Mandela, Escarré, Casaldàliga

Hi ha persones que, en moments excepcionals, fan coses excepcionals. Generalment es tracta de persones que són fidels als seus ideals i que estan disposades a sacrificar molt per tal de ser honestos amb la societat que els envolta i també amb ells mateixos. Aquests tres personatges tenen en comú tot això, malgrat ho han exemplificat de maneres diferents i en moments i llocs del món diferents. Però qualsevol d’ells podria considerar-se un càtar, un bon home.

Nelson Mandela ens ha deixat aquesta setmana i ho fa deixant un llegat impecable. Un país, Sudàfrica, que durant dècades va practicar l’apartheid contra la majoria negra, és avui en dia un país on negres i blancs poden conviure gràcies a la reconciliació que Mandela va procurar. 27 anys empresonat no van impedir que aquest bon home africà abandonés els seus ideals i la lluita de tot un poble. Ho va aconseguir. No ha estat un màrtir i serà recordat per sempre més com un líder que va saber administrar la victòria de la millor manera possible, cercant la reconciliació enlloc de la venjança.

L’abat Aureli Maria Escarré va realitzar, tot just fa 50 anys, unes declaracions en el diari francès Le Monde, criticant obertament el règim franquista. L’aleshores abat de Montserrat va dir coses com “No hi ha justícia sense llibertat”, “Allà on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i és el que passa a Espanya”, “Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.

Escarré va fer aquestes declaracions l’any 1963, mentre el règim franquista seguia practicant la repressió com a fórmula de control del poder. L’abat Escarré va passar de ser proper al règim franquista a extremadament crític en observar les injustícies que es van cometre des d'aquell règim. També va defensar els seus ideals i això ho va acabar pagant amb un exili forçat a Viboldone, Itàlia.

Pere Casaldàliga és una altra d’aquestes bones persones que estan disposades a arriscar-ho tot, la vida inclosa, per tal de defensar els seus ideals. Gran defensor i practicant de la Teologia de l’Alliberament, ha dedicat gairebé tota la seva vida a defensar els drets dels camperols de Sao Félix de Araguaia i rodalies, de la injustícia que practicaven impunement els latifundistes brasilers. També va viure la paradoxa de ser considerat falangista a Catalunya i alhora comunista pels governants i homes poderosos al Brasil, així com per la mateixa església.

Casaldàliga no ha passat per la presó ni tampoc ha viscut a l’exili. Ell va triar no marxar de Sao Félix de Araguaia i va ajudar a construir un món millor per a uns camperols que finalment van poder treballar les seves terres, enlloc de fer-ho en règim d’esclavatge per a un altre. Tot just ara, TV de Catalunya emetrà una mini sèrie basada en el llibre “Descalç sobre la terra vermella”. Per aquells que no hagueu llegit el llibre, us el recomano o, si més no, us recomano que veieu aquesta mini sèrie.

Tres persones, tres exemples a seguir. Si hi hagúes moltes persones fidels als seus ideals i vetllant pel bé comú, segurament el món seria molt millor.

4 famílies sota el mobbing urbanístic a La Clota

Aquesta setmana he visitat els veïns i veïnes de la Riera de Marcel·lí al barri de La Clota. Fa uns mesos, concretament el mes d’abril, vaig escriure aquest article en què deixava constància de la situació que unes poques famílies estaven vivint, fruit d’una afectació urbanística.

Ara, 5 mesos després, la situació ha empitjorat. Les cases de les persones que han pogut acollir-se a l’expropiació han estat enderrocades i ara, els que encara hi viuen, han de conviure amb un munt de runa, rates i l també amb grups que han trobat un espai on divertir-se a costa d’ocasionar molèsties.

Les fotografies parlen per sí soles. El solar amb les cases enderrocades no està ben tancat . S’hi pot accedir sense cap mena de problema amb el perill que això implica. Les parets mitgeres han quedat al descobert i no s’ha aplicat cap solució per a impermeabilitzar-les, de manera que els veïns que encara hi viuen pateixen humitats a casa seva.

Aquestes famílies tenen una mitjana d’edat molt elevada. Cobren pensions modestes i estan pagant un lloguer inferior als 200 euros. L’ajuntament ha ofert diverses solucions en altres pisos de lloguer però sempre amb un preu superior. Una de les últimes ofertes els faria marxar de La Clota al Poblenou, pagant un lloguer similar durant un temps limitat. Però el que demanen les persones afectades és que se’ls mantinguin les condicions econòmiques. Sembla just si tenim en compte que són afectades urbanísticament per un planejament que no volien de cap manera. El districte i l’ajuntament s’escuden sempre en el fet que la llei és com és i també en què això depèn de la Junta de Compensació, atès que el planejament és d’iniciativa privada.

Però les coses són d’una altra manera. En primer lloc l’ajuntament representa el 50% de la Junta de Compensació i aquest 50% hauria de servir per vetllar pel benestar de les persones afectades. En segon lloc, a pocs metres de la Riera de Marcel·lí hi ha encara molts habitatges del Patronat de l’Habitatge que, malgrat estan a la venda amb dret de superfície per un bon preu, no es venen; de manera que tenim habitatge públic en desús. Si ajuntem aquests dos motius i afegim que l’actual alcalde de Barcelona afirma que per a ell el primer són les persones, la solució sembla tan evident com fàcil.

Aquests conciutadans, persones grans la majoria d’ells, són ignorats en les seves reivindicacions. I després de fer la visita a La Clota, puc assegurar que les reivindicacions són més que justificades. L’ajuntament no pot permetre que se’ls maltracti d’aquesta manera. El mobbing com a tàctica de desgast no és acceptable en una societat justa. I això és precisament el que està passant. 

