La força d’una plaça

Fotografia extreta de la pàgina teinteresa.es

Dissabte passat vaig tenir el privilegi de ser investit regidor en la sessió plenària de l’Ajuntament de Barcelona, celebrada al Saló del Consell de Cent. Va ser una jornada amb una alta càrrega emocional per a tots els que hi érem presents i també un moment per a reflexionar sobre la responsabilitat que ens ha encomanat la ciutadania. Ser regidor a Barcelona, en el grup municipal d’ERC i en el moment polític i social actual, és senzillament apassionant.

Hi ha molts moments de dissabte que han passat al racó dels grans records. El moment d’entrar al Saló del consell de Cent, la promesa “Tot treballant per assolir la República Catalana i la justícia social, prometo per imperatiu legal”, els discursos dels nostres representants i, sobretot, el moment de creuar la plaça en direcció al Palau de la Generalitat.

No sabria descriure ben bé el que estava passant a la plaça Sant Jaume. El protocol es va trencar, no hi havia distància entre els electes i la ciutadania, sense tanques, amb abraçades i salutacions sense parar. Potser els responsables de seguretat van patir més del que és desitjable, però la sensació d’escalf va durar tot el recorregut d’anada i de tornada.

És evident que el canvi que la ciutadania ha demanat amb el seu vot, ha generat una il·lusió que només és comparable a les grans manifestacions dels darrers 11 de setembre que s’han viscut al nostre país. I penso que és bo no separar ambdues formes d’expressió. Totes conformen un desig de canvi viscut des de perspectives diferents, però amb un objectiu comú.

És cert que a la plaça el crit predominant era el de “Sí, se puede”. I és cert que van predominar les persones per damunt de les banderes. Personalment vaig veure una bandera espanyola republicana i 3 estelades. Però l’esperit era el mateix: necessitem un canvi i volem lluitar per aquest canvi. L’energia que hi havia a la Plaça de Sant Jaume respon a la diversitat de les bones persones del nostre país. I també he de dir que m’he sentit molest per comentaris rebuts en el sentit d’ubicar la gent d’aquest país entre unionistes i independentistes. Entre els que s’expressen en castellà i els que s’expressen en català. Els electes representem a tota la gent d’aquesta ciutat, parlin la llengua que parlin, visquin al barri on hi visquin, pensin com pensin respecte a la independència del nostre país. I tenim la responsabilitat d’ajudar a conduir aquest desig de canvi cap a la llibertat d’expressió i el dret a decidir.

Tal com preveu el full de ruta signat per ERC, CiU i diverses entitats del nostre país, si el mandat de la ciutadania el 27S és clar, haurem de fer un procés constituent. I en aquest procés hi volem a tothom, sense excloure ningú. En el procés cap a la independència hi volem a tothom. No volem que ningú es quedi despenjat i, si això passa, haurem de saber esperar, estendre la ma i acompanyar-lo cap aquest procés constituent. Actuar d’una altra manera només faria que donar la raó a persones com Sánchez Camacho o Albert Rivera. Qui vulgui un país fraccionat entre uns i altres a mi no m’hi trobarà pas. No ho vull de cap manera.

Per acabar, dir-vos que em sento orgullós del vot favorable d’ERC a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Els gestos que s’han fet des de Barcelona en Comú en favor del procés són superiors als que han fet altres formacions com, per exemple, Unió. I malgrat m'hauria agradat que s'haguessin adherit al Full de Ruta, també hi ha altres formacions com les CUP que no ho han fet. També és cert que no han estat els gestos suficients per a generar la complicitat necessària de compartir govern amb ells. El més important ara és que, si el 27S aconseguim un mandat democràtic clar, Barcelona en Comú i tota la gent que omplia la plaça de Sant Jaume no quedi despenjada del procés més important que haurà viscut aquest país. L’autèntica revolució passa per la llibertat nacional i per la justícia social. Ambdues són indestriables.

7 dies després del 9N

Fotografia de Diari de Girona

Ja han passat 7 dies des del 9N i, contrastant la meva opinió amb la de la gent del meu entorn, penso que sóc de les poques persones que no ens hem emocionat en excés amb el resultat obtingut, més enllà de l’emoció de veure com la ciutadania que va decidir anar a votar va fer-ho amb tota la il·lusió del món.

Des d’un punt de vista numèric, pel que fa la participació podem considerar que es tracta d’un èxit important. A hores d’ara el web www.participa2014.cat, ens diu que han participat un total de 2.305.290 ciutadans, dels quals han votat Sí-Sí  un 80,76%, és a dir 1.861.752 vots netament independentistes. Si tenim en compte que el cens era d’aproximadament 6.300.000 persones tenim una participació del 35,6%.

Per tant la valoració podem fer-la des de dos punts de vista diferents. El primer és que com a mobilització ciutadana tenim un resultat sense precedents en el nostra país. Però no passa de ser això, una gran mobilització ciutadana que, això sí, manté la línia ascendent de les grans mobilitzacions que s’han produït en el nostre país des de l’11S de 2012. Però no, no tenim el mandat democràtic que el món espera de nosaltres.

El segon és que, si fem un referèndum autèntic amb una participació (suposem) del 75%, votarien uns 4.700.000 ciutadans. I aquesta xifra de participació situaria el 51% en gairebé 2.400.000 vots favorables a la independència.

La primera reflexió que em faig és si l’opció independentista compta a hores d’ara amb 550.000 vots més dels que s’han obtingut el 9N. I la segona és que allà on punxem més és al cinturó metropolità de Barcelona. Per tant, ja sabem on cal fer més i millor feina. En aquest sentit, i a curt termini, des d’ara sóc pro plebiscitari, ja que penso que la Llei Electoral afavoreix el vot independentista en unes eleccions plebiscitàries que ens permetin fer una Declaració d’Independència al Parlament.

Pel que fa a la valoració política del 9N i després d’escoltar el full de ruta que té el president Mas, crec que cal anar el més ràpid possible. La resposta al diàleg des de Madrid ha estat clara. Una vegada més s’ha dit que no hi ha res a fer i que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Atesos els números que he plantejat abans, aquest és un error per part de l’estat que afavoreix un procés d’independència, al revés del que va fer el Regne Unit amb el cas escocès. Afortunadament per a l’independentisme català l’actitud de reiterar les negatives a la negociació deixa només oberta la porta a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries i, a més, segueix generant més independentistes al nostre país.

En clau catalana, el full de ruta a seguir ha de ser clar. D’acord amb el que es planteja des de la societat civil cal convocar eleccions a primers de 2015. La gran pregunta és: ha d’haver una llista unitària? El primer que cal tenir en compte és que la Llei d’Hondt no afavoreix expressament aquesta opció tal com s’insisteix des de determinats sectors polítics i socials. Aquest article de Jordi Regincós ens fa 5 cèntims. 

Per tant, aquesta crida a la llista unitària a què respon? A una voluntat real de guanyar la independència des del Parlament? O a mantenir el president com a cap de llista sí o sí?

En aquest sentit, la meva opinió personal és que les eleccions plebiscitàries es poden fer amb llistes separades però amb un punt clar i concís al programa sobre el posicionament de vot al Parlament d’una Declaració d’Independència. I de passada, que siguin els ciutadans qui decideixin qui ha de ser la persona que ha de liderar aquest procés. Més democràcia no es pot demanar.

On són els arguments contra la independència?

Passen els dies i els arguments contra la independència de Catalunya no evolucionen. Més enllà del discurs de la por no hi ha res. Encara és l’hora que escolti a algú intentar-me convèncer que anar del bracet amb Espanya ajudarà a millorar la meva vida, la dels pensionistes, la de les persones aturades, la de la petita i mitjana empresa d’aquest país.

Els arguments que repeteixen constantment, amb independència de l’interlocutor i de l’adscripció política que representa sempre són els mateixos, escassos i fàcilment rebatibles.

Quedarem fora de la Unió Europea?. D’entrada això no es pot assegurar de cap manera, ni en un sentit, ni en l’altre.  No hi ha cap document jurídic que ho asseguri, de fet això no està contemplat.  I difícilment Europa retallarà drets adquirits pels 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes europeus que vivim a Catalunya. Però suposant que així fos, només hi ha una Europa? Hi ha l’Europa de la unió monetària on hi ha estats, com ara Andorra, que utilitzen l’Euro sense formar part de la Unió. L’espai Schengen que permet la lliura circulació de  béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Aquest vídeo del Col·lectiu Wilson ho explica de forma clara.

