dilluns, 22 de desembre del 2008

Catalunya fa una gran aposta per assimilar els nouvinguts

Divendres passat es va signar el Pacte Nacional per a la Immigració a Catalunya, el qual ha estat subscrit per vint-i-nou entitats del mon social, polític i econòmic (ERC, PSC, ICV-EUiA, CiU, Foment del Treball, UGT, Associació Catalana de Municipis, Federació Catalana de Municipis, Associació Cultural IbnBatuta, Creu Roja, Càritas, Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya i disset entitats més). Cal destacar l’ampli suport que té aquest pacte, amb entitats que abracen tots els sectors de la societat que d’entrada s’han d’implicar.

Pel que fa a les mesures que inclou el pacte, es potencia la millor eina que té qualsevol país per integrar a les persones que venen de fora: la llengua. No hi ha millor element d’integració que la llengua, especialment al nostre país, on es valora molt positivament aquest fet. Com ja he dit abans en altres escrits al bloc, a Madrid o a Badajoz, una persona vinguda d'Amèrica del Sud, sempre serà considerat sud americà per molt bé que parli el castellà, en canvi a Catalunya, pel fet de parlar català té molts números de ser considerat socialment un català o catalana més. Aquesta capacitat d’integració social que té la llengua catalana, es convertirà en una eina essencial per a assolir la ciutadania al nostre país. Aquest arrelament social serà imprescindible per aconseguir la regularitat.

També destaca com a mesura important, l’accés al dret a vot per a aquelles persones que obtinguin el permís de residència permanent. És de justícia que una persona tingui dret a decidir sobre les coses que afecten el nostre país, en el moment que decideix fixar la seva residència aquí i a més ho pot fer de forma definitiva.

Altres mesures destacables van encaminades a lluitar contra la contractació irregular, a unificar els criteris d’inscripció en els diversos padrons municipals i a agilitar tràmits per a homologar la formació.

D’aquesta forma, s’assoleix un dels objectius prioritaris d’aquesta legislatura, conscients que la situació actual ha modificat molt en molt poc temps les dades demogràfiques de Catalunya. En els darrers 10 anys la població catalana ha incrementat en un milió de persones, i només un país amb voluntat d’assimilar, però també amb les eines necessàries, té la capacitat per aconseguir-ho.

Catalunya al llarg de la seva història ha afrontat amb èxit les diverses onades d’immigració que han arribat, amb sort diversa. A principis de segle, la nombrosa arribada de gent d’Aragó i Múrcia (els anomenats murcians), que es van integrar i en gran part la llengua va ser el fil conductor de la seva integració, també les lluites socials en defensa dels drets laborals. La immigració dels anys cinquanta i seixanta, provinent de moltes parts de l’estat espanyol, que no vam aconseguir integrar de la mateixa manera, i en gran part va ser així perquè la llengua no es va poder usar com a eina de normalització en aquell període de temps i fins gairebé els anys vuitanta.

Ara ens trobem en una nova onada immigratòria que ens arriba d’arreu del planeta. La globalització ens porta a això, i per tant, la llengua cobra una especial rellevància com a eix vertebrador de qualsevol societat i la nostra no ho ha de ser menys.

La societat catalana no es trobarà davant d’un problema sinó davant d’una oportunitat, per poc que tinguem la capacitat d’integrar a totes les persones que avui ens arriben de fora. Hem d’aprendre de les coses que no es van fer bé en el passat i millorar per aconseguir que el nostre país avanci cap a la globalització, sense perdre les seves arrels i els seus valors.

L’expresident Pujol va fer famosa aquella frase de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i jo crec que hem d’afegir “…i té la voluntat de ser-ho”. Per tant cal disposar els elements perquè aquesta voluntat prengui forma. Aquest Pacte Nacional per a la Immigració és un bon començament. Que no decaigui i seguim mirant cap endavant, que és el que ha de fer un país amb grans aspiracions nacionals com el nostre.

dijous, 18 de desembre del 2008

Enquestes esferificades


Ja se sap que les enquestes de determinats mitjans de comunicació, passen per la “cuina” abans de fer-se públiques. En alguns casos només les amaneixen una mica i les decoren amb arguments, però en el cas de les enquestes que publica El Periódico, i especialment en aquesta darrera, crec que el que han fet és cuina de disseny a l’estil Ferran Adrià, i ens l’han esferificat amb una intenció clara: desacreditar la feina que està fent ERC des de l’oposició i posicionar-nos només amb conjunció amb els partits d’esquerres i lluny de l’opció d’impulsar un canvi a Barcelona que compti amb l’opció independentista.

Si ens fixem en les dades tenim que en intenció de vot directe ERC obté un 6,3%, quan en les eleccions del 2007 vam obtenir un 4,4%, per tant l’increment és considerablement a favor. Això ens posiciona en un empat tècnic amb el PP com a tercera força a la ciutat.

En canvi, a l’hora de fer l’estimació de vot, el PP es distancia i molt i nosaltres passem a empatar amb ICV en un 8%.

Les dades de l’enquesta són aquestes:
- PSC vot directe 25,4%; estimació 27,7%
- CIU vot directe 20,0%; estimació 27,9%
- PP vot directe 6,4%; estimació 15,0%
- ERC vot directe 6,3%; estimació 8,0%
- ICV vot directe 4,6%; estimació 8,0%

És cert que el PP compta amb el factor de vot ocult que sempre fa que al final, els seus resultats siguin significativament superiors a la intenció de vot directe, però ICV-EuiA també?

Aquesta enquesta em dona a pensar que la cuina d’El Periódico ha passat de cuina tradicional a cuina de disseny i les dades finals tenen la clara intenció de situar dos possibles escenaris: o tripartit d’esquerres o CiU+PP, allunyant ERC de l’equidistància que fa possible que hi hagi un canvi a la ciutat, basat en la possibilitat d’un pacte nacionalista.

Conclusió: encara resten 2 anys i mig per a les properes eleccions, hem d’afrontar un munt de canvis durant el 2009 (consells de barri, nou règim de dedicació de consellers i conselleres) i especialment en el nostre districte (MPGM del Carmel, Tres Turons, ...). Com per preocupar-se ara de les dades d’enquestes modificades genèticament. Ara toca treballar i millorar la qualitat de vida de les persones.

dilluns, 8 de desembre del 2008

El ressorgiment dels Tres Turons

Després de més de 50 anys, s’atansa el moment de desencallar un projecte que ha estat aturat per la manca de voluntat política de l’Ajuntament de Barcelona. Més de 50 anys, incloent-hi 30 anys d’ajuntament en democràcia i moltes persones que han conviscut amb una afectació a casa seva; afectació que ha ocasionat una degradació important als barris que configuren l’entorn del futur parc.

Serà finalment la determinació d’ERC la que doni l’empenta necessària per poder endegar el procés. Aquesta condició que va ser indispensable per a l’aprovació inicial del MPGM del Carmel, farà que el projecte dels Tres Turons comenci a caminar aviat, també amb una aprovació inicial.

L’objectiu d’aquesta aprovació inicial que esperem que no es demori gaire, ha de ser d’entrada la desafectació de prop d’un 80% de les finques afectades actualment i també l’inici del procés perquè qui romangui afectat, pugui defensar els seus interessos a través de les al•legacions pertinents, d’una vegada per totes.

Esperem però, que el govern municipal hagi aprés dels errors comesos en el passat recent i, abans de dur el planejament a aprovació inicial i per descomptat abans que aquest surti a la premsa, s’informi a les entitats veïnals i a les persones afectades de quin serà el projecte que es durà a aquesta aprovació inicial.

En el moment que això passi, moltes persones recuperaran allò que fa mig segle que van perdre i podran decidir finalment sense por, si volen fer arranjaments a casa seva, si volen rehabilitar, si val la pena en definitiva, fer alguna despesa significativa a casa seva. Però no només recuperaran això; també recuperaran a poc a poc la dignitat del seu barri, amb serveis i equipaments que aquesta llarga afectació els ha negat.

Els membres de l’equip municipal d’ERC, tan regidors com consellers de districte, estem visitant algunes d’aquestes zones i hem comprovat de primera ma, el grau d’abandonament que aquests sectors han acumulat durant dècades, com per exemple la zona de la Mare de Déu dels Àngels o la zona afectada del barri de la Font d’en Fargues. Ens ha sorprès negativament, que la majoria de solars actualment en mal estat, són de propietat municipal.

Som conscients que endegar un procés com aquest requereix d’una gran determinació, per acabar així amb un problema històric que aquesta ciutat té sense resoldre. ERC ha pres la decisió d’impulsar d’una vegada per totes aquest tema perquè ja no pot esperar més; perquè cada any que passa és un any més que se suma als anteriors i això és una vergonya per una ciutat com la nostra.

Som conscients que hi haurà grups polítics que faran demagògia a dojo amb el planejament dels Tres Turons i que per això qualsevol excusa serà bona. Però cap d’aquests grups ha tingut fins ara la determinació d’acabar amb una injustícia social de la magnitud d’aquesta.

A més, un cop es faci l’aprovació inicial del projecte i tan bon punt se sàpiga quines zones del perímetre es consoliden, analitzarem les prioritats per tal de fer petites millores i arranjaments, en temes com l’accessibilitat, el mobiliari urbà, l’enllumenat, etc. i les presentarem a l’Agència de Promoció del Carmel i Entorns que en el darrer plenari, van agafar el compromís d’injectar mig milió d’euros en aquestes zones durant el 2009. Mig milió d’euros que ERC vam demanar per votar favorablement el pressupost per l’any que ve al nostre districte.

Tot això es podrà fer perquè el grup municipal d’ERC no es conforma amb fer grans intervencions demagògiques en els plenaris, o en rodes de premsa. El nostre grup municipal ha optat per fer una oposició activa, però basada en la necessitat de resoldre els problemes de la ciutadania.

