dimarts, 4 de desembre del 2018

Barcelona, una ciutat insegura?

La resposta a aquesta pregunta crec que podria ser que Barcelona no és més insegura que altres grans capitals europees. Però també podem afirmar que, malauradament, Barcelona és enguany una ciutat més insegura que fa dos anys. Almenys això és el que ens diuen les dades de delictes comesos i també el resultat de les darreres enquestes de victimització. Entre el 2016 i el 2017 els delictes comesos a la ciutat de Barcelona van créixer en un 4,5% i entre el 2017 i el 2018 ho van fer en un 19%, creixent tant els furts com els robatoris amb força. A Barcelona es cometen 21 delictes per hora de mitjana.

Segurament els motius són diversos i no només tenen a veure amb un problema policial, també hi ha un component social molt important. No obstant, la realitat ens diu que cal fer alguna cosa perquè la tendència és clara i si no revertim aquesta tendència ens trobarem que l’any 2019 serà una ciutat més insegura i el 2020 encara més.

Un dels grans debats de les properes eleccions municipals a la capital de Catalunya girarà al voltant de la seguretat i la convivència. Per tant, des d’ERC hem d’afrontar aquest debat amb la voluntat de parlar de l’àmbit de la seguretat pública des d’una visió d’esquerres. I cal insistir en el concepte de seguretat “pública” perquè ha de ser la garant de protegir els drets de la ciutadania. Una bona seguretat pública ha de significar més llibertat i aquesta llibertat ara s’ha perdut en gran part als barris de Ciutat Vella, per exemple.

Una de les qüestions fonamentals és adaptar el model de seguretat a BCN als nous temps. La coordinació entre Mossos i Guàrdia Urbana potser funciona més o menys bé a nivell de comandaments, però els agents que treballen dia a dia als nostres carrers pateixen moltes mancances. I aquestes es fan molt visibles quan els acompanyes en el seu dia a dia, patrullant al seu costat.

Aquest model de seguretat ha de garantir una millor coordinació entre els dos cossos, ha de comptar amb els recursos humans i materials necessaris i també ha de comptar amb una formació específica que faci de la nostra policia, una policia d’excel·lència i amb les mesures de transparència i auto control que garanteixin sempre una bona praxi en el servei.

En definitiva, hem de ser capaços de bastir un bon discurs en matèria de seguretat i prevenció, però, a diferència de les forces de dretes, lligant aquest discurs amb l’àmbit social i la convivència. Sense oblidar mai que les ciutats més segures són aquelles que gaudeixen d’un bon estat del benestar i on hi ha més equitat.

dilluns, 28 de maig del 2018

Ciutadans i el foment de l'odi



Aquestes darreres setmanes, Ciutadans ha endegat una campanya contra els llaços grocs a l’espai públic i a les institucions. Aquest fenomen creixent de rebuig està destapant les diverses formes en què actuen els feixistes intolerants quan se senten autoritzats a fer-ho.

El llaç groc representa un acte de protesta cívica i pacífica per reivindicar la llibertat dels presos polítics. Però resulta que aquesta manera de fer i aquest símbol en concret posa molt nerviosos als que consideren normal i acceptable el que està passant a Espanya. I encara es posen més nerviosos quan les resolucions de la justícia internacional omplen de raó aquells que llueixen o pengen llaços grocs. I és que, el llaç groc, no és un símbol independentista sinó de rebuig a un estat totalitari on la separació de poders no existeix.

Després del “a por ellos”, de les actuacions policials de l’1 d’octubre i dels missatges polítics del Rei, el govern espanyol i molts mitjans de comunicació al servei dels poders de l’estat, l’extrema dreta més retrògrada se sent avalada per a actuar amb total impunitat pels nostres carrers, demostrant una vegada més que el feixisme mai ha deixat d’existir. Senzillament el feixisme era allà esperant a ser despertat per actuar.

I en aquest escenari, grups ultres es dediquen a increpar i fins i tot agredir persones pel simple fet de lluir un llaç groc a la solapa, per plantar creus o per penjar llaços grocs. Mentrestant aquelles forces polítiques com el PP, Ciutadans o fins i tot el PSC parlen de fractura social entre independentistes i no independentistes, quan el que haurien de fer és condemnar aquests atacs sense pal·liatius. Només els sentim protestar quan algú els pinta la façana d’una de les seves seus, cosa que jo no aprovo. Però cal tenir en compte que això ens passa a tots i no només ara. Les seus d’ERC les pinten de tant en tant des que hi milito i d’això ja en fa 14 anys. I les han pintat des de grups d’ultra dreta fins a grups d’extrema esquerra. Però aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que ara s’està intimidant i agredint verbalment i físicament a persones en l’exercici de la lliure expressió i aquesta és una línia vermella que no es pot justificar de cap manera. Malauradament espectacles com el del diputat Carrizosa de Ciutadans al Parlament, divendres passat, serveixen per animar als intolerants a seguir actuant. I també malauradament, penso que ho va fer de manera premeditada i conseqüent amb una campanya creada per provocar la violència que mai ha existit, però que ells s’entesten en dir que es produeix.

Des de la política cal un exercici de responsabilitat i no llençar més benzina al foc. Suposo que quan un altre membre destacat de Ciutadans va parlar d’ulsteritzar el país, es referia a això. Però ja n’hi ha prou. Els demòcrates de debò no estem disposats a acceptar aquest desafiament als valors més fonamentals. Hem de denunciar tants cops com calgui aquestes accions, fins i tot quan es faci des d’una responsabilitat política i institucional. Perquè al cap i a la fi, si no volen que portem llaços grocs, que alliberin els presos polítics. Mentre això no passi, seguirem lluint el llaç per recordar-los la seva maldat.

dimecres, 7 de març del 2018

#8M #VagaFeminista

Amb motiu del 8 de març publico en aquest espai l’article de les regidores Montse Benedí i Trini Capdevila, del grup municipal d'ERC


El 8 de març d’enguany, es convoca una vaga feminista a més de 150 països del món.

Dones d’arreu, diverses com som, ens unirem a la vaga feminista, una vaga laboral, de cures, consum i estudiantil per a reivindicar i exigir els nostres drets i prioritzar en l’agenda social i política la lluita per la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Sense nosaltres el món s’atura.

Perquè és més que evident, que malgrat els avenços realitzats, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara estan presents i són massa punyents alhora. La pobresa te cara de dona. Major precarietat laboral, pensions minses, escletxa salarial, violències masclistes, són alguns dels exemples.

De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones. Més d’un 70% dels contractes a temps parcials tenen com a destinatàries les dones. Tanmateix, el 60% de les llicenciades son dones però els càrrecs de més responsabilitat, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. L’Observatori Dona i Empresa posa de manifest que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus consell d’administració.

Aquesta també és una vaga de cures. Posar al centre la sostenibilitat de la vida, ha de ser una prioritat com a societat. Malgrat no estar remunerat, el treball de cures és imprescindible pel sosteniment de la vida. Malauradament, el capitalisme prioritza l’obtenció de beneficis monetaris al benestar. En les dones recauen les tasques de cura de la llar, de les persones dependents sigui quina sigui la seva edat, fet que en molts casos provoca fer una doble jornada. Hem de reivindicar el valor de les cures i exigir polítiques que facin que la corresponsabilitat esdevingui efectiva.

Sí, el #8MJoFaigVaga també per aquelles dones que no podran fer-la per la seva situació de precarietat en tots els àmbits. La faré des de la sororitat amb totes les dones del món que han lluitat i lluiten pels drets, la justícia social i la llibertat.

Com a feministes, estem compromeses amb la democràcia i les llibertats al nostre país. Per això subscrivim les paraules de les dones signants del manifest “Dones lliures en països lliures” publicat a La independent.cat

dimecres, 14 de febrer del 2018

Un tramvia anomenat desig

Aquest títol d’una famosa obra del realisme nordamericà defineix molt bé la situació que vivim actualment amb la unió dels tramvies a Barcelona. Parlem d’una infraestructura prevista des dels anys 90 i que mai s’ha arribat a completar per un o altre motiu.

A principis dels anys 90 es va començar a projectar i licitar una infraestructura partida en dos trams separats, TramBaix i TramBesòs, que no fou inaugurada fins l’any 2004. La construcció i explotació d’aquestes dues línies de tramvia va ser adjudicada a un conglomerat d’empreses privades (Globalvia, Alstom, Detren, Transdev, FCC, Comsa) i 2 empreses públiques amb una representació testimonial (FGC i TMB).

El culebrot polític de debò comença l’any 2010 amb la consulta sobre la Diagonal. Una consulta que va convertir-se en un plebiscit contra l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu i que va ser el preludi de la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona per part del PSC posant fi a més de 30 anys de govern socialista a la ciutat. L’alcalde Trias va prendre el relleu i va reformar l’avinguda Diagonal entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià, sense incloure el discutit tramvia. 4 anys més tard és Ada Colau qui relleva a Xavier Trias a l’alcaldia i promet unir els tramvies per la Diagonal.

