Made in China

Els productes “Made in China” queden en entredit cada vegada que un nou escàndol surt a la llum. Ara ha estat la llet en pols, que una corporació xinesa (patrocinadora dels Jocs Olímpics) ha adulterat utilitzant Melamina; una substància que simula un enriquiment proteínic, a canvi això sí, de convertir el que toca en tòxic.

Aquest cas ha agafat molt de ressò doncs ha afectat de forma seriosa a milers d’infants de la Xina, causant-ne a més algunes morts. Tot i la prohibició d’importar productes làctics d’aquest país, encara es podien trobar caramels de llet importats d’allà en algunes botigues regentades per xinesos, segons hem pogut llegir a la premsa aquesta setmana.

No ens ve de nou el fet que a Xina s’elaboren molts productes que no compleixen els requisits legals necessaris per ésser comercialitzats al nostre país. Cada any apareixen notícies relacionades amb joguines que contenen peces amb materials tòxics que han de ser retirades del mercat, o sabates i roba que produeixen reaccions al•lèrgiques en contenir materials que no estan homologats per a aquests usos.

El creixement de la Xina ha estat espectacular. En pocs anys ha passat a ser el segon país en potencial econòmic, després dels Estats Units. A més el flux migratori procedent de Xina arreu del món és un dels més importants i és pràctica habitual d’aquests emigrants establir empreses importadores de productes del seu país d’origen. El perquè es troba en el baix cost d’adquisició d’aquests productes a la Xina que, tot i afegir un marge de benefici important, tenen un preu de venda força més baix que el d’altres productes equivalents i elaborats per marques contrastades en els nostres països.

Xina és un país capaç de fabricar productes de qualitat, però ha irromput en els mercats occidentals amb l’objectiu de rebentar els preus amb productes de molt baixa qualitat i al final cal tenir en compte que el més barat, a la llarga, pot resultar més car. Per exemple, es poden comprar unes sabates per 15 ó 20 Euros però la vida d’aquestes sabates pot ser de només 3 mesos, quan per 60 Euros pots comprar-te unes altres que et duraran més d’un any a causa de la seva qualitat superior.

Aquestes negligències que es produeixen venen d’un mal control en els productes d’importació, que cal incrementar i millorar. També és important que les persones perjudicades per l’adquisició d’un mal producte ho denunciïn i que les organitzacions de consumidors restin atentes a aquestes males pràctiques de venda i instin a les administracions a garantir els drets dels consumidors, els horaris comercials i la qualitat dels productes que es posen al mercat.

Està molt bé que tothom pugui obrir i regentar un comerç al nostre país independentment de la seva procedència, però també és important que aquests compleixin les lleis que s’han fet per garantir una competència lleial. Els consumidors tenim sempre l'última paraula.

Trist cap de setmana

Aquest cap de setmana havia de ser festiu i un fet desgraciat l'ha convertit en un cap de setmana trist. L’accident d’ahir al Carrer Dante és dels que et deixen tocat quan te n’assabentes. Et deixa tocat perquè ha passat molt a prop de casa teva, et toca de prop perquè els afectats són els teus veïns. Et deixa tocat perquè saber que ha mort una nena de deu anys, gairebé la mateixa edat que el meu fill gran, és difícil d’acceptar. Et deixa tocat perquè ningú pretenia causar una desgràcia com aquesta i malauradament ha passat.

Ahir en els actes que es van fer de les festes d’Horta i avui als de la Mercè, s’ha deixat sentir aquest sentiment de consternació i colpiment. Des d’aquí l’única cosa que se m’acut és donar el meu condol a les víctimes, familiars i amics. Tant de bo es pogués retrocedir en el temps per evitar el que ha passat. Tant de bo que mai més torni a passar res com això.

La Barcelona Oberta d’ERC

El proper 11 d’octubre la Federació Regional de Barcelona d’ERC, afronta el seu congrés, del qual sortirà el projecte del partit a la ciutat per als propers quatre anys.

Tenim quatre pre-candidats a la presidència: l’actual president Oriol Amorós, la Ruth Carendell, el Xavier Florensa i el Jordi Eduardo. D’entrada vull expressar el meu respecte per tots quatre, doncs cadascuna de les candidatures que ha optat per presentar-se té la seva pròpia personalitat i els seus objectius. Crec que en el debat que s’ha obert de cara a aquest congrés, el respecte vers els altres ha de ser un element indispensable. Hem de ser conscients de que els objectius de tots i totes són, i de això n’estic segur, els mateixos: tenir un partit fort i avançar cap a la sobirania del nostre país.