Fem via. Anem pel bon camí

El 10A és una d’aquelles dates que sempre recordaré. Un país que havia despertat després de molts anys d’haver de lluitar, massa, per poder-se reconèixer com a tal. Els processos polítics de la darrera dècada han fet obrir els ulls de moltes i molts conciutadans. L’encaix en un estat de mentalitat imperialista, és impossible per a un país que te personalitat pròpia.

Davant d’aquest panorama polític, la societat civil, la gent de molts pobles i ciutats va prendre la iniciativa. I des d’Arenys de Munt fins a Barcelona es van succeir riuades d’emocions compartides. Les consultes van ser un revulsiu per a despertar-nos. Vam comprovar que, si ens ho proposem, tot està per fer i tot és possible.

Les consultes han estat el bressol de la nova ANC. Un ens indispensable per mantenir la societat civil mobilitzada. L’èxit de l’ANC rau en la seva gent, en la capacitat de convocatòria i la seva transversalitat. I també en l’encert de convocar la ciutadania en els moments claus del procés.

El país té molta pressa però ara cal paciència; no  una paciència infinita, però estem fent les coses bé perquè el món ens prengui seriosament. 2 milions de persones demanant la independència l’11S de 2012, unes eleccions on guanyen per majoria absoluta els partits que aposten pel dret a decidir, la Declaració de Sobirania i, enguany, la Via Catalana que creuarà el país de punta a punta, són motius suficients perquè el món ens escolti i vegi que aquest país sap el què vol i creu en la seva capacitat per aconseguir-ho.

Ens en sortirem segur. I això ens obliga a tenir la immensa responsabilitat de dibuixar un nou país que ha de ser molt millor del que és ara. Un país on la igualtat d’oportunitats, la transparència i la llibertat siguin el pal de paller d’una societat justa i socialment avançada. Un país de tothom i per a tothom, perquè és només d’aquesta manera que aconseguirem un país cohesionat i fort. I posats a somiar, un país que sigui un model a seguir per a una vella Europa que també necessita reinventar-se.

Tenim molt a fer i ho tenim tot per guanyar. Fem via!!!!

Nazisme? Feixisme? Compte amb la terminologia que usem

Darrerament tothom se sent amb dret d’etiquetar altres persones o col·lectius en funció de les idees que defensen. Nacionalistes espanyols titllant de “Nazis” als independentistes catalans o independentistes catalans titllant de “Feixistes” a nacionalistes espanyols, és un fet massa habitual en aquests dies.

Potser caldria fer una mica de memòria. El Nazisme va ser l’artífex d’un holocaust amb prop de 6 milions de jueus assassinats i el Feixisme (Franquisme o Nacionalcatolicisme en el cas d’Espanya) va dur a terme una dictadura molt repressiva i va assassinar més de 300.000 persones un cop va finalitzar la guerra civil.

Per tant, si ens atenem a les dades, queden en evidència totes les acusacions de Nazis o Feixistes a banda i banda de la discussió. No negaré que en ambdós casos hi ha persones que tenen un pensament proper a l’adjectiu, però per norma general penso que les coses no van per aquí. I això ha de ser motiu per no actuar en funció del que diguin alguns elements que fan molt de soroll.

El govern espanyol vol negar als ciutadans de Catalunya el dret a fer una consulta. Això és cert i també és cert que això es deu a una transició cap a la democràcia incompleta i feta a gust dels protagonistes de l’antic règim. També és cert que molts membres d’aquest govern són descendents d’aquells que ostentaven el poder entre 1939 i 1975 i que en la seva acció de govern atempten contra les llibertats del nostre país.

I sí, també és cert que hi ha alguns energumens que diuen bestieses de l’alçada d’un campanar a les xarxes socials. Però això últim, malauradament, també passa a l’inrevés. Alguns dels perfils que es veuen a les xarxes socials i que demanen a crits la independència de Catalunya en nom de la llibertat, també llencen proclames racistes. Son la majoria? No, afortunadament són una minoria.

El primer que hem d'acceptar i entendre és que estar en contra de la independència de Catalunya no és una actitud feixista. M'han sorprès les dues editorials de Vicent Partal amb el títol "Per què el PSC bascula cap al feixisme". No crec que aquesta sigui la manera d'afrontar el què està passant en un PSC que bascula cap a l'espanyolisme, això sí. Potser en traurem molt més d'incorporar a aquelles persones del PSC que han obert els ulls i són conscients que dos no és federen si un no vol; i a Espanya, ara per ara, el federalisme és una entelèquia.

En conclusió, crec que els termes “nazi” o “feixista” s’utilitzen molt a la lleugera per desacreditar a qui pensa de manera diferent. I això és un argument propi de qui no té arguments millors. Fem via, seguim el camí que hem encetat, però no caiguem en la provocació d’entrar en una discussió que no ens du enlloc i que, a més, donarà ales a aquells que sí actuen i pensen com a feixistes. Perquè la veritat és que feixistes hi ha arreu i sempre n’hi haurà. El que cal és no donar-los el protagonisme al qual aspiren. Construïm un país nou sense deixar ningú enrere. L’Oriol Junqueras va dir en la seva visita al barri d’Horta que “la gent no ens entendrà si no els estimem”. No puc estar més d’acord.

No hi ha bona política sense ètica personal

Acabo de llegir “Descalç sobre la terra vermella”, una biografia de Pere Casaldàliga escrita per Francesc Escribano. La veritat és que, tot i haver llegit algunes coses sobre ell i haver conegut en part la seva història, llegint aquest llibre m’he adonat de la importància que hi hagi bones persones, amb les idees clares i amb la determinació i la valentia necessàries per a dur-les a terme.

