Campanya a Horta-Guinardó: parades informatives i debats

La campanya continua a marxes forçades. Després de l’acte de dissabte a la plaça Eivissa, ja hem fet dues parades informatives més (al Guinardó i a Sant Genís dels Agudells) i un debat organitzat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó.

Les sensacions que rebem de les parades informatives són millors del que m’esperava abans de començar la campanya. És evident que Esquerra en una parada informativa no deixa indiferent a la gent que hi passa. Normalment les persones són simpatitzants o detractores sense deixar massa espai per al terme mig. No obstant l’ambient és més relaxat que en altres ocasions, tret d’algun fet puntual. Per aquelles persones que volen resoldre algun dubte sobre el programa d’Esquerra i el paper que volem jugar després del 28N, és una bona ocasió per fer-ho. Només cal que s’apropi a la parada i qualsevol dels militants, amb càrrec o sense, que hi som allà estarem encantats d’intercanviar impressions.

D’altra banda ahir dimecres vam participar en el debat organitzat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, amb la presència de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, tret de Ciutadans que no tenia a ningú disponible. És d’agrair que la Coordinadora d’Entitats posi a l’abast de la gent del barri un debat d’aquestes característiques. Malauradament l’assistència de ciutadania a títol individual o representants d’entitats no va estar a l’alçada del que mereixia aquest esforç de la coordinadora.

La majoria dels presents érem representants dels partits polítics ponents i, a més, molts d’aquests ponents responien a un perfil baix de les candidatures. Personalment considero que el perfil anava de molt baix a baix amb l’excepció de l’Oriol Amorós (núm. 5 per Esquerra) i el Xavier Riu (cap de gabinet del conseller Saura, per ICV-EUiA). La resta: Carles Rivera (núm. 35 del PSC), Iolanda Latorre (núm. 46 de CiU) i Pedro Chumillas (núm. 10 del PP).

Fent una valoració molt resumida de cadascun dels ponents seria aquesta:

- Carles Rivera (PSC): un discurs molt centrat en la feina feta en els darrers anys i com a projecte de futur treure el màxim suc possible a l’Estatut. Intentar recuperar allò que el TC ha retallat. Múltiples contradiccions entre el que proposa el PSC i el que practica a l’hora de la veritat pel que fa a mesures contra la crisi i polítiques socials. Diu molt del seu paper el fet que va avalar la gran feina feta pel secretari d’immigració, Oriol Amorós, en el marc del govern “Montilla”. Vaja, com si el president hagués fet els deures per tothom.

- Iolanda Latorre (CiU): les seves intervencions van ser absolutament demagògiques i prepotents. Va mostrar sense manies una ideologia marcadament conservadora o molt conservadora. L’enaltiment dels valors familiars des d’un punt de vista molt tradicional de la família i poc modern o actual, diria jo. Pel que fa a la definició de les propostes, un discurs poc elaborat i molt centrat en els titulars de la campanya de CiU.

- Xavier Riu (ICV-EUiA): com a ponent reconec que em va agradar. La immensa majoria del seu discurs sobre polítiques socials i mesures per sortir de la crisi el firmaria ara mateix i, a més, coincideix plenament amb la visió que també defensem des d’Esquerra. El punt de discòrdia és que ICV manté la seva aposta per l’opció federal a l’hora de defensar el dret de decidir i aquesta via sempre dependrà del que l’estat estigui disposat a assumir, mentre la independència és una tria unilateral que pot fer-se perfectament en el marc de l’Europa actual.

- Pedro Chumillas (PP): Sorprèn i molt veure la formació acadèmica del sr. Chumillas en contrast amb la seva poca clarividència a l’hora d’expressar-se. El ponent del PP no va aportar absolutament res al debat. No va explicar cap proposta clara; no tenia coneixement de la majoria de temes d’actualitat; no es va preparar absolutament res de res i això és una falta de respecte total i absoluta per als organitzadors del debat, però fins i tot m’atreveixo a dir que és una falta de respecte cap als seus homòlegs del PP. El fet que el sr. Chumillas sigui el núm. 10 del PP per Barcelona i, per tant, amb moltes opcions de resultar diputat al Parlament de Catalunya, és la constatació que al PP l’importa un xurro el nostre Parlament. Espero que si CiU guanya finalment les eleccions, tingui molt en compte que aquest PP no és ni una caricatura dolenta del PP de Josep Piqué.

- Oriol Amorós (ERC): sé que té poca credibilitat que jo digui que el candidat del meu partit va estar molt bé, però penso que amb l’adjectiu em quedo curt. L’Oriol va demostrar un nivell de coneixement de l’obra de govern i del programa d’Esquerra excel•lent. Va mantenir el to adequat però amb un discurs molt directe. No va estar-se de res a l’hora de retreure al PP la seva actitud indecent respecte a la immigració i el famós vídeo de l’Alicia Croft. El sr. Chumillas crec que encara no ha sortit de l’estat de xoc. Com a mostra de les seves intervencions us deixo unes cites “no literals” per acabar aquest article.

“Hi ha politics que es dediquen a simplificar el missatge buscant la polèmica i això genera desafecció política. es mes fàcil dir que a Badalona hi ha 10 pisos amb sobreocupacio que dir que 4 anys enrere eren 150 i s'ha reduït de forma clara el nombre”

“Cal donar solucions especifiques de finançament als emprenedors i per això les caixes han de recuperar la seva essència”

“Iberia no apostarà per l'aeroport d’El Prat perquè ha invertit molt a Barajas”

“La majoria de la ciutadania esta a favor del dret de decidir. Aleshores perquè no estan totes les forces polítiques a favor d'aquest dret?”

“El que fa el PP en immigració es indecent perquè provoca una baralla entre persones. cal defensar el pacte nacional signat pel 90% del Parlament”

“En seguretat s'ha fet una gran millora quantitativa desplegant els Mossos potser massa de pressa i ara cal fer millores qualitatives. Però per millorar en l’àmbit de seguretat cal penalitzar la multi reincidència i apostar pel civisme”

“Ja ho hem provat tot per fer una Espanya federal. Ara és el moment de fer el camí per al dret a decidir. Qui ho planteja clarament i qui ho pot garantir després del 28N es Esquerra".