No podrem pagar les pensions? Els diners que les persones treballadores han cotitzat no estan guardats en una capsa forta. Les pensions es paguen a partir dels diners que es recapten en l’actualitat. I si tenim la certesa d’alguna cosa és que un estat amb un índex del 27% d’aturats i un deute que supera el 100% del PIB difícilment podrà mantenir les pensions en el model actual. De fet s’ha aprovat a l’estat una reforma de les pensions que fixarà la cotització en funció de l’esperança de vida i que es revisarà cada 5 anys, de manera que les pensions podrien retallar-se un 5% nominal cada 10 anys per aquest factor de sostenibilitat que s’ha introduït. Per contra, una Catalunya independent disposarà d’un pressupost molt superior que garantiria el pagament de les pensions.

La consulta és il·legal? Si agafem la Constitució Espanyola com si fos la Bíblia segurament pensaríem que sí. Però si el govern de l’estat tingués la voluntat de deixar opinar la ciutadania a Catalunya podria traspassar el dret competencial per a fer un referèndum en el marc de la Constitució. No obstant hi ha molts altres marcs legals als quals Catalunya pot acollir-se per a fer la consulta. La Llei de Consultes que s’impulsarà a Catalunya mateix o el Dret Internacional que, en la Declaració Universal dels Drets Humans, preveu el dret a l’autodeterminació dels pobles, com han fet la majoria dels estats que conformen avui en dia el mapa polític d’Europa en els darrers 100 anys.

Catalunya no és econòmicament viable? Un país amb un increment constant de les seves exportacions, amb la riquesa empresarial, patrimonial, territorial i cultural de Catalunya te tot a favor seu per a poder prosperar econòmicament. A més, disposaríem de 16.000 milions d’euros que ara marxen en forma d’impostos a l’estat espanyol i no retornen en forma d’inversions, el que representa més de 2.000 euros per persona, 8.000 en una família de 4 membres.

La societat es fracturarà? Pensar que Catalunya viurà una fractura social per aquest motiu és ridícul. Els lligams emocionals i de parentesc amb Espanya són evidents. Per contra, una societat amb 800.000 persones aturades, on les diferències entre les classes socials cada cop són més acusades, sí representen una fractura social i d’oportunitats que no ens podem permetre com a país. Amb la independència tindrem l’opció de construir un nou país que atorgui nous drets a les persones enlloc de retallar-los. La dobla nacionalitat està garantida, la cooficialitat de la llengua castellana, també.

En resum, faig meu un argument que va oferir Jose Rodriguez, ex company al consell de districte d’Horta-Guinardó i militant socialista. Qui està al costat del dret a decidir més enllà dels partits? Sindicats, agents de la societat civil i entitats que habitualment són els que lluiten pels drets de les persones. I qui està en contra? l’establishment; grans empreses i corporacions amb interessos econòmics basats en la retallada constant de drets ciutadans. Curiosament aquells que es beneficien i molt de la fractura social.

Fem via. Anem pel bon camí

El 10A és una d’aquelles dates que sempre recordaré. Un país que havia despertat després de molts anys d’haver de lluitar, massa, per poder-se reconèixer com a tal. Els processos polítics de la darrera dècada han fet obrir els ulls de moltes i molts conciutadans. L’encaix en un estat de mentalitat imperialista, és impossible per a un país que te personalitat pròpia.

Davant d’aquest panorama polític, la societat civil, la gent de molts pobles i ciutats va prendre la iniciativa. I des d’Arenys de Munt fins a Barcelona es van succeir riuades d’emocions compartides. Les consultes van ser un revulsiu per a despertar-nos. Vam comprovar que, si ens ho proposem, tot està per fer i tot és possible.

Les consultes han estat el bressol de la nova ANC. Un ens indispensable per mantenir la societat civil mobilitzada. L’èxit de l’ANC rau en la seva gent, en la capacitat de convocatòria i la seva transversalitat. I també en l’encert de convocar la ciutadania en els moments claus del procés.

El país té molta pressa però ara cal paciència; no  una paciència infinita, però estem fent les coses bé perquè el món ens prengui seriosament. 2 milions de persones demanant la independència l’11S de 2012, unes eleccions on guanyen per majoria absoluta els partits que aposten pel dret a decidir, la Declaració de Sobirania i, enguany, la Via Catalana que creuarà el país de punta a punta, són motius suficients perquè el món ens escolti i vegi que aquest país sap el què vol i creu en la seva capacitat per aconseguir-ho.

Ens en sortirem segur. I això ens obliga a tenir la immensa responsabilitat de dibuixar un nou país que ha de ser molt millor del que és ara. Un país on la igualtat d’oportunitats, la transparència i la llibertat siguin el pal de paller d’una societat justa i socialment avançada. Un país de tothom i per a tothom, perquè és només d’aquesta manera que aconseguirem un país cohesionat i fort. I posats a somiar, un país que sigui un model a seguir per a una vella Europa que també necessita reinventar-se.

Tenim molt a fer i ho tenim tot per guanyar. Fem via!!!!

De Soló a Pau Casals. El meu somni per al dia després

El somni de la independència del nostre país el tenim a tocar. La majoria social a favor de l’emancipació de Catalunya fa que, tret que es cometin errors polítics, el procés sigui irreversible. Ja sigui via referèndum o via eleccions plebisicitàries prèvies a una Declaració d’Independència, veig que ara és possible arribar-hi.

S’han esgrimit molts arguments per justificar aquest posicionament d’una majoria de la ciutadania de Catalunya. Arguments de caire econòmic, social, cultural, de relació amb l’estat... I tots ells tenen prou de pes per a convèncer molta gent, però no tothom.

El somni, el meu somni sobre com vull que sigui el meu país comença just el dia després. I és per això que hem de començar a pensar-hi. Crear un estat de bell nou és una oportunitat única i no l’hem de deixar escapar. Al llarg de la història hi ha hagut molts moments clau, moments de canvi; i ara ens trobem en un d’aquests moments clau.

Volem crear un estat nou que vetlli per totes les persones? O volem perpetuar un model que vetlla pels interessos econòmics d’una minoria? Sí, ja sé que el meu raonament pot semblar més propi de les CUP que no pas d’algú que milita en un partit com ara ERC. Però això és precisament perquè aquest malestar social no troba resposta en els partits que el representen. Rectifico: no troben una resposta suficientment decidida a canviar les coses de soca-rel.

En l’antiga Grècia, quan els camperols no podien viure dignament perquè la pressió en forma d’impostos era excessiva i no se’ls garantia de cap manera la subsistència (si hi havia sequera o una mala collita, ja t’espavilaràs) va haver una reforma institucional molt important. Les Polis o ciutats estat van néixer amb la idea d’estructurar la societat i garantir uns drets bàsics. Res era perfecte però un dels objectius era evitar les desigualtats socials. Soló (Atenes, s.VI i V ac) va ser un governant que va implantar reformes importants quan els coses pintaven malament. Entre d’altres reformes va suprimir els impostos excessius, va cancel·lar les hipoteques, va abolir l’esclavitud per endeutament i va alliberar als camperols que havien fet esclaus pels seus deutes. També va imposar modificar les institucions polítiques de la ciutat i va establir noves lleis per a tots els ciutadans. En certa manera, Soló va ser un estadista revolucionari.

Una cita de la Constitució d’Atenes feia aquesta referència “
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”

Doncs ara que hem de fer un nou país, tenim l’oportunitat de canviar les regles del joc, és a dir, les lleis per fer que aquestes siguin iguals per a tothom, per evitar les desigualtats socials, per garantir la igualtat d’oportunitats, per fer un país més just i més transparent. Un nou país que ajudi als que més ho necessiten i que s’escolti la seva gent. Un nou país que garanteixi una educació pública de qualitat per a tothom i que garanteixi el dret universal a la sanitat.

Tenim l’ocasió de ser un estat pioner en les reformes socials que necessita urgentment la vella Europa. Un lloc on el poder sigui en mans de la ciutadania i no dels que controlen els mercats. Un estat que articuli uns òrgans de representació ciutadana que complementin les institucions en tots els àmbits. En definitiva el país que sempre hem volgut ser. Com ho vam ser en el passat.

Aquest és el meu somni. Que un dia, passats uns anys, algú pugui parlar del nostre país com ho va fer Pau Casals l’any 71 a les Nacions Unides. Que puguem ser la primera pedra de la construcció d’un sistema social més just a Europa i, perquè no, arreu del món.

I per agafar la inspiració, us deixo el discurs, breu però intens que va fer Pau Casals.

