dilluns, 24 d’agost del 2009

Manifestació: sí o no i com?

Aquests dies de vacances la veritat és que estic força desconnectat, però de tant en tant escolto una mica les notícies i llegeixo algun diari. Les notícies al voltant de la manifestació que ha proposat Omnium Cultural confirmen que el nostre país està molt fraccionat i no som capaços de posar-nos d’acord ni per com hem de fer les reivindicacions sobre qüestions ens les que sí que estem d’acord.

Quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat ja tenim criteris diferents sobre com fer les coses.

Primera disjuntiva: hem de fer una manifestació per a reivindicar l’Estatut aprovat en referèndum o bé hem de manifestar-nos per la Independència de Catalunya?

Segona disjuntiva: hem de fer-ho abans o després de la sentència del TC?

Tercera disjuntiva: la resposta institucional l’ha de liderar el president de la Generalitat, el Parlament o la societat civil?

Massa disjuntives per a una reacció que hauria de ser unànime, clara i contundent. A cada filtració de les possibles retallades del text estatutari, sorgeixen declaracions com a bolets i els diferents partits polítics es dediquen a desacreditar-se entre si i alhora una part de la societat civil, aglutinada en plataformes sobiranistes, desacrediten a tots els representants polítics sense excepció.

Fóra bo que en la primera disjuntiva la manifestació anés clarament en el sentit de reivindicar el dret a decidir del poble català. Si es retalla un estatut referendat pels catalans i catalanes, no ens deixen espai per a decidir el què volem i per tant això és el que hem de reivindicar. El dret a decidir sobre totes les coses, sobre la sobirania també!

En la segona disjuntiva, crec que s’hauria de fer després de la sentència del TC, perquè sinó ens limitarem a reclamar la no retallada de l’Estatut, i personalment aquest Estatut està molt lluny de les expectatives nacionals a que ha d’aspirar Catalunya.

Pel que fa a la tercera disjuntiva la meva opinió és que aquesta resposta hauria de ser unànime i la plantada hauria d’aglutinar a tothom. Però això és una utopia irrealitzable a hores d’ara. Primer perquè el PSC no te capacitat per a desmarcar-se del PSOE i fer un grup propi al Congrés; segon perquè per a CiU l’objectiu és guanyar les properes eleccions al Parlament i la seva estratègia va en el sentit de torpedinar el tripartit en tot allò que sigui possible; tercer perquè ERC no té credibilitat per a defensar un Estatut que va rebutjar abans del referèndum i de moment tampoc no té credibilitat per a liderar un moviment independentista que està, una vegada més, fraccionat perquè cadascú farda de tenir-la més llarga i més impol·luta que la resta, enlloc d’unir forces per a l’objectiu comú.

De què servirà fer una manifestació multitudinària, si no hi ha previst un full de ruta per anar més enllar de la reivindicació? Les dues darreres manifestacions han estat absolutament menystingudes, tant pels d'aquí com pels d'allà i això ens hauria de servir per a aprendre de la història recent i de com ens ha anat fins ara.

En conclusió: mentre a les Espanyes es freguen les mans en veure el guirigall que tenim muntat aquí, nosaltres continuem tenint com a principal enemic intern el partidisme i la manca de lideratge d’un projecte independentista que il·lusioni a la gent d’aquest país, aquella gent que creu que el millor camí en comú serà aquell que es faci sense Espanya.

El temps passa, països com Montenegro s’han convertit en estats i milloren les condicions de vida de la seva gent a un ritme frenètic, i mentrestant aquí ens comportem com aquells mascles primitius que van als serveis i miren els que pixen al costat per comparar la llargada i el grossor.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Vacances amb els deures fets

El darrer curs polític a Horta-Guinardó ha estat molt intens. Ho ha estat per a mi i em consta que per a molts altres ha estat també esgotador, però en general crec que la resolució dels temes que han sorgit en aquests mesos ha estat molt positiva.

Hem treballat i hem debatut intensament amb temes tan mediàtics com el MPGM del Carmel o el dels Tres Turons (encara en aprovació inicial), hem trepitjat molt de territori i hem visitat moltes persones i entitats dels barris del nostre districte, tantes com els grans temes ens han permès. I dic això perquè especialment els darrers mesos els hem hagut de dedicar en gran part al barri del Carmel per aconseguir arribar a acords de consens que finalment han permés l’aprovació provisional del MPGM. Al marge d’aquests grans temes hem tingut molta activitat en altres àmbits, que no per ser menys mediàtics han estat més fàcils. És cert que també hem gaudit de les festes majors dels nostres barris; hem tastat truites i paelles, hem acompanyat a la gent dels barris en les seves cercaviles, sopars, sardinades, pregons i en tants i tants moments magnífics.

Igualment, a nivell de ciutat, ERC hem fet una oposició molt activa cercant d’arribar a acords en els temes que hem compartit amb el govern, molt propositiva en mesures anticrisi i també en temes d’identitat nacional; però també hem rebutjat amb arguments les propostes del govern que no ens han agradat.

Segurament és fruit de tot això que el darrer índex d’opinió sobre la intenció de vot a Barcelona és favorable a ERC. Tant que som l’únic partit que puja en intenció de vot directe a Barcelona. Jo de totes formes sempre he estat molt escèptic respecte a les enquestes i índexs d’opinió; no són fiables en quant a les dades tot i que sí apunten una tendència i les dades actuals diuen que ERC a Barcelona és l’únic partit que puja.

A nivell personal arribo a la fi de curs amb la sensació d’haver fet els deures. Això es nota quan parles amb la gent amb qui has tractat al llarg del temps. Un mateix nota quan la gent valora millor o pitjor la seva feina, però si més crec que en el meu cas aquesta feina és respectada; i en l’àmbit de la política això del respecte és un valor tan preuat com escàs. És evident que no es fa content a tothom, mai no plou a gust de tots i totes, però amb implicació, diàleg, un bon equip i una mica d’imaginació normalment s’està més a prop de treure bons resultats. No sé jo si això serveix o no per captar votants, perquè la política municipal en una ciutat com Barcelona està molt influenciada per coses que no són estrictament municipals, però és evident que serveix per a prestigiar la política.

A partir divendres i durant uns dies toca descansar i agafar forces. Han passat dos anys de mandat municipal i han estat mogudets, però encara en resten dos més i cal mantenir el nivell d’exigència. Ara toca carregar bateries i posar a punt la fàbrica d’idees per afrontar els reptes del curs vinent, com per exemple els Tres Turons o la implantació dels consells de barri. Però aquest no serà l’únic repte al districte. A banda dels temes que aniran sorgint al llarg del temps, ja hem de començar a fixar-nos objectius en qüestions que seran notícia en el futur; i per què no? Començar a elaborar un bon programa per a les properes eleccions.

Bones vacances a tothom!!