Seguint amb l’ordre establert per a fer repàs a les diverses opcions que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre, avui és el torn del PSC.
Els socialistes arriben a la propera contesa electoral en un moment delicat. Les múltiples contradiccions que han tingut en els darrers mesos pel que fa al tractament de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, els han dut a una discussió interna de difícil solució a curt termini.
Els canvis de criteri a l’hora de votar resolucions al Parlament de Catalunya respecte a les mateixes votacions al Congrés dels Diputats de l’estat havien de passar factura i així ha estat. Les sortides de la foto de Pasqual Maragall, el conseller Castells, Ferran Mascarell, Jaume Sobrequés i, en menor mesura, de Montserrat Tura, provoquen un espai crític dins del partit cap al full de ruta que ha de seguir el PSC d’ara endavant.
Revifa en el si del PSC l’etern debat sobre mantenir un discurs diferenciat del PSOE i si cal tenir un grup parlamentari propi al Congrés. Però lluny d’aquesta línia, la cúpula dels socialistes catalans opta per un altre cosa. Després de molts mesos de pressions i incomoditats, pel fet de formar part d’un govern on Esquerra ha estirat el fil fins que no ha donat més, el PSC opta per tancar files al voltant del president Montilla.
Conscients que les enquestes no els són gens favorables els socialistes provaran de mobilitzar aquell electorat que sempre els és fidel a les eleccions estatals i que habitualment no voten en les eleccions catalanes. Potser és per això que han recuperat la figura del ministre Corbacho, ex alcalde de l’Hospitalet i clar exponent del sector del PSC més fidel al PSOE.
El PSC que sempre ha defensat la via federalista, ara fa un gir cap a la conservació de l’autonomisme actual. La proposta del PSC dona per bona la retallada de l’Estatut i opta per intentar recuperar part del que s’ha perdut pel camí refent algunes lleis estatals. El problema però és que amb la retallada del TC l’Estatut ha perdut la seva essència i, el més important, el blindatge de les competències. El model que proposa el PSC ens instaura en la política del desgast i l’estira-i-arronsa d’èpoques passades i, a més, fa un gir cap a l’espanyolització del PSC com mai des del restabliment del Parlament català.
En resum, el PSC s’enfronta a una crisi política que viu en 3 escenaris alhora, al govern de l’estat, al govern de Catalunya i al govern de l’ajuntament de Barcelona. La crisi econòmica, el fracàs del camí de l’Estatut i la pèrdua de credibilitat han estat els puntals de la davallada. Els socialistes podrien entrar en un cicle negatiu on poden perdre tot el que han guanyat durant els darrers anys. I per intentar salvar els mobles aposten per aparcar les postures més progressistes pel que fa a l’autogovern de Catalunya després d’haver governat durant 7 anys amb un partit independentista.
Malgrat tot, els socialistes acostumen a posar en marxa tota la seva maquinària pesant en marxa quan venen unes eleccions i, si aconsegueixen mobilitzar el seu votant al cinturó de Barcelona, podrien minimitzar la patacada.
dilluns, 27 de setembre del 2010
dijous, 23 de setembre del 2010
Anàlisi pre electoral (I): Convergència i Unió
Començaré un seguit d’articles dedicats a analitzar, de forma personal, el moment actual de cadascuna de les formacions que s’hi presenten a les properes eleccions al Parlament i les seves propostes més destacades. Per a fer-ho de forma protocol•lària he decidit fer-ho per ordre de representants al Parlament. Això no vol dir que em deixi en el tinter opinar sobre altres formacions que, ara per ara, no en tenen de representants.
El primer seguint l’ordre de dalt a baix és Convergència i Unió. La coalició de centre-dreta catalanista arriba a les eleccions amb un alt grau de motivació dels seus militants i, segons les enquestes, també dels seus votants potencials. Si una cosa ha aprés CiU en els darrers 4 anys ha estat saber fer el paper d’oposició pràctica. S’han dedicat a torpedinar qualsevol proposta interessant del govern i potenciar les mancances, debilitats o errors d’aquest des d’una posició de crítica constant. De vegades amb encert i de vegades amb un nivell de demagògia dels que fan història.
A CiU no li fa escarafalls criticar alguns dels avenços assolits en els darrers 7 anys, al•legant que no són suficients, tot i que ells no han estat capaços de fer-ho en els 23 anys anteriors en que han governat. La política de peix al cove només la donen per bona quan la practiquen ells.
En qualsevol cas CiU arriba en un bon moment a les eleccions al Parlament i, a més, aquesta motivació poden estirar-la fins al proper mes de maig, doncs tenen també l’oportunitat de ser la força més votada en els comicis municipals a la capital de país, per primera vegada. Només cal passejar-se per les xarxes socials i l’estat d’ànim optimista es palpa entre els filoconvergents. I són optimistes malgrat les acusacions que planen damunt el seu finançament per desviació de fons provinents d’adjudicacions a la Fundació Trias Fargas, via Fundació Palau de la Música i també malgrat la imputació d’ex alts càrrecs com Prenafeta i Alavedra en la trama Pretòria.
CiU ha col•laborat a promoure el sentiment generalitzat que el govern tripartit ha estat un desgavell; i ara, CiU s’ofereix com la proposta seriosa per afrontar els reptes dels propers anys (crisi, desafecció amb Espanya, desafecció política,...) amb arguments com fer una gestió seriosa des de l’administració, reduir el nombre de funcionaris ni més ni menys que un 25% (50.000) i aconseguir el concert econòmic per a Catalunya. El que no diuen és com ho aconseguiran; perquè no es poden reduir 50.000 funcionaris d’un cop de ploma i, a més, tampoc han raonat el perquè són prescindibles aquests treballadors públics.
L a proposta estrella, el concert econòmic, és literalment inviable perquè passa necessàriament per una negociació amb l’estat i seria d’ingenus pensar que, després del via crucis de l’Estatut, ara ens donaran el concert així com si res. No sé amb qui tenen previst negociar la proposta, però el govern socialista actual no està per la labor i, suposant que hi hagués un canvi en el govern a l’estat, el PP tampoc a no ser que, en guanyar, es donin una festassa amb algun estimulant o al•lucinògen.
Resumint: CiU ha pujat clarament a les enquestes, malgrat l’ombra de les il•legalitats en el finançament del partit, i ho ha fet més pel descrèdit del govern actual i el desànim generalitzat de la ciutadania, que no pas perquè les seves propostes siguin engrescadores. El seu discurs és ambigu com gairebé sempre. Els equilibris sobre la barra que fan Convergència d’un costat i Unió de l’altre per mantenir la coalició fa que es desdiguin sovint de les declaracions o propostes fetes per part d’uns i altres. No hi ha res més ambigu que fer una aposta pel dret a decidir sense limitacions i alhora dir que la societat catalana no està prou madura per a fer un referèndum sobre la independència. Tot i així, els sondejos els donen com a clars favorits. Aquest cop no crec que facin cap vídeo de darrera hora, més aviat CiU apostarà per arriscar poc i mantenir el discurs atrevit un dia i conservador al següent. El seu objectiu: obtenir prous diputats com per poder governar sols, amb acords puntuals per a altres temes, sense excloure el PP, es clar.
El primer seguint l’ordre de dalt a baix és Convergència i Unió. La coalició de centre-dreta catalanista arriba a les eleccions amb un alt grau de motivació dels seus militants i, segons les enquestes, també dels seus votants potencials. Si una cosa ha aprés CiU en els darrers 4 anys ha estat saber fer el paper d’oposició pràctica. S’han dedicat a torpedinar qualsevol proposta interessant del govern i potenciar les mancances, debilitats o errors d’aquest des d’una posició de crítica constant. De vegades amb encert i de vegades amb un nivell de demagògia dels que fan història.
A CiU no li fa escarafalls criticar alguns dels avenços assolits en els darrers 7 anys, al•legant que no són suficients, tot i que ells no han estat capaços de fer-ho en els 23 anys anteriors en que han governat. La política de peix al cove només la donen per bona quan la practiquen ells.
En qualsevol cas CiU arriba en un bon moment a les eleccions al Parlament i, a més, aquesta motivació poden estirar-la fins al proper mes de maig, doncs tenen també l’oportunitat de ser la força més votada en els comicis municipals a la capital de país, per primera vegada. Només cal passejar-se per les xarxes socials i l’estat d’ànim optimista es palpa entre els filoconvergents. I són optimistes malgrat les acusacions que planen damunt el seu finançament per desviació de fons provinents d’adjudicacions a la Fundació Trias Fargas, via Fundació Palau de la Música i també malgrat la imputació d’ex alts càrrecs com Prenafeta i Alavedra en la trama Pretòria.
