diumenge, 19 de desembre del 2010

Esquerra, nova etapa

Ahir, després de conèixer la notícia que l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, no presentarà candidatura en el congrés que es farà a la tardor, vaig sentir-me alleujat. La situació creada per la desfeta electoral del 28N en què vam passar de tenir 21 diputats i diputades a només 10, afegida a la tardança en l’assumpció de responsabilitats a les files del partit, ens havia col•locat en un atzucac complexe.

La decisió posterior d’en Puigcercós de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional per si sola, no era la idònia. Quan l’electorat t’envia un missatge tan contundent com el que vam rebre el 28N, el pitjor que pots fer és girar-li l’esquena a aquest electorat i preguntar als teus consellers i conselleres nacionals què és el que has de fer. La resposta ha d’estar a l’alçada i s’ha d’emetre un missatge directe a les persones que han preferit no votar-te.

Si aquesta opció s’hagués mantingut fins al final podien haver-se produït tres situacions, a quina pitjor. 1) si el CN ratificava de forma unànime o àmplia a Joan Puigcercós, el partit hagués semblat autista en no escoltar el missatge de la ciutadania. 2) si el CN l’avalava amb poc marge, Esquerra s’hagués visualitzat com un partit dividit un altre cop. 3) si el CN votava en contra del president del partit, s’hagués generat un buit de poder i el conseqüent guirigall.

Afortunadament crec que s’ha pres una bona decisió, atesa la situació actual. La decisió de fer un congrés a la tardor, afegida a la decisió d’en Puigcercós de no presentar candidatura, permet afrontar les properes eleccions municipals amb una certa estabilitat interna i amb la perspectiva de fer una renovació consensuada i tranquil•la de cara a la tardor. Ho celebro sincerament.

Aquest partit està ple de persones preparades per afrontar el repte de recuperar l’esperit d’Esquerra. Una Esquerra que ha perdut en els darrers mesos el lideratge d’un sector polític molt necessari. En poc temps hem passat a no ser l’únic partit independentista, a no ser el referent de l’esquerra nacional i a no liderar el discurs en les polítiques socials. Si afegim tot això a les pèrdues contínues d’efectius en forma d’escissions o pèrdua de militants, el resultat electoral és lògic.

Ara calen esforços, sacrificis i generositat per arribar a la tardor amb una candidatura única que sigui el reflex de totes les visions i sensibilitats que tenim. La diversitat és bona i alhora necessària per a un partit que aspira a ser un partit gran. Ans al contrari, si no som capaços de donar resposta a aquesta diversitat el que fem és perpetuar-nos a ser un partit petit amb el risc existencial que això implica.

Hem de fer una renovació integral, aprofitant l’experiència de les persones que han estat al capdavant i incorporant aquelles que ens han d’aportar aquest aire fresc que ens cal. I ho hem d’anar fent a tots els nivells, des de la direcció nacional fins a les seccions comarcals i també en la representació institucional arreu del territori. Hem de començar aquest procés a la tardor, però després hem de continuar-lo en els diversos congressos regionals, comarcals i locals que s’hauran d’anar produint.

Una Esquerra forta i renovada haurà de liderar un projecte ambiciós d’esquerra nacional i és responsabilitat de tots i totes els que en formem part fer-ho possible. Qui s’apunta?

dissabte, 11 de desembre del 2010

Una d’Esquerra Nacional

L’espectacular davallada de vots i conseqüentment de diputats i diputades de les forces d’esquerres a Catalunya ha provocat un seguit de renecs i/o brindis al sol que fins ara no han esdevingut en moviments concrets.

Esquerra opta per tancar files al voltant del seu president que serà, sense cap mena de dubte, avalat per la votació del Consell Nacional del proper dia 18. De moment es planteja des de la direcció l’elaboració d’un full de ruta on Joan Manuel Tresserras i Oriol Junqueras tinguin un paper rellevant per “recuperar” el discurs d’una esquerra nacional que s’havia perdut des que va començar la pre campanya. Aquest ha estat en bona part el desencadenant de la desfeta electoral del 28N.

El PSC ha obert de forma evident la ferida entre els que defensen una posició d’esquerra catalanista i els que aposten per ser la sucursal catalana del PSOE. I el seu electorat no ha estat aliè a aquest debat intern.

I ICV, que ha aguantat el tipus amb una certa dignitat, es vol erigir com el partit de referència de l’esquerra catalana, tot i que en el si del partit també hi ha sensibilitats diverses respecte a quin ha de ser el model a seguir i que va des del dogma comunista fins a una esquerra més oberta, passant per l’ecologisme. En aquest punt EUiA hauria de fer una acció d’obertura important.

El buit de lideratge del que anomenem esquerra nacional és evident. CiU s’ha erigit en el partit de referència per a una majoria de votants catalanistes de diverses tendències, des del més conservador al més independentista. I el PP ha guanyat la partida de l’espanyolisme als socialistes d’aquest mateix perfil. A més, l’esquerra s’ha afeblit amb les noves opcions independentistes que deixen de banda el debat esquerra-dreta per quan siguem independents.

Enmig d’aquest enrenou ahir va fer la seva reaparició Josep-Lluís Carod-Rovira. I la seva aposta passa també per una mena d’aliança d’esquerres per a presentar una candidatura a les eleccions del Congrés dels Diputats el 2012. Aquesta proposta pot tenir diverses lectures. D’un costat hi ha qui la veurà com una llum al fons del túnel o una via per a recuperar una esquerra nacional forta. També hi ha qui ho veu com una intenció clara de reeditar la fórmula tripartit en la seva essència i cal recordar que la marca tripartit està tan cremada que sona a dimoni pelut. I per últim hi haurà qui ho veurà com un altre brindis al sol per tal de mantenir la figura d’en Carod-Rovira en primera línia.

Que aquesta opció prengui força dependrà només de la voluntat dels partits. No veig Esquerra per la labor, ara per ara, de sumar esforços al voltant d’un projecte proposat per una persona que ha estat mal tractada per l’aparell del partit i que, amb raó o sense, ha donat cop de porta al partit durant la campanya fent aparicions esporàdiques que no han afavorit gens la imatge d’Esquerra. I aquí em vull permetre de recordar-li que Esquerra no només és la seva direcció, sinó que la formem un conjunt de persones militants i simpatitzants que donem la cara pel partit quan les coses venen de cara i també quan les coses van mal dades. Puc entendre el fet que estigui emprenyat amb les decisions que algunes persones del partit han pres respecte al seu paper, però m’hagués agradat veure’l el dia que vam fer el míting central al Palau de la Música. Un míting on, per cert, va rebre un sonat homenatge en forma d’aplaudiment i que no va poder gaudir en no fer acte de presència.

Pel que fa al PSC tampoc els veig de moment en bones condicions per afrontar un repte com aquest. El PSC ha d’aclarir, entre altres coses, si recupera posicions en clau de país (català, es clar) i per això ha de donar pes polític de veritat a gent com Tura, Castells, Mascarell, Maragall i també haurà de revertebrar la seva estructura a nivell orgànic des de la base. El PSC no es presentarà en una candidatura d’entesa catalanista si abans no decideix separar el seu grup al Congrés del PSOE. I si opta per mantenir la línia actual potser haurà de fer front a una escissió important que seria la desaparició del PSC per molt de temps de la primera línia política a Catalunya.

I ICV es podria plantejar perfectament l’opció que proposa en Carod-Rovira. De fet ICV és qui aguanta el pal del paller d’IU a l’estat perquè només és a Catalunya on els que estan més a l’esquerra que els socialistes tenen prou pres per aconseguir escons al Congrés. Si no fos per ICV, la IU hauria desaparegut del mapa electoral a l’estat. No obstant voldran tenir un pes important en aquesta possible entesa i d’això en podria dependre la seva posició.

Veig difícil, per tant, que l’aposta de Carod-Rovira pugui agafar prou força de cara a les eleccions estatals del 2012. En primer lloc perquè els partits dedicaran els propers 6 mesos a preparar les eleccions municipals i en segon lloc perquè la contundent victòria de les forces conservadores els atorga un cert marge de temps per veure com afronten i resolen la triple crisi actual (econòmica, de relació amb l’estat i de valors). Està bé però, que persones destacades del mon de la política prenguin la iniciativa per recuperar el marc de l’esquerra nacional. Però no crec que aquest procés sigui ràpid. Potser a partir de finals del 2011, els partits hauran posat ordre en les seves files, amb uns lideratges prou sòlids i oberts de mentalitat com per poder fer realitat una esquerra nacional forta. Però per això caldrà molta generositat i això també dependrà dels líders que Esquerra i PSC tinguin.

Per part meva, tant de bo, però ara amb les municipals tenim una primera pedra de toc i, francament, no m’hi veig formant part d’una aliança d’esquerres a Barcelona amb l’alcalde actual al capdavant i amb l’actual model socialista a la capital de Catalunya. En aquest sentit el president del grup d’Esquerra, Jordi Portabella, ho ha deixat prou clar i si el PSC manté la seva aposta actual i Esquerra aconsegueix ser una força decisiva, avalarà l’opció que suposi un canvi de rumb a la ciutat, tot i que no a qualsevol preu. I ICV voldrà retenir l’avantatge que ha pres en aquests darrers comicis a Esquerra i que a Barcelona ha estat important.

Ja vaig expressar en el seu moment el convenciment que els polítics d’aquest país hauran de presentar una proposta a la ciutadania que renovi la il•lusió i reculli la força que la gent va evidenciar el 10 de juliol. Però crec que tardarem més del que pensava en aquell moment tot i que podrà venir de propostes diferents; un gir sobiranista de debó a CiU que tingui la capacitat de sumar esforços amb la resta de forces catalanistes, amb el permís de l’establishment actual, o bé una refundació de l’Esquerra Nacional que convenci a la gent d’aquest país amb un discurs fresc i creïble. La resposta de moment no la té ni Wikileaks.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Forta ensopegada

És l’hora que és, gairebé la una de la nit; estic com estic després de fer tot el dia d’apoderat i els ànims són els que són després dels resultats que ha obtingut Esquerra avui. Però malgrat tot això, intentaré fer una reflexió de primera hora sobre el que ha passat.

