dimecres, 30 de març del 2011

Uniformes a les escoles al segle XXI?

En llegir a la premsa la proposta de la consellera Rigau d’obrir un debat al voltant d’uniformitzar als escolars de Catalunya, m’he traslladat a una època retrògrada que afortunadament no he arribat a viure. Aquelles imatges que he vist al cinema en què els alumnes anaven en pantalonet curt i les alumnes amb una faldilla de quadros m’han vingut de sobte al cap. I tot seguit he tingut la imatge del mestre passejant per la classe mentre dicta un escrit i va donant calbots als que es despisten una mica. Fins i tot potser amb un retrat del mandatari de torn darrera la taula del mestre. Quina bestiesa.

Tinc la sensació que l’actual consellera d’educació no és conscient que els estudiants del segle XXI viuen en una societat molt diferent a aquella que recordem en blanc i negre. En el món d’Internet, les xarxes socials, el Messenger, Skype, han d’anar els nois i noies d’aquest país en uniforme a l’escola? Evidentment que no.

Alguns dels arguments que exposa la consellera no justifiquen per a res impulsar una mesura així:

Argument 1: l’obsessió dels alumnes per saber cada dia què es posen. On és el problema en què vulguin decidir si es posen A o es posen B. Si això ho vincula als estereotips que marca la moda del moment, potser és molt més interessant provocar el debat entre els i les estudiants perquè facin una reflexió sobre aquesta qüestió i, perquè no, implicar als pares i mares. Obligar a dur uniforme per aquest motiu és poc democràtic per dir-ho suau.

Argument 2: La conveniència de vestir de determinades maneres en un ambient de treball. Qui fixa què és convenient i que no? Parlem de robes de cultures diferents a l’autòctona? Parlem d’un escot? Parlem d’ensenyar els calçotets per sobra d’uns pantalons de cintura baixa? O un tanga? Aquest és un tema que cal abordar en l’àmbit familiar. Gairebé tot adolescent o jove ha tingut que estirar als pares i mares per aconseguir fites en l’àmbit del vestuari o en l’hora d’arribar més tard a casa. Una forma de vestir no té per que condicionar una conducta en l’àmbit escolar. A la feina, en un despatx, cal que també posem de moda els uniformes?

Argument 3: Impulsar una indumentària més igualitària perquè les diferències siguin menys evidents. A quines diferències es refereix? Culturals? La diversitat no és dolenta com a tal i la indumentària és una forma d’exterioritzar moltes coses de nosaltres, a nivell cultural però també a nivell intel•lectual i de personalitat. Ser diferents no és ser dolents. Ara bé, si es refereix a diferències econòmiques aleshores ja em sembla d’un mal gust excepcional voler amagar les diferències enlloc d’afrontar-les. La societat es cohesiona recolzant a les persones amb menys recursos i atorgant les mateixes oportunitats per a tothom i no pas posant-hi al damunt de les persones un uniforme que amagui l’estatus econòmic de les famílies.

Argument 4: Vestir d’una manera que concordi amb l'activitat que realitzem. La consellera diu que per a fer esport vesteixes d’una manera i per anar a una festa d’una altra, que hi ha qüestions que no són estètiques. Bé, aleshores per anar al Parlament els hi demanem als diputats i diputades que es posin una perruca com es feia un parell de segles enrere? Per anar a una festa tothom es vesteix de la mateixa manera? Bé, potser a les festes que hi va l’honorable sra. Rigau sí, però hi ha festes on la gent vesteix com vol.

En resum, crec que la sra. Rigau hauria d’entendre que la indumentària és una forma quotidiana d’expressió cultural com tantes altres. El vestir és també una de les formes d’expressió corporal que tenim. Les persones, en general, tendim a voler encaixar en l’entorn en que ens movem i volem fer-ho en la forma de vestir, en el menjar, en la forma de parlar, en els acudits que expliquem, en la forma de saludar, de riure. I sí, els nois i noies d’aquest país també volen sentir-se acceptats en el seu entorn i, a més, resulta que en un sol institut pot haver-hi molts entorns diferents. Els demanarem també que escoltin la mateixa música? o que llegeixin els mateixos llibres?. Clar que també n'hi ha d'altres als quals no els preocupa gens si encaixen o no, però s'hi troben a gust.