Del mirall escocès al mirall islandès

Durant mesos hem observat amb una certa enveja el procés escocès cap al referèndum sobre la seva independència. L’estil d’Àlex Salmond al front de l’Scotish National Party ha estat un exemple en el qual ens agradava emmirallar-nos. No obstant hi ha un fet diferencial que és molt important. El govern del Regne Unit ha acceptat la celebració del referèndum i, per tant, aquest es celebrarà dins el marc legal de l’estat.

És evident que aquest no serà el marc legal en el qual els catalans i catalanes podrem celebrar el nostre referèndum. Espanya s’hi oposarà i posarà tots els pals a les rodes possibles i fins i tot algun més. Per tant, haurem de buscar un marc legal diferent del de l’estat i aquest passarà necessàriament per un marc legal internacional.

Catalunya, en aquest sentit, pot significar un cas excepcional i podem provocar un precedent que impliqui canvis en la legislació internacional i en la manera de fer les coses, des d’un punt de partida totalment democràtic.

El cas és que hem passat de mirar els processos independentistes que hi ha en altres indrets del món (Escòcia, Flandes, Euskadi,...) a ser nosaltres el centre d’atenció. Farem la consulta i, probablement, guanyarà el Sí. Aquest canvi d’status en el procés independentista català ha de significar també un canvi de referent per a la continuació del procés.

Hi ha un cas recent a Europa que hauria de ser exemple per a qualsevol nou país que vulgui començar a caminar. Us parlo d’Islàndia. Un estat que ha estat capaç d’afrontar la crisi amb valentia, processant i condemnant els banquers que van causar l’esfondrament de l’economia i ajudant les persones que van patir les conseqüències.

A més, Islàndia ha fet un procés de reforma de la Constitució exemplar, amb un procés de participació complet i a través de mitjans diversos, incloent-hi el crowdsourcing via xarxes socials com ara Facebook o Twitter amb una web per anar explicant tot el procés.

Islàndia ha apostat per la transparència i el diàleg i aquest model és perfectament importable a Catalunya, amb els matisos que calguin atesa la diferència poblacional entre ambdós països, tant pel que fa al nombre com als trets característics. Però si volem tenir èxit, hem de fixar-nos en els casos d’èxit i el cas d’Islàndia ho és.

La millor manera de guanyar adeptes i no perdre’n pel camí és explicar quin model de país volem construir. I per fer-ho primer hem d’escoltar de la ciutadania què és el que espera d’aquest nou país. Realment hem de ser un estat dins de la Unió Europea? Quin model productiu hem de desenvolupar? Quina mena de llei electoral volem? Quin model legislatiu volem i de quins instruments ens hem de proveir per garantir que tot funcioni correctament?

És evident que la creació d’un nou estat necessita una normativa legal bàsica com ha de ser una constitució. Com volem que sigui la Constitució Catalana? Perquè el model de país que volem construir dependrà en bona part del marc legal que definim a partir d'aquesta Constitució.

Tot això que vull plantejar entenc que hauria de ser feina per al “Consell Català pera a la Transició Nacional” que l’acord de governabilitat entre CiU i ERC inclou. Però és molt important fer-ho de manera que impliquem la ciutadania i que aquesta, a més d’implicar-se, pugui resoldre els molts, moltíssims dubtes que tindrà. El procés en que ens trobem és el fet polític més difícil i transcendent al qual ens enfrontem en els darrers 3 segles. Cal que estiguem a l’alçada i no ens deixem ningú enrere.

El 25N triarem quina Catalunya volem

Ja és oficial. El 25N anirem a votar en unes eleccions que no semblaran en res a cap de les eleccions fetes en aquest país des de la restauració de la democràcia. El clam ciutadà que va tenir lloc als carrers de Barcelona aquest 11 de Setembre i la posició inamobible del govern espanyol ha tingut resposta en forma de convocatòria electoral.

El govern català podia triar entre apostar per l’actual majoria parlamentària que conformen els partits catalans que comparteixen l’objectiu de donar la veu a la ciutadania, o convocar eleccions. Finalment s’ha decantat per la segona.

Val a dir que sóc un dels més sorpresos amb el paper que està interpretant el President Mas, si més no en les formes. La seguretat i la contundència de les afirmacions i del camí que està traçant no tenen res a veure amb el paper que ha jugat durant els 2 anys de mandat que l’han precedit. 2 anys en què ha optat per governar de la ma del PP, fet que ha propiciat donar espai institucional al partit que lidera la batalla contra les aspiracions nacionals de Catalunya.

Els discursos que he escoltat aquests darrers dies del President han estat prou contundents en la forma, però fins avui no han deixat de ser ambigus pel que fa al lèxic utilitzat. Avui però, el discurs fet al Parlament de Catalunya ha estat força més directe i encertat, malgrat no s’acaba de concretar què és el que hem de plantejar a la ciutadania del nostre país perquè pugui triar-ne una opció. El concepte d’estat propi no acaba de ser prou concret. La paraula “independència” ho acabaria de definir i ubicar en el lloc esperat per a una majoria social catalana. Però aquesta paraula, independència, encara no sembla prou apropiada per a cap dels dirigents de CiU.

No vull ser mal interpretat amb això que acabo de dir. Estic content de veure que CiU, el partit que compta amb més suport i el més nombrós del Parlament s’hagi acostat tant i tant a allò que altres partits, com ara ERC, defensem des de la seva fundació. Sempre he cregut que la independència, sense Convergència, no seria possible. Però permeteu-me que encara hi hagi un marge per a la desconfiança.

La convocatòria d’eleccions arriba en un bon moment per a CiU, això és evident. La maquinària electoral està ben engreixada i funcionarà a ple rendiment. El discurs personalista d’en Mas va adreçat directament a enaltir la figura d’un líder responsable, sacrificat i valent. Qui hagi redactat aquest discurs mereix una menció per a qualsevol màster en política que es faci en el futur. I si ha sigut el mateix President qui la fet, em trec el barret. L’estratègia i la comunicació de CiU és simplement brillant. No ho critico pas. Si aquesta estratègia electoral ha d’encaminar el país cap a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència no tinc res a dir ni a retreure. Cada partit ha de saber desenvolupar aquesta estratègia electoral per tal de ser-hi a punt, amb la força que pugui obtenir, per als moments crucials que ha de viure el país.

El PP voldrà capitalitzar el vot unionista, C’S seguirà la mateixa línia, ICV assumirà el dret a decidir i voldrà capitalitzar la vessant social, el PSC encara deu estar decidint que vol defensar, SI insistirà que són els únics independentistes purs del país. Reagrupament penso que seguirà fidel al seu ideari i ara, amb una CiU sobiranista, li obre la possibilitat de triar entre repetir les darrers coalicions amb ERC o acostar-se a CiU.

I ERC? ERC ha de ser ERC, l’ERC de sempre. La que te un objectiu clar i inamobible. La que aposta pel referèndum independentista en el proper mandat. La que defensa els drets de les classes populars catalanes en tot moment; també en el moment que plantegem la secessió d’Espanya. ERC ha de ser la garantia que les coses es facin bé i es tingui en compte a tothom. L’ERC que no te deutes morals amb ningú, la que no ha de tornar cap favor. L’ERC de la suma, la que te voluntat de treballar junt amb altres, ja sigui compartint espai i projectes en una llista electoral o arribant a acords en favor del país després de les eleccions. L’ERC que ha de tirar del carro de l’esquerra nacional catalana.

Reconec que durant uns dies he dubtat sobre si calia fer un gran front electoral. Penso que l’oferiment fet en aquest sentit per l’Oriol Junqueras ha estat encertat. Però ateses les circumstàncies i després d’escoltar el discurs del President Mas avui, penso que si l’esquerra nacional catalana fos la segona força al Parlament després del 25N seria la garantia que les coses es farien com s’han de fer, sense dubtes ni ambigüitats. Penso que aquesta esquerra nacional catalana ha de ser tan àmplia com sigui possible,oberta  a altres formacions i persones de la societat civil. I penso que l’Oriol Junqueras és la persona adequada per encapçalar un projecte així. Un projecte que ha de conjugar independència amb estat de benestar i polítiques socials. Una Catalunya, lliure, més justa i socialment avançada.

El 25N el vot tindrà un evident color sobiranista. Però no cal oblidar que el 25N també triarem quina Catalunya volem quan siguem independents.

Hem obert la finestra, volar depèn de nosaltres

Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va deixar massa coses igual.

Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert econòmic.

Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem guanyat la batalla ideològica en quatre dels  fronts oberts.

El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.

El segon front, és el de la societat catalana. Una de les grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara, finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració gràfica que això és cert.