Campanya a Horta-Guinardó: Míting a la pl. Eivissa

Dissabte vam fer el primer acte de campanya d'Esquerra al districte. Concretament vam fer un míting + parada informativa a la plaça Eivissa. Malgrat algun impediment (l'inflable no es va poder muntar), vam aconseguir fer un bon acte. El candidat d'Horta-Guinardó Francesc Pijuan va presentar l'acte i hi vam intervenir per aquest ordre, jo mateix, la regidora Ester Capella i la diputada Patrícia Gomà.

Una estona abans vam passejar pel mercat d'Horta, xerrant amb la gent i lliurant globus i fulletons. Entrar en un mercat sempre és una experíència interessant si li poses una mica de "morro" a la cosa; i vaig poder constatar que a l'Ester i a mi no ens en falta de "morro".

Després vam fer el míting a la plaça Eivissa. A mi em va tocar trencar el gel. No estic gaire acostumat a això dels mítings però crec, també pel que m'han dit, que vaig sortir-me força bé. Darrerament l'Ester Capella amb un discurs molt complet i finalment la Patrícia Gomà amb una força digna de la millor de les candidates.

Crec que vam deixar constància del 4 missatges principals del programa d'Esquerra: 1) Referèndum per a la independència, 2) Ni un euro menys per a polítiques socials, 3) Ni un pas enrera cntra la corrupció, i 4) evitarem que el PP sigui l'àrbitre de la política catalana.

Us deixo aquí la meva intervenció:

Benvinguts hortencs, benvingudes hortenques

Com podeu veure, teniu la plaça Eivissa plena de polítics d’Esquerra; la qual cosa em fa intuir que una vegada més estem en campanya electoral. Ara, durant 15 dies trobareu representants dels partits, fins i tot a la sopa i nosaltres sentirem algunes crítiques que s’intensifiquen també durant l’època de campanya.

L’altre dia em comentava una amiga: “vaja pal això d’anar a fer campanya, no?”. Doncs mireu, francament per a mi no es cap pal anar a fer campanya. I no ho és per diversos motius. El primer i molt important és perquè és un gran avantatge fer campanya per un partit com Esquerra. I ho és perquè les propostes que he de vendre durant aquests dies me les puc creure. Sé que les propostes que fem durant la campanya són aquelles que durem a terme un cop passin les eleccions i són unes propostes molt bones. Això és com quan un comercial ha de sortir a vendre un producte i sap que aquest producte que ell ven és el millor. Com un comercial que ven un perfum o una colònia. Saps que tens un bon estoig, una bona campanya de promoció al darrera i que quan els compradors destapin l’ampolla i es posin aquest perfum, estaran contents per la seva compra. En canvi n’hi ha d’altres que miren de col•locar la seva colònia, que també té un estoig molt maco, però en canvi no fa tan bona olor i, un cop te l’han venuda, doncs ja t’ho faràs. Ha de ser molt trist fer campanya per alguns dels partits que s’hi presenten a aquestes eleccions. Jo, en canvi em sento feliç i orgullós de fer campanya per la Gent Valenta d’Esquerra.

I és que el projecte d’ERC, no només te un bon estoig i fa molt bona olor, sinó que estem disposats a dur-lo arreu i no només mentre duren les campanyes electorals, sinó dia a dia i barri a barri. Volem perfumar el país de punta a punta i sabem que tenim la millor de les ess. Perquè el projecte de país d’Esquerra no té sentit si no es comença a treballar en els barris.

Un projecte que vol una sola Catalunya, la de tots i totes. Un projecte que no vol sentir a parlar de la Catalunya que és només per als catalans de pedigrí i que se n’oblida d’una part molt important de la gent que conforma aquest país. Un projecte fet per algú que entén que per a construir un país, cal cosir-lo de dalt a baix i d’esquerra a dreta. I que cal fer-ho independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva, però conscients que n’hi ha d’haver una llengua comuna per a tothom i que aquesta llengua ha de ser el català. Una llengua que és un instrument que ens atorga una gran avantatge per integrar als nouvinguts. Perquè un nouvingut de l’Equador, per posar-ne un exemple, que arriba a una gran ciutat com Madrid o Ciudad Real (perquè Ciudad Real ha de ser una gran ciutat per tenir estació de l’AVE i un aeroport) parlant en castellà sempre serà considerat un immigrant equatorià, però a Catalunya, si aquesta mateixa persona aprèn a parlar el català, pot considerar-se català, a tots els efectes.

I això és el que no volen entendre aquells que pretenen fracturar la nostra societat. I no ens enganyem, ho volen fer perquè ara ens veuen mes forts i més fortes que mai. Els enemics de Catalunya estan acollonits. Després de veure la reacció, exemplar, modèlica i democràtica dels catalans i catalanes a la manifestació del 10 de Juliol, omplint i col•lapsant Barcelona, estan acollonits. I és per això que han passat a l’ofensiva atacant tot allò que és cabdal per a mantenir cohesionat el nostre país, començant per la llengua.

Esquerra vol un sol poble, amb les mateixes oportunitats per a tothom, indistintament del seu lloc d’origen o de la llengua que parli a casa seva. Perquè és només d’aquesta manera que es pot sumar gent a un projecte de país i és només d’aquesta manera que es pot construir un projecte d’estat. Perquè Esquerra ho ha dit clar i aquesta és la proposta més destacada d’aquesta campanya. Esquerra vol que siguin els catalans i catalanes els qui decideixin què volem ser. Si Esquerra és decisiva, convocarem un referèndum perquè tots i totes decidim si volem un estat propi.

Ja sabem que a molts els fa por això de preguntar a la gent, que potser la societat encara no és prou madura, que si dividirem el país. Immadurs són aquells que es pensen que aquest poble, que el 10 de Juliol va parlar molt alt i molt clar, no està preparat per decidir. I els nostres enemics són aquells que pretenen que hi hagi gent que parla català i gent que no, que hi hagi gent que es mou en àmbits diferents depenent de la llengua que utilitzin, que vagin a escoles separades, que visquin en barris separats. I això és, en gran part, el que ens hi juguem el 28 de Novembre. Perquè si el 28N el PP resulta una força decisiva això és el que passarà. I l’única força que pot evitar que això passi, l’única que pot frenar al PP és ERC.