Doncs com que ser diferents no és un problema, tenir dret a decidir quina roba et vols posar tampoc, mostrar diferències culturals tampoc, exterioritzar una imatge de nosaltres mateixos com a marca personal tampoc, aleshores jo li recomanaria a la sra. Rigau que prioritzi el que és important i que no és cap altra cosa que oferir un ensenyament públic de qualitat per a tothom i amb les mateixes oportunitats per a tothom; perquè és aquí on les diferències es fan més evidents i desactivar programes iniciats fa només una any, com la digitalització de les aules no és la millor manera. El govern actual s’ha trobat els deures fets i ben fets per a poder posar fil a l’agulla, amb un Pacte Nacional per a l’Educació consensuat amb gairebé tots els sectors implicats. Potser que ho aprofitin de veritat i es deixin d’excuses, perquè la crisi no pot afectar de cap manera a l’educació, motor del futur del nostre país.

dijous, 24 de març del 2011

Barcelona Decideix. Ha arribat l’hora.



Només falten 17 dies perquè se celebri la consulta ciutadana més important que mai ha organitzat la societat civil a Catalunya i, francament, desconec si hi ha algun cas similar a aquest arreu.

Com a persona que he estat col•laborant amb l’organització, potser no tant com m’hagués agradat perquè és difícil compaginar tantes coses alhora, us puc assegurar que hi ha una qualitat humana increïble darrera dels voluntaris i voluntàries que, de forma desinteressada, estan fent possible la celebració d’aquesta consulta.

Quan veus homes i dones, de totes les franges d’edat, que voten diferents opcions polítiques quan venen eleccions, que militem alguns en partits diferents o simplement, la majoria, no hi militen; quan els veus a tots i a totes recollint vot anticipat a les parades del carrer, tan si fa bon dia com si fa fred o vent o plovisqueja, és quan te n’adones de la importància del 10A en aquesta societat i en el futur del país.

Qui digui que el 10A ens divideix, que ens fracciona com a societat, que no serveix per a res més que per a potenciar una determinada opció política, s’equivoca. Perquè expressar-se en democràcia és un fet que ens permet millorar la societat, perquè donar la teva opinió és un dret que cap administració et pot negar.


Si l’ajuntament ens vol girar l’esquena doncs que ho faci. Si els que encapçalen l’administració municipal no són capaços de respectar una iniciativa ciutadana perquè no comparteixen l’esperit de la mateixa, el problema el tenen ells; i ben aviat aquesta actitud immadura i antidemocràtica els hi passarà factura. Al districte d’Horta-Guinardó vam demanar a través d’una proposició d’acord que es donés a la consulta de Barcelona Decideix els mateixos drets que a qualsevol altre iniciativa de la societat civil, ni més ni tampoc menys. Val a dir que ICV s’hi va afegir a ERC i CiU i això és molt significatiu, perquè al costat oposat dels demòcrates s’hi van ubicar el PP i el PSC.

La consulta serà un èxit, mal que els pesi i el món ho veurà en directe. La consulta es farà a la capital de Catalunya i el món en parlarà. Catalunya serà un referent de democràcia promoguda per la societat civil i encara hi ha polítics que es posen d’esquenes. Quin cinisme i quina manca de cultura democràtica!

I tot i així, sense suport institucional, sense pressupost, sense tot allò que va gaudir una consulta com la de la Diagonal, aquesta consulta serà un èxit i superarà segur la participació de la Diagonal. I serà així perquè la determinació i la perseverància de les persones que formen part ho fan possible.

El 10 d’abril jo hi seré en una taula recollint vots. I tu, t’ho perdràs?

Si vols participar entra www.barcelonadecideix.cat i fes-te voluntari o voluntària

Si ets d’Horta-Guinardó, emplena aquest formulari i ens posarem en contacte amb tu

Només resten 2 setmanes. Encara ets a temps de formar part de la història d’aquest país. Participa i, si no pots, almenys vota. Digues la teva.

