dilluns, 30 de juny del 2008

Qui no es consola és perquè no vol

La selecció estatal ha guanyat l’Eurocopa i a més ho ha fet jugant molt bé. Llàstima que la celebració sempre és una exaltació de nacionalisme; i això que la majoria dels que ho van celebrar es consideren “antinacionalistes”. Es veu que això del nacionalisme s’interpreta de formes diferents segons el punt de vista de cadascú.

El divendres passat però, es va produïr una notícia excepcional encara que no tan mediàtica com la victòria espanyola d’ahir. Ara bé, es tracta d’un fet que no passa inadvertit. En el plenari de l’ajuntament de Barcelona, es va aprovar una proposta d’ERC per reconstruïr les 4 columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc. I lluny d’altres propostes que volien que aquestes columnes foren restituïdes de forma lateral, finalment la restitució es farà molt a prop de la seva ubicació original.

L’orientació de les quatre columnes permetrà que es vegin frontalment des de l’avinguda de la Reina Maria Cristina, de forma que lluiran amb una magnífica vista des de la plaça d’Espanya.

Aquests columnes van ser enderrocades en la dictadura de Primo de Rivera, en un de tants intents d’apagar l’esperit de la nació catalana. Finalment es farà justícia recuperant un important símbol de la capitalitat de la ciutat, la capitalitat de Catalunya, es clar.

Per tant, qui no es consola és perquè no vol. A més, sempre ens quedarà l’hoquei patins que és un dels nostres esports nacionals. Visca Catalunya!

dimarts, 24 de juny del 2008

La crisi ens enxampa

Després de marejar la perdiu amb qualificatius a l’estil de: desacceleració del creixement o frenada econòmica, sembla que ara ja es pot parlar obertament de “Crisi” amb majúscules.

Les previsions sobre el creixement econòmic, la crisi immobiliària, l’augment de l’IPC, l’encariment imparable del petroli, l’increment de les tarifes elèctriques, les protestes en el transport, l’encariment especulatiu dels aliments, el poc o nul creixement de llocs de treball en dates de temporada alta de turisme, etc. Tot això són dades que no conviden gens a l’optimisme, ans al contrari.

Ara tindrem un parèntesi de temps, l’estiu i les vacances, on no es parlarà gaire d’aquest tema, però al setembre, amb l’increment de l’atur i les pujades de preus, la crisi ens esclatarà als “morros” i de quina manera. Jo no en sé gens d’economia, però no cal tenir ni tan sols nocions per veure que a la tardor ens haurem d’estrényer el cinturó i de quina manera (els que encara poguem, es clar).

Crec que l’estat espanyol serà un dels estats europeus més perjudicats per aquesta crisi, perquè els països consolidats econòmicament ja fa temps que gaudeixen d’un nivell de vida que en general els permet d’afrontar les èpoques de crisi, fent els ajustos pertinents i moderant la despesa. Els països emergents, pel fet de tenir economies emergents veuran frenat el seu creixement, però no per això deixaran de crèixer. De fet, aquests països seran el paradís de les multinacionals per moderar les xifres que deixaran de guanyar.

En canvi, l’estat espanyol amb Catalunya inclosa, es troba enmig d’aquestes dues situacions. D’una banda perquè tret de unes poques empreses que fan grans inversions a l’estranger, la resta veurà molt limitat el seu marge de maniobra. I d’una altra, perquè els beneficis generats pel creixement dels darrers anys no han arribat a calar en la població, tret d’uns quants privilegiats. El ciutadà mitjà no ha millorat la seva qualitat de vida en els darrers anys.

Per tant, com es pot demanar que s’estreny el cinturó a un pensionista o una vídua que ara per ara ja fa mans i mànigues per arribar a final de mes. I com es pot demanar que s’estreny el cinturó a aquella família que ha de pagar l’educació dels seus fills, que els ha de vestir i que han de pagar una hipoteca que cada any és més cara. Se’ls demanarà que no mengin, o bé que prescindeixin d’un luxe com tenir corrent elèctrica a casa seva? Perquè aquestes persones ja fa temps que no poden anar al dentista a posar-se aquelles peces que tanta falta els hi fan, ni van a la perruqueria perquè per a elles és tot un luxe.

Em temo que, o el govern es pren seriosament el problema que ens vindrà al damunt de forma imminent, o entitats com Càritas no donaran abast a tota la demanda que es pot generar.