Per fer oposició demagògica-destructiva Barcelona ja té dos grups polítics que es dediquen a això. Nosaltres creiem que en la conjuntura actual cal aportar alguna cosa més que soroll. Cal criticar el govern quan fa les coses malament, però cal aportar alternatives realitzables per millorar els projectes que presenten, com ara el MPGM del Carmel o La Clota Conservació, i també cal impulsar aquells projectes que el govern té por de posar en marxa però que no poden esperar més temps com els Tres Turons. I a més, això cal fer-ho amb un treball responsable i no fomentant una crispació que no beneficia ni a la ciutat ni a la gent que hi viu.

dijous, 4 de desembre del 2008

Plenari del districte (II). Irresponsabilitat política.

La segona part del plenari comença quan acaben els punts establerts a l’ordre del dia i és el públic assistent qui pren la paraula. Com ja és habitual en els darrers plenaris, quasi totes les intervencions giren entorn al MPGM del Carmel.

Fins a cert punt, és comprensible que les persones que intervenen, en tant que són persones afectades pel planejament, ho facin en un to molt reivindicatiu, però en línies generals es pot ordenar el debat mínimament.

El problema és que en el plenari d’ahir, les actituds d’alguns representants polítics va anar orientada a encendre els ànims entre el públic assistent, buscant un aplaudiment en base a practicar la demagògia de forma exagerada i fins i tot teatral. L’actitud del portaveu del PP va anar en aquest sentit i el de la regidora adscrita de CiU encara va anar molt més enllà.

Van anar produint-se les intervencions dels assistents, algunes més calmades, d’altres més alterades, d’altres més teatralitzades i d’altres més de cara a la galeria, però en la mitjana del que és habitual.

El problema va saltar quan va intervenir un representant de l’Associació de Veïns del Carmel. Una intervenció que va anar a favor de l’aprovació del Pla, en contra dels grups de l’oposició i amb una crítica directa cap a alguns dels afectats que hi eren presents. Tot i que la seva intervenció no va tenir un to més dur que les fetes abans pels representants de les plataformes, podríem dir que aquesta intervenció va ser desafortunada. Es va produir la reacció de tots contra ell i això no beneficia per res el debat.

A partir d’aquí la tensió es va traslladar a dalt, on som els representants polítics. La regidora adscrita de CiU va voler intervenir per replicar durament aquesta intervenció de l’AV del Carmel en un moment de massa tensió i la presidenta en funcions que ens va demanar expressament col•laborar per poder mantenir l’ordre que per moments s’estava perdent, no la va autoritzar a fer-ho. El numeret muntat per la regidora de CiU va ser lamentable. A part d’exterioritzar la seva indignació amb un llenguatge oral i gestual exagerat, va marxar del seu lloc per seure amb la resta del públic en senyal de protesta. Prèviament, en un petit intercanvi d’impressions que vam tenir tots dos, la regidora de CiU va dir unes paraules que evidentment no reproduiré aquí, però que no em van agradar gens, doncs no són pròpies d’un representant polític, com crec que tampoc ho va ser la seva actitud posterior.

Crec que les persones que en major o menor mesura ens dediquem a aquesta cosa pública que és la política, hem de saber mantenir en tot moment les formes adequades. Hem d’entendre que ens dediquem a això per intentar millorar la qualitat de vida de la ciutadania, de tothom. I hi ha moltes coses que per responsabilitat i sentit comú no es poden fer. No podem provocar al públic per exaltar els ànims. No podem fer demagògia per sistema com a eina política. No podem anar a un plenari amb un guió predeterminat, i casi m’atreviria a dir, que pactat amb algunes de les persones del públic que intervenen. No podem pretendre que es linxi públicament a cap de les persones que intervenen, ens agradi el que han dit o no. No podem faltar al respecte, mai.

És evident que hi ha dos grups a l’oposició que en veure’s incapaços de fer proposicions constructives, ni que sigui de tant en tant, es dediquen a carregar-s’ho tot peti qui peti. A dir que no per sistema, perquè els és igual que la ciutat avanci o no. ERC va decidir no formar part del govern perquè no hi havia un model de ciutat, o si n’hi havia no coincidia amb el que nosaltres defensem. Però pel que fa als altres dos grups que estan fora del govern, la seva forma de fer oposició no la compartim en absolut. ERC no ha d’entrar de cap manera en aquesta dinàmica de muntar numerets, no ho farem de cap manera. Nosaltres creiem i defensarem fins al final, que es pot fer una oposició responsable, que actuï en benefici de les persones i entitats. Intentarem treballar sempre, essent coneixedors que tenim una responsabilitat vers la ciutadania i que és amb acció política que podem assolir objectius, no fent teatre de tercera.

Una patètica segona part.

Plenari del districte (I). Acció política.

Ahir vam celebrar el consell plenari del districte d’Horta-Guinardó. Crec que ha estat el plenari més intens d’aquesta legislatura i també el més llarg; vam començar a les set de la tarda i vam acabar gairebé a tres quarts de dotze de la nit.

En línies generals podríem dir que el plenari va tenir dues parts ben diferenciades i de les quals també en faig dues lectures molt diferents; és per això que comentaré el que penso d’aquest darrer plenari en dues entrades per separat.

Aquesta primera part la consideraré la part de les propostes o de l’acció política, tot i haver d'aguantar els estirabots del portaveu del PP, que ahir va venir amb ganes de gresca, a la qual vam respondre amb arguments, com no pot ser d’altra manera.

Vull destacar dues coses, per damunt de tot. La primera és que es van aprovar els pressupostos amb el vot favorable d’ERC. A part de les aportacions fetes per ERC a nivell de ciutat en els pressupostos, el districte s’ha compromès a petició del nostre grup municipal al districte, a invertir mig milió d’euros en petites obres de millora i arranjaments en les zones limítrofes amb el que serà el futur parc dels Tres Turons. Hem considerat, després de realitzar diverses visites a aquestes zones, que després d’un període d’afectació tan desproporcionat (en alguns casos és de més de 50 anys), els carrers, les voreres, la manca de mobiliari urbà, la mala accessibilitat, tot això necessita d’actuacions urgents que no podran esperar a l’execució del projecte dels Tres Turons, i per tant, és de justícia que l’any 2009 es faci un esforç per millorar la qualitat dels espais dels veïns i veïnes d’aquestes zones que abracen quatre barris del nostre districte. Tot això s’ha de fer amb els recursos de l’Agència de Promoció del Carmel i Entorns i per descomptat volem comptar amb l'opinió de les entitats veïnals d’aquests quatre barris, per prioritzar les actuacions més necessàries.

En segon lloc, va ser aprovada per unanimitat la proposició d’acord presentada per ERC sobre els Consells de Barri. Amb aquest acord el districte es compromet a tenir una reunió a principis d’any amb la resta de grups municipals per parlar-ne i a més també es compromet a posar en marxa els Consells de Barri arreu abans d’acabar el 2009.

També vam poder copsar la descoordinació i el desori que hi ha a les files del PP; aquest grup va presentar una moció amb caràcter d’urgència sobre un pla d’inversions de l’estat a nivell municipal. Ho van fer tan malament que ni tan sols van fer la lectura de la moció en la primera part de la seva intervenció i, es clar, un cop vam votar en contra la urgència de la moció ja no van poder ni fer la lectura, amb rebequeria un cop més, de la regidora popular. Tot plegat va ser una mica grotesc.

Per acabar també ens van acceptar un prec per instal•lar un semàfor a la confluència dels carrers Marina i Taxdirt, atès que hi ha nous equipaments que fan que aquesta cruïlla sigui molt transitada especialment per gent gran. I també, a través d’una pregunta, vam poder constatar que el Pla de Busos 2009-2011 de TMB per al nostre districte, és un Pla que no millora pràcticament en res el que ja tenim.

Una molt bona primera part.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Les rebequeries del PP

Aquest divendres passat, 28 de novembre, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat una moció de suport pel 60è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, que en el seu text incloïa la següent expressió:

«desenvolupar polítiques efectives per tal que es reconegui els drets dels ciutadans i les ciutadanes a decidir com a poble».

Doncs, tal i com he dit en començar, la moció va ser aprovada per unanimitat, incloent-hi el vot del PP. Bé, doncs ara l’Alberto Fernandez Diaz se’n desdiu del que van aprovar en el ple municipal, i diu que tot es deu a una manipulació d’ERC.

Particularment, el que em sembla és que un grup municipal hauria de saber què és el que va a votar abans de fer-ho i per tant, el que haurien d’haver fet és llegir detingudament el text de la moció i votar en conseqüència amb allò que pensen. Ara, un cop ha passat el moment de votar tot són excuses que encara deixen més en evidència la nefasta forma que tenen de treballar.

No deixa de ser curiós que un text com aquest hagi estat votat favorablement pel PP i a més que això consti en una acta oficial del plenari municipal. Serà aquest un precedent a tenir en compte el en futur?

Us deixo tot seguit el text complet de la moció presentada per ERC i aprovada per unanimitat:

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE SUPORT I ADHESIÓ A LA COMMEMORACIÓ DEL 60è ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS

El proper dia 10 de desembre es compliran 60 anys de la Declaració Universal dels drets Humans. Els estats que formaven part de les Nacions Unides es van comprometre a respectar i fer complir el conjunt de drets humans, civils econòmics, polítics, socials i culturals proclamant així el dret a una vida digna.

Tots els drets humans són universals, indivisibles i interdependents sense que cap d’ells tingui prioritat sobre cap altre alhora que els drets social, els drets econòmics, els drets culturals i els drets dels pobles son una part inalienable d’ells.

El ple ús del dret a la llibertat d’expressió es fonamenta en el dret a una educació gratuïta i universal que desenvolupi la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals

Pel ple gaudi del dret a la vida cal reduir la mortalitat infantil, les epidèmies i la malnutrició.

La promoció dels drets socials i el desenvolupament econòmic són avui inseparables de la protecció del medi ambient.