Una coalició que no deixa indiferent

dimarts, 22 de març del 2011

Pre campanya bis a bis

La pre campanya de la coalició d’Esquerra+Rcat+Dcat va començar la setmana passada i, podríem dir que serà una campanya bis a bis. Cada dia 50 homes i dones sortiran al carrer en parades informatives -6 cada dia- amb l’objectiu d’explicar el projecte del tercer espai i també d’escoltar les peticions, queixes i suggeriments de la ciutadania.

Davant d’una campanya que es vol polaritzar mediàticament, en la coalició independentista hem apostat per fer una autèntica campanya de proximitat i, a més, fer-ho en un format amable on les persones que vulguin compartir un parell de minuts del seu temps es trobin còmodes i surtin amb un bon gust de boca de la trobada.

Un suc, unes galetes i un petit obsequi us esperen en les nostres parades i una persona que serà tot oïdes davant les vostres propostes o suggeriments.

Recorrerem Barcelona de mar a muntanya i de riu a riu amb un triple objectiu: escoltar el batec de la ciutat, explicar la nostra aposta independentista i progressista per a la capital del país i sumar més persones al nostre projecte.

Els primers dies ens han servit per comprovar que aquesta forma d’apropar la política a la ciutadania és ben rebuda i, fins i tot, sorprèn positivament a molta gent. Ben aviat serem a prop de casa teva. Vens amb nosaltres?

dilluns, 21 de març del 2011

El tercer espai parteix de la unitat

Tal com apuntava en l’article anterior, el tercer espai que lidera Jordi Portabella és una proposta diferenciada de les dues apostes polítiques clàssiques (el govern de sempre i l’oposició de sempre).

Hi ha qui apunta com una fugida endavant la política de pactes que Esquerra ha decidit tirar endavant a la capital de Catalunya. Efectivament, en certa manera és una fugida. Però és una fugida intel•ligent. El 28 de novembre els votants d’Esquerra van enviar un missatge clar i contundent i la dispersió del vot independentista va resultar negatiu de cara als resultats globals de l’independentisme parlamentari. El missatge ha estat rebut, entès i assimilat per Jordi Portabella que, abans del 28N, ja va començar a definir el tercer espai que ara està posant en marxa.

Però fugir d’un mal resultat ha d’interpretar-se com una maniobra defensiva? En aquest cas és tot el contrari. Conscients que en el millor moment d’Esquerra a l’ajuntament vam obtenir 5 regidors, cal apostar per sumar més sensibilitats a un projecte tan ambiciós com difícil. Cal obtenir un bon resultat per poder disputar la centralitat als dos espais polítics clàssics i, per tant, per ser decisius a l’hora d’aplicar determinades polítiques a la capital del país; polítiques que no s’aplicaran si l’aposta política del tercer espai no resulta decisiva.

En aquest context, els acords amb Reagrupament i Democràcia Catalana són una oportunitat per consolidar el projecte amb una certa solidesa i amb opcions de millorar els resultats previstos inicialment. Voler aconseguir un bon resultat és voler arribar a “la poltrona”? No, voler un bon resultat és voler incidir en les polítiques que s’aplicaran en els propers 4 anys. O és que els rivals polítics no volen fer el mateix?. Les coalicions tenen l’esperit de sumar votants sempre. Ho fan CDC i UDC, ho fan ICV i EUiA, ho fan el PSC i CpC. Aleshores què te d’estrany que ERC pugui pactar amb Rcat i Dcat?

Doncs per segons qui, quan les coalicions venen determinades per acords d’Esquerra, no tenen la mateixa credibilitat que quan venen d’altres partits de tradició democràtica. Afirmar, per exemple, que pactar amb Reagrupament és fer-ho amb una escissió d’Esquerra és una veritat a mitges perquè només una quarta part dels integrants de Reagrupament han estat abans militants d’Esquerra. Per tant la veritat és que se suma molta gent nova.

