dilluns, 31 de desembre del 2007

Política i ètica (II)

Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual que en la meva darrera entrada, que correspon a la 1a part, ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menor mesura i sense excepció.

D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit. D’això en dono fe.

Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen molt bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió. Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai las!

Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.

De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en quí poden confiar i en quí no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinò que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties. I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels desptatxos.

I aquesta mena de coses, que tard o d’hora se saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien. Que allò que van veure durant vint-i-tants anys, continua passant ara que governen les esquerres. I això és com una mena de mal rotllo que va baixant i que evidentment es deixa notar al carrer.

I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perque són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil. I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.

Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica i la política vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els fa falta una bona purga. La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives nacionals durant el 2008. Els qui haguem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya. L’any en què s’haurà de veure si l’horitzò 2014 és una utopia o una realitat palpable. De tots en dependrà.

diumenge, 30 de desembre del 2007

Política i ètica (I)

Hi ha una mena de polítics que ens dediquem a això de la política, després de dedicar-nos vuit o més hores a la nostra professió, que en molts casos és una activitat molt diferenciada de la política. Suposo que això és en certa manera una vocació.

Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant els altres i que evidentment ho fan per vocació.

Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i que ens agradaria gaudir.

I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una gran ciutat com la nostra, des dels barris i des dels districtes. Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent dels barris, creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).

És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.

Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només els nostres i el que diu la premsa, ens pujem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles. Això és així en part i negar-ho seria absurd.

Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debó comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen i iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raò. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.

Per exemple, tú pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tesitures:

En primer lloc, això depén només de personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar quí es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.

En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paralela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.

En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.

També pot succeïr, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.

I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important és que haurà prosperat.

Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder asolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.

Aquesta primera part, és una mena d'homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laboren a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.

I fins aquí la primera part d’aquesta mena de reflexió de cap d’any sobre la política i l’ètica. En la segona part parlaré de la política “no amateur”.

dijous, 27 de desembre del 2007

Nou espai independentista

Els independentistes catalans estrenem avui un nou espai. Es tracta d'un bloc col·lectiu on diversos autors aniran expressant les seves opinions amb un eix central: l'independentisme.

Aquest nou bloc anomenat "Jo vull la independència", neix amb la idea de ser un modest aparador per tots aquells que vulguin dir la seva, compartint un mateix espai i sense consignes de cap mena. Aquest pretén ser un espai de lliure expressió, espontani i fet per gent de diversos colors que tenen un objectiu compartit. Gent que vol formar part d'una Catalunya sobirana. Gent que vol formar part d'un país que pugui decidir per sí mateix el que vol ser.

L'objectiu principal és crear un espai d'opinió i de debat sense regles, però amb respecte cap a totes les opinions. Un lloc amb diversos punts de vista sobre el què passa al nostre país i el cóm volem que sigui aquest en el futur.

Si voleu formar part d'aquest projecte, enllaceu amb el bloc, i podeu sol·licitar l'alta per ser un dels col·laboradors. I si voleu participar de forma més reduïda, ho podeu fer a través dels comentaris.

Espero que trobeu en aquest bloc, un lloc interessant per a visitar de tant en tant.

dissabte, 22 de desembre del 2007

La tradició dels "Pastorets"

Avui he començat els Nadals amb un clàssic. Els "Dimonis i Pastorets". Aquesta genial representació que ens ofereix els Lluïsos d'Horta és de les que valen la pena de veure. Entre pastorets, dimonis, fúries i àngels deuen de ser prop de cent persones les que participen en aquesta obra. Francament no té desperdici, des que la Dora Serra obre la funció fins l'escena final d'adoració del nen Jesus, passant per totes les corredises i ensurts de fúries i dimonis i les aventures i desventures de dos pastorets que són genialment interpretats. Afegiré que un dels meus fills fa de fúria, això és passió de pare.

Ha estat una tarda molt ben aprofitada als Lluïsos i demà repetiré. Per demà diumenge hi ha dues funcions més i és que els Pastorets dels Luïsos d'Horta són al nostre barri com el Bruce Springsteen a Barcelona. Esgoten les entrades en qüestió d'hores i per això els actors, actrius i tècnics ens oferiran una funció extraordinària demà a les 12 hores, a més de la que ja estava programada per les 18 hores. Enhorabona per l'èxit i per l'excepcional resultat de la vostra feina.

Events i costums com aquest han de ser preservats i potenciats, doncs estan molt arrelats a la nostra cultura. No és una qüestió religiosa, al menys no únicament. És una qüestió de conservar els trets culturals del nostre país.

Ens trobem en un moment en que la laicitat està a l'ordre del dia, i estic d'acord en que la religió no ha d'interferir en les nostres vides, tret que aquesta sigui la nostra opció. Caldria valorar però, si una funció com els pastorets, un pessebre vivent o un pessebre en una escola ja sigui pública o privada, són només una manifestació religiosa o alhora formen part del nostre patrimoni cultural, com ho són les sardanes o els castellers i el tió.

Si a tot això afegim que estem important tradicions alienes com els Santa Claus escaladors de balcons i les decoracions exteriors megalluminoses en balcons i façanes al més pur estil iankee, doncs potser que comencem a valorar el que ens és propi. No fos cas que en un futur la Feria d'Abril, el Rocio i la festa del xai dels musulmans tinguin més trascendència que la Diada de Catalunya i el dia de Sant Jordi.

Per acabar us diré que tot i que sòc republicà, per Nadal em quedo amb els Reis Mags.

Bones Festes a tothom!!

divendres, 7 de desembre del 2007

Els socialistes no tenen arguments per justificar-se

És obvi. Els socialistes estan absolutaments descol·locats respecte a l'èxit que va tenir la manifestació de l'1-D. Els arguments que dóna per exemple, el "cínic" d'en Joan Ferran: "6.900.000 catalans van optar per no anar a la manifestació" ho deixen ben clar. Això és parlar per parlar i costa de creure que una persona amb un càrrec com el seu digui tot el què està dient.

Llavors, per aquesta regla de tres, tota la gent que va optar per no anar a la manifestació contra la Guerra de l'Irak, debia d'estar a favor. Aleshores no se'l va sentir dir res al "cínic" d'en Ferran, ni tampoc a cap portaveu socialista.

No pot ser que es giri l'esquena als ciutadans i ciutadanes de Catalunya titllant-los de seguidors d'uns, que segons "el cínic", "juguen a competir en el terreny del sobiranisme i propicien plataformes i plataformetes".

No pot ser que a la ciutat de Barcelona, es passin pel "forro", les proposicions i mocions fetes i guanyades per l'oposició i tirin pel dret amb el seu programa sense tenir en compte l'opinió de la majoria de l'Ajuntament.

No pot ser que a la "capital del reyno", es permeti maltractar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb una pèsima gestió i que alhora no se sancioni als responsables com la ministra de foment, que es mofa de l'enrenou generat i a sobre se li dona tot el suport institucional del "Gobierno de España".

Aquesta supèrbia, al final els acabarà passant factura i jo, modestament, me n'al·legraré.

dijous, 6 de desembre del 2007

Les crostes dels socialistes





Darrerament els socialistes s'estan deixant anar, més enllà del que ja ens tenen habituats, que no és poc.

Per una banda tenim el "buenazo" del José Bono que assegura que ha tornat a la política perquè ja no es negocia amb ETA i perquè a Catalunya ja no és president en Maragall!!!. Doncs és una llàstima que els socialistes no trobin a ningú millor que ell per a la llista de Toledo. Deuen tenir la pedrera molt malmesa perquè vaja peça posen de cap de llista.

A més tenim les declaracions fetes a El PSOEriódico pel seu portaveu adjunt al Parlament, un element que es diu Joan Ferran. És d'aquelles persones que amb la cara paga i quan parla ja no deixa lloc als dubtes. Aquest personatge té el "cinisme" de dir que TV3 i Catalunya Ràdio tenen una crosta nacionalista. Textualment diu "Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores com volen, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides perquè la gent es manifesti contra això o allò altre. Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l'star system engreixat en l'últim quart de segle. No veto l'opinió, però aquesta ha d'estar clarament diferenciada de la informació i anar contrapesada amb opinions de signe divers".

No parlava de la COPE, no. Parlava de Catalunya Ràdio. En llegir això em vaig quedar "garrativat i esmaperdut". Passada la indignació inicial vaig adonar-me de dues coses. La primera és que els socialistes no han sabut encaixar l'èxit de la manifestació de l'1 de desembre, i això els ha deixat en una posició molt incòmoda al quedar-se al marge d'aquest massiu moviment popular. La segona és que abans de que s'apliqui la reforma de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ja estan posant pressió damunt del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, actualment en mans d'ERC. Deuen tèmer que s'apliquin criteris com els que van dur a l'èxit la presència de Catalunya a la Fira de Frankfurt.

De fet en alguns blocs de militants del PSC ja es veu que les declaracions d'aquest cínic personatge no són ben rebudes per tothom dins del seu partit. Potser hauria de reflexionar amb quí van acceptar els socialistes formar govern, per fer president en Montilla. I si no li agrada ser portaveu adjunt d'un partit que governa amb un soci independentista, doncs que plegui.