Què en pensen els usuaris del servei de transport que ofereix el tramvia? La valoració és molt bona pel que fa a l’accessibilitat, freqüència i qualitat del servei. La velocitat superior a la del bus i la facilitat d’accés al circular en superfície fa del tramvia un bon mitjà de transport. També és cert que és una infraestructura projectada des de fa molts anys i que encara ho està, per tant sembla lògic que els dos tramvies acabin units.

Però en realitat, quan ens costa la gestió dels dos trams de tramvia? A canvi de construir i explotar la infraestructura es va fixar una retribució fixa de 13,05 milions d’euros + IVA per al TramBesòs i en el cas del TramBaix desconeixem aquesta quantitat perquè no és a l’abast de la ciutadania, però sabem que es calcula en funció del nombre de validacions anuals. A més cal afegir el pagament que l’ATM fa en forma de tarifa tècnica i que tampoc trobem publicat enlloc. Segons les dades a les quals he tingut accés tot apunta que les empreses del Tram perceben uns 0,85 euros per cada viatger en el cas del TramBaix i 1,15 euros per viatger en el cas del TramBesòs. Això dona aproximadament un benefici anual d’entre 14 i 15 milions d’euros nets, fet que seguirà sent així fins la finalització del contracte de gestió i explotació l’any 2032. Insisteixo que tot això són dades no oficials perquè no es troben publicades enlloc i seria d’agrair un exercici de transparència en aquest sentit, atès que estem parlant d’un servei de transport públic.

De tot això s’entreveu que el model de gestió serà clau a l’hora de decidir com i quan fem la unió dels tramvies. És a dir, si fem una aportació de prop de 200 milions d’euros públics que permetrien doblar el nombre d’usuaris del Tramvia, sembla lògic que ens haguem de replantejar el contracte actual amb les empreses del Tram o bé rescatar-ne el servei. Perquè si no ho fem així, invertirem 200 milions d’euros públics que serviran també per doblar els beneficis de les empreses privades del Tram fins l’any 2032. Mentrestant el servei de bus gestionat per una empresa pública com TMB perdrà 80.000 viatgers diaris. És a dir, vestirem un sant per desvestir-ne un altre i podem posar en risc el “sistema” de transport públic a l’àrea metropolitana.

Si la proposta és perpetuar el model de gestió per doblar els beneficis d’una empresa privada gràcies a una inversió pública, caldrà valorar la prioritat d’aquesta infraestructura respecte a la resta d’infraestructures pendents, que serien totes elles de gestió i explotació pública com ara la L9-L10, l’enllaç de La Pau amb La Sagrera, la L2 de Paral•lel a Zona Franca o els FGC de Plaça Espanya a Gràcia, entre d’altres.

Què ha fet fins ara el govern d’Ada Colau? més enllà de les declaracions d’intencions, dels estudis tècnics encarregats i de perdre 6 mesos en una comissió tècnica a l’ajuntament on he tingut la sensació que ERC és l’únic grup municipal que se l’ha pres seriosament. Repassem: l’any 2015 Ada Colau es va fer la foto amb l’expresident Mas per anunciar que hi havia un acord per unir els tramvies. L’any 2016 va repetir foto i missatge aquest cop amb el President Puigdemont. Aquell mateix any va anunciar que les obres del tramvia començarien l’any 2017. Després va aturar les obres de la plaça de les Glòries malgrat saber, per molt que ho negués, que aquesta aturada implicava la impossibilitat de fer aquest tram del tramvia. Va crear una comissió per mantenir viu el debat durant 6 mesos sense cap avenç significatiu. I ara, arribats a aquest punt, utilitzen la tàctica habitual de fer pressing a ERC, com si fos culpa d’ERC que el tramvia no sigui realitat encara. El súmmum del ridícul va ser escoltar a l’alcaldessa Colau afirmar que, si ERC donava el seu vistiplau, el primer tram fins a Glòries estaria fet en aquest mandat. No cal ser gaire espavilat per deduir que aquesta afirmació és producte de la desesperació perquè és senzillament impossible.

La comissió arriba al seu final aquest dijous i les conclusions seran les previstes des de l’inici de les sessions, ara ja fa sis mesos. Res ha canviat i tot segueix el guió previst. Tot excepte una cosa i és que ERC tenim molt clar el nostre posicionament, malgrat els mètodes habituals de pressió absurda del govern municipal. Amb el tramvia no farem votacions simbòliques ni cap brindis al Sol. Volem veure el conveni amb l’ATM, volem veure i discutir el projecte executiu i volem veure com queda definit el model de gestió.

La realitat és que a hores d’ara i dos anys i mig després de l’entrada d’Ada Colau al despatx d’alcaldia, no tenim res de tot això i el tramvia segueix sent un desig. I només hi ha una manera de convertir els desitjos en realitat: treballar i ser rigorosos.