També hi ha qui cerca la crítica fàcil i populista amb l’acord de coalició amb Democràcia Catalana, liderada per Joan Laporta. Diuen que això ens allunya de l’eix de les esquerres i ens auguren un futur negre qüestionant les intencions i l’estabilitat de Joan Laporta. Res a veure amb la realitat. Laporta ha estat fidel a allò que ve predicant des que va entrar a l’àmbit polític i la defensa d’un projecte comú per la independència l’ha dut a acceptar el lideratge de Jordi Portabella sense voler imposar cap veto. Aquesta determinació l’ha fet abandonar el projecte de Solidaritat i passar a compartir el projecte d’aquest tercer espai polític per a Barcelona.

Aquest espai polític que ERC+Rcat+Dcat proposen per a Barcelona es defineix de forma clara i inequívoca com una aposta sobiranista i socialdemòcrata. És un projecte obert i d’unitat, que cerca arribar a acords i fer-ho amb generositat; o no és generós cedir 3 dels 5 primers llocs de la llista a representants d’altres partits?. Un espai on cadascú manté les seves sigles però es comparteix un projecte comú. Un espai que aposta per la regeneració democràtica començant per l’ajuntament de la capital i que renuncia a l’equidistància per respectar la decisió que la ciutadania prengui a través de les urnes. Un espai que pensa en la ciutadania, en les classes mitjanes i en aquells que tenen més necessitats per cobrir. Un espai que parteix de la base del republicanisme i que aposta pel dret a decidir de les persones. Un espai de suma de partits i sensibilitats polítiques i obert també a la ciutadania i a les entitats cíviques que se sentin identificades.

Les crítiques que arriben dels dos espais polítics clàssics són lògiques i també esperades. Des de PSC i ICV ens diuen que ens allunyem de les polítiques d’esquerres. Des de CiU i PP ens acusen de ser la crossa dels socialistes en aquest mandat municipal, malgrat vam optar per passar a l’oposició tot i tenir la possibilitat de reeditar el govern amb PSC i ICV. La primera queda desmentida per una definició clarament progressista o socialdemòcrata que es veurà reflectida en el programa i la segona queda desmentida per la trajectòria d’Esquerra en els darrers 4 anys a Barcelona.

dijous, 10 de març del 2011

El tercer espai entra en escena

Ahir dimarts el candidat d’Esquerra+Reagrupament, Jordi Portabella, va oferir una conferència a l’auditori de la Pedrera en la qual va exposar les línies mestres del seu projecte per a la ciutat. Una visió política etiquetada com a tercer espai i que ofereix aquesta tercera via diferenciada dels 2 pols que les altres opcions ofereixen de cara al proper 22 de maig.

D’un costat tenim l’actual govern municipal, format per PSC i ICV, que ofereix continuar amb el model actual. Per un altre costat tenim a CiU i PP que s’ofereixen com alternativa i canvi però són l’oposició de sempre sense un model alternatiu clar per a Barcelona. I enmig d’aquestes dues opcions entra en escena una opció diferent, fresca i amb un model propi. Una alternativa de canvi real que es mostra disposada a disputar el lideratge als 2 pols hegemònics de la política municipal de la capital catalana.

I què proposa o què representa que ha de ser aquest tercer espai?

D’entrada cal tenir en compte que el tercer espai neix fa 4 anys, quan vistos els resultats de les darreres eleccions municipals, s’aprecia un descontentament ciutadà respecte al model actual de ciutat. Al llarg de molts anys, Barcelona ha viscut grans transformacions a cop de gran esdeveniment. En les darreres dècades els Jocs Olímpics o el Fòrum de les Cultures han servit per a transformar i guanyar per a la ciutadania espais de la ciutat que en aquell moment no responien a les necessitats. Ha estat positiu en el seu moment però aquest moment ja ha passat. La proposta d’organitzar uns JJOO d’hivern no suposaria cap transformació útil a la ciutat i, per tant, no aportarien res de cara al futur. Aquest model ja ha caducat.

