divendres, 14 de juny de 2019

Colau: l’estratègia de no negociar



Fa 4 anys que conec força les persones de Barcelona en Comú. Entre elles hi compto molt bones persones, honestes, treballadores, compromeses amb les seves idees. També en conec d’altres més viscerals, rancunioses, d’aquelles que “o estàs al seu costat o estàs en contra”, sense terme mig.

Al llarg d’aquests 4 anys he arribat a acords amb els Comuns molts cops, com per exemple l’aprovació del PEUAT. En altres ocasions l’acord no ha estat possible, com amb el Pla pel Dret a l’Habitatge. Fins i tot hem tingut desacords que ens han acabat conduint a un acord final, com ara les condicions necessàries per fer realitat la unió dels tramvies per la Diagonal.

Però aquests darrers dies, en les negociacions per a la investidura de l’Ernest Maragall com alcalde i l’oferta generosa i honesta de pacte de govern entre ERC i Barcelona en Comú, la veritat és que per part dels Comuns mai hi ha hagut voluntat d’arribar a cap acord. Hem mantingut 3 reunions amb tots dos equips negociadors i en totes tres he sortit amb la mateixa sensació de tenir al davant un mur infranquejable.

La primera reunió va servir per fixar les posicions al respecte i fer, per part d’ERC, una proposta d’investidura. Els Comuns van demanar descartar Junts Per Catalunya de l’equació i es mantenien en l’opció de fer un tripartit incloent-hi el PSC. ERC vam constatar la impossibilitat d’arribar a un acord amb el PSC en els termes que hem plantejat des d’aquella mateixa reunió: un acord amb diversos punts per abordar les urgències de Barcelona pel que fa a les desigualtats, l’habitatge, l’emergència climàtica... Un acord de progrés i netament d’esquerres i també un acord per defensar des de la institució els drets i llibertats dels presos polítics, però també dels drets i llibertats de la ciutadania. Vam quedar en que mouríem peça i així ho vam fer després d’una visita de l’Ernest Maragall a Joaquim Forn a Soto del Real. La resposta per part dels Comuns va ser el silenci.

En la segona reunió des d’ERC vam oferir un acord de govern únicament entre ERC i Barcelona en Comú. Un acord amb una majoria sòlida de 20 regidors i regidores, amb un programa de ciutat ambiciós i amb un compromís clar en la defensa dels drets i les llibertats. I també un acord generós, que fos representatiu dels resultats obtinguts per totes dues formacions, amb una repartició equitativa de les responsabilitats i amb un paper rellevant de co-lideratge per a l’alcaldessa sortint, Ada Colau. La resposta va ser la mateixa: tripartit, tripartit, tripartit, malgrat el dia abans l’Ernest Maragall va demanar una reunió amb Jaume Collboni i aquest va tardar pocs minuts en declinar-la. La resposta per part dels Comuns va ser convocar una assemblea on van decidir presentar Ada Colau a la investidura.

La tercera reunió va tenir lloc dimecres. Malgrat des d’ERC vam proposar que el PSC hi fos present, ni que fos tan sols per constatar on son les diferències, el PSC va tornar a declinar cap reunió. ERC vam mantenir l’oferta. No s’ha vist cap més paper en les negociacions que els que hem aportat l’equip negociador d’ERC. El tripartit on els Comuns seguien ancorats no tenia ni forma, ni color, ni cap mena de contingut. Mai hem vist un sol paper, mai hem vist una sola proposta, ni tan sols una contraproposta a res del que hem plantejat. Després d’aquesta reunió la constatació que el tripartit era una cortina de fum va ser explícita. La mateixa tarda els Comuns convoquen la seva coordinadora i anuncien una consulta amb les seves bases. Consulta que, com hem vist està clarament orientada amb una pregunta que té una intenció: que la direcció assoleixi el seu objectiu.

En conclusió, puc afirmar que tota l’estratègia de negociació, per part dels comuns, ha estat basada en un objectiu final que ja tenien predeterminat: fer alcaldessa Ada Colau amb un acord de govern amb el PSC i  amb almenys 3 vots del Grup de Ciudadanos i Manuel Valls. Vots expressament necessaris per arribar als 21 que donen la majoria absoluta. Això dels vots de Manuel Valls no hi diuen en cap de les consultes que fan, curiosament, però tampoc podrien plantejar cap alternativa si no fos perquè compten amb ells.