Lluitar contra el poder establert no és fàcil. No ho va ser per Casaldàliga al Brasil ni per a moltes altres persones del món catòlic a Amèrica Llatina, com l’arquebisbe Romero. Defensar els drets de les persones més febles enfront els interessos i l’ambició dels més poderosos sempre ha estat una batalla èpica.

Hi ha una frase de Casaldàliga en aquest llibre, en un moment en que parla de la revolució sandinista a Nicaragua, que em sembla especialment remarcable i diu així: “Hi ha hagut alguns líders sandinistes, i això també és aplicable a altres líders revolucionaris i figures polítiques importants de l’esquerra d’altres països, que han pensat només a respectar l’ètica del partit, l’ètica de la revolució, però que s’han oblidat de l’ètica personal. Jo crec que aquell que no és ètic en tot no és ètic en res”.

És pot dir més alt, però no es pot dir més clar. La partitocràcia com a eina al servei de determinades persones i/o col·lectius dins un partit és un mal força generalitzat. I això pot succeir de diferents maneres. En clau interna, per exemple, amb la promoció de determinades persones per a dirigir els partits o per a encapçalar les candidatures a les eleccions. La mala praxi i la escassa o inexistent ètica per arraconar persones considerades rivals és un fet quotidià.

També, en clau d’obra o acció de govern, s’acostuma a valorar constantment els sondejos i enquestes que apareixen de forma regular. El CEO, el baròmetre municipal, els sondejos encarregats per la premsa, tot això fa que els partits decideixin si han d’arriscar o no. Si la valoració és bona s’acostuma a optar per una tàctica conservadora i si la valoració és dolenta s’intenta fer visible la intenció de canvis, que normalment tampoc es duen a la pràctica més enllà de fer una declaració d’intencions. És només quan les coses van francament malament que alguns partits, no tots, enceten un procés de transformació i relleus que afavoreix un canvi de imatge i de línia política.

Al final es dona una importància excessiva a les persones que lideren els partits molt per damunt del projecte polític que representen, si és que en tenen. Perquè actualment hi ha molts partits polítics, massa, que no en tenen de projecte polític. Alguns van a la deriva i altres senzillament fan política reactiva o en contra de, però gens propositiva.

Llegir aquest llibre m’ ha servit per a reflexionar en el fet que, independentment del partit en que hi militis, o si hi milites a través de la societat civil o d’un ens religiós, el més important és mantenir els ideals intactes i lluitar per allò que consideres que és just, sempre amb l’ètica personal per davant de totes les coses. Discrepar en alguns àmbits no té perquè significar lliurar una batalla per demostrar que es té raó. Només hem de lliurar batalles amb aquells que no tenen intenció de canviar el rol en aquesta societat de capitalisme desbocat. Cal equilibrar les coses. Redistribució de la riquesa no ha de ser un concepte buit de contingut. Ha de ser un objectiu prioritari. Perquè el que no té sentit és que mentre la majoria de la població al nostre país, com passa i ha passat en molts d’altres, perd poder adquisitiu i frega o sobrepassa el llindar de la pobresa, els que controlen l’economia incrementin beneficis any rere any.

Jo sóc dels que penso que tenim l’oportunitat de construir un nou país i aquesta oportunitat hem d’aprofitar-la per fer que aquest país sigui en realitat més lliure, més just i socialment avançat. Però per aconseguir assolir la fita i, el més difícil, fer-ho bé, cal posar l’ètica per davant dels interessos personals.

De Soló a Pau Casals. El meu somni per al dia després

El somni de la independència del nostre país el tenim a tocar. La majoria social a favor de l’emancipació de Catalunya fa que, tret que es cometin errors polítics, el procés sigui irreversible. Ja sigui via referèndum o via eleccions plebisicitàries prèvies a una Declaració d’Independència, veig que ara és possible arribar-hi.

S’han esgrimit molts arguments per justificar aquest posicionament d’una majoria de la ciutadania de Catalunya. Arguments de caire econòmic, social, cultural, de relació amb l’estat... I tots ells tenen prou de pes per a convèncer molta gent, però no tothom.

El somni, el meu somni sobre com vull que sigui el meu país comença just el dia després. I és per això que hem de començar a pensar-hi. Crear un estat de bell nou és una oportunitat única i no l’hem de deixar escapar. Al llarg de la història hi ha hagut molts moments clau, moments de canvi; i ara ens trobem en un d’aquests moments clau.

Volem crear un estat nou que vetlli per totes les persones? O volem perpetuar un model que vetlla pels interessos econòmics d’una minoria? Sí, ja sé que el meu raonament pot semblar més propi de les CUP que no pas d’algú que milita en un partit com ara ERC. Però això és precisament perquè aquest malestar social no troba resposta en els partits que el representen. Rectifico: no troben una resposta suficientment decidida a canviar les coses de soca-rel.

En l’antiga Grècia, quan els camperols no podien viure dignament perquè la pressió en forma d’impostos era excessiva i no se’ls garantia de cap manera la subsistència (si hi havia sequera o una mala collita, ja t’espavilaràs) va haver una reforma institucional molt important. Les Polis o ciutats estat van néixer amb la idea d’estructurar la societat i garantir uns drets bàsics. Res era perfecte però un dels objectius era evitar les desigualtats socials. Soló (Atenes, s.VI i V ac) va ser un governant que va implantar reformes importants quan els coses pintaven malament. Entre d’altres reformes va suprimir els impostos excessius, va cancel·lar les hipoteques, va abolir l’esclavitud per endeutament i va alliberar als camperols que havien fet esclaus pels seus deutes. També va imposar modificar les institucions polítiques de la ciutat i va establir noves lleis per a tots els ciutadans. En certa manera, Soló va ser un estadista revolucionari.

Una cita de la Constitució d’Atenes feia aquesta referència “
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”

Doncs ara que hem de fer un nou país, tenim l’oportunitat de canviar les regles del joc, és a dir, les lleis per fer que aquestes siguin iguals per a tothom, per evitar les desigualtats socials, per garantir la igualtat d’oportunitats, per fer un país més just i més transparent. Un nou país que ajudi als que més ho necessiten i que s’escolti la seva gent. Un nou país que garanteixi una educació pública de qualitat per a tothom i que garanteixi el dret universal a la sanitat.

Tenim l’ocasió de ser un estat pioner en les reformes socials que necessita urgentment la vella Europa. Un lloc on el poder sigui en mans de la ciutadania i no dels que controlen els mercats. Un estat que articuli uns òrgans de representació ciutadana que complementin les institucions en tots els àmbits. En definitiva el país que sempre hem volgut ser. Com ho vam ser en el passat.

Aquest és el meu somni. Que un dia, passats uns anys, algú pugui parlar del nostre país com ho va fer Pau Casals l’any 71 a les Nacions Unides. Que puguem ser la primera pedra de la construcció d’un sistema social més just a Europa i, perquè no, arreu del món.

I per agafar la inspiració, us deixo el discurs, breu però intens que va fer Pau Casals.

Enquesta del GESOP sobre Barcelona. Les coses estan canviant.

Aquest dimarts El Periódico de Catalunya publicarà l’enquesta del GESOP on es veurà la tendència en intenció de vot en unes hipotètiques eleccions municipals. A ningú se li escapa que ens trobem en l’equador de la legislatura i, si agafem com a creïbles els resultats d’aquesta enquesta, sembla evident que el canvi de mapa polític al país també arribarà a la capital.

Si el 2015 sortís un resultat semblant al que pronostica a dia d’avui el GESOP  (CIU 11-12, PSC 6-7, ICV 6-7, PP 5-6 ERC 4-5, C's 4, CUP 4) tindríem una ciutat difícilment governable. En la part alta ens trobem amb una important baixada de CiU i PSC. Un lleuger increment d’ICV que l’enfilaria fins el segon lloc , ERC obtindria més del doble de representació i C’s i les CUP entrarien amb força. El PP també pateix una baixada important.

Els temes que preocupen més a la ciutadania de Barcelona són els derivats de la crisi econòmica i molt poca confiança de cara al futur.

Pel que fa a ERC, amb aquestes dades a la ma, recuperem gairebé el millor resultat obtingut mai a Barcelona, malgrat la representació quedaria molt més fraccionada. Això ens permet pensar que, si som capaços de construir un projecte sòlid per a la capital, podem aspirar sense dubte a cotes més altes.

Però per fer-ho, hem de prestar atenció a allò que la gent espera d’una opció política progressista i d’esquerres. Evidentment, el marc polític de les eleccions previstes per al 2015 pot fer variar molt aquest resultat. No sabem si s’haurà fet una consulta sobre la independència o no, si el procés independentista haurà culminat. Tampoc no sabem si hem tocat fons amb la crisi o no.  Però el que si sabem és que, en el moment en que el vot independentista treu millor resultat que mai, ERC treu un resultat sostre de 4-5 regidors/es que, a molt estirar, podria arribar a 6-7. Amb un resultat així ERC no pot ser una alternativa de govern a Barcelona.

Si volem ser una alternativa de govern hem de gestar un projecte sòlid, d’esquerres, innovador, il·lusionador i aglutinador. Tenim 2 anys per escoltar la gent, les entitats, el talent, les persones expertes en cadascun dels sectors a tocar. Tenim 2 anys per sumar persones al carro d’una alternativa sòlida d’esquerres a la ciutat. Tal com estan les coses aspirem a tot.

La pobresa infantil: una realitat propera

Ahir diumenge el diari El Punt Avui va publicar un reportatge sobre la pobresa infantil a Catalunya. Alguna de les històries que hi apareixen em semblen especialment colpidores com la de “l’entrepà màgic” que una mare prepara a una nena de P5 on no es veu el contingut però diu que està molt bó.

En el darrer consell escolar de districte, aquest va ser un dels temes tractats. La persona que va fer l’exposició ens va dir que hi ha mestres que apadrinen nens i els paguen alguns àpats. I en el reportatge d’El Punt Avui també es comenta com alguns docents porten plats preparats o entrepans, o tenen galetes a ma perquè saben que fan falta.

No estem parlant d’un país del que anomenem tercer món. Parlem de Catalunya. L’informe de la FEDAIA sobre la Pobresa Infantil a Catalunya és esfereïdor. 1 de cada 4 nens i nenes al nostre país viu per sota el llindar de la pobresa. Una xifra que només és superada per Romania i Bulgària en la Unió Europea. I en el marc de l’estat espanyol, Catalunya ha incrementat l’índex de pobresa infantil molt per sobre de la mitjana estatal.

Aquest fet es manifesta de diverses maneres: Malnutrició o desnutrició, mancances de vestuari i de material escolar, manca d’higiene i d’espai propi a l’habitatge, problemes de salut dental, problemes de creixement, dificultats d’aprenentatge, baix rendiment i absentisme escolar, major risc de fracàs escolar i abandó dels estudis, problemes per accedir a reforç escolar, problemes per accedir a activitats extraescolars, menys possibilitats per accedir a les noves tecnologies, problemes de relació amb l’entorn, etc... A més se suma la reducció de recursos a les escoles a conseqüència de les retallades en el pressupost.

