diumenge, 5 d’abril de 2020

El primer diumenge d'abril





Surt el Sol a trenc d’alba,
passat un quart de set del matí,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.

Els carrers són en silenci
i en despertar esperes l’hora en que comencen a bullir.
Però cap a migdia, el soroll no arriba.
No s’escolten nens jugant, ni el murmuri de les terrasses.
No hi ha vermutets a la Plaça Eivissa,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.

Pensàvem que érem intocables.
Que els diumenges serien sempre diumenges.
Que les màscares serien només per al carnaval i els guants per a netejar.
Que podríem sortir a passejar, comprar el diari i badar mirant al nostre voltant,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.

L'amenaça d'un enemic invisible ens ha forçat a canviar-ho tot.
A no sortir de casa un dia de sol radiant.
A conformar-nos en veure les flors naixent des de balcons i finestres
enlloc de fer-ho als jardins i als parcs,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.

Una parada obligada, un moment per a reflexionar.
Per conèixer millor qui viu al nostre voltant
i saludar-nos i ajudar-nos sense esperar-ne res d'especial.
Per pensar si tots els avis han de ser en residències
i que rebin visites i rams de flors.
Com sempre passa el primer diumenge d’abril.

Un bon moment per mirar enrere i pensar què hem deixat de fer.
Quantes estones perdudes i quantes paraules no hem pronunciat.
Quants petons hem deixat de donar,
quan besar la persona que estimes és el millor que es pot fer,
el primer diumenge d’abril.
                                                                       .
Aplaudir cada dia aquells que ens cuiden sense esperar que siguin les vuit.
Abraçar qui necessita l’escalf sincer de ser abraçat. 
Preguntar a la veïna com està i en què la pots ajudar.
I preguntar-te què pots fer, per fer millor aquest
i tots els primers diumenges d’abril.

Preguntem-nos què volem canviar.
Quines vides volem viure, quins viatges volem fer.
Quan tornem a la feina, quins somriures de bon dia podem dedicar.
Quins plats cuinarem i amb qui els compartirem.
I preparem un bon arròs negre el primer diumenge d’abril.

Vivim vides confinades, però la primavera esclata aliena a tot i a tothom.
I potser l’any que ve, tornarem a passejar i badar.
Comprarem el diari i farem el vermutet a la Plaça Eivissa.
Sentirem el murmuri dels carrers, malgrat res tornarà a ser com sempre.
Però nosaltres podem fer que siguin millors,
el següent i tots els primers diumenges d’abril.

Qui se'n recorda dels manters ara?

Article publicat al diari Públic, el 30 de març de 2020
Amb la crisi sanitària del COVID-19, les prioritats pel que fa a les preocupacions de ciutadania i institucions han canviat. Ja no parlem de seguretat, convivència, del Mobile, i tampoc del Top Manta.
La qüestió és que en la situació de confinament actual, és evident que els manters no tenen cap mecanisme per subsistir, tret de l’ajuda de xarxes veïnals, la recaptació de caixes de solidaritat per a persones en situació de vulnerabilitat, que malauradament seran cada cop més, o la campanya de recaptació d’aliments que estan fent a través del Banc Alimentari Manter. Aquests dies em venen al cap totes les reflexions que es van tenir en la taula de ciutat sobre la venda ambulant irregular que es va fer en el marc de l’Ajuntament de Barcelona i que vaig presidir.

També em venen al cap els discursos "bonistes" per part de determinats col·lectius i formacions polítiques amb un discurs "molt d’esquerres", que ens deien que havíem de ser permissius amb el top manta com a mètode de subsistència. Molt d’esquerres però poc resolutiu. Queda clar doncs, que la solució no era aquesta. Tal com vaig advertir en aquell moment, permetre realitzar aquesta activitat sense resoldre el problema de fons era i és la negació dels seus drets.

La situació ara és molt complicada per aquestes persones. No poden desenvolupar cap activitat de subsistència, no poden accedir a cap ajut públic, ni acudir a la sanitat pública per cap via ordinària i, en molts casos, conviuen en habitatges petits amb altres persones. I malgrat això, tinguem-ho en compte, la darrera iniciativa d’aquest col·lectiu és avui la reconversió de la cooperativa de roba Top Manta en un taller de confecció de bates i mascaretes per a personal sanitari, amb l’objectiu d’aportar el seu gra de sorra a la crisi del Coronavirus.

Cal ser ben conscients de les complicacions afegides que té aquest col·lectiu, si bé no és només un problema exclusiu dels manters. Això és extrapolable a qualsevol persona que viu en el nostre país sense tenir drets ni papers.