En primer lloc reconèixer la victòria contundent de CiU. Ha guanyat a totes i cadascuna de les comarques del país i ho ha fet de forma clara.

En segon lloc, lamentar l’increment de representació del PP. Un PP que vol dividir el nostre país entre catalanoparlants i castellanoparlants i que vol retallar els drets dels nouvinguts.

En tercer lloc acceptar el resultat tal i com és. Els integrants del tripartit han rebut un fort correctiu amb un molt mal resultat del PSC (el pitjor que han obtingut mai a Catalunya), un resultat a la baixa però moderat d’ICV-EUiA, fruit del relleu plàcid que han fet i d’haver sabut trobar el seu discurs enmig de l’enrenou actual, i un resultat molt i molt dolent d’Esquerra, que ha estat la formació que ha patit més el càstig de l’electorat. I en quart lloc caldrà valorar l'entrada al Parlament de Solidaritat per la Independència amb 4 diputats. Una valoració aquesta, que dependrà del paper que interpreti durant els 4 anys que venen.

Estic dolgut perquè quan lluites per defensar un projecte de país com el que defensa Esquerra i obtens aquests resultats, ni pots estar content, ni pots ser conformista. Esquerra ha encetat durant aquests anys un projecte de cohesió social que amb el pas del temps tindrà un reconeixement que avui no ha obtingut per la via de les urnes. En un moment en que es podia “basquitzar” la política catalana, Esquerra va optar per fer un govern transversal d’esquerres. Aquesta aposta, arriscada, ens va permetre una revàlida fa quatre anys quan, tot i perdre pes electoral, vam perdre només 2 diputats.

El segon tripartit ha estat molt més difícil de pair. Perquè malgrat el país ha avançat socialment, la marca tripartit s’ha cremat. Si analitzem la feina feta conselleria a conselleria els resultats estan prou bé, però la marca tripartit està cremada. A això cal sumar la fragmentació de l’independentisme. Una fragmentació que ve donada per la pèrdua de cohesió interior d’Esquerra.

El resultat d’avui és fruit d’haver patit dues escissions després d’un congrés sagnant amb 4 candidatures i un guanyador amb un suport superior a la resta però no majoritari. Després d’això els que hem quedat al partit hem fet costat a la línia que l’actual direcció ha decidit tirar endavant. Crec personalment que el camí que Esquerra ha encetat en aquesta campanya és el correcte. Però també crec que hem tardat massa en trobar el camí.

M’estimo el meu país i m’estimo el meu partit i per tant, espero que sapiguem fer una reflexió en profunditat i també que siguem capaços de fer una renovació d’imatge que és molt necessària. Però sobretot, ens cal fer-ho amb responsabilitat. El temps de treure els ganivets ja ha passat a la història i ara no ens convé una altra guerra interna. El mes de maig tenim unes eleccions municipals que són molt importants i, per exemple, Barcelona pot viure un procés de canvi on Esquerra mereix un paper rellevant.

D’altra banda, CiU te que afrontar un mandat molt complicat. Les promeses fetes en campanya seran molt difícils d’acomplir, especialment aquelles que tenen a veure en el marc relacional amb Espanya i crec que la paciència d’un sector ampli de la societat està sota mínims. Catalunya ha donat suport a CiU en aquestes eleccions, però també serà molt exigent en els resultats. En certa manera, potser aquest mandat hagi de ser el mandat en que CiU faci un gir decisiu en l’aposta pel dret de decidir. Perquè cada cop tinc més clar que la independència de Catalunya no serà mai possible sense que CiU se sumi al projecte. Ara bé, Esquerra ha de saber reformular-se perquè també tinc molt clar que sense una Esquerra forta, el procés del dret de decidir dels catalans i catalanes no serà possible.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Campanya: propostes o sortides de to?

Manquen 5 dies per a les eleccions al Parlament de Catalunya i, un cop superats 12 dies de campanya, es constata que hi ha coses que tenen més pes mediàtic que les propostes dels partits. És una llàstima, però és així.

El primer dia de campanya El Periódico va publicar una portada que, per si sola, era tota una invitació a defugir qualsevol missatge polític fins al dia de les eleccions. “Comença el circ” citava la portada decorada amb la caricatura que encapçala aquest article i que no deixava bé a cap dels candidats.

I a partir d’aquí sempre ha estat més notícia el que resulta polèmic o absurd, restant protagonisme a les propostes, algunes de les quals són realment interessants. Al final el debat sobre les mesures econòmiques, ambientals, nacionals i de futur acaben pesant molt menys que les sortides de to. Francament trobo que els mitjans són tan responsables de la desafecció política com ho són els mateixos polítics.

Per als mitjans és millor potenciar els missatges polèmics, ja siguin frases fora de context o accions ridícules de determinades forces polítiques. De la campanya es podria destacar la frase “a Andalusia no paga ni Déu”, el joc de l’Alicia Croft liquidant immigrants il•legals i independentistes o el debat cara a cara que mai es va fer (afortunadament).

Però, on són els missatges importants i les propostes de programa? Pot ser que a determinades formacions polítiques ja els vagi bé tot plegat perquè de propostes en tenen ben poques. Però n’hi ha d’altres que per més que les expliquen sembla que cauen en el pou de l’oblit. Esquerra és una de les formacions que més s’ha esforçat en explicar el projecte de país i les fites a assolir per a la propera legislatura. També és cert que la proposta més atrevida és la d’Esquerra o, com diu l’eslògan de campanya, la més valenta de totes.

En el debat a 6 celebrat diumenge a la nit es va produir una proposta que crec que ha estat la proposta estrella de la campanya. Em refereixo al moment en que Puigcercós va oferir a Mas anar junts en el tema del concert econòmic, però alhora va buscar el compromís d’en Mas de convocar el Referèndum sobre la independència si no s’aconsegueix aquest concert.



I mentre tot això passa, al districte seguim muntant parades informatives per explicar a la ciutadania quines són les línies mestres del nostre programa, Dilluns vam ser a Maragall amb carrer Tajo i dijous serem a Ronda del Guinardó amb Sant Quintí. Fins al darrer dia tractarem de convéncer a la ciutadania que l’opció d’Esquerra és el canvi real, que la independència és el canvi real.

dijous, 18 de novembre del 2010

Campanya a Horta-Guinardó: parades informatives i debats

La campanya continua a marxes forçades. Després de l’acte de dissabte a la plaça Eivissa, ja hem fet dues parades informatives més (al Guinardó i a Sant Genís dels Agudells) i un debat organitzat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó.

Les sensacions que rebem de les parades informatives són millors del que m’esperava abans de començar la campanya. És evident que Esquerra en una parada informativa no deixa indiferent a la gent que hi passa. Normalment les persones són simpatitzants o detractores sense deixar massa espai per al terme mig. No obstant l’ambient és més relaxat que en altres ocasions, tret d’algun fet puntual. Per aquelles persones que volen resoldre algun dubte sobre el programa d’Esquerra i el paper que volem jugar després del 28N, és una bona ocasió per fer-ho. Només cal que s’apropi a la parada i qualsevol dels militants, amb càrrec o sense, que hi som allà estarem encantats d’intercanviar impressions.

D’altra banda ahir dimecres vam participar en el debat organitzat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, amb la presència de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, tret de Ciutadans que no tenia a ningú disponible. És d’agrair que la Coordinadora d’Entitats posi a l’abast de la gent del barri un debat d’aquestes característiques. Malauradament l’assistència de ciutadania a títol individual o representants d’entitats no va estar a l’alçada del que mereixia aquest esforç de la coordinadora.

La majoria dels presents érem representants dels partits polítics ponents i, a més, molts d’aquests ponents responien a un perfil baix de les candidatures. Personalment considero que el perfil anava de molt baix a baix amb l’excepció de l’Oriol Amorós (núm. 5 per Esquerra) i el Xavier Riu (cap de gabinet del conseller Saura, per ICV-EUiA). La resta: Carles Rivera (núm. 35 del PSC), Iolanda Latorre (núm. 46 de CiU) i Pedro Chumillas (núm. 10 del PP).

Fent una valoració molt resumida de cadascun dels ponents seria aquesta:

- Carles Rivera (PSC): un discurs molt centrat en la feina feta en els darrers anys i com a projecte de futur treure el màxim suc possible a l’Estatut. Intentar recuperar allò que el TC ha retallat. Múltiples contradiccions entre el que proposa el PSC i el que practica a l’hora de la veritat pel que fa a mesures contra la crisi i polítiques socials. Diu molt del seu paper el fet que va avalar la gran feina feta pel secretari d’immigració, Oriol Amorós, en el marc del govern “Montilla”. Vaja, com si el president hagués fet els deures per tothom.

- Iolanda Latorre (CiU): les seves intervencions van ser absolutament demagògiques i prepotents. Va mostrar sense manies una ideologia marcadament conservadora o molt conservadora. L’enaltiment dels valors familiars des d’un punt de vista molt tradicional de la família i poc modern o actual, diria jo. Pel que fa a la definició de les propostes, un discurs poc elaborat i molt centrat en els titulars de la campanya de CiU.

- Xavier Riu (ICV-EUiA): com a ponent reconec que em va agradar. La immensa majoria del seu discurs sobre polítiques socials i mesures per sortir de la crisi el firmaria ara mateix i, a més, coincideix plenament amb la visió que també defensem des d’Esquerra. El punt de discòrdia és que ICV manté la seva aposta per l’opció federal a l’hora de defensar el dret de decidir i aquesta via sempre dependrà del que l’estat estigui disposat a assumir, mentre la independència és una tria unilateral que pot fer-se perfectament en el marc de l’Europa actual.

- Pedro Chumillas (PP): Sorprèn i molt veure la formació acadèmica del sr. Chumillas en contrast amb la seva poca clarividència a l’hora d’expressar-se. El ponent del PP no va aportar absolutament res al debat. No va explicar cap proposta clara; no tenia coneixement de la majoria de temes d’actualitat; no es va preparar absolutament res de res i això és una falta de respecte total i absoluta per als organitzadors del debat, però fins i tot m’atreveixo a dir que és una falta de respecte cap als seus homòlegs del PP. El fet que el sr. Chumillas sigui el núm. 10 del PP per Barcelona i, per tant, amb moltes opcions de resultar diputat al Parlament de Catalunya, és la constatació que al PP l’importa un xurro el nostre Parlament. Espero que si CiU guanya finalment les eleccions, tingui molt en compte que aquest PP no és ni una caricatura dolenta del PP de Josep Piqué.