La FEDAIA planteja un seguit d’accions per a minimitzar el problema però totes elles passen per un increment en el pressupost en forma d’ajuts per a incrementar beques de menjador, crear espais d’acollida, ajuts per alimentació i vestuari, salut, inclusió i prevenció. Però l’estat espanyol està a la cua en inversió en família i infància amb només un 0,7% del PIB, en contraposició a Dinamarca que inverteix un 5,5% o Bulgària que ho fa amb un 2,60%. A més, és l’únic estat que no ha incrementat el pressupost en aquest àmbit malgrat les xifres parlen per sí soles.

Hi ha famílies que no poden pagar el servei de menjador a les escoles perquè, malgrat tenir subvencionada una part, no poden pagar la resta. Alguns mestres plantegen que, en aquests casos, almenys es podrien subvencionar plenament un parell de dies a la setmana. Això seria més efectiu que no poder accedir a cap dia de servei de menjador.

El que és evident és que aquest problema l’hem d’afrontar amb urgència perquè les xifres incrementen i el mal cada cop serà més difícil de reparar. Un estat ha de vetllar per les persones més vulnerables i, entre la retallada en la llei de dependència que afecta a les persones més grans i la manca d’inversió per combatre la pobresa infantil que afecta directament als més petits de la casa, és evident que l’estat espanyol no compleix amb els mínims exigibles.  

Trist balanç de 2 anys de mandat municipal

Us deixo la intervenció que vaig fer en el Ple del Districte dimarts.

Fa poc més de 3 anys, l’actual alcalde Trias, va presentar una campanya amb un despertador a les mans per cridar a la ciutadania per tal que “entre tots despertem Barcelona”. De fet pensem que la ciutadania ja ha despertat, però la ciutat segueix adormida.

Ens trobem en una paradoxa. El país te el rumb clar fixat, però està ofegat econòmicament per l’estat i una capital solvent que no sap cap a on va. La solució passa per posar la capital al servei del país, però per a fer-ho no es pot donar la clau de la caixa al PP. Hi ha altres majories possibles perquè el que la ciutadania va votar el 2011 ha quedat superat si ens atenem als resultats a Barcelona de les darreres eleccions al Parlament de catalunya on el 60% de la ciutadania va votar opcions polítiques que reconeixen la sobirania del poble de Catalunya i el dret a decidir (CIU, ERC, ICV i CUP).

Vivim moments decisius per a la història del nostre país i la capital, Barcelona, no està tenint el paper de protagonisme i lideratge que li correspon. Barcelona necessita un projecte polític engrescador. I tenim davant el repte més important de tots, una autèntica revolució democràtica: exercir el dret a decidir què volem ser. I cal recordar que el lideratge no es proclama sinó què s’exerceix.

En clau de districte tenim la sensació que la sra. Regidora ha passat de l’immobilisme a anar a toc de pito, intentant resoldre tot allò que esdevé conflicte amb la ciutadania. El darrer exemple d’èxit de reivindicació veïnal el tenim amb la Pl. Sanllehy que, finalment, veurà la llum i tindrà una solució que ha de ser satisfactòria. Entenc sra. Regidora que es deu sentir francament bé després del desenllaç. Doncs això és el millor que s’endurà mai de la política. La satisfacció de donar resposta a la ciutadania.

Ara ens agradaria que apliqués la mateixa fórmula als barris de muntanya que s’han quedat sense servei de bus de barri els festius. I també amb els nostres conciutadans de la Clota que pateixen les obres mentre es resol la seva afectació. I els veïns i veïnes del Carmel i Tres Turons que esperen solucions i desencallar d’una vegada per totes els respectius plans urbanístics.

I pel que fa a la participació penso que aquesta és la gran assignatura pendent. Els òrgans de participació no es plantegen com el que han de ser: una autèntica fàbrica d’idees. Tenim una xarxa d’entitats que són l’olfacte de la nostra ciutat i tenim talent que hauríem de saber aprofitar per construir uns barris millors, un districte millor, una ciutat millor i un país millor.

La situació social. El pitjor de tot el tenim a peu de carrer. La situació dels nostres conciutadans i conciutadanes està arribant a uns extrems demolidors. Més de 900.000 persones aturades a Catalunya. 200.000 famílies sense que cap dels seus membres hi treballi. Més del 50% d’atur juvenil. Persones que perden casa seva perquè no poden pagar l’hipoteca. Algunes d’elles, víctimes de la desesperació, es treuen la vida. Hi ha qui diu que hi ha persones que no mengen res per tal de complir amb els pagaments de la hipoteca i se senten orgullosos. Vergonya és el que sento quan algú que diu que es dedica a la política fa una sentència com aquestes.

Estem davant d’una situació gravíssima. Una autèntica crisi social. Amb un índex de pobresa infantil que creix i que es detecta ja de forma evident a les nostres escoles. Amb moltes persones que han d’anar a serveis socials perquè ja no poden sortir-ne totes soles. Gent com nosaltres, com els que estem sentats aquí. I amb moltes altres que no hi acudeixen per por a perdre el seus fills. I el drama va creixent. I els ajuts per a les persones més febles van desapareixent, com la partida de la Llei de la Dependència que es retallarà en més de 1.100 milions d’euros (per part de l’estat, es clar). I potser en el seu torn el portaveu del PP em dirà que aquí venim a parlar d’Horta-Guinardó. Vaja, com si no hi hagués persones a Horta-Guinardó que patiran les mesures que venen determinades des de Madrid.

Això sí, si alces la veu en contra ets un radical. Però hi ha moltes persones que pateixen les mesures i l’aplicació de lleis i decrets que van en contra de la justícia social i son conciutadans nostres.

