Xarxes i política. Innovar o fracassar.

El 14 d’abril de 2007, dia de la República, vaig iniciar aquest camí del 2.0. Aquell dia vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc amb una petita benvinguda. D’aleshores ençà, amb aquest, ja en són 293 articles; alguns de més encertats, d’altres segurament no tant. Però això sí, crec que el bloc m’ha permès créixer personalment i també, en algunes discussions a través dels comentaris, adonar-me’n que hi ha punts de vista diferents al meu, la qual cosa m’ha permès reflexionar i valorar les coses en profunditat.

Poc després vaig incorporar-me a Facebook, tot just quan es començava a parlar a Catalunya. Ben aviat li vaig agafar el gust.  Ara amb prop de 2.912 amics i amigues virtuals a Facebook i 566 seguidors a Twitter i amb la perspectiva del temps que fa que en soc usuari (no sabria dir exactament quan vaig donar-me d’alta) m’atreveixo a fer algunes valoracions.

La primera conclusió és que les xarxes d’aquells que ens dediquem més o menys a això de la política són força tancades, encara que siguin nombroses. Estic gairebé segur que 3 de cada 4 amics que tinc a Facebook són catalans i independentistes, com  jo. A la xarxa es confirma aquella dita de “Deu els cria i ells s’ajunten”.

La segona conclusió és que a les xarxes triomfa l’originalitat o aquelles coses trivials de les vides personals de cadascú. Per exemple pots publicar un bon article o compartir una iniciativa política i el nombre de comentaris pot oscil·lar, depenent del tema en concret, entre 5 i 10 comentaris si no hi ha cap usuari que en faci sang o crítica destructiva. En cas de comentaris ofensius o durs els comentaris poden arribar a 30 o 40. Però en el meu cas el rècord de comentaris a una entrada de Facebook es va produir arrel d’una consulta sobre si, un cop afaitat, estava millor amb barbeta o sense. 65 comentaris opinant sobre si devia deixar-me la barbeta un altre cop o si em quedava tal com.

En la darrera campanya vaig participar en l’equip 2.0 de la candidatura. La veritat és que vam ser la candidatura més activa a la xarxa; tant que de vegades vam fregar la hiperactivitat. Però crec que vam cometre el mateix error que cometen tots els polítics quan estan de campanya. Vam basar la campanya en valorar quantitativament la presència a la xarxa enlloc de fer-ho qualitativament.

Les persones que tenen un perfil a la xarxa, ja sigui Facebook, Twitter o Google+, fugen dels missatges polítics. L’efecte taca d’oli pot resultar contraproduent per massa repetitiu. El que cerca la gent en general és conèixer altres persones i valorar què els agrada i no què repeteixen com a lloros; què en pensen ells i no què ofereix un partit polític; quines coses fan ells i no quines coses fan els seus líders. Un exemple: xatejar amb un catedràtic italià que està molt interessat en el catalanisme polític no te preu.

Jo he arribat a la conclusió que els polítics hauríem d’utilitzar les xarxes per parar atenció i intercanviar impressions amb persones que no tenen perquè pensar igual que nosaltres. Al cap i a la fi, si ens rodegem només de gent afí i que només ens digui què be que ho fem ens passarà com aquell emperador al que tothom li deia que portava un vestit preciós quan en realitat anava despullat. I si ens rodegem de crítics agressius tampoc no en traurem res de positiu. El que cal és establir diàleg i per a fer-lo hem de trobar la manera de provocar-lo. Hem de cercar vies de cooperació a les xarxes socials. Cooperació en forma d’intercanvi d’idees.

Tal com va apuntar l’Ernest Benach en el seu llibre “Política 2.0”, a la xarxa tindràs més èxit si ets tu mateix. Ara que ja fa un temps que ens movem per les xarxes ha arribat el moment de ser innovadors. S’accepten idees!

Els articles més llegits el 2010

Aquests han estat els articles més llegits al bloc durant el 2010. Trobo particularment curiós que els dos primers els vaig escriure el 2009 i el 2008 respectivament. Coses de Google Search, suposo.