CiU ha col•laborat a promoure el sentiment generalitzat que el govern tripartit ha estat un desgavell; i ara, CiU s’ofereix com la proposta seriosa per afrontar els reptes dels propers anys (crisi, desafecció amb Espanya, desafecció política,...) amb arguments com fer una gestió seriosa des de l’administració, reduir el nombre de funcionaris ni més ni menys que un 25% (50.000) i aconseguir el concert econòmic per a Catalunya. El que no diuen és com ho aconseguiran; perquè no es poden reduir 50.000 funcionaris d’un cop de ploma i, a més, tampoc han raonat el perquè són prescindibles aquests treballadors públics.
L a proposta estrella, el concert econòmic, és literalment inviable perquè passa necessàriament per una negociació amb l’estat i seria d’ingenus pensar que, després del via crucis de l’Estatut, ara ens donaran el concert així com si res. No sé amb qui tenen previst negociar la proposta, però el govern socialista actual no està per la labor i, suposant que hi hagués un canvi en el govern a l’estat, el PP tampoc a no ser que, en guanyar, es donin una festassa amb algun estimulant o al•lucinògen.
Resumint: CiU ha pujat clarament a les enquestes, malgrat l’ombra de les il•legalitats en el finançament del partit, i ho ha fet més pel descrèdit del govern actual i el desànim generalitzat de la ciutadania, que no pas perquè les seves propostes siguin engrescadores. El seu discurs és ambigu com gairebé sempre. Els equilibris sobre la barra que fan Convergència d’un costat i Unió de l’altre per mantenir la coalició fa que es desdiguin sovint de les declaracions o propostes fetes per part d’uns i altres. No hi ha res més ambigu que fer una aposta pel dret a decidir sense limitacions i alhora dir que la societat catalana no està prou madura per a fer un referèndum sobre la independència. Tot i així, els sondejos els donen com a clars favorits. Aquest cop no crec que facin cap vídeo de darrera hora, més aviat CiU apostarà per arriscar poc i mantenir el discurs atrevit un dia i conservador al següent. El seu objectiu: obtenir prous diputats com per poder governar sols, amb acords puntuals per a altres temes, sense excloure el PP, es clar.
dilluns, 20 de setembre del 2010
Euskadi: que callin les armes i parlin les urnes
Eusko Alkartasuna i Batasuna van fer un comunicat conjunt en què demanaven a ETA cessar la lluita armada i passar a l’acció política, en un gest sense precedents pel que fa a Batasuna, com a plataforma política de l’esquerra abertzale.
Ara ens trobem davant d’un moment que pot ser històric de debò per a la societat basca. ETA ha decretat un alto el foc que diu podria ser indefinit. Una declaració que per a molts és un bri d’esperança i per a d’altres un gest que es queda a mitges o fins i tot d’escassa credibilitat. És cert que ETA ja ha arribat abans a aquest punt i després ha fet marxa enrere.
En qualsevol cas, la situació determinada d’una banda per la feblesa de l’organització terrorista i de l’altra per la fatiga de la societat basca, brinda un oportunitat que no es pot deixar escapar i a tal efecte calen passes decidides a donar per totes les parts.
En primer lloc cal mantenir una determinació total per part de l’aparell polític de l’esquerra abertzale i mantenir l’aposta per la via democràtica, penalitzant si escau qualsevol acció violenta. En segon lloc cal que els governs basc i estatal obrin la porta a negociar amb aquesta esquerra abertzale, que ara per ara no està totalment representada degut a la prohibició a presentar-se en qualsevol procés electoral. I en tercer lloc, ETA ha d’abandonar les armes de forma definitiva; no amb un alto el foc, encara que sigui permanent, sinó amb el lliurament de l’arsenal que els queda i la determinació de no tornar a matar.
ETA ha de prendre finalment la decisió correcta; l’única decisió possible per a provocar un gir en la política basca. Un gir que ha de permetre a totes les opcions tenir representació en les institucions, que ha de permetre tancar ferides en una societat fraccionada i que només podrà produir-se per la via del diàleg i l’acció política.