Fa 4 anys, Esquerra va optar per no reeditar el govern municipal amb PSC i ICV. Això que molts volen obviar o passar per alt, és molt significatiu. Ho és perquè a partir d’aquell moment i durant 4 anys Esquerra es converteix en una força política lliure per a decidir quin model vol defensar a Barcelona. Esquerra ha recolzat aquells projectes amb els quals estàvem d’acord i s’ha plantat en tot allò que no compartíem. No hem estat la crossa de ningú que no siguin els ciutadans i ciutadanes de la ciutat. No hem estat equidistants, sempre hem estat al costat dels interessos ciutadans.

Davant del govern de sempre sense un model clar i de l’oposició de sempre que s’ha mantingut en el “no contra tot” sense un criteri o uns arguments coherents al marge de torpedinar el govern municipal, ha sorgit una Esquerra que va manifestar fer una oposició diferent fa 4 anys i ha mantingut la seva aposta durant tot aquest temps.

Vam interpretar el missatge que la ciutadania ens va adreçar en les darreres eleccions municipals i hem creat un espai nou; un espai lliure d’hipoteques perquè vam passar a l’oposició per convicció i no per obligació. Un espai que esdevé defensor dels interessos ciutadans, dels emprenedors, de les famílies en totes les seves versions actuals, de la cultura i la llengua catalanes, de la necessitat d’adquirir més poder polític per acabar essent capital d’estat.

I ara és el moment de sumar sensibilitats diverses però amb aquest mateix objectiu. En aquest espai hi cap molta més gent que no pas la gent d’Esquerra. De moment Reagrupament forma part activa de la coalició i s’està treballant en incorporar nova gent i no tota provinent de formacions polítiques, també de la societat civil, també persones desencisades amb altres opcions polítiques. El tercer espai creix i la idea és que no s’aturi el seu creixement després del 22M.

El tercer espai té molt contingut polític i també de propostes en diversos àmbits (identitari, de sobirania, de progrés, de plantar cara a la crisi, de model econòmic, de model republicà prenent la persona com a mesura de tores les coses, de model social, esportiu, urbanístic, comercial, de mobilitat, de metròpoli, etc, etc.).

No ho deixo aquí. Seguiré escrivint sobre les propostes del tercer espai, però no hi caben totes en un sol article que sigui digerible. De moment aquest és un primer article per a definir una proposta política en la que crec i que defensaré com he fet durant els darrers 4 anys.

Crec que Barcelona necessita canvis en profunditat per sortir de la crisi actual (econòmica, però també de model). Ara toca treballar per un somni.

dilluns, 7 de març del 2011

Solidari què?

D’ençà que vaig escriure aquest article sobre la unitat que es demanava des de Solidaritat Catalana per la Independència, he mirat de mantenir una certa distància i respecte a l’hora de referir-m’hi a aquesta formació. En tant que formada per persones que es manifesten independentistes, el millor és no entrar en batusses que no ens aporten res a ningú.

També demanava en aquell article del mes de juliol de l’any passat, que Esquerra fes una passa endavant, amb generositat, per tal d’integrar al seu projecte persones provinents d’altres sensibilitats.

Doncs bé, ha estat Jordi Portabella qui, des d’abans del 28N, va començar a treballar en aquesta línia pensant en les eleccions municipals de Barcelona del proper 22 de maig. I el resultat d’una bona feina salta a la vista, amb la incorporació de Reagrupament primer i ara de Democràcia Catalana de la ma d’en Joan Laporta.

En aquest darrer cas ha estat així perquè en el si de Solidaritat hi ha una mena d’odi visceral cap a tot el que sona a Esquerra i també molt poca voluntat de practicar allò que predicaven abans del 28N, la unitat. Ja vaig dir en aquell moment que em semblava que la unitat que demanaven des de Solidaritat estava poc treballada. Ara puc constatar que de fet no la volien en realitat. Solidaritat ha mirat d’aprofitar un buit emocional d’ex votants d’Esquerra i certament van treure profit amb 4 diputats.