Però Ada Colau i tot l’espai dels Comuns no podrà evitar posar-se davant el mirall. I aleshores em pregunto com se sentiran quan vegin reflexada la imatge de Manuel Valls darrera d’Ada Colau amb un somriure sorneguer. Aquests acords mai son gratis i probablement veurem altres efectes en els propers dies, a la Diputació i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però també durant 4 anys a l’Ajuntament i a la ciutat, perquè els acords contra natura tenen un preu i Ciudadanos i Manuel Valls se’l cobraran segur. La resposta a tot plegat, demà a la tarda al Saló de Cent.

dimarts, 4 de desembre de 2018

Barcelona, una ciutat insegura?

La resposta a aquesta pregunta crec que podria ser que Barcelona no és més insegura que altres grans capitals europees. Però també podem afirmar que, malauradament, Barcelona és enguany una ciutat més insegura que fa dos anys. Almenys això és el que ens diuen les dades de delictes comesos i també el resultat de les darreres enquestes de victimització. Entre el 2016 i el 2017 els delictes comesos a la ciutat de Barcelona van créixer en un 4,5% i entre el 2017 i el 2018 ho van fer en un 19%, creixent tant els furts com els robatoris amb força. A Barcelona es cometen 21 delictes per hora de mitjana.

Segurament els motius són diversos i no només tenen a veure amb un problema policial, també hi ha un component social molt important. No obstant, la realitat ens diu que cal fer alguna cosa perquè la tendència és clara i si no revertim aquesta tendència ens trobarem que l’any 2019 serà una ciutat més insegura i el 2020 encara més.

Un dels grans debats de les properes eleccions municipals a la capital de Catalunya girarà al voltant de la seguretat i la convivència. Per tant, des d’ERC hem d’afrontar aquest debat amb la voluntat de parlar de l’àmbit de la seguretat pública des d’una visió d’esquerres. I cal insistir en el concepte de seguretat “pública” perquè ha de ser la garant de protegir els drets de la ciutadania. Una bona seguretat pública ha de significar més llibertat i aquesta llibertat ara s’ha perdut en gran part als barris de Ciutat Vella, per exemple.

Una de les qüestions fonamentals és adaptar el model de seguretat a BCN als nous temps. La coordinació entre Mossos i Guàrdia Urbana potser funciona més o menys bé a nivell de comandaments, però els agents que treballen dia a dia als nostres carrers pateixen moltes mancances. I aquestes es fan molt visibles quan els acompanyes en el seu dia a dia, patrullant al seu costat.

Aquest model de seguretat ha de garantir una millor coordinació entre els dos cossos, ha de comptar amb els recursos humans i materials necessaris i també ha de comptar amb una formació específica que faci de la nostra policia, una policia d’excel·lència i amb les mesures de transparència i auto control que garanteixin sempre una bona praxi en el servei.

En definitiva, hem de ser capaços de bastir un bon discurs en matèria de seguretat i prevenció, però, a diferència de les forces de dretes, lligant aquest discurs amb l’àmbit social i la convivència. Sense oblidar mai que les ciutats més segures són aquelles que gaudeixen d’un bon estat del benestar i on hi ha més equitat.

dilluns, 28 de maig de 2018

Ciutadans i el foment de l'odi



Aquestes darreres setmanes, Ciutadans ha endegat una campanya contra els llaços grocs a l’espai públic i a les institucions. Aquest fenomen creixent de rebuig està destapant les diverses formes en què actuen els feixistes intolerants quan se senten autoritzats a fer-ho.

El llaç groc representa un acte de protesta cívica i pacífica per reivindicar la llibertat dels presos polítics. Però resulta que aquesta manera de fer i aquest símbol en concret posa molt nerviosos als que consideren normal i acceptable el que està passant a Espanya. I encara es posen més nerviosos quan les resolucions de la justícia internacional omplen de raó aquells que llueixen o pengen llaços grocs. I és que, el llaç groc, no és un símbol independentista sinó de rebuig a un estat totalitari on la separació de poders no existeix.