A ERC no ens fa gens de por preguntar a la gent. Creiem que cal fer-ho, des dels grans temes fins als més petits. Com per exemple sobre l’espai on avui ens trobem. Suposo que molts de vosaltres veu poder observar durant la festa major d’Horta, que hi va haver un procés participatiu per debatre sobre la plaça Eivissa. Doncs aquest procés participatiu es va dur a terme arran d’una proposta d’Esquerra al consell plenari del districte. Una plaça que necessita potser alguna cosa més que una ma de pintura, però una plaça que és emblemàtica i molt nostra. Si una cosa hem tret en clar del que ens heu dit els hortencs i hortenques que heu participat, és que Horta està enamorada de la plaça Eivissa i que sí, cal arranjar-la, però no voleu que perdi el caràcter de plaça de la vila que té. Doncs això, que sembla una tonteria també és una manera de fer país. Bé, ara cal esperar que el PP no presenti cap recurs contra el procés de participació, es clar. Ja sabem que aquests quan no poden aconseguir les coses per la via de la democràcia representativa, van a picar altres portes.

Encara recordo aquella imatge present durant la festa major, de veïns i veïnes, de totes les edats i condicions, duent una samarreta que deia “Soc d’Horta” . Una imatge collonuda. El sentiment de pertinença i l’orgull de pertànyer a un barri com aquest, també és una manera de fer país, de cohesionar i de fer-nos sentir que tots i totes formem part d’alguna cosa més que nosaltres mateixos. I també aquella altra que deia “Horta, República Independent”, que cadascú la interpreti lliurement.

I com que som conscients d’això, que el país comença amb el que es cou als carrers dels nostres barris, aquesta és la política que desenvolupem. Com per exemple quan es va plantejar la reforma de MPGM del barri del Carmel. I amb valentia Esquerra va dir que no, que aquell projecte que presentava el govern municipal no s’havia treballat al detall i, per tant, no feia justícia a tothom. I la gent d’Esquerra, consellers de districte, regidors, vam optar una vegada més, per parlar amb la gent. I vam anar casa per casa, carrer per carrer a estudiar perquè es volia moure a la gent de les seves cases. I vam poder veure el que el govern municipal va anomenar infrahabitatges. Ja m’agradaria a mi viure en algun dels infrahabitatges que vaig veure. I el resultat de tot plegat va ser que vam reduir les afectacions a la meitat i que la inversió pública serà la que predomini sobre la inversió privada. I al final, el projecte s’ha pogut aprovar d’una manera molt diferent a com volien fer-ho inicialment. I només ha calgut afectar al 50% de la gent que es volia afectar. I gràcies a aquesta feina hi ha hagut un consens prou ampli per a poder-ho tirar endavant. I a més el barri del Carmel podrà afrontar unes millores molt necessàries. Perquè nosaltres no vam dubtar en cap moment que les millores calien, però també teníem molt clar que aquest projecte s’havia de treballar des del carrer, comptant amb l’opinió de tothom i no des d’un despatx amb l’opinió i la manca de sensibilitat d’un grup molt reduït de persones. Aquesta és la manera de treballar de la gent valenta.

O el projecte del Parc dels Tres Turons. Aturat des de feia més de 50 anys. I en tot aquest temps no hi ha hagut manera de desencallar un projecte que tenia a molta gent lligada de mans i peus a casa seva, sense poder decidir sobre la seva propietat, sense poder fer reformes, ni vendre-la i esperant que un dia, l’espassa de Dàmocles els caigués al damunt i els fes fora de casa seva. I nosaltres vam dir que no es podia tirar endavant el MPGM del Carmel, si no es tirava endavant també el MPGM dels Tres Turons. I gràcies a això ara, gairebé 500 famílies afectades han deixat d’estar-ho i han recuperat tots els drets sobre casa seva. I de la resta tampoc no ens hem volgut oblidar. Perquè després de dècades d’afectació mereixen un tracte digne. I s’ha posat a disposició de les famílies afectades, diversos recursos per gestionar en el temps i humanitzar el procés d’una expropiació. Amb reallotjament garantit a l’entorn del parc, amb fórmules de vitalici per als majors de 65 anys i uns terminis que han de garantir gestionar els pressupostos de la ciutat per evitar que el projecte caigui en l’oblit i deixi penjades, una vegada més, a totes aquestes persones. Totes elles gent valenta, us ho puc assegurar.

Com valentes seran les dues dones que hi intervindran a continuació. La primera d’elles, l’Ester Capella, treballa de forma entusiasta com a regidora a l’ajuntament de Barcelona. Ella és corresponsable que un grup com Esquerra amb 4 regidors a l’ajuntament, sembli que en tingui 16 enlloc de 4. Una treballadora nata, una lluitadora incansable i una dona molt valenta. Perquè per dir que no a l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta. Perquè per fer la feina que ha fet ella en la comissió d’investigació de l’hotel del Palau, s’ha de ser molt valenta.
I de la Patrícia Gomà què us puc dir? Doncs que ha estat una diputada treballadora, entregada al país i a la seva gent i també molt valenta. De la Patrícia sempre recordaré la cara de felicitat immensa que exhibia el dia que el Parlament va votar a favor de la prohibició de les corrides de toros.

Visca Horta i Visca Catalunya lliure!!!

Campanya anticipada o guerra de banderes?

Dissabte 11 de setembre, com cada any, es va celebrar l’acte d’homenatge a la figura de Salvador Allende. Aquest acte se celebra coincidint amb la Diada de Catalunya i és organitzat pel Districte d’Horta-Guinardó. Els partits polítics que hi som presents som el PSC, ICV-EUiA i ERC, en el transcurs del qual realitzem una ofrena floral al monument de qui va ser president i màrtir xilè te a la plaça que du el seu nom, al barri del Carmel de Barcelona.

El format de l’acte és, any rere any, el mateix. Hi ha actuacions musicals, parlament d’alguna persona de la societat civil i parlaments de la regidora del districte, el conseller de Relacions Institucionals i Interior de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, ofrena floral i també es canten l’himne de Xile, els Segadors i el “Venceremos”.

En tractar-se d’un acte en què es posen en valor les llibertats en contraposició als fets imposats, els representants d’Esquerra al districte, assistim habitualment portant banderes “estelades”, més si tenim en compte que l’acte es fa en el marc de la Diada Nacional de Catalunya; i enguany no ha estat l’excepció. Entre el públic assistent es van observar Estelades, portades per gent d’Esquerra i gent que no ho és i també banderes de Xile.