Ara probablement sorgirà un problema afegit. Quan a Europa aconseguim sortir de la crisi sanitària i entrem de ple en una crisi econòmica, mentre en altres països del món la crisi sanitària segueixi desbocada, quines decisions es prendran respecte al fenomen de la immigració? Tant de bo m’equivoqui, però la por de la ciutadania serà un arma implacable i efectiva per dificultar encara més l’arribada de persones que voldran fugir d’una realitat molt dura. I què passarà amb els que ja són aquí? Si no hi ha possibilitat de regularitzar la seva situació, quedaran als llimbs i probablement siguin carn de CIEs i repatriacions forçoses.

Arribem a una nova situació no prevista en què caldrà trobar solucions ara, ja que no hem estat capaços de fer-ho abans. La crisi del COVID-19 pot ser una excusa per retallar drets i llibertats i ens hi haurem d’esforçar molt per no perdre’n ni un. Ara bé, no ho resoldrem amb falsos discursos que queden molt bé de cara a la galeria, però que a l’hora de la veritat es mostren ineficaços. De nou haurem d’anar a l’arrel del problema i aprofitar la crisis per refer estratègies i donar als manters les oportunitats de regulació i integració que necessiten fent que ocupin l'espai que com a ciutadans mereixen dintre de la nostra societat.

dimecres, 18 de març de 2020

Cal un compromís per Ciutat Vella

Article publicat al Tot Barcelona el 2 de març de 2020
Resulta una obvietat, una realitat demolidora, que el districte de Ciutat Vella pateix una pressió més enllà dels límits suportables. Tot allò que preocupa els barcelonins i les barcelonines es multiplica per molt al rovell de l’ou de la ciutat. Pressió immobiliària, pressió turística, problemes de convivència, de salut pública i de seguretat que en els darrers anys s'han incrementat i que dificulten el dia a dia dels veïns i veïnes. Uns veïns i veïnes que, en molts casos, es plantegen marxar dels seus barris per poder viure més tranquils.

Davant d’aquesta realitat hem vist molts titulars anunciant plans de xoc per abordar tots aquests problemes, però aquesta plans de xoc acaben sent documents en paper que ho aguanten tot. No passen de ser declaracions d’intencions. És cert que s'han incrementat els efectius i les actuacions policials, però la realitat és que la policia, tant Guàrdia Urbana com Mossos d’Esquadra, intenten buidar amb cubells d’aigua un vaixell que s’enfonsa. Un bon pla de xoc, amb tota la dimensió d’aquesta expressió, ha de ser exigent i concret. En aquest cas, per a nosaltres, hauria de contemplar accions, almenys, des de 3 àmbits diferents però coordinats entre si.

En l’àmbit de la seguretat i la justícia ens hem de dotar dels instruments necessaris per exercir tota la pressió sobre les activitats il·legals i alhora agilitzar els processos judicials pel que fa a les ordres de registre i l’execució en els terminis d’enjudiciament. I per assolir-ho cal una cooperació entre els diferents cossos policials i judicials, amb un equip a dedicació exclusiva en l’àmbit de Ciutat Vella.

També calen mesures urgents en polítiques d’habitatge amb l’objectiu de reduir significativament el nombre d’habitatges i edificis buits i exercir un control molt detallat dels habitatges ocupats. En aquest sentit proposem la creació d’una oficina d’habitatge a Ciutat Vella dedicada en exclusiva a identificar els propietaris de pisos buits i mediar o negociar amb ells per tal de recuperar aquests habitatges amb la inversió pública necessària per dur-ho a terme. La figura dels visualitzadors de pisos turístics il·legals s’ha mostrat molt eficaç i creiem que també podrien realitzar aquesta funció d’identificació amb èxit.

Finalment cal coordinar de manera adequada tots els instruments socials i dotar-los dels recursos humans i materials necessaris per abordar de manera efectiva la reducció de danys i els problemes de convivència a l’espai públic, ampliant la plantilla de d’educadors i treballadors socials, incrementant el servei de neteja a l’espai públic, elaborant un pla comunitari amb les entitats del territori i creant un equip de mediació per abordar totes aquestes qüestions. L’externalització de molts d’aquests serveis dificulta la coordinació, però no ens podem limitar a allò que diuen els plecs de clàusules de contractació. Davant d’un problema extraordinari, calen mesures extraordinàries.

En definitiva, cal determinació, ambició i exigència. Però tot això ha d’anar acompanyat de pressupost i compromís. Ciutat Vella és el districte on tot comença. Aquí va començar a desenvolupar-se la nostra ciutat i aquí és on comencen tots els problemes, però si hi creiem -i nosaltres hi creiem-, i si treballem conjuntament, aquí és on poden començar també totes les solucions.