Després del “a por ellos”, de les actuacions policials de l’1 d’octubre i dels missatges polítics del Rei, el govern espanyol i molts mitjans de comunicació al servei dels poders de l’estat, l’extrema dreta més retrògrada se sent avalada per a actuar amb total impunitat pels nostres carrers, demostrant una vegada més que el feixisme mai ha deixat d’existir. Senzillament el feixisme era allà esperant a ser despertat per actuar.

I en aquest escenari, grups ultres es dediquen a increpar i fins i tot agredir persones pel simple fet de lluir un llaç groc a la solapa, per plantar creus o per penjar llaços grocs. Mentrestant aquelles forces polítiques com el PP, Ciutadans o fins i tot el PSC parlen de fractura social entre independentistes i no independentistes, quan el que haurien de fer és condemnar aquests atacs sense pal·liatius. Només els sentim protestar quan algú els pinta la façana d’una de les seves seus, cosa que jo no aprovo. Però cal tenir en compte que això ens passa a tots i no només ara. Les seus d’ERC les pinten de tant en tant des que hi milito i d’això ja en fa 14 anys. I les han pintat des de grups d’ultra dreta fins a grups d’extrema esquerra. Però aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que ara s’està intimidant i agredint verbalment i físicament a persones en l’exercici de la lliure expressió i aquesta és una línia vermella que no es pot justificar de cap manera. Malauradament espectacles com el del diputat Carrizosa de Ciutadans al Parlament, divendres passat, serveixen per animar als intolerants a seguir actuant. I també malauradament, penso que ho va fer de manera premeditada i conseqüent amb una campanya creada per provocar la violència que mai ha existit, però que ells s’entesten en dir que es produeix.

Des de la política cal un exercici de responsabilitat i no llençar més benzina al foc. Suposo que quan un altre membre destacat de Ciutadans va parlar d’ulsteritzar el país, es referia a això. Però ja n’hi ha prou. Els demòcrates de debò no estem disposats a acceptar aquest desafiament als valors més fonamentals. Hem de denunciar tants cops com calgui aquestes accions, fins i tot quan es faci des d’una responsabilitat política i institucional. Perquè al cap i a la fi, si no volen que portem llaços grocs, que alliberin els presos polítics. Mentre això no passi, seguirem lluint el llaç per recordar-los la seva maldat.

dimecres, 7 de març de 2018

#8M #VagaFeminista

Amb motiu del 8 de març publico en aquest espai l’article de les regidores Montse Benedí i Trini Capdevila, del grup municipal d'ERC


El 8 de març d’enguany, es convoca una vaga feminista a més de 150 països del món.

Dones d’arreu, diverses com som, ens unirem a la vaga feminista, una vaga laboral, de cures, consum i estudiantil per a reivindicar i exigir els nostres drets i prioritzar en l’agenda social i política la lluita per la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Sense nosaltres el món s’atura.

Perquè és més que evident, que malgrat els avenços realitzats, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara estan presents i són massa punyents alhora. La pobresa te cara de dona. Major precarietat laboral, pensions minses, escletxa salarial, violències masclistes, són alguns dels exemples.

De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones. Més d’un 70% dels contractes a temps parcials tenen com a destinatàries les dones. Tanmateix, el 60% de les llicenciades son dones però els càrrecs de més responsabilitat, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. L’Observatori Dona i Empresa posa de manifest que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus consell d’administració.

Aquesta també és una vaga de cures. Posar al centre la sostenibilitat de la vida, ha de ser una prioritat com a societat. Malgrat no estar remunerat, el treball de cures és imprescindible pel sosteniment de la vida. Malauradament, el capitalisme prioritza l’obtenció de beneficis monetaris al benestar. En les dones recauen les tasques de cura de la llar, de les persones dependents sigui quina sigui la seva edat, fet que en molts casos provoca fer una doble jornada. Hem de reivindicar el valor de les cures i exigir polítiques que facin que la corresponsabilitat esdevingui efectiva.

Sí, el #8MJoFaigVaga també per aquelles dones que no podran fer-la per la seva situació de precarietat en tots els àmbits. La faré des de la sororitat amb totes les dones del món que han lluitat i lluiten pels drets, la justícia social i la llibertat.