La sorpresa va venir quan, de sobte, van començar a desplegar-se banderes del PSC i d’ICV, en una acció de propaganda partidista sense precedents en un acte institucional al districte.

Vull posar l’èmfasi en el concepte d’acte institucional, perquè aquest és un lloc on hi van persones de sensibilitats polítiques diverses i no s’escau exhibir propaganda de cap dels partits polítics que hi som presents. Esquerra no ha portat mai banderes amb el logotip del partit. En qualsevol cas exhibim una bandera reivindicativa i ideològica en el marc de la Diada i en un acte de reivindicació de les llibertats. De la mateixa manera en què ho fem en l’acte d’homenatge a les Brigades Internacionals que se celebra cada mes d’octubre.

Potser la manca de simbologia ideològica ha forçat als militants del bipartit barceloní a treure les seves banderes, més pròpies d’un míting partidista o potser ha estat la manca d’ètica. En qualsevol cas és inacceptable convertir un acte institucional en un acte de propaganda política. Què passaria si Esquerra anés repartint fulletons en el transcurs d’un acte com aquest o a l’entrada d’un plenari de districte, per posar algun exemple?

Sabem de sobres que als socialistes no els agrada gens de veure estelades en aquest acte. Ho sabem perquè ens ho han dit de forma clara altres anys. Però la reacció és una rebequeria impròpia d’uns representants institucionals, rebequeria a la que s’ha sumat el seu soci de govern municipal. Uns representants institucionals que, tot sigui dit de passada, són incapaços de posar ni tan sols una senyera en aquest acte que, com he dit abans, se celebra l’11 de setembre. Potser que prenguin nota dels veïns i veïnes d’Horta que, en celebrar el pregó el mateix dia, van col•locar una senyera a l’escenari i van fer que cantéssim plegats els Segadors. Això és orgull de ser català, però sembla que a d’altres els fa vergonya.

Preparats, llestos…. Ja!!!!

Divendres tarda-nit i dissabte al matí he assistit a la III Convenció de Quadres d’Esquerra. No es tracta d’una mostra de pintures ni res per l’estil, sinó d’una trobada de persones del partit amb ànims i opcions de tirar del carro en un moment en què el partit es troba amb una situació que ha generat dubtes interns. La veritat és que he tornat satisfet i content de com ha anat i també de l’ambient que s’hi ha respirat durant aquestes dues jornades. Podríem dir que hem carregat piles per afrontar aquesta recta final fins a les eleccions al Parlament de Catalunya.

La tarda de divendres es va realitzar un acte polític amb uns discursos molt rics en quant a missatge i també amb una important càrrega emocional. Crec que és molt important, en un moment de dubtes interns, fer recordar als integrants d’aquest projecte d’on venim, on som i cap a on volem anar. Posar en ordre les idees i també apel•lar a les emocions que donen significat a allò que ens empeny a continuar la lluita. En aquest sentit cal felicitar als organitzadors de l’acte, perquè realment van saber injectar el missatge i les emocions, cada cosa en la seva dosi justa. Trobava a faltar un acte d’aquesta mena: positiu, engrescador i emotiu. Darrerament els argumentaris i l’excés de racionalitat han ocupat massa temps en el discurs intern del partit i calia aire fresc.

Vam començar amb la projecció de testimonis de la societat civil catalana i de l’àmbit polític d’Euskadi que van destacar, des del seu punt de vista, l’acció i obra d’Esquerra durant aquest període de govern d’Esquerra. Tot seguit, la primera intervenció que va córrer a càrrec de l’Oriol Junqueras. Com sempre va estar proper, dinàmic, lúcid i ens va fer la lliçó d’anecdotari històric amb la qual acostuma a amenitzar el seu discurs. Va centrar part del seu discurs en recordar que ens trobem enmig d’una Europa que ha vist com la meitat dels seus estats s’han conformat al llarg del darrer segle, amb l’excepció de la part més sud-occidental del continent.

Tot seguit va intervenir en Joan Manel Tresserras, que ens va demostrar una vegada més, que no és tan sols un conseller de govern brillant, sinó que a més té una visió del país que va molt més enllà de la seva tasca com a conseller de cultura. Amb un discurs de caire plenament obert i integrador del qual he extret aquesta frase: “no som esclaus de la Catalunya de generacions passades. tenim dret de somiar una Catalunya nova. i en això podem ser un estat pioner a Europa”. Va destacar el camí recorregut al llarg d’aquests darrers 7 anys de govern catalanista i d’esquerres, que d’alguna manera ha cosit el país des d’un punt de vista social i ha arrossegat el PSC a una posició molt més catalanista del que ens tenien acostumats. Amb una visió d’una única Catalunya que incorpora els 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes que hi viuen actualment i recordant, que des que Esquerra és al govern, l’independentisme s’ha ubicat en el centre de la política catalana com una opció real i palpable. També va recordar-nos que la radicalitat és en l’acció de govern d’Esquerra (Blindatge del català en l’educació, Llei de vegueries, Llei de consultes, Llei del cinema, Impost de successions). Amb Esquerra al govern, el país ha avançat com mai des de la transició i ha estat fruit de la radicalitat i l’atreviment d’Esquerra, que amb només un 15% del suport a les urnes, ha estat capaç de fer que el país es mogui. Esquerra ha estat i és la garantia que el país es mou i avança malgrat el soroll mediàtic.

Després de la intervenció del conseller Tresserras, vam poder assistir a l’estrena del vídeo de pre-campanya: “Tornarem a vèncer” que us enllaço tot seguit.



Un vídeo que va precedir a la intervenció amb més càrrega emocional de la tarda. La d’en Victor Torres, militant d’Esquerra des de la seva fundació. Sempre va bé que algú et recordi d’on ve Esquerra Republicana de Catalunya, especialment en moments de dubte. En Victor va fer un emotiu repàs històric des de la seva joventut, amb la proclamació de la República, la posterior guerra –La més incivil de les guerres-, l’exili, el segrest i assassinat del president Companys, el paper de Josep Irla i posteriorment, del president Tarradelles, el retorn i el paper d’Esquerra en els primers anys de govern. Tot un repàs històric explicat des de les emocions viscudes. Als seus 92 anys va arrencar de les veus de tothom el crit espontani d’In-inde-independència”.

