Circumstàncies familiars em van dur a estar vinculat durant
17 mesos a un centre especialitzat en Trastorns de Conducta i de Conducta
Alimentària per a joves, a Argentona. 17 mesos en què vaig conèixer molts i
moltes joves i les seves famílies, més enllà del problema que m’hi va dur allà.
Famílies que, això sí, es podien permetre pagar més de 1.000 euros al mes si
disposaven d’una assegurança escolar que cobrís la diferència fins els 4.000
euros al mes que costava l’ingrés. Moltes, moltíssimes famílies es troben en la
mateixa situació i no s’ho poden permetre. Hi ha oferta pública, però escassa i
no per a tots els perfils de trastorn.
Vaig conèixer l’Eva en aquest centre. L’Eva tenia 17 anys i
un trastorn de conducta alimentària, però amb un lligam familiar molt feble.
Desconec les circumstàncies personals perquè no sóc de preguntar allò que algú
no te ganes d’explicar. L’Eva era una noia intel·ligent, sempre somrient
malgrat la seva situació i amb inquietuds més enllà de la seva persona. Un dia
em va explicar que no entenia perquè hi havia presos polítics i que havia
escrit una carta per al president Sánchez. Em va demanar si li podia fer
arribar i així ho vaig fer a través de la pàgina web de presidència, amb una
nota adjunta demanant una resposta que seria molt important per a una noia
ingressada en un centre terapèutic. La resposta va arribar per escrit al cap de
pocs dies, la qual cosa mereix tot l’agraïment; sobretot en veure la il·lusió
amb que va rebre aquesta carta, en nom del president del govern espanyol, i
compartir-la amb els seus companys, companyes i terapeutes.
Al cap de poques setmanes, l’Eva va complir 18 anys i va
demanar l’alta voluntària com a major d’edat. Dos dies després de marxar d’aquell
centre, es va llevar la vida. Aquella notícia va ser una bufetada emocional i
malauradament en aquells 17 mesos van arribar dues notícies més com aquesta.
No havien passat ni 3 mesos i el suïcidi em va tornar a
colpejar, aquest cop encara molt més a prop. El suïcidi d’algú deixa unes
ferides que costen molt de tancar. Per què? Què hauria pogut fer per evitar-ho?
Sentiments de culpa de les persones que estimaven la víctima. Tot això són
preguntes que mai tindran resposta. El suïcidi arriba quan menys t’ho esperes;
quan penses que se’n sortiran. Arriba d’un
dia per l’altre, d’un minut al següent.
Estic segur que el suïcidi no sempre és evitable. Però també
estic segur que amb molt més esforç preventiu, es podrien evitar molts. Hem d’entendre
que les polítiques de prevenció són una inversió de futur tant social com
econòmica. El cost dels tractaments terapèutics són molt superiors i sovint
arriben tard o no són prou eficaços. Les
dades ja ens havien de preocupar abans de la pandèmia i després d’aquesta són
esgarrifoses.
La prevenció també ha de començar en els més joves. Comença en
l’àmbit de l’educació, de la gestió de l’entorn familiar i social, de les
oportunitats i, sobretot, de la motivació. Ens cal una societat que sigui capaç
de facilitar que els i les joves puguin treure el millor d’ells mateixos. No
una societat extremadament competitiva ni normativa, sinó una que escolti,
entengui i pugui donar oportunitats als mes joves sense prejutjar-los ni
posar-los etiquetes com “Ni-Ni”, entesa com a Ni estudia Ni treballa, enlloc d’entendre
que això en realitat vol dir Ni futur Ni esperança. Perquè malauradament no som
capaços d’oferir-los un horitzó de futur i esperança. Esperança en ells i elles
mateixes per empoderar i il·lusionar a una generació que no ho te gens fàcil, especialment
aquells que parteixen d’un estatus social del qual costa molt enlairar-se.
La pandèmia ens ha permès veure la punta de l’iceberg d’un
problema ocult i creixent. Ara es tracta de passar dels “plans” a les “accions”
i això es demostra amb determinació i amb pressupostos.
