Un sector de la societat (que no tota) ha passat darrerament de la desafecció a la indignació. Les acampades que han proliferat arreu en són una bona mostra. La crisi econòmica que mes rere mes esdevé persistent i desgastadora, afegit a la manca de reacció del poder polític i econòmic, no només a Catalunya o a la resta de l’estat, sinó a tots els països suposadament desenvolupats, ha estat el detonant d’aquestes manifestacions sobtades que s’han convocat a través de les xarxes socials.
Cal reconèixer l’èxit en la convocatòria i també en la volada mediàtica que ha agafat el moviment. Amb el pas dels dies aquest ressò ha propiciat l’aparició de suports i també, es clar, de detractors; i això ha fet que es comenci a estereotipar la imatge dels indignats. Una imatge que sovint va associada al gos i la flauta (els altrament anomenats quissoflautes).
Certament aquest perfil hi és present entre els indignats, però no és ben bé la definició majoritària de la gent que assisteix a les assemblees de la plaça Catalunya. De fet s’hi pot trobar gent de totes les edats, d’origens diferents i amb formes de pensar molt diverses. Els uneix però la disconformitat amb el sistema polític i econòmic o, millor dit, la forma que s’aplica aquest sistema. Els desuneixen també altres qüestions, com en el cas del debat sobre l’autodeterminació. Crec que part de l’èxit o el fracàs d’aquest moviment vindrà marcat pels temes que vagin sortint a debat i faran bé de no entrar a debatre qüestions relatives als drets fonamentals. Per això hi ha acords internacionals que ningú posa en qüestió com és la Declaració Internacional sobre els Drets Humans, que ja reconeixen drets inalienables com el dret de decidir.
De fet, els indignats estan fent política, de forma més o menys diferent a la que estem acostumats, però política al cap i a la fi. I és per això que comencen a aflorar els estereotips, de la mateixa manera que passa amb els polítics. Mireu, a mi tampoc no m’agrada la imatge que ofereixen la immensa majoria de portaveus de les diferents formacions polítiques, ni dels meus, ni dels altres. Aquest discurs sovint prepotent i que sempre acaba girant al voltant de 2 ó 3 temes reiteratius (que repeteixen com si fossin lloros) i aquest mirar-se sempre el melic pensant en que bé o que malament que ens ha anat en les darreres eleccions i aquesta eterna discussió amb els altres perquè hem de fer molt i molt evident que estem en desacord amb l’altre extrem, tot això cansa. Aquestes estratagemes per mirar de sortir reforçat en els processos interns dels partits, les lluites internes, els cops de colze i les patades al fetge, cansen. El to que utilitzen en fer declaracions, cansa.
Però més enllà de tot això hi ha un munt de bones persones que s’hi dediquen a la política per vocació i que, a part de tenir les idees molt clares, tenen la sensibilitat de ser receptius en allò que la societat expressa. Hi ha moltes persones que es dediquen a la política i són honestes. Per tant nois i noies indignats, de la mateixa manera que vosaltres no sou tots quissoflautes i antisistema, els polítics tampoc són tots corruptes i apoltronats. I sí, tenim la sort de disposar d’un sistema que ens permet canviar les coses a través de les urnes, però gairebé la meitat de la població en edat de votar no va fer ús d’aquest dret i aquest és un fet sobre el qual els polítics han de reflexionar, però la societat, indignada o no, també. És més fàcil renunciar que informar-se sobre la diversitat de propostes que ofereixen les candidatures.
Al final arribo a la conclusió següent:
Vivim en un món on la comunicació està formada per un gran nombre d’eines que ens permeten informar-nos sobre qualsevol tema, sobre allò que vulguem i a l’hora que vulguem; només hem d’aprendre a triar les fonts de la informació i dedicar-hi un temps a nodrir-nos-en. Però justament ara que podem saltar-nos totes les lleis de la censura, oficial o no, gairebé ningú en fa un bon ús. És més fàcil gaudir de l’entreteniment que anar ben informat. Prova d’això és que els vídeos de més d’un minut i mig, a internet, no els acaba de visionar gairebé ningú, de la mateixa manera que ben pocs dels que heu començat a llegir aquest article seguiu encara sobre aquesta línia de text. Ànims que ja s’acaba.
I és això, la desinformació, el que propicia els estereotips com ara tots els polítics són corruptes i tots els indignats són quissoflautes. Una llàstima perquè entre el blanc i el negre hi ha un gran nombre de matisos i propostes que segurament triomfarien si hi paréssim una mica d’atenció.
Per cert, indignats, benvinguts a la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada