dilluns, 10 d’octubre del 2022

El suïcidi no és allò que passa als altres

Des de la política sovint parlem de la Salut mental i emocional com una cosa llunyana. Això és quelcom que pateix molta gent, però sempre són els altres. De sobte deixa de ser així en el moment en que ens toca viure-ho de molt a prop.

Circumstàncies familiars em van dur a estar vinculat durant 17 mesos a un centre especialitzat en Trastorns de Conducta i de Conducta Alimentària per a joves, a Argentona. 17 mesos en què vaig conèixer molts i moltes joves i les seves famílies, més enllà del problema que m’hi va dur allà. Famílies que, això sí, es podien permetre pagar més de 1.000 euros al mes si disposaven d’una assegurança escolar que cobrís la diferència fins els 4.000 euros al mes que costava l’ingrés. Moltes, moltíssimes famílies es troben en la mateixa situació i no s’ho poden permetre. Hi ha oferta pública, però escassa i no per a tots els perfils de trastorn.

Vaig conèixer l’Eva en aquest centre. L’Eva tenia 17 anys i un trastorn de conducta alimentària, però amb un lligam familiar molt feble. Desconec les circumstàncies personals perquè no sóc de preguntar allò que algú no te ganes d’explicar. L’Eva era una noia intel·ligent, sempre somrient malgrat la seva situació i amb inquietuds més enllà de la seva persona. Un dia em va explicar que no entenia perquè hi havia presos polítics i que havia escrit una carta per al president Sánchez. Em va demanar si li podia fer arribar i així ho vaig fer a través de la pàgina web de presidència, amb una nota adjunta demanant una resposta que seria molt important per a una noia ingressada en un centre terapèutic. La resposta va arribar per escrit al cap de pocs dies, la qual cosa mereix tot l’agraïment; sobretot en veure la il·lusió amb que va rebre aquesta carta, en nom del president del govern espanyol, i compartir-la amb els seus companys, companyes i terapeutes.

Al cap de poques setmanes, l’Eva va complir 18 anys i va demanar l’alta voluntària com a major d’edat. Dos dies després de marxar d’aquell centre, es va llevar la vida. Aquella notícia va ser una bufetada emocional i malauradament en aquells 17 mesos van arribar dues notícies més com aquesta.

No havien passat ni 3 mesos i el suïcidi em va tornar a colpejar, aquest cop encara molt més a prop. El suïcidi d’algú deixa unes ferides que costen molt de tancar. Per què? Què hauria pogut fer per evitar-ho? Sentiments de culpa de les persones que estimaven la víctima. Tot això són preguntes que mai tindran resposta. El suïcidi arriba quan menys t’ho esperes; quan  penses que se’n sortiran. Arriba d’un dia per l’altre, d’un minut al següent.

Estic segur que el suïcidi no sempre és evitable. Però també estic segur que amb molt més esforç preventiu, es podrien evitar molts. Hem d’entendre que les polítiques de prevenció són una inversió de futur tant social com econòmica. El cost dels tractaments terapèutics són molt superiors i sovint arriben tard o no són prou eficaços.  Les dades ja ens havien de preocupar abans de la pandèmia i després d’aquesta són esgarrifoses.

La prevenció també ha de començar en els més joves. Comença en l’àmbit de l’educació, de la gestió de l’entorn familiar i social, de les oportunitats i, sobretot, de la motivació. Ens cal una societat que sigui capaç de facilitar que els i les joves puguin treure el millor d’ells mateixos. No una societat extremadament competitiva ni normativa, sinó una que escolti, entengui i pugui donar oportunitats als mes joves sense prejutjar-los ni posar-los etiquetes com “Ni-Ni”, entesa com a Ni estudia Ni treballa, enlloc d’entendre que això en realitat vol dir Ni futur Ni esperança. Perquè malauradament no som capaços d’oferir-los un horitzó de futur i esperança. Esperança en ells i elles mateixes per empoderar i il·lusionar a una generació que no ho te gens fàcil, especialment aquells que parteixen d’un estatus social del qual costa molt enlairar-se.