Per acabar, el president del partit Joan Puigcercós ens va fer una referència de cara al futur. En el moment actual de la política catalana ja hem tocat sostre en la nostra relació amb Espanya. I per plantar cara Esquerra és garantia perquè som l’Esquerra lliure. Lliure d’hipoteques perquè no devem favors a cap persona ni corporació. Lliure de pactar amb cap soci a Madrid i, per tant, lliure d’haver de jugar a dues bandes. I lliure de dogmatismes perquè som una esquerra moderna i oberta. Una esquerra amb les mans netes quan érem a l’oposició i també ara que hi som al govern.

Després de tot això, sopar, copa de cava i una mica de ball. No massa perquè al matí següent ens va tocar treballar. Després de repartir-nos per grups de treball per territoris, vam fer les aportacions pertinents al pre-programa electoral i també vam pensar quina mena d’actes podem fer explicar a tothom quin és el projecte d’Esquerra d’ara endavant.

Podem dir que aquest cap de setmana hem carregat piles. Jo ho veig d’aquesta manera perquè crec sincerament que aquesta mena de “teràpia” ens ha anat molt bé a tots plegats. De vegades ens capfiquem en el dia a dia de les nostres funcions i perdem de vista l’àmbit general de la política del país i, sobretot, perdem de vista la part positiva de l’obra de govern que, en bona part és obra d’Esquerra. Ningú no ens pot venir a donar lliçons de com s’han de fer les coses ni de qui s’estima el país o qui no. Malgrat el soroll i els errors comesos, que no han estat tants com ens volen fer creure, estem fent una bona feina. Com va dir el conseller Tresserras: d’aquí a uns anys el que ha fet Esquerra serà motiu de moltes tesis i aleshores es valorarà molt més aquest govern catalanista i d’esquerres, que ha cosit el país com mai abans ho havia estat.

Política 2.0 per @ebenach

Dimarts passat vaig assistir a la presentació del llibre de l’Ernest Benach “#Política 2.0”. Val a dir que la presentació també va tenir les seves connotacions 2.0; per exemple és l’únic acte públic al qual he assistit on enlloc de demanar als assistents que desconnectessin els mòbils, se’ls convidava a fer-los servir per a twittejar o facebookejar.

Paral•lelament a la presentació es podia observar l’interface de Twitter projectada a la paret amb els comentaris que els assistents i els que no van poder assistir-hi anaven fent sobre la marxa. La presentació de l’acte va anar a càrrec del periodista Òscar Dalmau i amb la sempre interessant i extrovertida intervenció del Màrius Serra.

El llibre en si és una reflexió que fa l’Ernest Benach sobre la utilització de les noves tecnologies, el que anomenem 2.0, per a practicar l’autèntica política de proximitat.

M’atreviré a extraure algunes de les frases que es van dir en el decurs de la presentació:
“el 2.0 és la clau de la comunicació en el segle XXI en tots els àmbits”. Màrius Serra
“Tot canvia tan de pressa que sovint no ho agafem”. Ernest Benach
“Hem de deixar de parlar a la gent i començar a parlar amb la gent”. Ernest Benach
“A la xarxa has de ser tu mateix, si no estàs estafant”. Ernest Benach

Realment com a practicant modest de la política 2.0, reconec que les formes de comunicació que ens ofereixen les noves eines m’han sorprès positivament. El fet de poder comunicar-me de forma directa (comunicació “one to one”) amb persones que comparteixen les meves opinions o, ans al contrari, difereixen de la meva forma de pensar o d’enfocar alguna qüestió en concret, m’han permès tenir un angle de visió molt més ampli. De vegades en coses molt genèriques i d’altres en temes molt més concrets.

És ben certa l’afirmació de l’Ernest Benach que si a la xarxa no ets tu mateix, estàs estafant. L’honestedat és la clau per aconseguir arribar a les persones que tenen interés en seguir allò que escrius en un bloc, o els apunts que fas a Facebook o els conceptes resumits i concrets de Twitter. Amb l’honestedat per endavant no cal compartir l’opinió amb els teus lectors o seguidors, però almenys t’hauràs guanyat el seu respecte. Acceptar una opinió no ha de ser sinònim de compartir-la, però si és honesta serà respectada més fàcilment.

I la política 2.0 ha de ser això. Cal fugir de proclames partidistes. Evidentment la ideologia va lligada necessàriament al partit en el qual milites, però si un no està d’acord en tot també és legítim evidenciar la discrepància. Això incrementa encara més la credibilitat.

Sovint quan parlem de polítics 2.0 a tots ens venen al cap alguns homes i algunes dones que ocupen càrrecs destacats en aquest àmbit, com el mateix Benach, Donaire, Iceta, Romeva… però cal reivindicar també aquells que, des d’àmbits molt més modestos, col•laboren de forma important en la dignificació de la política a partir de les eines 2.0.

En el districte d’Horta-Guinardó, per exemple, som uns quants i unes quantes els que disposem d’un bloc i perfils de Facebook o Twitter i els fem servir per a comunicar-nos amb la ciutadania. A l’Hortaguinardosfera ens podeu trobar al Jose Rodriguez, al Pere Nieto, a l’Anna Mir, al Toni Salado, la Julia Silveira, el Joan Martinez, el Ramon Carrión, a part d’altres blocs no polítics del districte. Cadascun té un estil i un enfoc diferent i amb el pas del temps alguns s’han consolidat en actualitzar-se periòdicament i d’altres són més irregulars.

No fa gaire em comentava el Pere Nieto, que era molt rellevant el fet que tres blocs del districte (el del Jose, el seu i el meu) formessin part del top 25 del rànquing de blocs polítics de Cercabloc. Ara ja no podem dir-ho perquè el meu bloc ha baixat algunes posicions tot i que a mi això dels rànquings em preocupa relativament poc. Però certament hem mantingut algunes discussions aferrissades en temes de política general, però a voltes molt apassionades en temes d’àmbit més local.

Recordo diversos apunts sobre el MPGM del Carmel que van ser seguits per moltes persones afectades pel planejament i d’altres que simplement havien despertat el seu interés pel tema. Estic convençut que, cadascun des de la seva posició respecte al planejament, vam fer aportacions importants per aconseguir un elevat consens que al final va permetre l’aprovació provisional, no sense haver inclòs moltes modificacions. Tots plegats vam saber assumir la responsabilitat, vam escoltar a la gent que afegia un nombre molt alt de comentaris als nostres escrits i també ens vam fer escoltar. Això és la política 2.0.