Ara la situació és diferent. La demanda d’unitat de l’Esquerra barcelonina ha estat honesta i generosa. En cap cas s’ha imposat cap candidat i lluny d’això, davant la possible discussió d’idoneïtat, s’ha proposat fer unes primàries obertes. L’excusa absurda de determinats sectors de Solidaritat ha estat que s’havia de trobar un candidat de consens que no estigués contaminat per cap pacte amb el PSC. Quina cosa més absurda, especialment venint de l’Uriel Beltran que va defensar el segon tripartit a capa i espassa fins els darrers mesos i d’en Lopez-Tena que com a president del Consell General de Poder Judicial per força ha tingut que tractar amb membres del PSC. Aquesta és la perspectiva de sumar? Tancar la porta a tot un perfil de possibles electors? Francament crec que no és aquest el camí.

Em produeix una sensació molt desagradable escoltar l’Uriel Beltran dient que en Laporta deixa “l’únic projecte independentista” per anar amb algú que dona suport al PSC. Això, a part de ser una mentida malintencionada només ho pot dir algú que te una ment molt limitada i, per tant, no te cap argument per justificar-ho tret d’atacar Esquerra. És lamentable l’actitud de l’Uriel, lamentable i menyspreable venint d’una persona que fins el moment en que va veure que el número que ocupava en la llista no era prou bo, va mantenir totes les opcions de figurar, una vegada més, en la llista d’Esquerra a les eleccions al Parlament. Sí, és així, l’Uriel volia repetir com a diputat amb Esquerra malgrat actualment va dient les mil pestes i ara, va de persona amb principis quan no se li han observat mai aquests principis.

L’Uriel passa per alt que en Jordi Portabella va dir no a pactar amb el PSC a Barcelona, mentre ell defensava el tripartit al Parlament. Les afirmacions que va fer en el sentit d’associar Portabella a tripartit són falses i ell ho sap, la qual cosa ho fa encara més perniciòs i demostra que, una de dos, o és un manipulador o és curt de gambals.

En fi, sigui com sigui el tercer espai, l’espai independentista i progressista creix a la capital. Ho fa sense aquells que els importa poc això de sumar per una causa comuna, però de la ma de Jordi Portabella s’ha fet de manera generosa i honesta. Qui no ho vulgui veure és que no mereix formar part d’un projecte com aquest.

dijous, 3 de març del 2011

L'hora de fer balanç

4 anys donen molt de sí i com és normal, els governs en fer balanç exhibeixen tota l’obra de govern. En el cas d’Horta-Guinardó hi ha coses que comparteixo i d’altres no. Actuacions com la de l’enderroc del viaducte i la reurbanització de la ronda del Guinardó també la duia Esquerra en el seu programa i va ser una proposta del PAD, compartida amb el govern.

Tinc la sensació d’haver viscut 4 anys molt intensos políticament a la ciutat i també, es clar, en aquest districte. En començar el mandat des de l’oposició vam manifestar que actuaríem amb llibertat, votant a favor d’allò que ens semblés bé i en contra del que no ens agradés, sense cap altre lligam que defensar els interessos de la ciutat i la seva gent.

Ara, quatre anys més tard, ens podem donar per satisfets, perquè allò que vam manifestar en un principi, ho hem posat en pràctica durant tot aquest temps. I sí, hem donat suport en tot allò que ha encaixat en el model de ciutat que defensa Esquerra. I també hem estat una oposició contundent en tot allò que, segons el nostre parer, no defensava els interessos de la ciutadania o s’allunyava d’aquest model de ciutat.

Fent un balanç sobre el PAD s’han fet moltes actuacions en l’espai públic, però alguns barris del districte pateixen un endarreriment històric d’inversions i tampoc en aquest mandat s’ha posat fil a l’agulla amb l’ímpetu que calia. Un exemple clar és el barri de Sant Genís que, després de moltes reivindicacions ha tingut que esperar al darrer any per veure com es feia alguna cosa.

El districte d’Horta-Guinardó va ser durant molts anys ventafocs de la ciutat. Els grans esdeveniments i les grans transformacions urbanes van fer que durant dècades, Horta-Guinardó anés quedant a la cua de les inversions de la ciutat. És cert que durant els darrers anys hi ha hagut una inflexió en aquest sentit, però encara arrosseguem aquest endarreriment històric i moltes de les coses que ja haurien d’estar resoltes, continuen encara pendents de finalitzar.