- Oriol Amorós (ERC):
sé que té poca credibilitat que jo digui que el candidat del meu partit va estar molt bé, però penso que amb l’adjectiu em quedo curt. L’Oriol va demostrar un nivell de coneixement de l’obra de govern i del programa d’Esquerra excel•lent. Va mantenir el to adequat però amb un discurs molt directe. No va estar-se de res a l’hora de retreure al PP la seva actitud indecent respecte a la immigració i el famós vídeo de l’Alicia Croft. El sr. Chumillas crec que encara no ha sortit de l’estat de xoc. Com a mostra de les seves intervencions us deixo unes cites “no literals” per acabar aquest article.

“Hi ha politics que es dediquen a simplificar el missatge buscant la polèmica i això genera desafecció política. es mes fàcil dir que a Badalona hi ha 10 pisos amb sobreocupacio que dir que 4 anys enrere eren 150 i s'ha reduït de forma clara el nombre”

“Cal donar solucions especifiques de finançament als emprenedors i per això les caixes han de recuperar la seva essència”

“Iberia no apostarà per l'aeroport d’El Prat perquè ha invertit molt a Barajas”

“La majoria de la ciutadania esta a favor del dret de decidir. Aleshores perquè no estan totes les forces polítiques a favor d'aquest dret?”

“El que fa el PP en immigració es indecent perquè provoca una baralla entre persones. cal defensar el pacte nacional signat pel 90% del Parlament”

“En seguretat s'ha fet una gran millora quantitativa desplegant els Mossos potser massa de pressa i ara cal fer millores qualitatives. Però per millorar en l’àmbit de seguretat cal penalitzar la multi reincidència i apostar pel civisme”

“Ja ho hem provat tot per fer una Espanya federal. Ara és el moment de fer el camí per al dret a decidir. Qui ho planteja clarament i qui ho pot garantir després del 28N es Esquerra".

dilluns, 15 de novembre del 2010

Campanya a Horta-Guinardó: Míting a la pl. Eivissa

Dissabte vam fer el primer acte de campanya d'Esquerra al districte. Concretament vam fer un míting + parada informativa a la plaça Eivissa. Malgrat algun impediment (l'inflable no es va poder muntar), vam aconseguir fer un bon acte. El candidat d'Horta-Guinardó Francesc Pijuan va presentar l'acte i hi vam intervenir per aquest ordre, jo mateix, la regidora Ester Capella i la diputada Patrícia Gomà.

Una estona abans vam passejar pel mercat d'Horta, xerrant amb la gent i lliurant globus i fulletons. Entrar en un mercat sempre és una experíència interessant si li poses una mica de "morro" a la cosa; i vaig poder constatar que a l'Ester i a mi no ens en falta de "morro".

Després vam fer el míting a la plaça Eivissa. A mi em va tocar trencar el gel. No estic gaire acostumat a això dels mítings però crec, també pel que m'han dit, que vaig sortir-me força bé. Darrerament l'Ester Capella amb un discurs molt complet i finalment la Patrícia Gomà amb una força digna de la millor de les candidates.

Crec que vam deixar constància del 4 missatges principals del programa d'Esquerra: 1) Referèndum per a la independència, 2) Ni un euro menys per a polítiques socials, 3) Ni un pas enrera cntra la corrupció, i 4) evitarem que el PP sigui l'àrbitre de la política catalana.

Us deixo aquí la meva intervenció:

Benvinguts hortencs, benvingudes hortenques

Com podeu veure, teniu la plaça Eivissa plena de polítics d’Esquerra; la qual cosa em fa intuir que una vegada més estem en campanya electoral. Ara, durant 15 dies trobareu representants dels partits, fins i tot a la sopa i nosaltres sentirem algunes crítiques que s’intensifiquen també durant l’època de campanya.

L’altre dia em comentava una amiga: “vaja pal això d’anar a fer campanya, no?”. Doncs mireu, francament per a mi no es cap pal anar a fer campanya. I no ho és per diversos motius. El primer i molt important és perquè és un gran avantatge fer campanya per un partit com Esquerra. I ho és perquè les propostes que he de vendre durant aquests dies me les puc creure. Sé que les propostes que fem durant la campanya són aquelles que durem a terme un cop passin les eleccions i són unes propostes molt bones. Això és com quan un comercial ha de sortir a vendre un producte i sap que aquest producte que ell ven és el millor. Com un comercial que ven un perfum o una colònia. Saps que tens un bon estoig, una bona campanya de promoció al darrera i que quan els compradors destapin l’ampolla i es posin aquest perfum, estaran contents per la seva compra. En canvi n’hi ha d’altres que miren de col•locar la seva colònia, que també té un estoig molt maco, però en canvi no fa tan bona olor i, un cop te l’han venuda, doncs ja t’ho faràs. Ha de ser molt trist fer campanya per alguns dels partits que s’hi presenten a aquestes eleccions. Jo, en canvi em sento feliç i orgullós de fer campanya per la Gent Valenta d’Esquerra.

I és que el projecte d’ERC, no només te un bon estoig i fa molt bona olor, sinó que estem disposats a dur-lo arreu i no només mentre duren les campanyes electorals, sinó dia a dia i barri a barri. Volem perfumar el país de punta a punta i sabem que tenim la millor de les ess. Perquè el projecte de país d’Esquerra no té sentit si no es comença a treballar en els barris.

Un projecte que vol una sola Catalunya, la de tots i totes. Un projecte que no vol sentir a parlar de la Catalunya que és només per als catalans de pedigrí i que se n’oblida d’una part molt important de la gent que conforma aquest país. Un projecte fet per algú que entén que per a construir un país, cal cosir-lo de dalt a baix i d’esquerra a dreta. I que cal fer-ho independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva, però conscients que n’hi ha d’haver una llengua comuna per a tothom i que aquesta llengua ha de ser el català. Una llengua que és un instrument que ens atorga una gran avantatge per integrar als nouvinguts. Perquè un nouvingut de l’Equador, per posar-ne un exemple, que arriba a una gran ciutat com Madrid o Ciudad Real (perquè Ciudad Real ha de ser una gran ciutat per tenir estació de l’AVE i un aeroport) parlant en castellà sempre serà considerat un immigrant equatorià, però a Catalunya, si aquesta mateixa persona aprèn a parlar el català, pot considerar-se català, a tots els efectes.

I això és el que no volen entendre aquells que pretenen fracturar la nostra societat. I no ens enganyem, ho volen fer perquè ara ens veuen mes forts i més fortes que mai. Els enemics de Catalunya estan acollonits. Després de veure la reacció, exemplar, modèlica i democràtica dels catalans i catalanes a la manifestació del 10 de Juliol, omplint i col•lapsant Barcelona, estan acollonits. I és per això que han passat a l’ofensiva atacant tot allò que és cabdal per a mantenir cohesionat el nostre país, començant per la llengua.

Esquerra vol un sol poble, amb les mateixes oportunitats per a tothom, indistintament del seu lloc d’origen o de la llengua que parli a casa seva. Perquè és només d’aquesta manera que es pot sumar gent a un projecte de país i és només d’aquesta manera que es pot construir un projecte d’estat. Perquè Esquerra ho ha dit clar i aquesta és la proposta més destacada d’aquesta campanya. Esquerra vol que siguin els catalans i catalanes els qui decideixin què volem ser. Si Esquerra és decisiva, convocarem un referèndum perquè tots i totes decidim si volem un estat propi.

Ja sabem que a molts els fa por això de preguntar a la gent, que potser la societat encara no és prou madura, que si dividirem el país. Immadurs són aquells que es pensen que aquest poble, que el 10 de Juliol va parlar molt alt i molt clar, no està preparat per decidir. I els nostres enemics són aquells que pretenen que hi hagi gent que parla català i gent que no, que hi hagi gent que es mou en àmbits diferents depenent de la llengua que utilitzin, que vagin a escoles separades, que visquin en barris separats. I això és, en gran part, el que ens hi juguem el 28 de Novembre. Perquè si el 28N el PP resulta una força decisiva això és el que passarà. I l’única força que pot evitar que això passi, l’única que pot frenar al PP és ERC.

A ERC no ens fa gens de por preguntar a la gent. Creiem que cal fer-ho, des dels grans temes fins als més petits. Com per exemple sobre l’espai on avui ens trobem. Suposo que molts de vosaltres veu poder observar durant la festa major d’Horta, que hi va haver un procés participatiu per debatre sobre la plaça Eivissa. Doncs aquest procés participatiu es va dur a terme arran d’una proposta d’Esquerra al consell plenari del districte. Una plaça que necessita potser alguna cosa més que una ma de pintura, però una plaça que és emblemàtica i molt nostra. Si una cosa hem tret en clar del que ens heu dit els hortencs i hortenques que heu participat, és que Horta està enamorada de la plaça Eivissa i que sí, cal arranjar-la, però no voleu que perdi el caràcter de plaça de la vila que té. Doncs això, que sembla una tonteria també és una manera de fer país. Bé, ara cal esperar que el PP no presenti cap recurs contra el procés de participació, es clar. Ja sabem que aquests quan no poden aconseguir les coses per la via de la democràcia representativa, van a picar altres portes.

Encara recordo aquella imatge present durant la festa major, de veïns i veïnes, de totes les edats i condicions, duent una samarreta que deia “Soc d’Horta” . Una imatge collonuda. El sentiment de pertinença i l’orgull de pertànyer a un barri com aquest, també és una manera de fer país, de cohesionar i de fer-nos sentir que tots i totes formem part d’alguna cosa més que nosaltres mateixos. I també aquella altra que deia “Horta, República Independent”, que cadascú la interpreti lliurement.