Alguns pensen que això del 2.0 es ideal per a fer propaganda política. Molts polítics, alguns de primera línia, fan servir els seus perfils de Facebook per a llençar consignes i fomentar el Nimby gratuïtament. D’altres, com diu el Jose Rodríguez, són simples trolls que es dediquen a fer comentaris despectius a les anotacions d’altres, de vegades fins i tot de forma organitzada. Però al final, cadascú acaba ocupant un lloc en l’escala de credibilitat de la gent, o almenys de la gent que té una visió més àmplia de les coses.

Escriure regularment en un bloc, mantenir actualitzat el perfil del Facebook, tot això requereix d’un esforç important i l’èxit rau en no abandonar aquests espais i en ser fidel a les pròpies idees. Aquest és un marc magnífic per a recuperar l’idealisme polític i per tant és un marc magnífic per ajudar a recuperar la confiança en la política. Ara bé, moltes vegades se’ns retreu el fet d’estar enganxats al mòbil durant una reunió o en un esdeveniment públic. La fal•lera de fer públic al moment allò que està passant fa que als ulls de la resta semblem uns histèrics que estan més pendents del mòbil que d’aquells que tenim al voltant. En part no els hi falta raó, però també és cert que quan estàs explicant el què passa en un acte de, per exemple una festa major, estàs fent divulgació més enllà dels que es troben allà en aquell moment. Suposo que, com a innovadors que som, sabrem acabar trobant un equilibri que pugui satisfer a tothom.

Mentrestant, romandrem atents als canvis no fos cas que se'ns escapés el tren i quedem desfasats en quatre dies.

Festes majors

En el plenari del districte d’Horta-Guinardó d’ahir, com a portaveu del GM d’ERC vaig fer la següent intervenció en relació a les festes majors del districte:

“Des del mes de maig no hi ha hagut respir i vivim una festa rere l’altre, de vegades solapades 3 festes majors en un sol cap de setmana. En línies generals el grup d’ERC fa una valoració positiva de les festes majors al nostre districte, però hi ha casos puntuals que creiem que ens allunyen de l’excel·lència. El meu grup municipal ha estat en molts actes de les diferents festes majors que s’han celebrat fins ara. Potser hi ha alguna festa a la que no hem pogut assistir, per coincidència amb altres esdeveniments o perquè no hem disposat del programa d’actes (aprofito per dir que hi ha molts programes de festes que no ens arriben i creiem que és un tema que cal corregir).

Hi ha però, una festa major a la qual ja anuncio que no hi assistirem de forma oficial. Aquesta és la festa del Carmel. No hi assistirem perquè creiem que aquesta festa major no és representativa de la diversitat cultural del barri. Sí tenim previst però, assistir a la festa del 40 aniversari del mercat, perquè ho considerem un fet a part i molt rellevant.

El grup d’ERC ja vam posar de manifest l’any passat el fet que determinats esdeveniments subvencionats per l’Ajuntament, no complien amb uns mínims com publicar els programes almenys en català, o la presència significativa d’actes d’arrel cultural catalana. Doncs bé, les festes del Carmel són per a nosaltres un clar exemple del que no és correcte. Ja sé que vostès em diran que el programa de festes va a càrrec de la comissió organitzadora, i és cert. Però també és cert que en el PAD figura un punt al qual nosaltres ja hem fet referència en diverses ocasions, que diu que s’han de garantir els mínims sempre que sigui possible. I si hi ha un esdeveniment on això sempre és possible és en una festa major.

En el darrer consell de Cultura vam encetar un interessant debat sobre aquest tema, però malauradament no es va arribar a cap compromís ferm. No obstant, es va posar de manifest el fet que els Diables del Carmel es van oferir a la comissió de festes del Carmel a fer un correfoc i se’ls ha denegat aquesta possibilitat. D’això se’n diu “veto” i no és la millor de les formes per a nodrir un programa d’actes en una festa major.

ERC sempre defensarà que totes les cultures tinguin el seu paper en una festa major, les nouvingudes, les que van arribar fa temps i les que ja hi eren abans també. L’administració ja pot trencar-se les banyes intentant que el català sigui el pal de paller de la integració, que si les entitats no tenen voluntat de seguir aquest fil, difícilment es podran assolir uns objectius justos i raonables. La societat civil té un paper determinant i l’ha d’assumir.

Vist el programa de la festa (en el bloc de la festa major), només trobem un acte cultural propi del país, la cantada d’havaneres. Això ens deixa en la mateixa quota de representació que té Bolívia. Ja ens està bé que la comunitat boliviana tingui presència en la festa. El que no ens sembla bé és que la cultura catalana tingui un paper residual. Cal reflexionar sobre aquesta qüestió i pensar que de vegades, el que anomenem ghettos, venen auto imposats per les barreres culturals que instauren determinades persones o organitzacions amb fòbies cap el país que els envolta i els acull. El país del qual en formen part tot i que sembla que no se’n volen adonar.”

El punt de vista del GM d’ERC a Horta-Guinardó és clar i explícit i respon a l’incompliment de les múltiples queixes que venim expressant des de fa temps i a les quals no es dona una resposta satisfactòria.

Per acabar-ho d’adobar, el representant de l’Associació de Veïns que hi era present va recriminar la meva intervenció (fins aquí ho accepto), tot i que es va comprometre a corregir els motius de la nostra queixa en el futur (la qual cosa és un gest que s’ha de valorar positivament). El més fort és l’afirmació que en la comissió organitzadora no hi ha “catalans” que treballin per a la festa. Vaja, això confirma el que pensava: que per ser català no només cal viure i treballar a Catalunya, també cal la voluntat de ser-ho.

Hi ha altres casos, en festes majors del districte, on el clientelisme polític pren un protagonisme que fa un flac favor a aquests esdeveniments. Fins al punt que representants polítics del PSC es converteixen en pregoners, rebaixant el que ha de ser el tret de sortida de la festa en un acte polític. No estic parlant pas de la regidora o de la presidenta del districte, que en qualsevol cas tenen tot el dret a intervenir si l’organització ho considera oportú per una qüestió de protocol, estic parlant d’una consellera de districte a la qual es presenta com a consellera de barri (quan encara no s’han fet els nomenaments) i d’un regidor de l’ajuntament que no té cap vinculació directa amb el barri en qüestió.