Un dels exemples el tenim en l’entorn del mercat del Guinardó. Una reforma que ja està en marxa però que ha suposat que, a conseqüencia del retràs, molts petits comerços de la zona hagin tingut que tancar les seves portes.

Un altre espai que espera solució encara és el Palau del Parc del Laberint. No sé ben bé quan de temps podrà mantenir-se en peu però a cada any que passa, pitjors són les condicions de l’edifici i aquesta seria una pèrdua patrimonial molt important.

O el dèficit d’espais per a joves al districte. Uns joves als quals sempre reclamem més implicació en els temes d’interès comú, però als quals tampoc es dona solució a les seves necessitats d’espai. El punt d’informació juvenil d’Horta ha estat un pas endavant però encara hi ha moltes entitats juvenils que no disposen dels espais adequats per a dur a terme la seva tasca de la millor manera.

No tot és negatiu, es clar. La posada en marxa de la biblioteca de Can Mariner, la recuperació de la Masia de Can Fargues fruit de les complicitats de les entitats impulsores de la recuperació i els diferents grups municipals, els casals de gent gran que s’han posat en marxa, casals de barri, algunes millores d’accessibilitat. Són coses que hem compartit i que tenen la seva importància.

I quin ha estat el paper d’Esquerra durant aquest període municipal? Doncs podem dir amb el cap ben alt que Esquerra ha format part activa en els grans planejaments aprovats. Començant per la MPGM del Carmel, el qual vam revocar en primera instància perquè era un pla treballat des de la distància i sense entrar al detall en el terreny i, el més important, sense entrar al detall de les vides i propietats que afectava. A nivell personal, crec que tant el meu company al districte, l’Enric Rius, com jo mateix, vam fer un màster accelerat d’urbanisme amb el treball realitzat durant el procés del MPGM del Carmel.

Quan després de mesos de treball, sector a sector, carrer a carrer i de vegades casa per casa, aconsegueixes modificar un pla del calibre del MPGM del Carmel i, a més, aconsegueixes que el consens veïnal se sumi al consens polític. És aleshores quan pots valorar si la feina feta ha valgut la pena. La reducció de les afectacions en un 50%, l’equilibri de la inversió pública respecte a la inversió privada, la fixació d’uns terminis raonables per la capacitat inversora de la ciutat i, el més important, el grau de consens assolit després que el primer pla provoqués una reacció contrària important per part dels afectats; tot això en resum ho podem considerar un bon resultat i dona molt de sentit a la declaració d’intencions que vam fer fa 4 anys.

L’altre gran planejament, el de la MPGM dels Tres Turons, tenia miga. Més de 50 anys d’afectació urbanística i moltes i diverses modificacions arbitràries al llarg dels anys, han estat una llosa per a les persones afectades, però també per poder desencallar un planejament que comptava amb una àmplia oposició ciutadana. Calia determinació per afrontar el problema, sensibilitat envers unes persones que han estat durant dècades oblidades per l’administració municipal, i idees innovadores per poder tirar endavant un projecte com aquest i fer-ho amb un mínim de garanties. Esquerra hem jugat un paper clau a l’hora de desencallar aquest projecte i també determinant a l’hora de poder aprovar-lo.

Crec sincerament que ens hem sortit. Que finalment més d’un 60% dels afectats han deixat de ser-ho i que la resta té uns drets i uns terminis clars. Hem aprovat finalment un planejament amb unes fórmules de gestió que li atorguen la flexibilitat que cal que tingui un planejament a 20 anys vista. I una vegada més, hem aconseguit que l’aprovació del pla es fes amb un grau de consens molt important.

No ens vam poder sortir amb el PMU de La Clota Reordenació. Els edificis que s’estan construint en el front de l’Av. De l’Estatut ens donen una idea del que hi haurà en aquell sector de la Clota en els propers anys. I evidentment no ens agrada. No entenem que es vulgui portar a aquest sector de la ciutat un model més propi de l’Eixample o de Diagonal Mar que no pas d’Horta o La Clota. La creació d’una barrera arquitectònica com aquest front, el que farà és una frontera entre dos barris enlloc d’unir-los.