Els drets polítics, socials i culturals dels pobles es basen en el reconeixement del dret dels seus ciutadans i ciutadanes a participar en la presa de decisions que els afectin com a poble sense cap interferència aliena

És a partir de la més amplia participació de tot el teixit social dins de la política municipal que es desenvoluparà la cultura del drets humans a la ciutat. El principi de proximitat de l’Administració municipal fa que aquesta pugui ser més sensible a les múltiples realitats socials on els drets son especialment vulnerables, especialment en moments de crisi com en el que estem immersos
Per tot això, i de conformitat amb l’article 60.6, 65, 73.5 i 101.1 del Reglament Orgànic Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, els grups municipals sota signants presenten al Plenari del Consell Municipal la següent:


DECLARACIÓ INSTITUCIONAL
L’Ajuntament de Barcelona proclama la renovació del seu compromís amb la Declaració Universal dels Drets Humans i a defensar la seva universalitat, indivisibilitat i interdependència, tal i com figura a la Declaració dels Drets Humans i per tant acorda:

1. Establir mecanismes per tal de treballar en suport de les víctimes i dels defensors i defensores dels drets humans que arreu del món treballen per fer complir íntegrament els trenta articles recollits a la Declaració Universal dels Drets humans.

2. Desenvolupar polítiques contra l’exclusió social, en favor de l’ocupació, de l’educació, de la promoció del dret a la vivenda digna i de protecció a aquells col•lectius més vulnerables.

3. Realitzar accions de prevenció a les agressions al medi ambient, protegint el clima, l’aigua, el planeta i la seva biodiversitat, així com a sancionar als responsables de les degradacions ecològiques i mediambientals.

4. Desenvolupar polítiques de proximitat que fomentin la participació ciutadana en la presa de decisions de les administracions.

5. Desenvolupar polítiques efectives per tal que es reconegui el dret dels ciutadans i ciutadanes a decidir com a poble

6. Difondre, en el marc del seu 60è aniversari, la Declaració Universal dels Drets Humans a la ciutat de Barcelona

dilluns, 17 de novembre del 2008

Joguines en català

Hi ha molts àmbits en els quals la llengua catalana queda restringida a un espai molt reduït en comparació amb altres llengües. Pel que fa a l’oferta cultural és prou evident que el castellà i fins i tot l’anglès tenen un gran avantatge sobre la llengua pròpia del nostre país. Per exemple, quan volem anar a veure una pel•lícula en català, ens costa molt trobar un cinema on facin la que nosaltres volem, ja que l’oferta en català es redueix a poques pel•lícules i molts pocs cinemes. L’única excepció ha estat “Vicky, Cristina, Barcelona”, però és evident que la norma no és aquesta.

Una cosa semblant passa en la premsa escrita on encara hi ha mitjans que no volen utilitzar el català, ni tan sols en els mitjans digitals, com per exemple els dos diaris esportius amb més tirada, Sport i Mundo Deportivo, o La Vanguardia, tot i que a nivell particular s'han fet traduccions a la xarxa com aquesta de La Vanguardia, que demostren la facilitat per poder oferir els continguts en català a Internet.

Hi ha però un àmbit al qual anem a parar, de tant en tant. Es tracta dels jocs i joguines. Cada cop que ve l’aniversari d’algun nen o nena o bé quan s’acosten les dates de Nadal ens adonem que quan volem comprar una joguina, ens costa trobar-les en català. Es clar que hi ha molts jocs on la llengua només és present a l’embalatge i per tant, estaríem parlant d’etiquetatge, però no em refereixo a això. La qüestió és que si volem trobar un ninot d’aquests que parlen pràcticament mai podem adquirir un que ho faci en català. I si es tracta d’un video joc, sigui per la plataforma que sigui, és molt més fàcil trobar-los en anglès que no pas en català. El mateix passa quan el que busquem és un d’aquests ordinadors d’aprenentatge. I exactament el mateix quan pretenem adquirir un joc de taula.

En tots aquests casos, el català és residual a les prestatgeries de les botigues de joguines i potser encara més residual quan es tracta de grans magatzems. Fins i tot, en botigues com Tous’r’us o Carrefour, en el seu apartat de contes infantils, l'oferta majoritàriament en castellà tot i que en aquest àmbit gaudim d’una bona oferta de contes i llibres en català.

Aquest és un altre cas que demostra que no es pas el català qui amenaça altres llengües, si no tot el contrari. Encara ens queda molt de camí per recórrer en defensa del dret dels catalanoparlants a poder viure en la llengua que ens és pròpia.

En contrapartida, hi ha algunes opcions a la xarxa per poder comprar joguines en català com la de “Productes de la Terra”. També podeu trobar un catàleg de jocs en català a la Web del CPNL i informació de la campanya que anualment impulsa la Plataforma per la Llengua.

Recentment, he creat una causa al Facebook sota el nom de “Volem joguines en català”, que a hores d’ara gairebé arriba a les 500 adhesions i espero que abans de les festes de Nadal tingui encara moltes més.

La normalització lingüística a les escoles és la base per aconseguir precisament això, que la nostra llengua normalitzi el seu ús en el nostre país, però per aconseguir-ho cal treballar també en altres àmbits i el fet que nens i nenes puguin jugar en català, n'és un molt important.

dilluns, 10 de novembre del 2008

La representació esportiva de Catalunya fa mal

Aquesta és una afirmació que podem fer amb rotunditat. A Espanya no li agrada que Catalunya sigui a l’aparador de l’esport internacional. No li agrada que ho faci a través d'esdeveniments amistosos (recordem l’afer del partit no disputat entre Catalunya i els Estats Units) i encara menys que cap selecció catalana sigui membre de ple dret de les federacions internacionals, sigui de l’esport que sigui.

El cas de la Federació Catalana de Patinatge, per ser membre de la Federació Internacional va ser esperpèntic, fins al punt en que algunes delegacions de federacions d’altres països que estaven disposades a votar a favor de la incorporació de Catalunya van ser retingudes als aeroports per tal que aquestes no arribessin a temps per la votació. O les coaccions a nivell d’estat sobre alguns països per pressionar a les federacions respectives a no votar a favor de l’acceptació de Catalunya. Tot això, es clar, no surt als diaris. És més fàcil carregar contra algú, que en calent respon un SMS, encara que en un defecte de forma, per tot seguit llençar mentides com ara que les Seleccions Catalanes es fan en base a coaccions. Imagineu-vos per un moment, el que aquesta persona que reacciona d’aquesta forma ha hagut d’aguantar per aconseguir que a dia d’avui, tretze seleccions esportives catalanes siguin membres de federacions internacionals, en part gràcies a la seva tasca de lluita diària davant dels mètodes de l'estat.

Seguint amb el cas del patinatge, finalment la Selecció Catalana ha estat reconeguda per la Federació Americana i per tant, Catalunya disputa les competicions com a membre de ple dret al continent americà. Això fa que Europa i especialment l’estat espanyol facin un ridícul espantós i així encara els fa més ràbia. Tant que s’ha creat una lliga femenina espanyola d’hoquei sobre patins, que exclou els clubs catalans.

Ara tenim un nou cas, el de la Federació Catalana de Rugbi, que podria ser readmesa en la federació internacional, pendent de la sentència d’un tribunal parisenc i ara, es clar, la federació espanyola té declarada la guerra a la catalana.

També destacable el cas de la Federació Catalana de Bitlles, admesa per la seva homòloga internacional. Aquest cas, a més, ha marcat jurisprudència perquè el TAS (Tribunal d’Arbitratge de l’esport) va desestimar un recurs de la federació espanyola en el qual demanava revocar l’admissió de Catalunya. Un nou ridícul per a l’estat espanyol a nivell esportiu i un nou pas cap a la normalització de Catalunya com a país, a nivell de representació esportiva.

En clau interna, les federacions espanyoles intenten en molts casos, desbancar les candidatures catalanes presentant altres candidatures unitàries en contra, especialment en disciplines esportives en les que Catalunya té un paper molt destacat, com per exemple el tennis, l’atletisme o la natació. L’objectiu és clar: descatalanitzar aquests esports tot i que això vagi en perjudici de la qualitat esportiva i els resultats, com els casos de les federacions d’handbol i gimnàstica que darrerament han denunciat el maltracte que reben per part de les federacions espanyoles.

Tot plegat és lamentable, però respon al fet que l’estat espanyol té por de la representació esportiva de Catalunya a nivell internacional, i per tant no està disposat a tolerar-ho. Amb aquest objectiu utilitzaran les armes que calguin encara que sigui a costa de practicar joc brut. A casa nostra, un SMS omple pàgines a la premsa i els mètodes poc esportius de l’estat espanyol passen desapercebuts. De totes formes, hem iniciat un camí sense retorn i, partint de la lògica de que les federacions esportives són entitats privades i separades dels poders dels estats, acabarem disposant de moltes federacions catalanes reconegudes internacionalment. És qüestió de voluntat i temps.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Contrastos

Tot just acabo de fullejar el diari ADN, mentre prenia un cafè amb llet. Veig a pàgina esquerra la notícia relativa a l’increment de l’atur a l’estat, 192.658 persones més a l’atur. L’increment més alt d’aturats de la història i recobrem les xifres de fa 12 anys. Tot seguit a pàgina dreta l’anunci a tot color i a tota pàgina de la celebració que es farà a l’Av. de la Catedral de Barcelona, per celebrar el nomenament com a seu de les nacions mediterrànies.

