dijous, 4 de juny del 2020

La Rambla, zona zero de la nova Barcelona

Article publicat al Tot Barcelona el 4/6/2020
Estem, les barcelonines i barcelonins, orgullosos de la Rambla dels darrers anys? Crec sincerament que la Rambla ha deixat de ser un espai referent per a la gent de la nostra ciutat. L’hem deixada en mans de la massificació turística, dels creueristes, de l’especulació immobiliària i de tots els interessos creats arran d’aquesta globalització econòmica sense aturador. Bé, no seria just si no reconegués que encara tenim alguna possibilitat de canviar les coses gràcies a entitats com Els Amics de La Rambla i molts comerciants i entitats culturals i ciutadanes que han resistit durant aquests anys per no regalar-la del tot. Una Rambla que hem recuperat en ocasions concretes com la Diada de Sant Jordi o en activitats promogudes per les entitats ramblistes com ara El Tast de La Rambla o la Festa del Roser.
Era el segle XV quan, amb la construcció de la Muralla del Raval i la desviació del torrent que hi baixava, aquest espai va esdevenir ideal per al passeig i l’oci. La ciutadania va conquerir aquest escenari i va iniciar així la història d’un referent d’àgora ciutadana. Des de les execucions públiques al Pla de la Boqueria, la instal·lació de diverses ordes religiosos com els Caputxins, la construcció de palaus com el de la Virreina o el Palau Moja, la Rambla es va omplir d’activitat, de comerç, de passeig, de cultura, de religió.
El segle XIX va suposar un conjunt de canvis importants, també per a la Rambla, quan després de la guerra entre liberals i carlins i la revolta contra l’Església es va decretar la desamortització de Mendizábal. La recuperació d’espai urbà va permetre desenvolupar la plaça Reial, El Liceu i La Boqueria i, també, la instal·lació de la Font de Canaletes. Van arribar la revolució industrial, les floristes, l’Exposició Universal i la construcció del monument a Colom.

La Rambla es va convertir doncs, en l’epicentre i la inspiració de molts intel·lectuals com Gaudí, Dalí, Lorca… d’institucions culturals com El Liceu, El Capitol, El Poliorama o el diari La Ramblaque va donar lloc a les celebracions de les victòries del Barça a Canaletes. Quantes converses i reflexions de gran interès ciutadà s’han dut a terme a llocs com el Cafè de l’Òpera, als diversos restaurants de la plaça Reial o a la cocteleria Boadas? Quantes d’aquestes converses van canviar la realitat? Quantes històries han sorgit a la Rambla com la de la Monyos?

Malauradament, la Rambla també ha estat escenari i testimoni del terror amb atemptats com el del Liceu l’any 1893 o el més recent en plena avinguda l’any 2017.
En definitiva, la Rambla sempre ha estat referent històric per als barcelonins i barcelonines. Un lloc molt especial de la nostra ciutat i, per extensió, del nostre país. Motor de canvis transformadors i font de vivències que han ajudat a construir la Barcelona que coneixem.
La Covid-19 ha significat una aturada d’aquesta dinàmica. Sense turisme, les botigues de souvenirs i la restauració pateixen les conseqüències. Els equipaments culturals, també. Però més enllà de tot això també s’ha posat de manifest que als barris que voregen la Rambla, el Raval o el Gòtic, l’economia submergida i el treball precari eren font de subsistència de moltes persones que ara han de fer cua als menjadors socials. L’entorn de la Rambla és un mostrari de vides en risc d’exclusió, de persones sense llar, de drogodependents i de persones grans que viuen soles en habitatges molt degradats. Ara caldrà posar especial atenció a aquestes persones que pateixen les conseqüències de la crisi de manera molt més crua i directa, però no ens podem limitar a això.
La Covid-19 també ens ha ensenyat que hem de canviar moltes coses. Hem de transformar la ciutat en un espai de vida d’escala humana, d’economia més sostenible i equitativa des d’un punt de vista social. I en aquest sentit la Rambla és un espai d’oportunitat. Si volem que la ciutadania recuperi aquest indret magnífic hem d’actuar. Tenim molts projectes urbanístics, culturals, socials i econòmics sobre la taula pendents d’execució i ara és l’hora de dur-los a terme. És hora de posar tot això en ordre i prioritzar les accions. Necessitem canvis en el sector de la restauració que afavoreixin la qualitat per damunt de la quantitat. Menys tancs de cervesa i ‘paellador’ i més cuina mediterrània i internacional de qualitat i bons vins. Menys botigues de souvenirs i més comerç especialitzat en productes de qualitat. Necessitem projectes culturals sòlids i a l’abast de tothom i que la Rambla torni a ser l’epicentre urbà de la flor. Un lloc per passejar i aturar-se perquè hi passen coses de gran interès.
Podem fer de la Rambla el rovell de l’ou dels grans canvis a Barcelona, començant per ella mateixa i fent que aquests canvis s’estenguin com una taca d’oli als barris que l’envolten i, perquè no, a tota la ciutat i arreu del país. Però les coses no passaran per si soles. Hem de treballar ara els canvis de demà, amb plans d’usos que s’ajustin a aquest canvi de model, amb una transformació urbanística que permeti que passin coses positives a l’espai públic, amb un projecte cultural que aglutini tots els equipaments i es traslladi al carrer, amb polítiques d’habitatge al voltant de la Rambla i afavorint la transformació comercial. Podem fer-ho, però amb poder no és suficient, cal fer-ho. Fem-ho ajuntant forces amb les entitats ramblistes i amb totes les administracions i institucions que en formen part. Convertim de nou la Rambla en la zona zero dels grans canvis socials, en la Rambla dels barcelonins i barcelonines. Recuperem la Rambla i no ens la deixem perdre mai més.

