Aquesta és una afirmació que podem fer amb rotunditat. A Espanya no li agrada que Catalunya sigui a l’aparador de l’esport internacional. No li agrada que ho faci a través d'esdeveniments amistosos (recordem l’afer del partit no disputat entre Catalunya i els Estats Units) i encara menys que cap selecció catalana sigui membre de ple dret de les federacions internacionals, sigui de l’esport que sigui.El cas de la Federació Catalana de Patinatge, per ser membre de la Federació Internacional va ser esperpèntic, fins al punt en que algunes delegacions de federacions d’altres països que estaven disposades a votar a favor de la incorporació de Catalunya van ser retingudes als aeroports per tal que aquestes no arribessin a temps per la votació. O les coaccions a nivell d’estat sobre alguns països per pressionar a les federacions respectives a no votar a favor de l’acceptació de Catalunya. Tot això, es clar, no surt als diaris. És més fàcil carregar contra algú, que en calent respon un SMS, encara que en un defecte de forma, per tot seguit llençar mentides com ara que les Seleccions Catalanes es fan en base a coaccions. Imagineu-vos per un moment, el que aquesta persona que reacciona d’aquesta forma ha hagut d’aguantar per aconseguir que a dia d’avui, tretze seleccions esportives catalanes siguin membres de federacions internacionals, en part gràcies a la seva tasca de lluita diària davant dels mètodes de l'estat.
Seguint amb el cas del patinatge, finalment la Selecció Catalana ha estat reconeguda per la Federació Americana i per tant, Catalunya disputa les competicions com a membre de ple dret al continent americà. Això fa que Europa i especialment l’estat espanyol facin un ridícul espantós i així encara els fa més ràbia. Tant que s’ha creat una lliga femenina espanyola d’hoquei sobre patins, que exclou els clubs catalans.
Ara tenim un nou cas, el de la Federació Catalana de Rugbi, que podria ser readmesa en la federació internacional, pendent de la sentència d’un tribunal parisenc i ara, es clar, la federació espanyola té declarada la guerra a la catalana.
També destacable el cas de la Federació Catalana de Bitlles, admesa per la seva homòloga internacional. Aquest cas, a més, ha marcat jurisprudència perquè el TAS (Tribunal d’Arbitratge de l’esport) va desestimar un recurs de la federació espanyola en el qual demanava revocar l’admissió de Catalunya. Un nou ridícul per a l’estat espanyol a nivell esportiu i un nou pas cap a la normalització de Catalunya com a país, a nivell de representació esportiva.
En clau interna, les federacions espanyoles intenten en molts casos, desbancar les candidatures catalanes presentant altres candidatures unitàries en contra, especialment en disciplines esportives en les que Catalunya té un paper molt destacat, com per exemple el tennis, l’atletisme o la natació. L’objectiu és clar: descatalanitzar aquests esports tot i que això vagi en perjudici de la qualitat esportiva i els resultats, com els casos de les federacions d’handbol i gimnàstica que darrerament han denunciat el maltracte que reben per part de les federacions espanyoles.
Tot plegat és lamentable, però respon al fet que l’estat espanyol té por de la representació esportiva de Catalunya a nivell internacional, i per tant no està disposat a tolerar-ho. Amb aquest objectiu utilitzaran les armes que calguin encara que sigui a costa de practicar joc brut. A casa nostra, un SMS omple pàgines a la premsa i els mètodes poc esportius de l’estat espanyol passen desapercebuts. De totes formes, hem iniciat un camí sense retorn i, partint de la lògica de que les federacions esportives són entitats privades i separades dels poders dels estats, acabarem disposant de moltes federacions catalanes reconegudes internacionalment. És qüestió de voluntat i temps.