Sí que ens vam poder sortir en canvi amb el PMU de La Clota Conservació, salvant a darrera hora algun nucli del barri amb personalitat pròpia i modificant les alçades d’algun dels edificis previstos.

Esquerra també hem estat especialment motivats a donar la paraula a la ciutadania a través dels processos de participació. Vam proposar una comissió de treball per a estudiar les mesures sonorreductores i d’accessibilitat a la ronda de Dalt. Malauradament el govern municipal no va tenir la mateixa fe que nosaltres en la participació i va complir amb aquesta comissió com un simple tràmit, oblidant al 100% la part relacionada a l’accessibilitat.

Vam proposar la posada en marxa dels consells de barri. La dinàmica d’aquests òrgans no es correspon exactament amb allò que com a republicans defensem, però malgrat tot la iniciativa ciutadana s’obre pas, ja sigui en base a les reivindicacions o a formes més propositives. Hem estat molt crítics amb la forma en què s’han endegat els consells de barri perquè el govern ha estat poruc i ha intentat dirigir aquests processos. Fruit d’això el funcionament endeterminats barris no ha estat el millor. Això sí, seguirem defensant un model de consells de barri republicà en essència.

Una altra aposta d’Esquerra per la participació ha estat el procés dut a terme per decidir quina plaça Eivissa volen els veïns i veïnes d’Horta. Creiem que aquest procés, fruit d’una proposta nostra, ha estat net i rigorós, ha comptat amb la implicació de les entitats del barri i, malgrat la xifra de butlletes recollides no es correspon amb l’interès despertat, sí que ens hem pogut fer una idea força clara del model de plaça que defensa la majoria.

Hem procurat incidir en que la cultura catalana tingués un paper rellevant en les activitats al nostre districte, defensant sempre el model de capitalitat de Catalunya per a la ciutat. I també hem reivindicat aquest model en aquells àmbits en què la cultura catalana no ha tingut el paper que li corresponia. Hem demanat que aquesta representació cultural tingués la quota coherent en els actes subvencionats per l’ajuntament, no sempre amb l’èxit desitjat, però sí sempre des del respecte a totes les tradicions que hi conviuen en els nostres barris.

Hem defensat a la ciutat i també als nostres barris, un model social inclusiu, fugint de les fractures socials i culturals que determinats sectors polítics al nostre país i de l’estat volen promoure presentant recursos contra les lleis aprovades en el Parlament o a l’Ajuntament, sempre en contra dels usos lingüístics i la immersió a les escoles.

Hem defensat un model de seguretat que no passa necessàriament per omplir els carrers de policies i càmeres de vídeo vigilància. Esquerra sempre hem defensat i ho continuarem fent una societat més segura a partir d’un estat del benestar ben desenvolupat.

Hem defensat i seguirem defensant un model esportiu que posi per davant de tot la promoció esportiva entre els més joves i petits com una inversió de futur esportiva i també de valors, hem cercat sempre la transparència en tot allò relacionat amb els recursos públics exigint les auditories preceptives a les entitats gestores, hem defensat un parc Güell obert per a la ciutadania, hem reclamat la supressió de símbols franquistes a les façanes i hem reivindicat la memòria històrica de les barraques del turó de la Rovira.

En definitiva, hem fet allò que ens vam comprometre a fer a l’inici del mandat. Hem ofert diàleg i hem buscat els consensos en els temes d’interès ciutadà i no només ens hem limitat a cercar el consens polític; també hem cercat el consens veïnal, hem estat pròxims a la ciutadania i a les entitats i és també en gran part gràcies a aquests ciutadans i ciutadanes i als representants d’aquestes entitats que podem fer un balanç positiu d’aquests 4 anys. 4 anys d’oposició constructiva d’Esquerra a Barcelona i al districte d’Horta-Guinardó. 4 anys de defensa i impuls d’un model de ciutat diferent al que representa el govern municipal i que des d’Esquerra considerem un model esgotat.