El 25N triarem quina Catalunya volem

Ja és oficial. El 25N anirem a votar en unes eleccions que no semblaran en res a cap de les eleccions fetes en aquest país des de la restauració de la democràcia. El clam ciutadà que va tenir lloc als carrers de Barcelona aquest 11 de Setembre i la posició inamobible del govern espanyol ha tingut resposta en forma de convocatòria electoral.

El govern català podia triar entre apostar per l’actual majoria parlamentària que conformen els partits catalans que comparteixen l’objectiu de donar la veu a la ciutadania, o convocar eleccions. Finalment s’ha decantat per la segona.

Val a dir que sóc un dels més sorpresos amb el paper que està interpretant el President Mas, si més no en les formes. La seguretat i la contundència de les afirmacions i del camí que està traçant no tenen res a veure amb el paper que ha jugat durant els 2 anys de mandat que l’han precedit. 2 anys en què ha optat per governar de la ma del PP, fet que ha propiciat donar espai institucional al partit que lidera la batalla contra les aspiracions nacionals de Catalunya.

Els discursos que he escoltat aquests darrers dies del President han estat prou contundents en la forma, però fins avui no han deixat de ser ambigus pel que fa al lèxic utilitzat. Avui però, el discurs fet al Parlament de Catalunya ha estat força més directe i encertat, malgrat no s’acaba de concretar què és el que hem de plantejar a la ciutadania del nostre país perquè pugui triar-ne una opció. El concepte d’estat propi no acaba de ser prou concret. La paraula “independència” ho acabaria de definir i ubicar en el lloc esperat per a una majoria social catalana. Però aquesta paraula, independència, encara no sembla prou apropiada per a cap dels dirigents de CiU.

No vull ser mal interpretat amb això que acabo de dir. Estic content de veure que CiU, el partit que compta amb més suport i el més nombrós del Parlament s’hagi acostat tant i tant a allò que altres partits, com ara ERC, defensem des de la seva fundació. Sempre he cregut que la independència, sense Convergència, no seria possible. Però permeteu-me que encara hi hagi un marge per a la desconfiança.

La convocatòria d’eleccions arriba en un bon moment per a CiU, això és evident. La maquinària electoral està ben engreixada i funcionarà a ple rendiment. El discurs personalista d’en Mas va adreçat directament a enaltir la figura d’un líder responsable, sacrificat i valent. Qui hagi redactat aquest discurs mereix una menció per a qualsevol màster en política que es faci en el futur. I si ha sigut el mateix President qui la fet, em trec el barret. L’estratègia i la comunicació de CiU és simplement brillant. No ho critico pas. Si aquesta estratègia electoral ha d’encaminar el país cap a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència no tinc res a dir ni a retreure. Cada partit ha de saber desenvolupar aquesta estratègia electoral per tal de ser-hi a punt, amb la força que pugui obtenir, per als moments crucials que ha de viure el país.

El PP voldrà capitalitzar el vot unionista, C’S seguirà la mateixa línia, ICV assumirà el dret a decidir i voldrà capitalitzar la vessant social, el PSC encara deu estar decidint que vol defensar, SI insistirà que són els únics independentistes purs del país. Reagrupament penso que seguirà fidel al seu ideari i ara, amb una CiU sobiranista, li obre la possibilitat de triar entre repetir les darrers coalicions amb ERC o acostar-se a CiU.

I ERC? ERC ha de ser ERC, l’ERC de sempre. La que te un objectiu clar i inamobible. La que aposta pel referèndum independentista en el proper mandat. La que defensa els drets de les classes populars catalanes en tot moment; també en el moment que plantegem la secessió d’Espanya. ERC ha de ser la garantia que les coses es facin bé i es tingui en compte a tothom. L’ERC que no te deutes morals amb ningú, la que no ha de tornar cap favor. L’ERC de la suma, la que te voluntat de treballar junt amb altres, ja sigui compartint espai i projectes en una llista electoral o arribant a acords en favor del país després de les eleccions. L’ERC que ha de tirar del carro de l’esquerra nacional catalana.

Reconec que durant uns dies he dubtat sobre si calia fer un gran front electoral. Penso que l’oferiment fet en aquest sentit per l’Oriol Junqueras ha estat encertat. Però ateses les circumstàncies i després d’escoltar el discurs del President Mas avui, penso que si l’esquerra nacional catalana fos la segona força al Parlament després del 25N seria la garantia que les coses es farien com s’han de fer, sense dubtes ni ambigüitats. Penso que aquesta esquerra nacional catalana ha de ser tan àmplia com sigui possible,oberta  a altres formacions i persones de la societat civil. I penso que l’Oriol Junqueras és la persona adequada per encapçalar un projecte així. Un projecte que ha de conjugar independència amb estat de benestar i polítiques socials. Una Catalunya, lliure, més justa i socialment avançada.

El 25N el vot tindrà un evident color sobiranista. Però no cal oblidar que el 25N també triarem quina Catalunya volem quan siguem independents.