dijous, 30 d’agost del 2007

Per què no em parleu en català?


Avui he llegit una carta al diari que m'ha confirmat allò que sempre he defensat. Hem de parlar en català als nouvinguts perquè és el millor per ells i també per nosaltres. Una persona immigrada que parli la nostra llengua, i em refereixo a la catalana es clar, ja serà un català més. Aquesta és una gran oportunitat que tenen els immigrats a Catalunya i que per contra no tenen en altres llocs com per exemple Madrid.

Us transcric tot seguit la carta de Hassan El Hiry publicada al diari "El Punt" perque tingueu en compte l'opinió d'aquells que ens pensem que no es volen integrar.

"Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma.

A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s'esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d'aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l'agafen, i el mateix passa amb els esportius, n'hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l'agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats.

Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m'ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem."

Acció coordinada a la Blogosfera

Afegeixo el meu bloc a la campanya que el blocaire Xavier Mir fa per coordinar una acció per tal de donar a conèixer arreu del món el cas de l'Èric Bertran.

Ara fa un any, la "Crida a la blogosfera sobiranista" va permetre dur a terme una acció coordinada. Del 4 a l'11 de setembre, més de cent blocs van intitular els seus escrits amb la frase "Jo també vull un estat propi". A partir d'aquella proposta han nascut la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web http://www.estatpropi.cat/. Enguany no repetirem aquella proposta, però podem fer una altra cosa de profit si tots, blocaires i internautes en general, us hi animeu.


Presentació de la proposta
Ja fa uns dies que està disponible el documental sobre Èric Bertran amb subtítols en anglès. L'ús d'aquesta llengua en els subtítols fa que ara sigui exportable a molts països del món. Darrere d'aquest resultat final hi ha un munt de feina, des de l'experiència de l'Èric mateix i la seva voluntat de seguir endavant malgrat les tensions sofertes, fins a la traducció dels subtítols a càrrec de Heather Hayes, passant pel suport de Víctor Alexandre, el dels professionals que han fet realitat l'obra de teatre (que per cert aquest setembre comença la gira pels Països Catalans) o el del mateix Xevi Mató, autor del documental, el cas d'Èric Bertran ha esdevingut paradigmàtic no només per la realitat que descriu, sinó també per la capacitat de posar a treballar tantes persones. L'obra de teatre que s'ha muntat a partir d'aquest cas, per exemple, començarà una gira pels Països Catalans a partir del proper mes de setembre.

El vídeo és a YouTube i el que us proposo és un visionat massiu concentrat en una setmana: de dilluns a divendres, del dia 3 al dia 9 de setembre. Si penseu que el cas de l'Èric deixa en evidència l'Estat espanyol i el govern de Zapatero; si penseu que val la pena organitzar-nos per fer d'Internet una plataforma de difusió mundial per fer arribar el missatge que Espanya no és allò que sembla; si creieu que els internautes per un estat propi hem de fer una nova demostració de força utilitzant l'enginy i les possibilitats de les noves tecnologies, aprofitem l'ocasió que ens ofereix aquest reportatge de Xevi Mató.

Si aquesta iniciativa té èxit, les conseqüències positives seran nombroses. Haurem aconseguit una projecció internacional per uns mitjans que fa uns anys haurien estat impensables i ho haurem aconseguit amb un cost zero, simplement aprofitant una feina ja feta i la col·laboració coordinada de la comunitat internauta dels Països Catalans.


Què hem de fer, doncs?
A partir d'avui i fins diumenge dia 2, fer arribar a tothom aquesta proposta perquè a la mitjanit del dia 2 al dia 3 començarà el bombardeig de visionats. Poseu en circulació correus electrònics que s'escampin en progressió geomètrica. Penseu en els espais d'Internet a tot el món on puguem introduir la notícia de l'existència d'aquest documental, feu-ne una llista; podeu introduir un comentari en aquest apunt amb els enllaços als llocs on vosaltres mateixos el donareu a conèixer a partir del dia 3.

Durant la primera setmana de setembre, del 3 al 9 ambdós inclosos, visitem tantes vegades al dia com sigui possible el lloc on hi ha penjat el reportatge. Si encara no l'havíeu vist, aprofiteu per veure'l. Si ja ho havíeu fet, minimitzeu la finestra i seguiu navegant o treballant. Escampeu-ho per tot el món, especialment pels països anglòfons o que tenen un bon nivell d'anglès. Si cadascun de nosaltres es converteix en un divulgador actiu durant aquella setmana, si fem arribar l'enllaç a la URL del vídeo per tot el món, el documental serà notícia mundial i haurem presentat l'Estat espanyol tal com és en realitat. No desestimeu el potencial de les noves tecnologies.

I tot això, per què?
El primer objectiu serà que la iniciativa en si mateixa, el fet de tornar a utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació per generar una campanya, sigui notícia; que es vegi el nostre potencial quan actuem de manera organitzada. El segon objectiu és aconseguir que la notícia provoqui una allau de visionats del documental i que aquest es col·loqui entre els més vistos, cosa que generarà una nova notícia, aquest cop més enllà de l'espai comunicatiu dels Països Catalans. Si aconseguim que el vídeo aparegui entre els vint primers resultats en carregar la pàgina dels més vistos de la setmana, el públic potencial creixerà exponencialment i la criatura caminarà sola. La gent sempre mira per curiositat els vídeos més vistos pels altres.

On hem d'anar per veure el documental?
El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. Comenceu el visionat per la primera part


A la dreta del vídeo veureu els altres quatre fragments de la resta del documental.

Recordeu, sobretot, que la proposta es fa per al reportatge que té subtítols en anglès, no per al que no en té i que també està penjat a Internet.

Mireu el documental, penseu en l'efecte que produeix tot allò que s'hi relata i penseu si no val la pena escampar-ho per tot el món. L'interès pels llibres de Harry Potter i la inquietud que provoca el terrorisme seran molt bons aliats en la difusió mundial del cas d'Èric Bertran i a través d'ell donarem a conèixer el procés sobiranista que hi ha en marxa al nostre país.

dilluns, 27 d’agost del 2007

Referèndum per l'autodeterminació el 2014?

Doncs ens haurem de posar les pil·les. Només queden 7 anys per a la data prevista per Josep Lluís Carod Rovira per la celebració d'aquest Referèndum. I tal i com estan les coses ara mateix, el repte és si més no complicat.

De les forces polítiques que ara mateix governen a la Generalitat, només ERC està disposada a afrontar la qüestió de l'autodeterminació. El PSC-PSOE hauria de canviar el seu projecte espanyolista per un de catalanista de debó, i això no crec que sigui possible. I els d'ICV-EUiA haurien de retrocedir a formes de pensar en clau nacional que no es donen des de fa molts anys, per tant també ho veig difícil ja que a hores d'ara estan més a prop de ser "marca blanca" del PSC que no pas de postular-se en favor de l'independentisme.

Quí ens queda doncs per acompanyar-nos en el camí d'aquest Referèndum. El PP i C's és evident que no ho faran. Les CUP segur que sí, però no n'hi ha prou. Només ens queden dues vies possibles, per tant. O aconseguim la majoria absoluta en els comicis nacionals del 2010, o ens ajuntem amb Convergència (i Unió?)per fer un front nacionalista amb prou força com per fer possible la celebració d'una consulta popular per la via de les urnes.

La majoria absoluta d'ERC és una utopia inabastable. I per arribar a acords amb Convergència haurem de governar junts. Per tant això vol dir que en els propers comicis nacionals a Catalunya, el 2010, i si els resultats ho permeten (això sí que és factible si canvien el tarannà totes dues formacions), Convergència i ERC haurien de formar un govern nacionalista a Catalunya. A partir d'aquí que s'afegeixi qui vulgui al projecte.