Com a feministes, estem compromeses amb la democràcia i les llibertats al nostre país. Per això subscrivim les paraules de les dones signants del manifest “Dones lliures en països lliures” publicat a La independent.cat

dimecres, 14 de febrer de 2018

Un tramvia anomenat desig

Aquest títol d’una famosa obra del realisme nordamericà defineix molt bé la situació que vivim actualment amb la unió dels tramvies a Barcelona. Parlem d’una infraestructura prevista des dels anys 90 i que mai s’ha arribat a completar per un o altre motiu.

A principis dels anys 90 es va començar a projectar i licitar una infraestructura partida en dos trams separats, TramBaix i TramBesòs, que no fou inaugurada fins l’any 2004. La construcció i explotació d’aquestes dues línies de tramvia va ser adjudicada a un conglomerat d’empreses privades (Globalvia, Alstom, Detren, Transdev, FCC, Comsa) i 2 empreses públiques amb una representació testimonial (FGC i TMB).

El culebrot polític de debò comença l’any 2010 amb la consulta sobre la Diagonal. Una consulta que va convertir-se en un plebiscit contra l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu i que va ser el preludi de la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona per part del PSC posant fi a més de 30 anys de govern socialista a la ciutat. L’alcalde Trias va prendre el relleu i va reformar l’avinguda Diagonal entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià, sense incloure el discutit tramvia. 4 anys més tard és Ada Colau qui relleva a Xavier Trias a l’alcaldia i promet unir els tramvies per la Diagonal.

Què en pensen els usuaris del servei de transport que ofereix el tramvia? La valoració és molt bona pel que fa a l’accessibilitat, freqüència i qualitat del servei. La velocitat superior a la del bus i la facilitat d’accés al circular en superfície fa del tramvia un bon mitjà de transport. També és cert que és una infraestructura projectada des de fa molts anys i que encara ho està, per tant sembla lògic que els dos tramvies acabin units.

Però en realitat, quan ens costa la gestió dels dos trams de tramvia? A canvi de construir i explotar la infraestructura es va fixar una retribució fixa de 13,05 milions d’euros + IVA per al TramBesòs i en el cas del TramBaix desconeixem aquesta quantitat perquè no és a l’abast de la ciutadania, però sabem que es calcula en funció del nombre de validacions anuals. A més cal afegir el pagament que l’ATM fa en forma de tarifa tècnica i que tampoc trobem publicat enlloc. Segons les dades a les quals he tingut accés tot apunta que les empreses del Tram perceben uns 0,85 euros per cada viatger en el cas del TramBaix i 1,15 euros per viatger en el cas del TramBesòs. Això dona aproximadament un benefici anual d’entre 14 i 15 milions d’euros nets, fet que seguirà sent així fins la finalització del contracte de gestió i explotació l’any 2032. Insisteixo que tot això són dades no oficials perquè no es troben publicades enlloc i seria d’agrair un exercici de transparència en aquest sentit, atès que estem parlant d’un servei de transport públic.

De tot això s’entreveu que el model de gestió serà clau a l’hora de decidir com i quan fem la unió dels tramvies. És a dir, si fem una aportació de prop de 200 milions d’euros públics que permetrien doblar el nombre d’usuaris del Tramvia, sembla lògic que ens haguem de replantejar el contracte actual amb les empreses del Tram o bé rescatar-ne el servei. Perquè si no ho fem així, invertirem 200 milions d’euros públics que serviran també per doblar els beneficis de les empreses privades del Tram fins l’any 2032. Mentrestant el servei de bus gestionat per una empresa pública com TMB perdrà 80.000 viatgers diaris. És a dir, vestirem un sant per desvestir-ne un altre i podem posar en risc el “sistema” de transport públic a l’àrea metropolitana.

Si la proposta és perpetuar el model de gestió per doblar els beneficis d’una empresa privada gràcies a una inversió pública, caldrà valorar la prioritat d’aquesta infraestructura respecte a la resta d’infraestructures pendents, que serien totes elles de gestió i explotació pública com ara la L9-L10, l’enllaç de La Pau amb La Sagrera, la L2 de Paral•lel a Zona Franca o els FGC de Plaça Espanya a Gràcia, entre d’altres.