Com a contrapartida, evidentment hi haurà pegues per a totes les parts. Els uns voldran penjar-se la medalla d’haver vençut a ETA per la via policial. Els altres voldran penjar-se la medalla d’haver aconseguit convèncer l’aparell militar a fer el pas; i segurament uns i altres tindran part de raó. Els primers veuran perillar determinats equilibris electorals que canviaran en el moment que irrompi un moviment abertzale sense lligams amb la violència. Els altres hauran de posar-se a disposició de la justícia per allò que se’ls pugui imputar. I al final de tot, si tothom està disposat a donar les passes que calen, tocarà negociar i començar a treballar en la via de la conciliació. Aquesta és la part més difícil perquè malgrat sovint ens centrem en el debat polític quan parlem d’ETA, hi ha víctimes i famílies que també hauran de participar d’aquest procés i també hauran de fer gestos per afavorir-lo. Un procés que ha de posar moltes coses sobre la taula i que com a mínim passen per la legalització de partits, l’alliberament de presos polítics o sense delictes de sang i l’acostament als seus llocs d’origen dels etarres presos. Per descomptat s’ha de comptar amb tots els agents implicats i també amb agents internacionals amb experiència.
Francament el moment és per ser optimistes, però per iniciar tot aquest camí i poder fer-ho amb garanties, cal primer el gest d’ETA d’abandonar de forma definitiva la lluita armada. Només fent callar les armes, es podrà fer que les urnes prenguin la paraula.
Ara ens trobem davant d’un moment que pot ser històric de debò per a la societat basca. ETA ha decretat un alto el foc que diu podria ser indefinit. Una declaració que per a molts és un bri d’esperança i per a d’altres un gest que es queda a mitges o fins i tot d’escassa credibilitat. És cert que ETA ja ha arribat abans a aquest punt i després ha fet marxa enrere.
En qualsevol cas, la situació determinada d’una banda per la feblesa de l’organització terrorista i de l’altra per la fatiga de la societat basca, brinda un oportunitat que no es pot deixar escapar i a tal efecte calen passes decidides a donar per totes les parts.
En primer lloc cal mantenir una determinació total per part de l’aparell polític de l’esquerra abertzale i mantenir l’aposta per la via democràtica, penalitzant si escau qualsevol acció violenta. En segon lloc cal que els governs basc i estatal obrin la porta a negociar amb aquesta esquerra abertzale, que ara per ara no està totalment representada degut a la prohibició a presentar-se en qualsevol procés electoral. I en tercer lloc, ETA ha d’abandonar les armes de forma definitiva; no amb un alto el foc, encara que sigui permanent, sinó amb el lliurament de l’arsenal que els queda i la determinació de no tornar a matar.
ETA ha de prendre finalment la decisió correcta; l’única decisió possible per a provocar un gir en la política basca. Un gir que ha de permetre a totes les opcions tenir representació en les institucions, que ha de permetre tancar ferides en una societat fraccionada i que només podrà produir-se per la via del diàleg i l’acció política.
Com a contrapartida, evidentment hi haurà pegues per a totes les parts. Els uns voldran penjar-se la medalla d’haver vençut a ETA per la via policial. Els altres voldran penjar-se la medalla d’haver aconseguit convèncer l’aparell militar a fer el pas; i segurament uns i altres tindran part de raó. Els primers veuran perillar determinats equilibris electorals que canviaran en el moment que irrompi un moviment abertzale sense lligams amb la violència. Els altres hauran de posar-se a disposició de la justícia per allò que se’ls pugui imputar. I al final de tot, si tothom està disposat a donar les passes que calen, tocarà negociar i començar a treballar en la via de la conciliació. Aquesta és la part més difícil perquè malgrat sovint ens centrem en el debat polític quan parlem d’ETA, hi ha víctimes i famílies que també hauran de participar d’aquest procés i també hauran de fer gestos per afavorir-lo. Un procés que ha de posar moltes coses sobre la taula i que com a mínim passen per la legalització de partits, l’alliberament de presos polítics o sense delictes de sang i l’acostament als seus llocs d’origen dels etarres presos. Per descomptat s’ha de comptar amb tots els agents implicats i també amb agents internacionals amb experiència.
Francament el moment és per ser optimistes, però per iniciar tot aquest camí i poder fer-ho amb garanties, cal primer el gest d’ETA d’abandonar de forma definitiva la lluita armada. Només fent callar les armes, es podrà fer que les urnes prenguin la paraula.
dimarts, 14 de setembre del 2010
Campanya anticipada o guerra de banderes?