És per tant prioritari que a ERC tinguem els fonaments ben assentats i lluny de discusions internes, ans al contrari, siguem capaços d'aplegar totes les faccions independentistes del nostre país.

La data del 2014 té un gran significat històric, 300 anys després de la caiguda de Barcelona. I el referent d'Escòcia que fixa per al 2010 el seu Referèndum l'hem de seguir molt d'aprop.

divendres, 24 d’agost del 2007

Sarkozy "il castratore"

Les persones d’aquest món en el que vivim tenim, més sovint del que voldriem, conductes absolutament irracionals o criminals. Potser el terme adequat seria psicopàtiques. Algú que abusa sexualment o maltracta un nen, una nena, una dona, o persones més febles, o bé permet que això passi davant dels seus ulls i que ho promocioni per la via del proxenetisme, crec que algun defecte al cervell ha de tenir. I quan dic defecte, no em refereixo necessàriament a una malaltia; també es podria tractar d’un factor diferencial al de la majoria dels humans. Potser es tracta d’una manca de sentiments cap a la resta de les persones, a les quals veu com un simple objecte, una joguina per als seus capricis o una oportunitat de negoci.

En qualsevol cas això comporta un risc per a les persones que comparteixen l’espai amb algú d’aquesta mena, i especialment comporta un risc per a les persones més vulnerables. Sens dubte aquest és un tema que amoïna a la majoria de la gent, que no podem païr casos com el d’aquesta setmana a Sitges, on una criatura de dos anys ha estat “oferta” per la seva mare a diversos locals d’oci com objecte sexual per als adults. Incomprensible la conducta de la mare, incompresible la conducta d’aquells que estan disposats a abusar sexualment d’una criatura i incomprensible els que eren coneixedors del cas i ho silenciaven. Un exemple a seguir és el de la persona que l’ha denunciat.

A partir d’aquí, i coneixedors de fins a quins extrems pot arribar la violència en la conducta humana sorgeix el debat sobre cóm s’ha de castigar aquests delictes. I de tant en tant apareix algú com en Sarkozy. Una d’aquestes persones que arriben al poder i decideixen prendre decisions “en calent” quan se senten esquitxats per la responsabilitat d’un crim o d’un abús. En Sarkozy sent de sobte que s’ha d’erigir en el castigador de violadors i pedòfils i amb caràcter urgent proposa que als declarats culpables de delictes sexuals se’ls castri per procediments químics.

No seré jo qui se situi ni en contra ni a favor d’una mesura d’aquesta índole. En qualsevol cas, crec que les mesures de càstic han de ser meditades, discutides i consensuades, comptant per descomptat amb l’opinió de professionals qualificats i independents. Això en certa manera es tractaria d’una mesura, que en ser irreversible, afectaria també a les persones que se’ls apliqués de forma errònia; i a l’igual que la pena de mort es cobraria víctimes innocents.

Ademés crec francament que el millor que es pot fer és treballar en la prevenció. Treballar els valors humans des de l’educació i tallar les actituts violentes d’arrel allà on es produeixin és responsabilitat de tots.

Una persona propera em va dir un cop: “el problema dels violadors no se soluciona tallant-los el “pito”; el problema és al cap i només s’arregla tallant pel coll”. Com podeu veure d’opinions n’hi ha de tota mena, però els responsables polítics les han de valorar molt bé abans de prendre una decisió al respecte.

dilluns, 20 d’agost del 2007

La gran manifestació silenciada

Avui, ves per per on, me n'he recordat de la manifestació que la Plataforma pel dret de decidir va organitzar a la Gran Via (veure video). I també ves per on m'he sorprés a mí mateix pel fet de que tot i que vaig assistir, em semblava més llunyana en el temps.

Tan se val el nombre de manifestants que hi va haver aquell dia. Érem molts, moltíssims i vam disfrutar una barbaritat en veure l'èxit de la convocatòria. Un èxit promogut per la remor interna que teniem tots i cadascun dels que vam anar-hi.
És evident que l'èxit no va estar promogut per cap mitjà de comunicació. Cap ni ún, ni tan sols la Televisió de Catalunya va parlar gairebé de la manifestació abans de que es produís. Només es va acabar esmentant als mitjans després de l'inesperat èxit d'aquesta.