Declaració del grup d'ERC Horta-Guinardó sobre Collserola

us deixo tot seguit el text de la declaració de grup que vam llegir en el plenari del districte el dilluns, 3 de desembre:

"Històricament, la ciutat de Barcelona i la resta de municipis que llinden amb la serra de Collserola, han fet ús d’aquest espai per a fer reserves de sól amb l’objectiu de construir habitatges, equipaments i infraestructures. La nostra ciutat i les poblacions circundants d’aquest espai natural han volgut continuar creixent a costa de sacrificar hectàrees i més hectàrees de verd, de pins, d’alzines, d’espècies autòctones i de biodiversitat.

Amb el pas dels anys, la societat catalana ha anat prenent consciència de la necessitat de preservar els espais naturals que encara ens queden. S’han impulsat polítiques que afavoreixen la sostenibilitat des de la perspectiva de gaudir d’un medi ambient que garanteixi aquest concepte, que és un concepte de vida, però encara queda molt terreny per recòrrer. Sovint els interessos de preservar la natura s’enfronten amb els interessos de fer crèixer els nostres barris i viles, de tenir infraestructures que ens facilitin les connexions interurbanes, en definitiva del progrés econòmic.

En el cas de Collserola, el problema ha estat especialment greu, arribant a un punt crític que ha de servir-nos per marcar el punt d’inflexió. El creixement dels municipis que l’envolten, la construcció d’urbanitzacions, les infraestructures i túnels que s’han construit, polígons industrials, etc. han acabat posant en seriòs perill un espai natural que és alhora molt necessari per oxigenar una regió molt densament poblada i industrialitzada.

Recentment, la xarxa Natura 2000 va fixar els límits per delimitar les zones que han passat a formar part del Pla d’Espais d’Interés Natural a Collserola. I ara, en aquests moments la conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya ha elaborat una proposta per a la creació del Parc Natural de Collserola, en la que queden absorbits els accessos previstos per al Túnel d’Horta.

Tot i això, l’ajuntament de Barcelona pretèn fer una tala d’aproximadament 200 alzines en un espai que ocupa una hectàrea al costat del parc d’atraccions del Tibidabo, perquè aquest amplii la seva oferta amb una muntanya russa.

En la darrera comissió d’urbanisme de l’ajuntament de Barcelona es va presentar una proposta per retirar el projecte de l’ampliació del parc d’atraccions que va comptar amb el suport de l’oposició municipal (CiU, PP i ERC) i on el PSC va votar en contra, per tant a favor de mantenir el projecte i ICV-EUiA es va abstenir. Això ens preocupa especialment, doncs el govern de la nostra ciutat que compta amb un grup municipal amb vocació ecologista, no es capaç de garantir polítiques de sostenibilitat en un tema tan important i clar com aquest.

En per aquests motius que el Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, presenta la següent DECLARACIÓ DE GRUP:

PRIMERA. El grup d’Esquerra Republicana de Catalunya està a favor de retirar el Túnel d’Horta del Pla General Metropolità i del Pla Territorial d’Infraestructures de Catalunya, amb l’objectiu de preservar aquest espai sense la construcció d’aquesta infraestructura, dins del futur Parc Natural de Collserola.

SEGONA. Fem una crida al Govern del Districte, així com a la resta de grups municipals que formen part del Consell del Districte, a unir esforços per tal d’instar al Govern de la Ciutat a la retirada d’aquesta infraestructura prevista en el PGM de 1976, per tal de:

- Garantir la conservació de l’espai de Collserola que llinda amb el nostre disricte.

- Evitar la fragmentació del parc Natural en diferents illes, per la intersecció de la xarxa viària prevista (túnel d'Horta, túnel Central, via de Cornisa...), amb greus conseqüències ecològiques i els problemes de mobilitat i d'intercanvi genètic de la flora i fauna del parc.

- Evitar la Fragmentació del corredor biològic Sant Llorenç-Collserola. El manteniment de la Via Verda és essencial per a la supervivència de les espècies que habiten aquest espai. Construir el túnel suposaria la pèrdua d'aquests espais naturals i hàbitats i conseqüentment, de les espècies animals i vegetals que hi viuen.

- Evitar la contaminació acústica, lluminosa i paisatgística que suposaria.

- Respectar la voluntat dels veïns i veïnes d’Horta, que una vegada i una altra han mostrat la seva disconformitat amb el projecte.

TERCERA. Considerem que hi ha diverses alternatives vàlides i millors que el túnel d’Horta, per incrementar els enllaços ferroviaris entre Barcelona i el Vallès, com per exemple el corredor del Besòs i la posada en marxa del tram ferroviari Papiol-Mollet, i que per tant aquestes alternatives juntament amb d’altres basades en el transport públic han de ser estudiades a fons, per solucionar les mancances que en l’àmbit de mobilitat té la nostra ciutat i el seu entorn."

El PAD d'Horta-Guinardó s'ha aprovat. Ara s'ha de dur a terme.

En el plenari de dilluns passat, 3 de desembre, es va aprovar el PAD amb els vots a favor de PSC, ICV-EUiA i ERC. Es tracta d'un PAD que respecte a la proposta inicial ha millorat i molt.

ERC ha votat a favor d'aquest PAD per dos motius. El primer, perquè de les 200 propostes que vam fer en el nostre document d'aportacions, 43 han estat incorporades i a més d'aquestes, més d'un centenar formen part del document final, encara que de forma més diluïda. I en segon lloc, perquè ha hagut voluntat d'acord amb ERC per part del districte. Això s'ha notat especialment en el nivell de detall d'alguns punts. No és el mateix dir que es donarà suport a la presència de cultura i llengua catalanes ens els actes subvencionats pel districte que dir que es garantirà; no el mateix parlar de mesures sonorreductores en general, que parlar en concret de la ronda del Dalt; no és el mateix dir que s’estudiarà el futur de la piscina de les Llars Mundet, que dir que es farà comptant amb l’opinió de veïns i veïnes; no és el mateix dir que s’impulsarà l’enderroc del viaducte del Baix Guinardó, que dir que es farà recuperant aquest espai per fer-lo més amable i transitable per a les persones; no és el mateix dir fer l’estudi per la reordenació del trànsit i la remodelació urbana de la rambla del Carmel, que dir que es farà per tal de millorar la connexió dins del barri, suprimint les barreres actuals, pacificant el trànsit i ampliant les zones verdes i les destinades a vianants.

El resultat és que al final de la negociació, que no s'ha resolt fins a la darrera setmana, hem capgirat la nostra intenció de vot, ja que les darreres propostes que vam defensar han passat a formar part del PAD definitiu.

Ara, tal com vam advertir en el plenari, això no suposa un xec en blanc per al govern del districte. A partir d'aquest moment passarem a exigir que tot el què s'ha aprovat sobre paper, arribi a la ciutadania. Al final del període de govern haurem de passar comptes i esperem que el nostre grau de satisfacció no decaigui.

Després va ser aprovat el pressupost. Cal dir que en les intervencions de PP i CiU van haver moltes i greus imprecissions. En el cas del PP, el seu regidor adscrit Jordi Cornet, va intentar parlar del pressupost a nivell de ciutat quan el que estàvem debatint era el pressupost del districte. A més es va fer un embolic barrejant dades de la Llei de Dependència que corresponen a inversions de la Generalitat de Catalunya. Pel que fa a CiU, el seu portaveu va fer al·lusió a l'impost d'activitats econòmiques (IAE), sense adonar-se'n de que aquest impost ja no existeix a la nostra ciutat. Tot plegat, intervencions sense cap ni peus que van fer allargar el plenari fins a 4 hores i 28 minuts. Una maratò.

També es van aprovar els PMU de Teixonera 2, La Clota Reordenació, La Clota Conservació i la modificació en la ubicació de Can Marcet. Respecte a aquests punts ens vam abstenir en els dos projectes que tenen a veure amb La Clota. El motiu, que encara no s'han respost. Tot just fa dos mesos es va apartar de l'ordre del dia aquests projectes perquè encara estàven en període d'al·legacions. Ara, tot i que el període d'al·legacions s'ha exhaurit, aquestes no han estat contestades i per tant, entenem que la situació és idèntica a fa dos mesos. A més, les al·legacions podrien suposar canvis importants sobre la proposta inicial.

Al final del plenari, ERC vam fer lectura d'una declaració de Grup sobre Collserola i el Túnel d'Horta.

diumenge, 2 de desembre del 2007

El dia després

Ahir va ser un dia excepcional per als que vam anar a manifestar-nos, acudint a la convocatòria feta per la Plataforma pel Dret de Decidir. El lema, complicat, "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!", va esdevenir un clam popular molt més senzill i directe: "In-de-pen-dèn-ci-a". Una reclam d'independència que es basa en les mancances que tenim en infraestructures, en sanitat, en educació, en accès a l'habitatge, en poder adquisitiu, en el molt que s'ha de treballar per guanyar-se les garrofes i no arribar a final de mes, en els peatges que hem de pagar. I tot això per què?. Perquè són quasi 20.000 Milions d'Euros els que se'n van de Catalunya per no tornar. Més de 2.500 Euros que es deixen d'invertir per cada ciutadà del nostra país. Això són molts diners.