Dissabte 11 de setembre, com cada any, es va celebrar l’acte d’homenatge a la figura de Salvador Allende. Aquest acte se celebra coincidint amb la Diada de Catalunya i és organitzat pel Districte d’Horta-Guinardó. Els partits polítics que hi som presents som el PSC, ICV-EUiA i ERC, en el transcurs del qual realitzem una ofrena floral al monument de qui va ser president i màrtir xilè te a la plaça que du el seu nom, al barri del Carmel de Barcelona.
El format de l’acte és, any rere any, el mateix. Hi ha actuacions musicals, parlament d’alguna persona de la societat civil i parlaments de la regidora del districte, el conseller de Relacions Institucionals i Interior de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, ofrena floral i també es canten l’himne de Xile, els Segadors i el “Venceremos”.
En tractar-se d’un acte en què es posen en valor les llibertats en contraposició als fets imposats, els representants d’Esquerra al districte, assistim habitualment portant banderes “estelades”, més si tenim en compte que l’acte es fa en el marc de la Diada Nacional de Catalunya; i enguany no ha estat l’excepció. Entre el públic assistent es van observar Estelades, portades per gent d’Esquerra i gent que no ho és i també banderes de Xile.
La sorpresa va venir quan, de sobte, van començar a desplegar-se banderes del PSC i d’ICV, en una acció de propaganda partidista sense precedents en un acte institucional al districte.
Vull posar l’èmfasi en el concepte d’acte institucional, perquè aquest és un lloc on hi van persones de sensibilitats polítiques diverses i no s’escau exhibir propaganda de cap dels partits polítics que hi som presents. Esquerra no ha portat mai banderes amb el logotip del partit. En qualsevol cas exhibim una bandera reivindicativa i ideològica en el marc de la Diada i en un acte de reivindicació de les llibertats. De la mateixa manera en què ho fem en l’acte d’homenatge a les Brigades Internacionals que se celebra cada mes d’octubre.
Potser la manca de simbologia ideològica ha forçat als militants del bipartit barceloní a treure les seves banderes, més pròpies d’un míting partidista o potser ha estat la manca d’ètica. En qualsevol cas és inacceptable convertir un acte institucional en un acte de propaganda política. Què passaria si Esquerra anés repartint fulletons en el transcurs d’un acte com aquest o a l’entrada d’un plenari de districte, per posar algun exemple?
Sabem de sobres que als socialistes no els agrada gens de veure estelades en aquest acte. Ho sabem perquè ens ho han dit de forma clara altres anys. Però la reacció és una rebequeria impròpia d’uns representants institucionals, rebequeria a la que s’ha sumat el seu soci de govern municipal. Uns representants institucionals que, tot sigui dit de passada, són incapaços de posar ni tan sols una senyera en aquest acte que, com he dit abans, se celebra l’11 de setembre. Potser que prenguin nota dels veïns i veïnes d’Horta que, en celebrar el pregó el mateix dia, van col•locar una senyera a l’escenari i van fer que cantéssim plegats els Segadors. Això és orgull de ser català, però sembla que a d’altres els fa vergonya.
El format de l’acte és, any rere any, el mateix. Hi ha actuacions musicals, parlament d’alguna persona de la societat civil i parlaments de la regidora del districte, el conseller de Relacions Institucionals i Interior de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, ofrena floral i també es canten l’himne de Xile, els Segadors i el “Venceremos”.
En tractar-se d’un acte en què es posen en valor les llibertats en contraposició als fets imposats, els representants d’Esquerra al districte, assistim habitualment portant banderes “estelades”, més si tenim en compte que l’acte es fa en el marc de la Diada Nacional de Catalunya; i enguany no ha estat l’excepció. Entre el públic assistent es van observar Estelades, portades per gent d’Esquerra i gent que no ho és i també banderes de Xile.
La sorpresa va venir quan, de sobte, van començar a desplegar-se banderes del PSC i d’ICV, en una acció de propaganda partidista sense precedents en un acte institucional al districte.