És fantàstic que Barcelona sigui la seu del secretariat permanent de la Unió pel Mediterrani. Sense cap mena de dubte que la nostra ciutat tingui aquest protagonisme a nivell internacional sempre és una bona notícia. Però quan comparo les dues pàgines del diari, em venen al cap els titulars del vehicle oficial del president del Parlament. I em pregunto: cal també organitzar una festa per celebrar la designació de Barcelona com a seu? Realment la gent ho entendrà? Quan deu costar organitzar una festa així? Estem per treure’ns de la màniga celebracions que no estan previstes, d’entrada, en cap calendari?. L’anunci a tota pàgina a color a l’ADN, si s’ha aplicat la tarifa que aquest mitjà té penjada a la seva pàgina web, ha costat 12.320 Euros, als quals caldrà afegir el cost de la festa, que segur serà superior al cost de l’anunci. A més no només ha sortit a l'ADN, també a la resta de premsa del país, sempre a tota pàgina i a color. Álgú s'anima a fer els números?

Si ho contrastem tot, és quan ens podem adonar de la hipocresia dels mitjans de comunicació i de determinats sectors polítics del nostre país.

diumenge, 2 de novembre del 2008

El nou dipòsit d’aigües pluvials aprofitarà l’aigua per a serveis municipals

Aquest divendres, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el projecte de construcció d’un dipòsit d’aigües pluvials a l’Avinguda de l’Estatut de Catalunya del districte d’Horta-Guinardó.

El vot favorable d’ERC, que va resultar decisiu per a l’aprovació, va venir determinat per una modificació inclosa a petició nostra que preveu instal•lar una unitat de tractament d’aigua, per tal que aquesta es pugui aprofitar en serveis municipals, com ara rec o neteja.

Aquesta ha estat una opció molt lògica, si tenim en compte que en el mateix espai, damunt del dipòsit, s’instal•larà un Parc de Neteja, des del qual sortiran els vehicles que efectuaran la neteja a les nostres places i carrers.

El grup municipal d’ERC ha fet una aposta decidida per instaurar mesures innovadores com aquesta, que permetin aprofitar les aigües de fora de la xarxa de subministrament, ja siguin freàtiques o com en aquest cas emmagatzemant i tractant l’aigua de la pluja.

La proposta ja es va plantejar amb anterioritat al govern del districte i va ser rebutjada perquè, segons se’ns va dir, era tècnicament difícil de resoldre. Aquesta opció però, ha estat finalment condició indispensable per poder aprovar el projecte a la casa gran i crec que la ciutat fa un nou pas endavant innovant sistemes per millorar la seva eficiència en el consum d’aigua. L’aigua acumulada, una vegada tractada, es destinarà a cobrir part de la demanda dels serveis municipals.

D’altra banda, la construcció d’aquest dipòsit anirà acompanyada de la reforma de l’Avinguda de l’Estatut, que proporcionarà espais verds amplis al costat del barri d’Horta i permetrà optimitzar aquest espai per a l’ús per part de la ciutadania. Un espai que ha de permetre connectar els barris d’Horta i la Clota, tot i que en arribar a la nova Clota xocarà amb els edificis pantalla que es construiran amb l’execució del projecte de La Clota Reordenació, que va resultar aprovat amb el vot contrari d’ERC i l’abstenció de CiU. Una solució que, un cop finalitzades totes les actuacions previstes, es veurà de forma clara que no era pas la millor solució possible.

En qualsevol cas, ara sí, el dipòsit d’aigües pluvials projectat aprofitarà aquesta aigua generant un nou recurs a la ciutat.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Mai nou mil euros havien suposat tants titulars

Perquè això és el que ha costat a la ciutadania els accessoris que el President del Parlament del país va decidir instal•lar en el seu vehicle oficial. Uns accessoris que, recordem-ho, havien de servir per a treballar còmodament aprofitant els nombrosos trasllats que fa i que suposen moltes hores acumulades.

No és que estigui en contra de la contenció en la despesa, que és una mesura necessària en temps de crisi. El problema és que un President del Parlament, que és la segona autoritat del país, amb una trajectòria impecable, ha estat sotmès a una campanya mediàtica orquestrada amb l’únic propòsit d’intentar desprestigiar la seva imatge.

No em sorprèn que l’ABC publiqui titulars en aquesta línia. El que sí em sorprèn és que un altre membre del govern, conseller d’Interior i Relacions Institucionals, opti davant d’aquesta campanya a sumar-se a la crítica. I encara ho entenc menys quan fa quatre dies que aquest departament ha inaugurat les noves i flamants oficines a l’antic edifici d’Agbar i on també gaudeix d’un nou i flamant despatx amb un mobiliari que segur que ha costat molt més del que han costat els accessoris del vehicle oficial del President del Parlament, que recordem-ho, no és el seu vehicle privat.

Potser també fóra bo que la premsa del país fes un marcatge així d’estret sobre les despeses de la família Reial, per exemple. O bé que algú es preocupés de quant costen determinats actes oficials com ara les recepcions. O quin és el cost de determinades subcontractacions. A tall d’exemple, en un districte com el nostre, es paguen entre 4.000 i 7.000 Euros per suport extern en la redacció de documents com les actes dels plenaris o el PAD.

Crec que quan la repercussió mediàtica supera l’interès de la notícia i quan malintencionadament s’inclouen paraules de referència com corrupció, el que es fa és orquestrar una campanya en contra d’algú. En aquest cas es confirma que ERC és una força incòmoda per a molts sectors d’Espanya i també del nostre país, i només d’aquesta forma tan barroera es pot intentar desacreditar a una persona que té el seu crèdit més que guanyat amb treball i bones formes.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

L’Ampliació del CEIP del Carmel serà realitat

Finalment, un dels culebrons que s’han afegit al MPGM del Carmel ha quedat resolt, tot i que finalment la ciutat ha pagat un preu més car del previst.

La història del solar del carrer de Llobregós, contigu al CEIP Carmel és una d’aquelles històries que solen passar a la nostra ciutat i que són el reflex d’una manera de fer, de vegades poc clara, per part de l’Ajuntament.

Tot comença quan se supedita l’expropiació del solar, encara per construir, al planejament de MPGM del Carmel. Un planejament que es porta a votació en una comissió d’urbanisme, a només uns dies del final de la suspensió de llicències decretada un any abans al barri. Amb la no aprovació inicial del planejament, la suspensió de llicències esgota el seu termini legal i per tant obre la veda de poder obtenir o prorrogar llicències que abans eren suspeses.

Cal tenir en compte que l’actuació de l’ampliació del CEIP del Carmel, està enquadrada en una actuació aïllada del planejament, l'AI.05, de la qual no s’especifica gairebé res en el document que es porta a votació. Aquest és el primer despropòsit.

El segon es produeix quan el propietari del solar en qüestió, acudeix a prorrogar la seva llicència caducada i l’Ajuntament executa aquesta pròrroga, la qual cosa no deixa de ser curiosa si encara hi ha intenció d’adquirir el solar.

Tot seguit el que succeeix és impresentable. La regidora del districte, per excusar-se de l’oportunitat perduda, per haver intentat passar aquesta expropiació a través d’un planejament d’un abast tan ampli com el MPGM del Carmel, li passa la pilota a ERC i dona a entendre a la direcció del centre i a l’AMPA que la culpa de què l’escola no es pugui ampliar aprofitant el citat solar, és responsabilitat d’ERC.

Davant d’això, nosaltres vam haver d'anar fins al centre escolar a explicar quina era la realitat del moment i per quins motius vam votar en contra del planejament del Carmel. I que, evidentment, tot allò no tenia res a veure amb el nostre posicionament al respecte de l’ampliació del centre, que consideràvem necessària.

En aquesta visita, nosaltres vam donar la nostra paraula de què no faríem una guerra d’aquest tema, almenys fins que quedés resolt; i que per descomptat treballaríem en la línia d’intentar solucionar un problema que no havíem creat nosaltres.

En el transcurs d’un plenari al districte, la regidora va tornar a parlar de “l’oportunitat perduda” en el CEIP del Carmel, la qual cosa vam haver d’argumentar una vegada més. És cert que no va parlar de responsabilitats, ni seves ni de cap altre, però allò va quedar dit una vegada més i ja eren dues. Tot i així, ERC sempre ha mantingut un posicionament de prudència en aquest afer.

Finalment, s’arriba a un acord amb el propietari del solar per poder fer la compra per part de l’Ajuntament. Ja només falta trobar el fons pressupostari per poder efectuar-la. I això és el que s’acaba d’aconseguir. A partir de les reassignacions pressupostàries de l’Ajuntament que s’han aprovat ara, amb un acord segellat per ERC i el PSC, i entre aquestes assignacions figuren els 3.100.000 Euros que ha costat a la ciutat la compra del solar. Un preu més elevat del que seria desitjable i al qual s’ha arribat per la manca de previsió de l’Ajuntament i especialment, per la mala gestió feta des del nostre districte.

Curiosament, aquest cartell que figura a la foto que encapçala el meu post, es va posar abans de que l’assignació pressupostària se signés. Evidentment el van posar per fer bonic en la visita que el sr. Hereu i el sr. Maragall van fer al centre per inaugurar el nou curs escolar.

En qualsevol cas, felicitats al CEIP Carmel que finalment veu complert el seu desig de guanyar aquest espai. Espero que ara que ja disposaran de l’espai, es puguin fer de forma ràpida les millores que necessita l’escola. Avui he pogut escoltar les propostes de la direcció i m’han semblat molt interessants.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Amb el MPGM del Carmel caldrà filar prim

El MPGM del Carmel es troba actualment en període d’al•legacions. Des de que el Febrer d’enguany, aquest planejament fos rebutjat en comissió d’urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona, gràcies al vot contrari de CiU, ERC i PP, se n’ha parlat molt i encara se’n parla.

El barri del Carmel semblava un racò oblidat de la ciutat i darrerament, entre els fets de l’esfondrament per les obres del metro i aquest planejament, aquest nostre barri barceloní és protagonista en moltes pàgines de premsa i en llocs d’Internet.

El Carmel necessita reformes, això no ho nega ningú. Es tracta d’un barri que s’ha anat construïnt sense un planejament ordenat i sobre una orografia complicada doncs es tracta d’un barri fet damunt d’una muntanya.