Al llarg de la marxa es van veure pancartes i es van corejar consignes en favor del dret a l'autodeterminació, de rebuig a l'espoli fiscal, del maltracte general de l'estat respecte a Catalunya i es va reclamar la publicació de les balances fiscals (per enèsima vegada).

La presència d'entitats i partits va ser molt destacada, tot i que no tots van acudir per reclamar la mateixa cosa. Però el que va quedar prou clar és el malestar general de la societat catalana amb l'estat espanyol. Les absències destacades dels sindicats i per descomptat del PSC a nivell institucional, perquè a nivell personal van anar força militants i votants del PSC també; això s'ho hauran de fer mirar els dirigents socialistes a Catalunya. I els sindicats no van acudir a defensar els drets de la clase obrera, la més afectada pel caos ferroviari. Crec que socialistes i sindicats han perdut molt de prestigi distanciant-se d'una reclamació justa i necessària.

Per contra, presència destacada de partits de diferents corrents, ERC, CiU, ICV, EUiA, CUP; de persones significades del món de la cultura i de la societat civil, dels ex-presidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall... i el millor de tot 700.000 persones segons dades de l'organització, 1 de cada 10 catalans i catalanes. Com sempre ball de xifres de 200 a 700 milers, però els que vam anar-hi tenim aquella sensació de les grans manifestacions (18 de febrer, "no a la guerra",...), aquelles en que no importa el nombre de persones, érem molts, moltíssims i amb això ja n'hi ha prou.

I ara què? la gent ja ha dit la seva, però quí ens escoltarà?. A Espanya la notícia no ha tingut gens de ressó. La notícia de l'assassinat d'un guàrdia civil per part d'ETA ha silenciat del tot la manifestació d'ahir. Lamentablement a més d'un li deu d'haver anat bé. Aprofito aquesta nota per fer la meva condemna personal al crim comés, no vull que es malinterpreti la meva opinió. Fins i tot TV3 (la teva?) va posar en primer lloc la notícia d'ETA, abans de la crònica de la manifestació de la capital catalana, emmudint d'entrada la veu de les 700.000 persones que hi van anar. Això és lamentable.

Els diaris del dia, tret d'El Punt i l'Avui deixen en segon terme la macromanifestació. I a Espanya res de res, senzillament no ha passat res, silenci absolut.

Queda clar que l'opinió de la gent del nostre país no interessa gens ni mica als que manen a Madrid. Em queda l'esperança de que sí interessi als que manen a Catalunya, i que d'una vegada per totes es defensin de forma unitària els nostres interessos a la metròpoli madrilenya, mentres aquí posem unes bases sòlides per després del 2010 fer el camí sense retorn cap al dret de decidir i si pot ser abans del 2014 millor que millor.

Ahir vaig comprobar que hi ha moltíssima gent farta d'Espanya. El problema és que alhora estan farts dels polítics de casa. Si aparegués una persona o un partit capaç de liderar aquest moviment, capaç d'aglutinar el sentiment de diverses fonts, capaç de mobilitzar el vot dels catalans i catalanes cap a la independència sense fisures en el seu discurs, aquesta persona i aquest partit s'endurien el premi de liderar el país. Tant de bó que aquest partit sigui Esquerra Republicana de Catalunya. Tant de bó siguem capaços de transmetre aquest missatge i de dur-lo a terme.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Les febleses del govern municipal de Barcelona

Ha quedat demostrat que hi ha temes concrets en que els dos socis de govern actuals no es posen d'acord. Això és perfectament comprensible, el que no acabo d'entendre és que els dubtes no es resolguin fins al darrer moment i es faci de manera improvisada i atavalada.

Dijous passat en comissió a l'Ajuntament, es va votar una proposta per retirar el projecte d'ampliació del parc d'atraccions del Tibidabo per fer-hi una muntanya russa. Això representarà la tala de dos centenars d'alzines que ocupen una superfície de més d'una hectàrea, just en un moment en que s'està intentant convertir Collserola en Parc Natural.

Doncs el resultat de la votació va ser que ERC, CiU i PP van votar a favor de retirar el projecte, el PSC en contra i ICV-EUiA es va abstenir. De tots els vots possibles per part dels ecosocialistes el d'abstenció és el que entenc menys, perquè si haguésin votat a favor de retirar el projecte ho hagués entès molt millor i fins i tot m'hauria instat a felicitar-los.

Això em fa pensar que el fet de que hi hagi una coalició al govern considerada ecologista no ens garanteix que s'apliquin les mesures oportunes en temes mediambientals.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Catalunya està lligada de mans

Responent a la invitació del Marc Arza en el meu darrer post, avui us donaré el meu punt de vista sobre les possibilitats executives de Catalunya.

Actualment tenim un govern del PSOE a l’estat espanyol i un govern d’Entesa amb PSC – ERC – ICV-EUiA. A priori això hauria de ser un escenari ideal per al desenvolupament de polítiques i inversions que el nostre país necessita. Però a l’hora de la veritat el govern del PSOE ens ha demostrat que no és ni de bon tròs una bona opció per als interessos de Catalunya. En qualsevol cas és l’opció menys dolenta. L’única cosa que aconseguim és que el PSC s’hagi de desmarcar del govern català sempre que aquest ha de tocar el crustó al govern espanyol. Vegi’s per exemple la petició de dimisió de la incompetent ministra de foment. I ja pot anar el president Montilla a fer advertències a Madrid, que allà no en fan ni cas. La seva conferència ha tingut més ressó a casa nostra que no pas allà.

Suposem, per contra, que a Catalunya el govern fos de diferent color;: Per exemple CIU – ERC. Llavors el govern espanyol del PSOE encara seria més hostil amb la nostra causa. Vegi’s per exemple la política socialista vers Euskadi.

I si el govern català fos dirigit per la tants cops nomenada “Sòcio-vergència”. Llavors el govern de Madrid i els dos grans partits catalans estarien en la seva salsa. Tots a mantenir-se en les seves cadires i de fer avançar Catalunya res de res. Això sí, la majoria de la premsa ens faria tornar a l’oasi català. I en aquest cas la paraula oasi cobra un significat ben diferent als oasi que aporten vida i riquesa enmig del desert.

L’altra opció és que el govern espanyol sigui de dretes, és a dir que mani el PP. No cal que us digui jo quin és el posicionament del PP respecte a Catalunya. Ja ho han fet ells mateixos durant molts anys, i no crec que guanyar les eleccions els giri el cervell d’un dia per l’altre.

Per tant, vist el panorama polític actual i amb les previsions del que hi haurà a molts anys vista, si realment volem que Catalunya faci passes endavant de prou significació, aquestes hauran de venir de decisions preses al Parlament de Catalunya, i aquestes decisions hauran de tenir un caire sobiranista. No n’hi ha una altra.

Davant d’aquest repte quines opcions tenim?.
- El govern d’Entesa pot ser-ne una, sempre i quan el PSC es desmarqui del PSOE, i això no crec que sigui possible en molts anys.
- Una altra, és que ERC i CiU acostin posicions en els temes nacionals i formin govern (si poden) el 2010. Això ens convertiria en un segon Euskadi per a Espanya.
- La opció de la sòcio-vergència seria la tomba de les aspiracions catalanistes.
- Encara hi ha una darrera opció en la que també s’hauria de pensar: ara mateix els vots d’ERC i ICV-EUiA junts suposarien la segona força política de Catalunya, i aquest és un terreny poc o gens treballat.

En definitiva, crec que amb el que tenim, ara per ara, és impossible fer gaire cosa més. Estem lligats de mans. Cal començar a treballar de veritat perquè se sumin prous forces polítiques al projecte sobiranista de Catalunya, doncs és la única via que tenim per prosperar amb contundència. El 2014?, crec que la data ens ve molt justa, però els resultats del 2010 i el tarannà dels quatre partits catalans de tradició democràtica, PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA, marcaran i molt el futur de Catalunya. Si esperem molt més, pot ser serà massa tard.

Només tinc clara una cosa. Per que el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum per l’Autodeterminació, Esquerra haurà de ser un partit fort, ben asentat i amb les idees clares. Anem per feina, doncs.

divendres, 16 de novembre del 2007

El costat humà del rei

Ahir estava dinant amb uns amics i es clar, enmig de la conversa vam dedicar una estona a conversar sobre l’escena del monarca i el “por qué no te callas”. Aquesta és la frase del mes. Bé, doncs un dels meus amics té una teoria sobre la reacció del rei.