Vull posar l’èmfasi en el concepte d’acte institucional, perquè aquest és un lloc on hi van persones de sensibilitats polítiques diverses i no s’escau exhibir propaganda de cap dels partits polítics que hi som presents. Esquerra no ha portat mai banderes amb el logotip del partit. En qualsevol cas exhibim una bandera reivindicativa i ideològica en el marc de la Diada i en un acte de reivindicació de les llibertats. De la mateixa manera en què ho fem en l’acte d’homenatge a les Brigades Internacionals que se celebra cada mes d’octubre.
Potser la manca de simbologia ideològica ha forçat als militants del bipartit barceloní a treure les seves banderes, més pròpies d’un míting partidista o potser ha estat la manca d’ètica. En qualsevol cas és inacceptable convertir un acte institucional en un acte de propaganda política. Què passaria si Esquerra anés repartint fulletons en el transcurs d’un acte com aquest o a l’entrada d’un plenari de districte, per posar algun exemple?
Sabem de sobres que als socialistes no els agrada gens de veure estelades en aquest acte. Ho sabem perquè ens ho han dit de forma clara altres anys. Però la reacció és una rebequeria impròpia d’uns representants institucionals, rebequeria a la que s’ha sumat el seu soci de govern municipal. Uns representants institucionals que, tot sigui dit de passada, són incapaços de posar ni tan sols una senyera en aquest acte que, com he dit abans, se celebra l’11 de setembre. Potser que prenguin nota dels veïns i veïnes d’Horta que, en celebrar el pregó el mateix dia, van col•locar una senyera a l’escenari i van fer que cantéssim plegats els Segadors. Això és orgull de ser català, però sembla que a d’altres els fa vergonya.
dijous, 9 de setembre del 2010
Curs complicat: eleccions a la vista
La setmana de la Diada Nacional de Catalunya és el tret de sortida del curs polític cada any. Aquest però, promet moltes hores de dedicació per als que, d’una manera o un altre, formem part de la política activa. Des d’ara i fins al mes de maig a Barcelona estarem cridats a les urnes fins a un total de 3 conteses electorals: 28 de novembre eleccions al Parlament de Catalunya, 10 d’abril consulta ciutadana per la independència i 22 de maig eleccions municipals. És a dir, que no sortirem d’una campanya que ja estarem entrant en la següent.
Tot i els matisos que fan que cadascuna de les conteses sigui diferent, el factor mobilitzador serà clau per als resultats de les diverses forces polítiques que ens hi presentem i això no s’escapa als ulls dels aparells dels partits. Em centraré ara en la primera crida a les urnes, el 28 de novembre.
Per a CiU l’efecte del canvi de govern, en base a desacreditar l’actual govern d’entesa o tripartit, és el que fa que el seu electorat es mobilitzi. Ara el desgast és dels altres i no crec que facin cap DVD aquest cop si ens atenem al resultat que els va donar el 2007.
El PSC que es troba en una situació altament incòmoda, en intentar acontentar els diversos perfils de votant i alhora procurar no fer massa sang amb el PSOE, opta per mobilitzar aquells votants que habitualment no acudeixen a les urnes en unes eleccions al Parlament. I per això estan elaborant una llista que faci entrar en un col•legi electoral els seus votants del cinturó de Barcelona.
ERC aposta pel debat ideològic. Sense abandonar les polítiques que fan país en el dia a dia, des de les vessants nacional i social, l’aposta per convocar un referèndum per la independència és clara. El fet de distanciar-se de la idea que defensen les noves formacions independentistes (SCI i RCat), que aposten per una declaració unilateral al Parlament, marca un referent diferencial que, a més, un cop constituït el nou Parlament pot ser negociable amb la resta de formacions polítiques.
ICV-EUiA enfoca el seu leit motiv per a la campanya en la sortida de la crisi econòmica. Malgrat no es tanquen en banda a la celebració d’un referèndum independentista –ells aposten per incloure també una opció federalista-, se centraran en la crisi per mobilitzar el seu electorat.
Del PP i altres formacions com C’s i UpD, ja sabem el que hem d’esperar. El foment de tot allò que sigui espanyolitzar i desnaturalitzar Catalunya és el que mobilitza els seus electors i això és el que faran. I espero que no hi hagi cap sorpresa si es presenta PxC amb el dr. Anglada al capdavant. L’última cosa que desitjo veure representada al Parlament és una ideologia xenòfoba.