Després de l’anomenat “forat de la vergonya” tots els responsables polítics es van afanyar a avançar els ajuts que volien aportar al barri. El mateix president de l’estat, José Luis Rodriguez Zapatero, va prometre 16 milions d’euros per a les obres de rehabilitació del barri. Per cert, on són aquests 16 milions?

Mesos més tard, el districte impulsa un estudi per fer un planejament molt ambiciós al barri del Carmel. Es tracta del famós MPGM que avui està en boca de tothom. Un planejament que es fa sobre el plànol i que no té en compte la situació real de molts habitatges que són qualificats d’infrahabitatges. Aquest planejament que es volia aprovar el mes de Febrer no convidava a l’optimisme. L’abast de les actuacions projectades i els terminis d’execució previstos ens van fer pensar en un nou cas a l’estil del futur parc dels Tres Turons. Aquesta desconfiança fa doncs que finalment el posicionament d’ERC sigui secundat també per CiU i PP.

És en aquest moment que comença el treball a fons, visitant els sectors projectats i és en aquest moment que comprovem que les afirmaciones fetes sobre el paper, no es compleixen quan es treballa sobre el terreny. Evidentment, el fet de no aprovar el planejament va fer saltar totes les alarmes entre els veïns i veïnes amenaçades d’afectació, que ràpidament i de forma encertada es van constituir en plataformes.

Davant d’aquesta situació, el més fàcil hagués estat començar a desmuntar-ho tot i posar-se d’acord amb les plataformes, compartint els criteris o no. Però aquesta situació hagués conduït el planejament a una situació d’enrroc que no permetia endegar el procés de millores que el barri necessita i d’altra banda hagués allargat innecessàriament la situació d’amenaça d’afectació de molts habitatges que clarament podien quedar desafectats.

És en aquest punt , després de moltes modificacions pactades amb la regidoria d’urbanisme, que s’arriba a un acord per a l’aprovació inicial del planejament abans de l’estiu. Les modificacions redueixen en més del 20% les afectacions previstes deixant només en un 50% de les afectacions totals, les que són afectacions noves; la resta ja provenen de planejaments anteriors. A més s’escurça el termini d’execució i es garanteix sobre el paper que aquest es complirà. I també s’equilibra la inversió pública respecte a la inversió privada. Per tant, s’aconsegueix d’entrada, posar molt de rigor en l’aprovació inicial.

Ara, com he dit abans, ens trobem en període d’al•legacions. Per tant, el procés no està tancat. S’han obert converses amb els que ara sí resten afectats. En definitiva el procés s’ha endegat i avancem cap al que hauria de ser l’aprovació provisional del planejament.

Però caldrà tenir en compte molts detalls perquè això sigui possible. D’entrada hi ha parts del document que segurament hauran de patir modificacions. Pel que fa a la part tècnica del projecte, caldrà revisar les actuacions previstes per valorar quines passen a formar part del planejament de forma definitiva i quines no són del tot necessàries. Per fer aquesta valoració, caldrà mesurar el balanç resultant posant en un costat de la balança la millora per al barri en forma d’equipaments o connectivitat i en l’altre costat l’afectació més el seu cost econòmic. En cas de que el balanç sigui positiu, valdrà la pena incloure aquesta actuació, però en cas contrari el millor serà desestimar-la. En alguns casos ja tenim clar quin criteri tindrà el grup municipal d’ERC, però no el farem públic fins que es resolgui tot el paquet. Pel que fa a l’apartat econòmic cal treballar a fons per arribar a un consens el més ampli possible, doncs aquesta és una de les preocupacions més importants que tindran les persones que finalment resultin afectades; aquesta i també les condicions de reallotjament.

Amb l’aprovació inicial, el govern de l’Ajuntament i el del nostre districte, gaudeixen d’una molt bona oportunitat per fer les coses bé. Ara cal que el diàleg es mantingui de forma fluída i transparent i també cal que es valori punt per punt aquest planejament per arribar a una aprovació provisional que compti amb el màxim consens possible.

Caldrà filar prim d’aquí a l’aprovació provisional per tal que aquesta es pugui produïr, o no serà. Després d’això, no oblidem que també hem d’afrontar el tema del parc dels Tres Turons, condició indispensable per poder enllestir també l’aprovació del Carmel. Caldrà mesurar molt bé la viabilitat econòmica dels dos planejaments, perquè no es podrà fer un sense fer l’altre.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Calen compensacions per a tenir fills

Amb crisi o sense, tenir descendència és gairebé un luxe avui en dia. La manutenció (vestir, menjar, escolarització, llibres, despeses extraordinàries quan són bebès), el sacrifici d'un dels membres de la parella ja que cal que un afluixi amb els horaris laborals, evidentment a costa de cobrar menys sou, o bé el cost de la persona que els hagi de cuidar mentre no tornem a casa de la feina (exceptuant els casos en què avis i àvies accedeixen a col·laborar amb la causa), suposen un esforç econòmic considerable per a una parella que gaudeixi d'una situació de més o menys estabilitat.

No cal mencionar que en cas de tractar-se d'una mare soltera el problema es multiplica per molt. El cas és que els ajuts que reben avui en dia pares i mares, tot i el famós xec d'en Zapatero, deixen molt que desitjar; són gairebé nul·les.

Com podem incentivar doncs que les parelles vulguin afrontar el repte "majúscul" de tenir fills i/o filles? La resposta és senzilla: amb ajuts econòmics que de forma perllongada en el temps rebin les famílies en funció del nombre de fills i/o filles que tinguin, i alhora amb mesures conciliadores pel que fa als horaris de treball que no cal que vagin en detriment de les hores a treballar, sinó que han d'aportar flexibilitat d'horaris per poder compatibilitzar feina i família.

D'altra banda, no sembla just que una parella hagi de patir les dificultats econòmiques de tenir fills mentre d'altres parelles que trien l'opció de no tenir-ne gaudeixen de tots els ingressos per a l'habitatge i el seu gaudi personal. No és que em sembli malament aquesta darrera opció doncs cadascú és lliure de fer el que vol i li convé. És que uns fan una funció, que des del punt de vista de la sostenibilitat econòmica, aporta futurs contribuïdors i els altres no. Amb això no vull dir que s'hagi de penalitzar a les parelles que opten per no tenir fills ja sigui biològics o no, ni molt menys. Ans al contrari, s'ha d'afavorir a aquells que sí trien l'opció de tenir-ne. En aquest tema també estem a la cua dels països de la Unió Europea.

dijous, 9 d’octubre del 2008

La unitat mal entesa

El procés congressual que estem afrontant a la federació de Barcelona d’ERC i que culmina aquest cap de setmana amb les votacions a la presidència en primer lloc, demà divendres, i el propi congrés dissabte, fa que aquests dies em dediqui a escriure en aquest bloc més en clau interna que no pas en temes d’interés més ampli com la política municipal o general.

Avui vull acabar els escrits pre-congressuals amb una reflexió final de com he vist el procés i del perquè m’he posicionat clarament en favor d’una de les candidatures.

Després d’analitzar els diferents programes presentats i escoltar en diverses ocasions als representants de cadascuna de les candidatures hem refermo encara més en el posicionament que vaig prendre de bon començament. Per a mi la candidatura més ben preparada, més oberta i que sap millor que cap altre cap a on vol anar és la de l’Oriol Amorós i Barcelona Oberta.

Ja he analitzat en altres escrits els objectius que planteja aquesta candidatura, per tant no em reiteraré en expressar el mateix un altre cop. Qui tingui interés en conèixer les propostes, si encara no les coneix, ho pot fer a través del Web de Barcelona Oberta.

Avui vull fer una breu anàlisi d’algunes de les coses que s’han dit o fet especialment aquesta darrera setmana de campanya i que en certa manera m’han sorprès.

La primera d’elles és l’afirmació que la Rut Carendell, candidata de Reagrupament, va fer en el diari El Punt afirmant que vol guanyar perquè si guanya l’Oriol Amorós tindrem una federació enfrontada amb l’executiva nacional. Particularment trobo que aquest és un missatge absolutament contradictori, venint de la candidata avalada per en Joan Carretero. Tant en Joan com la Rut han mantingut i mantenen una pugna duríssima amb la direcció del partit, i francament no crec que amb ells al cap davant de la federació de Barcelona la cosa pugui anar com una seda.

La segona i molt recent, feta pública a través d’un comunicat a les deu i quart d’aquesta nit, és la retirada del Jordi Eduardo en l’últim moment. En el comunicat de premsa que acaben de fer públic, afirma que es retira perquè cap de les altres tres candidatures ha estat capaç de fer renúncies a favor d’arribar al consens en la candidatura i els programes, i que per això demana el vot en blanc. Pel que fa a aquest comunicat, he de dir que si la voluntat és d’entrada retirar-se, doncs no cal demanar el sentit del vot encara que sigui en blanc. Quan no pots guanyar, pretendre veure’s representat en forma de vot en blanc és una opció absurda. La gent d’ERC vol mullar-se i decidir que és el que vol per al seu partit a Barcelona, de la mateixa forma que ho va fer fa pocs mesos en un multitudinari congrés nacional i amb una elevadíssima participació en el sufragi del dia anterior. La gent d’ERC demà anirà a votar i es mullarà perquè l’opció del vot en blanc no té cap sentit.

Pel que fa a l'afirmació de dir que no hi ha hagut renúncies, es desmunta per si sola. Dissabte passat, l’Oriol Amorós va dir clarament que renunciava al 50% de la seva llista per a l’executiva a canvi d’integrar als membres de les altres candidatures en proporció a les signatures d’aval presentades; i la resposta va ser negativa per part de “tots” els altres candidats, perquè per part seva no hi ha hagut mai cap intenció d’arribar al consens. Tot i que en diverses ocasions hem sentit parlar d’unitat a tothom, és una unitat que s’ha dit amb la boca petita, perquè la unitat no pot arribar si una part dels candidats no vol.