Aquesta teoria té fonament en els diversos àpats i còctels que es donen en aquesta mena de cimera. La referència segurament la podem trobar en algun àpat de similars característiques al qual haguem assistit. Segons com t’agafa el cos, després d’un got de vi i un xupito de whisky pots tenir una pujada i/o baixada de tensió sobtada, popularment coneguda com a “pet”, en el decurs de la qual ets capaç de fer callar al Chaves, al rei, i a qualsevol que se’t posi pel davant si perds els papers, de la mateixa manera que ets capaç d’explicar un d’aquells acudits o anècdotes que només et fan gràcia a tú mateix. Només cal recordar la famosa roda de premsa que va fer en Sarkozy després de reunirse amb el Vladimir Putin, tot i que jo amb en Putin no sé si compartiria una copa, no fos cas que enlloc de vodka hi posés Polonio 210. Si ho preferiu podeu recordar aquell sopar de cap d’any o aquell casament en què més animats de l’habitual vau prendre una copa de més i vau fregar el ridícul. Això sí, us ho vau passar molt bé. Doncs aquesta és la mena de “pet” a la que em refereixo. En fí, només és una teoria però a mí em sembla divertida i humana, com el rei.

Suposo que la gent veu més fàcil criticar un president com el Sarkozy o qualsevol altre quan perd les formes i resulta més difícil criticar un rei. Això és totalment contraposat a la dita de que “el treball dignifica”. A mí per contra m’acosta una mica més al costat humà del rei.

Espero que si algun jutge, per error, cau en aquesta pàgina no m’ho tingui en compte. Que pensi que només és una teoria. Ademés la justícia ja està prou saturada com per carregar-se de més feina amb tonteries així. Anant pel camí que van, acabaran empresonant algú per encendre una barbacoa amb el Diez Minutos o l’Hola, pel fet de contenir imatges de la família reial.

Salut i República!

dimarts, 13 de novembre del 2007

Alguna cosa s'està movent

Després d’uns quants dies sense dir “ni ase ni bèstia” en aquest espai, avui torno a la càrrega blocaire. La verirat és que aquestes dues setmanes han estat intenses, tan pel que fa a l’àmbit local (estem en ple procés de participació del PAD), com pel que fa a l’àmbit nacional i internacional (Rodalies, Hoquei català, els nervis monàrquics, …).

Pel que fa a la blogosfera una de freda i una de calenta. La calenta és que la Xarxa de Blocs Sobiranistes arriba al seu primer aniversari amb més de 500 blocs inscrits i que amb aquest motiu farà la seva presentació pública el proper 28 de novembre a les 19.00 hores a la sala d’actes d’Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona. La freda és que l’il•lustre blocaire i alhora director de l’ACN, Saül Gordillo està de baixa per una sobtada apendicitis. Des d’aquí li desitjo una ràpida recuperació, es troben a faltar les seves opinions sobre els temes d’actualitat.

Em deixo moltes coses, però tampoc escriuré sobre tots aquests temes avui, per tant em limitaré a escriure sobre aquestes espurnes que comencen a avivar les veus de destacades pesones i entitats catalanes.

Precedents d’aquests dies: el president Montilla dona un toc d’atenció a Espanya en una conferència a Madrid; el president de Foment del Treball diu que hi ha un greuge comparatiu en les inversions Madrid vs Catalunya; la Plataforma pel Dret de Decidir convoca una manifestació per a l’1 de desembre amb l’objectiu de protestar pel dèficit d’infraestructures a Catalunya i aquesta ja ha estat recolzada per ERC i CiU; abans de tot això Carod-Rovira situa l’horitzó de la independència per al 2014 i Artur Mas parla de refundar el catalanisme.

En definitiva, sembla que alguna cosa s’està movent. Engegar ha estat difícil, però espero que com si es tractés d'un motor dièsel, un cop hem engegat costi d’aturar-nos. Només amb unitat i amb normalitat política podrem aconseguir els objectius nacionals que Catalunya mereix. Però també, mentrestant, hem de mantenir el nivell en coses més properes com la política municipal, el benestar de les persones, la prestació de serveis,… El país ha d’avançar des de tots els fronts possibles. Aviat tocarà mullar-se i ja veurem quí està disposat a fer-ho.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Tots som Súpers

Aquest cap de setmana he fet un "kit-kat". Cansat del PAM, el PAD, el PIM-PAM, l'AVE, les Rodalies, etc. etc. he desconnectat de la política i m'he dedicat a altres coses.

La veritat és que per mí ha estat un cap de setmana molt intens, molt cansat, però molt enriquidor. M'he passat dos dies rodejat d'un munt de nens i nenes amb moltes ganes de passar-s'ho bé. I ho he pogut fer a l'11a Festa dels Súpers que s'ha celebrat a l'Anella Olímpica de Montjuic.

Després de dos dies muntant a contrarrellotge l'espai que em corresponia, amb tot el que això suposa, en coordinació d'instal·lació de carpes, mobiliari, monitors, activitat, etc., vaig poder gaudir de veure durant dos dies com la canalla s'ho passava d'allò més bé. I ademés ho feia jugant amb conceptes tan importants com l'estalvi d'aigua i energia, la cura ambiental, els drets civils, la igualtat, etc. i "sense menjar-los l'olla", només jugant i passant-s'ho bé.

La veritat és que quan participes en un event com aquest te n'adones de la magnitud i la feinada que s'ha de fer perque surti tot bé. Més de 2.000 persones treballant i uns 360.000 visitants són números que parlen per sí sols. Ademés l'organització ha estat exemplar. La gent de TV3 i tots els col·laboradors de la Festa es mereixen un "10" de nota. M'han demostrat que professionalitat i bon rotllo poden anar junts.

Tant de bó que en les obres de l'AVE es treballés la meitat de bé (vaja, ja he acabat parlant de l'AVE).

Ahir dilluns en canvi, vaig assistir a una audiència pública i vaig tornar a palpar la crispació ciutadana que hi ha vers totes les coses quotidianes: aparcaments, places dures, manca de participació, afectacions, obres, transport públic,... el cap de setmana vaig ser en un oasi i la realitat és una altra.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

El Tren Payá funcionava millor

Ahir els usuaris de tren que entren a Barcelona pel sud, 160.000 segons algunes fonts, van patir un via crucis. I aquest és un problema que durarà, en principi, dos mesos. Deu n’hi dó.

L’alcalde de Barcelona diu que es va gestionar molt bé la crisi; que el dispositiu d’autocars va funcionar prou bé. Potser no sabia que la gent va fer mitja hora de cua per agafar un autocar. Potser no sabia que per fer el trajecte de Gavà a Barcelona la gent va tardar una hora o més. I potser no s’ha adonat de la patètica imatge que Barcelona va oferir ahir.

El president espanyol, accedeix a comparèixer al congrés per parlar de la crisi, però es nega a cessar a la ministra de foment (la incomptentent i xul·lesca ministra de foment), que segons i com, encara vindrà a dir-nos (un altre cop) la magnífica feina que han fet els responsables de rodalies. A l'ADN dels dirigents socialistes hi ha un gen que els impedeix dimitir.

El conseller Nadal, fa pilotes fora. Diu que la Generalitat no és responsable i que s’ha pres la millor decisió. Potser vistos els successos dels darrers dies, sí que finalment s’ha hagut d’optar per l’única solució prevista. Però és la Generalitat la responsable última del benestar i la seguretat de catalans i catalanes. I per tant, la Generalitat ha d’exigir una explicació immediata de per què hem arribat a aquesta situació. No fem com en la crisi del Carmel, en que la culpa al final no va ser de cap responsable polític. Responsables n’hi havia llavors i n’hi han ara. Per tant, exigim responsabilitats i dimissions a dojo per incompetents.

Jo vull saber per què ha passat això a Barcelona, i per què no va passar a Madrid, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tarragona, Lleida...

Tot plegat és una vergonya. Tenen sort de la santa paciència que estan tenint els ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Després de suportar el desastre col·lectiu en que ens hem vist immersos enguany, potser hauran de beatificar a tota la ciutat.

Per sort, no hem de lamentar víctimes en cap dels esvorancs que han sorgit al costat de les vies. No hi ha hagut la mateixa sort pel que fa a accidents laborals. D’aixó també n’hauriem de parlar algun dia.

Decididament el tren Payá funcionava molt millor.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Després de la conferència nacional

Semblava que s’havia d’acabar el món aquest dissabte passat. Però al final el diumenge també va arribar com sempre. La Conferència Nacional d’ERC ja ha passat i ho ha fet amb una nota molt alta. La militància va fer un exercici de democràcia que pocs partits són capaços de dur a terme avui en dia.

Conclusions després de la jornada:

1. Que la ponéncia final presentada, després d’incorporar les esmenes de molts i moltes militants, no només ha estat aprovada per la immensa majoria (més del 80%), sino que ha resultat un text de primera divisió perque tinguem clar cap a on volem anar, i com ho volem fer.

2. Que l’esmena presentada per EI, tot i no superar la criba de la votació, va obtenir un suport considerable (més del 40%), i per tant en bona part haurà de ser valorada per la direcció.

