El congrés nacional de CDC ens ha deixat un imatge clara: el
gir sobiranista, si més no en el discurs de la formació, en incloure la
referència a l’estat propi en la seva ponència. Tot això malgrat no hi era en
la proposta inicial de la ponència i malgrat les JNC van insistir en incloure
la referència a independència, finalment canviada per a satisfer algú amb el
concepte d’estat propi.
Tot plegat no està gens malament. Escoltar el president de Catalunya afirmar
que hem pres el rumb a Ítaca i no hi ha marxa enrere és engrescador o hauria de
ser-ho. Escoltar el nou secretari general del partit, l’Oriol Pujol, afirmant
que vol dirigir el partit per conduir el país cap a l’estat propi és
engrescador o hauria de ser-ho. Saber que la gran majoria de militants del
partit són favorables a la independència de Catalunya és engrescador o hauria
de ser-ho.
Perdoneu els dubtes i els “hauria de ser-ho” reiterats; però
si sortim de l'espai congressual de CDC i ens hi fixem en l’acció de govern a la
Generalitat de Catalunya o a la capital del país, Barcelona, l’"hauria de ser-ho" cobra molta rellevància. CDC pren i fa onejar l’estelada en el seu congrés
mentre en l’acció de govern pacta els comptes i els nomenaments a la Corporació
Catalana de Mitjans Audiovisuals amb el PP. Amb el mateix PP que pretén
fracturar la nostra societat catalana (curiós quan precisament CDC parla de
cohesionar i sumar majories socials en el camí cap a l’estat propi). Amb el
mateix PP que esborra del mapa el català a ses illes o al País Valencià, però
és clar que per a CDC els Països Catalans acaben a La Jonquera i a Alcanar. Amb
el mateix PP que vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles
catalanes.
Potser aquesta declaració d’intencions és honesta, però
venint d’un partit que sempre ha defensat aferrissadament les classes dirigents
catalanes, poc donades a aquest discurs de la independència, em fa molta
recança. Perquè més enllà del camí a Ítaca hi ha una opció que pren força i que
no és altre que un avançament electoral a Catalunya.
Si el PP no accepta condicions per al pacte fiscal que vol
proposar el govern català, cosa més que previsible, és força probable que CiU
vulgui convocar eleccions a Catalunya. La seva proposta estrella, la darrera
esperança per a l’economia del nostre país farà figa. CiU és conscient que el
poble ja no tornarà a tragar amb una nova dosi de peix al cove. La indignació
catalana ha augmentat molt en els darrers anys i el fervor del 10J encara és
present en l’ambient.
Davant d’un gairebé segur fracàs en el govern català i amb
el desgast que ha patit aquest mateix govern a conseqüència de la política de
retallades practicada, afegida als pactes amb el dimoni pelut (el PP), com pot
salvar CiU els mobles en un avançament electoral? Doncs és evident que les
enquestes i els baròmetres apunten a un increment considerable de persones
favorables a la independència. Aquest és el públic objectiu de qualsevol partit
que vulgui guanyar unes eleccions en aquest context. Aquest és el tros de
pastís que donarà una possible majoria absoluta.
I, es clar, CiU te un rival directe per obtenir aquesta part
del pastís; un rival que no és altre que ERC. I és que el nostre és un partit
que està en plena recuperació, que ha aconseguit purgar els pecats atribuïts i
pels quals va obtenir una davallada electoral important. ERC és un partit que
compta amb un lideratge coherent i seriós. ERC és el partit que va posar sobre
la taula conceptes com el dret de decidir i l’espoli fiscal abans que ningú
altre ho fes.
Jo, digueu-me mal pensat, però veig que la declaració
independentista de CDC, aquest sortir de l’armari i declarar-se obertament
favorables a l’estat propi, són simples cants de sirena que pretenen captar el
vot independentista en forma de vot útil davant un previsible avançament
electoral. Jo, digueu-me mal pensat, però no crec que les classes dirigents
catalanes optin per la ruta cap a Ítaca que CDC afirma que pren i davant una
negativa d’aquestes em costa de creure que Mas, Pujol i companyia tirin pel
dret.
Compte, no fos cas que la societat interpreti que el vot
útil independentista ha d’anar cap a CiU, perquè aleshores aquest país reviurà
pàgines molt tristes de la seva història i aquesta potser és l’última
oportunitat que se’ns presenta.