Encara amb la negativa a l’oferiment fet, l’Oriol ha mantingut que després de les votacions, si ell resulta guanyador, tornarà a oferir integrar persones de les altres candidatures. Des del meu punt de vista, aquesta és la forma en què s’ha de cercar el consens i la unitat. Presentant una candidatura alternativa o demanant el vot en blanc, encara es provoca més fracció de la que pugui haver. D'això se'n diu unitat mal entesa.

No crec que aquest sigui l'espai per demanar el vot a ningú, que cadascú faci el que li dicti la seva consciència.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Política i ciutadania. Cada cop més allunyats.

Imatges d'unitat al Parlament per negociar un finançament més just, però la ciutadania no creu en aquesta unitat. Apostes per la unitat en el sí d'algun partit polític, però la ciutadania no s'ho creu. Declaracions d'intencions de càrrecs públics, sobre les quals la premsa fa un comentari de descrèdit, i la ciutadania desconfia. La crisi que es veia venir d'una hora lluny i la ciutadania no creu que els polítics siguin capaços d'arranjar aquesta situació. Gent d'esquerres emprenyada amb els partits d'esquerres. Gent independentista emprenyada amb els partits independentistes. Catalans i catalanes perplexos per alguns i emprenyats per uns altres. Promeses incomplides, il•lusions que s'esvaeixen amb les retallades, ...

Sufragi rere sufragi la ciutadania ha donat prou símptomes de que està deixant de confiar en els polítics actuals i els partits estan més preocupats per les disputes internes o per recuperar el poder que no pas pels problemes reals de la gent. Això que d’entrada sembla un discurs fàcil i fatalista, és la realitat pel que fa a la percepció que la ciutadania te dels polítics. Algun motiu els hem d’haver donat perquè això sigui d’aquesta forma.

És cert que un bon polític ha de ser capaç de controlar els mecanismes del poder per sortir-se’n, però també és cert que l’idealisme ha d’exercir un paper fonamental en la seva línia de treball. La combinació d’ambdues coses i unes bones formes en la comunicació han de ser la clau per ser un bon polític. I el problema, potser, és que els màxims representants dels partits polítics actualment els manca d’almenys un d’aquests tres paràmetres. Poden ser idealistes i tenir el control, però no saben comunicar. O bé són idealistes i saben comunicar, però no tenen el control i algú els acaba “fent el llit”. O potser són bons comunicadors i tenen el control, però perden els ideals pel camí i llavors és quan s’allunyen de l’objectiu principal del bon polític: millorar les condicions de vida de la ciutadania i garantir la seva estabilitat i seguretat.

Els partits polítics del nostre país han de fer un gir radical en la forma d'orientar els seus esforços, sense excepció. És cert que cadascú ha de defensar la parcel•la a la qual vol representar, però ho ha de fer de manera honesta. Perquè quan els polítics perden tot el crèdit que la ciutadania els concedeix, pot ser que aparegui un oportunista capaç de convèncer a la gent amb un missatge que ofereixi un canvi, que encara que no sigui un bon canvi pot ser acceptat només pel fet de ser-ho, com està passant en alguns països europeus en què l'ultradreta està millorant els seus resultats en els darrers anys.

En un moment en què se'ns escapa el tren (i aquest no només és per culpa de la RENFE), és l'hora de marcar un punt d'inflexió, especialment en els partits d'esquerres. Cal treballar per al país perquè sabeu? Catalunya som tots i totes!

dijous, 2 d’octubre del 2008

Barcelona Oberta: l'impuls per al canvi






De demà en vuit, coneixerem el nom del president o presidenta per a la Federació de Barcelona d’ERC. Entrem en la darrera setmana i, si no hi ha sorpreses, demà els quatre pre-candidats es confirmaran com a candidats en presentar les signatures requerides.

De moment podríem dir que en la campanya interna, els missatges han estat clars i contundents, però les formes es mantenen i això és molt important. Ho és perquè la militància del partit ha de decidir quin programa trien per als propers quatre anys i quin grup de persones l’ha de tirar endavant i no pas qui la diu més grossa.

El repte serà important, perquè la ciutat necessita un canvi de tendència en la manera de fer les coses. Els més de 30 anys de govern socialista han exhaurit un model que perd força legislatura rere legislatura. En aquest sentit la decisió d’ERC de no reeditar el tripartit municipal a Barcelona va ser encertada, perquè en contra de la lògica ERC ha resultat molt decisiva des de l’oposició i hem forçat, després d’un any de dures batalles, l’inici del canvi en les formes municipals, però també l’inici del canvi de tendència que de cara a les properes eleccions municipals anirà prenent cos.

La ciutat necessita obrir-se a noves formes de concebre-la, per tal de fer una Barcelona més propera a les persones; una Barcelona més Republicana. I, en aquest sentit, la candidatura de Barcelona Oberta fa una aposta decidida per impulsar i alhora preparar el partit per a aquest canvi. Un canvi que només podrà venir donat per la decisió d’ERC de tirar-lo endavant. Qualsevol altra combinació portaria la ciutat a l’estancament amb una reedició del que tenim avui, o bé amb un govern de dretes que barraria el pas a les polítiques socials.

Barcelona ha de ser capital del país, per tant l’aplicació de polítiques que girin a l’entorn d’aquest concepte han de ser cabdals. I Barcelona ha de ser una ciutat per a les persones, per tant les polítiques socials han de ser la base a l’hora de decidir on s’han d’abocar els recursos.

Per fer tot això, per afrontar tots aquests reptes amb garanties d’èxit, ERC ha de ser un partit sòlid, innovador i amb empenta. Per tant, també és important reforçar-nos des de dins, posant a disposició de la militància eines de participació i decisió en els temes importants per a la ciutat i, per descomptat, en els temes importants per al país. No cal que ERC siguem una família a l’estil sicilià. El que cal és que siguem un grup d’amics i amigues, companys i companyes, que compartim uns objectius i unes il•lusions; i per aconseguir això hem de partir de les “idees” i dels “projectes” impulsats per aquestes idees.

No es tracta de competir per veure qui és més d’esquerres que l’altre o qui és més independentista que l’altre. Com que tots en som, no cal discutir més sobre això. Discutim sobre idees i fem-ho a partir del coneixement dels nostres defectes i les nostres virtuts, però sobre tot fem-ho a partir del projecte que hem de dur a terme “plegats” un cop passi el congrés de la propera setmana.

Us convido a conèixer el programa que hem elaborat des de Barcelona Oberta. Un programa que compta amb les idees que us parlo, i també compta amb les persones adequades per tirar-lo endavant, encapçalades per l’Oriol Amorós.

En aquest programa trobareu això, idees i propostes; lluny de fer demagògia sobre qui és més que l’altre; lluny d’adscriure’s a cap “sector” encara que alguns ho pretenguin negar; lluny de fer una creuada a favor de la unitat de forma errònia i afegint més divisió.

Idees i propostes, amb treball i independència.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Made in China

Els productes “Made in China” queden en entredit cada vegada que un nou escàndol surt a la llum. Ara ha estat la llet en pols, que una corporació xinesa (patrocinadora dels Jocs Olímpics) ha adulterat utilitzant Melamina; una substància que simula un enriquiment proteínic, a canvi això sí, de convertir el que toca en tòxic.

Aquest cas ha agafat molt de ressò doncs ha afectat de forma seriosa a milers d’infants de la Xina, causant-ne a més algunes morts. Tot i la prohibició d’importar productes làctics d’aquest país, encara es podien trobar caramels de llet importats d’allà en algunes botigues regentades per xinesos, segons hem pogut llegir a la premsa aquesta setmana.

No ens ve de nou el fet que a Xina s’elaboren molts productes que no compleixen els requisits legals necessaris per ésser comercialitzats al nostre país. Cada any apareixen notícies relacionades amb joguines que contenen peces amb materials tòxics que han de ser retirades del mercat, o sabates i roba que produeixen reaccions al•lèrgiques en contenir materials que no estan homologats per a aquests usos.

El creixement de la Xina ha estat espectacular. En pocs anys ha passat a ser el segon país en potencial econòmic, després dels Estats Units. A més el flux migratori procedent de Xina arreu del món és un dels més importants i és pràctica habitual d’aquests emigrants establir empreses importadores de productes del seu país d’origen. El perquè es troba en el baix cost d’adquisició d’aquests productes a la Xina que, tot i afegir un marge de benefici important, tenen un preu de venda força més baix que el d’altres productes equivalents i elaborats per marques contrastades en els nostres països.

Xina és un país capaç de fabricar productes de qualitat, però ha irromput en els mercats occidentals amb l’objectiu de rebentar els preus amb productes de molt baixa qualitat i al final cal tenir en compte que el més barat, a la llarga, pot resultar més car. Per exemple, es poden comprar unes sabates per 15 ó 20 Euros però la vida d’aquestes sabates pot ser de només 3 mesos, quan per 60 Euros pots comprar-te unes altres que et duraran més d’un any a causa de la seva qualitat superior.

Aquestes negligències que es produeixen venen d’un mal control en els productes d’importació, que cal incrementar i millorar. També és important que les persones perjudicades per l’adquisició d’un mal producte ho denunciïn i que les organitzacions de consumidors restin atentes a aquestes males pràctiques de venda i instin a les administracions a garantir els drets dels consumidors, els horaris comercials i la qualitat dels productes que es posen al mercat.

Està molt bé que tothom pugui obrir i regentar un comerç al nostre país independentment de la seva procedència, però també és important que aquests compleixin les lleis que s’han fet per garantir una competència lleial. Els consumidors tenim sempre l'última paraula.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Trist cap de setmana

Aquest cap de setmana havia de ser festiu i un fet desgraciat l'ha convertit en un cap de setmana trist. L’accident d’ahir al Carrer Dante és dels que et deixen tocat quan te n’assabentes. Et deixa tocat perquè ha passat molt a prop de casa teva, et toca de prop perquè els afectats són els teus veïns. Et deixa tocat perquè saber que ha mort una nena de deu anys, gairebé la mateixa edat que el meu fill gran, és difícil d’acceptar. Et deixa tocat perquè ningú pretenia causar una desgràcia com aquesta i malauradament ha passat.