Què ha fet fins ara el govern d’Ada Colau? més enllà de les declaracions d’intencions, dels estudis tècnics encarregats i de perdre 6 mesos en una comissió tècnica a l’ajuntament on he tingut la sensació que ERC és l’únic grup municipal que se l’ha pres seriosament. Repassem: l’any 2015 Ada Colau es va fer la foto amb l’expresident Mas per anunciar que hi havia un acord per unir els tramvies. L’any 2016 va repetir foto i missatge aquest cop amb el President Puigdemont. Aquell mateix any va anunciar que les obres del tramvia començarien l’any 2017. Després va aturar les obres de la plaça de les Glòries malgrat saber, per molt que ho negués, que aquesta aturada implicava la impossibilitat de fer aquest tram del tramvia. Va crear una comissió per mantenir viu el debat durant 6 mesos sense cap avenç significatiu. I ara, arribats a aquest punt, utilitzen la tàctica habitual de fer pressing a ERC, com si fos culpa d’ERC que el tramvia no sigui realitat encara. El súmmum del ridícul va ser escoltar a l’alcaldessa Colau afirmar que, si ERC donava el seu vistiplau, el primer tram fins a Glòries estaria fet en aquest mandat. No cal ser gaire espavilat per deduir que aquesta afirmació és producte de la desesperació perquè és senzillament impossible.

La comissió arriba al seu final aquest dijous i les conclusions seran les previstes des de l’inici de les sessions, ara ja fa sis mesos. Res ha canviat i tot segueix el guió previst. Tot excepte una cosa i és que ERC tenim molt clar el nostre posicionament, malgrat els mètodes habituals de pressió absurda del govern municipal. Amb el tramvia no farem votacions simbòliques ni cap brindis al Sol. Volem veure el conveni amb l’ATM, volem veure i discutir el projecte executiu i volem veure com queda definit el model de gestió.

La realitat és que a hores d’ara i dos anys i mig després de l’entrada d’Ada Colau al despatx d’alcaldia, no tenim res de tot això i el tramvia segueix sent un desig. I només hi ha una manera de convertir els desitjos en realitat: treballar i ser rigorosos.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Reflexions després del dol

 Dijous a les 5 de la tarda, em trobava als carrers de Gràcia amb l’Alfred Bosch, l’Ester Capella, en Joan Tardà i molts companys i companyes d’ERC. Després d’un petit acte i un dinar de germanor, passejàvem pels guarnits dels carrers i anàvem cap a la plaça del Sol on s’havia de fer el lliurament de premis. No vam arribar-hi. Els mòbils van començar a bullir de trucades i missatges i les nostres cares festives i els nostres laments per per la calor que hi feia es van transformar amb rostres de preocupació i neguit.

No vam dubtar ni un moment a posar rumb a l’ajuntament. Al metro les cares de la gent i el silenci eren el reflex de preocupació pel que estava succeint. Vam arribar a les oficines del grup municipal, l’Alfred, dues companyes del grup i jo mateix. Ens vam enganxar a la TV mentre rebíem vídeos per les xarxes que voldríem no haver rebut ni vist mai i que demanavem a tothom que no compartís. Vam traslladar a moltes persones tot allò d’oficial que rebíem. En tot moment, el comissionat de seguretat ens informava d’allò que es podia saber. La informació justa perquè tampoc es tractava de molestar a qui estava treballant en resoldre la situació. La nostra funció era que tanta gent com fos possible ens sentís a prop i fer-los arribar informació fiable i verificada.

Així va ser fins quan, prop de les 10 de la nit, l’alcaldessa ens va convocar per informar-nos de primera ma de l’estat de la situació i dels actes convocats al dia següent. Un ple extraordinari per llegir una declaració institucional i el minut de silenci convocat a la plaça de Catalunya.
En tornar a casa vaig trobar dues turistes que no podien accedir a La Rambla. Els vaig aconsellar preguntar a la Guàrdia Urbana què podien fer i els vaig deixar el meu telèfon per si no trobaven lloc on dormir. No em van trucar, entenc que van poder resoldre el problema. L’estació de Jaume I era tancada i vaig anar caminant cap a Urquinaona mentre posava al dia els meus contactes del que l’alcaldessa ens havia explicat. Al metro les barreres eren obertes i el centre era gairebé desert.
La resposta dels serveis d’emergències va ser impecable i gairebé immediata. També és cert que l’atemptat es va produir al centre neuràlgic de la ciutat on disposem de gairebé el 80% dels recursos policials. Però hi havia feina feta prèviament. La Rambla és un dels molts escenaris que s’havien estudiat per poder reaccionar en cas que això passés. La coordinació entre Guàrdia Urbana, Mossos i Emergències va funcionar correctament. Ja s’havia previst què havia de fer cadascú, els accessos per als serveis d’emergència, les evacuacions... Tot el que es pot planificar es va planificar. I va sortir el millor d’aquestes persones i de la majoria de ciutadans i ciutadanes que també van ajudar en un moment de confusió i por. Molts membres dels cossos de seguretat i emergències van deixar les vacances i els dies de festa per presentar-se als seus llocs de treball demostrant un grau de professionalitat a l’alçada dels millors.

