pagar la resta. Alguns mestres plantegen que, en aquests casos, almenys es podrien subvencionar plenament un parell de dies a la setmana. Això seria més efectiu que no poder accedir a cap dia de servei de menjador.

El que és evident és que aquest problema l’hem d’afrontar amb urgència perquè les xifres incrementen i el mal cada cop serà més difícil de reparar. Un estat ha de vetllar per les persones més vulnerables i, entre la retallada en la llei de dependència que afecta a les persones més grans i la manca d’inversió per combatre la pobresa infantil que afecta directament als més petits de la casa, és evident que l’estat espanyol no compleix amb els mínims exigibles.  

Trist balanç de 2 anys de mandat municipal

Us deixo la intervenció que vaig fer en el Ple del Districte dimarts.

Fa poc més de 3 anys, l’actual alcalde Trias, va presentar una campanya amb un despertador a les mans per cridar a la ciutadania per tal que “entre tots despertem Barcelona”. De fet pensem que la ciutadania ja ha despertat, però la ciutat segueix adormida.

Ens trobem en una paradoxa. El país te el rumb clar fixat, però està ofegat econòmicament per l’estat i una capital solvent que no sap cap a on va. La solució passa per posar la capital al servei del país, però per a fer-ho no es pot donar la clau de la caixa al PP. Hi ha altres majories possibles perquè el que la ciutadania va votar el 2011 ha quedat superat si ens atenem als resultats a Barcelona de les darreres eleccions al Parlament de catalunya on el 60% de la ciutadania va votar opcions polítiques que reconeixen la sobirania del poble de Catalunya i el dret a decidir (CIU, ERC, ICV i CUP).

Vivim moments decisius per a la història del nostre país i la capital, Barcelona, no està tenint el paper de protagonisme i lideratge que li correspon. Barcelona necessita un projecte polític engrescador. I tenim davant el repte més important de tots, una autèntica revolució democràtica: exercir el dret a decidir què volem ser. I cal recordar que el lideratge no es proclama sinó què s’exerceix.

En clau de districte tenim la sensació que la sra. Regidora ha passat de l’immobilisme a anar a toc de pito, intentant resoldre tot allò que esdevé conflicte amb la ciutadania. El darrer exemple d’èxit de reivindicació veïnal el tenim amb la Pl. Sanllehy que, finalment, veurà la llum i tindrà una solució que ha de ser satisfactòria. Entenc sra. Regidora que es deu sentir francament bé després del desenllaç. Doncs això és el millor que s’endurà mai de la política. La satisfacció de donar resposta a la ciutadania.

Ara ens agradaria que apliqués la mateixa fórmula als barris de muntanya que s’han quedat sense servei de bus de barri els festius. I també amb els nostres conciutadans de la Clota que pateixen les obres mentre es resol la seva afectació. I els veïns i veïnes del Carmel i Tres Turons que esperen solucions i desencallar d’una vegada per totes els respectius plans urbanístics.

I pel que fa a la participació penso que aquesta és la gran assignatura pendent. Els òrgans de participació no es plantegen com el que han de ser: una autèntica fàbrica d’idees. Tenim una xarxa d’entitats que són l’olfacte de la nostra ciutat i tenim talent que hauríem de saber aprofitar per construir uns barris millors, un districte millor, una ciutat millor i un país millor.

La situació social. El pitjor de tot el tenim a peu de carrer. La situació dels nostres conciutadans i conciutadanes està arribant a uns extrems demolidors. Més de 900.000 persones aturades a Catalunya. 200.000 famílies sense que cap dels seus membres hi treballi. Més del 50% d’atur juvenil. Persones que perden casa seva perquè no poden pagar l’hipoteca. Algunes d’elles, víctimes de la desesperació, es treuen la vida. Hi ha qui diu que hi ha persones que no mengen res per tal de complir amb els pagaments de la hipoteca i se senten orgullosos. Vergonya és el que sento quan algú que diu que es dedica a la política fa una sentència com aquestes.

Estem davant d’una situació gravíssima. Una autèntica crisi social. Amb un índex de pobresa infantil que creix i que es detecta ja de forma evident a les nostres escoles. Amb moltes persones que han d’anar a serveis socials perquè ja no poden sortir-ne totes soles. Gent com nosaltres, com els que estem sentats aquí. I amb moltes altres que no hi acudeixen per por a perdre el seus fills. I el drama va creixent. I els ajuts per a les persones més febles van desapareixent, com la partida de la Llei de la Dependència que es retallarà en més de 1.100 milions d’euros (per part de l’estat, es clar). I potser en el seu torn el portaveu del PP em dirà que aquí venim a parlar d’Horta-Guinardó. Vaja, com si no hi hagués persones a Horta-Guinardó que patiran les mesures que venen determinades des de Madrid.

Això sí, si alces la veu en contra ets un radical. Però hi ha moltes persones que pateixen les mesures i l’aplicació de lleis i decrets que van en contra de la justícia social i son conciutadans nostres.

Tenim molts deures per endavant. I és responsabilitat de tots i totes els que ens  hi dediquem a la política de la manera que sigui. Perquè se suposa que vam decidir fer aquest pas perquè creiem que és el millor instrument per a millorar la vida de les persones. Al final solucionar els problemes de les persones pot ser tan simple com una qüestió de voluntat. I voluntat és el que demanem al govern de la ciutat per als dos anys que queden de mandat municipal, si el calendari previst no varia. Voluntat i cuidar de les persones, des de les petites coses a les mesures més rellevants.

No dependència

La darrera tisorada del govern del PP deixarà tocada de mort la Llei de la Dependència. 1.108 milions d’euros menys destinarà l’estat a les aportacions per ajudar les persones que més ho necessiten. La Llei de la Dependència s’havia de pagar a parts iguals entre Generalitat de Catalunya i govern de l’estat, però com passa sovint amb allò que ha de venir del govern central, l’aportació estatal ha estat del 20%. Per tant, l’administració catalana, ha hagut de fer-se càrrec del 80% del total per tal de no deixar sense suport més de la meitat de les persones dependents a Catalunya.

A qui perjudica aquesta retallada? En primer lloc a les persones dependents. En molts casos es tracta de persones que depenen d’aquest ajut per a poder contractar personal de suport. En d’altres casos són persones que han d’assistir a algun centre especial de pagament o bé en residències que també tenen que pagar.

En segon lloc a les famílies de persones dependents. Aquestes famílies veuran com incrementa la seva despesa corrent, de manera que s’empobriran de forma substancial.

En tercer lloc als treballadors i treballadores del tercer sector. Si no hi ha diners per a pagar-los es perdran molts llocs de treball que se sumaran als més de 900.000 que hi ha en aquests moments a Catalunya.

Però aquesta retallada no només és econòmica, també és una retallada de drets perquè es privarà a moltes persones al dret de viure dignament si els seus ingressos no els hi permeten. Aquesta retallada és, directament, un atemptat contra les persones més desvalgudes.

Mentre la despesa en defensa ha superat en un 150% la quantitat pressupostada, el govern de l’estat retalla allà on fa més mal. I ho fa per a justificar el compliment del sostre de dèficit; el que ve a ser més o menys com justificar les 70.000 morts que va provocar la bomba atòmica per tal d’acabar amb la segona guerra mundial.

L’import de la retallada en Llei de Dependència equival a 25 dies de pressupost del Ministeri de Defensa. És evident on te fixades les prioritats aquest govern espanyol. Un motiu més per triar Independència: la No dependència.