Avui, ves per on, recordant aquell dia he cregut possible que si trobem la fòrmula adequada, aconseguirem ser un poble unit contra aquells que no volen que siguem part d'ells, sino que ens volen en propietat.

dissabte, 18 d’agost del 2007

Per guanyar la llibertat, ens haurem d'arriscar

Cada dia que passa tinc una certesa major que el camí que du el projecte del nostre país no ens portarà enlloc. De la mateixa manera també crec que l’independentisme català no ha sabut dirigir les seves naus a bon port.

D’un temps ençà hem vist com els independentistes catalans -no tots però si un nombre significatiu- han deixat de confiar en el projecte d’Esquerra Republicana de Catalunya. En alguns casos han passat a la desídia de renunciar al dret de vot el dia d’eleccions, i en altres casos han sumat aquest vot a llistes independentistes diferents com ara les de la CUP.

Això, es clar, ha degenerat en un debat intern que, sincerament, és lluny de poder considerar-se una crisi de partit. Però és evident que alguna cosa no ha acabat de funcionar com es pretenia.

Després de la convulsa legislatura del primer tripartit i passat un temps prudencial del segon projecte tripartit o d’entesa, Esquerra ha consolidat una part del seu electorat però s’ha deixat pel camí molts simpatitzants que s’han passat a altres opcions o simplement "han passat".

Crec que el problema principal és que no donem una imatge de perfil propi dins del govern català. Això ja va passar a l’ajuntament de Barcelona i després d’un mal resultat a les darreres municipals el Grup d’Esquerra va optar per abandonar el govern fruit d’aquesta manca de confiança del nostre electorat. També cal dir que hi ha hagut decisions polítiques de clau nacionalista en les que sens dubte si ERC no hagués estat allà no s’haurien resolt de la mateixa forma, com per exemple la representació catalana a la Fira de Frankfurt, per citar-ne una.

Hem tingut un estiu molt mogut i no és el primer. El dèficit d’inversions de l’estat a Catalunya ha quedat a la vista de tots independentistes o no. Les declaracions i el “no fer res” de la ministra de Foment han estat vistos per tots independentistes o no. El dèficit de serveis que depenen de l’estat espanyol perjudiquen a tots els catalans i catalanes independentistes o no. I per tant si ja estem tan cansats com sembla potser és el moment de passar a l’acció. Després de passar uns dies a només 50 quilòmetres a l’est de Catalunya he pogut comprovar que allà les coses les veuen ben diferents. Per la majoria encara som els catalans els que tenim unes pretensions fora de lloc.

Crec fermament que és des d’Esquerra Republicana de Catalunya que hem de liderar el projecte de país lliure que volem els independentistes i també el projecte de país just socialment que anhelen els que no són independentistes. Sóm un partit que ja ha superat diverses divisions internes i sempre hem sortit reforçats. Però aquest reforçament ha estat fruit de la valentia i el saber arriscar-se quan ha estat necessari.

Ara, en aquest moment que viu el nostre país, és l’hora d’arriscar-se. Hem d’estar capaços de liderar un projecte amb possibilitats d’amuniar a totes les faccions independentistes del nostre país i en el qual pugui participar tothom, gent d’Esquerra, de la CUP, de les CAJEI, dels Maulets, de les diverses plataformes sobiranistes de Catalunya o de qualsevol persona que no es consideri membre de cap grup però que cregui en les possibilitats d’una nació catalana lliure i sobirana. I per què no comptar també amb aquells independentistes que veuen un país lliure encara que amb propostes polítiques diferents a la nostra?. Amb els partits catalalans suposadament d’esquerres i amb el PSOE governant a Madrid la cosa no acaba de funcionar.