El tercer front és l’internacional. Després d’anys d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec, Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya. Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde. Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la independència de Catalunya.  Les institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma radicalment democràtica en què ho expressem.

El quart front és el de les institucions i l’opinió pública de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre argument que no sigui la mentida i l’amenaça.

Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.

L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels catalans i catalanes.

Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.

Almenys ara, després de molts anys de disputes internes entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir. Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.

No es pot fugir d’estudi en un moment històric

Catalunya ha arribat a una cruïlla en què cal triar un camí: o comencem a escriure la nostra història en llibertat, o ens veiem abocats a molts anys d’obscurantisme nacional i també social. En aquestes circumstàncies i, a la vista de l’actitud de determinats líders i les opcions polítiques que defensen, tinc la sensació que, d'entre aquests, no hi ha gaires disposats a escriure cap pàgina de la història al nostre país. Més aviat, davant l’atzucac que ens obliga a prendre posicions –i ràpid- sembla que molts d’aquests polítics volen fugir d’estudi; i ho fan amb uns arguments que no s’aguanten per si sols, però els converteixen en una mena de mantra que repeteixen com a lloros perquè no s’atreveixen a dir una altra cosa, no fos cas que algú els toqués el crostó.

Arriba un moment què sembla que el posicionament d’alguns partits vagi adreçat a cuidar del seu jardí (el seu reducte de votants més fidels) o bé a cuidar dels interessos de les sigles estatals. Fixem-nos en el PSC. Un partit desdibuixat i irreconeixible, amb una manca de lideratge i projecte com no s’havia vist mai; dividit, criticat des de fora i des de dins; i amb uns arguments tan absurds com dir que el concert econòmic és un sistema arcaic. Han perdut la identitat perquè han perdut de vista el país i malgrat tot no canvien.

L’altre gran partit, CDC, apreta fort des de les bases. Sabedors que el país va directe al forat, preocupats per la situació econòmica insostenible del país, deutors amb un stablishment que els te collats i conscients que la indefinició no la podran mantenir durant massa temps. Un temps que s’esgota perquè el govern central està aplicant el seu programa recentralitzador a tota marxa. Un temps que s’esgota perquè la Generalitat no té liquiditat per afrontar els pagaments immediats, malgrat som la “regió” més solidària d’Europa amb diferència. Preocupats perquè mantenir la coalició amb una UDC que es nega a fer cap passa endavant en el camí cap a la independència, serà cada cop més difícil. Sembla que CiU està esperant a veure si cau un gest del govern de l’estat al que agafar-se, o que hi hagi una notícia que els doni aire i puguin sortir de la pressió en què es troben durant uns mesos; una mena de miracle.

Del PPc no cal dir gaire cosa, tret que no sé perquè incorporen al seu nom aquesta cua que diu ... de Catalunya, quan l’última cosa que fan és defensar els interessos del nostre país. Ara “amenacen” amb no assistir als actes de la Diada. Francament, el què no entenc és perquè van a fer el paperot any rere any si no hi combreguen.

ERC, amb l’Oriol Junqueras al capdavant, sembla que aquest cop sí te clar quin paper ha de jugar. Aquesta posició clara els permet posar pressió a tothom perquè es defineixin en un sentit o un altre. I si la posició és clara, ho és perquè la prioritat està molt ben identificada. Necessitem recursos per sortir de la crisi i la independència és l’únic camí que ens deixen triar. La prioritat és el país i el full de ruta cap a la independència és un element que cal posar sobre la taula sense discussió. CiU vol un acord d’estabilitat? Doncs si està disposada a crear la Hisenda Catalana i fixar un calendari per a un referèndum sobre la independència s'hi trobarà amb ERC; si no és així, no.

Ahir el president d’ERC va llençar el guant a CiU i ICV amb una proposta molt agosarada. Fer una coalició amb l’objectiu de proclamar la independència. És una llàstima que ICV no estigui disposada a fer un pas com aquest, però encara són més llastimosos els arguments que donen. De vegades tinc la sensació que no són conscients de la realitat del país. A la gent d’ICV que pensa així només els vull fer una pregunta: com ens podem plantejar aplicar les polítiques socials necessàries, amb un espoli fiscal com el que patim? I, encara pitjor, amb la retallada d’autogovern que patirem en breu si no hi posem remei. A mi no m’agrada gens la política econòmica que defensa i aplica CiU, però per escriure la història hem de sortir de les nostres armadures i apostar per un full de ruta que, en primer lloc, ens permeti obtenir els recursos. Un cop els tinguem defensem l’aplicació de mesures econòmiques. Ens vam trobar en el mateix camí quan vam defensar el concert econòmic per a Catalunya. Ara, amb un govern espanyol que no ens el donarà, no els veig disposats a anar una passa més enllà. Crec que val la pena recordar-los que el 50% de votants d'ICV votaria Sí en un referèndum sobre la independència.

De tot això, el que em sap més greu és que la societat està esperant que entre nosaltres ens hi posem d’acord. Mentre això no arriba ens seguirem qüestionant quin lema ha d’encapçalar la manifestació de l’onze, qui hi pot anar i qui no. Mentre els acords no arriben sempre hi haurà qui pensarà que és tan independentista, però tant, que els d’ERC són uns botiflers. Per què? Perquè toca dir-ho i queda bé, no calen més arguments.

Senyors de CiU, senyors del PSC, senyors d’ICV, no poden seguir fugint d’estudi. O s’hi apunten a escriure la història del nostre país, o passaran a la història sense pena ni glòria.

Caixa, clau, rescat, República Catalana

Avui el Parlament de Catalunya ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal que ens atorgaria el dret a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar tots els nostres impostos. De fet, CiU, ERC i ICV han mantingut la mateixa posició que van prendre a finals d’octubre de l’any passat al respecte.

Estic content per això? Sí, indubtablement.

Crec que aquest pacte fiscal serà acceptat pel govern de l’estat? No, per descomptat.

Aleshores, per què estic content? Doncs estic content perquè aquesta és una victòria ideològica molt important. Estic content perquè allò que ERC ja defensava fa més de vint anys, avui  ha estat defensat per una majoria parlamentària per primer cop. I encara estic més content perquè aquesta és una postura defensada per una amplíssima majoria social incloent-hi sindicats, entitats, agents socials, ciutadans i ciutadanes. Per tant, anem bé. I sobretot estic content perquè Catalunya ha demanat el què vol, sense dubtes ni rebaixes.

Celebro que CiU hagi optat per mantenir-se al costat d’una ERC ferma i també celebro que ICV hagi estat al costat del que demanda la ciutadania, malgrat el fet de sortir en una foto al costat de CiU i on no surt el PSC pugui ser una foto incòmoda. Un PSC que, d’altra banda, queda ubicat en un lloc allunyat del què vol una majoria social molt àmplia. Que s’ho facin mirar.

I fins aquí les alegries, perquè el que vindrà a continuació no serà fàcil. El full de ruta de Catalunya xocarà frontalment amb el full de ruta de l’estat espanyol. El PP ha traçat un camí recentralitzador que topa a gran velocitat amb les pretensions de Catalunya. L’espoli fiscal, insuportable, fa que justament en aquest moment el govern de Catalunya hagi de demanar un  rescat que es produirà amb els diners que l’estat ens pren any rere any. Ens rescataran amb els nostres diners; quina contradicció tan absurda. És per aquest motiu que Catalunya necessita un nou règim fiscal, de plena sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia. Però evidentment, això no ens ho donaran pas.

No obstant hem cremat l’última etapa en les relacions Catalunya-Espanya, tothom ho sap. Fins i tot l’Oriol Pujol ho ha expressat d’aquesta manera i tant de bó ho cregui així. És per això que Espanya ha atacat sistemàticament tot allò que defineix el model econòmic del nostre país. Primer ha estat el model de caixes català, afeblir la petita i mitjana empresa i els autònoms, rebentar el model comercial català de proximitat amb la liberalització d’horaris, negar-nos les infraestructures, escanyar-nos econòmicament. Ara, aquesta petició de rescat ens ubica on el govern espanyol del PP vol. Ara el món ens veu com una comunitat autònoma que s’enfonsa i que alhora forma part d’un estat que s’enfonsa. Ja podem anar a explicar que ens enfonsem perquè Espanya ens roba. El titular és un altre.

