Ahir, després de conèixer la notícia que l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, no presentarà candidatura en el congrés que es farà a la tardor, vaig sentir-me alleujat. La situació creada per la desfeta electoral del 28N en què vam passar de tenir 21 diputats i diputades a només 10, afegida a la tardança en l’assumpció de responsabilitats a les files del partit, ens havia col•locat en un atzucac complexe.
La decisió posterior d’en Puigcercós de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional per si sola, no era la idònia. Quan l’electorat t’envia un missatge tan contundent com el que vam rebre el 28N, el pitjor que pots fer és girar-li l’esquena a aquest electorat i preguntar als teus consellers i conselleres nacionals què és el que has de fer. La resposta ha d’estar a l’alçada i s’ha d’emetre un missatge directe a les persones que han preferit no votar-te.
Si aquesta opció s’hagués mantingut fins al final podien haver-se produït tres situacions, a quina pitjor. 1) si el CN ratificava de forma unànime o àmplia a Joan Puigcercós, el partit hagués semblat autista en no escoltar el missatge de la ciutadania. 2) si el CN l’avalava amb poc marge, Esquerra s’hagués visualitzat com un partit dividit un altre cop. 3) si el CN votava en contra del president del partit, s’hagués generat un buit de poder i el conseqüent guirigall.
Afortunadament crec que s’ha pres una bona decisió, atesa la situació actual. La decisió de fer un congrés a la tardor, afegida a la decisió d’en Puigcercós de no presentar candidatura, permet afrontar les properes eleccions municipals amb una certa estabilitat interna i amb la perspectiva de fer una renovació consensuada i tranquil•la de cara a la tardor. Ho celebro sincerament.
Aquest partit està ple de persones preparades per afrontar el repte de recuperar l’esperit d’Esquerra. Una Esquerra que ha perdut en els darrers mesos el lideratge d’un sector polític molt necessari. En poc temps hem passat a no ser l’únic partit independentista, a no ser el referent de l’esquerra nacional i a no liderar el discurs en les polítiques socials. Si afegim tot això a les pèrdues contínues d’efectius en forma d’escissions o pèrdua de militants, el resultat electoral és lògic.
Ara calen esforços, sacrificis i generositat per arribar a la tardor amb una candidatura única que sigui el reflex de totes les visions i sensibilitats que tenim. La diversitat és bona i alhora necessària per a un partit que aspira a ser un partit gran. Ans al contrari, si no som capaços de donar resposta a aquesta diversitat el que fem és perpetuar-nos a ser un partit petit amb el risc existencial que això implica.
Hem de fer una renovació integral, aprofitant l’experiència de les persones que han estat al capdavant i incorporant aquelles que ens han d’aportar aquest aire fresc que ens cal. I ho hem d’anar fent a tots els nivells, des de la direcció nacional fins a les seccions comarcals i també en la representació institucional arreu del territori. Hem de començar aquest procés a la tardor, però després hem de continuar-lo en els diversos congressos regionals, comarcals i locals que s’hauran d’anar produint.
Una Esquerra forta i renovada haurà de liderar un projecte ambiciós d’esquerra nacional i és responsabilitat de tots i totes els que en formem part fer-ho possible. Qui s’apunta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada