dijous, 28 de gener del 2010

Coses que no passen en cap país normal

Per posar tres exemples al respecte de la llengua:

Primer. En cap país del món, la capital hauria d’establir un reglament d’usos lingüístics per poder garantir que tothom pugui ser atès i comprés en la seva pròpia llengua. Doncs bé, a Barcelona s’aprovarà en el proper plenari aquest reglament d’usos perquè ha quedat palès que sense aquest instrument, el govern municipal no sempre respecta el fet que el català sigui la llengua vehicular a l’hora de comunicar, retolar o atendre a la ciutadania. Malauradament hem d’acabar imposant una norma per garantir allò que hauria d’estar-ho si s’imposés la lògica i la voluntat de fer les coses bé en una país normal.

Segon. En cap país del món es qüestionaria el fet que el seu Parlament aprovi una llei per garantir que als cinemes, almenys el 50% de la quota de pantalla tingués les pel•lícules doblades en la llengua pròpia. Doncs això és el que està passant a Catalunya. El gremi d’empresaris de cinema ha convocat una vaga per al proper dilluns amb l’objectiu de protestar per la imposició d’aquesta llei. Els empresaris del cinema pretenen fer creure que la mesura incidirà negativament en el negoci i agreujarà la crisi que viu el sector i que res té a veure amb la llengua en què es projecta la pel•lícula. De la mateixa forma en què tothom veu el futbol en català sense rondinar, accediran a veure una pel•lícula en una llengua que hom al nostre país ha de conèixer a la perfecció.

La crisi del cinema ve provocada per altres qüestions. La pirateria hi té molt a veure, però també el fet que una pel•lícula de renom cremi tots els cartutxos en 2 ó 3 setmanes perquè tothom vol projectar-la i es fa alhora en 60 ó 70 sales del país. Potser els empresaris del cinema haurien de començar a potenciar la imaginació i oferir productes i ofertes que incentivin l’afluència de públic. Amb butaques VIP i crispetes a preu d’or no se solucionarà el problema.

Una darrera reflexió sobre el tema de la quota de català als cinemes. Fins ara, només el 3% de les pel•lícules es projecten doblades al català. Que no ens enganyin; els que hem estat discriminats sempre al cinema som els que volen veure pel•lícules en català. Més d’un cop he tingut que fer una tria entre veure amb els meus fills una pel•lícula de Disney en 2D en català, o en 3D en castellà. L’opció de veure-la en 3D en català no l’he tingut pas i de vegades ni tan sols en 2D.

Per sort, no tots els empresaris de cinema ho veuen d’aquesta forma tan nefasta i 73 sales de cinema de Catalunya obriran el dia 1 amb normalitat i projectaran pel•lícules en català. Potser val la pena passar-se per un d’aquests cinemes aquest dia.

Tercer. On s’és vist que en el transcurs d’una reunió amb persones i entitats sempre hi hagi el barrufet rondinaire de torn que diu allò de “hablen en castellano”, normalment en un to més elevat del que podríem considerar correcte i, evidentment, de forma arrogant i despectiva. La petició irreverent acostuma a provenir d’una persona que fa més anys que viu a Catalunya que no pas jo. I encara hi ha qui per no entrar en discussió accedeix a canviar la llengua i es passa al castellà. Mireu, el qui faci deu anys o més (i sóc generós amb el marge de temps) que viu en un lloc i no ha tingut la voluntat de comprendre com a mínim la llengua pròpia del país, no es mereix que cap persona faci el més mínim esforç en ser entès per aquest. Només faltaria que per uns pocs tots haguéssim de parlar en una llengua diferent de la nostra.