La diferència està en com arribar a asolir aquests objectius. I és evident, que com tots i totes els i les militants que tenim opció a triar una d’aquestes candidatures tinc el meu posicionament. Alguns ja ho tenim clar ara, i d’altres que encara no, disposen d’una mica de temps abans del dia 10 d’octubre, que és el dia en que estem cridats a dipositar el vot per president o presidenta en les urnes dels nostres casals.

La meva opció, tal i com apunto en el títol d’aquesta entrada al bloc, és la de la Barcelona Oberta de l’Oriol Amorós. I aquesta no és una opció triada a l’atzar ni molt menys. La meva tria es basa en dos factors que per mi són determinants. En primer lloc aquest projecte no comença de zero; durant els darrers anys s’ha començat una bona feina, que tot i les errades que s’hagin pogut cometre (que se n’han comés), apunta a una línia de treball ferma i constructiva. En segon lloc estan les idees, que en opinió meva, han d’estar sempre per damunt de les persones, o si mes no dels personalismes. El programa de Barcelona Oberta està pensant en dos eixos fonamentals: el partit i la ciutat. Tots dos són importants, però en el cas de la federació de Barcelona, la ciutat té un protagonisme que no té en altres federacions regionals d’ERC, i és que aquesta és l’unica federació que només compta amb un únic municipi i, alhora, aquest municipi és la capital del país.

En qualsevol cas, és important diferenciar els dos eixos en un programa (el del partit i el del model de ciutat), i després d’haver estat una de les persones que ha tingut l’oportunitat de treballar en l’elaboració d’aquest programa, puc dir amb total satisfacció que s’ha aconseguit. Perquè aquest programa té present el model de partit, que ha de ser capaç d’afrontar els nous reptes i les noves eines de treball i de comunicació que les noves tecnologies ens han proporcionat, sense oblidar el potencial humà de la masa social del qual disposem. Una masa social que ha d’anar unida per aconseguir un partit fort. I perquè aquest programa té molt present quin model de ciutat volem, més oberta, més propera, i basada en els valors republicans i de capitalitat de Catalunya.

Us convido a tots i totes a fer una ullada a les propostes de la Barcelona Oberta. Espero que us il•lusioneu de la mateixa manera que ho he fet jo. Perquè ja és hora de deixar enrera els mals rotllos i apostar pels valors bàsics del nostre partit; aquells valors que ens van impulsar un dia a demanar l’afiliació política i en els quals creiem tots i totes: l’Esquerra, el Republicanisme i Catalunya.

L’Estelada oneja al Turó de la Rovira

Avui, 11 de setembre, l’Estelada s’ha hissat al Turó de la Rovira. Es tracta d’un acte que s’afegeix als molts que s’han fet arreu del territori català amb motiu del centenari del naixement de l’Estelada.

Després de les notícies de darrera hora, en què a ciutats com Girona o Vilafranca del Penedès la presència de l’Estelada ha estat vetada, tot i haver-se aprovat en plenari municipal que aquestes penjessin dels balcons, i la discusió sobre la presència d’aquesta en el balcó de la seu del districte de Gràcia on ahir a la tarda va ser finalment penjada, militants del Casal Josep Irla d’ERC a Horta-Guinardó, hem decidit de fer aquesta hissada al turó del districte més visible des de la ciutat.

A tret d’alba, veïns i veïnes dels diferents barris del districte d’Horta-Guinardó hem participat d’una acció pacífica i reivindicativa, en no compartir que a la capital del país i en un any com el del centenari de l’Estelada, aquesta no tingui presència a les nostres institucions.

Després, a les 10.30h hem participat de l’acte d’homenatge a Salvador Allende que cada any celebrem a la plaça que duu el seu nom al barri del Carmel. Enguany també fa cent anys del seu naixement. Com deia una pancarta que s’ha col·locat a la mateixa plaça: “dos símbols i un sol esperit: la llibertat”.