Per tant, davant aquest panorama només ens queda seguir elevant el llistó. L’alçada fixada en el pacte fiscal, que ERC hem defensat fins al darrer moment sense vacil·lacions, ja és història perquè no ens donaran ni aigua. Ara cal pujar un graó més i donar la veu al poble. El president Mas volia esperar a que la ciutadania fos prou madura per decidir el futur del nostre país. Doncs bé, el  moment ja ha arribat. La societat està prou madura i les necessitats fan que la convocatòria d’eleccions constituents i un referèndum posterior per la independència de Catalunya siguin una urgència nacional.

Per a PSC i PP aquest camí generarà fustracions. S'equivoquen. Aquest camí és un bri d'esperança emmig d'un moment molt complicat socialment.

La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.

La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.

I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.

El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.

El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.

El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.

El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.

Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.

La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir. 

CDC: rumb a Ítaca o cants de sirena

El congrés nacional de CDC ens ha deixat un imatge clara: el gir sobiranista, si més no en el discurs de la formació, en incloure la referència a l’estat propi en la seva ponència. Tot això malgrat no hi era en la proposta inicial de la ponència i malgrat les JNC van insistir en incloure la referència a independència, finalment canviada per a satisfer algú amb el concepte d’estat propi.

Tot plegat no està gens malament.  Escoltar el president de Catalunya afirmar que hem pres el rumb a Ítaca i no hi ha marxa enrere és engrescador o hauria de ser-ho. Escoltar el nou secretari general del partit, l’Oriol Pujol, afirmant que vol dirigir el partit per conduir el país cap a l’estat propi és engrescador o hauria de ser-ho. Saber que la gran majoria de militants del partit són favorables a la independència de Catalunya és engrescador o hauria de ser-ho.

Perdoneu els dubtes i els “hauria de ser-ho” reiterats; però si sortim de l'espai congressual de CDC i ens hi fixem en l’acció de govern a la Generalitat de Catalunya o a la capital del país, Barcelona, l’"hauria de ser-ho" cobra molta rellevància. CDC pren i fa onejar l’estelada en el seu congrés mentre en l’acció de govern pacta els comptes i els nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb el PP. Amb el mateix PP que pretén fracturar la nostra societat catalana (curiós quan precisament CDC parla de cohesionar i sumar majories socials en el camí cap a l’estat propi). Amb el mateix PP que esborra del mapa el català a ses illes o al País Valencià, però és clar que per a CDC els Països Catalans acaben a La Jonquera i a Alcanar. Amb el mateix PP que vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles catalanes.

Potser aquesta declaració d’intencions és honesta, però venint d’un partit que sempre ha defensat aferrissadament les classes dirigents catalanes, poc donades a aquest discurs de la independència, em fa molta recança. Perquè més enllà del camí a Ítaca hi ha una opció que pren força i que no és altre que un avançament electoral a Catalunya.

Si el PP no accepta condicions per al pacte fiscal que vol proposar el govern català, cosa més que previsible, és força probable que CiU vulgui convocar eleccions a Catalunya. La seva proposta estrella, la darrera esperança per a l’economia del nostre país farà figa. CiU és conscient que el poble ja no tornarà a tragar amb una nova dosi de peix al cove. La indignació catalana ha augmentat molt en els darrers anys i el fervor del 10J encara és present en l’ambient.

Davant d’un gairebé segur fracàs en el govern català i amb el desgast que ha patit aquest mateix govern a conseqüència de la política de retallades practicada, afegida als pactes amb el dimoni pelut (el PP), com pot salvar CiU els mobles en un avançament electoral? Doncs és evident que les enquestes i els baròmetres apunten a un increment considerable de persones favorables a la independència. Aquest és el públic objectiu de qualsevol partit que vulgui guanyar unes eleccions en aquest context. Aquest és el tros de pastís que donarà una possible majoria absoluta.

I, es clar, CiU te un rival directe per obtenir aquesta part del pastís; un rival que no és altre que ERC. I és que el nostre és un partit que està en plena recuperació, que ha aconseguit purgar els pecats atribuïts i pels quals va obtenir una davallada electoral important. ERC és un partit que compta amb un lideratge coherent i seriós. ERC és el partit que va posar sobre la taula conceptes com el dret de decidir i l’espoli fiscal abans que ningú altre ho fes.

Jo, digueu-me mal pensat, però veig que la declaració independentista de CDC, aquest sortir de l’armari i declarar-se obertament favorables a l’estat propi, són simples cants de sirena que pretenen captar el vot independentista en forma de vot útil davant un previsible avançament electoral. Jo, digueu-me mal pensat, però no crec que les classes dirigents catalanes optin per la ruta cap a Ítaca que CDC afirma que pren i davant una negativa d’aquestes em costa de creure que Mas, Pujol i companyia tirin pel dret.

Compte, no fos cas que la societat interpreti que el vot útil independentista ha d’anar cap a CiU, perquè aleshores aquest país reviurà pàgines molt tristes de la seva història i aquesta potser és l’última oportunitat que se’ns presenta.

Jo trio l'independentisme que suma +

En començar la campanya, vaig fer una declaració d’intencions i vaig expressar el desig que la campanya fos una campanya neta i pro positiva. Ara que arribem a la fi s’ha vist qui en te de propostes i qui no. S’ha vist en la manera de fer campanya perquè els partits i les coalicions que tenim propostes i que tenim projecte ens hem abocat a explicar-lo i a mirar de convèncer als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

Els que no tenen ni propostes ni projecte s’han dedicat a ensenyar fotos del passat dels seus rivals o a exhibir vídeos aliens o a parlar i a difamar dels candidats dels altres. Una llàstima perquè al final l’única cosa que s’aconsegueix amb aquestes actituds és desencisar encara més a la gent que valora poc a la classe política i a abonar aquell discurs que diu que tots els polítics són iguals i només procuren  per agafar-se a la poltrona.

He tingut la sort de formar part d’una candidatura que ha optat pel camí honest, per fer propostes i per traçar les línies del seu projecte en la campanya. O millor dit, no ha estat sort, n’estava convençut que això seria així; perquè jo no m’hi veig en una candidatura o equip de campanya que es dediqui a practicar el joc brut; ho trobo indefensable i barroer.

En aquesta campanya hem vist dos projectes independentistes amb formes molt diferents. L’un ha fet propostes, ha explicat el seu model de ciutat, ha potenciat els seus candidats i candidates, ha parlat de país, ha plantejat lluitar contra la crisi, ha concretat molt cadascuna de les propostes que ha presentat, ha demostrat el seu respecte pel dret a manifestar-se de les persones que acampen a la plaça Catalunya en canviar la ubicació de l’acte final de campanya, ha estat capaç d’arribar a acords amb formacions polítiques que fa pocs mesos eren rivals a les urnes, ha recollit el guant de l’esperit del 10J i el 10A i l’ha dignificat. Un independentisme que suma. Un independentisme positiu. Un independentisme optimista. Liderat per una persona que coneix la ciutat de cap a cap i que defineix una estratègia de suma.

L’altre no te propostes que oferir, tret de les proclames buides de contingut. Ha centrat la seva campanya en perseguir i tapar determinats cartells al carrer, ha abocat porqueria infundada i falsa sobre el representant de la candidatura independentista més sòlida,  va fer recular 30 anys la imatge de l’independentisme l’endemà del 10A, ha arribat a crear pàgines falses imitant la d’una formació d’esquerres joves i independentistes per difondre una divisió que mai ha existit, ha comparat l’acampada de la plaça Catalunya amb la que ells van fer davant el Parlament i ha demanat que els desallotgin igual que van fer amb ells, ha renegat d’una persona que fa pocs mesos era el seu cap de llista i la seva icona. Un independentisme que resta. Un independentisme que ens vol fer petits. Un independentisme negatiu. Un independentisme derrotista. Amb un candidat que no coneix la ciutat i que en les formes és capaç de perdre els papers en directe a la televisió cridant embogit per fer callar a un altre tertulià.

Jo ho tinc clar. Votaré independentista i ho faré per l’independentisme que suma, per l’independentisme intel·ligent, per l’independentisme honest, per l’independentisme guanyador. Votaré Unitat per Barcelona, votaré Jordi Portabella.

Una setmana + treballant per al somni

El 10J molta gent demanava que els independentistes anéssim junts i el 22M anirem junts. Molta gent ens ha demanat la unitat i hem aconseguit la unitat. No ha estat fàcil. Els grans canvis mai es produeixen si darrera no hi ha un esforç important per part de moltes i moltes persones.

Ara em venen al cap moltes discussions en reunions internes del partit. Reunions on l’exigència de ser generosos i honestos amb els nostres ideals es va imposar, com no pot ser d’una altra manera, a visions més conservadores.