I també interessant el fet que dels 5 articles d'anàlisi pre electoral que vaig escriure abans del 28N, el més llegit ha estat el del PSC.

1. Money, money, money
2. Joguines en català
3. Interferències
4. Saldes o el paradigma de l'escola rural en perill
5. Violència i irresponsabilitat
6. Anàlisi pre electoral II: el PSC
7- La unitat no es demana, la unitat es treballa
8. Forta ensopegada
9. Més arguments a favor d'un canvi de model del bus
10. Una d'Esquerra Nacional

Política 2.0 per @ebenach

Dimarts passat vaig assistir a la presentació del llibre de l’Ernest Benach “#Política 2.0”. Val a dir que la presentació també va tenir les seves connotacions 2.0; per exemple és l’únic acte públic al qual he assistit on enlloc de demanar als assistents que desconnectessin els mòbils, se’ls convidava a fer-los servir per a twittejar o facebookejar.

Paral•lelament a la presentació es podia observar l’interface de Twitter projectada a la paret amb els comentaris que els assistents i els que no van poder assistir-hi anaven fent sobre la marxa. La presentació de l’acte va anar a càrrec del periodista Òscar Dalmau i amb la sempre interessant i extrovertida intervenció del Màrius Serra.

El llibre en si és una reflexió que fa l’Ernest Benach sobre la utilització de les noves tecnologies, el que anomenem 2.0, per a practicar l’autèntica política de proximitat.

M’atreviré a extraure algunes de les frases que es van dir en el decurs de la presentació:
“el 2.0 és la clau de la comunicació en el segle XXI en tots els àmbits”. Màrius Serra
“Tot canvia tan de pressa que sovint no ho agafem”. Ernest Benach
“Hem de deixar de parlar a la gent i començar a parlar amb la gent”. Ernest Benach
“A la xarxa has de ser tu mateix, si no estàs estafant”. Ernest Benach

Realment com a practicant modest de la política 2.0, reconec que les formes de comunicació que ens ofereixen les noves eines m’han sorprès positivament. El fet de poder comunicar-me de forma directa (comunicació “one to one”) amb persones que comparteixen les meves opinions o, ans al contrari, difereixen de la meva forma de pensar o d’enfocar alguna qüestió en concret, m’han permès tenir un angle de visió molt més ampli. De vegades en coses molt genèriques i d’altres en temes molt més concrets.

És ben certa l’afirmació de l’Ernest Benach que si a la xarxa no ets tu mateix, estàs estafant. L’honestedat és la clau per aconseguir arribar a les persones que tenen interés en seguir allò que escrius en un bloc, o els apunts que fas a Facebook o els conceptes resumits i concrets de Twitter. Amb l’honestedat per endavant no cal compartir l’opinió amb els teus lectors o seguidors, però almenys t’hauràs guanyat el seu respecte. Acceptar una opinió no ha de ser sinònim de compartir-la, però si és honesta serà respectada més fàcilment.

I la política 2.0 ha de ser això. Cal fugir de proclames partidistes. Evidentment la ideologia va lligada necessàriament al partit en el qual milites, però si un no està d’acord en tot també és legítim evidenciar la discrepància. Això incrementa encara més la credibilitat.

Sovint quan parlem de polítics 2.0 a tots ens venen al cap alguns homes i algunes dones que ocupen càrrecs destacats en aquest àmbit, com el mateix Benach, Donaire, Iceta, Romeva… però cal reivindicar també aquells que, des d’àmbits molt més modestos, col•laboren de forma important en la dignificació de la política a partir de les eines 2.0.

En el districte d’Horta-Guinardó, per exemple, som uns quants i unes quantes els que disposem d’un bloc i perfils de Facebook o Twitter i els fem servir per a comunicar-nos amb la ciutadania. A l’Hortaguinardosfera ens podeu trobar al Jose Rodriguez, al Pere Nieto, a l’Anna Mir, al Toni Salado, la Julia Silveira, el Joan Martinez, el Ramon Carrión, a part d’altres blocs no polítics del districte. Cadascun té un estil i un enfoc diferent i amb el pas del temps alguns s’han consolidat en actualitzar-se periòdicament i d’altres són més irregulars.