Notícia a l'ACN

Cal aparcar les lluites internes i centrar-nos en les necessitats del país

És temps de congressos regionals a ERC. Després d’un Congrés Nacional que va deixar moltes coses en suspens, tot i que va suposar un canvi de rumb substancial, però encara no prou definit, ara toca renovar les presidències i executives regionals.

Aquest procés arriba en un moment en que el país necessita de la unitat dels partits catalans, i per tant, és molt important que els partits, cadascun a casa seva, també mantingui la unitat interna vers aquesta qüestió. Vaja, que no podem dedicar-nos a discutir els afers interns mentre a Catalunya se li escapa un tren que tardarà molt de temps en tornar a passar.

Aquesta setmana els quatre sectors d’ERC han quedat reduïts, de moment, a tres. Això ha estat fruit de la unió de Reagrupament amb Esquerra Independentista, sota el nom de Reagrupament Independentista. Segons la direcció nacional d’ERC això serà possitiu perquè simplifica els interlocutors a l’hora de cercar l’equilibri i asolir el compromís que van prendre en el darrer congrés d’intentar unir els esforços i els noms de tots en una direcció que pretén ser renovada tan aviat com sigui possible.

Jo personalment, no comparteixo aquest punt de vista i suposo que al final el que pretenen tant Reagrupament com EI és intentar guanyar presència territorial, és a dir, guanyar tantes presidències com sigui possible, en espera de que el resultat final del finançament deixi el partit en una situació tan dolenta com la que vam tenir amb la retallada de l’Estatut i poder vendre aleshores que l’única opció vàlida a ERC és apostar per ells i estripar tots els acords de govern.

A mí, em sembla absolutament lícit aquest posicionament, tot i que no el comparteixo. El que desitjo és que no posem per davant les ànsies d’arribar a controlar la direcció del partit, a les necessitats primeres que tenen els catalans i catalanes, i que és evident que passen per gaudir d’un model de finançament que ens permeti “pagar a casa” els serveis bàsics per fer avançar l’estat del benestar a Catalunya; diguem-ne sanitat, educació, infraestructures, noves tecnologies, ajuts familiars, llei de dependència, etc.

En el cas concret de la Federació de Barcelona, ja comptem amb dues pre-candidatures que seran les de l’actual president, Oriol Amorós, i la de Reagrupament Independentista, que gairebé segur encapçalarà la Rut Carendell. Encara és una incògnita si hi haurà una altra candidatura més afí a la direcció nacional (diguem-ne sector Puigcercós) o si altres persones que apuntaven a presentar-se ho faran finalment. Per tant, a primera vista, sembla que la cursa fins al 10 d’octubre (data en que haurem de votar la presidència) i l’11 (data en que celebrarem el congrés regional) serà força igualada, si ens atenem als resultats que es van produïr a Barcelona en els darrers comicis interns (el superdissabte d’ERC).

Cal que prenguem consciència tots i totes, però especialment els candidats i candidates, de que no ens podem permetre una batalla interna que no sigui honesta. Hem de demostrar que la paraula unitat no la pronunciem només per quedar bé, si no que té un significat que en el context actual és tan especial com important. Si hi ha diverses candidatures, fantàstic. La pluralitat és un bon exemple de democràcia, però també ho és acceptar el resultat final d’uns comicis i el respecte cap a les altres formes de veure les coses.

En un partit com el nostre, hi ha un denominador comú que forma part de les prioritats de tots els “sectors”: el dret a l’autodeterminació i la via cap a la independència. Això no ho discuteix ningú. Si sóm capaços d’unir-nos al voltant d’una estelada, hem de ser capaços de trobar la manera en que tots i totes ens posem d’acord en un projecte comú per arribar a l’objectiu que, que a hores d’ara, fa que siguem militants d’ERC. La unitat serà més o menys fàcil en funció de la voluntat de tots i cadascun de nosaltres, començant per les assemblees locals.

Una Diada més reivindicativa encara

Aquest Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, tindrà un caràcter més reivindicatiu que els darrers anys, tot i que jo sempre he considerat aquesta data que celebrem cada any com una festa reivindicativa.

Històricament la Diada té el caràcter de reivindicar allò que vam perdre l’Onze de Setembre de 1714 (fa 294 anys). Des d’aleshores ençà, el sentiment de llibertat del poble català ha perdurat tot i els esforços fets per part de l’estat espanyol, però per contra, no hem estat encara capaços de recuperar els drets que vam perdre aquella fatídica data, que ara commemorem cada any. Per tant és, lògicament, una jornada reivindicativa.