Potser ja és hora de quadrar-nos davant de les injustícies a que ens sotmet l’estat espanyol. Hi ha conceptes com l’autodeterminació o la insubmissió fiscal que ens hem de plantejar molt seriosament. I en aquest vaixell sobiranista ha de tenir cabuda tothom que ho vulgui.

dilluns, 13 d’agost del 2007

Adeu Lluís Maria

No sé si eren l’hora i el moment adequats, ni tampoc sé si aquesta ha estat la millor manera de despedir-te. En qualsevol cas, aquesta ha estat la forma que tu has triat, i un cop més has portat a terme les teves conviccions fins al final.

No sé si la teva decisió final ha estat fruit d’un mal moment o si ha estat fruit de la maduració d’una idea per escriure l’últim capítol de la teva vida, tal com van fer molts grans guerrers indis cercant una mort digna de les seves figures. En qualsevol cas tens el meu respecte i admiració profunda.

De cap manera la teva marxa farà esborrar de les pàgines de la nostra història, la teva lluita “real i sincera” per aconseguir la nostra sobirania com a poble i els nostres drets com a ciutadans. En les teves últimes paraules dius que has viscut esclau, i jo com tants d’altres també me’n sento, però tingues la certesa, siguis on siguis, que la lluita continua, que els líders que avui són covards seran rellevats dels seus càrrecs, i que més d’hora que tard el nostre país ha de rebre una alenada d’aires de llibertat, que per història, identitat i esperit de lluita ens corresponen.

El millor homenatge que se m’acut oferir-te des d'aquí és cedir aquest espai per les teves últimes paraules.

Gràcies Xirinachs !!!


"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

diumenge, 5 d’agost del 2007

Es busca un jutge que actui d'ofici contra Renfe, Endesa, Red Eléctrica Española i Aena


L'estat espanyol compta amb una sèrie de jutges que ultrapassen la categoria d'Il•lústríssima Senyoria. Uns jutges als que es qualifica com a superjutges. Per citar algun exemple podem parlar d'en Baltasar Garzon, Grande Marlaska, Juan del Olmo, etc... i tenen aquesta consideració perque actuen d'ofici quan consideren que hi ha una infracció greu de les lleis.

Són nombroses les actuacions del jutge Garzon pel que fa a ex-militars i ex-dictadors de Xil•le i Argentina, o més recent l'actuació del jutge de l'Olmo segrestant una publicació i vulnerant alhora la llibertat d'expressió. Fins i tot el Defensor del Pueblo presentant recurs contra l'Estatut de Catalunya aprovat en referèndum.

I jo em pregunto, on són aquests jutges quan hi ha empreses de clau espanyola que no compleixen les inversions previstes a Catalunya, perjudicant greument a ciutadans i ciutadanes amb un servei més que deficient, patètic i tercermundista?.

relaciono alguns exemples:
- RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles). El servei de rodalies i mitja distància d'aquesta companya en terres catalanes ha sofert un nombre elevadíssim d'avaries i incidències que ha provocat un perjudici incalculable als usuaris de Catalunya, en ocasions fins i tot posant en perill la salut de les persones. La causa evident és la manca d'inversions i manteniment de trens, vials i infraestructures.

- ENDESA (Empresa Nacional de Energia Eléctrica) i REE (Red Eléctrica Española). Responsables directes de l'apagada soferta a Barcelona aquest estiu. Importants pèrdues econòmiques per a comerços i particulars. Les indemnitzacions no seran mai suficients pel perjudici que han causat als veïns i veïnes de Barcelona, i per la imatge que ha donat la nostra ciutat. La gran solució passa per soportar les molèsties dels generadors elèctrics fins al febrer de l'any vinent, si no més tard. Mentre això passava Endesa va declarar uns beneficis de milions d'Euros per estupor de tots pleglats.