També em venen al cap els equilibris que s’han tingut que fer per assolir un acord amb 2 partits més (Reagrupament i Democràcia Catalana) i no parlo només de les condicions del pacte en si, sinó de les moltes pressions que hem rebut des de fronts molt diversos.

Però durant tota la campanya i avui especialment, en el transcurs de l’acte central que hem fet al Parc de la Ciutadella, he anat visualitzant la confirmació que tots els esforços han valgut la pena. Aquesta coalició te una força enorme. Tenim com a base un gran programa electoral i tenim com a pal de paller la força de la unitat.

És veritat que no hi som tots. Les circumstàncies i la proximitat amb el 28N han fet que algunes ferides obertes no s’hagin pogut tancar. Però veure en un mateix escenari a Jordi Portabella, Joan Laporta, Ester Capella, Ignasi Planas, Anna Arqué i també l’Elisenda Paluzié i l’Alfred Bosch, demostra que amb la generositat i l’honestedat com a instruments per a un pacte, hem pogut recollir el guant i l’esperit del 10J i també del 10A. En aquest sentit, Jordi Portabella ha fet una cosa molt difícil de veure en política. Ha estat generós i ha estat fidel als seus ideals polítics, sense pensar en què pot passar si el resultat no és prou bo. I, a més, ha contagiat aquest esperit a tots els que formem part d’aquest projecte polític. Regidors que podien anar amb el 3 i 4 respectivament, ara ho fan en els llocs 6 i 7 de la llista i, malgrat això, continuen defensant aferrissadament el projecte. Ho fan per convenciment, perquè són honestos i no egoistes. Ho fan perquè el projecte és més important que les persones.

Aquesta és, de totes les campanyes en què he estat, d’una banda la que més feina m’ha comportat i, de retruc, la que ha exigit un esforç més gran als voluntaris i voluntàries. Hem optat per una campanya de proximitat i, evidentment, això és més dur que fer només banderoles, anuncis i tanques publicitàries. Hem parlat amb molta, amb moltíssima gent. I això són moltes hores de dedicació. Però també ha estat, d’entre totes, la campanya en que el bon rotllo està més present. Hi ha una química especial en l’equip de campanya i els candidats i candidates i això es nota i ens dona seguretat.

És per tot això que m’hi vaig ficar en aquesta cosa pública de la política. És per això que m’hi he dedicat en cos i ànima a intentar millorar les coses, a incidir en els canvis que esdevindran. Vull viure en una ciutat més lliure i justa. Vull viure en un país lliure i socialment avançat. I mentrestant treballaré per millorar les petites grans coses que afecten a les persones. Mentrestant cal millorar planejaments urbanístics i fer estudis de mobilitat. Però la veritat, és que jo vaig entrar en política per assolir l’objectiu més difícil de tots, la independència del meu país. Diumenge 22 votaré Unitat per Barcelona i Jordi Portabella, perquè és el millor projecte polític per a la ciutat des d’un punt de vista municipal, però també ho faré perquè si l’independentisme surt reforçat a la capital, com a país haurem fet un gran pas cap a la llibertat.

Queda una setmana i jo i molts altres ens hi deixarem la pell, perquè treballem per a un somni.

La independència, rigor o pantomima?

Ara fa 7 dies, Barcelona va exercir el seu dret de decidir en una consulta impulsada des de la societat civil, amb una seriositat i un rigor propis de la millor organització administrativa. Una comunicació ben adreçada i gens ostentosa, una implicació positiva del voluntariat i també de la ciutadania, un objectiu fixat en aconseguir un bon resultat de participació amb total respecte a la decisió personal i un sistema informàtic que ha cobert amb molt de rigor la manca de disposició de les dades censals. Un exemple de democràcia participativa ben organitzada.

Aquest èxit és comparable a la mobilització que el passat 10 de juliol va ajuntar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona com a protesta contra les retallades imposades pel Tribunal Constitucional contra Catalunya i les seves lleis. Un exemple de mobilització ciutadana ben organitzada. Per tant podem dir que entre el 10J i el 10A hi ha una connexió clara pel que fa a la forma d’expressar-se del poble català, de forma respectuosa, seriosa, rigorosa i efectiva.

Una altra cosa és la que hem presenciat durant aquesta setmana. Veure diputats del Parlament amb vestit i corbata fent plantades al Parc del Parlament en una acció més pròpia d’una organització política juvenil i observar el lamentable espectacle ofert per Jimmy Jump i Maria Lapiedra, amb l’únic objectiu de dotar mediàticament una mobilització, sense tenir en compte els danys col•laterals que això implica, és contraposar les formes emprades per la societat civil d’aquest país en nom de la causa independentista.

A títol personal, considero que el populisme que admet qualsevol forma d’expressió no és vàlid per a un objectiu que està madurant políticament i que cada cop és més arrelat en la societat catalana. Aquesta part de la societat, cada cop més nombrosa, demana accions rigoroses i passes fermes per a seguir sumant adeptes a la causa independentista, conscient que la majoria suficient està propera a arribar, si és que encara no ho ha fet. I aquestes gestes freaks només serveixen per a desvirtuar un procés que avança imparable.

Jo, entre el rigor i la pantomima, trio el rigor i crec que la immensa majoria de la societat catalana també. Pas a pas fins a la victòria final.

10A, moltes emocions

Ahir vam escriure  una pàgina de la historia d’aquest país; jo no en tinc cap dubte. Més enllà del resultat, com era d’esperar favorable a la independència de Catalunya de forma aclaparadora, es van superar totes les previsions de participació que finalment ha estat del 21,37% sobre el cens.

Podem comparar amb altres resultats. El referèndum per la Diagonal va registrar un 12,2%, els vots que van fer alcalde Hereu un 14,8% o els vots aconseguits per totes les forces independentistes a les darreres eleccions al Parlament 6,4%. Les dades comparades deixen ben clar que la independència interessa als barcelonins i barcelonines.

Però les dades ja són prou conegudes per tothom. Avui vull fer-vos 5 cèntims sobre la meva experiència personal en el dia d’ahir.  Jo vaig tenir la sort de ser tot el dia a la plaça Eivissa, la plaça major d’Horta, la meva plaça. El dia va ser llarg i intens, tant que al final se’m va fer curt. Ben acompanyat per l’Àngels, el Francesc, la Josefina, el Joan, la Teresa, el Rafel i l’Emili (que va venir de Lloret de Mar), vam obrir el col·legi electoral puntualment a les 9 del matí, sense cap mena d’incidència.

A partir d’aquest moment tot van ser sensacions positives. A les 11 del matí vam rebre la visita d’en Manel Cuyàs del diari Avui que ens esmentat en el seu article. A partir d’aquest moment ja no ens vam poder aixecar de la cadira fins passats dos quarts de tres. Va ser un no parar d’introduir vots a les urnes.

Jo he estat en diversos processos electorals i la veritat és que mai abans havia experimentat les emocions d’ahir. Hi havia persones que veritablement s’emocionaven a l’endinsar la butlleta a l’urna. Vaig recollir vots de nois i noies de 16 anys que han tingut la sort de votar per primer cop i fer-ho per la independència de Catalunya; també vaig recollir vot de persones d’avançada edat, el més gran tenia ja 89 anys. Diverses persones van haver de tornar a casa a buscar el certificat d’empadronament perquè en el seu document d’identitat figurava un domicili a fora de Barcelona. Vam enviar un fedatari a recollir el vot a una persona amb moltes limitacions de mobilitat. Joves que venien amb crosses a votar.  Algunes persones que havien votat de forma anticipada i no n’estaven segures que aquell vot fos bo. D’altres que volien assegurar-se que el seu vot anticipat s’havia registrat correctament. I també vam recollir el vot a molts veïns i veïnes de tota la vida i que ens coneixien tant a l’Àngels com a mi.

Finalment vam recollir 572 vots i vaig tenir la sensació de rebre 572 vegades el reconeixement a la feina que estàvem fent allà. En molts casos ens agraïen que fóssim allà recollint-los el vot, mentre nosaltres els agraíem que vinguessin a votar.

El sistema informàtic va funcionar amb total precisió. No es va penjar en cap moment i detectava tots els vots que hagueren estat duplicats de no ser pel sistema. El rigor de la consulta no es pot posar en dubte de cap manera. Més aviat hem perdut vots per no disposar de documents justificants del padró. Vam tancar el col·legi a les 8 puntualment i encara es van escapar uns 15 ó 20 vots de persones que van arribar tard.