Tenim molts deures per endavant. I és responsabilitat de tots i totes els que ens  hi dediquem a la política de la manera que sigui. Perquè se suposa que vam decidir fer aquest pas perquè creiem que és el millor instrument per a millorar la vida de les persones. Al final solucionar els problemes de les persones pot ser tan simple com una qüestió de voluntat. I voluntat és el que demanem al govern de la ciutat per als dos anys que queden de mandat municipal, si el calendari previst no varia. Voluntat i cuidar de les persones, des de les petites coses a les mesures més rellevants.

No dependència

La darrera tisorada del govern del PP deixarà tocada de mort la Llei de la Dependència. 1.108 milions d’euros menys destinarà l’estat a les aportacions per ajudar les persones que més ho necessiten. La Llei de la Dependència s’havia de pagar a parts iguals entre Generalitat de Catalunya i govern de l’estat, però com passa sovint amb allò que ha de venir del govern central, l’aportació estatal ha estat del 20%. Per tant, l’administració catalana, ha hagut de fer-se càrrec del 80% del total per tal de no deixar sense suport més de la meitat de les persones dependents a Catalunya.

A qui perjudica aquesta retallada? En primer lloc a les persones dependents. En molts casos es tracta de persones que depenen d’aquest ajut per a poder contractar personal de suport. En d’altres casos són persones que han d’assistir a algun centre especial de pagament o bé en residències que també tenen que pagar.

En segon lloc a les famílies de persones dependents. Aquestes famílies veuran com incrementa la seva despesa corrent, de manera que s’empobriran de forma substancial.

En tercer lloc als treballadors i treballadores del tercer sector. Si no hi ha diners per a pagar-los es perdran molts llocs de treball que se sumaran als més de 900.000 que hi ha en aquests moments a Catalunya.

Però aquesta retallada no només és econòmica, també és una retallada de drets perquè es privarà a moltes persones al dret de viure dignament si els seus ingressos no els hi permeten. Aquesta retallada és, directament, un atemptat contra les persones més desvalgudes.

Mentre la despesa en defensa ha superat en un 150% la quantitat pressupostada, el govern de l’estat retalla allà on fa més mal. I ho fa per a justificar el compliment del sostre de dèficit; el que ve a ser més o menys com justificar les 70.000 morts que va provocar la bomba atòmica per tal d’acabar amb la segona guerra mundial.

L’import de la retallada en Llei de Dependència equival a 25 dies de pressupost del Ministeri de Defensa. És evident on te fixades les prioritats aquest govern espanyol. Un motiu més per triar Independència: la No dependència.

La Casa del Marroc al Palau del Laberint? No, gràcies

El Palau Desvalls, també anomenat del Marquès d’Alfarràs, ubicat en el Parc del Laberint d’Horta, és una joia arquitectònica de la ciutat que s’està caient a trossos i el seu estat lamentable obliga a fer una inversió molt elevada per a la seva rehabilitació.

Malgrat les múltiples peticions perquè el govern del districte impulsi la seva rehabilitació, sempre s’ha argumentat que per a fer una inversió d’aquesta magnitud cal trobar un ús adequat per al Palau. Una entitat que es faci càrrec d’aquesta inversió podria obtenir una cessió per al seu ús. Dels 4.000 metres quadrats, la meitat es troben en molt mal estat i la inversió podria oscil·lar entre els 2 i els 4 milions d'euros.

Sembla que el govern de la ciutat ha ofert l’ús d’aquest espai per a la Casa del Marroc, segons ha informat La Vanguardia. Un oferiment que s’ha fet d’esquenes a la xarxa d’entitats del barri d’Horta, que fa anys que reinvindica la restauració del Palau i sense tenir en compte diversos precedents en el nostre districte com, per exemple, l’agermanament amb la Daira de Bucraá, al Sàhara Occidental.

El govern del Marroc incompleix sistemàticament la Carta Internacional dels Drets Humans al Sàhara Occidental i també amb el poble Amazigh. I tampoc compleix amb la resolució de l’ONU perquè el Sàhara Occidental celebri un referèndum per l’autodeterminació. La repressió militar i policial que el Marroc exerceix sobre el poble sahrauí ratlla la línia del genocidi. Milers de sahrauís malviuen en camps de refugiats emmig del desert. Més de 5 milions de mines antipersona divideixen el país en dos i provoquen moltes víctimes.

No obstant, el govern de Catalunya sembla posar per davant els interessos econòmics en les relacions amb el govern del Marroc i obviar totes aquestes qüestions. Penso que no podem reivindicar el dret a decidir en el nostre país i no defensar alhora el compliment d’aquest dret a decidir en el Sàhara Occidental. La defensa de la llibertat i dels valors s’ha de dur a terme en tots els nivells.

Davant de tot això no em sembla pertinent que el Palau Desvalls sigui cedit al govern del Marroc. Sense dubte el més adequat seria que, abans de prendre una decisió sobre aquesta qüestió, s’obrís el diàleg amb les entitats del barri d’Horta sobre quin ús seria el més adequat.

Malviure entre obres al barri de La Clota

En el mandat passat es van aprovar 2 projectes de modificació urbanística al petit barri de La Clota. Concretament els PMU de La Clota Reordenació i La Clota Conservació. El posicionament que vaig defensar en nom del GM d’ERC va ser d’aprovar el de La Clota Conservació i en contra del de La Clota Reordenació. En el primer cas, a favor, perquè garantia una certa pervivència de la tipologia de barri actual en el sector central i en el segon, en contra, perquè l’edificabilitat és excessiva i crea un mur pantalla entre els barris d’Horta i el Carmel i, a més, perquè tot l’espai destinat a terciari s’acumula en una torre de 12 pisos que, en el moment actual, difícilment veurà la llum.