La reacció ciutadana ha superat les expectatives. La fraternitat és un valor que ha aflorat de manera espontània i es van viure molts petits gestos que són molt grans. Taxistes evacuant gent sense cobrar, portes obertes al metro, comerciants acollint persones atemorides als seus locals; fins i tot els treballadors d’Eulen a l’aeroport van desconvocar la vaga. Al dia següent la gent va tornar a recuperar La Rambla i al crit de “No tenim por” va omplir el cor de la ciutat. És en moments així que et sents més orgullós de ser un representant institucional. No pots aturar els sentiments ni les llàgrimes. Però com vaig escriure al llibre de condol de l’Ajuntament: “La ciutat ha plorat però no ho ha fet per por. Ha plorat per amor i quan plores per amor saps que mai pots perdre. Fins ara he estimat aquesta ciutat i des d’ara li declaro el meu amor incondicional”.

El Govern de Catalunya ha demostrat rigor i solvència. La manera en que s’ha afrontat la crisi i com s’ha informat a la ciutadania en tot moment penso que és gairebé immillorable. En 4 dies els Mossos d’Esquadra han desarticulat una cèl·lula terrorista al nostre país. No els ha tremolat el pols. Davant del dubte la prioritat ha estat salvar vides i així s’ha actuat, amb contundència. A Cambrils es van salvar moltes vides gràcies a l’actuació dels Mossos.

El govern s’ha centrat en allò que és important, la gent d’aquest país i també ho ha fet sense por. Sense por i amb molta paciència i cap fred. Hem descobert un molt bon conseller d’interior, en Quim Forn amb el qual he tingut el plaer de compartir el càrrec de regidor a l’ajuntament. Hem descobert un Major dels Mossos, el Major Trapero, que ha donat resposta a tot allò que se li ha demanat mentre dirigia una operació amb un resultat impecable. El compte de Twitter de @Mossos ha creat escola sobre com informar amb rigor i puntualitat i en 4 idiomes diferents. Són molts els periodistes, també internacionals, que han valorat molt positivament la part de comunicació en aquesta crisi. I el mateix rigor s’ha aplicat en el missatge. Som una societat inclusiva i tothom és català a Catalunya parli la llengua que parli, vingui d’on vingui i tingui les creences que tingui.

La imatge dels Mossos d'Esquadra i també de la Guàrdia Urbana ha millorat i molt. Les mostres espontànies d'agraïment per part de la ciutadania això ho demostren.


El govern de l’estat per contra ha estat lent a reaccionar. Han mantingut una imatge correcta, al nostre costat en els actes institucionals, però sempre recordant que hem d’estar units perquè units som més forts. No entenc perquè aquella nit del 17 d’agost el president Rajoy, el delegat del govern i els cossos de seguretat de l’estat es van reunir per separat mentre al Centre d’Emergències s’estava treballant intensament sabent que aquella nit seria llarga i no dormiria ningú.Tinc la sensació que des dels despatxos de Madrid no esperaven una reacció tan positiva del govern de Catalunya. Aquesta crisi ha servit per demostrar que funcionem com un estat malgrat no disposar de les competències suficients.
 
El comportament de molts mitjans de comunicació ha estat el més lamentable de tot. Editorials i tires satíriques mal intencionades, barrejant terrorisme amb independentisme, terrorisme amb turismofòbia, terrorisme amb la CUP...  El Periódico, encara en calent mentre la gent corria atemorida pels carrers, va publicar que la CIA ja va advertir i que no se’ls havia fet cas. Portades indesitjables i irrespectuoses a molts mitjans de premsa escrita i a la televisió, noticies inventades, mentides, confusió, queixes perquè a les rodes de premsa es responia en català quan es preguntava en català. Rodes de premsa que es feien en 4 idiomes diferents. Vergonyós comportament d’alguns periodistes, alguns. La majoria de periodistes són grans professionals que, malauradament, treballen en mitjans amb directors que manipulen les línies editorials en funció del que els interessa i que, evidentment, no és informar. Són carronyaires de la premsa, en definitiva.

