dimarts, 22 d’agost del 2017

Reflexions després del dol

 Dijous a les 5 de la tarda, em trobava als carrers de Gràcia amb l’Alfred Bosch, l’Ester Capella, en Joan Tardà i molts companys i companyes d’ERC. Després d’un petit acte i un dinar de germanor, passejàvem pels guarnits dels carrers i anàvem cap a la plaça del Sol on s’havia de fer el lliurament de premis. No vam arribar-hi. Els mòbils van començar a bullir de trucades i missatges i les nostres cares festives i els nostres laments per per la calor que hi feia es van transformar amb rostres de preocupació i neguit.

No vam dubtar ni un moment a posar rumb a l’ajuntament. Al metro les cares de la gent i el silenci eren el reflex de preocupació pel que estava succeint. Vam arribar a les oficines del grup municipal, l’Alfred, dues companyes del grup i jo mateix. Ens vam enganxar a la TV mentre rebíem vídeos per les xarxes que voldríem no haver rebut ni vist mai i que demanavem a tothom que no compartís. Vam traslladar a moltes persones tot allò d’oficial que rebíem. En tot moment, el comissionat de seguretat ens informava d’allò que es podia saber. La informació justa perquè tampoc es tractava de molestar a qui estava treballant en resoldre la situació. La nostra funció era que tanta gent com fos possible ens sentís a prop i fer-los arribar informació fiable i verificada.

Així va ser fins quan, prop de les 10 de la nit, l’alcaldessa ens va convocar per informar-nos de primera ma de l’estat de la situació i dels actes convocats al dia següent. Un ple extraordinari per llegir una declaració institucional i el minut de silenci convocat a la plaça de Catalunya.
En tornar a casa vaig trobar dues turistes que no podien accedir a La Rambla. Els vaig aconsellar preguntar a la Guàrdia Urbana què podien fer i els vaig deixar el meu telèfon per si no trobaven lloc on dormir. No em van trucar, entenc que van poder resoldre el problema. L’estació de Jaume I era tancada i vaig anar caminant cap a Urquinaona mentre posava al dia els meus contactes del que l’alcaldessa ens havia explicat. Al metro les barreres eren obertes i el centre era gairebé desert.
La resposta dels serveis d’emergències va ser impecable i gairebé immediata. També és cert que l’atemptat es va produir al centre neuràlgic de la ciutat on disposem de gairebé el 80% dels recursos policials. Però hi havia feina feta prèviament. La Rambla és un dels molts escenaris que s’havien estudiat per poder reaccionar en cas que això passés. La coordinació entre Guàrdia Urbana, Mossos i Emergències va funcionar correctament. Ja s’havia previst què havia de fer cadascú, els accessos per als serveis d’emergència, les evacuacions... Tot el que es pot planificar es va planificar. I va sortir el millor d’aquestes persones i de la majoria de ciutadans i ciutadanes que també van ajudar en un moment de confusió i por. Molts membres dels cossos de seguretat i emergències van deixar les vacances i els dies de festa per presentar-se als seus llocs de treball demostrant un grau de professionalitat a l’alçada dels millors.

La reacció ciutadana ha superat les expectatives. La fraternitat és un valor que ha aflorat de manera espontània i es van viure molts petits gestos que són molt grans. Taxistes evacuant gent sense cobrar, portes obertes al metro, comerciants acollint persones atemorides als seus locals; fins i tot els treballadors d’Eulen a l’aeroport van desconvocar la vaga. Al dia següent la gent va tornar a recuperar La Rambla i al crit de “No tenim por” va omplir el cor de la ciutat. És en moments així que et sents més orgullós de ser un representant institucional. No pots aturar els sentiments ni les llàgrimes. Però com vaig escriure al llibre de condol de l’Ajuntament: “La ciutat ha plorat però no ho ha fet per por. Ha plorat per amor i quan plores per amor saps que mai pots perdre. Fins ara he estimat aquesta ciutat i des d’ara li declaro el meu amor incondicional”.

El Govern de Catalunya ha demostrat rigor i solvència. La manera en que s’ha afrontat la crisi i com s’ha informat a la ciutadania en tot moment penso que és gairebé immillorable. En 4 dies els Mossos d’Esquadra han desarticulat una cèl·lula terrorista al nostre país. No els ha tremolat el pols. Davant del dubte la prioritat ha estat salvar vides i així s’ha actuat, amb contundència. A Cambrils es van salvar moltes vides gràcies a l’actuació dels Mossos.

El govern s’ha centrat en allò que és important, la gent d’aquest país i també ho ha fet sense por. Sense por i amb molta paciència i cap fred. Hem descobert un molt bon conseller d’interior, en Quim Forn amb el qual he tingut el plaer de compartir el càrrec de regidor a l’ajuntament. Hem descobert un Major dels Mossos, el Major Trapero, que ha donat resposta a tot allò que se li ha demanat mentre dirigia una operació amb un resultat impecable. El compte de Twitter de @Mossos ha creat escola sobre com informar amb rigor i puntualitat i en 4 idiomes diferents. Són molts els periodistes, també internacionals, que han valorat molt positivament la part de comunicació en aquesta crisi. I el mateix rigor s’ha aplicat en el missatge. Som una societat inclusiva i tothom és català a Catalunya parli la llengua que parli, vingui d’on vingui i tingui les creences que tingui.

La imatge dels Mossos d'Esquadra i també de la Guàrdia Urbana ha millorat i molt. Les mostres espontànies d'agraïment per part de la ciutadania això ho demostren.