Després d’enviar les dades de participació vam anar cap als Lluïsos d’Horta per a fer el recompte. Un cop ens vam trobar amb la resta de voluntaris que comptaven les paperetes de la resta d’urnes les emocions anaven aflorant. Encara no teníem la dada de la participació, però en l’ambient es respirava que havíem aconseguit alguna cosa molt important. I mentre hi érem es va confirmar que més d’un 21% de la ciutadania havia votat. Les abraçades van ser moltes i molt sinceres. Vam començar el dia amb la sensació que faríem alguna cosa molt gran i el vam acabar confirmant que ho havíem aconseguit. Totes les previsions havien estat superades. Uns quants encara vam tenir forces per anar a abraçar molts més companys i companyes de la resta de la ciutat a la seu central ubicada a la Rambla de Santa Mònica.

Després de mesos col·laborant, a estones més intensament i a estones menys, he volgut ser en primera línia recollint el vot dels hortencs i hortenques i ho he fet amb molt de gust. Han estat moltes, moltes emocions. Per la part que em toca avui he de donar 572 gràcies, una per cada vot recollit a la plaça Eivissa.

10A, ja la tenim aquí

La consulta, ja la tenim aquí. El 10A és demà. Encara recordo quan un conjunt de persones van fer una roda de premsa, davant la Sagrada Família, dient que es faria la consulta independentista a Barcelona. En aquell moment vaig pensar, ostres! Potser arriba una mica aviat això; ostres! a Barcelona si es fa, s’ha de fer molt bé, perquè si fracassem amb un percentatge de participació molt baix desinflarem el globus que les consultes estan generant arreu del país.

Ara, un any després, n’estic convençut. S’ha fet i s`ha fet molt bé el camí cap al 10A. Malgrat les dificultats organitzatives inicials, malgrat una estructura tan immensa com aquesta implica dificultats a l’hora de posar-la en marxa, malgrat l’ajuntament ens ha girat l’esquena i diumenge no podem comptar amb cap local municipal ni amb cap connexió de llum, malgrat determinada premsa ens ha obviat sense dedicar-nos ni una sola pàgina, malgrat una altra determinada premsa ens les ha dedicat per desacreditar-nos sense proves. Malgrat tot això, la consulta ja és un èxit abans de celebrar-se.

I ho és perquè compta amb 10.000 voluntaris, gairebé tants com hi va haver per Barcelona 92. Ho és perquè s’ha aconseguit el suport de més de 100 personalitats de reconegut prestigi. Ho és perquè s’ha fet de forma respectuosa amb tothom i animant a participar, independentment de l’opció de vot per la qual s’opti. Ho és perquè les jornades de vot anticipat a la Barceloneta, la Vila de Gràcia i Nou Barris han estat un èxit. Ho és perquè amb un pressupost molt reduït pot superar –i superarà- altres consultes fetes amb tot el suport institucional i amb un pressupost 200 vegades superior. Ho és perquè el món estarà pendent de Barcelona el 10A. Ho és perquè s'està fent amb el màxim rigor i amb un sistema informàtic que garanteix que ningú no pugui votar 2 cops.

Però per damunt de tot això, ho és perquè els voluntaris i voluntàries de Barcelona Decideix encomanen bon rotllo allà on van. La sensació que estem escrivint una pàgina memorable de la història del nostre país és present. L’optimisme contingut és l’estat d’ànim generalitzat i la qualitat humana i professional del conjunt del voluntariat és excepcional. Informàtics, responsables de l’administració electoral, dels recursos, de comunicació, d’extensió, de campanyes; tots i cadascun dels equips de treball ha fet una feina de molta qualitat.

Per molt que els principals mitjans de comunicació han vetat la informació sobre la consulta a Barcelona, al final els esdeveniments han fet que aquesta setmana el 10A estigui en boca de tothom, per bé o per mal, però se’n parla. El fet que persones de gran capacitat mediàtica hagin votat anticipadament o hagin manifestat la seva intenció de votar ha ajudat i cal agrair-los que ho hagin fet públic.

Ara només falta rematar la feina. Ja està tot a punt per al 10A; seus, voluntaris, ordinadors, suport informàtic, comunicació, etc. Una gran estructura al servei dels ciutadans i ciutadanes perquè puguin respondre aquesta pregunta "Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?" amb tres opcions: SÍ, NO, EN BLANC. Hi poden votar les persones majors de 16 anys empadronades a Barcelona, de qualsevol nacionalitat.

No deixem cap vot a casa. No ens ha de fer por ni generar rebuig opinar i decidir. La democràcia és això. La consulta ja és un èxit, només falta arrodonir-ho amb una bona participació.
En aquest enllaç trobareu tots els llocs on podeu anar a votar. Amb un parell de minuts del teu temps faràs aquest país més lliure, et faràs a tu més lliure.

Barcelona Decideix. Ha arribat l’hora.

Només falten 17 dies perquè se celebri la consulta ciutadana més important que mai ha organitzat la societat civil a Catalunya i, francament, desconec si hi ha algun cas similar a aquest arreu.

Com a persona que he estat col•laborant amb l’organització, potser no tant com m’hagués agradat perquè és difícil compaginar tantes coses alhora, us puc assegurar que hi ha una qualitat humana increïble darrera dels voluntaris i voluntàries que, de forma desinteressada, estan fent possible la celebració d’aquesta consulta.

Quan veus homes i dones, de totes les franges d’edat, que voten diferents opcions polítiques quan venen eleccions, que militem alguns en partits diferents o simplement, la majoria, no hi militen; quan els veus a tots i a totes recollint vot anticipat a les parades del carrer, tan si fa bon dia com si fa fred o vent o plovisqueja, és quan te n’adones de la importància del 10A en aquesta societat i en el futur del país.

Qui digui que el 10A ens divideix, que ens fracciona com a societat, que no serveix per a res més que per a potenciar una determinada opció política, s’equivoca. Perquè expressar-se en democràcia és un fet que ens permet millorar la societat, perquè donar la teva opinió és un dret que cap administració et pot negar.


Si l’ajuntament ens vol girar l’esquena doncs que ho faci. Si els que encapçalen l’administració municipal no són capaços de respectar una iniciativa ciutadana perquè no comparteixen l’esperit de la mateixa, el problema el tenen ells; i ben aviat aquesta actitud immadura i antidemocràtica els hi passarà factura. Al districte d’Horta-Guinardó vam demanar a través d’una proposició d’acord que es donés a la consulta de Barcelona Decideix els mateixos drets que a qualsevol altre iniciativa de la societat civil, ni més ni tampoc menys. Val a dir que ICV s’hi va afegir a ERC i CiU i això és molt significatiu, perquè al costat oposat dels demòcrates s’hi van ubicar el PP i el PSC.

La consulta serà un èxit, mal que els pesi i el món ho veurà en directe. La consulta es farà a la capital de Catalunya i el món en parlarà. Catalunya serà un referent de democràcia promoguda per la societat civil i encara hi ha polítics que es posen d’esquenes. Quin cinisme i quina manca de cultura democràtica!

I tot i així, sense suport institucional, sense pressupost, sense tot allò que va gaudir una consulta com la de la Diagonal, aquesta consulta serà un èxit i superarà segur la participació de la Diagonal. I serà així perquè la determinació i la perseverància de les persones que formen part ho fan possible.

El 10 d’abril jo hi seré en una taula recollint vots. I tu, t’ho perdràs?

Si vols participar entra www.barcelonadecideix.cat i fes-te voluntari o voluntària

Si ets d’Horta-Guinardó, emplena aquest formulari i ens posarem en contacte amb tu

Només resten 2 setmanes. Encara ets a temps de formar part de la història d’aquest país. Participa i, si no pots, almenys vota. Digues la teva.

Solidari què?

D’ençà que vaig escriure aquest article sobre la unitat que es demanava des de Solidaritat Catalana per la Independència, he mirat de mantenir una certa distància i respecte a l’hora de referir-m’hi a aquesta formació. En tant que formada per persones que es manifesten independentistes, el millor és no entrar en batusses que no ens aporten res a ningú.

També demanava en aquell article del mes de juliol de l’any passat, que Esquerra fes una passa endavant, amb generositat, per tal d’integrar al seu projecte persones provinents d’altres sensibilitats.

Doncs bé, ha estat Jordi Portabella qui, des d’abans del 28N, va començar a treballar en aquesta línia pensant en les eleccions municipals de Barcelona del proper 22 de maig. I el resultat d’una bona feina salta a la vista, amb la incorporació de Reagrupament primer i ara de Democràcia Catalana de la ma d’en Joan Laporta.