diumenge, 5 d’abril del 2020

El primer diumenge d'abril





Surt el Sol a trenc d’alba,
passat un quart de set del matí,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.

Els carrers són en silenci
i en despertar esperes l’hora en que comencen a bullir.
Però cap a migdia, el soroll no arriba.
No s’escolten nens jugant, ni el murmuri de les terrasses.
No hi ha vermutets a la Plaça Eivissa,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.

Pensàvem que érem intocables.
Que els diumenges serien sempre diumenges.
Que les màscares serien només per al carnaval i els guants per a netejar.
Que podríem sortir a passejar, comprar el diari i badar mirant al nostre voltant,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.

L'amenaça d'un enemic invisible ens ha forçat a canviar-ho tot.
A no sortir de casa un dia de sol radiant.
A conformar-nos en veure les flors naixent des de balcons i finestres
enlloc de fer-ho als jardins i als parcs,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.

Una parada obligada, un moment per a reflexionar.
Per conèixer millor qui viu al nostre voltant
i saludar-nos i ajudar-nos sense esperar-ne res d'especial.
Per pensar si tots els avis han de ser en residències
i que rebin visites i rams de flors.
Com sempre passa el primer diumenge d’abril.

Un bon moment per mirar enrere i pensar què hem deixat de fer.
Quantes estones perdudes i quantes paraules no hem pronunciat.
Quants petons hem deixat de donar,
quan besar la persona que estimes és el millor que es pot fer,
el primer diumenge d’abril.
                                                                       .
Aplaudir cada dia aquells que ens cuiden sense esperar que siguin les vuit.
Abraçar qui necessita l’escalf sincer de ser abraçat. 
Preguntar a la veïna com està i en què la pots ajudar.
I preguntar-te què pots fer, per fer millor aquest
i tots els primers diumenges d’abril.

Preguntem-nos què volem canviar.
Quines vides volem viure, quins viatges volem fer.
Quan tornem a la feina, quins somriures de bon dia podem dedicar.
Quins plats cuinarem i amb qui els compartirem.
I preparem un bon arròs negre el primer diumenge d’abril.

Vivim vides confinades, però la primavera esclata aliena a tot i a tothom.
I potser l’any que ve, tornarem a passejar i badar.
Comprarem el diari i farem el vermutet a la Plaça Eivissa.
Sentirem el murmuri dels carrers, malgrat res tornarà a ser com sempre.
Però nosaltres podem fer que siguin millors,
el següent i tots els primers diumenges d’abril.

Qui se'n recorda dels manters ara?

Article publicat al diari Públic, el 30 de març de 2020
Amb la crisi sanitària del COVID-19, les prioritats pel que fa a les preocupacions de ciutadania i institucions han canviat. Ja no parlem de seguretat, convivència, del Mobile, i tampoc del Top Manta.
La qüestió és que en la situació de confinament actual, és evident que els manters no tenen cap mecanisme per subsistir, tret de l’ajuda de xarxes veïnals, la recaptació de caixes de solidaritat per a persones en situació de vulnerabilitat, que malauradament seran cada cop més, o la campanya de recaptació d’aliments que estan fent a través del Banc Alimentari Manter. Aquests dies em venen al cap totes les reflexions que es van tenir en la taula de ciutat sobre la venda ambulant irregular que es va fer en el marc de l’Ajuntament de Barcelona i que vaig presidir.

També em venen al cap els discursos "bonistes" per part de determinats col·lectius i formacions polítiques amb un discurs "molt d’esquerres", que ens deien que havíem de ser permissius amb el top manta com a mètode de subsistència. Molt d’esquerres però poc resolutiu. Queda clar doncs, que la solució no era aquesta. Tal com vaig advertir en aquell moment, permetre realitzar aquesta activitat sense resoldre el problema de fons era i és la negació dels seus drets.

La situació ara és molt complicada per aquestes persones. No poden desenvolupar cap activitat de subsistència, no poden accedir a cap ajut públic, ni acudir a la sanitat pública per cap via ordinària i, en molts casos, conviuen en habitatges petits amb altres persones. I malgrat això, tinguem-ho en compte, la darrera iniciativa d’aquest col·lectiu és avui la reconversió de la cooperativa de roba Top Manta en un taller de confecció de bates i mascaretes per a personal sanitari, amb l’objectiu d’aportar el seu gra de sorra a la crisi del Coronavirus.