La crisi ens enxampa i el pitjor és que ens agafa a contrapeu.

dissabte, 21 de juny del 2008

El govern accepta les condicions d'ERC sobre El Carmel

Ahir divendres al migdia, el grup municipal d'ERC vam oferir una roda de premsa on vam explicar l'estat de les converses entre el govern municipal i el nostre grup, respecte a la MPGM del Carmel. Va ser al migdia, a la sala de premsa dels grups municipals a l'Ajuntament i hi erem el Jordi Portabella (president del GM-ERC), el Ricard Martínez (regidor temes d'urbanisme ERC), l'Ester Capella (regidora adscrita d'ERC) i jo mateix (portaveu d'ERC a Horta-Guinardó).

Aquest va ser el contingut d'aquesta roda de premsa:

"Aquesta roda de premsa arriba després que ERC hagi visitat diverses vegades les zones que el govern municipal proposava afectar d’una manera o altra.

Els criteris que ERC vam marcar des del primer moment i que condicionàven el nostre suport al pla van ser els següents:

- Que s'obrisin converses amb tots els afectats, plataformes i associacions
- Que s'abordés la solució definitiva dels Tres Turons
- Vam recordar que teníem sobre la taula el debat sobre la concreció de la peça del 14 del barri del Coll, la qual es va aprovar inicialment dijous.
- Redimensionar el pes de la inversió privada respecte la inversió pública
- Reduir el temps d’execució del projecte, previst en 12 anys
- Definir un pla de ruta per al conjunt de la inversió i per evitar que sigui la inversió privada qui marqui el calendari.
- Concretar les actuacions aïllades i les inversions públiques en equipaments.
- Reducció global de l’afectació
- Deixar de parlar de la consideració d'infrahabitatge per massa genèrica i que no té en compte totes les casuístiques.
- D'altra banda, creiem necessària una revisió general de l'àrea d'afectació, que es podria reduir, no només pels anomenats infrahabitatges, sinó també per algunes de les propostes referides a l'espai públic.

Després de diverses converses i sessions de treball amb l’equip de Govern de l’Ajuntament de Barcelona, hem establert uns acords a partir dels quals ERC donarà suport a l’aprovació inicial de la MPGM del Carmel.

La concreció dels acords és:

- Es redueix un mínim del 20% el nombre d’habitatges afectats previstos.
- De les afectacions que quedarien un 50% ja ho estaven al PGM del 1976, per tant es redueix principalment tot el que era nova afectació.
- Es genera habitatge suficient com per allotjar a tothom deixant un excedent raonable (quasi un 50%)
- S’augmenta la ratio d’habitatge protegit del 50 al 60%
- Es redueix el tempo de la inversió: de 12 a un màxim de 8 anys
- Els projectes de cooperació (inversió privada) tindran unes limitacions temporals per garantir la seva execució. S’incorporen a les redaccions dels Plans Especials, amb possible intervenció pública en cas d’endarreriment
- S’introdueix el dret de tempteig i retracte
- Es compensa l’equilibri entre inversió pública i privada
- Es deixa de parlar d’infra-habitatge i es treballa en els criteris urbanístics que són: Connexió i accessibilitat entre zones del barri, creació de zones verdes, creació d’equipaments de barri, obertura de vials.
- Es concreten les inversions de les actuacions aïllades
- Es redueixen de 32 a 23 fitxes d’actuació
- S’incorpora un acord per tal de fer una aprovació inicial de la MPGM dels Tres Turons entre els mesos setembre octubre

En el marc d’aquest acord, el govern municipal concretarà el projecte i l’informarà al conjunt de Plataformes i associacions veïnals a partir de dimecres vinent.

Des del Grup Municipal d’ERC continuarem treballant per tal de garantir l’aplicació d’aquests acords tot mantenint el contacte amb les associacions i Plataformes veïnals."


Es evident que ERC ha mantingut el seu criteri des del primer dia i també que gràcies a aquesta determinació les millores per al barri del Carmel arribaran després d'aplicar tot un seguit de modificacions que d'una banda serviran per garantir que es faci en unes condicions i terminis raonables i assumibles i d'altra banda racionalitza les actuacions a fer, reduint més d'un 20% el nombre d'habitatges afectats; i dels que resten afectats més de la meitat ja tenia afectacions anteriors, per tant es redueix notablement la nova afectació.