- AENA (Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea). L'any passat ens van obsequiar amb un col•lapse històric a l'aeroport de Barcelona, gràcies a una vaga de personal de serveis originada perquè a algú amb notables visos d'incapacitat se li va acudir la genial idea d'informar en un dia punta, que un nombre important de personal perdria la feina. El resultat crec que el recordem tots. Invasió de pistes i cancel•lació de vols. Moltes persones no van poder marxar de vacances, d'altres van haver de passar més d'una nit a l'aeroport. La imatge de Barcelona de nou feta miques. Aena es va comprometre amb l'ajuntament de Barcelona a fer una campanya publicitària d'imatge de la ciutat que després d'un any encara estem esperant.

Observeu que totes aquestes empreses tenen dues coses en comú. L'"E" d'Espanya a les seves sigles i una descarada manca d'inversions en el nostre país. Però no són els únics responsables.

El govern espanyol abans en mans del PP i ara en mans del PSOE són còmplices de tot això. No val de res que el president Zapatero vingui aquí a prometre coses que després no pot complir. Un president que promet que aprovarà l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya, que promet que farà públiques les balances fiscals, que promet als canaris que recuperaran tot el que han perdut (ja ens explicarà com s'ho farà), que impedeix la composició d'un govern progressista a Navarra amb Nafarroa Bai i els partits de l'esquerra, en contra de l'opinió del Partit Socialista Navarrès i cedint el govern als Populars. En definitiva un president que ha resultat ser una titella en mans dels poders fàctics i econòmics d'Espanya i dels barons del seu propi partit, no és un president amb credibilitat, és un president covard. El govern d'Espanya sigui del color que sigui no saldarà mai el deute històric que té amb Catalunya.

En conclusió, com que les empreses nacionals s'enfoten de nosaltes; com que el govern de Catalunya no té poder suficient per forçar a aquestes empreses a invertir el que toca; com que el govern espanyol només té paraues en forma de promeses buides; com que legalment no és possible expropiar a aquestes empreses a Catalunya; només ens queda l'esperança de que algun "superjutge" prengui la decisió d'actuar d'ofici contra aquest desgabell i aquesta presa de pel a la que estem sotmesos. Si no qui sap; potser haurem d'anar a la justícia internacional com fan els paísos que no tenen una sistema judicial just i independent.

dissabte, 4 d’agost del 2007

Immigració signa un conveni de col•laboració amb la Fundació Catalana de Futbol per promoure la integració i la cohesió social


Més mesures impulsades per la Secretaria d'Immigració de la Generalitat de Catalunya, que se sumen a la que vaig publicar en l'anterior entrada al meu bloc.

La notícia diu textualment:

"Mitjançant aquesta iniciativa s’estableix la importància de promoure el coneixement, la pràctica i la difusió de l’esport federat entre les persones nouvingudes a Catalunya.

El secretari per a la Immigració, Oriol Amorós, signa un conveni de col•laboració amb el president de la Fundació Privada Catalana de Futbol, Jordi Roche, amb l’objectiu de promoure la integració i la cohesió social de persones immigrades mitjançant el futbol federat. L’acte tindrà lloc al Camp de futbol del C. F. Damm a Barcelona, dilluns 6 de d’agost, a les 16.30 hores.

Amb la signatura d’aquest conveni, la Secretaria per a la Immigració del Departament d’Acció Social i Ciutadania i la Fundació Privada Catalana de Futbol estableixen la importància i l’oportunitat de generar sinergies per promoure el coneixement, la pràctica i la difusió de l’esport federat en general i del futbol en particular, especialment entre les persones nouvingudes a Catalunya, la qual cosa justifica una complementarietat d’àmbits i la possibilitat d’emprendre activitats en el marc dels seus objectius específics".

Personalment em congratula i molt veure que el treball fet des de l'inici de la gestió d'Esquerra al capdavant de l'àmbit de la immigració, comença a generar resultats positius, fruit de la tasca feta fins ara. Encara queda molta feina per endavant. El nostre país ha de ser un referent per a la resta en matèria d'acollida de nous ciutadans i ciutadanes.