I com que som conscients d’això, que el país comença amb el que es cou als carrers dels nostres barris, aquesta és la política que desenvolupem. Com per exemple quan es va plantejar la reforma de MPGM del barri del Carmel. I amb valentia Esquerra va dir que no, que aquell projecte que presentava el govern municipal no s’havia treballat al detall i, per tant, no feia justícia a tothom. I la gent d’Esquerra, consellers de districte, regidors, vam optar una vegada més, per parlar amb la gent. I vam anar casa per casa, carrer per carrer a estudiar perquè es volia moure a la gent de les seves cases. I vam poder veure el que el govern municipal va anomenar infrahabitatges. Ja m’agradaria a mi viure en algun dels infrahabitatges que vaig veure. I el resultat de tot plegat va ser que vam reduir les afectacions a la meitat i que la inversió pública serà la que predomini sobre la inversió privada. I al final, el projecte s’ha pogut aprovar d’una manera molt diferent a com volien fer-ho inicialment. I només ha calgut afectar al 50% de la gent que es volia afectar. I gràcies a aquesta feina hi ha hagut un consens prou ampli per a poder-ho tirar endavant. I a més el barri del Carmel podrà afrontar unes millores molt necessàries. Perquè nosaltres no vam dubtar en cap moment que les millores calien, però també teníem molt clar que aquest projecte s’havia de treballar des del carrer, comptant amb l’opinió de tothom i no des d’un despatx amb l’opinió i la manca de sensibilitat d’un grup molt reduït de persones. Aquesta és la manera de treballar de la gent valenta.

O el projecte del Parc dels Tres Turons. Aturat des de feia més de 50 anys. I en tot aquest temps no hi ha hagut manera de desencallar un projecte que tenia a molta gent lligada de mans i peus a casa seva, sense poder decidir sobre la seva propietat, sense poder fer reformes, ni vendre-la i esperant que un dia, l’espassa de Dàmocles els caigués al damunt i els fes fora de casa seva. I nosaltres vam dir que no es podia tirar endavant el MPGM del Carmel, si no es tirava endavant també el MPGM dels Tres Turons. I gràcies a això ara, gairebé 500 famílies afectades han deixat d’estar-ho i han recuperat tots els drets sobre casa seva. I de la resta tampoc no ens hem volgut oblidar. Perquè després de dècades d’afectació mereixen un tracte digne. I s’ha posat a disposició de les famílies afectades, diversos recursos per gestionar en el temps i humanitzar el procés d’una expropiació. Amb reallotjament garantit a l’entorn del parc, amb fórmules de vitalici per als majors de 65 anys i uns terminis que han de garantir gestionar els pressupostos de la ciutat per evitar que el projecte caigui en l’oblit i deixi penjades, una vegada més, a totes aquestes persones. Totes elles gent valenta, us ho puc assegurar.

Com valentes seran les dues dones que hi intervindran a continuació. La primera d’elles, l’Ester Capella, treballa de forma entusiasta com a regidora a l’ajuntament de Barcelona. Ella és corresponsable que un grup com Esquerra amb 4 regidors a l’ajuntament, sembli que en tingui 16 enlloc de 4. Una treballadora nata, una lluitadora incansable i una dona molt valenta. Perquè per dir que no a l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta. Perquè per fer la feina que ha fet ella en la comissió d’investigació de l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta.
I de la Patrícia Gomà què us puc dir? Doncs que ha estat una diputada treballadora, entregada al país i a la seva gent i també molt valenta. De la Patrícia sempre recordaré la cara de felicitat immensa que exhibia el dia que el Parlament va votar a favor de la prohibició de les corrides de toros.

Visca Horta i Visca Catalunya lliure!!!

diumenge, 14 de novembre del 2010

Espots de campanya

La campanya ha començat. Durant 15 dies els polítics ens despleguem arreu del país explicant les nostres propostes i repartint globus i fulletons a dojo, mentre apugem l'índex de contaminació acústica parlant en un to de veu elevat quan realitzem els mítings pertinents.

Potser la campanya resulta pesada per a moltes persones, però paga la pena prestar atenció a les propostes que fem les diferents forces polítiques i també la forma en què les presentem.

Un dels elements principals per transmetre el missatge és l'espot de campanya que durant aquests dies s'anirà repetint a la televisió. Us deixo tot seguit un recull dels espots corresponents als partits amb representació al Parlament català.

Vull fer però un comentari breu de cadascun d'ells, sense extendre'm gaire, perquè ja se sap que el gust sobre aquesta mena de vídeos és sempre molt subjectiu.

ERC: M'agrada. Feia algunes campanyes que trobava a faltar un espot amb cara i ulls i aquest ho és. Potencia el valor de la gent valenta en la quotidianitat i enllaça molt bé amb la proposta estrella del programa electoral. Un espot en la línia dels últims vídeos fets per Esquerra en què apunta a les emocions i l'essència dels valors d'Esquerra. El candidat aporta una bona imatge, serena i creíble.

CIU: Està bé, però el trobo un pèl empalagòs. Bona realització, però excés de protagonisme del candidat i poca rellevància a les propostes polítiques del partit. En la línia del seu discurs de campanya. Ho milloraran tot, però no acaben d'explicar com.

PSC: No m'agrada gens. L'humor de Monty Piton està molt bé per a un esquetx del Polònia, però el trobo molt poc apropiat per a un espot de campanya. Només parla de passat i gens de futur. El candidat no apareix ni se'n parla, sembla que el vulguin amagar.

PP: No m'agradaria encara que es tractés d'una obra mestra. El que sí m'agradaria seria el fet que pronostica, però ho aprofita per a fer demagògia barata. En la línia de voler fracturar la societat d'aquest país.

ICV: Un bon espot. Planteja temes d'interés general, els toca gairebé tots fent una bona síntesi de la situació i amb un bon muntatge. Bona imatge també del candidat.

C's: Un espot que no està malament, però un missatge molt perillós. La proposta de C's ja va seduir a un segment de la població de Catalunya per la simplicitat del seu missatge i el missatge torna a ser igual de simple. Un candidat que ha aprés força en aquests quatre anys i ofereix una imatge per al seu perfil de votant.

Evidentment l'opinió la centro només en cadascun dels espots. La meva opinió sobre el paper de cada partit en aquestes eleccions ja la vaig expressar en articles anteriors i no ha variat gens. Mireu-los i valoreu vosaltres pel vostre compte.

Esquerra


CiU


PSC


ICV-EUiA


PP


C's

dijous, 28 d’octubre del 2010

Atac indiscriminat contra la cohesió social a Catalunya

Es confirma que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya ha destapat el que, a partir d’ara, serà una ofensiva contundent i indiscriminada contra la llengua catalana. El PP ha tret pit i de quina manera després de la sentència. Ara s’atreveixen a recórrer a la justícia les lleis aprovades per unes institucions representades per càrrecs electes, triats pels ciutadans i ciutadanes. Han començat pel reglament d’usos lingüístics aprovat recentment a l’ajuntament de Barcelona i tot seguit ja han presentat un nou recurs aquest cop contra la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

D’entrada cal preguntar-se quin sentit té disposar d’un sistema democràtic, basat en la representació a les institucions de persones escollides per la ciutadania, si quan aquestes acorden una llei, pot venir qualsevol partit o altra institució i recórrer i invalidar aquest acord. És aquest un sistema que garanteix la presa de decisions en democràcia? O és més aviat un sistema proteccionista que serveix per garantir allò que els hereus del franquisme i l’anticatalanisme van decidir preservar.

L’ofensiva encapçalada pel PP és totalment agressiva i cerca la confrontació social en un país on, per més que els faci mal, la ciutadania cada cop és cohesiona més al voltant de la idea de independitzar-se d’un estat que no la permet desenvolupar-se i assolir la fita de viure en un país més lliure, més just i socialment avançat. Una ciutadania diversa que cada cop pensa més racionalment i se n’adona que la sagnia econòmica és insostenible. I una ciutadania que veu com la seva principal senya d’identitat, la llengua, és atacada en la seva línia de flotació restringint-ne l’ús a les institucions.

No els podem permetre que se’n surtin amb la seva. Si l’espanyolisme ranci aconsegueix aquest cop el seu objectiu ja no hi haurà aturador. No hi ha cap mena de dubte que el següent pas serà atacar les institucions culturals i, per descomptat, la immersió lingüística a les escoles. El que aquesta xusma vol aconseguir és que a Catalunya hi hagi dues societats diferenciades, de parla diferent i que es relacioni en espais diferents per provocar una fractura social de difícil arranjament. Al país valencià fa molts anys que practiquen aquesta fórmula i malauradament estan guanyant la partida.

Cal defensar el català a les institucions i espero que hi hagi un clamor d’unitat en el plenari de demà a l’ajuntament de Barcelona, per refermar l’acord que es va prendre en aprovar el reglament d’usos lingüístics que ara vol derogar una sentència , producte de la pressió dels enemics de Catalunya i la seva societat. Però hem d’anar més enllà encara; cal que tots i totes, que cadascun de nosaltres fem de l’ús del català el nostre cavall de batalla. Creieu-me que pràcticament mai és justificat canviar la llengua d’ús en funció de l’interlocutor. Jo m’he fet un fart de recórrer barris com el Carmel parlant amb castellanoparlants i mai m’ha estat necessari canviar la llengua per fer-me entendre. Les converses bilingües són un fet quotidià al nostre país i no passa res. Això és el que més dol als nostres enemics; això és el que més fa enrabiar a aquells que no volen veure una Catalunya cohesionada, capaç de mantenir els seus trets culturals i alhora sumar a tothom que vulgui formar part d’un projecte compartit de país. I em dol veure com el meu alcalde canvia de llengua quan visita uns barris determinats, i em dol que en una sessió amb veïns i veïnes o en un curs de formació, la petició d’una única persona d’utilitzar el castellà hagi d’imperar sobre una majoria que entén perfectament el català.

Per rematar la desgràcia ahir ens va deixar una figura que ha representat molt en la defensa i la normalització de la llengua catalana, en Joan Solà. Hem perdut un referent insubstituïble en aquest àmbit. I el millor homenatge que li podem fer és que tots i cadascun de nosaltres defensem aferrissadament el dret a utilitzar la nostra llengua en qualsevol àmbit al nostre país, amb total normalitat. Res ni ningú ens pot privar la llibertat lingüística. Durant 4 dècades els catalans i catalanes van ser privats de la seva llengua i ara que tenim l’oportunitat de dir prou no ens podem quedar de braços encreuats. La llengua catalana és cosa de tots. No permetem de cap manera que triomfin aquells que només pretenen engendrar l’odi entre nosaltres.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

El teatre del Palau

La comissió municipal sobre l’Hotel del Palau de la Música és a punt de les conclusions. Alguns grups municipals com CiU i el PP volien continuar amb el teatre de les compareixences, de cara a la galeria, per desviar l’atenció de les espifiades que han comés tots els grups municipals excepte un al respecte. Òbviament, l’únic grup que se salva d’aquesta cadena de despropòsits polítics és el grup municipal d’ERC. Des del primer moment Esquerra s’hi va oposar a l’hotel del Palau i gràcies a això han sortit a la llum totes les irregularitats comeses per l’equip de govern, així com les irresponsabilitats de CiU i PP.

