Caixa, clau, rescat, República Catalana

Avui el Parlament de Catalunya ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal que ens atorgaria el dret a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar tots els nostres impostos. De fet, CiU, ERC i ICV han mantingut la mateixa posició que van prendre a finals d’octubre de l’any passat al respecte.

Estic content per això? Sí, indubtablement.

Crec que aquest pacte fiscal serà acceptat pel govern de l’estat? No, per descomptat.

Aleshores, per què estic content? Doncs estic content perquè aquesta és una victòria ideològica molt important. Estic content perquè allò que ERC ja defensava fa més de vint anys, avui  ha estat defensat per una majoria parlamentària per primer cop. I encara estic més content perquè aquesta és una postura defensada per una amplíssima majoria social incloent-hi sindicats, entitats, agents socials, ciutadans i ciutadanes. Per tant, anem bé. I sobretot estic content perquè Catalunya ha demanat el què vol, sense dubtes ni rebaixes.

Celebro que CiU hagi optat per mantenir-se al costat d’una ERC ferma i també celebro que ICV hagi estat al costat del que demanda la ciutadania, malgrat el fet de sortir en una foto al costat de CiU i on no surt el PSC pugui ser una foto incòmoda. Un PSC que, d’altra banda, queda ubicat en un lloc allunyat del què vol una majoria social molt àmplia. Que s’ho facin mirar.

I fins aquí les alegries, perquè el que vindrà a continuació no serà fàcil. El full de ruta de Catalunya xocarà frontalment amb el full de ruta de l’estat espanyol. El PP ha traçat un camí recentralitzador que topa a gran velocitat amb les pretensions de Catalunya. L’espoli fiscal, insuportable, fa que justament en aquest moment el govern de Catalunya hagi de demanar un  rescat que es produirà amb els diners que l’estat ens pren any rere any. Ens rescataran amb els nostres diners; quina contradicció tan absurda. És per aquest motiu que Catalunya necessita un nou règim fiscal, de plena sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia. Però evidentment, això no ens ho donaran pas.

No obstant hem cremat l’última etapa en les relacions Catalunya-Espanya, tothom ho sap. Fins i tot l’Oriol Pujol ho ha expressat d’aquesta manera i tant de bó ho cregui així. És per això que Espanya ha atacat sistemàticament tot allò que defineix el model econòmic del nostre país. Primer ha estat el model de caixes català, afeblir la petita i mitjana empresa i els autònoms, rebentar el model comercial català de proximitat amb la liberalització d’horaris, negar-nos les infraestructures, escanyar-nos econòmicament. Ara, aquesta petició de rescat ens ubica on el govern espanyol del PP vol. Ara el món ens veu com una comunitat autònoma que s’enfonsa i que alhora forma part d’un estat que s’enfonsa. Ja podem anar a explicar que ens enfonsem perquè Espanya ens roba. El titular és un altre.

Per tant, davant aquest panorama només ens queda seguir elevant el llistó. L’alçada fixada en el pacte fiscal, que ERC hem defensat fins al darrer moment sense vacil·lacions, ja és història perquè no ens donaran ni aigua. Ara cal pujar un graó més i donar la veu al poble. El president Mas volia esperar a que la ciutadania fos prou madura per decidir el futur del nostre país. Doncs bé, el  moment ja ha arribat. La societat està prou madura i les necessitats fan que la convocatòria d’eleccions constituents i un referèndum posterior per la independència de Catalunya siguin una urgència nacional.

Per a PSC i PP aquest camí generarà fustracions. S'equivoquen. Aquest camí és un bri d'esperança emmig d'un moment molt complicat socialment.

La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.

La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.

I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.

El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.

El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.

El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.

El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.

Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.

La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir. 

El comerç de barri no es rebaixa

Aquesta setmana ha saltat, una vegada més, la noticia que el govern de l’estat vol instaurar la liberalització d’horaris comercials a Barcelona. I dic una vegada més perquè tant els governs del PSOE com els del PP ara i també quan governava Aznar ja ho van proposar.

La mesura afavoriria al comerç en general? La resposta és clara: No. Aquesta mesura afavoriria a les grans corporacions comercials que són aquelles que s’ubiquen en grans centres comercials però, alhora, perjudicaria greument el comerç de proximitat dels nostres barris i de les nostres viles.

Imagineu per un moment que sortiu de casa i aneu a passejar pels carrers dels vostres barris. És dissabte al matí i no hi ha ningú. Els cotxes aparcats ocupen els carrers però les voreres són gairebé buides. Només hi ha gent que va camí del metro per anar cap a altres indrets. La gent va a casa seva només per a dormir i poca cosa més. I quan torneu a casa cap al vespre sentiu aquella sensació d’inseguretat que provoquen els carrers buits. Quan veieu que de la cantonada surten 2 persones a les que no coneixeu opteu per canviar de vorera, per si un cas. Arribeu a casa amb la intenció de fer el dinar per l'endemà. Una amanida de pasta i un tall de pollastre arrebossat. Vaja... no us queda pasta per a l’amanida i ara hauríeu d’agafar el cotxe o el metro per anar a comprar-la.

Volem viure en un lloc així? O preferim viure en un barri més viu. Un barri on la gent gaudeixi de l’espai públic ocupant places i carrers i, per tant, més segur. Un barri on puguem trobar-hi de tot i ben a prop i, per tant, més sostenible. Un barri on puguem relacinar-nos amb els botiguers i botigueres i també amb la gent que hi va a les botigues, als parcs, a les cafeteries i, per tant, un barri més cohesionat socialment.

A tot això afegim que el 2011 el petit i mitjà comerç va generar 11.000 llocs de treball mentre a Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va perdre 24.000; afegim que el comerç de barri, majoritàriament regentat pels seus propietaris, permet una certa flexibilitat que permet conciliar millor la vida laboral amb la familiar.

Tenir obert més hores no implica vendre més. Només suposa tenir obert més hores per a vendre el mateix. Un comerç que ja està molt tocat per la crisi no aguantarà una mesura com aquesta que implicarà un increment de despeses evident. Només afavorirà les grans corporacions.

A més, Catalunya te plenes competències pel que fa al comerç. Què hi pinta el govern de l'estat pretenent imposar una mesura en un lloc on no hi te competències?

La resposta d'ERC a Barcelona ha estat ràpida. El mateix dia que va saltar la notícia vam presentar una declaració institucional d'urgència en els 3 districtes de la ciutat on hi havia plenari. Vaig tenir l'honor de defensar-la i llegir-la a Horta-Guinardó. I el grup municipal ha demanat un ple extraordinari per tractar aquesta qüestió que considerem de vital importància perquè atempta contra el nostre model de ciutat i social.

ERC Barcelona hem endegat una campanya express per conscienciar de la gravetat del problema. Defensem un model de ciutat mediterrani, amb densitat i mixtura d’usos, més viva, més segura, més sostenible i, per garantir tot això, ens cal tenir un comerç de proximitat en plena forma, agrupat en eixos comercials que els permeti competir contra les grans corporacions.

Podeu visitar la web de la campanya “El comerç de barri no es rebaixa” i dir la vostra enviant un correu electrònic