3. Que Reagrupament.cat, que va obtenir el 22% dels vots, té un sector de la militància al seu favor, però que després de la conferència haurà de canviar el seu tarannà i mirar de reconvertir-se en un element constructiu dins del partit.

4. Que els dirigents d’ERC, han d’entendre que la militància vol que des del govern siguem capaços de marcar perfil propi i que això sigui més visible. No es tracta de trencar el govern, ni molt menys, i entenem que aquesta és una feina difícil, però hi ha temes en els quals hem de ser més visibles.

5. Que els sectors crítics més radicals, entenguin d’una vegada per totes, que ser assembleari no és sinònim del “campi qui pugui”. Que quan es forma part d’un col·lectiu democràtic com pot ser el nostre partit polític, s’ha d’entendre que una representació del 22% no pot imposar-se mai a una representació de més del 80%.

6. Que la direcció del partit ha d’obrir-se també a persones dels diferents sectors per tal de que la pluralitat sigui un element enriquidor i no problemàtic.

En definitiva, que l’exercici de democràcia que vam fer el passat dissabte, ha de servir per tancar files i continuar defensant, com sempre, els interessos del nostre país i de la gent que hi viu.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Carod-Rovira ens ha donat una mica de dignitat

"Josep-Lluís" Carod-Rovira va tenir una actitud valenta quan el van plantar davant dels lleons al coliseum de TVE. Ens va donar una lliçó de dignitat que una gran part de catalans i catalanes estàvem reclamant des de feia temps. Respondre a la "incultura" popular de la forma en què ho va fer és la fòrmula que tots i totes hem de seguir.

Feu la següent prova. Entreu en un foro o xat d'internet estatal i escriviu qualsevol cosa en anglès. Veureu que fins i tot la gent respondrà positivament. Després feu algun comentari en català i tindreu una reacció totalment oposada. Hi ha molta gent de l'Espanya rància, que rebutjen d'entrada i sense justificació tot allò que faci olor a català.

L'estratègia d'anar de moderats i abaixar el cap sota l'ala quan s'ataca la nostra dignitat "amb mentides" no pot funcionar. Crec que en Josep-Llúis va marcar un gol per l'escaire a l'Espanya anticatalana. Va parlar d'independentisme i autodeterminació amb total naturalitat i més de 5.000.000 de televidents van veure-ho en directe. A això en llenguatge popular se li diu "tenir un parell d'ous".

Bona prova d'això ha estat l'efecte que ha produït a la premsa de casa nostra. No recordo mai haver vist tants articles d'opinió al voltant de Carod-Rovira ni al voltant d'ERC. Segurament hem batut un rècord de pàgines dedicades als diaris. Potser en Carod és una mena d'au Fènix. Tothom ja el donava per defenestrat, però sembla que encara li sobren forces per mantenir-se al seu lloc.

La conferència d'avui em donarà la raò o no. Ja es veurà.

Demostració de força policial a Barcelona

Barri del Bon Pastor de Barcelona, dos quarts de dotze del matí. La guàrdia urbana procedia a desallotjar quatre cases d'aquest barri mentre uns quants veïns, alguns de l'associació d'Avis del Barri (contraris a l'enderroc de les "cases barates")i uns joves d'un col·lectiu alternatiu que els dona suport, insultaven els agents de policia.

De sobte, la cinta del cordó policial cau, cap de les persones que hi eren allà va travessar la cinta, potser algú la va fer caure o potser va caure tota sola; el cas és que ningú la va travessar. Llavors la guàrdia urbana carrega contra aquest grup de persones a empentes i cops de porra. Hi ha, com sempre en aquests casos, un intercanvi de cops. Quí es queda quiet mentre l'estomaquen gratuitament?. Quan la situació sembla que es comença a calmar, el cap de l'operatiu diu: "Tots fora!". Els agents llavors carreguen amb casc i porra i desallotgen a tothom a "base d'òsties i cops de porra", sense miraments. Resultat: deu persones ferides. Una d'elles una dona de 62 anys que estava allà per tranquil·litzar el seu marit. Un altre, un càmera del Canal 25 que cobria la notícia, per tant feia bé la seva feina. Que se n'ha fet del dret a la informació?. Les fotografies d'en Gabriel Massana al diari El Punt reflexen molt bé la situació viscuda.

Aquesta notícia sembla que vingui d'un país tercermundista o que sigui un "remake" de fa molts anys. Però la veritat és que això va passar ahir a Barcelona i això em preocupa.

Aquest no és el model de ciutat que esperem tenir. Espero i desitjo que aquests excessos policials no es converteixin en alguna cosa habitual a la meva ciutat. Es més, espero i desitjo que es prenguin les mesures oportunes per evitar que torni a passar i que els responsables de l'acció d'ahir siguin castigats. Per ordre de baix a dalt, els responsables són el cap de l'operatiu de la guàrdia urbana, la regidora de Seguretat Assumpta Escarp i l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Monzó genera una gran expectativa

El discurs de Quim Monzó en la inauguració de la Fira de Frankfurt, ha aconseguit generar una gran expectativa sobre la representació de la nostra cultura en aquest prestigiós esdeveniment. I ho ha fet de forma brillant.

Ha aconseguit allò que és tan difícil en una intervenció d'aquesta mena. Ha mantingut els assistents atents durant els 13' i 40" que ha durat. I el més difícil encara, ha estat un discurs molt ric en continguts i sense perdre l'objectivitat. Això sí, saltant-se les normes de compostura que se suposa que han de prevaldre en tan solemne acte i aconseguint així trencar el motlle i triomfar amb una aclamació absoluta al final.

Si mantenim aquest nivell durant tot l'event, segur que el resultat final serà el de la feina ben feta. Aquesta és una ocasió immillorable de mostrar tot el que Catalunya és capáç de fabricar i d'oferir en l'àmbit de la cultura, i l'hem d'aprofitar. Ha estat un bon començament.

Discurs en PDF
Vídeo del discurs

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Espanya, entre la democràcia i el terrorisme

Era qüestió de dies que ETA fes un gest (a la seva manera) per reivindicar-se com a protagonista dels esdeveniments dels darrers dies. Avui ha tornat a atemptar i com a resultat d'això tenim l'escorta d'un regidor ferit greu. Un fet lamentable.

La situació és difícil i no es veu cap escletxa que ens permeti veure la llum de la fi del conflicte. El govern i el poder judicial han optat per empresonar a la cúpula de Batasuna, privant per tant de qualsevol opció democràtica als abertzales bascos.

Ens trobem davant d'un fet insòlit entre els països que es consideren democràtics. Primer es va aprovar una llei de partits que impedeix a la esquerra independentista basca concòrrer a cap comici i per tant els imposibilita la presència a les institucions. I ara, no contents amb això posen els seus membres a la presó. I jo em pregunto, quina alternativa democràtica deixem a aquells que són afins amb la ideologia de Batasuna?

Després del trencament de les negociacions entre govern i ETA, ja s'intuia que entràvem en una dinàmica molt complicada i de difícil marxa enrera. El govern socialista, veient que el procés de diàleg els desgastava molt, es va fer enrera. També és cert que ETA els hi va posar fàcil en atemptar a l'aeroport de Barajas. Un farol que els va sortir car. I tampoc va faltar temps perquè el govern agafés l'atemptat com l'excusa perfecte per tirar la tovallola i atrinxerar-se per no perdre més punts a les enquestes.

Maleïdes enquestes. Aquestes acaben marcant sempre les decisions importants i impedeixen que els governants "covards" tirin pel dret amb determinació per salvar els esculls que es troben pel camí. Però diuen que cada país te els governants que es mereix. Espanya és encara un estat covard i amb poca cultura democràtica i per tant els seus governants no arrisquen mai. En conseqüència, el PP, tot i perdre les eleccions, en els temes de nacionalisme espanyol i terrorisme sempre acaben guanyant. Sempre aconsegueixen dur al seu terreny al PSOE. Fins i tot aquests últims prefereixen lliurar el govern de Navarra al seu enemic electoral, per tal de que els independentistes no puguin governar.

Amb aquestes actituds, fins i tot hi ha persones (o alguna cosa semblant físicament a una persona) com Jiménez Losantos que aprofiten el tema basc com a simple introducció, per a carregar contra els independentistes catalans. Aquests sempre l'han molestat més. L'afer amb Terra Lliure el va marcar fins a la mèdul·la i carrega el seu odi contra tot allò que fa olor a català.

Ara resulta que jo, sóc un terrorista. Com a militant d'ERC ho sóc segons el seu parer; i és més, resulta que a les nostres seccions locals tenim un autèntic arsenal i per tant demana que, tal com han fet amb Batasuna, ens registrin els casals i ens il·legalitzin com a partit. I de pas, tots a la presó també. I dir això no és també una forma de terrorisme? Això no és un atemptat contra l'estat de dret? No hi ha cap jutge que actui d'ofici contra una cosa aíxí?

Què li passa a Espanya? Quants anys hauran de passar perquè l'estat espanyol perdi la por a democratitzar-se de debó? Quan apareixeran per fí polítics valents i decidits a afrontar els problemes d'encaix en aquest estat que s'aguanta amb pinces i més a cada dia que passa?