Precisament aquests últims, CiU i PP, volen allargar més el període de compareixences de la comissió. Unes compareixences que no haurien aportat res de nou i que només servirien perquè uns i altres facin pilotes fora, quan en realitat els toca donar la cara i aclarir perquè van ser tan condescendents amb el sr. Millet i companyia.

L’equip de govern va saltar-se tots els passos necessaris en el procés, fins al punt de no comprovar qui era l’autèntic propietari de la finca en qüestió; un tràmit que qualsevol ciutadà pot fer al registre de la propietat i que el govern municipal va considerar innecessari. Es clar, qui havia de dubtar de la prestigiosa figura d’en Félix Millet? o bé quins altres interessos amagava una actuació tan poc transparent com aquesta?.

I uns grups de l’oposició, CiU i PP, que van acatar com una ordre el desig dels màxims responsables del Palau de la Música, potser per deixadesa o potser per les moltes hipoteques que hi tenien pendents en forma de favors. Per més que ara aquests dos grups diguin que no van disposar de la informació necessària, que ningú no s’enganyi; la seva decisió no va ser tècnica, sinó política i només política, per més que ara vulguin mirar cap a una altra banda i amagar-ho amb cortines de fum.

I ara s’atreveixen a dir que ERC ajuda al govern municipal a tancar en fals la comissió? Com gosen fer pilotes fora i acusar a l’únic grup municipal, ERC, que des del primer dia s’hi va oposar frontalment?. I vam fer-ho tot i que darrera hi havia una fundació tan prestigiosa com el Palau de la Música i un personatge tan respectat i honorat com el sr. Félix Millet. Evidentment a Esquerra mai no li ha fet por això d’enfrontar-se a l’establishment, especialment quan la causa és justa. I si no hagués estat pel paper d’Esquerra en l’afer de l’hotel del Palau, qui es pensa que ara hi hauria cap comissió municipal per tancar? Ni tan sols s’hagués encetat.

Siguem rigorosos. La comissió ha fet el recorregut que havia de fer. Les compareixences han aportat tot el que havien d’aportar. Les conclusions ja es poden emetre i Esquerra, amb el treball de la regidora Ester Capella, emetrà les seves conclusions al respecte. No tinc cap mena de dubte que seran rigoroses i dignes d’un treball seriós i en profunditat. Per contra, no sé que poden dir la resta de grups excepte mirar de fer pilotes fora, d’aquí la voluntat d’alguns per allargar innecessàriament aquest vodevil absurd. La comissió ha d’emetre les seves conclusions, els responsables del govern haurien d’assumir la seva responsabilitat, CiU i PP haurien d’admetre que “la van cagar” i, si s’han de depurar responsabilitats penals, serà la justícia qui haurà d’actuar. La resta és teatre i la ciutadania ja n'està farta del teatre i més quan és teatre del dolent.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Anàlisi pre electoral (V): ICV-EUiA

Avui em toca parlar de l’últim partit, en aquest cas coalició, que té assegurada la seva presència al Parlament de Catalunya després del 28N. D’aquí cap avall les enquestes donen una representació reduïda a 3 ó menys escons. Per tant, segons el que diuen aquestes enquestes, amb aquest article sobre els eco socialistes s’acaba el repàs de les formacions polítiques que poden resultar decisives després de les eleccions.

En moltes ocasions hem associat la coalició ICV-EUiA al concepte de marca blanca dels socialistes. Crec que darrerament els eco socialistes han fet un esforç per desmarcar-se d’aquesta etiqueta, marcant perfil diferenciat del PSC i del PSOE pel que fa a les mesures anticrisi i tot allò relacionat amb les polítiques socials. I és que si una cosa han fet bé ICV-EUiA, ha estat la capacitat d’abanderar un discurs que aposta de manera decidida per impulsar polítiques socials com a mesura per sortir de la crisi actual, en un moment en què tot gira al voltant del debat ideològic sobre la independència.

En aquest debat ideològic, ho tenen més pelut perquè ja s’ha cardat tota la llana, però de totes formes tampoc no deixen de banda aquest discurs. Pel que fa al debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya, la seva aposta inicial passa per reformar la Constitució espanyola –cosa molt improbable perquè això passa per un acord amb PSOE i també amb el PP-, però sense renunciar a la celebració d’un referèndum, això sí, amb la condició d’incloure l’opció federalista a més de la independentista. I és en aquest punt que altres partits independentistes s’hi poden apropar a ICV-EUiA. El seu perfil de militant i votant és molt divers en funció dels seus orígens, però hi ha un corrent intern que apunta en la direcció sobiranista.

Pel que fa al seu pas pel govern d’entesa han passat de dures i de madures. Les dures especialment en l’àmbit de la conselleria d’Interior. Determinades actuacions dels Mossos d’Esquadra i l’afer dels bombers a Horta de Sant Joan els han posat en el punt de mira dels mitjans. També ha fet dubtar de la seva feina la gestió del Departament de Medi Ambient i Habitatge durant la sequera i el minitransvasament que hi havia previst. Més dolç ha estat el moment final amb la prohibició de les corrides de toros i el seu posicionament en contra de la llei dels correbous.

No obstant, hi ha un element clau en el futur de la coalició; i aquest element és el relleu de líder que ha sabut fer de forma tranquil•la, tant a la direcció del partit com en el cas del cap de llista per Barcelona. ICV-EUiA ha estat capaç d’afavorir aquest relleu sense massa soroll i, a més, ofereix una imatge jove i amb discurs a través del Joan Herrera, però també a través del Raül Romeva i, en menor mesura, del Ricard Gomà. Enrere queda la imatge de Mayol i Saura al capdavant i amb el canvi, la coalició d’esquerres surt guanyant. Caldrà veure quin suport electoral acaba tenint; de moment, tot i ser partit de govern, les enquestes els deixen més o menys en el mateix lloc on eren.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Anàlisi pre electoral (IV): el Partit Popular

Vull començar aquest article de manera diferent als altres 3. Hi ha un acudit sobre el PP que sempre m’ha fet gràcia, perquè el trobo versemblant.

“Déu, després de crear la terra, va decidir crear els països i atorgar dues qualitats als seus integrants. Als anglesos els va atorgar l’humor anglès i la puntualitat. Als alemanys els va fer perfeccionistes i organitzats. Als japonesos els va fer treballadors i apassionats per la tecnologia. Als suïssos els va fer bons banquers i rellotgers. I en arribar als espanyols va dir: els espanyols seran intel•ligents, bones persones i del Partit Popular. En donar-se compte de l’error, doncs els havia atribuït 3 qualitats enlloc de dues, va decidir que podien ser 2 de les 3 coses. I és per això els espanyols poden ser: Bones persones i del PP, però no intel•ligents; Intel•ligents i del PP, però no bones persones; o bé bones persones i intel•ligents, però no del PP”.

En fi, acudits a part, prego em disculpeu però una persona com jo, que s’estima Catalunya i que creu en els valors basats en la llibertat, no pot parlar bé d’un partit com el PP.

El PP ha estat tradicionalment un partit lligat a la negació dels avenços nacionals de Catalunya des de sempre. En això els populars són desinhibits i directes. L’època de la gesticulació amable d’en Josep Piqué va passar a la història i, per dictamen de la direcció del carrer Gènova a Madrid, Alícia Sánchez Camacho va passar a dirigir el PP a Catalunya. Des d’aleshores, l’únic objectiu del PP ha estat dividir a la societat catalana conformant-se a conservar una part del pastís de votants a Catalunya que els permet rondar sempre els 15 diputats al Parlament i, alhora, utilitzar aquest rancúnia anticatalana generada a base de mentides a la resta de l’estat.

El PP és un partit que es dedica a torpedinar i recórrer qualsevol llei que s’aprovi al Parlament de Catalunya i que impliqui un avenç nacional o, segons el seu criteri com en el cas dels toros, antiespanyol. L’exemple de la prohibició de les corrides de toros, el recurs contra l’Estatut, contra la Llei d’Educació de Catalunya, etc, etc, donen a entendre que el PP té clara la metodologia. Si és bo per a Catalunya, és dolent per al PP.

En altres àmbits passa més o menys el mateix. En matèria de seguretat els populars sempre insten a posar més policies al carrer, però en canvi quan es tracta d’avançar en l’àmbit de la justícia a Catalunya, legislant per afavorir la descentralització i així poder aplicar la justícia de proximitat, els populars presenten un recurs al Tribunal Constitucional. Contradictori no? Qui fa demagògia no cal que sigui coherent i a més no l’importa gens.
També és molt preocupant el que està fent el PP en matèria d’immigració; i ho és perquè menteixen descaradament en dir que s’afavoreix a les persones immigrades a l’hora d’atorgar ajuts o treball. Cap persona immigrada rep ajuts de cap mena, pel fet de ser immigrant, cap! A la sra. Sánchez Camacho li ha faltat temps per anar a passejar-se per Badalona promovent el rebuig i l’odi cap a la comunitat gitano-romanesa, independentment de si són delinqüents o no. Potser aquesta senyora no sap que l’Orquestra Nacional de Catalunya compta amb un excel•lent violinista, l’Emil Bolozan, d’origen gitano-romanès. El deportem també? La delinqüència mai pot ser jutjada pel lloc d’origen del delinqüent sinó per la magnitud del delicte que comet.