La pandèmia ens ha permès veure la punta de l’iceberg d’un problema ocult i creixent. Ara es tracta de passar dels “plans” a les “accions” i això es demostra amb determinació i amb pressupostos.

diumenge, 13 de juny del 2021

Del confinament a la Barra LLiure

Article publicat al Tot Barcelona l'11/6/2021. Fotografia d'El Periódico

Aquesta setmana els veïns i veïnes de la Barceloneta i de tot el front litoral estan enfadats i amb raó. Les festes a la platja sovint acaben amb destrosses de vidres i mobiliari urbà, baralles, brutícia… També al Barri Gòtic o al Casc Antic han tornat els crits desesperats del veïnat des dels balcons suplicant silenci per poder dormir. Però encara estan més enfadats per la resposta que reben des del govern municipal. El tinent d’alcalde de Seguretat i Prevenció, Albert Batlle, afirma: “No donarem la imatge de la Guàrdia Urbana i els Mossos empaitant ciutadans amb el talonari de multes a les mans”, donant a entendre que hem de conviure i normalitzar aquestes situacions.

Sóc conscient que la Guàrdia Urbana ha actuat desallotjant milers de persones que feien festes a l’aire lliure, però és evident que la situació actual els desborda. També coincideixo, en part, amb el Sr. Batlle quan opina que l’obertura de l’oci nocturn apaivagarà una mica la situació, però tots sabem que no la resoldrà per complet. Ho sabem perquè la situació a la Barcelona pre Covid-19 era força similar.

Darrere de la polèmica s’amaga una qüestió de fons: quin model de ciutat volem? Els missatges que l’equip de govern està enviant en aquest sentit no són gens engrescadors: “les terrasses que s’han ampliat, han vingut per quedar-se”, deia la tinent d’alcaldia Janet Sanz, o “els comerços podran obrir diumenges i festius de maig a setembre”, assegurava fa poc el Sr. Collboni. Aquests anuncis representen un gir de guió respecte el model de ciutat que un bon sector de la ciutadania pretenia dibuixar i esperava que liderés l’Ajuntament després de la pandèmia. Encara estabornits per les seqüeles d’aquest període fosc que ens ha tocat viure, el govern municipal va fent i deixa fer: s’amplia la terminal de creuers, se’ns intenta vendre l’Hermitage com un projecte cultural quan en realitat és un projecte turístic i se’ns pretén obligar a decidir ràpidament sobre l’ampliació de l’aeroport.

Aquest seguit de decisions que s’han de prendre ara, afectaran inevitablement a la Barcelona dels pròxims anys i tinc la sensació que el govern de Barcelona, malgrat sembli que PSC i Comuns tinguin idees contraposades, ha decidit tornar on érem abans i el més aviat possible. O millor dit, volen anar encara més enllà, amb més turistes, més liberalització, produint més diners i més ràpid, però amb més precarietat. Més diners per a uns pocs i més desigualtats per al gruix de la població. El PSC dicta el camí i els Comuns miren cap a una altra banda. Són esclaus d’un mal pacte que no només paralitza la ciutat en molts àmbits, sinó que la fa retrocedir en molts altres.

És evident que hi ha sectors econòmics molt tocats i als que hem d’ajudar a recuperar-se de la crisi, per això cal flexibilitzar les mesures fiscals i facilitar la seva restitució durant un temps. Però les mesures temporals no poden esdevenir estructurals perquè hipotecaran la Barcelona del futur. L’herència de la pandèmia no ens pot retornar al passat, a deixar la ciutat en mans del mercat, de l’especulació, de les cuines fantasma amb milers de riders de caixa groga a la porta, de la falta d’accés a un habitatge i l’expulsió de ciutadans o d’uns Serveis Socials saturats per no poder donar resposta a l’emergència. Tampoc pot ser la Barcelona que de nit no pot dormir. I és que en tota crisi el liberalisme intenta guanyar terreny per no deixar-lo anar. Hem de negar-nos a passar del confinament a la barra lliure.

Cal aprendre dels errors, prendre nota d’allò positiu que vam guanyar durant els mesos de confinament, el respecte, la convivència, l’empatia i la solidaritat. És evident que la ciutat que hem construït en els darrers anys ens ha fet més febles davant qualsevol crisi, però la Barcelona del futur passa per la inversió amb retorn social, pels projectes tecnològics i la nova indústria; pel treball de qualitat; per fer un triangle poderós entre educació, cultura i esport; per una mobilitat sostenible; per donar les eines que permetin a totes les persones empoderar-se; per un habitatge digne i assequible… En definitiva, passa per impulsar projectes de futur comptant amb la col·laboració público-privada, però regulant el mercat per fer-lo més equilibrat. Qualsevol altre camí que triem per la nostra estimada ciutat serà pa per a avui, fam per a demà.