La meva àvia era d’Aragó i parlava un català més que fluid, i la meva mare era de Múrcia i també. Tot i que persones intel•ligents, no crec que hi tinguessin cap tret que les fes superdotades; per tant qui no n’aprèn és perquè no vol. Com a mínim que no vinguin amb l’exigència d’imposar el seu criteri patètic i provincià.

dimarts, 19 de gener del 2010

Vic, l’estat i un bufet d’advocats

Ja és ben sabuda la polèmica intenció de l’ajuntament de Vic de restringir l’empadronament als immigrants considerats irregulars segons la Llei d’Estrangeria de l’estat espanyol. El govern espanyol treu la raó als vigatans i el bufet d’advocats Roca-Junyent els hi atorga. A tot això l’Ajuntament ha fet diverses preguntes al Ministeri de l’Interior perquè els hi expliqui quins han de ser els criteris d’empadronament (notícia a Vilaweb).

El pols que manté l’ajuntament de Vic amb l’aparell de l’estat té un punt interessant. Dissortadament en aquesta discusió els protagonistes “passius” són les persones immigrades.

Que a Catalunya hi ha persones que podríem considerar xenòfobes no ho poso en dubte. Però també és cert que la societat d’aquest país ha estat acollidora amb els nouvinguts. I a aquests cal reconèixer-los drets i deures. Ja sé que el debat es vol centrar en els immigrants “irregulars”, però cal tenir en compte que aquests són precisament “irregulars” per culpa d’una Llei d’Estrangeria que no els permet de normalitzar la seva situació i, a més, el debat acaba esquitxant també als immigrants regularitzats ho vulguin o no.

Les misèries dels països d’origen de la població nouvinguda gairebé mai són portada de diaris ni capçalera d’informatius, però no per això la situació de moltes persones és gairebé insostenible en aquests països. Els que no patim aquest mal només ens recordem de les misèries dels països menys desenvolupats quan hi passa una desgràcia, com ara amb el terratrèmol d’Haití, i llavors ens compadim i ens commovem. Però davant la realitat dels problemes que tenen moltes famílies de l’Àfrica, Amèrica Llatina, Àsia o de l’est d’Europa, que no poden arribar a final de mes amb un plat a la taula, que han de viure en uns habitatges realment indignes i que no poden oferir una bona educació als seus fills i filles, tanquem els ulls.

És cert que en els darrers anys Catalunya ha hagut d'absorbir gairebé un milió i mig d’immigrants i també és cert que amb les condicions de finançament que ens ha imposat fins ara l’estat no hem disposat de prou recursos per absorbir-la de forma sostenible. Molts serveis públics se n’han ressentit, com per exemple la sanitat que després d’uns anys de millorar en atenció primària ha retrocedit uns quants anys el seu nivell qualitatiu. Però la culpa és dels nouvinguts?

La mesura que proposa endegar l’ajuntament de Vic de negar-los l’empadronament comporta la negació de molts serveis que tota persona ha de tenir garantits, com el dret universal a la sanitat, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans i, de la qual també en fa esment la Constitució Espanyola, tot i que no queden reconeguts en la Llei d’Estrangeria que PSOE i PP van tirar endavant junts.

Catalunya va aprovar l’any passat un Pacte Nacional per a la Immigració que té la força del compromís d’un gran nombre d’entitats i d’agents socials. L’estirabot de Vic no és una bona mesura per abonar el terreny al desenvolupament d’aquest pacte. Potser el que pretenen els representants dels vigatans és evidenciar la manca de recolzament de l’estat cap als ens locals, però segurament hi ha altres formes de fer-ho. Potser sense voler-ho han donat raons i arguments a persones que, com el sr. Anglada de Plataforma per Catalunya, estan àvids de poder i per tal d’obtenir suports no dubten en utilitzar la demagògia, fins i tot mentint i carregant a les esquenes dels immigrants múltiples llegendes urbanes que gent poc informada s’acaba creient.

Seria molt millor i més eficient lluitar contra aquells que se’n beneficien de la situació irregular d’alguns immigrants i els donen fenia, sense contracte, a canvi d’uns salaris i unes condicions indignes. En contra d’això hem de centrar els esforços.