Davant d'aquests fets només puc fer que solidaritzarme amb els presos polítics de Batasuna i demanar al govern d'Espanya que faci una reflexió seriosa sobre quines són les vies per solucionar els problemes a Euskadi i també a Catalunya. Ara per ara, amb l'opció d'atrinxerar-se només es pot allargar en el temps aquest malson.

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Segon plenari. Comença el mandat.

En aquest segon plenari del Districte d'Horta-Guinardó, celebrat el proppassat dimarts dia 2 d'octubre, ja s'ha començat a visualitzar quin serà el paper de cadascun dels grups que en formem part del consell del districte.

En primer lloc la regidora del districte, Elsa Blasco, va fer l'exposició de la proposta inicial del Pla d'Actuació del Districte 2008-20011. No es va extendre massa, però la veritat és que la proposta tampoc no donava per gaire més.

Es va dir que la proposta no era molt detallada perquè així serà la gent, qui a través del procés de participació, l'omplirà més acuradament. Això sona molt bé d'entrada, però es clar, resulta que el procés de participació dura menys de dos mesos. Que algú ens expliqui com lliga una cosa amb l'altre.

L'explicació que li dono jo, és que d'una banda no han tingut prou temps per preparar el document. I de l'altra que s'ha d'aprovar el PAD i els pressupostos com sigui a primers de desembre. I tot això és perquè a l'actual govern municipal els ha costat massa temps de païr que a partir d'ara a Barcelona governaran sense majoria, i fruit d'això el procés de constitució del cartipàs municipal s'ha demorat fins passat l'estiu.

Doncs que quedi ben clar que el grup d'ERC, no està disposat a aprovar el PAD i els pressupostos a qualsevol preu. Nosaltres ja vam posicionar-nos respecte aquest tema en el plenari de dimarts. Jugarem amb el període de participació que es proposa, partint del document que es proposa, però també veiem moltes mancances que mirarem d'incloure en el mateix. Aquest PAD parla majoritàriament d'urbanisme i deixa en una àrea secundària la resta de temes que ens afecten en el nostre dia a dia.

Per exemple, no hi ha referències a la cultura i la llengua catalanes. No s'estableixen mesures per garantir la presència d'allò que ens identifica com a país amb una quota raonable, en centres cívics, biblioteques, festes populars, etc. El mateix passa amb els assumptes de benestar social, immigració, medi ambient.

Pel que fa als temes urbanístics es proposa el que es vol fer, però no el com es preten fer, i això és el que més l'importa a les persones, especialment a aquelles que es veuren afectades.

Pel que fa als diferents grups municipals es defineix el perfil que adoptaran:

- ICV-EUiA. Amb la regidora al capdavant, ens continuaran venen la idea de que la participació ha de ser l'eina per arribar al consens. Amb això estem d'acord, però amb paraules no n'hi ha prou. Encara està per veure la voluntat de recollir allò que ve de la participació. Fins ara crec que no s'ha fet suficientment i fruit d'això hi ha sectors del nostre districte que han manifestat reiteradament el seu descontent. Això s'haurà de treballar molt.

- PSC. Al nostre districte compten amb l'avantatge de que la regidora és d'ICV i això els beneficia o els desgasta menys. Però a l'hora de la veritat és el PSC el que mou els fils a Barcelona i també al districte. L'actitut arrogant que ens han demostrat fins ara a la ciutat, la farem posar de manifest quan això passi al nostre districte. Com per exemple amb el tema de la declaració com a Bé Cultural d'Interès Nacional de la Masia de Can Fargas. No em va convèncer la resposta de la regidora a la pregunta presentada en aquest plenari sobre el capteniment del districte al respecte. Si el grup del PSC tingués la voluntat de signar la proposta parlamentària com ja han fet ERC i ICV-EUiA, aquesta tiraria endavant. Però opten, de moment, per amagar-se darrera de la regidora.

- CiU. Hi ha molts temes en els que podem arribar a coincidir. Però de moment observem que la seva línia serà la mateixa que han seguit en els darrers anys. Propostes populistes i poca cosa més. Ademés a nivell de ciutat ja estan picant l'ullet a l'alcalde per donar "estabilitat" a l'ajuntament. La veritat no em sorpren, el fantasma de la sociovergència ja fa temps que és present. No sé quina opinió deu tenir el soci de govern "ecosocialista" al respecte.

- PP. Res no canvia. Estan en contra de tot com sempres. Fan propostes populistes de vegades i absurdes d'altres. No fan ni el més mínim esforç per disimular que no els importa "un pito" el que es faci de bó. Ells sempre faran mil crítiques i zero aportacions.

- ERC. Estem disposats a treballar, amb quí vulgui posar-si a treballar amb nosaltres, i només amb una excepció: el Partit Popular. La resta de forces municipals ens podran venir a trobar quan vulguin i també els anirem a cercar nosaltres quan convingui. Volem aportar quant més millor del nostre programa i de les nostres idees. Tampoc acceptarem les coses quan no estiguem d'acord. De moment, si més no, amb el pas a l'oposició hem creat una expectativa en la gent. Això es percep i és molt possitiu.

La cosa promet.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Plenari de constitució del consell del districte

El passat dia 20 va tenir lloc el primer plenari del consell del districte d'aquesta legislatura. La sala Lluís Companys de la seu del districte d'Horta-Guinardó era plena de gom a gom de veïns, veïnes i representants de la vida associativa dels nostres barris, que es van atensar fins allà per acomiadar-se de les persones que deixàven els seus càrrecs en el passat i alhora donar la benvinguda als que iniciem amb il·lusió aquesta etapa prenent possessió en aquest renovat consell.

L'ordre del dia va ser reduït. En primer lloc els consellers i conselleres vam prometre o jurar els requisits que comporta el càrrec. En el cas dels dos consellers d'Esquerra va ser una promesa que en el meu cas cito textualment: "perquè així ho imposa l'ordenament jurídic vigent, Sí, prometo". Després ens vam limitar a votar la proposta de presidència del consell, que va ser aprovada per unanimitat de tots els grups en favor d'en Jordi William Carnes i Ayats, qui a partir d'ara ostentarà aquesta presidència.

Més tard, en sessió extraordinària es va tancar la composició de la Junta de Portaveus que quedà de la següent manera:
- President del districte
- Luis Fernando García Egea (PSC)
- Lluís Bou i Dalmau (CiU)
- Manuel Conde García (PP)
- Anna Mir i Acebrón (ICV-EUiA)
- Jordi Coronas i Martorell (ERC), jo mateix
- i com a secretari el conseller tècnic

També es van constituir les Comissions Consultives de Govern, que pel que fa al nostre grup municipal ens hem repartit de la següent manera:
- Enric Rius. Comissió de Serveis a les Persones i Benestar Social.
- Jordi Coronas. Comissió de Medi Ambient, Urbanisme i Obres. Comissió de Via Pública, Seguretat, Mobilitat i Serveis Municipals.

El nostre grup municipal és complementa amb la nostra regidora adscrita, l'Ester Capella, que és tota una garantia tant en la part professional com en la personal.

Un cop acabada la sessió extraordinària vam poder gaudir d'una copa de cava amb tots i totes els i les assistents en un ambient formidable.

Us deixo el text de la meva intervenció en aquest plenari just després de fer la votació del nou president del districte.

"El nostre vot per la presidència del nostre districte ha estat favorable, com no podia ser d’altra manera. És un vot fruit del pacte al qual hem arribat tots els grups municipals, per tal de repartir de forma coherent la representació institucional, en l’àmbit global de la nostra ciutat, entre tots els partits que configuren el nostre ajuntament i en funció dels resultats que van donar les passades eleccions municipals a Barcelona.

Uns resultats, que això si, han fet que es produís un canvi molt important en la correlació de forces. Uns resultats que Esquerra Republicana ha tingut molt en compte a l’hora de prendre una decisió, que sens dubte, marcarà i molt la manera de fer en el govern de Barcelona.

Aquesta decisió, presa lliurement pel nostre grup municipal, ens ha dut a deixar el govern per passar a l’oposició.

Nosaltres, hem escoltat el missatge crític que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona ens van fer arribar, i hem optat per equilibrar les forces a l’ajuntament, passant a l’oposició, amb la intenció de que totes les decisions que es prenguin i les mesures que s’adoptin, hagin de passar abans pel raser del consens i el pacte.

Esquerra a més a més garantim que des de l’oposició hi haurà també una representació de les esquerres, cosa que no ha passat els darrers anys. Fins ara hem tingut un govern anomenat d’esquerres i una oposició anomenada de centre i dreta. I ara aquesta ja no serà la fórmula. Això suposa també un canvi molt important.

Que Esquerra siguem a l’oposició ens garanteix que l’Ajuntament no passarà el rodet pel damunt de ningú a l’hora d’adoptar decisions que afectin de forma directa o indirecta a les persones i entitats. Que Esquerra sigui a l’oposició ens garanteix que s’aplicaran polítiques en favor de la ciutadania. Que Esquerra sigui a l’oposició ens garanteix que la participació serà efectiva i es notarà en els projectes municipals.