Després de la manifestació de dissabte vinent hem de donar per acabat el període de dol i cal prevenir riscos, analitzar la situació i abordar, també sense por, molts dels problemes que tenim.

La islamofòbia és un risc real. Jo mateix l’he vist a les meves xarxes socials i en això hem de ser implacables. No hi ha la més mínima escletxa que es pugui deixar oberta per entrar el discurs de l’odi. Hem de ser implacables i impecables a les institucions i al carrer. En aquest sentit va ser molt encoratjadora la imatge d'un grup feixista que no va poder accedir a La Rambla, gràcies a que un grup més nombrós d'antifeixistes ho va impedir. 

Però també ens hem de fer algunes preguntes. Mireu les edats dels terroristes... 17, 18, 21, 22 anys... com pot ser que els joves d’aquesta edat no tinguin somnis de joves? Com pot ser que joves educats a la nostra societat acabin cometent una acció com aquesta? En què hem fallat?

He posat 2 imatges de Younes Abouyaaqoub a la capçalera d’aquest escrit. Què ha passat entre la primera foto i la segona? Com pot un somriure tan bonic acabar amb l’expressió d’aquest mateix noi després de cometre l’atemptat a La Rambla? Com pot ser que l’imam de Ripoll exercís les seves funcions en una mesquita mentre se sabia que tenia vincles amb el yihaddisme? Es va demanar informes a l’estat sobre aquesta persona? I si es va fer... quina va ser la resposta de l’estat que és qui vetlla per aquest registre?

Què està passant en algunes mesquites del nostre país? El 70% dels imams salafistes o wahabistes són a Catalunya. No els poso tots al mateix sac, però és evident que determinats discursos salafistes alimenten l’odi i fan una interpretació de l’Alcorà molt radical, des del punt de vista religiós i des del punt de vista social. Determinats discursos salafistes són equiparables a discursos feixistes. No podem permetre el discurs de l’odi. L’hem de perseguir igual que perseguim els discursos xenòfobs. Hem de tancar centres de culte on es practiqui el discurs de l’odi igual que tanquem la llibreria Europa per fer el mateix.

Un altre tema sobre el qual reflexionar és el de l’ocupació d’habitatges. L’habitatge és i ha de seguir sent un dret, però la permissivitat porta al descontrol. La casa d’Alcanar on els terroristes operaven era propietat d’un banc i la van ocupar. Els pisos del Raval on es ven droga i es realitzen altres activitats il·legals són ocupats i en alguns casos el propietari és l’ajuntament. Una casa ocupada és un forat negre per a la segurat i a més és caldo de cultiu d’activitats il·legals amb màfies que se n’aprofiten de les necessitats socials. Punxen la llum i altres serveis sense garanties de seguretat. Recordem que va passar a Paris fa uns anys. Diversos incendis en pisos patera que no complien amb els mínims de seguretat i habitabilitat, amb nombroses víctimes. Hem d’esperar a que això passi a casa nostra? Hem de seguir escoltant com l’ajuntament diu que es culpa de la Generalitat i aquesta que es culpa de l’ajuntament? O posem solucions d’una vegada? Cal canviar el marc legal i cal canviar els protocols d’actuació en casos d’ocupació, per garantir la seguretat, els drets dels propietaris i els drets dels ciutadans que tenen necessitats socials, tot alhora.
I per acabar, tenim sobre la taula el debat de la seguretat a l’espai públic. Determinats sectors polítics i socials demanen la instal·lació de “bolardos” als carrers més transitats. Personalment no m’agrada viure en una ciutat amb barreres. Però també és cert que si es torna a produir un atemptat com el de dijous passat i no hem posat barreres preventives, tothom acusarà als responsables de no haver-ho fet. Alhora de pensar el disseny de l’espai públic, és gairebé inevitable introduir el concepte de seguretat per als vianants, també per a casos d’atemptat terrorista. Perquè és cert que No Tenim Por, però tampoc podem anar amb el lliri a la ma.