dijous, 4 de juny del 2020

La Rambla, zona zero de la nova Barcelona

Article publicat al Tot Barcelona el 4/6/2020
Estem, les barcelonines i barcelonins, orgullosos de la Rambla dels darrers anys? Crec sincerament que la Rambla ha deixat de ser un espai referent per a la gent de la nostra ciutat. L’hem deixada en mans de la massificació turística, dels creueristes, de l’especulació immobiliària i de tots els interessos creats arran d’aquesta globalització econòmica sense aturador. Bé, no seria just si no reconegués que encara tenim alguna possibilitat de canviar les coses gràcies a entitats com Els Amics de La Rambla i molts comerciants i entitats culturals i ciutadanes que han resistit durant aquests anys per no regalar-la del tot. Una Rambla que hem recuperat en ocasions concretes com la Diada de Sant Jordi o en activitats promogudes per les entitats ramblistes com ara El Tast de La Rambla o la Festa del Roser.
Era el segle XV quan, amb la construcció de la Muralla del Raval i la desviació del torrent que hi baixava, aquest espai va esdevenir ideal per al passeig i l’oci. La ciutadania va conquerir aquest escenari i va iniciar així la història d’un referent d’àgora ciutadana. Des de les execucions públiques al Pla de la Boqueria, la instal·lació de diverses ordes religiosos com els Caputxins, la construcció de palaus com el de la Virreina o el Palau Moja, la Rambla es va omplir d’activitat, de comerç, de passeig, de cultura, de religió.
El segle XIX va suposar un conjunt de canvis importants, també per a la Rambla, quan després de la guerra entre liberals i carlins i la revolta contra l’Església es va decretar la desamortització de Mendizábal. La recuperació d’espai urbà va permetre desenvolupar la plaça Reial, El Liceu i La Boqueria i, també, la instal·lació de la Font de Canaletes. Van arribar la revolució industrial, les floristes, l’Exposició Universal i la construcció del monument a Colom.

La Rambla es va convertir doncs, en l’epicentre i la inspiració de molts intel·lectuals com Gaudí, Dalí, Lorca… d’institucions culturals com El Liceu, El Capitol, El Poliorama o el diari La Ramblaque va donar lloc a les celebracions de les victòries del Barça a Canaletes. Quantes converses i reflexions de gran interès ciutadà s’han dut a terme a llocs com el Cafè de l’Òpera, als diversos restaurants de la plaça Reial o a la cocteleria Boadas? Quantes d’aquestes converses van canviar la realitat? Quantes històries han sorgit a la Rambla com la de la Monyos?

Malauradament, la Rambla també ha estat escenari i testimoni del terror amb atemptats com el del Liceu l’any 1893 o el més recent en plena avinguda l’any 2017.
En definitiva, la Rambla sempre ha estat referent històric per als barcelonins i barcelonines. Un lloc molt especial de la nostra ciutat i, per extensió, del nostre país. Motor de canvis transformadors i font de vivències que han ajudat a construir la Barcelona que coneixem.
La Covid-19 ha significat una aturada d’aquesta dinàmica. Sense turisme, les botigues de souvenirs i la restauració pateixen les conseqüències. Els equipaments culturals, també. Però més enllà de tot això també s’ha posat de manifest que als barris que voregen la Rambla, el Raval o el Gòtic, l’economia submergida i el treball precari eren font de subsistència de moltes persones que ara han de fer cua als menjadors socials. L’entorn de la Rambla és un mostrari de vides en risc d’exclusió, de persones sense llar, de drogodependents i de persones grans que viuen soles en habitatges molt degradats. Ara caldrà posar especial atenció a aquestes persones que pateixen les conseqüències de la crisi de manera molt més crua i directa, però no ens podem limitar a això.
La Covid-19 també ens ha ensenyat que hem de canviar moltes coses. Hem de transformar la ciutat en un espai de vida d’escala humana, d’economia més sostenible i equitativa des d’un punt de vista social. I en aquest sentit la Rambla és un espai d’oportunitat. Si volem que la ciutadania recuperi aquest indret magnífic hem d’actuar. Tenim molts projectes urbanístics, culturals, socials i econòmics sobre la taula pendents d’execució i ara és l’hora de dur-los a terme. És hora de posar tot això en ordre i prioritzar les accions. Necessitem canvis en el sector de la restauració que afavoreixin la qualitat per damunt de la quantitat. Menys tancs de cervesa i ‘paellador’ i més cuina mediterrània i internacional de qualitat i bons vins. Menys botigues de souvenirs i més comerç especialitzat en productes de qualitat. Necessitem projectes culturals sòlids i a l’abast de tothom i que la Rambla torni a ser l’epicentre urbà de la flor. Un lloc per passejar i aturar-se perquè hi passen coses de gran interès.
Podem fer de la Rambla el rovell de l’ou dels grans canvis a Barcelona, començant per ella mateixa i fent que aquests canvis s’estenguin com una taca d’oli als barris que l’envolten i, perquè no, a tota la ciutat i arreu del país. Però les coses no passaran per si soles. Hem de treballar ara els canvis de demà, amb plans d’usos que s’ajustin a aquest canvi de model, amb una transformació urbanística que permeti que passin coses positives a l’espai públic, amb un projecte cultural que aglutini tots els equipaments i es traslladi al carrer, amb polítiques d’habitatge al voltant de la Rambla i afavorint la transformació comercial. Podem fer-ho, però amb poder no és suficient, cal fer-ho. Fem-ho ajuntant forces amb les entitats ramblistes i amb totes les administracions i institucions que en formen part. Convertim de nou la Rambla en la zona zero dels grans canvis socials, en la Rambla dels barcelonins i barcelonines. Recuperem la Rambla i no ens la deixem perdre mai més.