En aquest darrer cas ha estat així perquè en el si de Solidaritat hi ha una mena d’odi visceral cap a tot el que sona a Esquerra i també molt poca voluntat de practicar allò que predicaven abans del 28N, la unitat. Ja vaig dir en aquell moment que em semblava que la unitat que demanaven des de Solidaritat estava poc treballada. Ara puc constatar que de fet no la volien en realitat. Solidaritat ha mirat d’aprofitar un buit emocional d’ex votants d’Esquerra i certament van treure profit amb 4 diputats.

Ara la situació és diferent. La demanda d’unitat de l’Esquerra barcelonina ha estat honesta i generosa. En cap cas s’ha imposat cap candidat i lluny d’això, davant la possible discussió d’idoneïtat, s’ha proposat fer unes primàries obertes. L’excusa absurda de determinats sectors de Solidaritat ha estat que s’havia de trobar un candidat de consens que no estigués contaminat per cap pacte amb el PSC. Quina cosa més absurda, especialment venint de l’Uriel Beltran que va defensar el segon tripartit a capa i espassa fins els darrers mesos i d’en Lopez-Tena que com a president del Consell General de Poder Judicial per força ha tingut que tractar amb membres del PSC. Aquesta és la perspectiva de sumar? Tancar la porta a tot un perfil de possibles electors? Francament crec que no és aquest el camí.

Em produeix una sensació molt desagradable escoltar l’Uriel Beltran dient que en Laporta deixa “l’únic projecte independentista” per anar amb algú que dona suport al PSC. Això, a part de ser una mentida malintencionada només ho pot dir algú que te una ment molt limitada i, per tant, no te cap argument per justificar-ho tret d’atacar Esquerra. És lamentable l’actitud de l’Uriel, lamentable i menyspreable venint d’una persona que fins el moment en que va veure que el número que ocupava en la llista no era prou bo, va mantenir totes les opcions de figurar, una vegada més, en la llista d’Esquerra a les eleccions al Parlament. Sí, és així, l’Uriel volia repetir com a diputat amb Esquerra malgrat actualment va dient les mil pestes i ara, va de persona amb principis quan no se li han observat mai aquests principis.

L’Uriel passa per alt que en Jordi Portabella va dir no a pactar amb el PSC a Barcelona, mentre ell defensava el tripartit al Parlament. Les afirmacions que va fer en el sentit d’associar Portabella a tripartit són falses i ell ho sap, la qual cosa ho fa encara més perniciòs i demostra que, una de dos, o és un manipulador o és curt de gambals.

En fi, sigui com sigui el tercer espai, l’espai independentista i progressista creix a la capital. Ho fa sense aquells que els importa poc això de sumar per una causa comuna, però de la ma de Jordi Portabella s’ha fet de manera generosa i honesta. Qui no ho vulgui veure és que no mereix formar part d’un projecte com aquest.

Curs complicat: eleccions a la vista

La setmana de la Diada Nacional de Catalunya és el tret de sortida del curs polític cada any. Aquest però, promet moltes hores de dedicació per als que, d’una manera o un altre, formem part de la política activa. Des d’ara i fins al mes de maig a Barcelona estarem cridats a les urnes fins a un total de 3 conteses electorals: 28 de novembre eleccions al Parlament de Catalunya, 10 d’abril consulta ciutadana per la independència i 22 de maig eleccions municipals. És a dir, que no sortirem d’una campanya que ja estarem entrant en la següent.

Tot i els matisos que fan que cadascuna de les conteses sigui diferent, el factor mobilitzador serà clau per als resultats de les diverses forces polítiques que ens hi presentem i això no s’escapa als ulls dels aparells dels partits. Em centraré ara en la primera crida a les urnes, el 28 de novembre.

Per a CiU l’efecte del canvi de govern, en base a desacreditar l’actual govern d’entesa o tripartit, és el que fa que el seu electorat es mobilitzi. Ara el desgast és dels altres i no crec que facin cap DVD aquest cop si ens atenem al resultat que els va donar el 2007.

El PSC que es troba en una situació altament incòmoda, en intentar acontentar els diversos perfils de votant i alhora procurar no fer massa sang amb el PSOE, opta per mobilitzar aquells votants que habitualment no acudeixen a les urnes en unes eleccions al Parlament. I per això estan elaborant una llista que faci entrar en un col•legi electoral els seus votants del cinturó de Barcelona.

ERC aposta pel debat ideològic. Sense abandonar les polítiques que fan país en el dia a dia, des de les vessants nacional i social, l’aposta per convocar un referèndum per la independència és clara. El fet de distanciar-se de la idea que defensen les noves formacions independentistes (SCI i RCat), que aposten per una declaració unilateral al Parlament, marca un referent diferencial que, a més, un cop constituït el nou Parlament pot ser negociable amb la resta de formacions polítiques.

ICV-EUiA enfoca el seu leit motiv per a la campanya en la sortida de la crisi econòmica. Malgrat no es tanquen en banda a la celebració d’un referèndum independentista –ells aposten per incloure també una opció federalista-, se centraran en la crisi per mobilitzar el seu electorat.

Del PP i altres formacions com C’s i UpD, ja sabem el que hem d’esperar. El foment de tot allò que sigui espanyolitzar i desnaturalitzar Catalunya és el que mobilitza els seus electors i això és el que faran. I espero que no hi hagi cap sorpresa si es presenta PxC amb el dr. Anglada al capdavant. L’última cosa que desitjo veure representada al Parlament és una ideologia xenòfoba.

En definitiva, crec que majoritàriament el que estem fent els partits és tancar files per assegurar resultats. Fins i tot CiU als que les enquestes donen com a cavall guanyador i saben que és millor evitar riscos quan vas al davant amb un cert avantatge.

El problema actual rau en la manca de connexió entre ciutadania i polítics, es clar. Els casos de corrupció i possible corrupció que han sortit a la llum fan que, malgrat alguns partits estan nets de cap sospita, la demagògia ciutadana (que també existeix) converteixi en corruptes a tots els polítics. El llarg camí de l’Estatut, rematat amb la sentència del TC i la manifestació del 10J, massa propera a unes eleccions al Parlament de Catalunya ha fet que l’augment de l’independentisme hagi esdevingut un increment proporcional de sigles que el volen abanderar. La crisi econòmica que ha fet forat en moltes famílies al país i les solucions que han arribat en forma de retallada de sous, congelació de pensions i increment de l’IVA han ajudat a fer més gran encara aquest forat, mentre els més rics poden convertir la crisi en una oportunitat a costa de les empreses més febles. Tot això fa que la ciutadania estigui molt desconnectada amb els polítics i per tant m’espero una abstenció alta el 28N. Quan en un país es considera un problema fer anar a votar la gent el dia que possiblement es juga un Barça-Madrid, és que no tenim la política ben considerada. Només cal escoltar tertúlies a la ràdio per veure que es considera molt més important el partit de futbol.

Davant d’això, espero i desitjo que la campanya sigui una campanya de propostes i de fair play. El que s’està veient aquests dies amb les declaracions encreuades d’en Tremosa i n’Iceta; els retrets de noves formacions polítiques independentistes cap a Esquerra i també cap a CiU; la promoció de la fractura social que fan PP i C’s; tot això no ajudarà pas a fer que la gent senti pessigolles a la panxa per anar a votar el 28N.

A mi, especialment, m’il•lusiona poder fer el camí cap a un referèndum. I sé que és molt i molt difícil. Ahir, en una reunió, una diputada d’Esquerra ens va transmetre una reflexió seva que vaig trobar molt interessant, al voltant de la votació en contra dels toros a Catalunya. El resultat d’aquesta votació va ser molt i molt treballat i molt i molt difícil perquè les pressions a tots els nivells imaginables (socials, polítiques i fins i tot militars) van ser brutals. I parlem d'una causa amb un suport social immens. Doncs ara imagineu-vos quan el debat sigui sobre la independència. Realment algú es creu que l’assolirem fent una declaració unilateral des del Parlament? Realment algú es creu que hi haurà 68 diputats i diputades disposats a votar a favor? En canvi, la convocatòria d’un referèndum és negociable amb altres forces. Si ICV està disposada a acceptar-ho sempre i quan es contempli l’opció federalista i CiU no posa límits al dret de decidir, només cal voluntat i un suport social prou ampli. Però tot i així serà difícil, i tot i així CiU i, perquè no, ICV tenen també un paper important.

El 28N no decidirem de forma directa independència sí o independència no, però posarem les bases per a la definició d'un moviment per als propers anys. Un moviment polític però que haurà d'anar necessàriament de la ma d'un moviment social. Tal i com deien en acabar aquell programa d’esquetxos a TV3: reflexionem-hi.