Curs complicat: eleccions a la vista

La setmana de la Diada Nacional de Catalunya és el tret de sortida del curs polític cada any. Aquest però, promet moltes hores de dedicació per als que, d’una manera o un altre, formem part de la política activa. Des d’ara i fins al mes de maig a Barcelona estarem cridats a les urnes fins a un total de 3 conteses electorals: 28 de novembre eleccions al Parlament de Catalunya, 10 d’abril consulta ciutadana per la independència i 22 de maig eleccions municipals. És a dir, que no sortirem d’una campanya que ja estarem entrant en la següent.

Tot i els matisos que fan que cadascuna de les conteses sigui diferent, el factor mobilitzador serà clau per als resultats de les diverses forces polítiques que ens hi presentem i això no s’escapa als ulls dels aparells dels partits. Em centraré ara en la primera crida a les urnes, el 28 de novembre.

Per a CiU l’efecte del canvi de govern, en base a desacreditar l’actual govern d’entesa o tripartit, és el que fa que el seu electorat es mobilitzi. Ara el desgast és dels altres i no crec que facin cap DVD aquest cop si ens atenem al resultat que els va donar el 2007.

El PSC que es troba en una situació altament incòmoda, en intentar acontentar els diversos perfils de votant i alhora procurar no fer massa sang amb el PSOE, opta per mobilitzar aquells votants que habitualment no acudeixen a les urnes en unes eleccions al Parlament. I per això estan elaborant una llista que faci entrar en un col•legi electoral els seus votants del cinturó de Barcelona.

ERC aposta pel debat ideològic. Sense abandonar les polítiques que fan país en el dia a dia, des de les vessants nacional i social, l’aposta per convocar un referèndum per la independència és clara. El fet de distanciar-se de la idea que defensen les noves formacions independentistes (SCI i RCat), que aposten per una declaració unilateral al Parlament, marca un referent diferencial que, a més, un cop constituït el nou Parlament pot ser negociable amb la resta de formacions polítiques.

ICV-EUiA enfoca el seu leit motiv per a la campanya en la sortida de la crisi econòmica. Malgrat no es tanquen en banda a la celebració d’un referèndum independentista –ells aposten per incloure també una opció federalista-, se centraran en la crisi per mobilitzar el seu electorat.

Del PP i altres formacions com C’s i UpD, ja sabem el que hem d’esperar. El foment de tot allò que sigui espanyolitzar i desnaturalitzar Catalunya és el que mobilitza els seus electors i això és el que faran. I espero que no hi hagi cap sorpresa si es presenta PxC amb el dr. Anglada al capdavant. L’última cosa que desitjo veure representada al Parlament és una ideologia xenòfoba.

En definitiva, crec que majoritàriament el que estem fent els partits és tancar files per assegurar resultats. Fins i tot CiU als que les enquestes donen com a cavall guanyador i saben que és millor evitar riscos quan vas al davant amb un cert avantatge.

El problema actual rau en la manca de connexió entre ciutadania i polítics, es clar. Els casos de corrupció i possible corrupció que han sortit a la llum fan que, malgrat alguns partits estan nets de cap sospita, la demagògia ciutadana (que també existeix) converteixi en corruptes a tots els polítics. El llarg camí de l’Estatut, rematat amb la sentència del TC i la manifestació del 10J, massa propera a unes eleccions al Parlament de Catalunya ha fet que l’augment de l’independentisme hagi esdevingut un increment proporcional de sigles que el volen abanderar. La crisi econòmica que ha fet forat en moltes famílies al país i les solucions que han arribat en forma de retallada de sous, congelació de pensions i increment de l’IVA han ajudat a fer més gran encara aquest forat, mentre els més rics poden convertir la crisi en una oportunitat a costa de les empreses més febles. Tot això fa que la ciutadania estigui molt desconnectada amb els polítics i per tant m’espero una abstenció alta el 28N. Quan en un país es considera un problema fer anar a votar la gent el dia que possiblement es juga un Barça-Madrid, és que no tenim la política ben considerada. Només cal escoltar tertúlies a la ràdio per veure que es considera molt més important el partit de futbol.

Davant d’això, espero i desitjo que la campanya sigui una campanya de propostes i de fair play. El que s’està veient aquests dies amb les declaracions encreuades d’en Tremosa i n’Iceta; els retrets de noves formacions polítiques independentistes cap a Esquerra i també cap a CiU; la promoció de la fractura social que fan PP i C’s; tot això no ajudarà pas a fer que la gent senti pessigolles a la panxa per anar a votar el 28N.

A mi, especialment, m’il•lusiona poder fer el camí cap a un referèndum. I sé que és molt i molt difícil. Ahir, en una reunió, una diputada d’Esquerra ens va transmetre una reflexió seva que vaig trobar molt interessant, al voltant de la votació en contra dels toros a Catalunya. El resultat d’aquesta votació va ser molt i molt treballat i molt i molt difícil perquè les pressions a tots els nivells imaginables (socials, polítiques i fins i tot militars) van ser brutals. I parlem d'una causa amb un suport social immens. Doncs ara imagineu-vos quan el debat sigui sobre la independència. Realment algú es creu que l’assolirem fent una declaració unilateral des del Parlament? Realment algú es creu que hi haurà 68 diputats i diputades disposats a votar a favor? En canvi, la convocatòria d’un referèndum és negociable amb altres forces. Si ICV està disposada a acceptar-ho sempre i quan es contempli l’opció federalista i CiU no posa límits al dret de decidir, només cal voluntat i un suport social prou ampli. Però tot i així serà difícil, i tot i així CiU i, perquè no, ICV tenen també un paper important.

El 28N no decidirem de forma directa independència sí o independència no, però posarem les bases per a la definició d'un moviment per als propers anys. Un moviment polític però que haurà d'anar necessàriament de la ma d'un moviment social. Tal i com deien en acabar aquell programa d’esquetxos a TV3: reflexionem-hi.