Ahir en els actes que es van fer de les festes d’Horta i avui als de la Mercè, s’ha deixat sentir aquest sentiment de consternació i colpiment. Des d’aquí l’única cosa que se m’acut és donar el meu condol a les víctimes, familiars i amics. Tant de bo es pogués retrocedir en el temps per evitar el que ha passat. Tant de bo que mai més torni a passar res com això.

divendres, 19 de setembre del 2008

La Barcelona Oberta d’ERC

El proper 11 d’octubre la Federació Regional de Barcelona d’ERC, afronta el seu congrés, del qual sortirà el projecte del partit a la ciutat per als propers quatre anys.

Tenim quatre pre-candidats a la presidència: l’actual president Oriol Amorós, la Ruth Carendell, el Xavier Florensa i el Jordi Eduardo. D’entrada vull expressar el meu respecte per tots quatre, doncs cadascuna de les candidatures que ha optat per presentar-se té la seva pròpia personalitat i els seus objectius. Crec que en el debat que s’ha obert de cara a aquest congrés, el respecte vers els altres ha de ser un element indispensable. Hem de ser conscients de que els objectius de tots i totes són, i de això n’estic segur, els mateixos: tenir un partit fort i avançar cap a la sobirania del nostre país.

La diferència està en com arribar a asolir aquests objectius. I és evident, que com tots i totes els i les militants que tenim opció a triar una d’aquestes candidatures tinc el meu posicionament. Alguns ja ho tenim clar ara, i d’altres que encara no, disposen d’una mica de temps abans del dia 10 d’octubre, que és el dia en que estem cridats a dipositar el vot per president o presidenta en les urnes dels nostres casals.

La meva opció, tal i com apunto en el títol d’aquesta entrada al bloc, és la de la Barcelona Oberta de l’Oriol Amorós. I aquesta no és una opció triada a l’atzar ni molt menys. La meva tria es basa en dos factors que per mi són determinants. En primer lloc aquest projecte no comença de zero; durant els darrers anys s’ha començat una bona feina, que tot i les errades que s’hagin pogut cometre (que se n’han comés), apunta a una línia de treball ferma i constructiva. En segon lloc estan les idees, que en opinió meva, han d’estar sempre per damunt de les persones, o si mes no dels personalismes. El programa de Barcelona Oberta està pensant en dos eixos fonamentals: el partit i la ciutat. Tots dos són importants, però en el cas de la federació de Barcelona, la ciutat té un protagonisme que no té en altres federacions regionals d’ERC, i és que aquesta és l’unica federació que només compta amb un únic municipi i, alhora, aquest municipi és la capital del país.

En qualsevol cas, és important diferenciar els dos eixos en un programa (el del partit i el del model de ciutat), i després d’haver estat una de les persones que ha tingut l’oportunitat de treballar en l’elaboració d’aquest programa, puc dir amb total satisfacció que s’ha aconseguit. Perquè aquest programa té present el model de partit, que ha de ser capaç d’afrontar els nous reptes i les noves eines de treball i de comunicació que les noves tecnologies ens han proporcionat, sense oblidar el potencial humà de la masa social del qual disposem. Una masa social que ha d’anar unida per aconseguir un partit fort. I perquè aquest programa té molt present quin model de ciutat volem, més oberta, més propera, i basada en els valors republicans i de capitalitat de Catalunya.

Us convido a tots i totes a fer una ullada a les propostes de la Barcelona Oberta. Espero que us il•lusioneu de la mateixa manera que ho he fet jo. Perquè ja és hora de deixar enrera els mals rotllos i apostar pels valors bàsics del nostre partit; aquells valors que ens van impulsar un dia a demanar l’afiliació política i en els quals creiem tots i totes: l’Esquerra, el Republicanisme i Catalunya.

dijous, 11 de setembre del 2008

L’Estelada oneja al Turó de la Rovira

Avui, 11 de setembre, l’Estelada s’ha hissat al Turó de la Rovira. Es tracta d’un acte que s’afegeix als molts que s’han fet arreu del territori català amb motiu del centenari del naixement de l’Estelada.

Després de les notícies de darrera hora, en què a ciutats com Girona o Vilafranca del Penedès la presència de l’Estelada ha estat vetada, tot i haver-se aprovat en plenari municipal que aquestes penjessin dels balcons, i la discusió sobre la presència d’aquesta en el balcó de la seu del districte de Gràcia on ahir a la tarda va ser finalment penjada, militants del Casal Josep Irla d’ERC a Horta-Guinardó, hem decidit de fer aquesta hissada al turó del districte més visible des de la ciutat.

A tret d’alba, veïns i veïnes dels diferents barris del districte d’Horta-Guinardó hem participat d’una acció pacífica i reivindicativa, en no compartir que a la capital del país i en un any com el del centenari de l’Estelada, aquesta no tingui presència a les nostres institucions.

Després, a les 10.30h hem participat de l’acte d’homenatge a Salvador Allende que cada any celebrem a la plaça que duu el seu nom al barri del Carmel. Enguany també fa cent anys del seu naixement. Com deia una pancarta que s’ha col·locat a la mateixa plaça: “dos símbols i un sol esperit: la llibertat”.








dimarts, 9 de setembre del 2008

Cal aparcar les lluites internes i centrar-nos en les necessitats del país

És temps de congressos regionals a ERC. Després d’un Congrés Nacional que va deixar moltes coses en suspens, tot i que va suposar un canvi de rumb substancial, però encara no prou definit, ara toca renovar les presidències i executives regionals.

Aquest procés arriba en un moment en que el país necessita de la unitat dels partits catalans, i per tant, és molt important que els partits, cadascun a casa seva, també mantingui la unitat interna vers aquesta qüestió. Vaja, que no podem dedicar-nos a discutir els afers interns mentre a Catalunya se li escapa un tren que tardarà molt de temps en tornar a passar.

Aquesta setmana els quatre sectors d’ERC han quedat reduïts, de moment, a tres. Això ha estat fruit de la unió de Reagrupament amb Esquerra Independentista, sota el nom de Reagrupament Independentista. Segons la direcció nacional d’ERC això serà possitiu perquè simplifica els interlocutors a l’hora de cercar l’equilibri i asolir el compromís que van prendre en el darrer congrés d’intentar unir els esforços i els noms de tots en una direcció que pretén ser renovada tan aviat com sigui possible.

Jo personalment, no comparteixo aquest punt de vista i suposo que al final el que pretenen tant Reagrupament com EI és intentar guanyar presència territorial, és a dir, guanyar tantes presidències com sigui possible, en espera de que el resultat final del finançament deixi el partit en una situació tan dolenta com la que vam tenir amb la retallada de l’Estatut i poder vendre aleshores que l’única opció vàlida a ERC és apostar per ells i estripar tots els acords de govern.

A mí, em sembla absolutament lícit aquest posicionament, tot i que no el comparteixo. El que desitjo és que no posem per davant les ànsies d’arribar a controlar la direcció del partit, a les necessitats primeres que tenen els catalans i catalanes, i que és evident que passen per gaudir d’un model de finançament que ens permeti “pagar a casa” els serveis bàsics per fer avançar l’estat del benestar a Catalunya; diguem-ne sanitat, educació, infraestructures, noves tecnologies, ajuts familiars, llei de dependència, etc.

En el cas concret de la Federació de Barcelona, ja comptem amb dues pre-candidatures que seran les de l’actual president, Oriol Amorós, i la de Reagrupament Independentista, que gairebé segur encapçalarà la Rut Carendell. Encara és una incògnita si hi haurà una altra candidatura més afí a la direcció nacional (diguem-ne sector Puigcercós) o si altres persones que apuntaven a presentar-se ho faran finalment. Per tant, a primera vista, sembla que la cursa fins al 10 d’octubre (data en que haurem de votar la presidència) i l’11 (data en que celebrarem el congrés regional) serà força igualada, si ens atenem als resultats que es van produïr a Barcelona en els darrers comicis interns (el superdissabte d’ERC).

Cal que prenguem consciència tots i totes, però especialment els candidats i candidates, de que no ens podem permetre una batalla interna que no sigui honesta. Hem de demostrar que la paraula unitat no la pronunciem només per quedar bé, si no que té un significat que en el context actual és tan especial com important. Si hi ha diverses candidatures, fantàstic. La pluralitat és un bon exemple de democràcia, però també ho és acceptar el resultat final d’uns comicis i el respecte cap a les altres formes de veure les coses.

En un partit com el nostre, hi ha un denominador comú que forma part de les prioritats de tots els “sectors”: el dret a l’autodeterminació i la via cap a la independència. Això no ho discuteix ningú. Si sóm capaços d’unir-nos al voltant d’una estelada, hem de ser capaços de trobar la manera en que tots i totes ens posem d’acord en un projecte comú per arribar a l’objectiu que, que a hores d’ara, fa que siguem militants d’ERC. La unitat serà més o menys fàcil en funció de la voluntat de tots i cadascun de nosaltres, començant per les assemblees locals.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Una Diada més reivindicativa encara

Aquest Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, tindrà un caràcter més reivindicatiu que els darrers anys, tot i que jo sempre he considerat aquesta data que celebrem cada any com una festa reivindicativa.

Històricament la Diada té el caràcter de reivindicar allò que vam perdre l’Onze de Setembre de 1714 (fa 294 anys). Des d’aleshores ençà, el sentiment de llibertat del poble català ha perdurat tot i els esforços fets per part de l’estat espanyol, però per contra, no hem estat encara capaços de recuperar els drets que vam perdre aquella fatídica data, que ara commemorem cada any. Per tant és, lògicament, una jornada reivindicativa.