En resposta a la intervenció, que en nom d’ERC, vaig fer en el plenari d’ahir, la vicepresidenta del districte ha fet pública una nota al seu perfil del Facebook (no té bloc i per això utilitza aquest mitjà), en la qual fa un exercici de demagògia molt perillós i que desvirtua totalment les causes del nostre posicionament.

En la nota en qüestió, el contingut de la qual no faré públic atès que Facebook és un espai obert però només per a aquelles persones a les quals vols donar d’alta, s’enalteixen les virtuts de la gent del Carmel, dels veïns i veïnes, de la seva classe social, de si van venir d’aquí o d’allà, de com la crisi els afecta… Que pretén dir aquesta nota, que ERC no està del costat dels veïns i veïnes del Carmel? Dels Llobet, Vila, Puig, etc. sí i dels González, López, Garrido o Carmona, no?

O la representant del PSC no ha entès res del que vaig dir ahir al plenari, o encara pitjor, no ha volgut entendre-ho. En política no tot s’hi val i cal que vigilem les formes, especialment en qüestions com aquestes, més pròpies de la brunete mediàtica que no pas d’una representant política d’un partit que es manifesta “d’esquerres”.

Està molt bé que els representants del PSC vulguin compartir les festes amb els veïns i veïnes. Llàstima que no els haguessin consultat abans de pretendre tirar endavant mesures com el MPGM del Carmel en la seva primera proposta, o la modificació del recorregut del 24. Això també és estar al costat dels veïns… o no?

Cap de setmana de reivindicació i també de festa

Ahir dissabte, ERC i 58 entitats de Barcelona vam fer una cadena humana al castell de Montjuïc, per reivindicar el retorn sense condicions d’aquest castell a la ciutat. Malauradament aquest retorn tan festejat per l’Ajuntament no és un retorn complet. El pacte a la basca entre PSC i PP ha certificat que el Ministeri de Defensa figuri en el Consorci del castell, un lloc per sobre del President de la Generalitat. A més, s’imposa des de l’estat la creació d’un Centre Internacional per la Pau i en cas que l’Ajuntament vulgui canviar-ne l’ús, l’estat recuperaria la titularitat. A més volen mantenir les antenes i a més ha d’onejar la bandera espanyola.

El castell de Montjuïc ha estat històricament un lloc des d’on s’ha assetjat la ciutat de Barcelona, essent un recinte dedicat a vigilar i repressaliar la ciutat i no pas a defensar-la. Els murs d’aquest castell han estat testimonis d’assassinats com el del president Companys o Ferrer i Guàrdia. La història del castell ha estat lligada als actes contra les llibertats democràtiques. Els temps han canviat, però sembla que no han canviat prou, perquè després de més de 30 anys de democràcia, hem tingut l’oportunitat de veure com l’exèrcit espanyol deixava finalment la plaça de Montjuïc, però finalment es manté la cessió condicionada que ja va fer el dictador Franco l’any 1960.

En la reivindicació d’ahir van intervenir l'Arcadi Oliveres (Justícia i Pau), Pep Cruanyes (Comissió per la Dignitat), Elisenda Romeu (Plataforma pel dret de Decidir) i el president de l'Associació de Veïns de l'Eixample Esquerre, a més del Jordi Portabella, l’Oriol Amorós i l’Oriol Junqueres.

Per arrodonir el cap de setmana, hem pogut gaudir de la Festa Major del Guinardó, que aquest any s’ha pogut celebrar sense els problemes meteorològics de l’any passat. La cercavila ha estat molt animada i multitudinària. Hem comptat també amb la presència del Jordi Portabella que ha intercanviat impressions amb l’Agustí Xifré, els membres del Grup Torxa i la gent de Xerrac a més de la gent que ha vingut també a gaudir de la diada. Val a dir que les entitats del Guinardó han pencat molt un any més i el ball de gegants ha comptat amb presència de moltes colles de geganters, fins i tot d’Argelers a la Catalunya Nord. Darrera de tota festa hi ha la feina de gent que no figura en els titulars, però que són els que piquen pedra tot l’any per fer possible la festa: l’Agustí, la Montserrat, el Jordi, l’Alícia, el Manel, el Joan, i tota la gent de les entitats que ho viuen amb entusiasme.

L’Estelada oneja al Turó de la Rovira

Avui, 11 de setembre, l’Estelada s’ha hissat al Turó de la Rovira. Es tracta d’un acte que s’afegeix als molts que s’han fet arreu del territori català amb motiu del centenari del naixement de l’Estelada.

Després de les notícies de darrera hora, en què a ciutats com Girona o Vilafranca del Penedès la presència de l’Estelada ha estat vetada, tot i haver-se aprovat en plenari municipal que aquestes penjessin dels balcons, i la discusió sobre la presència d’aquesta en el balcó de la seu del districte de Gràcia on ahir a la tarda va ser finalment penjada, militants del Casal Josep Irla d’ERC a Horta-Guinardó, hem decidit de fer aquesta hissada al turó del districte més visible des de la ciutat.

A tret d’alba, veïns i veïnes dels diferents barris del districte d’Horta-Guinardó hem participat d’una acció pacífica i reivindicativa, en no compartir que a la capital del país i en un any com el del centenari de l’Estelada, aquesta no tingui presència a les nostres institucions.

Després, a les 10.30h hem participat de l’acte d’homenatge a Salvador Allende que cada any celebrem a la plaça que duu el seu nom al barri del Carmel. Enguany també fa cent anys del seu naixement. Com deia una pancarta que s’ha col·locat a la mateixa plaça: “dos símbols i un sol esperit: la llibertat”.

Notícia a l'ACN

Una Diada més reivindicativa encara

Aquest Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, tindrà un caràcter més reivindicatiu que els darrers anys, tot i que jo sempre he considerat aquesta data que celebrem cada any com una festa reivindicativa.

Històricament la Diada té el caràcter de reivindicar allò que vam perdre l’Onze de Setembre de 1714 (fa 294 anys). Des d’aleshores ençà, el sentiment de llibertat del poble català ha perdurat tot i els esforços fets per part de l’estat espanyol, però per contra, no hem estat encara capaços de recuperar els drets que vam perdre aquella fatídica data, que ara commemorem cada any. Per tant és, lògicament, una jornada reivindicativa.