A més s'incrementa el percentatge d'inversió pública i es redueix la inversió privada, tot garantint que aquesta última es faci en un termini de 8 anys. I també es fixa data per a l'aprovació inicial de l'altre gran projecte al districte, el Parc dels Tres Turons que ha d'acabar amb dècades d'afectació en aquest sector i resoldrà definitivament un punt negre de l'urbanisme a la ciutat.

El grup municipal d'ERC ha influit de forma clara en un projecte que d'entrada deixava massa coses a l'atzar i amb un criteri d'ambició excessiva perjudicava moltes persones. Vam ser capaços d'aturar el projecte influint en la intenció de vot dels altres grups de l'oposició a dos dies de l'imminent aprovació del pla, que en la premsa ja es donava per fet. I ara, després de quatre mesos de treball intens i de visitar persones i zones al barri, hem aconseguit sentar les bases perquè el govern municipal accedeixi a presentar una nova proposta, que si coincideix amb tot l'exposat en la roda de premsa, serà acceptada per ERC.

Cal considerar però, que el sí serà només a l'aprovació inicial i que per tant, el treball no acaba aquí. A més esperem del govern municipal que continui en converses amb les persones afectades per tal de poder donar solucions a cadascuna de les casuístiques que es donin a les zones afectades.

Entenc que a hores d'ara les plataformes creades en les diferents zones del barri tinguin una certa preocupació pel que pot succeïr a partir d'avui i és aquí on el govern municipal ha de fer l'esforç d'informar-los i escoltar-los per poder presentar una proposta que a més del consens polític, garanteixi un ampli consens veïnal. Ara toca treballar en aquest sentit. A la Clota vam aconseguir que fos així i també va ser decisiva la postura d'ERC. Volem afegir un nou projecte amb consens al nostre districte, i passat l'estiu com és compromís del govern municipal afrontar el repte d'aconseguir-ho també als Tres Turons.

dilluns, 16 de juny del 2008

La renovació d'ERC. Segona Fase. Continuarà...


Han passat quaranta-vuit hores des de que vam cloure el Congrés d'ERC. Crec que és temps suficient perquè algú que ho va presenciar en directe pugui fer-se una opinió en fred del resultat del mateix.

Confeso que en acabar el dissabte estava força abatut pel trencament dels acords a darrera hora. Confeso que el diumenge vaig intentar distanciar-me de la premsa i la televisió per no deixar-me influir mediàticament. I confeso que al llarg de diumenge vaig passar de la decepció inicial a la indignació. Ara, després de quaranta-vuit hores, crec que l'anàlisi la puc fer en fred i per tant puc ser més objectiu, o si més no intentar-ho.

El que és evident, i això no es pot negar, és que tots els esforços per aconseguir una unitat van marxar per l'aigüera. Al llarg de tot el dia es parlava de que hi havia un acord força consistent entre el guanyadors del superdissabte, Puigcercós i Ridao, i els representants d'ERC Futur, Benach i Niubó. Un acord que incloia un posicionament determinat en les votacions de les esmenes i el document d'estratègia política, així com un repartiment de càrrecs en la executiva on la representació majoritària era per als qui van guanyar el dissabte anterior, i també amb una presència notable de persones de la candidatura d'ERC Futur. Reagrupament i EI es van autoexcloure.

El fet és que al llarg de la tarda el pacte es va mantenir viu en tot moment i només quan restava per votar l'executiva i els consellers nacionals va saltar la notícia de que l'acord es va trencar. Les versions sobre la causa varien, però el motiu que s'ha donat és que Benach i Niubó no acceptàven de cap de les maneres l'entrada de Xavier Vendrell a la llista de l'executiva. Fins i tot hi ha qui assegura que un SMS va córrer entre els afins a Benach i Niubó perquè saltant-se l'acord hi votésin en contra d'en Vendrell. Aquest fet el puc desmentir de forma rotunda, doncs com a compromissari de la candidatura d'ERC Futur, jo estava vinculat a les notícies i consignes que circulàven per SMS i que ens mantenien informats de l'estat de les negociacions. I puc assegurar que aquest SMS no va circular pel circuit, diguem-ne oficial, i per tant en cap moment es va donar la consigna de votar en contra de ningú. És més, a migdia essent conscients de que el nom d'en Vendrell ja apareixia en la llista proposada encara es parlava d'acord.

Per tant, la conclusió és que l'acord va ser molt precari i no es va consolidar al llarg de tot el dia. Qualsevol excusa va ser bona perquè els qui tenien la veu cantant donésin per nul l'acord. La desconfiança va pesar més que la voluntat d'unir els esforços.

