Avui han fet la seva esperada roda de premsa en Jan Laporta, en López Tena i l’Uriel Beltran. M’esperava una altra cosa, francament, perquè hem assistit a un altre estirabot que, ara per ara, només ha servit per a presentar un projecte de personalismes sota una pretesa marca de projecte polític transversal i obert. El nom triat dur el segell d'un moviment catalanista que es remunta a principis del segle XX, Solidaritat Catalana.La primera pregunta que em faig és, que hi ha algú més? A la web hi ha un apartat on la gent s’hi pot adherir a títol individual, per tant, dedueixo que aquest és un altre crit fet a cel obert per veure si hi ha gent disposada a adherir-se o no a un manifest o declaració d’intencions però sense un projecte clar. El manifest fa una crida també a totes les formacions polítiques que ells consideren que han de formar part del projecte. Jo particularment trobo a faltar un sector molt determinat que a hores d’ara podria formar part d’un moviment “no sectari” ni “de capelletes”. Penso en aquells socialistes catalans que creuen que la relació amb l’estat ha de canviar, aquells que fins ara eren federalistes i ara han vist com aquesta possibilitat ha deixat de ser viable. Penso també en Ciutadans pel Canvi. Sembla que, per als impulsors de Solidaritat Catalana, aquest segment polític no es digne de formar part d’un moviment catalanista i això és un greu error.
A més, avui he rebut un correu electrònic amb el manifest de Solidaritat Catalana. I em pregunto? Qui és Solidaritat Catalana al marge de les tres cares visibles? I un altre tema que em preocupa és: d’on han tret el meu correu electrònic? Suposo que d’alguna entitat a la qual m’he subscrit. Voldria creure que les meves dades no han sortit de la Coordinadora Nacional per a les consultes sobre la independència. Voldria creure-ho, però tinc la sospita que podria haver sortit d’aqui. Ho sospito perquè 2 de les 3 persones que avui han fet la roda de premsa provenen d’aquesta coordinadora i també per la gran semblança entre les dues pàgines web (coordinadora i Solidaritat Catalana).
En definitiva, penso que les bones idees ho són quan les has treballat abans de posar-les en marxa i aquesta, no s’ha treballat gens ni mica. A més, aquest projecte vol aprofitar la tirada de les consultes independentistes al país i ho fa de manera deshonesta perquè utilitza dades personals de ciutadans adherits a una altra cosa i això ni és honest, ni és legal.
Altre cosa és el concepte en sí. És evident que amb l’actual sistema de partits i amb unes campanyes molt definides en tots ells, la ciutadania necessita d’un revulsiu que els engresqui. Un bon projecte que tingui la capacitat de sumar idees i persones per aportar aire nou a la política del país tindria molts números de prosperar electoralment.
En aquest punt és on m’agradaria veure que Esquerra fa una passa endavant. Una passa honesta i decidida, no un nou estirabot com els que estem presenciant aquests darrers dies. Més enllà de sumar col•lectius concrets cal enriquir les idees i el discurs de l’únic partit independentista amb representació al Parlament. Si volem que Esquerra sigui un partit gran, hem de tenir la capacitat d’afegir la molta gent que té cabuda en un projecte polític amb tres valors irrenunciables: som un partit que aposta descaradament per la independència, som fidels als valors republicans i volem un país socialment avançat, per tant d’esquerres.
Fins ara, i lluny d’afavorir aquest camí, Esquerra ha anat tancant el cercle cada cop més endins. Dissidències a part, Esquerra ha arraconat persones com en Carod-Rovira, ha estat incapaç de fidelitzar persones com Marina Llansana, Joan Manuel Tresserras o Marta Cid, que han optat per no formar part de les llistes, i ha negociat aquestes mateixes llistes mirant de desplaçar determinats noms a posicions de difícil consecució d’escó en benefici d’altres, errant segons el meu criteri en la prioritat. Primer han de ser els mèrits i després les afinitats o la fidelitat personal i hi ha qui s’ha cregut més el que diuen les enquestes que el projecte polític per als propers anys. Però aquesta és una opinió que expresso de manera estrictament personal.
Recordo, tampoc no fa massa, que el partit tenia com objectiu créixer i ampliar el cercle cap a sectors desencisats amb la relació amb l’estat, mirant sempre cap a l’esquerra o centre-esquerra. Ara tinc la sensació que el partit tanca files i vol fer una espitjada aprofitant el moment de creixement de l’independentisme, però només amb l’objectiu de salvar els mobles. Ens equivoquem per aquest camí. Si les enquestes fa temps que ens estan avisant d'uns mals resultats en la propera contesa electoral i, amb la situació actual tenim una oportunitat, el que hem de fer és un gir en la manera de presentar i dur a terme el projecte. La gent no s’hi afegirà perquè siguem els més guapos, o perquè tenim una llarga història al darrera. La gent viu en un moment de present en què mira cap a Esquerra i espera alguna cosa. Depèn de nosaltres. Què és millor? Anar de 20 en una llista que pugui treure 35 diputats, o anar de 13 en una llista que en tregui 13? Per créixer cal convèncer. Esquerra sempre ha crescut quan ha arriscat i em costa conformar-me amb no treure menys de 15 diputats i diputades. Seria una gran contradicció que el partit independentista més important de Catalunya fes un mal resultat, en un moment en que l'independentisme compta amb més adeptes que mai.