No fa gaire em comentava el Pere Nieto, que era molt rellevant el fet que tres blocs del districte (el del Jose, el seu i el meu) formessin part del top 25 del rànquing de blocs polítics de Cercabloc. Ara ja no podem dir-ho perquè el meu bloc ha baixat algunes posicions tot i que a mi això dels rànquings em preocupa relativament poc. Però certament hem mantingut algunes discussions aferrissades en temes de política general, però a voltes molt apassionades en temes d’àmbit més local.

Recordo diversos apunts sobre el MPGM del Carmel que van ser seguits per moltes persones afectades pel planejament i d’altres que simplement havien despertat el seu interés pel tema. Estic convençut que, cadascun des de la seva posició respecte al planejament, vam fer aportacions importants per aconseguir un elevat consens que al final va permetre l’aprovació provisional, no sense haver inclòs moltes modificacions. Tots plegats vam saber assumir la responsabilitat, vam escoltar a la gent que afegia un nombre molt alt de comentaris als nostres escrits i també ens vam fer escoltar. Això és la política 2.0.

Alguns pensen que això del 2.0 es ideal per a fer propaganda política. Molts polítics, alguns de primera línia, fan servir els seus perfils de Facebook per a llençar consignes i fomentar el Nimby gratuïtament. D’altres, com diu el Jose Rodríguez, són simples trolls que es dediquen a fer comentaris despectius a les anotacions d’altres, de vegades fins i tot de forma organitzada. Però al final, cadascú acaba ocupant un lloc en l’escala de credibilitat de la gent, o almenys de la gent que té una visió més àmplia de les coses.

Escriure regularment en un bloc, mantenir actualitzat el perfil del Facebook, tot això requereix d’un esforç important i l’èxit rau en no abandonar aquests espais i en ser fidel a les pròpies idees. Aquest és un marc magnífic per a recuperar l’idealisme polític i per tant és un marc magnífic per ajudar a recuperar la confiança en la política. Ara bé, moltes vegades se’ns retreu el fet d’estar enganxats al mòbil durant una reunió o en un esdeveniment públic. La fal•lera de fer públic al moment allò que està passant fa que als ulls de la resta semblem uns histèrics que estan més pendents del mòbil que d’aquells que tenim al voltant. En part no els hi falta raó, però també és cert que quan estàs explicant el què passa en un acte de, per exemple una festa major, estàs fent divulgació més enllà dels que es troben allà en aquell moment. Suposo que, com a innovadors que som, sabrem acabar trobant un equilibri que pugui satisfer a tothom.

Mentrestant, romandrem atents als canvis no fos cas que se'ns escapés el tren i quedem desfasats en quatre dies.

Hi ha cansament blocaire?

Potser és només una percepció meva, però darrerament tinc la sensació de que comença a haver un cert cansament blocaire.

D’un costat ens trobem amb aquells blocs de polítics-candidats, que quan finalitzen les campanyes deixan d’escriure de forma sobtada i no tornen a fer-ho ni un sol cop durant mesos. Sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

Per un altre costat hi ha els blocaires que comencen de forma hiperactiva a escriure dia si i dia també, però que al cap d’unes setmanes, potser perquè descobreixen que tenen una audiència més baixa de l’esperada, abaixen el ritme i més tard opten per abandonar el bloc.

També tenim els blocs comunitaris. Són aquells que un blocaire inicia amb la il•lusió de que entre ell i els altres col•laboradors facin una mitjana de post diari. I al cap de poc se n’adonen de que acaben escribint només ells i els col•laboradors no acaben d’engrescar-se. Jo mateix he passat per aquesta situació, tant en el paper d’impulsor, com en el de col•laborador. El resultat és el mateix: l’abandonament del bloc.