En definitiva, crec que majoritàriament el que estem fent els partits és tancar files per assegurar resultats. Fins i tot CiU als que les enquestes donen com a cavall guanyador i saben que és millor evitar riscos quan vas al davant amb un cert avantatge.
El problema actual rau en la manca de connexió entre ciutadania i polítics, es clar. Els casos de corrupció i possible corrupció que han sortit a la llum fan que, malgrat alguns partits estan nets de cap sospita, la demagògia ciutadana (que també existeix) converteixi en corruptes a tots els polítics. El llarg camí de l’Estatut, rematat amb la sentència del TC i la manifestació del 10J, massa propera a unes eleccions al Parlament de Catalunya ha fet que l’augment de l’independentisme hagi esdevingut un increment proporcional de sigles que el volen abanderar. La crisi econòmica que ha fet forat en moltes famílies al país i les solucions que han arribat en forma de retallada de sous, congelació de pensions i increment de l’IVA han ajudat a fer més gran encara aquest forat, mentre els més rics poden convertir la crisi en una oportunitat a costa de les empreses més febles. Tot això fa que la ciutadania estigui molt desconnectada amb els polítics i per tant m’espero una abstenció alta el 28N. Quan en un país es considera un problema fer anar a votar la gent el dia que possiblement es juga un Barça-Madrid, és que no tenim la política ben considerada. Només cal escoltar tertúlies a la ràdio per veure que es considera molt més important el partit de futbol.
Davant d’això, espero i desitjo que la campanya sigui una campanya de propostes i de fair play. El que s’està veient aquests dies amb les declaracions encreuades d’en Tremosa i n’Iceta; els retrets de noves formacions polítiques independentistes cap a Esquerra i també cap a CiU; la promoció de la fractura social que fan PP i C’s; tot això no ajudarà pas a fer que la gent senti pessigolles a la panxa per anar a votar el 28N.
A mi, especialment, m’il•lusiona poder fer el camí cap a un referèndum. I sé que és molt i molt difícil. Ahir, en una reunió, una diputada d’Esquerra ens va transmetre una reflexió seva que vaig trobar molt interessant, al voltant de la votació en contra dels toros a Catalunya. El resultat d’aquesta votació va ser molt i molt treballat i molt i molt difícil perquè les pressions a tots els nivells imaginables (socials, polítiques i fins i tot militars) van ser brutals. I parlem d'una causa amb un suport social immens. Doncs ara imagineu-vos quan el debat sigui sobre la independència. Realment algú es creu que l’assolirem fent una declaració unilateral des del Parlament? Realment algú es creu que hi haurà 68 diputats i diputades disposats a votar a favor? En canvi, la convocatòria d’un referèndum és negociable amb altres forces. Si ICV està disposada a acceptar-ho sempre i quan es contempli l’opció federalista i CiU no posa límits al dret de decidir, només cal voluntat i un suport social prou ampli. Però tot i així serà difícil, i tot i així CiU i, perquè no, ICV tenen també un paper important.
El 28N no decidirem de forma directa independència sí o independència no, però posarem les bases per a la definició d'un moviment per als propers anys. Un moviment polític però que haurà d'anar necessàriament de la ma d'un moviment social. Tal i com deien en acabar aquell programa d’esquetxos a TV3: reflexionem-hi.
Tot i els matisos que fan que cadascuna de les conteses sigui diferent, el factor mobilitzador serà clau per als resultats de les diverses forces polítiques que ens hi presentem i això no s’escapa als ulls dels aparells dels partits. Em centraré ara en la primera crida a les urnes, el 28 de novembre.
Per a CiU l’efecte del canvi de govern, en base a desacreditar l’actual govern d’entesa o tripartit, és el que fa que el seu electorat es mobilitzi. Ara el desgast és dels altres i no crec que facin cap DVD aquest cop si ens atenem al resultat que els va donar el 2007.
El PSC que es troba en una situació altament incòmoda, en intentar acontentar els diversos perfils de votant i alhora procurar no fer massa sang amb el PSOE, opta per mobilitzar aquells votants que habitualment no acudeixen a les urnes en unes eleccions al Parlament. I per això estan elaborant una llista que faci entrar en un col•legi electoral els seus votants del cinturó de Barcelona.