En un altre costat trobem persones i entitats compromeses que gasten temps i esforços en crear espais de convivència entre els d’aquí i els de fora, com per exemple la Taula de Ciutadania i Immigració d’Horta-Guinardó, o els diversos programes de grups o parelles lingüístiques destinats a facilitar l’encaix social a partir de la llengua.

Aliens a això, la caverna mediàtica estatal, aprofita qualsevol relliscada per a carregar contra els catalans qualificant-nos de xenòfobs i lligant aquest terme al nacionalisme. Malgrat això, Catalunya i la societat catalana hem de mantenir l’esforç d’acollir a la gent que ve de fora; i si els nouvinguts fan l’esforç d’encaixar, doncs ho han de poder fer. Els que ens volen matxacar diuen que la llengua és un instrument per a complicar les coses als immigrants i que per això preferim els magrebins als llatins-americans. Malgrat això en el nostre país la llengua és una oportunitat per assolir punts de trobada i d’encaix i hem de mantenir l’esforç també en aquest àmbit.

Europa n’és plena d’exemples sobre quines polítiques d’immigració “no” s’han d’aplicar. Aprenguem dels seus errors perquè, com va dir Vicenç Ferrer, “per més fronteres i més murs que hi posem, la fam no hi entén de fronteres”. Segur que no podem obrir les portes i campi qui pugui, però ben canalitzat el fenomen de la immigració pot acabar essent la garantia que el fons de pensions no es faci miques i també que disposem de persones disposades a cobrir llocs de treball que els autòctons no pretenem.

Us ben asseguro que si en el meu país no tingués possibilitat de tirar endavant la meva família, no dubtaria en ser un immigrant irregular en qualsevol altre lloc. De fet, molta gent d’aquest país ho ha estat anys enrere. Una mica de memòria històrica no ens aniria malament.

Us recomano aquesta entrevista feta al Salvador Cardús sobre el tema.

Altres entrades al bloc sobre immigració.

dilluns, 4 de gener del 2010

2010. I ara què?

Crisi econòmica, crisi de valors que ve de lluny, crisi política que desemboca en desafecció, crisi, crisi, crisi… Maleïda paraula que hem hagut d’escoltar una vegada i un altre durant el 2009. Un any negatiu des d’un punt de vista mediàtic per aquells als quals la crisi econòmica no ens ha atropellat, o almenys podem dir que ens ha afectat poc a la butxaca; i un any negatiu des d’un punt de vista social per a tots els que sí han vist afectada la seva economia domèstica, la seva feina, la seva hipoteca,…

El 2009 ha estat un any negatiu en gairebé tot. Sí es cert que el Barça ens ha donat moltes alegries als culés, però no només de les alegries esportives del Barça es viu, això és evident.

Però com s’acostuma a dir “any nou vida nova”, que no és ben bé cert, però sí que psicològicament és un bon moment per agafar embranzida i posar fil a l’agulla als temes pendents i també als que s’han d’encetar de nou.

Sobre la crisi econòmica i la de valors, poca cosa podem fer els que ens dediquem a la política de proximitat, tret de detectar aquelles petites coses que poden ajudar a pal•liar o millorar problemes puntuals i per descomptat, com sempre, el meu compromís i el d’aquells que ens creiem això de “l’esquerra” és una filosofia de debó i no només d’aparador. Però no vull ser mal interpretat i cal deixar ben clar que aquesta filosofia no és patrimoni únic de les persones que integren el meu partit; n’hi ha en d’altres partits i també són fidels a aquest ideal.

Enguany és un any de reptes personals i col•lectius i després de rumiar-hi molt sobre tot el que ens ve al damunt el 2010 he arribat a la conclusió que el que cal és recuperar els ideals, retornar a l’idealisme ja sigui de forma pragmàtica o utòpica, però cal lluitar per tot en base a la nostra forma de pensar, allò que tots i totes els que toquem una mica la política ens vam proposar defensar quan se’ns va ocórrer dedicar part del nostre temps a aquesta qüestió pública que és vista amb escepticisme per una part molt gran de la societat.

I amb això no vull dir que la majoria de nosaltres, d’Esquerra i de tots els partits, ho hem deixat de fer. Però no reconèixer que el partidisme sempre és present en qualsevol presa de decisió seria enganyar-nos a nosaltres mateixos. Cada cop que aconseguim algun objectiu polític ens trenquem la closca sobre com podem difondre la notícia perquè tothom ho sàpiga. Rendibilitzar l’acció política ens empeny a redoblar esforços perquè no només hem d’aconseguir la fita, també l’hem de fer notòria i la batalla dels mitjans és un terreny molt dur per als partits que estan per sota de l’ú i el dos en resultats electorals.

A títol particular el 2010 és un any de reptes que no estaran exempts de dificultats i que també seran objecte de discussió i per afrontar-los em proposo donar valor a les sigles del meu partit en el moment d’afiliar-me.

Esquerra. Perquè cal impulsar i defensar les polítiques d’esquerra progressistes i de suport a les classes que més estan patint una crisi que segons els indicadors no s’agreujarà però costarà de sortir-ne. Valors d’Esquerra promovent i defensant les polítiques ambientals en temes com la mobilitat i els espais verds. Valors d’Esquerra vetllant per la gestió i l’ús dels espais i equipaments públics. Cal defensar com a valors d'esquerra la igualtat entre tots i totes, homes i dones independentment del lloc d'origen, la classe social, el gènere o la religió i cal defensar i aplicar mesures polítiques en conseqüència.

Republicana. Enguany toca d’una vegada per totes arribar a un bon acord en el MPGM dels Tres Turons. Perquè paga la pena l’esforç si al final s’arriba a un consens ampli i no només polític, també veïnal. El model emprat en el MPGM del Carmel, d’escoltar als ciutadans i ciutadanes que es veuen afectats en el planejament i la recerca de fórmules per arribar a acords és un bon exemple de republicanisme. Tenir en compte l’opinió de la gent i la seva realitat quotidiana facilita poder fer un projecte que tingui en compte les persones i no només els espais.

Els Consells de Barri que s’estan desplegant són una eina participativa que hauria d’aportar una dosi de republicanisme molt valuosa per a la nostra ciutat. No obstant creiem que el model que s’està aplicant és un model massa poruc i que acabarà cansant a molta de la gent que hi assistirà a les primeres sessions. Caldrà millorar-los i si es vol comptar amb la meva modesta opinió estic disposat a recolzar els canvis que vagin en aquesta línia.

I la màxima expressió del republicanisme és donar valor a l’opinió de la ciutadania. En aquest sentit tenim al davant el repte majúscul d’organitzar a Barcelona una consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya. Per descomptat hem de comptar amb les aportacions que facin els independentistes, però també amb els que no ho són. Perquè aquesta consulta s’ha de dur a terme sota un marcatge estricte de valors republicans i no de forma sectària. Jo vull saber quanta gent està per la independència, però també vull saber quanta gent opina el contrari. En definitiva l’èxit de la consulta serà una alta participació, independentment del resultat final. Tothom hi és convidat a participar i, per descomptat, a votar.

I per últim Catalunya. Perquè sóc dels que tenen clar que Catalunya som tots i totes, independentment de la llengua que parlem habitualment, la música que ens agradi o les aficions que tinguem. Però també tinc clar que en una societat multicultural i diversa hem de disposar d’uns eixos vertebradors que són els que ens defineixen com a país. La llengua, la cultura i els valors. Tot això és el que ens identifica com a poble, o com a nació, a part de la història. El nostre país potser no és el millor del món, però és el nostre i s’ha anat teixint al llarg dels anys i dels segles, i seguirà canviant en el futur perquè és un país viu. Però hem de defensar el pal de paller i el que representa per a tots i totes els que hi vivim. En aquest sentit i malauradament la lluita continua. Encaixar a l’estat espanyol o la independència? crec que ha arribat el moment de deixar que la ciutadania ho decideixi, aquest és el més gran dels reptes, però també el més apassionant, o no?