El govern de l’estat per contra ha estat lent a reaccionar. Han mantingut una imatge correcta, al nostre costat en els actes institucionals, però sempre recordant que hem d’estar units perquè units som més forts. No entenc perquè aquella nit del 17 d’agost el president Rajoy, el delegat del govern i els cossos de seguretat de l’estat es van reunir per separat mentre al Centre d’Emergències s’estava treballant intensament sabent que aquella nit seria llarga i no dormiria ningú.Tinc la sensació que des dels despatxos de Madrid no esperaven una reacció tan positiva del govern de Catalunya. Aquesta crisi ha servit per demostrar que funcionem com un estat malgrat no disposar de les competències suficients.
 
El comportament de molts mitjans de comunicació ha estat el més lamentable de tot. Editorials i tires satíriques mal intencionades, barrejant terrorisme amb independentisme, terrorisme amb turismofòbia, terrorisme amb la CUP...  El Periódico, encara en calent mentre la gent corria atemorida pels carrers, va publicar que la CIA ja va advertir i que no se’ls havia fet cas. Portades indesitjables i irrespectuoses a molts mitjans de premsa escrita i a la televisió, noticies inventades, mentides, confusió, queixes perquè a les rodes de premsa es responia en català quan es preguntava en català. Rodes de premsa que es feien en 4 idiomes diferents. Vergonyós comportament d’alguns periodistes, alguns. La majoria de periodistes són grans professionals que, malauradament, treballen en mitjans amb directors que manipulen les línies editorials en funció del que els interessa i que, evidentment, no és informar. Són carronyaires de la premsa, en definitiva.

Després de la manifestació de dissabte vinent hem de donar per acabat el període de dol i cal prevenir riscos, analitzar la situació i abordar, també sense por, molts dels problemes que tenim.

La islamofòbia és un risc real. Jo mateix l’he vist a les meves xarxes socials i en això hem de ser implacables. No hi ha la més mínima escletxa que es pugui deixar oberta per entrar el discurs de l’odi. Hem de ser implacables i impecables a les institucions i al carrer. En aquest sentit va ser molt encoratjadora la imatge d'un grup feixista que no va poder accedir a La Rambla, gràcies a que un grup més nombrós d'antifeixistes ho va impedir. 

Però també ens hem de fer algunes preguntes. Mireu les edats dels terroristes... 17, 18, 21, 22 anys... com pot ser que els joves d’aquesta edat no tinguin somnis de joves? Com pot ser que joves educats a la nostra societat acabin cometent una acció com aquesta? En què hem fallat?

He posat 2 imatges de Younes Abouyaaqoub a la capçalera d’aquest escrit. Què ha passat entre la primera foto i la segona? Com pot un somriure tan bonic acabar amb l’expressió d’aquest mateix noi després de cometre l’atemptat a La Rambla? Com pot ser que l’imam de Ripoll exercís les seves funcions en una mesquita mentre se sabia que tenia vincles amb el yihaddisme? Es va demanar informes a l’estat sobre aquesta persona? I si es va fer... quina va ser la resposta de l’estat que és qui vetlla per aquest registre?

Què està passant en algunes mesquites del nostre país? El 70% dels imams salafistes o wahabistes són a Catalunya. No els poso tots al mateix sac, però és evident que determinats discursos salafistes alimenten l’odi i fan una interpretació de l’Alcorà molt radical, des del punt de vista religiós i des del punt de vista social. Determinats discursos salafistes són equiparables a discursos feixistes. No podem permetre el discurs de l’odi. L’hem de perseguir igual que perseguim els discursos xenòfobs. Hem de tancar centres de culte on es practiqui el discurs de l’odi igual que tanquem la llibreria Europa per fer el mateix.

Un altre tema sobre el qual reflexionar és el de l’ocupació d’habitatges. L’habitatge és i ha de seguir sent un dret, però la permissivitat porta al descontrol. La casa d’Alcanar on els terroristes operaven era propietat d’un banc i la van ocupar. Els pisos del Raval on es ven droga i es realitzen altres activitats il·legals són ocupats i en alguns casos el propietari és l’ajuntament. Una casa ocupada és un forat negre per a la segurat i a més és caldo de cultiu d’activitats il·legals amb màfies que se n’aprofiten de les necessitats socials. Punxen la llum i altres serveis sense garanties de seguretat. Recordem que va passar a Paris fa uns anys. Diversos incendis en pisos patera que no complien amb els mínims de seguretat i habitabilitat, amb nombroses víctimes. Hem d’esperar a que això passi a casa nostra? Hem de seguir escoltant com l’ajuntament diu que es culpa de la Generalitat i aquesta que es culpa de l’ajuntament? O posem solucions d’una vegada? Cal canviar el marc legal i cal canviar els protocols d’actuació en casos d’ocupació, per garantir la seguretat, els drets dels propietaris i els drets dels ciutadans que tenen necessitats socials, tot alhora.
I per acabar, tenim sobre la taula el debat de la seguretat a l’espai públic. Determinats sectors polítics i socials demanen la instal·lació de “bolardos” als carrers més transitats. Personalment no m’agrada viure en una ciutat amb barreres. Però també és cert que si es torna a produir un atemptat com el de dijous passat i no hem posat barreres preventives, tothom acusarà als responsables de no haver-ho fet. Alhora de pensar el disseny de l’espai públic, és gairebé inevitable introduir el concepte de seguretat per als vianants, també per a casos d’atemptat terrorista. Perquè és cert que No Tenim Por, però tampoc podem anar amb el lliri a la ma.