Ara  però, hi ha un conjunt de veïns i veïnes que, mentre esperen el seu reallotjament, estan patint les conseqüències de les obres. Alguns propietaris d’aquestes casetes de la Riera d'en Marcelí es van acollir a l’expropiació immediata i, un cop buides les seves cases, l’ajuntament les ha semi enderrocat. Aquesta acció ha deixat al descobert les parets interiors de les cases adjacents i aquest fet fa que les parets siguin permeables i siguin un niu de filtracions i humitats.

Imagineu-vos viure en una caseta on la caseta del costat ha estat mig enderrocada i ara teniu una paret despullada. Oi que qualsevol persona amb dos dits de front consideraria una bestiesa actuar com ho ha fet l’ajuntament? Doncs segons justifica la regidora Francina Vila, això s’ha fet per evitar l’ocupació i la degradació. Evidentment, no te en compte que la degradació la pateixen les persones que encara hi viuen.

Davant de la reclamació veïnal, el districte els ha ofert adquirir habitatge en dret a superfície per una mica més de 500 euros al mes. La veritat és que en el moment actual, la majoria d’aquests veïns i veïnes no es poden permetre assumir aquesta despesa.

Ja que la sra. Regidora d’Horta-Guinardó s’encarrega de recordar-nos sovint que les persones són una prioritat per aquest govern municipal, espero que faciliti una solució satisfactòria a aquestes persones del barri de La Clota que pateixen una situació que elles no han provocat.

Us deixo l’enllaç de la notícia de TV Horta-Guinardó perquè us pugueu fer una idea.

http://www.tvhortaguinardo.com/component/jtvcontent/article/2896-reallotjament-polemic-a-la-clota

La política sense diàleg està abocada al fracàs

El model actual de relació entre la política i la ciutadania ha caducat. El descrèdit d’aquest model ve avalat pel fet que, principalment els grans partits, venen fum abans de qualsevol contesa electoral per després fer i desfer a plaer si obtenen una majoria suficient.

El que ens mostra, per exemple, el govern del PP a l’estat  és fruit de la majoria absoluta, sí. Però sobretot és fruit d’una manca de cultura democràtica que l’aboca a criticar i penalitzar tot allò que es fa en oposició a la seva acció de govern i a la defensa dels interessos als quals representa. Prova d’això és l’intent de criminalització d’Ada Colau i la PAH a qui intenten vincular amb ETA. Sona surrealista però és així.

Aquesta manera de fer que ara practica el PP de forma desacomplexada no és exclusiva d’ells. Malauradament podem trobar exemples similars a l’hora d’aplicar polítiques en base a passar el rodet sobre l’opinió de la ciutadania en altres àmbits administratius com, per exemple, els ajuntaments. I tot això és el que provoca la desafecció entre la ciutadania i la política.

La política del faristol ja no es porta perquè no és creïble. Ara és moment de fer les coses d’una altra manera. Si volem recuperar els vincles de confiança des de la política hem de fer-ho a partir d’un acostament real. La comunicació ha de ser bidireccional. Els òrgans de participació tal com estan plantejats no serveixen. Per posar un exemple: els consells de barri, 4 anys després de la seva implantació ja han quedat obsolets. És un model que no funciona perquè se’l pretén omplir d’informacions que no interessen massa als oients. Per altra banda, moltes persones venen a parlar d’allò que els afecta de manera particular i no pas a fer aportacions sobre allò que pot revertir en una millora col·lectiva. També falta cultura participativa per la vessant ciutadana.

En aquest punt cal establir el diàleg de manera més propera, en grups reduïts, en trobades on es pugui conversar (parlar, escoltar i debatre). On els polítics siguin capaços de baixar a la mateixa alçada dels ciutadans, sense tarimes ni faristols. I, sobretot, on la voluntat d’escoltar sigui sincera. Cal dotar els projectes polítics de visió de futur i cal enriquir-los aprofitant l’opinió ciutadana i el talent. És en trobades com la de la fotografia, en una conversa entre els polítics i la gent gran de Can Baró, que es produeix un entorn de diàleg que afavoreix i enforteix les relacions entre polítics i ciutadania. Les xarxes socials també són una oportunitat per afavorir el diàleg si hi ha una voluntat manifesta.

Omplir una sala amb una audiència atenta és només a l’abast de poques persones amb capacitat d’exercir lideratge. Especialment  si el que vols és omplir una sala amb alguna cosa més que militants del partit. I si aquest lideratge s’ha construït amb la feina prèvia d’haver realitzat l’escolta en àmbits més reduïts, aleshores serà un lideratge encara més sòlid.

Hem de deixar de banda els valors a la baixa: prepotència, arrogància, exercici del poder, seguidisme... I hem de pujar-nos al carro dels valors a l’alça: respecte, transparència, lideratges compartits, diàleg, igualtat...

Els trasplantaments com a moneda de canvi

Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.

En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.

El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?

Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

I tu, què estàs disposat a fer pel teu país?

Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.

Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat, Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500 milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.

Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya. Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho necessita.

El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros. Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.

Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres, millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc la paga extra perquè hi renunciaran.

Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a menjadors socials per arribar a final de mes.

Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un mateix... home tot no s’hi val.

Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic, quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si mateix.

Les lliçons de Sanchez Camacho

Ja és habitual escoltar declaracions de la presidenta del PP a Catalunya (que no de Catalunya), Alícia Sánchez Camacho, on fa un exercici de demagògia populista digne d’una dirigent del PP.

No és d’estranyar que escoltem a la presidenta del PP intentar donar lliçons d’ètica i transparència quan parla de corrupció. Sovint s’oblida que el seu partit té el rècord d’expedients oberts, imputats i encausats per casos de corrupció arreu de l’estat. Sovint s’oblida dels casos Gurtel, Bárcenas, de la corrupció del PP balear.