ERC aposta pel debat ideològic. Sense abandonar les polítiques que fan país en el dia a dia, des de les vessants nacional i social, l’aposta per convocar un referèndum per la independència és clara. El fet de distanciar-se de la idea que defensen les noves formacions independentistes (SCI i RCat), que aposten per una declaració unilateral al Parlament, marca un referent diferencial que, a més, un cop constituït el nou Parlament pot ser negociable amb la resta de formacions polítiques.
ICV-EUiA enfoca el seu leit motiv per a la campanya en la sortida de la crisi econòmica. Malgrat no es tanquen en banda a la celebració d’un referèndum independentista –ells aposten per incloure també una opció federalista-, se centraran en la crisi per mobilitzar el seu electorat.
Del PP i altres formacions com C’s i UpD, ja sabem el que hem d’esperar. El foment de tot allò que sigui espanyolitzar i desnaturalitzar Catalunya és el que mobilitza els seus electors i això és el que faran. I espero que no hi hagi cap sorpresa si es presenta PxC amb el dr. Anglada al capdavant. L’última cosa que desitjo veure representada al Parlament és una ideologia xenòfoba.
En definitiva, crec que majoritàriament el que estem fent els partits és tancar files per assegurar resultats. Fins i tot CiU als que les enquestes donen com a cavall guanyador i saben que és millor evitar riscos quan vas al davant amb un cert avantatge.
El problema actual rau en la manca de connexió entre ciutadania i polítics, es clar. Els casos de corrupció i possible corrupció que han sortit a la llum fan que, malgrat alguns partits estan nets de cap sospita, la demagògia ciutadana (que també existeix) converteixi en corruptes a tots els polítics. El llarg camí de l’Estatut, rematat amb la sentència del TC i la manifestació del 10J, massa propera a unes eleccions al Parlament de Catalunya ha fet que l’augment de l’independentisme hagi esdevingut un increment proporcional de sigles que el volen abanderar. La crisi econòmica que ha fet forat en moltes famílies al país i les solucions que han arribat en forma de retallada de sous, congelació de pensions i increment de l’IVA han ajudat a fer més gran encara aquest forat, mentre els més rics poden convertir la crisi en una oportunitat a costa de les empreses més febles. Tot això fa que la ciutadania estigui molt desconnectada amb els polítics i per tant m’espero una abstenció alta el 28N. Quan en un país es considera un problema fer anar a votar la gent el dia que possiblement es juga un Barça-Madrid, és que no tenim la política ben considerada. Només cal escoltar tertúlies a la ràdio per veure que es considera molt més important el partit de futbol.
Davant d’això, espero i desitjo que la campanya sigui una campanya de propostes i de fair play. El que s’està veient aquests dies amb les declaracions encreuades d’en Tremosa i n’Iceta; els retrets de noves formacions polítiques independentistes cap a Esquerra i també cap a CiU; la promoció de la fractura social que fan PP i C’s; tot això no ajudarà pas a fer que la gent senti pessigolles a la panxa per anar a votar el 28N.
A mi, especialment, m’il•lusiona poder fer el camí cap a un referèndum. I sé que és molt i molt difícil. Ahir, en una reunió, una diputada d’Esquerra ens va transmetre una reflexió seva que vaig trobar molt interessant, al voltant de la votació en contra dels toros a Catalunya. El resultat d’aquesta votació va ser molt i molt treballat i molt i molt difícil perquè les pressions a tots els nivells imaginables (socials, polítiques i fins i tot militars) van ser brutals. I parlem d'una causa amb un suport social immens. Doncs ara imagineu-vos quan el debat sigui sobre la independència. Realment algú es creu que l’assolirem fent una declaració unilateral des del Parlament? Realment algú es creu que hi haurà 68 diputats i diputades disposats a votar a favor? En canvi, la convocatòria d’un referèndum és negociable amb altres forces. Si ICV està disposada a acceptar-ho sempre i quan es contempli l’opció federalista i CiU no posa límits al dret de decidir, només cal voluntat i un suport social prou ampli. Però tot i així serà difícil, i tot i així CiU i, perquè no, ICV tenen també un paper important.
El 28N no decidirem de forma directa independència sí o independència no, però posarem les bases per a la definició d'un moviment per als propers anys. Un moviment polític però que haurà d'anar necessàriament de la ma d'un moviment social. Tal i com deien en acabar aquell programa d’esquetxos a TV3: reflexionem-hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)