El PP afronta aquestes eleccions amb la convicció de mantenir, més o menys, la seva quota de votants, fet que el mantindrà en torn dels 14 ó 15 diputats, a l’espera de poder ser una força decisiva fent parella amb CiU. I si es donés la possibilitat, cosa improbable per les expectatives electorals del PSC, pactar els socialistes seguint el manual d’estil d’Euskadi , com a garantia de frenar al Parlament el fervor sobiranista que creix entre la ciutadania catalana.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Anàlisi pre electoral (III): Esquerra


Arribo al tercer capítol d’aquesta anàlisi personal sobre l’estat en que arriben els diferents partits a la prèvia de la campanya electoral i també amb alguna de les seves propostes i, avui, toca parlar dels meus. Sempre es fa difícil no fer campanya per un mateix quan la intenció passa per fer una crítica objectiva, si més no ho intentaré.

Esquerra es troba avui en una situació controvertida. En el moment en què les enquestes diuen que hi ha més independentistes que mai a Catalunya, aquestes mateixes enquestes li pronostiquen una davallada de diputats al Parlament. Set anys de govern li han passat factura a Esquerra, en gran part pel desgast de la pròpia acció de govern però principalment pel desgast mediàtic a que s’ha vist sotmès el partit independentista. Mentre tot això passava, el país ha vist de forma clarivident quins són els límits en la relació Catalunya-Espanya, amb el desenllaç del procés estatutari i els màxims assolits en matèria de finançament. Evidentment, sense Esquerra al govern això no hagués passat mai i, paradoxalment, Esquerra ha pagat més car que els altres el desencís de tot plegat.

De l’acció de govern d’Esquerra, el que entenem per feina derivada dels Departaments que ha dirigit, en podem treure molts elements positius. Malgrat això la imatge de submissió al pacte tripartit que s’ha volgut donar des de determinats sectors ha acabat calant força en un ampli espai de l’electorat que hi va donar suport l’any 2003 i alguns que hi van repetir el 2006.

No obstant, crec que el que realment ha ferit Esquerra en el transcurs d’aquests set anys, ha estat la batussa interna que s’ha visualitzat de forma evident. Una batussa que ens ha dut en aquest camí pel govern de la Generalitat a patir dues escissions en el si del partit. Primer va ser la marxa de Joan Carretero que es presentarà com a líder de Reagrupament i en segon lloc ha estat l’Uriel Beltran qui ha optat per anar a la llista de Solidaritat Catalana. La primera escissió va arrossegar més militants a deixar el partit que no pas la segona, però ara hi haurà dues formacions polítiques noves que volen abanderar l’independentisme “a seques” a les properes eleccions i això significa competència directa en un sector molt concret dels votants.

La proposta estrella d’Esquerra per a les properes eleccions és engrescadora i més realista que altres. Fer un referèndum sobre la independència no és cap disbarat i sembla cada cop més que aquesta serà una condició indispensable per a entrar a formar part de qualsevol govern després del 28N.No serà fàcil però poder formar govern amb cap altre partit posant al capdavant aquesta condició. Del resultat que n’obtingui Esquerra dependrà en gran part la viabilitat de fer aquest referèndum en els propers quatre anys i, també, de la capacitat negociadora i d’enteniment de Joan Puigcercós amb la resta de forces polítiques que, d’alguna manera, no descarten la possibilitat d’afrontar un referèndum encara que incloent-hi alguna altra opció a la pregunta o condicionant la seva decisió a una majoria social que es visualitzi en favor d’aquesta consulta vinculant.

Les enquestes diuen que Esquerra perdrà molta força, però aquest també és un element fix en totes les campanyes. Les enquestes sempre s’equivoquen a la baixa amb els resultats d’Esquerra i, malgrat sembla que el seu suport electoral ha baixat de forma real, ara està en un procés de remuntada. L’únic partit independentista que té actualment representació al Parlament, es manté com una opció clara per a fer una nova passa en la progressió de Catalunya cap a la sobirania; en aquest cas una passa molt important. Però darrera d’aquesta proposta continua havent un projecte de país que manté l’essència en tot el que fa referència als temes d’identitat nacional i les polítiques socials que calen per avançar cap a un país més lliure, més just i socialment avançat. Perquè la independència sense aquests tres eixos no tindria sentit. I aquesta és l’aposta d’Esquerra per a diferenciar el seu projecte de les altres opcions independentistes, que no és poc. Socialistes i convergents han dit que no volen formar govern amb Esquerra. Sembla que les condicions de governar amb un partit del tarannà d’Esquerra els incomoda i això, en certa manera, és significatiu.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Anàlisi pre electoral (II): El PSC

Seguint amb l’ordre establert per a fer repàs a les diverses opcions que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre, avui és el torn del PSC.

Els socialistes arriben a la propera contesa electoral en un moment delicat. Les múltiples contradiccions que han tingut en els darrers mesos pel que fa al tractament de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, els han dut a una discussió interna de difícil solució a curt termini.

Els canvis de criteri a l’hora de votar resolucions al Parlament de Catalunya respecte a les mateixes votacions al Congrés dels Diputats de l’estat havien de passar factura i així ha estat. Les sortides de la foto de Pasqual Maragall, el conseller Castells, Ferran Mascarell, Jaume Sobrequés i, en menor mesura, de Montserrat Tura, provoquen un espai crític dins del partit cap al full de ruta que ha de seguir el PSC d’ara endavant.

Revifa en el si del PSC l’etern debat sobre mantenir un discurs diferenciat del PSOE i si cal tenir un grup parlamentari propi al Congrés. Però lluny d’aquesta línia, la cúpula dels socialistes catalans opta per un altre cosa. Després de molts mesos de pressions i incomoditats, pel fet de formar part d’un govern on Esquerra ha estirat el fil fins que no ha donat més, el PSC opta per tancar files al voltant del president Montilla.

Conscients que les enquestes no els són gens favorables els socialistes provaran de mobilitzar aquell electorat que sempre els és fidel a les eleccions estatals i que habitualment no voten en les eleccions catalanes. Potser és per això que han recuperat la figura del ministre Corbacho, ex alcalde de l’Hospitalet i clar exponent del sector del PSC més fidel al PSOE.

El PSC que sempre ha defensat la via federalista, ara fa un gir cap a la conservació de l’autonomisme actual. La proposta del PSC dona per bona la retallada de l’Estatut i opta per intentar recuperar part del que s’ha perdut pel camí refent algunes lleis estatals. El problema però és que amb la retallada del TC l’Estatut ha perdut la seva essència i, el més important, el blindatge de les competències. El model que proposa el PSC ens instaura en la política del desgast i l’estira-i-arronsa d’èpoques passades i, a més, fa un gir cap a l’espanyolització del PSC com mai des del restabliment del Parlament català.

En resum, el PSC s’enfronta a una crisi política que viu en 3 escenaris alhora, al govern de l’estat, al govern de Catalunya i al govern de l’ajuntament de Barcelona. La crisi econòmica, el fracàs del camí de l’Estatut i la pèrdua de credibilitat han estat els puntals de la davallada. Els socialistes podrien entrar en un cicle negatiu on poden perdre tot el que han guanyat durant els darrers anys. I per intentar salvar els mobles aposten per aparcar les postures més progressistes pel que fa a l’autogovern de Catalunya després d’haver governat durant 7 anys amb un partit independentista.

Malgrat tot, els socialistes acostumen a posar en marxa tota la seva maquinària pesant en marxa quan venen unes eleccions i, si aconsegueixen mobilitzar el seu votant al cinturó de Barcelona, podrien minimitzar la patacada.

dijous, 23 de setembre del 2010

Anàlisi pre electoral (I): Convergència i Unió

Començaré un seguit d’articles dedicats a analitzar, de forma personal, el moment actual de cadascuna de les formacions que s’hi presenten a les properes eleccions al Parlament i les seves propostes més destacades. Per a fer-ho de forma protocol•lària he decidit fer-ho per ordre de representants al Parlament. Això no vol dir que em deixi en el tinter opinar sobre altres formacions que, ara per ara, no en tenen de representants.

El primer seguint l’ordre de dalt a baix és Convergència i Unió. La coalició de centre-dreta catalanista arriba a les eleccions amb un alt grau de motivació dels seus militants i, segons les enquestes, també dels seus votants potencials. Si una cosa ha aprés CiU en els darrers 4 anys ha estat saber fer el paper d’oposició pràctica. S’han dedicat a torpedinar qualsevol proposta interessant del govern i potenciar les mancances, debilitats o errors d’aquest des d’una posició de crítica constant. De vegades amb encert i de vegades amb un nivell de demagògia dels que fan història.

A CiU no li fa escarafalls criticar alguns dels avenços assolits en els darrers 7 anys, al•legant que no són suficients, tot i que ells no han estat capaços de fer-ho en els 23 anys anteriors en que han governat. La política de peix al cove només la donen per bona quan la practiquen ells.

En qualsevol cas CiU arriba en un bon moment a les eleccions al Parlament i, a més, aquesta motivació poden estirar-la fins al proper mes de maig, doncs tenen també l’oportunitat de ser la força més votada en els comicis municipals a la capital de país, per primera vegada. Només cal passejar-se per les xarxes socials i l’estat d’ànim optimista es palpa entre els filoconvergents. I són optimistes malgrat les acusacions que planen damunt el seu finançament per desviació de fons provinents d’adjudicacions a la Fundació Trias Fargas, via Fundació Palau de la Música i també malgrat la imputació d’ex alts càrrecs com Prenafeta i Alavedra en la trama Pretòria.

CiU ha col•laborat a promoure el sentiment generalitzat que el govern tripartit ha estat un desgavell; i ara, CiU s’ofereix com la proposta seriosa per afrontar els reptes dels propers anys (crisi, desafecció amb Espanya, desafecció política,...) amb arguments com fer una gestió seriosa des de l’administració, reduir el nombre de funcionaris ni més ni menys que un 25% (50.000) i aconseguir el concert econòmic per a Catalunya. El que no diuen és com ho aconseguiran; perquè no es poden reduir 50.000 funcionaris d’un cop de ploma i, a més, tampoc han raonat el perquè són prescindibles aquests treballadors públics.

L a proposta estrella, el concert econòmic, és literalment inviable perquè passa necessàriament per una negociació amb l’estat i seria d’ingenus pensar que, després del via crucis de l’Estatut, ara ens donaran el concert així com si res. No sé amb qui tenen previst negociar la proposta, però el govern socialista actual no està per la labor i, suposant que hi hagués un canvi en el govern a l’estat, el PP tampoc a no ser que, en guanyar, es donin una festassa amb algun estimulant o al•lucinògen.

Resumint: CiU ha pujat clarament a les enquestes, malgrat l’ombra de les il•legalitats en el finançament del partit, i ho ha fet més pel descrèdit del govern actual i el desànim generalitzat de la ciutadania, que no pas perquè les seves propostes siguin engrescadores. El seu discurs és ambigu com gairebé sempre. Els equilibris sobre la barra que fan Convergència d’un costat i Unió de l’altre per mantenir la coalició fa que es desdiguin sovint de les declaracions o propostes fetes per part d’uns i altres. No hi ha res més ambigu que fer una aposta pel dret a decidir sense limitacions i alhora dir que la societat catalana no està prou madura per a fer un referèndum sobre la independència. Tot i així, els sondejos els donen com a clars favorits. Aquest cop no crec que facin cap vídeo de darrera hora, més aviat CiU apostarà per arriscar poc i mantenir el discurs atrevit un dia i conservador al següent. El seu objectiu: obtenir prous diputats com per poder governar sols, amb acords puntuals per a altres temes, sense excloure el PP, es clar.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Euskadi: que callin les armes i parlin les urnes

Eusko Alkartasuna i Batasuna van fer un comunicat conjunt en què demanaven a ETA cessar la lluita armada i passar a l’acció política, en un gest sense precedents pel que fa a Batasuna, com a plataforma política de l’esquerra abertzale.

Ara ens trobem davant d’un moment que pot ser històric de debò per a la societat basca. ETA ha decretat un alto el foc que diu podria ser indefinit. Una declaració que per a molts és un bri d’esperança i per a d’altres un gest que es queda a mitges o fins i tot d’escassa credibilitat. És cert que ETA ja ha arribat abans a aquest punt i després ha fet marxa enrere.

En qualsevol cas, la situació determinada d’una banda per la feblesa de l’organització terrorista i de l’altra per la fatiga de la societat basca, brinda un oportunitat que no es pot deixar escapar i a tal efecte calen passes decidides a donar per totes les parts.

En primer lloc cal mantenir una determinació total per part de l’aparell polític de l’esquerra abertzale i mantenir l’aposta per la via democràtica, penalitzant si escau qualsevol acció violenta. En segon lloc cal que els governs basc i estatal obrin la porta a negociar amb aquesta esquerra abertzale, que ara per ara no està totalment representada degut a la prohibició a presentar-se en qualsevol procés electoral. I en tercer lloc, ETA ha d’abandonar les armes de forma definitiva; no amb un alto el foc, encara que sigui permanent, sinó amb el lliurament de l’arsenal que els queda i la determinació de no tornar a matar.

ETA ha de prendre finalment la decisió correcta; l’única decisió possible per a provocar un gir en la política basca. Un gir que ha de permetre a totes les opcions tenir representació en les institucions, que ha de permetre tancar ferides en una societat fraccionada i que només podrà produir-se per la via del diàleg i l’acció política.

Com a contrapartida, evidentment hi haurà pegues per a totes les parts. Els uns voldran penjar-se la medalla d’haver vençut a ETA per la via policial. Els altres voldran penjar-se la medalla d’haver aconseguit convèncer l’aparell militar a fer el pas; i segurament uns i altres tindran part de raó. Els primers veuran perillar determinats equilibris electorals que canviaran en el moment que irrompi un moviment abertzale sense lligams amb la violència. Els altres hauran de posar-se a disposició de la justícia per allò que se’ls pugui imputar. I al final de tot, si tothom està disposat a donar les passes que calen, tocarà negociar i començar a treballar en la via de la conciliació. Aquesta és la part més difícil perquè malgrat sovint ens centrem en el debat polític quan parlem d’ETA, hi ha víctimes i famílies que també hauran de participar d’aquest procés i també hauran de fer gestos per afavorir-lo. Un procés que ha de posar moltes coses sobre la taula i que com a mínim passen per la legalització de partits, l’alliberament de presos polítics o sense delictes de sang i l’acostament als seus llocs d’origen dels etarres presos. Per descomptat s’ha de comptar amb tots els agents implicats i també amb agents internacionals amb experiència.

Francament el moment és per ser optimistes, però per iniciar tot aquest camí i poder fer-ho amb garanties, cal primer el gest d’ETA d’abandonar de forma definitiva la lluita armada. Només fent callar les armes, es podrà fer que les urnes prenguin la paraula.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Campanya anticipada o guerra de banderes?

Dissabte 11 de setembre, com cada any, es va celebrar l’acte d’homenatge a la figura de Salvador Allende. Aquest acte se celebra coincidint amb la Diada de Catalunya i és organitzat pel Districte d’Horta-Guinardó. Els partits polítics que hi som presents som el PSC, ICV-EUiA i ERC, en el transcurs del qual realitzem una ofrena floral al monument de qui va ser president i màrtir xilè te a la plaça que du el seu nom, al barri del Carmel de Barcelona.

El format de l’acte és, any rere any, el mateix. Hi ha actuacions musicals, parlament d’alguna persona de la societat civil i parlaments de la regidora del districte, el conseller de Relacions Institucionals i Interior de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, ofrena floral i també es canten l’himne de Xile, els Segadors i el “Venceremos”.

En tractar-se d’un acte en què es posen en valor les llibertats en contraposició als fets imposats, els representants d’Esquerra al districte, assistim habitualment portant banderes “estelades”, més si tenim en compte que l’acte es fa en el marc de la Diada Nacional de Catalunya; i enguany no ha estat l’excepció. Entre el públic assistent es van observar Estelades, portades per gent d’Esquerra i gent que no ho és i també banderes de Xile.

La sorpresa va venir quan, de sobte, van començar a desplegar-se banderes del PSC i d’ICV, en una acció de propaganda partidista sense precedents en un acte institucional al districte.

Vull posar l’èmfasi en el concepte d’acte institucional, perquè aquest és un lloc on hi van persones de sensibilitats polítiques diverses i no s’escau exhibir propaganda de cap dels partits polítics que hi som presents. Esquerra no ha portat mai banderes amb el logotip del partit. En qualsevol cas exhibim una bandera reivindicativa i ideològica en el marc de la Diada i en un acte de reivindicació de les llibertats. De la mateixa manera en què ho fem en l’acte d’homenatge a les Brigades Internacionals que se celebra cada mes d’octubre.

Potser la manca de simbologia ideològica ha forçat als militants del bipartit barceloní a treure les seves banderes, més pròpies d’un míting partidista o potser ha estat la manca d’ètica. En qualsevol cas és inacceptable convertir un acte institucional en un acte de propaganda política. Què passaria si Esquerra anés repartint fulletons en el transcurs d’un acte com aquest o a l’entrada d’un plenari de districte, per posar algun exemple?

Sabem de sobres que als socialistes no els agrada gens de veure estelades en aquest acte. Ho sabem perquè ens ho han dit de forma clara altres anys. Però la reacció és una rebequeria impròpia d’uns representants institucionals, rebequeria a la que s’ha sumat el seu soci de govern municipal. Uns representants institucionals que, tot sigui dit de passada, són incapaços de posar ni tan sols una senyera en aquest acte que, com he dit abans, se celebra l’11 de setembre. Potser que prenguin nota dels veïns i veïnes d’Horta que, en celebrar el pregó el mateix dia, van col•locar una senyera a l’escenari i van fer que cantéssim plegats els Segadors. Això és orgull de ser català, però sembla que a d’altres els fa vergonya.

dijous, 9 de setembre del 2010

Curs complicat: eleccions a la vista

La setmana de la Diada Nacional de Catalunya és el tret de sortida del curs polític cada any. Aquest però, promet moltes hores de dedicació per als que, d’una manera o un altre, formem part de la política activa. Des d’ara i fins al mes de maig a Barcelona estarem cridats a les urnes fins a un total de 3 conteses electorals: 28 de novembre eleccions al Parlament de Catalunya, 10 d’abril consulta ciutadana per la independència i 22 de maig eleccions municipals. És a dir, que no sortirem d’una campanya que ja estarem entrant en la següent.

Tot i els matisos que fan que cadascuna de les conteses sigui diferent, el factor mobilitzador serà clau per als resultats de les diverses forces polítiques que ens hi presentem i això no s’escapa als ulls dels aparells dels partits. Em centraré ara en la primera crida a les urnes, el 28 de novembre.

Per a CiU l’efecte del canvi de govern, en base a desacreditar l’actual govern d’entesa o tripartit, és el que fa que el seu electorat es mobilitzi. Ara el desgast és dels altres i no crec que facin cap DVD aquest cop si ens atenem al resultat que els va donar el 2007.

El PSC que es troba en una situació altament incòmoda, en intentar acontentar els diversos perfils de votant i alhora procurar no fer massa sang amb el PSOE, opta per mobilitzar aquells votants que habitualment no acudeixen a les urnes en unes eleccions al Parlament. I per això estan elaborant una llista que faci entrar en un col•legi electoral els seus votants del cinturó de Barcelona.

ERC aposta pel debat ideològic. Sense abandonar les polítiques que fan país en el dia a dia, des de les vessants nacional i social, l’aposta per convocar un referèndum per la independència és clara. El fet de distanciar-se de la idea que defensen les noves formacions independentistes (SCI i RCat), que aposten per una declaració unilateral al Parlament, marca un referent diferencial que, a més, un cop constituït el nou Parlament pot ser negociable amb la resta de formacions polítiques.

ICV-EUiA enfoca el seu leit motiv per a la campanya en la sortida de la crisi econòmica. Malgrat no es tanquen en banda a la celebració d’un referèndum independentista –ells aposten per incloure també una opció federalista-, se centraran en la crisi per mobilitzar el seu electorat.

Del PP i altres formacions com C’s i UpD, ja sabem el que hem d’esperar. El foment de tot allò que sigui espanyolitzar i desnaturalitzar Catalunya és el que mobilitza els seus electors i això és el que faran. I espero que no hi hagi cap sorpresa si es presenta PxC amb el dr. Anglada al capdavant. L’última cosa que desitjo veure representada al Parlament és una ideologia xenòfoba.