El que no s’esperava és que resultaria caçada amb tàctiques d’espionatge en un dinar amb l’exparella de Jordi Pujol Ferrussola al restaurant La Camarga. La jutge ha prohibit difondre la gravació de la conversa malgrat ja s’han filtrat alguns detalls que parlen de la seva passió per les bosses fins al punt de gastar-se 900 euros en una bossa de cocodril. Imagino que deu fer-li pànic la possibilitat que es filtri el contingut d’aquesta conversa i exposar-se així a projectar una imatge de frivolitat.

L’última va fer-la ahir quan va demanar renunciar a l’escolta dels Mossos d’Esquadra per demanar-la a la Policia Nacional. Sembla evident que la sra. Sanchez Camacho és preocupa molt més d’ella mateixa que no pas de la ciutadania i els seus problemes.

Sanchez Camacho esdevé la punta de llança del PP a Catalunya en contra de tot el que formi part de les institucions de Catalunya. Doncs, ja posats a prescindir de la policia de Catalunya, potser convé que s’animi també a prescindir dels  mitjans públics de Catalunya i que l’entrevistin només els mitjans de l’estat. I fins i tot podria prescindir del Parlament de Catalunya ja que, segurament, considera també que no serveix per res.

La partitocràcia: el mal de la política

Ens trobem de ple en el segle XXI. La societat ha canviat. Han canviat les formes de comunicar-nos, canvien les maneres de treballar, avancem cap a entorns més col·laboratius i més oberts. Les empreses que sempre han viscut d’esquenes a la col·laboració perquè s’ha practicat la competitivitat de forma ferotge, amb un alt nivell de desconfiança, ara se n’adonen que la col·laboració amb altres és una bona eina per lluitar contra la crisi.

Per contra, els partits polítics han evolucionat poc o gens comparat amb el moviment social que s’està produint. La partitocràcia és, en gran part, la causant d’aquest distanciament cada cop més evident entre la societat i els partits polítics.

La corrupció és, sense cap mena de dubte, el mal que més degrada la política en aquest país. Cada cop que afloren nous casos de corrupció resulta més difícil defensar aquelles persones que es dediquen a la política de forma honesta, quan n’hi ha moltes. La corrupció és la forma més abominable d’entre les que tenen el seu origen en la partitocràcia. Si existeix corrupció és perquè els sistemes de poder permeten generar dinàmiques d’opacitat gairebé infranquejables. I, cal tenir en compte també, que la corrupció permet comprar la voluntat de les persones.

Però la partitocràcia es practica a molts nivells i l’objectiu d’aquest escrit no és associar-la a la corrupció. No és aquest el cas. La partitocràcia és allò que és practica en els partits polítics i que va radicalment en contra del què prediquen. Resulta molt fàcil dir que vols un partit obert a la ciutadania, que no visqui d’esquenes als seus problemes, que practica la meritocràcia per davant dels favors personals. Però resulta molt difícil canviar les formes de lideratge per aconseguir que això sigui possible. Els lideratges basats en el manteniment d’un establishment i en rodejar-se d'un grup influent al seu entorn no afavoreixen l’obertura de la política.

Amb aquesta manera d’interpretar la política i el lideratge, sovint es talla l’herba que comença a créixer, enlloc de regar-la i cuidar-la per fer el jardí més gran i més vistós. Hi ha líders que prefereixen que hi hagi poca herba i tota sota la seva ombra. Un partit que va deixant tirades pel camí persones amb idees és un partit que es fa petit i mediocre.

Els grans partits perden la confiança de la ciutadania i penso que això és a conseqüència de la partitocràcia. El PP perd confiança a l’estat perquè prefereix defensar l’indefensable a donar la cara. El PSC perd confiança a Catalunya perquè la seva direcció prefereix tenir un partit petit i controlat abans que adaptar-se a la nova realitat del país i obrir-se a la seva gent.

No cal anar massa enrere per recordar com ERC va perdre la confiança de la ciutadania, en gran part per motius associats a aquesta manera de fer. La partitocràcia fa que els partits polítics projectin una mala imatge d’ells mateixos de portes enfora i, a més, fa que prenguin decisions que no van en la línia del que la ciutadania demana. Es genera una mena d’autisme polític.

Penso que, en aquest sentit, ERC parteix amb un avantatge clar. Tenim una segona oportunitat. Els darrers resultats electorals i la projecció que ens donen les enquestes així ens ho demostren. Però cal que aprofitem aquesta oportunitat. Si volem ser un partit gran hem d’actuar com un partit gran però amb les regles del segle XXI. Amb noves formes de lideratge, basades en la confiança i els mèrits i no pas en la compra de voluntats. Amb una manera més sensible i propera d'entendre els problemes dels nostres conciutadans. Un polític pot fer bé la seva feina quan no està lligat de mans i peus i quan no té la sensació de ser en deure amb ningú que no siguin els seus conciutadans.

Penso que a ERC hem fet un canvi important en aquest sentit i tinc la confiança que sabrem estar a l’alçada. Tenim un líder que convenç i que ens demostra tenir les idees clares. Penso que, en clau interna, ens transmet el fet que vol exercir un lideratge més propi del segle XXI. Res no és fàcil quan es tracta de canviar les coses, però per això estem aquí no? És el que la gent espera de nosaltres i, si volem ser el referent de l’esquerra nacional del nostre país, ens haurem d’esforçar per fer-nos grans. Perquè si ens fem grans tenim l’èxit assegurat, però si no ho fem l’èxit ens pot devorar sense pietat.