La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.

La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.

I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.

El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.

El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.

El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.

El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.

Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.

La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir.