Una d’Esquerra Nacional

L’espectacular davallada de vots i conseqüentment de diputats i diputades de les forces d’esquerres a Catalunya ha provocat un seguit de renecs i/o brindis al sol que fins ara no han esdevingut en moviments concrets.

Esquerra opta per tancar files al voltant del seu president que serà, sense cap mena de dubte, avalat per la votació del Consell Nacional del proper dia 18. De moment es planteja des de la direcció l’elaboració d’un full de ruta on Joan Manuel Tresserras i Oriol Junqueras tinguin un paper rellevant per “recuperar” el discurs d’una esquerra nacional que s’havia perdut des que va començar la pre campanya. Aquest ha estat en bona part el desencadenant de la desfeta electoral del 28N.

El PSC ha obert de forma evident la ferida entre els que defensen una posició d’esquerra catalanista i els que aposten per ser la sucursal catalana del PSOE. I el seu electorat no ha estat aliè a aquest debat intern.

I ICV, que ha aguantat el tipus amb una certa dignitat, es vol erigir com el partit de referència de l’esquerra catalana, tot i que en el si del partit també hi ha sensibilitats diverses respecte a quin ha de ser el model a seguir i que va des del dogma comunista fins a una esquerra més oberta, passant per l’ecologisme. En aquest punt EUiA hauria de fer una acció d’obertura important.

El buit de lideratge del que anomenem esquerra nacional és evident. CiU s’ha erigit en el partit de referència per a una majoria de votants catalanistes de diverses tendències, des del més conservador al més independentista. I el PP ha guanyat la partida de l’espanyolisme als socialistes d’aquest mateix perfil. A més, l’esquerra s’ha afeblit amb les noves opcions independentistes que deixen de banda el debat esquerra-dreta per quan siguem independents.

Enmig d’aquest enrenou ahir va fer la seva reaparició Josep-Lluís Carod-Rovira. I la seva aposta passa també per una mena d’aliança d’esquerres per a presentar una candidatura a les eleccions del Congrés dels Diputats el 2012. Aquesta proposta pot tenir diverses lectures. D’un costat hi ha qui la veurà com una llum al fons del túnel o una via per a recuperar una esquerra nacional forta. També hi ha qui ho veu com una intenció clara de reeditar la fórmula tripartit en la seva essència i cal recordar que la marca tripartit està tan cremada que sona a dimoni pelut. I per últim hi haurà qui ho veurà com un altre brindis al sol per tal de mantenir la figura d’en Carod-Rovira en primera línia.

Que aquesta opció prengui força dependrà només de la voluntat dels partits. No veig Esquerra per la labor, ara per ara, de sumar esforços al voltant d’un projecte proposat per una persona que ha estat mal tractada per l’aparell del partit i que, amb raó o sense, ha donat cop de porta al partit durant la campanya fent aparicions esporàdiques que no han afavorit gens la imatge d’Esquerra. I aquí em vull permetre de recordar-li que Esquerra no només és la seva direcció, sinó que la formem un conjunt de persones militants i simpatitzants que donem la cara pel partit quan les coses venen de cara i també quan les coses van mal dades. Puc entendre el fet que estigui emprenyat amb les decisions que algunes persones del partit han pres respecte al seu paper, però m’hagués agradat veure’l el dia que vam fer el míting central al Palau de la Música. Un míting on, per cert, va rebre un sonat homenatge en forma d’aplaudiment i que no va poder gaudir en no fer acte de presència.

Pel que fa al PSC tampoc els veig de moment en bones condicions per afrontar un repte com aquest. El PSC ha d’aclarir, entre altres coses, si recupera posicions en clau de país (català, es clar) i per això ha de donar pes polític de veritat a gent com Tura, Castells, Mascarell, Maragall i també haurà de revertebrar la seva estructura a nivell orgànic des de la base. El PSC no es presentarà en una candidatura d’entesa catalanista si abans no decideix separar el seu grup al Congrés del PSOE. I si opta per mantenir la línia actual potser haurà de fer front a una escissió important que seria la desaparició del PSC per molt de temps de la primera línia política a Catalunya.

I ICV es podria plantejar perfectament l’opció que proposa en Carod-Rovira. De fet ICV és qui aguanta el pal del paller d’IU a l’estat perquè només és a Catalunya on els que estan més a l’esquerra que els socialistes tenen prou pres per aconseguir escons al Congrés. Si no fos per ICV, la IU hauria desaparegut del mapa electoral a l’estat. No obstant voldran tenir un pes important en aquesta possible entesa i d’això en podria dependre la seva posició.

Veig difícil, per tant, que l’aposta de Carod-Rovira pugui agafar prou força de cara a les eleccions estatals del 2012. En primer lloc perquè els partits dedicaran els propers 6 mesos a preparar les eleccions municipals i en segon lloc perquè la contundent victòria de les forces conservadores els atorga un cert marge de temps per veure com afronten i resolen la triple crisi actual (econòmica, de relació amb l’estat i de valors). Està bé però, que persones destacades del mon de la política prenguin la iniciativa per recuperar el marc de l’esquerra nacional. Però no crec que aquest procés sigui ràpid. Potser a partir de finals del 2011, els partits hauran posat ordre en les seves files, amb uns lideratges prou sòlids i oberts de mentalitat com per poder fer realitat una esquerra nacional forta. Però per això caldrà molta generositat i això també dependrà dels líders que Esquerra i PSC tinguin.

Per part meva, tant de bo, però ara amb les municipals tenim una primera pedra de toc i, francament, no m’hi veig formant part d’una aliança d’esquerres a Barcelona amb l’alcalde actual al capdavant i amb l’actual model socialista a la capital de Catalunya. En aquest sentit el president del grup d’Esquerra, Jordi Portabella, ho ha deixat prou clar i si el PSC manté la seva aposta actual i Esquerra aconsegueix ser una força decisiva, avalarà l’opció que suposi un canvi de rumb a la ciutat, tot i que no a qualsevol preu. I ICV voldrà retenir l’avantatge que ha pres en aquests darrers comicis a Esquerra i que a Barcelona ha estat important.

Ja vaig expressar en el seu moment el convenciment que els polítics d’aquest país hauran de presentar una proposta a la ciutadania que renovi la il•lusió i reculli la força que la gent va evidenciar el 10 de juliol. Però crec que tardarem més del que pensava en aquell moment tot i que podrà venir de propostes diferents; un gir sobiranista de debó a CiU que tingui la capacitat de sumar esforços amb la resta de forces catalanistes, amb el permís de l’establishment actual, o bé una refundació de l’Esquerra Nacional que convenci a la gent d’aquest país amb un discurs fresc i creïble. La resposta de moment no la té ni Wikileaks.