Sovint la burocràcia administrativa i la manca de voluntat política per a produir “canvis reals”, ens impedeix avançar en el reconeixement dels drets. El cas que us exposo tot seguit és un bon exemple:
Fa molts anys, potser massa, els agents de
policies que pateixen alguna discapacitat sobrevinguda o bé alguna
malaltia degenerativa, reivindiquen el dret a poder treballar en règim
de segona activitat. És a dir, no són aptes per a realitzar accions de
carrer però sí que poden desenvolupar moltes altres funcions en el cos
policial al qual pertanyen, des de tasques administratives a formació,
planificació, etc. En canvi són obligats a abandonar el cos a partir del
moment en que se’ls reconeix el dret a percebre una pensió.
Els cossos de la Guàrdia Urbana i els Bombers de
Barcelona no en són una excepció. Malgrat hi ha iniciatives aprovades
des del 2014, a hores d’ara encara no s’ha plantejat ni tan sols
estudiar una solució. L’excusa de l’Ajuntament ha estat l’article 67 de
l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics que diu que la jubilació d’un
funcionari pot ser, entre d’altres, per la declaració d’incapacitat
permanent per a l’exercici de les funcions pròpies del seu cos o escala,
o pel reconeixement d’una pensió d’incapacitat permanent, absoluta o
total.
Malauradament obvien l’article 14 del mateix estatut que reconeix el
dret al treball de persones amb discapacitat, l’article 27 de la
Convenció de l’ONU que reconeix el mateix dret en les discapacitats
sobrevingudes, la Llei 27/2011 que clarifica la compatibilitat de
percebre una pensió amb altres activitats professionals, els informes
del Síndic de Greuges de la Generalitat i de la Síndica de Barcelona,
l’informe del CERMI i del Comité de la ONU que recull els incompliments
en matèria de drets de les persones amb discapacitat per part de
l’ajuntament de Barcelona entre d’altres, diverses sentències judicials i
la no adaptació del Reglament de la Guàrdia Urbana a la Convenció sobre
el Dret de les Persones amb Discapacitat.
Com es pot
comprovar, no fan falta gaires arguments més per a poder, d’una vegada
per totes, acabar amb un acte d’injustícia social. Només depèn de la
voluntat política per abordar aquesta qüestió. Voluntat per reconèixer
el dret al treball i per respectar la dignitat de les persones. En casos
així sento vergonya de representar una institució que no respecta els
valors bàsics dels quals en fa bandera.
La realitat
és que des de la inspecció mèdica ofereixen l’opció de treballar a canvi
d’una alta voluntària que els faria perdre la pensió a la qual hi tenen
tot el dret. La realitat és que trobem agents de policia que amaguen la
seva malaltia degenerativa per tal d’evitar l’acomiadament. La realitat
és que aquesta negació del dret al treball implica, molts cops, un
drama humà, personal i familiar.
L'Ajuntament de
Barcelona ha d'actuar i deixar de mirar cap a una altra banda. La nova
política ha de significar compromís i voluntat de canvi. Si aquesta nova
política va acompanyada de les excuses burocràtiques de sempre, per tal
de no assentar un precedent, no és representativa de cap canvi.