Des de l’oposició treballarem per aconseguir que es faci política en favor de la gent dels nostres barris, sent pro-actius en tot allò que cal millorar. Defensarem i promourem tot allò que ens identifica com a nació; tot allò que ens identifica com a catalans i catalanes. Les nostres arrels comencen per casa nostra i casa nostra és aquest districte i aquesta ciutat.

Nosaltres creiem que hi ha dues maneres de fer oposició. Una, és fer una oposició destructiva amb tot allò que es fa des del govern. I una altra, és fer una oposició responsable, activa i implicada en tot allò que està bé i que afavoreix a les persones. Apostem per aquest segona.

En el nostre districte, en aquest consell, els nostres vots no són decisius numèricament, però a la casa gran, a la plaça de Sant Jaume els nostre vot “d’esquerres” i catalanista és bàsic. Els partits de govern (psc i icv) ho saben i saben que almenys en aquest mandat han de comptar amb la resta de forces municipals.

Per això volem aprofitar avui per estendre un pont de diàleg amb les forces de govern per tal d’evitar que en un futur tinguem de recórrer a aquest extrem.

Per acabar, volem donar la benvinguda al districte d’Horta-Guinardó al sr. Jordi William Carnes, que un cop ratificat per l’alcalde, serà el nou president del nostre districte.

Moltes gràcies."

dimarts, 11 de setembre del 2007

Diada de Catalunya i Homenatge a Salvador Allende


Avui és un d'aquests dies que fan que et bulli la sang i que et permeten agafar forces per continuar lluitant per als nostres objectius nacionals.

Hem començat el matí al nostre districte en l'acte d'homenatge a Salvador Allende, i enguany també s'ha commemorat la figura de Victor Jara, també assassinat pel règim de Pinochet.

Crec que aquest és un acte important, doncs es rendeix homenatge a la figura d'una persona que va lluitar fins a l'últim suspir de la seva vida per les llibertats del poble i contra la tirania dels feixistes. I és important mantenir la memòria de fets com aquest, especialment al nostre país, que també ha patit les conseqüències d'una dictadura militar extraordinàriament repressiva amb els defensors de la llibertat i la justícia.

Al poble de Xil·le ens uneix el fet que els catalans també vam perdre un president que va ser assasinat pel règim dictatorial.

Les persones i les institucions que ens considerem "d'esquerres" i demòcrates hem de mantenir el record i l'esperit per combatre el feixisme i l'absolutisme vingui d'on vingui. Avui en dia arreu del món, aquest feixisme encara és molt present, de vegades amagat darrera de paraules i conceptes com la llibertat, la unió, la nació única i indivisible, la lluita contra el terrorisme global,...; hi ha autèntics feixistes disfressats de demòcrates, vertaders llops amb pell d'anyell.

Després he assistit a l'ofrena floral que la federació de Barcelona d'Esquerra fa al fossar de les Moreres. Ha estat un acte ple d'emocions on, per descomptat, no han faltat els insults dels intolerants. No deixar de ser contradictori per mi, el fet que cada dia de l'any faig campanya en favor de la independència i el dret a l'autodeterminació de Catalunya, i en un acte tan significatiu com aquest, hagi de sentir que em diuen botifler. No han aconseguit, però, el seu objectiu. L'ofrena s'ha fet i els "Segadors" han sonat forts i valents en boca nostra.

A tots els que avui han estat instigadors i executors d'aquesta acció els vull dir que mai com ara m'he sentit més patriota i que encara que any rera any s'obstinin en intentar deslluir-nos l'ofrena al fossar, jo continuaré exercint el meu dret a reivindicar la llibertat del meu país en un acte com aquest, i ademés ho continuaré fent dia a dia, tots els dies de l'any a través de la meva vocació política i des del meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, amb acció política.

Tanmateix, tots estan convidats a participar d'un projecte nacional ambiciós i tangible, però que s'ha de treballar dia sí i dia també, no només en actes reivindicactius (que també). I ara per ara, l'únic partit capaç d'encapçalar aquest projecte és ERC. Qui ha estat si no, el que ha posat un cop més damunt la taula, el debat sobre el nostre dret a l'autodeterminació? Pense-m'hi i unim esforços, la divisió només beneficia a l'enemic i en el nostre cas és un enemic comú.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Podem jugar un partit de futbol? Permís denegat.

La nostra selecció nacional de futbol (la de Catalunya es clar) no pot disputar lliurement un partit de futbol. El rival havia de ser els Estats Units i la data el 14 d'octubre, però resulta que la Real Federación Española de Futbol ens havia de donar permís i es clar no ens l'han donat. L'argument "oficial" és que és una data de la FIFA i que les seleccions "autonómicas" només poden jugar un partit oficial en època nadalenca.

La realitat segurament és ben diferent. El problema és que la nostra selecció nacional de futbol sala està disputant el mundial d'aquest esport a Argentina i que des del país organitzador(i d'altres adherits a la Federació internacional més antiga de futbol sala) siguin crítics amb la federació espanyola per no reconèixer-los.

El que no poden suportar de cap manera és que cada cop més seleccions nacionals de Catalunya tenen presència en competicions internacionals, que tot i ser silenciades aquí, tenen una important cobertura mediàtica en altres paísos. Poc s'esperaven ells (Lissavetzky i companya) que després del que va passar a Fresno, les seleccions nacionals catalanes de patinatge serien acceptades com a membres de ple dret per la federació d'Amèrica del Sud. Això no ho han sabut encaixar de cap de les maneres.

El que cal fer ara, és que la Federació Catalana de Futbol, les institucions polítiques, els mitjans de comunicació del país i la societat civil reaccionem com és esperat. No només amb declaracions, sino també amb fets. Portem a la justícia ordinària (no esportiva) la situació de les nostres seleccions i si la justícia espanyola no ens fa cas, doncs anem a la justícia internacional.

Per acabar vull fer un petit apunt. El president del Barça, Joan Laporta, no va anar a l'assemblea de la Federación Española. Potser va tenir por de votar quelcom que no ens agradés als catalans per tal de quedar bé. Amb gent com en Laporta el nostre país no pot anar mai endavant. Fer sonar "els Segadors" al Camp Nou queda molt bé de cara a la galeria, però en situacions com aquesta és quan cal donar la cara.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Sobre l'ordenança de la bicicleta

Ja ha entrat en vigor la tan comentada ordenança de la bicicleta, tot i que de moment sembla que hi haurà una moratòria de quinze dies en quant a les denúncies.

Jo personalment considero que aquesta és una mesura necessària, ja que l'augment d'usuaris d'aquest mitjà de transport, en part també degut a la posada en marxa del bicing, fa que es produeixin incidències entre els usuaris de la bici i la resta de vehicles de transport i els vianants. Per tant crec que aquest buit legal ha de quedar cobert i aquesta normativa s'encarregarà de fer-ho.

Ara bé, també és cert que aquesta mesura ha d'anar acompanyada d'altres que serveixin per millorar la xarxa de carrils bicis existent (molt abandonada) i per ampliar aquesta de manera que totes les grans vies de la ciutat tinguin un espai "exclusiu" per a les bicicletes.

No podem per tant ser exigents al cent per cent amb el compliment de la normativa, fins que la xarxa de carrils bici estigui en condicions, i fins que les zones 30 arribin a tots els barris. Per tant, normativa sí, però compte a l'hora d'aplicar les sancions perquè si no tindrem un motiu de conflicte entre l'ajuntament i els usuaris de les bicicletes.

Cal tenir en compte que el més important és la seguretat de les persones i l'ordre natural de protecció ha de ser en primer lloc els vianants, segon les bicicletes i els patinadors, tercer els vehícles lleugers a motor (ciclomotors, motocicletes) i en últim lloc els vehicles a motor de quatre o més rodes.

Hi ha aspectes de la normativa que deixen molt desprotegida a la bicicleta. Especialment hi han vies de circulació densa i ràpida que no gaudeixen de carril bici i en les quals la convivència amb els vehícles de motor serà complicada. Caldrà doncs ser més dur amb les sancions amb aquells que incumplint la normativa posin en perill la seguretat de les persones i per norma general quan parlem de cotxes i bicis els qui correran més riscos seran els usuaris de bicicleta.

El que l'ajuntament haurà de fer i com més ràpid millor, és fer un bon manteniment del carril bici existent en les vies que es preveuen més conflictives. Tot seguit, per posar un exemple dels molts que n'hi han, us relataré el recorregut per l'avinguda Meridiana des de Glòries fins a Can Dragó.

El carril bici comença a la plaça de les Glóries i puja per la calçada central fins al carrer València.
En aquest punt el carril bici passa al lateral amb força obstacles de protecció a les voreres la qual cosa fa difícil decidir per quin lloc agafes la continuació del carril bici.
Més endavant et pots trobar amb vehícles que ocupen el carril bici per fer descàrrega.