Enguany però, hem d’afegir les reclamacions del present i per tant hi ha un missatge de plena actualitat. I és que l’estat espanyol ens està negant allò que el poble català va votar a les urnes: l’Estatut de Catalunya. Ja no vam aconseguir sortir-nos amb la nostra amb el text aprovat al Parlament de Catalunya i aquell va ser àmpliament retallat. I ara, a més, ens enfrontem a una nova amenaça de retallada al Tribunal Constitucional, que molt em temo ens deixarà el text final molt per sota del que vam aprovar a les urnes.

De fet, amb l’Estatut en plena vigència, l’estat ja ha incomplert amb el compromís d’arribar a un acord pel que fa al model de finançament, que s’havia d’asolir abans del 9 d’agost. Per tant ja fa un mes que estan incomplint amb aquesta part tan important de l’Estatut i no hi ha visos de que el tema s’hagi de resoldre en breu.

Caldrà veure fins quant resistirà la unitat de les forces polítiques catalanes, tant de bó fos fins al final. Aquesta és potser la darrera oportunitat perquè la política recobri un bon grau de credibilitat a casa nostra, però la sensació que tinc és que alguns partits resten a l’espera de veure quins moviments fan els altres per apuntar-se el punt. Més d’un té l’esperança de poder atribuïr-se el mèrit d’un acord descafeïnat que permeti salvar els mobles al govern de Zapatero i millorar lleugerament el que tenim ara.

Per tal de posar més difícil la decisió a aquests que intenten sortir-se’n per la porta de darrera, la societat civil ha organitzat diverses iniciatives i actes al voltant d’aquest tema, d’entre els quals destacaria per la seva originalitat el Grup Cada 9 a les 9, que proposa manifestar-se a les portes dels Ajuntaments cada dia 9 a les 9 del vespre per reclamar el model de finançament que fixa l’Estatut de Catalunya.

També cal destacar la manifestació convocada per la plataforma Sobirania i Progrés, que es farà per la Diada a les 17h a la Plaça d’Urquinaona, sota el lema “Som una nació, volem un estat propi” i que compta amb un ampli suport de la societat civil.

En un altre marc, enguany també celebrem el centenari de la creació de l’Estelada com a símbol de la independència catalana. De moment ja en són 65 els municipis que la penjaran al consistori i a més es preveuen molts més actes de caràcter reivindicatiu a títol individual amb diverses hissades de bandera en diversos cims del país i d’arreu del món.

Per tant aquesta Diada, a banda dels actes oficials i els dels partits polítics (Els d’ERC els podeu consultar aquí), compta amb un ampli ventall de possibilitats perquè cadascú pugui expressar-se amb llibertat, de forma pacífica i reivindicativa.

És el millor dia per demostrar que els catalans i catalanes no estem perplexos, el que estem és indignats amb la injustícia i el maltracte que ja fa massa anys que rebem per part de l’estat espanyol.

“Los girasoles ciegos”

Aquest cap de setmana he anat al cinema a veure aquesta pel•lícula i m’ha agradat força. Crec que el director, José Luis Cuerda, ha sabut treure bon suc a aquesta història. Una de tantes històries personals d’entre les que es varen produïr durant la dictadura de Franco.

Una dóna (interpretada per Maribel Verdú) que viu a Galícia amb el seu marit (Javier Cámara), el qual ha d’estar amagat a casa seva per evitar la “justícia” de la dictadura. Una filla que opta per fugir amb la seva parella a Portugal tot i estar embarassada. Un fill de 7 anys que ha de saber guardar els secrets de la família. I un diàcon aspirant a cura que pretén a tota costa fer seva la dóna, pensant que és vídua.

La veritat és que veient aquesta pel•lícula, com passa amb moltes altres que tracten els fets d’aquesta fosca i llarga època que ha viscut l’estat espanyol, es pot observar fins a quin punt l’església era afí al règim que li donava de menjar. Fins als pecats més cruels eren perdonats i amagats per tal de no afeblir l’Espanya “una, grande y libre”.

No és una pel•lícula per sortir rient, ni tampoc és de les més dures que he vist d’aquest gènere, però paga la pena de veure-la. Si més no, et fa reflexionar.