Crec que al llarg de la tarda es van produïr massa errors. Jo, per exemple, destacaria la pobre defensa que va fer la ponència en quant a les esmenes vives que va presentar Esquerra Independentista i que van prosperar, una d'elles fins i tot acceptada sense ser votada, després de la "defensa?" de l'Ignasi Llorente. A mi em va semblar, si més no, extrany i a hores d'ara encara m'ho sembla.

Un altre error, per demostrar, és aquest suposat SMS que segons alguna font provenia d'un militant de Barcelona proper a la candidatura d'ERC Futur. Si això és cert l'error és majúscul doncs si adquireixes el compromís amb una candidatura has de ser cápaç de no saltar-te la disciplina en el transcurs d'un congrés on els petits gestos són magnificats en la interpretació.

Encara més greu per mi, el fet de que sense acord en la votació, Puigcercós i Ridao van mantenir com a candidat a l'executiva al Xavier Vendrell. El risc era massa alt i va passar el que va passar. No entraré a valorar si el resultat de la votació rebutjant al Xavier Vendrell va ser positiu o no. La meva consideració és que sense pensar-hi massa, es va exposar a en Vendrell a una lapidació pública i tot i ser una persona que pel seu tarannà s'ha creat moltes antipaties, crec que en qualsevol cas mereixia una sortida més digna que la que va tenir.

La persona que va mesurar millor que ningú el seu paper en aquest congrés va ser el Joan Carretero. Va sortir a defensar la seva esmena a la totalitat oferint-nos un miting francament bó, calculat però bó. I després va retirar la seva esmena perquè el congrés seguís el seu curs fins al final. En marxar de l'escenari va poder gaudir de la seva quota d'aplaudiments i crits de president, president!.

L'Uriel, ben acompanyat per en López-Bofill, tot i haver estat el perdedor natural dels comicis de dissabte passat, va fer colar unes esmenes de pes en el document estratègic i també va tenir la seva dosi de triomf.

Els grans perjudicats d'aquest congrés, els membres d'ERC Futur. Pendents d'un acord durant tota la jornada van cedir el protagonisme als sectors crítics i al final res de res, ni acord ni presència a l'executiva. Com en una partida d'estratègia mesurada al detall pels guanyadors Puigcercós i Ridao, el sector més afin a en Carod-Rovira va ser ningunejat a darrera hora.

Per acabar, el més gran dels errors del congrés, el no haver estat capaços d'aconseguir una unitat que ens doni la tan demanada estabilitat. Crec que els nous president i secretari general han desaprofitat una ocasió molt bona, de fet aquesta era l'ocasió. Ara es parla d'un termini de màxim un any per refer els ponts de diàleg entre les diferents sensibilitats del partit. O potser es tracta d'un termini d'un any per intentar fer una bona purga als estaments del partit, això ja ho veurem.

Esquerra Republicana de Catalunya no es el partit d'uns quants. ERC és el partit de tots i totes com s'ha demostrat aquests darrers dies i no està bé que en nom de la desconfiança ningú se'l volgui apropiar.

Després d'aquest congrés hem quedat tocats. Tenim una executiva "monocolor" i mediocre si tenim en compte que dins del partit hi ha gent de molt més nivell. Tenim persones al govern que no se'n refien de l'aparell del partit i vice-versa. Seguim tenint quatre veus cantants i seguim amb els problemes de credibilitat que venim arrosegant des de fa 2 anys. No val però tirar la tovallola. Val la pena continuar lluitant per aquest partit perquè no hi ha cap altre que pugui representar el que ERC significa per al nostre país. Seguirem lluitant perquè els temps millors arribin quant abans.

Vam acabar el congrés cantant "els Segadors". Mai abans havia cantat l'himne de Catalunya amb tan mal gust de boca com dissabte.

La renóvació d'ERC, continuarà...

diumenge, 8 de juny del 2008

La renovació d'ERC. Primera fase.

El superdissabte ha passat. Hem esvaït alguns dubtes i hem confirmat algunes diferències internes.

Per un costat tenim uns guanyadors: els dos Joans (Puigcercós i Ridao) que són les persones que en forma més nombrosa han estat triades per dirigir el partit els propers quatre anys. No era aquesta la meva opció, els que heu anat seguint aquest bloc ho sabeu sobradament, però ha estat l'opció guanyadora i per tant els he de reconèixer el mèrit de la victòria.