En definitiva, crec que majoritàriament el que estem fent els partits és tancar files per assegurar resultats. Fins i tot CiU als que les enquestes donen com a cavall guanyador i saben que és millor evitar riscos quan vas al davant amb un cert avantatge.

El problema actual rau en la manca de connexió entre ciutadania i polítics, es clar. Els casos de corrupció i possible corrupció que han sortit a la llum fan que, malgrat alguns partits estan nets de cap sospita, la demagògia ciutadana (que també existeix) converteixi en corruptes a tots els polítics. El llarg camí de l’Estatut, rematat amb la sentència del TC i la manifestació del 10J, massa propera a unes eleccions al Parlament de Catalunya ha fet que l’augment de l’independentisme hagi esdevingut un increment proporcional de sigles que el volen abanderar. La crisi econòmica que ha fet forat en moltes famílies al país i les solucions que han arribat en forma de retallada de sous, congelació de pensions i increment de l’IVA han ajudat a fer més gran encara aquest forat, mentre els més rics poden convertir la crisi en una oportunitat a costa de les empreses més febles. Tot això fa que la ciutadania estigui molt desconnectada amb els polítics i per tant m’espero una abstenció alta el 28N. Quan en un país es considera un problema fer anar a votar la gent el dia que possiblement es juga un Barça-Madrid, és que no tenim la política ben considerada. Només cal escoltar tertúlies a la ràdio per veure que es considera molt més important el partit de futbol.

Davant d’això, espero i desitjo que la campanya sigui una campanya de propostes i de fair play. El que s’està veient aquests dies amb les declaracions encreuades d’en Tremosa i n’Iceta; els retrets de noves formacions polítiques independentistes cap a Esquerra i també cap a CiU; la promoció de la fractura social que fan PP i C’s; tot això no ajudarà pas a fer que la gent senti pessigolles a la panxa per anar a votar el 28N.

A mi, especialment, m’il•lusiona poder fer el camí cap a un referèndum. I sé que és molt i molt difícil. Ahir, en una reunió, una diputada d’Esquerra ens va transmetre una reflexió seva que vaig trobar molt interessant, al voltant de la votació en contra dels toros a Catalunya. El resultat d’aquesta votació va ser molt i molt treballat i molt i molt difícil perquè les pressions a tots els nivells imaginables (socials, polítiques i fins i tot militars) van ser brutals. I parlem d'una causa amb un suport social immens. Doncs ara imagineu-vos quan el debat sigui sobre la independència. Realment algú es creu que l’assolirem fent una declaració unilateral des del Parlament? Realment algú es creu que hi haurà 68 diputats i diputades disposats a votar a favor? En canvi, la convocatòria d’un referèndum és negociable amb altres forces. Si ICV està disposada a acceptar-ho sempre i quan es contempli l’opció federalista i CiU no posa límits al dret de decidir, només cal voluntat i un suport social prou ampli. Però tot i així serà difícil, i tot i així CiU i, perquè no, ICV tenen també un paper important.

El 28N no decidirem de forma directa independència sí o independència no, però posarem les bases per a la definició d'un moviment per als propers anys. Un moviment polític però que haurà d'anar necessàriament de la ma d'un moviment social. Tal i com deien en acabar aquell programa d’esquetxos a TV3: reflexionem-hi.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Saldes o el paradigma de l’escola rural en perill

L’escola d’educació infantil i primària de Saldes tanca enguany i, segons les fonts a les quals s’adreça el Departament d’Educació de la Generalitat, ho farà per un o dos anys. Aquesta ha estat la decisió presa unilateralment pels responsables d’Educació al ZER del Berguedà basant-se en que l’escola només tenia 3 alumnes matriculats. Això es deu a un error tècnic doncs, tot i que el curs 2009-2010 el van iniciar amb 3 alumnes, el mes de gener de 2010 van matricular-se 3 alumnes més, totalitzant-ne 6 nens i nenes al CEIP. Cal tenir en compte que el mes de novembre de 2009, l’ajuntament va rebre una trucada de la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Catalunya Central, exigint un mínim de 2 alumnes més per a no iniciar el procés de tancament de l’escola.

A partir d’aquí, la directora de la ZER tira pel dret i decideix continuar el procés de tancament de l’escola, a esquenes dels pares i mares i també a esquenes de l’ajuntament de Saldes. Un cop pares, mares i alcaldessa se n’assabenten per una altra via, l’alcaldessa de Saldes acudeix a la Delegació Territorial on només tenen constància de 3 nens matriculats. Malgrat l’alcaldessa aporta els 6 fulls de matriculació vigents, l’inspector de zona mai va fer la gestió de comprovar-ho, tot i que en aquella reunió la directora de la ZER va dir que aquest era un tràmit necessari per a corregir la situació. 6 dies més tard, el DOGC publica el tancament de l’escola.

Seguint la cronologia dels fets, l’11 de juny, aprofitant la visita de l’honorable conseller Ernest Maragall a la seu del PSC de Berga, l’alcaldessa i dues representants de l’AMPA de l’escola van exposar-li el problema; el conseller es va comprometre a parlar amb elles i objectivar el tema en qüestió. A data d’avui, res de res encara.

El 22 de juny, 4 persones de la delegació territorial es desplacen fins a Saldes per informar personalment a les famílies del tancament de l’escola. Atès el desacord de les famílies, proposen cessar temporalment l’activitat a l’escola, fent desplaçar els alumnes de Saldes fins a Gósol en primera instància i finalment a Vallcebre. Per a reobrir el CEIP a Saldes van demanar un mínim de 8 alumnes matriculats, que posteriorment van ser 10 i després més de 10. Els pares i mares accepten la proposta ja que l’alternativa és el tancament definitiu de l’escola.

Finalment, el 29 de juny, sense avís previ a l’ajuntament, uns operaris retiren el material de l’escola –sense fer un inventari prèviament- per dur-lo a Vallcebre. Davant del seguit de fets, l’ajuntament de Saldes presenta un recurs contenciós administratiu amb mesures cautelars urgents.

Aquests són els fets fins ara i que també han estat notícia a TV3 (minut 15 del vídeo), al Diari de Berguedà i al Regió 7; i els podeu contrastar en un comunicat de l’AMPA de l’escola.

Després de conéixer tot això, em venen al cap un seguit de coses, com per exemple el fet que l’administració desa en mans de persones ineptes o inconnexes amb la realitat, decisions que afecten tan directament a la vida de les persones.

Una escola d’educació infantil i primària és, per a un poble com Saldes, molt més que una simple escola. Els nens i nenes als quals s'educa tenen entre 3 i 11 anys. Uns nens i nenes que s’hauran de desplaçar 10 quilòmetres per carretera de muntanya, amb gelades des de novembre fins a l’abril i que també hauran de llevar-se mitja hora abans i tornaran a casa mitja hora més tard.

Però per a un poble com Saldes, una escola de primària és garantia que les famílies amb fills petits optaran per una vida estable a la població. Aquest punt, el de la inestabilitat, també ha estat utilitzat pels responsables d’educació a l’hora de justificar el tancament. Segons diuen les famílies que porten els nens i nenes a l’escola de Saldes són inestables, però la veritat és que la inestabilitat la generen decisions com tancar l’escola on aniran els seus fills i filles més petits.

El problema rau, una vegada més, en les persones i no en les institucions. A una persona determinada, amb un càrrec entremig a l’administració, se li fica a la closca que ha de tancar una escola i s’ho pren com un fet personal; ara ja no és una decisió administrativa, és un fet personal. I malauradament, aquells que haurien de vetllar perquè determinades decisions es prenguessin partint d’uns procediments establerts o amb consens amb els afectats –com per exemple el conseller d’educació o algun director general- senzillament passen del tema. Potser creuen que tenen qüestions més importants a atendre, però tancar una escola en un poble com Saldes és una qüestió realment important.

I aleshores també em ve al cap que en la passada legislatura es va aprovar el Pacte Nacional per a l’Educació que ha permès l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya i, al marge de blindar la immersió lingüística o incloure la sisena hora lectiva també parla de proximitat: “Un dels eixos principals de la Llei és el de la proximitat, en tant que confereix a les administracions locals la categoria d'Administració educativa en l'exercici de les competències en educació, de manera coresponsable amb el Govern de la Generalitat. Les administracions locals podran participar en la presa de decisions a propòsit de l'educació en el seu àmbit territorial. També es creen unitats de planificació, les zones educatives, en les quals es podrà fer planificació de processos d'escolarització o de recursos humans, tenint en compte tots els recursos dels quals disposa el servei d'educació de Catalunya en aquella zona concreta, que prèviament haurà de ser definida.
En aquest aspecte, la Llei fa també referència explícita a la participació dels ajuntaments i les entitats cíviques dels municipis per a l'organització d'activitats extraescolars que afavoreixin la integració dels alumnes dels diferents centres educatius.”


Bé, sembla evident que en el cas de Saldes el tema de coresponsabilització i participació en la presa de decisions per part de les administracions locals, ha estat clarament obviada. Una llàstima perquè sonava prou bé.

Hi ha però, una cosa que em preocupa. I és, com gairebé sempre passa en la presa de decisions de l’administració, la barreja d’elements polítics a l'entorn. Això és rellevant en una administració que durant 23 anys va anar col•locant càrrecs entremitjos en els diferents departaments i que, 7 anys més tard, continuen ocupant aquestes places. A ningú se li escapa que CiU va perdre l’alcaldia de Saldes a mans d’una alcaldessa del PSC i per a CiU recuperar l’alcaldia de Saldes és una prioritat tal i com va citar el president comarcal d’Unió i alcalde de Cercs, Ferran Civil. M’agradaria pensar que aquest fet no té res a veure amb el tancament de l’escola però, digueu-me mal pensat, alguna cosa fa ferum aquí. En qualsevol cas, l’honorable conseller d’educació, el sr. Ernest Maragall, també és del PSC, però sembla que tant se l’enfot el que passi amb l’escola de Saldes.

A qui realment l’importa el futur de la seva escola és als ciutadans i ciutadanes de Saldes, que no han parat de lluitar des del primer moment per no dejar-se trepitjar. Ho podeu comprovar afegint-vos al seu grup de Facebook, que ja compta amb més de 1.400 adherits. Saldencs i saldenques, endavant les atxes i que no decaigui.