dilluns, 4 de gener del 2010

2010. I ara què?

Crisi econòmica, crisi de valors que ve de lluny, crisi política que desemboca en desafecció, crisi, crisi, crisi… Maleïda paraula que hem hagut d’escoltar una vegada i un altre durant el 2009. Un any negatiu des d’un punt de vista mediàtic per aquells als quals la crisi econòmica no ens ha atropellat, o almenys podem dir que ens ha afectat poc a la butxaca; i un any negatiu des d’un punt de vista social per a tots els que sí han vist afectada la seva economia domèstica, la seva feina, la seva hipoteca,…

El 2009 ha estat un any negatiu en gairebé tot. Sí es cert que el Barça ens ha donat moltes alegries als culés, però no només de les alegries esportives del Barça es viu, això és evident.

Però com s’acostuma a dir “any nou vida nova”, que no és ben bé cert, però sí que psicològicament és un bon moment per agafar embranzida i posar fil a l’agulla als temes pendents i també als que s’han d’encetar de nou.

Sobre la crisi econòmica i la de valors, poca cosa podem fer els que ens dediquem a la política de proximitat, tret de detectar aquelles petites coses que poden ajudar a pal•liar o millorar problemes puntuals i per descomptat, com sempre, el meu compromís i el d’aquells que ens creiem això de “l’esquerra” és una filosofia de debó i no només d’aparador. Però no vull ser mal interpretat i cal deixar ben clar que aquesta filosofia no és patrimoni únic de les persones que integren el meu partit; n’hi ha en d’altres partits i també són fidels a aquest ideal.

Enguany és un any de reptes personals i col•lectius i després de rumiar-hi molt sobre tot el que ens ve al damunt el 2010 he arribat a la conclusió que el que cal és recuperar els ideals, retornar a l’idealisme ja sigui de forma pragmàtica o utòpica, però cal lluitar per tot en base a la nostra forma de pensar, allò que tots i totes els que toquem una mica la política ens vam proposar defensar quan se’ns va ocórrer dedicar part del nostre temps a aquesta qüestió pública que és vista amb escepticisme per una part molt gran de la societat.

I amb això no vull dir que la majoria de nosaltres, d’Esquerra i de tots els partits, ho hem deixat de fer. Però no reconèixer que el partidisme sempre és present en qualsevol presa de decisió seria enganyar-nos a nosaltres mateixos. Cada cop que aconseguim algun objectiu polític ens trenquem la closca sobre com podem difondre la notícia perquè tothom ho sàpiga. Rendibilitzar l’acció política ens empeny a redoblar esforços perquè no només hem d’aconseguir la fita, també l’hem de fer notòria i la batalla dels mitjans és un terreny molt dur per als partits que estan per sota de l’ú i el dos en resultats electorals.

A títol particular el 2010 és un any de reptes que no estaran exempts de dificultats i que també seran objecte de discussió i per afrontar-los em proposo donar valor a les sigles del meu partit en el moment d’afiliar-me.

Esquerra. Perquè cal impulsar i defensar les polítiques d’esquerra progressistes i de suport a les classes que més estan patint una crisi que segons els indicadors no s’agreujarà però costarà de sortir-ne. Valors d’Esquerra promovent i defensant les polítiques ambientals en temes com la mobilitat i els espais verds. Valors d’Esquerra vetllant per la gestió i l’ús dels espais i equipaments públics. Cal defensar com a valors d'esquerra la igualtat entre tots i totes, homes i dones independentment del lloc d'origen, la classe social, el gènere o la religió i cal defensar i aplicar mesures polítiques en conseqüència.

Republicana. Enguany toca d’una vegada per totes arribar a un bon acord en el MPGM dels Tres Turons. Perquè paga la pena l’esforç si al final s’arriba a un consens ampli i no només polític, també veïnal. El model emprat en el MPGM del Carmel, d’escoltar als ciutadans i ciutadanes que es veuen afectats en el planejament i la recerca de fórmules per arribar a acords és un bon exemple de republicanisme. Tenir en compte l’opinió de la gent i la seva realitat quotidiana facilita poder fer un projecte que tingui en compte les persones i no només els espais.

Els Consells de Barri que s’estan desplegant són una eina participativa que hauria d’aportar una dosi de republicanisme molt valuosa per a la nostra ciutat. No obstant creiem que el model que s’està aplicant és un model massa poruc i que acabarà cansant a molta de la gent que hi assistirà a les primeres sessions. Caldrà millorar-los i si es vol comptar amb la meva modesta opinió estic disposat a recolzar els canvis que vagin en aquesta línia.

I la màxima expressió del republicanisme és donar valor a l’opinió de la ciutadania. En aquest sentit tenim al davant el repte majúscul d’organitzar a Barcelona una consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya. Per descomptat hem de comptar amb les aportacions que facin els independentistes, però també amb els que no ho són. Perquè aquesta consulta s’ha de dur a terme sota un marcatge estricte de valors republicans i no de forma sectària. Jo vull saber quanta gent està per la independència, però també vull saber quanta gent opina el contrari. En definitiva l’èxit de la consulta serà una alta participació, independentment del resultat final. Tothom hi és convidat a participar i, per descomptat, a votar.

I per últim Catalunya. Perquè sóc dels que tenen clar que Catalunya som tots i totes, independentment de la llengua que parlem habitualment, la música que ens agradi o les aficions que tinguem. Però també tinc clar que en una societat multicultural i diversa hem de disposar d’uns eixos vertebradors que són els que ens defineixen com a país. La llengua, la cultura i els valors. Tot això és el que ens identifica com a poble, o com a nació, a part de la història. El nostre país potser no és el millor del món, però és el nostre i s’ha anat teixint al llarg dels anys i dels segles, i seguirà canviant en el futur perquè és un país viu. Però hem de defensar el pal de paller i el que representa per a tots i totes els que hi vivim. En aquest sentit i malauradament la lluita continua. Encaixar a l’estat espanyol o la independència? crec que ha arribat el moment de deixar que la ciutadania ho decideixi, aquest és el més gran dels reptes, però també el més apassionant, o no?