Hi ha moments en què no saps si el carril bici s'ha esfumat o encara és allà.



D'altres en què no saps si continuar en bici o agafar el metro




Per descomptat, si tries continuar per la vorera, incompleixes la normativa.



I quan arribes a la parada de bus, tres quarts del mateix.




Finalment, quan arribes a l'estació de Sant Andreu Arenal, has de creuar a l'altre costat de la Meridiana per Fabra i Puig, en un punt molt transitat per vehícles i vianants i sense continuitat per a les bicis fins 50 metros més endavant.

Per no parlar dels problemes que ocasionen les obres, ja que mai es preveu l'accés de les bicis en aquests punts.

Per tant, ordenança sí, però l'ajuntament ha de posar "fil a l'agulla" i treballar molt pel que fa a la xarxa de carrils bici, inclós el manteniment dels trams existents.

dijous, 30 d’agost del 2007

Per què no em parleu en català?


Avui he llegit una carta al diari que m'ha confirmat allò que sempre he defensat. Hem de parlar en català als nouvinguts perquè és el millor per ells i també per nosaltres. Una persona immigrada que parli la nostra llengua, i em refereixo a la catalana es clar, ja serà un català més. Aquesta és una gran oportunitat que tenen els immigrats a Catalunya i que per contra no tenen en altres llocs com per exemple Madrid.

Us transcric tot seguit la carta de Hassan El Hiry publicada al diari "El Punt" perque tingueu en compte l'opinió d'aquells que ens pensem que no es volen integrar.

"Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma.

A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s'esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d'aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l'agafen, i el mateix passa amb els esportius, n'hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l'agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats.

Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m'ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem."

Acció coordinada a la Blogosfera

Afegeixo el meu bloc a la campanya que el blocaire Xavier Mir fa per coordinar una acció per tal de donar a conèixer arreu del món el cas de l'Èric Bertran.

Ara fa un any, la "Crida a la blogosfera sobiranista" va permetre dur a terme una acció coordinada. Del 4 a l'11 de setembre, més de cent blocs van intitular els seus escrits amb la frase "Jo també vull un estat propi". A partir d'aquella proposta han nascut la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web http://www.estatpropi.cat/. Enguany no repetirem aquella proposta, però podem fer una altra cosa de profit si tots, blocaires i internautes en general, us hi animeu.


Presentació de la proposta
Ja fa uns dies que està disponible el documental sobre Èric Bertran amb subtítols en anglès. L'ús d'aquesta llengua en els subtítols fa que ara sigui exportable a molts països del món. Darrere d'aquest resultat final hi ha un munt de feina, des de l'experiència de l'Èric mateix i la seva voluntat de seguir endavant malgrat les tensions sofertes, fins a la traducció dels subtítols a càrrec de Heather Hayes, passant pel suport de Víctor Alexandre, el dels professionals que han fet realitat l'obra de teatre (que per cert aquest setembre comença la gira pels Països Catalans) o el del mateix Xevi Mató, autor del documental, el cas d'Èric Bertran ha esdevingut paradigmàtic no només per la realitat que descriu, sinó també per la capacitat de posar a treballar tantes persones. L'obra de teatre que s'ha muntat a partir d'aquest cas, per exemple, començarà una gira pels Països Catalans a partir del proper mes de setembre.

El vídeo és a YouTube i el que us proposo és un visionat massiu concentrat en una setmana: de dilluns a divendres, del dia 3 al dia 9 de setembre. Si penseu que el cas de l'Èric deixa en evidència l'Estat espanyol i el govern de Zapatero; si penseu que val la pena organitzar-nos per fer d'Internet una plataforma de difusió mundial per fer arribar el missatge que Espanya no és allò que sembla; si creieu que els internautes per un estat propi hem de fer una nova demostració de força utilitzant l'enginy i les possibilitats de les noves tecnologies, aprofitem l'ocasió que ens ofereix aquest reportatge de Xevi Mató.

Si aquesta iniciativa té èxit, les conseqüències positives seran nombroses. Haurem aconseguit una projecció internacional per uns mitjans que fa uns anys haurien estat impensables i ho haurem aconseguit amb un cost zero, simplement aprofitant una feina ja feta i la col·laboració coordinada de la comunitat internauta dels Països Catalans.


Què hem de fer, doncs?
A partir d'avui i fins diumenge dia 2, fer arribar a tothom aquesta proposta perquè a la mitjanit del dia 2 al dia 3 començarà el bombardeig de visionats. Poseu en circulació correus electrònics que s'escampin en progressió geomètrica. Penseu en els espais d'Internet a tot el món on puguem introduir la notícia de l'existència d'aquest documental, feu-ne una llista; podeu introduir un comentari en aquest apunt amb els enllaços als llocs on vosaltres mateixos el donareu a conèixer a partir del dia 3.

Durant la primera setmana de setembre, del 3 al 9 ambdós inclosos, visitem tantes vegades al dia com sigui possible el lloc on hi ha penjat el reportatge. Si encara no l'havíeu vist, aprofiteu per veure'l. Si ja ho havíeu fet, minimitzeu la finestra i seguiu navegant o treballant. Escampeu-ho per tot el món, especialment pels països anglòfons o que tenen un bon nivell d'anglès. Si cadascun de nosaltres es converteix en un divulgador actiu durant aquella setmana, si fem arribar l'enllaç a la URL del vídeo per tot el món, el documental serà notícia mundial i haurem presentat l'Estat espanyol tal com és en realitat. No desestimeu el potencial de les noves tecnologies.

I tot això, per què?
El primer objectiu serà que la iniciativa en si mateixa, el fet de tornar a utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació per generar una campanya, sigui notícia; que es vegi el nostre potencial quan actuem de manera organitzada. El segon objectiu és aconseguir que la notícia provoqui una allau de visionats del documental i que aquest es col·loqui entre els més vistos, cosa que generarà una nova notícia, aquest cop més enllà de l'espai comunicatiu dels Països Catalans. Si aconseguim que el vídeo aparegui entre els vint primers resultats en carregar la pàgina dels més vistos de la setmana, el públic potencial creixerà exponencialment i la criatura caminarà sola. La gent sempre mira per curiositat els vídeos més vistos pels altres.

On hem d'anar per veure el documental?
El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. Comenceu el visionat per la primera part


A la dreta del vídeo veureu els altres quatre fragments de la resta del documental.

Recordeu, sobretot, que la proposta es fa per al reportatge que té subtítols en anglès, no per al que no en té i que també està penjat a Internet.

Mireu el documental, penseu en l'efecte que produeix tot allò que s'hi relata i penseu si no val la pena escampar-ho per tot el món. L'interès pels llibres de Harry Potter i la inquietud que provoca el terrorisme seran molt bons aliats en la difusió mundial del cas d'Èric Bertran i a través d'ell donarem a conèixer el procés sobiranista que hi ha en marxa al nostre país.

dilluns, 27 d’agost del 2007

Referèndum per l'autodeterminació el 2014?

Doncs ens haurem de posar les pil·les. Només queden 7 anys per a la data prevista per Josep Lluís Carod Rovira per la celebració d'aquest Referèndum. I tal i com estan les coses ara mateix, el repte és si més no complicat.

De les forces polítiques que ara mateix governen a la Generalitat, només ERC està disposada a afrontar la qüestió de l'autodeterminació. El PSC-PSOE hauria de canviar el seu projecte espanyolista per un de catalanista de debó, i això no crec que sigui possible. I els d'ICV-EUiA haurien de retrocedir a formes de pensar en clau nacional que no es donen des de fa molts anys, per tant també ho veig difícil ja que a hores d'ara estan més a prop de ser "marca blanca" del PSC que no pas de postular-se en favor de l'independentisme.

Quí ens queda doncs per acompanyar-nos en el camí d'aquest Referèndum. El PP i C's és evident que no ho faran. Les CUP segur que sí, però no n'hi ha prou. Només ens queden dues vies possibles, per tant. O aconseguim la majoria absoluta en els comicis nacionals del 2010, o ens ajuntem amb Convergència (i Unió?)per fer un front nacionalista amb prou força com per fer possible la celebració d'una consulta popular per la via de les urnes.

La majoria absoluta d'ERC és una utopia inabastable. I per arribar a acords amb Convergència haurem de governar junts. Per tant això vol dir que en els propers comicis nacionals a Catalunya, el 2010, i si els resultats ho permeten (això sí que és factible si canvien el tarannà totes dues formacions), Convergència i ERC haurien de formar un govern nacionalista a Catalunya. A partir d'aquí que s'afegeixi qui vulgui al projecte.

És per tant prioritari que a ERC tinguem els fonaments ben assentats i lluny de discusions internes, ans al contrari, siguem capaços d'aplegar totes les faccions independentistes del nostre país.

La data del 2014 té un gran significat històric, 300 anys després de la caiguda de Barcelona. I el referent d'Escòcia que fixa per al 2010 el seu Referèndum l'hem de seguir molt d'aprop.