El somni de la independència del nostre país el tenim a
tocar. La majoria social a favor de l’emancipació de Catalunya fa que, tret que
es cometin errors polítics, el procés sigui irreversible. Ja sigui via
referèndum o via eleccions plebisicitàries prèvies a una Declaració d’Independència,
veig que ara és possible arribar-hi.
S’han esgrimit molts arguments per justificar aquest
posicionament d’una majoria de la ciutadania de Catalunya. Arguments de caire
econòmic, social, cultural, de relació amb l’estat... I tots ells tenen prou de
pes per a convèncer molta gent, però no tothom.
El somni, el meu somni sobre com vull que sigui el meu país
comença just el dia després. I és per això que hem de començar a pensar-hi.
Crear un estat de bell nou és una oportunitat única i no l’hem de deixar
escapar. Al llarg de la història hi ha hagut molts moments clau, moments de
canvi; i ara ens trobem en un d’aquests moments clau.
Volem crear un estat nou que vetlli per totes les persones? O
volem perpetuar un model que vetlla pels interessos econòmics d’una minoria?
Sí, ja sé que el meu raonament pot semblar més propi de les CUP que no pas d’algú
que milita en un partit com ara ERC. Però això és precisament perquè aquest
malestar social no troba resposta en els partits que el representen. Rectifico:
no troben una resposta suficientment decidida a canviar les coses de soca-rel.
En l’antiga Grècia, quan els camperols no podien viure
dignament perquè la pressió en forma d’impostos era excessiva i no se’ls
garantia de cap manera la subsistència (si hi havia sequera o una mala collita,
ja t’espavilaràs) va haver una reforma institucional molt important. Les Polis
o ciutats estat van néixer amb la idea d’estructurar la societat i garantir uns
drets bàsics. Res era perfecte però un dels objectius era evitar les
desigualtats socials. Soló (Atenes, s.VI i V ac) va ser un governant que va
implantar reformes importants quan els coses pintaven malament. Entre d’altres
reformes va suprimir els impostos excessius, va cancel·lar les hipoteques, va
abolir l’esclavitud per endeutament i va alliberar als camperols que havien fet
esclaus pels seus deutes. També va imposar modificar les institucions
polítiques de la ciutat i va establir noves lleis per a tots els ciutadans. En certa manera, Soló va ser un estadista revolucionari.
Una cita de la Constitució d’Atenes feia aquesta
referència “
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”
Doncs ara que hem de fer un nou país, tenim l’oportunitat
de canviar les regles del joc, és a dir, les lleis per fer que aquestes siguin
iguals per a tothom, per evitar les desigualtats socials, per garantir la igualtat
d’oportunitats, per fer un país més just i més transparent. Un nou país que
ajudi als que més ho necessiten i que s’escolti la seva gent. Un nou país que
garanteixi una educació pública de qualitat per a tothom i que garanteixi el
dret universal a la sanitat.
Tenim l’ocasió de ser un estat pioner en les reformes
socials que necessita urgentment la vella Europa. Un lloc on el poder sigui en
mans de la ciutadania i no dels que controlen els mercats. Un estat que
articuli uns òrgans de representació ciutadana que complementin les institucions en tots
els àmbits. En definitiva el país que sempre hem volgut ser. Com ho vam ser en
el passat.
Aquest és el meu somni. Que un dia, passats uns anys,
algú pugui parlar del nostre país com ho va fer Pau Casals l’any 71 a les
Nacions Unides. Que puguem ser la primera pedra de la construcció d’un sistema
social més just a Europa i, perquè no, arreu del món.
I per agafar la inspiració, us deixo el discurs, breu però
intens que va fer Pau Casals.