Però els resultats ens deixen moltes més dades. Força a prop dels guanyadors s'ha produït un empat tècnic entre la candidatura de Reagrupament i la d'ERCFutur, quedant segon l'altre Joan (en Carretero) i tercer l'Ernest Benach. En quant a la secretaria general s'ha capgirat aquest resultat essent segon el Rafel Niubó i tercera la Rut Carendell.

Esquerra Independentista ha estat per mi el perdedor clar de les eleccions. És evident que com a opció crítica la militància ha optat per triar la candidatura de Reagrupament.

Si mirem els resultats per comarques veiem que les votacions s'han fet de forma molt diferent arreu del territori i això és significatiu de què la cohesió territorial del partit s'haurà de treballar i molt en el futur, per no convertir ara el partit en un regne de taifes i d'"...istes".

Ara resta tota la segona fase d'aquesta esperada renovació d'ERC. Els guanyadors (Puigcercós i Ridao) tenen una setmana per intentar unir forces amb aquells que han obtingut un ampli suport (ERCFutur i Reagrupament, segons el meu parer), per arribar a una proposta d'executiva que realment representi una majoria absoluta dins del partit. Una executiva que haurà de ser aprovada per majoria en el Congrés, dissabte que ve. A més també haurem d'aprovar els estatuts del partit, el document d'estratègia política i votar a favor o en contra de les esmenes presentades. Un cop fet tot això, que no és poc, haurem de donar per tancat tot el procés i acceptar el que entre tots i totes haurem decidit.

El resultat d'ahir, d'entrada, pot semblar molt continuísta. Però crec que tots els que s'han presentat són conscients de que ERC ha de canviar moltes coses, especialment en clau interna.

Pel que fa a romandre en el govern de la Generalitat o no, sembla també prou clar que l'opció triada per la gent és la de conservar el tripartit. Això també ens treu del damunt una patata calenta important, que ara passa a mans d'altres formacions. Si ERC trenca el tripartit, serà per motius aliens a ERC. Les causes que poden forçar una crisi greu en el govern de Catalunya estan en mans de les decisions que es prenguin a Madrid: recurs del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, el finançament, el traspàs de rodalies, els papers de Salamanca, la publicació de les balances fiscals (per cert ja s'ha superat el termini que el mateix Zapatero va fixar, sense acomplir-ho), etc.

La primera fase ja és completa. Dissabte vinent, la segona fase.

dissabte, 7 de juny del 2008

El “yes we can” d’ERC

A hores d’ara, tota la militància d’ERC està votant als qui hauran de ser president i secretari general del partit els propers anys. Jo, que encara no he anat a votar, ho faré tan bon punt acabi aquest post i enllesteixi un petit assumpte, el berenar dels meus fills. He preferit escriure aquestes línies abans de que es conegui el nom de les dues persones que ocuparan aquests càrrecs per no deixar-me influenciar un cop conegut el resultat.

Quatre candidatures per a cada càrrec i ben bé 10.000 militants amb dret a vot. El resultat és imprevisible a hores d’ara, però el sentiment és comú en totes les persones que formem part d’ERC. Volem que aquest sigui el punt d’inflexió, guanyi qui guanyi. Necessitem agafar aire i posar la directa. Hem de deixar de donar tombs, que si ara si, que si ara no; que si cap a l’eix de l’esquerra, que si cap a l’eix nacionalista; que si al govern que si a l’oposició, etc. Necessitem dotar-nos d’un discurs clar, contundent, integrador i directe.

Catalunya està pendent d’ERC. El que nosaltres estem fent avui és una cosa que no ha tingut mai cap precedent en cap altre partit polític. Fixeu-vos-hi que quan ERC es belluga, la resta (socialistes, convergents, etc…) es preocupen i dubten. Som un partit peculiar i amb un factor diferencial: tots els i les militants decidim cap a on volem dirigir la proa del partit.

El més important serà que a partir de demà acceptem els resultats siguin els que siguin, ens posem a treballar “junts” per afrontar la segona part d’aquest procés en el 25è Congrés i aprovem, entre tots i totes, l'executiva i les ponències que han de ser el nostre full de ruta per als propers anys.

Avui és un dia que marca un punt d’inflexió. Si els Estats Units té un candidat de color a la presidència, és que tot és possible. A partir d’avui ja no val l’autocrítica ni la lamentació. A partir d’avui els d’ERC hem de dir: “sí, nosaltres podem”.