Cal ser ben conscients de les complicacions afegides que té aquest col·lectiu, si bé no és només un problema exclusiu dels manters. Això és extrapolable a qualsevol persona que viu en el nostre país sense tenir drets ni papers.

Ara probablement sorgirà un problema afegit. Quan a Europa aconseguim sortir de la crisi sanitària i entrem de ple en una crisi econòmica, mentre en altres països del món la crisi sanitària segueixi desbocada, quines decisions es prendran respecte al fenomen de la immigració? Tant de bo m’equivoqui, però la por de la ciutadania serà un arma implacable i efectiva per dificultar encara més l’arribada de persones que voldran fugir d’una realitat molt dura. I què passarà amb els que ja són aquí? Si no hi ha possibilitat de regularitzar la seva situació, quedaran als llimbs i probablement siguin carn de CIEs i repatriacions forçoses.

Arribem a una nova situació no prevista en què caldrà trobar solucions ara, ja que no hem estat capaços de fer-ho abans. La crisi del COVID-19 pot ser una excusa per retallar drets i llibertats i ens hi haurem d’esforçar molt per no perdre’n ni un. Ara bé, no ho resoldrem amb falsos discursos que queden molt bé de cara a la galeria, però que a l’hora de la veritat es mostren ineficaços. De nou haurem d’anar a l’arrel del problema i aprofitar la crisis per refer estratègies i donar als manters les oportunitats de regulació i integració que necessiten fent que ocupin l'espai que com a ciutadans mereixen dintre de la nostra societat.

dimecres, 18 de març del 2020

Cal un compromís per Ciutat Vella

Article publicat al Tot Barcelona el 2 de març de 2020
Resulta una obvietat, una realitat demolidora, que el districte de Ciutat Vella pateix una pressió més enllà dels límits suportables. Tot allò que preocupa els barcelonins i les barcelonines es multiplica per molt al rovell de l’ou de la ciutat. Pressió immobiliària, pressió turística, problemes de convivència, de salut pública i de seguretat que en els darrers anys s'han incrementat i que dificulten el dia a dia dels veïns i veïnes. Uns veïns i veïnes que, en molts casos, es plantegen marxar dels seus barris per poder viure més tranquils.

Davant d’aquesta realitat hem vist molts titulars anunciant plans de xoc per abordar tots aquests problemes, però aquesta plans de xoc acaben sent documents en paper que ho aguanten tot. No passen de ser declaracions d’intencions. És cert que s'han incrementat els efectius i les actuacions policials, però la realitat és que la policia, tant Guàrdia Urbana com Mossos d’Esquadra, intenten buidar amb cubells d’aigua un vaixell que s’enfonsa. Un bon pla de xoc, amb tota la dimensió d’aquesta expressió, ha de ser exigent i concret. En aquest cas, per a nosaltres, hauria de contemplar accions, almenys, des de 3 àmbits diferents però coordinats entre si.

En l’àmbit de la seguretat i la justícia ens hem de dotar dels instruments necessaris per exercir tota la pressió sobre les activitats il·legals i alhora agilitzar els processos judicials pel que fa a les ordres de registre i l’execució en els terminis d’enjudiciament. I per assolir-ho cal una cooperació entre els diferents cossos policials i judicials, amb un equip a dedicació exclusiva en l’àmbit de Ciutat Vella.

També calen mesures urgents en polítiques d’habitatge amb l’objectiu de reduir significativament el nombre d’habitatges i edificis buits i exercir un control molt detallat dels habitatges ocupats. En aquest sentit proposem la creació d’una oficina d’habitatge a Ciutat Vella dedicada en exclusiva a identificar els propietaris de pisos buits i mediar o negociar amb ells per tal de recuperar aquests habitatges amb la inversió pública necessària per dur-ho a terme. La figura dels visualitzadors de pisos turístics il·legals s’ha mostrat molt eficaç i creiem que també podrien realitzar aquesta funció d’identificació amb èxit.

Finalment cal coordinar de manera adequada tots els instruments socials i dotar-los dels recursos humans i materials necessaris per abordar de manera efectiva la reducció de danys i els problemes de convivència a l’espai públic, ampliant la plantilla de d’educadors i treballadors socials, incrementant el servei de neteja a l’espai públic, elaborant un pla comunitari amb les entitats del territori i creant un equip de mediació per abordar totes aquestes qüestions. L’externalització de molts d’aquests serveis dificulta la coordinació, però no ens podem limitar a allò que diuen els plecs de clàusules de contractació. Davant d’un problema extraordinari, calen mesures extraordinàries.

En definitiva, cal determinació, ambició i exigència. Però tot això ha d’anar acompanyat de pressupost i compromís. Ciutat Vella és el districte on tot comença. Aquí va començar a desenvolupar-se la nostra ciutat i aquí és on comencen tots els problemes, però si hi creiem -i nosaltres hi creiem-, i si treballem conjuntament, aquí és on poden començar també totes les solucions.