Enguany però, hem d’afegir les reclamacions del present i per tant hi ha un missatge de plena actualitat. I és que l’estat espanyol ens està negant allò que el poble català va votar a les urnes: l’Estatut de Catalunya. Ja no vam aconseguir sortir-nos amb la nostra amb el text aprovat al Parlament de Catalunya i aquell va ser àmpliament retallat. I ara, a més, ens enfrontem a una nova amenaça de retallada al Tribunal Constitucional, que molt em temo ens deixarà el text final molt per sota del que vam aprovar a les urnes.

De fet, amb l’Estatut en plena vigència, l’estat ja ha incomplert amb el compromís d’arribar a un acord pel que fa al model de finançament, que s’havia d’asolir abans del 9 d’agost. Per tant ja fa un mes que estan incomplint amb aquesta part tan important de l’Estatut i no hi ha visos de que el tema s’hagi de resoldre en breu.

Caldrà veure fins quant resistirà la unitat de les forces polítiques catalanes, tant de bó fos fins al final. Aquesta és potser la darrera oportunitat perquè la política recobri un bon grau de credibilitat a casa nostra, però la sensació que tinc és que alguns partits resten a l’espera de veure quins moviments fan els altres per apuntar-se el punt. Més d’un té l’esperança de poder atribuïr-se el mèrit d’un acord descafeïnat que permeti salvar els mobles al govern de Zapatero i millorar lleugerament el que tenim ara.

Per tal de posar més difícil la decisió a aquests que intenten sortir-se’n per la porta de darrera, la societat civil ha organitzat diverses iniciatives i actes al voltant d’aquest tema, d’entre els quals destacaria per la seva originalitat el Grup Cada 9 a les 9, que proposa manifestar-se a les portes dels Ajuntaments cada dia 9 a les 9 del vespre per reclamar el model de finançament que fixa l’Estatut de Catalunya.

També cal destacar la manifestació convocada per la plataforma Sobirania i Progrés, que es farà per la Diada a les 17h a la Plaça d’Urquinaona, sota el lema “Som una nació, volem un estat propi” i que compta amb un ampli suport de la societat civil.

En un altre marc, enguany també celebrem el centenari de la creació de l’Estelada com a símbol de la independència catalana. De moment ja en són 65 els municipis que la penjaran al consistori i a més es preveuen molts més actes de caràcter reivindicatiu a títol individual amb diverses hissades de bandera en diversos cims del país i d’arreu del món.

Per tant aquesta Diada, a banda dels actes oficials i els dels partits polítics (Els d’ERC els podeu consultar aquí), compta amb un ampli ventall de possibilitats perquè cadascú pugui expressar-se amb llibertat, de forma pacífica i reivindicativa.

És el millor dia per demostrar que els catalans i catalanes no estem perplexos, el que estem és indignats amb la injustícia i el maltracte que ja fa massa anys que rebem per part de l’estat espanyol.

dilluns, 1 de setembre del 2008

“Los girasoles ciegos”

Aquest cap de setmana he anat al cinema a veure aquesta pel•lícula i m’ha agradat força. Crec que el director, José Luis Cuerda, ha sabut treure bon suc a aquesta història. Una de tantes històries personals d’entre les que es varen produïr durant la dictadura de Franco.

Una dóna (interpretada per Maribel Verdú) que viu a Galícia amb el seu marit (Javier Cámara), el qual ha d’estar amagat a casa seva per evitar la “justícia” de la dictadura. Una filla que opta per fugir amb la seva parella a Portugal tot i estar embarassada. Un fill de 7 anys que ha de saber guardar els secrets de la família. I un diàcon aspirant a cura que pretén a tota costa fer seva la dóna, pensant que és vídua.

La veritat és que veient aquesta pel•lícula, com passa amb moltes altres que tracten els fets d’aquesta fosca i llarga època que ha viscut l’estat espanyol, es pot observar fins a quin punt l’església era afí al règim que li donava de menjar. Fins als pecats més cruels eren perdonats i amagats per tal de no afeblir l’Espanya “una, grande y libre”.

No és una pel•lícula per sortir rient, ni tampoc és de les més dures que he vist d’aquest gènere, però paga la pena de veure-la. Si més no, et fa reflexionar.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Saura i ICV, un zero a l'esquerra

A la primera. L'executiu espanyol no ha tingut que esforçar-se gaire per trobar un calçasses que estigui disposat a "quedar bé" i semblar "assenyat" amb els poders de Madrid. Zapatero no compareixerà al Congrés i el govern estatal disposarà de tres mesos més per presentar una altra oferta de finançament per a Catalunya; una nova oferta que, tal i com van les coses, no serà ni de bon troç una bona oferta per al nostre país.

El president del govern espanyol passarà l'estiu ben tranquil aparcant aquest tema, el PSC respira durant tres mesos més treient-se del damunt la patata calenta gràcies a la baixada de pantalons d'en Saura, i a Madrid, els barons del PSOE, se n'en riuen una vegada més de la "unitat" de les forces catalanes.

Els altres socis del govern d'Entesa a Catalunya, no s'entenen. El PSC aplaudeix el gest del conseller Saura i ERC rondina però no farà gaire cosa més. CiU, una vegada més, sense el més mínim esforç treurà partit de les "cagades" contínues del govern de Catalunya, pel que fa a la defensa del desplegament de l'Estatut.

Crec que de continuar les coses així, ERC haurà de replantejar-se seriosament de continuar mantenint dos socis que no estan disposats a defensar els interessos del país. Catalunya tenia l'oportunitat de refer la seva malmesa imatge amb una postura unitària del govern, però a la primera de canvi ICV s'ha desmarcat d'aquesta unitat donant aire al govern socialista de Madrid i deixant, una vegada més, en evidència la fermesa del govern català.

ICV no té un espai polític propi i això és un problema que no sap afrontar. A Catalunya i ha quatre espais polítics que ja estan ocupats. Catalanistes d'esquerra i independentistes (ERC), catalanistes de centre i dreta (CiU), no catalanistes d'esquerra (PSC), no catalanistes de dreta (PP). Hi ha dos elements extranys que no troben el seu propi espai: C's que cada cop tinc més clar que té els dies comptats i ICV-EUiA, que amb l'enfonsament del Comunisme a Europa i amb el missatge ecologista que avui en dia molts altres partits tenen també molt clar, no encaixen en el panorama polític vigent. Prova d'això és la desorientació que tenen i que més d'hora que tard els acabarà duent a una crisi interna de difícil solució.

El que ha fet el conseller Saura és del tot inacceptable i ERC com a membre de pes en aquest govern català ha d'exigir explicacions a un conseller que, ves a saber en qualitat de què, ha deixat el nostre país un cop més en mans dels de sempre. Cal demanar explicacions i, si cal, s'ha de demanar la dimissió del conseller Saura, sense por.

A tot això i si les coses continuen anant per aquest camí (sense resoldre el finançament i amb més retallades de l'Estatut), ERC haura de prendre decisions en breu; i hauran de ser decisions valentes, sense pensar en quí en treurà partit o no de la situació, perquè si no ens acabarem trobant com ICV, sense un espai polític que defensar amb credibilitat.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Els enemics del castellà

Només cal donar-se una volta pel país veí per adonar-se'n de que l'enemic del castellà no és pas el català. Mentre arreu del territori espanyol i català la restauració es desviu per proporcionar la informació de les seves cartes en el màxim possible de llengües estrangeres, a França només existeixen el francès (per descomptat) i en alguns casos l'anglès. És curiós que el castellà, segona llengua més parlada al món (de moment) no sigui present en cap mitjà escrit a l'abast dels turistes espanyols que passen per França. No cal dir, es clar, que el català és inexistent fins i tot a la Catalunya Nord. Tant és així que al restaurant "Casa Sansa" de Perpinyà, amb cuïna tradicional catalana i quatre barres a l'interior, no et saben servir ni en català ni en castellà.

A les autopistes franceses la informació en castellà és inexistent i en canvi a la primera sortida d'autopista catalana, La Jonquera, encara escrivim "ralentissez" a sota de redueixi la marxa i "reduzca la velocidad".

A Disneyland, él català i castellà són les llengües més escoltades entre els visitants a part del francès, però ves per on, els espectacles i els missatges de megafonia només es donen en francès o anglès i les cartes de restauració exactament igual. L'única informació que es proporciona en castellà és la del fulletó-mapa que es distribueix en més de 15 llengües i la que et poden donar verbalment la gran quantitat de treballadors i treballadores d'origen espanyol que hi ha en el parc.

Per tant, perquè un català o espanyol es pugui fer entendre a França, ó bé parla francès, o bé xapurreja una mica de castellà-francès-anglès-italià i al final amb una mica de sort, es farà entendre.

Aquest és un exemple, però passa exactament igual a la Gran Bretanya, Països Baixos, Alemanya, Suïssa, Itàlia, etc. I el problema és que el castellà no té sortida fora dels països castellano-parlants. Les prioritats econòmiques fan que a l'estranger predominin altres llengües com l'anglès i el francès o fins i tot l'alemany, el rus, el xinès i el japonès, tot i que moltes d'elles són parlades per menys persones al món. Espanya mai s'ha preocupat de promocionar la llengua espanyola a l'exterior i a més al no ser una potència econòmica, mai s'ha creat la necessitat de fer que en altres estats fos necessari relacionar-se en castellà a nivell empresarial. Un exemple més són els molts hispanoparlants de llatinoamèrica que estan incorporant paraules de l'anglès a la seva parla, donant pas a l'anomenat "spanglish".

Ara bé, tot i això, continua havent "intel·lectuals" i polítics a l'estat espanyol i també a Catalunya que insisteixen en què l'idioma que posa en perill la llengua de l'imperi és el català. El millor que poden fer és deixar de mirar-se el melic i promocionar la llengua que tant defensen de forma constructiva i no en base a intentar carregar-se la pluralitat lingüística de l'estat espanyol.