Després s’han afegit altres factors que han irromput amb força entre el món blocaire. El Facebook i el Twitter en són dos exemples. El primer com a eina de connexió social i el segón com a diari personal. I al final, conforme vas afegint-te “obligacions” te n’adones de que la teva vida 2.0 t’absorbeix masa temps i necessites racionalitzar les estones que hi dediques a l’activitat enfront del teclat.

El perfil del blocaire és molt divers, no només en la forma de pensar o expressar-se, ni en les temàtiques a les que fa referència. Però hi ha un ampli grup de blocaires que són devoradors de la xarxa; blocaires hiperactius que cerquen tot allò que surt nou i volen ser-hi els primers en tastar-lo; que disfruten essent els que marquen la tendència; que volen saber què és el que es cou a la xarxa; que creen una causa rera una altra perquè les reivindicacions prenguin protagonisme mediàtic. Són aquesta espècie necessària per fer que les tecnologies en la comunicació avancin.

El dia que vaig encetar aquest bloc ho vaig fer sense fixar-me cap objectiu. Simplement volia dir la meva i fer-ho a la meva manera. No sé si l’esperit del blocaire ha de ser aquest o no, segurament és necessari que hi hagi gent que hi dediqui molt de temps, però cal no oblidar que també ha de restar temps per al treball, la família i les aficions, a banda d’aquesta. Jo em rendeixo, almenys de moment pel que fa a la hiperactivitat. Val la pena disfrutar de totes les coses de la vida i aquesta, la versió 2.0 de les coses, només és una d’elles.

Canvia el "look", no les idees

He decidit renovar la imatge del bloc. Potser ja estava cansat de veure la foto, potser els colors, potser hi havia massa blocs amb el mateix estil...

El cas és que l'única cosa que canviarà a partir d'avui és la imatge, bé, això i els continguts addicionals que he incorporat: Portabella TV, Esquerra TV i alguns clips musicals de rock català i també d'un intèrpret que em fascina, el Bruce Springsteen. Les idees seguiran anant en la mateixa línia. Continúo essent republicà i independentista. Potser encara més que el primer dia que vaig decidir escriure en aquest espai.

La capçalera és un petit homenatge al meu món professional: les arts gràfiques. De fet, d'aquí li ve una mica el nom al bloc. les bones impressions, en gràfiques són el resultat d'una feina ben feta, i en l'expressió oral o escrita és la sensació que et pot quedar si t'agrada.

En qualsevol cas, després de gairebé 10 mesos, més de 5.700 visites i 81 posts sense comptar aquest, ja tocava un canvi d'imatge.

Espero poder deixar-vos molt bones impressions.

La blogosfera catalana no para de crèixer

Certament, la xarxa de blocs del nostre país no s'atura. Al nostre districte s'ha posat en marxa l'agregador de blocs d'Horta-Guinardó, una iniciativa conduïda pel Jose Rodriguez que permet veure junts en un mateix espai els blocs de les persones i entitats que tenen relació amb el nostre districte; n'hi han de caire polític i d'altres que no, però si voleu saber que és el que es cou a l'hortaguinardosfera, aquest és el lloc a visitar.

Per un altre costat, un il·lustre blocaire, en Moisès Rial ha creat dos nous espais compartits: Catalunya Opina i la Xarxa Republicana, als quals he estat convidat a col·laborar i que tot i que acaban de posar-se en marxa, esperem que en un futur es vagin consolidant. Aquests se sumen a un altre bloc col·lectiu: Jo vull la independència, que fa pocs dies vam posar en marxa amb la intenció de recollir opinions de gent diversa relacionada amb l'àmbit independentista.

I el cap de setmana vinent, del 25 al 27 de gener, se celebraran a Granollers les I Jornades sobre la Catosfera, que ja ha desbordat totes les previsions d'inscrits.

El futur de la xarxa blocaire catalana està garantit. Les persones hem trobat en aquest espai un lloc on poder dir la nostra i també un lloc per cercar quines són les idees i opinions que es couen arreu del país. Opinions majoritàriament independents.

Per tant, des d'aquí us vull animar a aquells que encara no ho heu fet, a crear el vostre bloc o bé a participar en algun d'aquests blocs col·lectius que us he citat.