Enguany però, hem d’afegir les reclamacions del present i per tant hi ha un missatge de plena actualitat. I és que l’estat espanyol ens està negant allò que el poble català va votar a les urnes: l’Estatut de Catalunya. Ja no vam aconseguir sortir-nos amb la nostra amb el text aprovat al Parlament de Catalunya i aquell va ser àmpliament retallat. I ara, a més, ens enfrontem a una nova amenaça de retallada al Tribunal Constitucional, que molt em temo ens deixarà el text final molt per sota del que vam aprovar a les urnes.

De fet, amb l’Estatut en plena vigència, l’estat ja ha incomplert amb el compromís d’arribar a un acord pel que fa al model de finançament, que s’havia d’asolir abans del 9 d’agost. Per tant ja fa un mes que estan incomplint amb aquesta part tan important de l’Estatut i no hi ha visos de que el tema s’hagi de resoldre en breu.

Caldrà veure fins quant resistirà la unitat de les forces polítiques catalanes, tant de bó fos fins al final. Aquesta és potser la darrera oportunitat perquè la política recobri un bon grau de credibilitat a casa nostra, però la sensació que tinc és que alguns partits resten a l’espera de veure quins moviments fan els altres per apuntar-se el punt. Més d’un té l’esperança de poder atribuïr-se el mèrit d’un acord descafeïnat que permeti salvar els mobles al govern de Zapatero i millorar lleugerament el que tenim ara.

Per tal de posar més difícil la decisió a aquests que intenten sortir-se’n per la porta de darrera, la societat civil ha organitzat diverses iniciatives i actes al voltant d’aquest tema, d’entre els quals destacaria per la seva originalitat el Grup Cada 9 a les 9, que proposa manifestar-se a les portes dels Ajuntaments cada dia 9 a les 9 del vespre per reclamar el model de finançament que fixa l’Estatut de Catalunya.

També cal destacar la manifestació convocada per la plataforma Sobirania i Progrés, que es farà per la Diada a les 17h a la Plaça d’Urquinaona, sota el lema “Som una nació, volem un estat propi” i que compta amb un ampli suport de la societat civil.

En un altre marc, enguany també celebrem el centenari de la creació de l’Estelada com a símbol de la independència catalana. De moment ja en són 65 els municipis que la penjaran al consistori i a més es preveuen molts més actes de caràcter reivindicatiu a títol individual amb diverses hissades de bandera en diversos cims del país i d’arreu del món.

Per tant aquesta Diada, a banda dels actes oficials i els dels partits polítics (Els d’ERC els podeu consultar aquí), compta amb un ampli ventall de possibilitats perquè cadascú pugui expressar-se amb llibertat, de forma pacífica i reivindicativa.

És el millor dia per demostrar que els catalans i catalanes no estem perplexos, el que estem és indignats amb la injustícia i el maltracte que ja fa massa anys que rebem per part de l’estat espanyol.

Després de la conferència nacional

Semblava que s’havia d’acabar el món aquest dissabte passat. Però al final el diumenge també va arribar com sempre. La Conferència Nacional d’ERC ja ha passat i ho ha fet amb una nota molt alta. La militància va fer un exercici de democràcia que pocs partits són capaços de dur a terme avui en dia.

Conclusions després de la jornada:

1. Que la ponéncia final presentada, després d’incorporar les esmenes de molts i moltes militants, no només ha estat aprovada per la immensa majoria (més del 80%), sino que ha resultat un text de primera divisió perque tinguem clar cap a on volem anar, i com ho volem fer.

2. Que l’esmena presentada per EI, tot i no superar la criba de la votació, va obtenir un suport considerable (més del 40%), i per tant en bona part haurà de ser valorada per la direcció.

3. Que Reagrupament.cat, que va obtenir el 22% dels vots, té un sector de la militància al seu favor, però que després de la conferència haurà de canviar el seu tarannà i mirar de reconvertir-se en un element constructiu dins del partit.

4. Que els dirigents d’ERC, han d’entendre que la militància vol que des del govern siguem capaços de marcar perfil propi i que això sigui més visible. No es tracta de trencar el govern, ni molt menys, i entenem que aquesta és una feina difícil, però hi ha temes en els quals hem de ser més visibles.

5. Que els sectors crítics més radicals, entenguin d’una vegada per totes, que ser assembleari no és sinònim del “campi qui pugui”. Que quan es forma part d’un col·lectiu democràtic com pot ser el nostre partit polític, s’ha d’entendre que una representació del 22% no pot imposar-se mai a una representació de més del 80%.

6. Que la direcció del partit ha d’obrir-se també a persones dels diferents sectors per tal de que la pluralitat sigui un element enriquidor i no problemàtic.

En definitiva, que l’exercici de democràcia que vam fer el passat dissabte, ha de servir per tancar files i continuar defensant, com sempre, els interessos del nostre país i de la gent que hi viu.

La campanya ha començat

Ara va de debó. La campanya ha començat i l'esprint final es preveu frenètic.
L'enquesta del CIS marca també de forma interessant l'inici de la cursa. D'una banda sembla clar que CiU i PP no podran sumar majoria. D'altra banda també sembla clara la tendència a la baixa dels Socialistes.
La pugna més interessant sembla que serà la que tindrem entre Esquerra i Iniciativa per obtenir el tercer lloc en els resultats i ademés totes dues forces milloren resultats. Però, no ens deixem cegar pel que diu una enquesta. Si una cosa hem pogut comprovar reiteradament és que les enquestes no són exactes i per tant no val relaxar-se.
A Esquerra tenim moltes coses a explicar. Tenim moltes coses a oferir. Tenim una idea clara de quin model de ciutat volem i de quin model de país volem. I aquest model de país es comença a construir a les ciutats, i es comença a construir als barris.
És per això que hem de ser forts a l'Ajuntament de Barcelona i és per això que ens hem d'esforçar aquests darrers dies abans de les eleccions.
A Horta-Guinardó, de moment, tenim programats els actes següents:
- Divendres 18 , de 17 a 20h. Inflable per als nens a la Plaça Maragall i passejada amb candidats.
- Diumenge 20, a les 12h. Acte central de la campanya de Barcelona al teatre Romea
- Dilluns 21, de 17 a 20h. Inflable per als nens a la Plaça del Nen de la Rutlla i passejada amb candidats.
- Divendres 25, Acte de tancament de campanya de Barcelona a la plaça de Catalunya.
Us esperem a totes i a tots. Junts podem aconseguir millorar encara més les previsions de les enquestes.