diumenge, 5 d’abril del 2020

El primer diumenge d'abril





Surt el Sol a trenc d’alba,
passat un quart de set del matí,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.

Els carrers són en silenci
i en despertar esperes l’hora en que comencen a bullir.
Però cap a migdia, el soroll no arriba.
No s’escolten nens jugant, ni el murmuri de les terrasses.
No hi ha vermutets a la Plaça Eivissa,
com sempre passa, el primer diumenge d’abril.

Pensàvem que érem intocables.
Que els diumenges serien sempre diumenges.
Que les màscares serien només per al carnaval i els guants per a netejar.
Que podríem sortir a passejar, comprar el diari i badar mirant al nostre voltant,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.

L'amenaça d'un enemic invisible ens ha forçat a canviar-ho tot.
A no sortir de casa un dia de sol radiant.
A conformar-nos en veure les flors naixent des de balcons i finestres
enlloc de fer-ho als jardins i als parcs,
com sempre passa el primer diumenge d’abril.

Una parada obligada, un moment per a reflexionar.
Per conèixer millor qui viu al nostre voltant
i saludar-nos i ajudar-nos sense esperar-ne res d'especial.
Per pensar si tots els avis han de ser en residències
i que rebin visites i rams de flors.
Com sempre passa el primer diumenge d’abril.

Un bon moment per mirar enrere i pensar què hem deixat de fer.
Quantes estones perdudes i quantes paraules no hem pronunciat.
Quants petons hem deixat de donar,
quan besar la persona que estimes és el millor que es pot fer,
el primer diumenge d’abril.
                                                                       .
Aplaudir cada dia aquells que ens cuiden sense esperar que siguin les vuit.
Abraçar qui necessita l’escalf sincer de ser abraçat. 
Preguntar a la veïna com està i en què la pots ajudar.
I preguntar-te què pots fer, per fer millor aquest
i tots els primers diumenges d’abril.

Preguntem-nos què volem canviar.
Quines vides volem viure, quins viatges volem fer.
Quan tornem a la feina, quins somriures de bon dia podem dedicar.
Quins plats cuinarem i amb qui els compartirem.
I preparem un bon arròs negre el primer diumenge d’abril.

Vivim vides confinades, però la primavera esclata aliena a tot i a tothom.
I potser l’any que ve, tornarem a passejar i badar.
Comprarem el diari i farem el vermutet a la Plaça Eivissa.
Sentirem el murmuri dels carrers, malgrat res tornarà a ser com sempre.
Però nosaltres podem fer que siguin millors,
el següent i tots els primers diumenges d’abril.

Qui se'n recorda dels manters ara?

Article publicat al diari Públic, el 30 de març de 2020
Amb la crisi sanitària del COVID-19, les prioritats pel que fa a les preocupacions de ciutadania i institucions han canviat. Ja no parlem de seguretat, convivència, del Mobile, i tampoc del Top Manta.
La qüestió és que en la situació de confinament actual, és evident que els manters no tenen cap mecanisme per subsistir, tret de l’ajuda de xarxes veïnals, la recaptació de caixes de solidaritat per a persones en situació de vulnerabilitat, que malauradament seran cada cop més, o la campanya de recaptació d’aliments que estan fent a través del Banc Alimentari Manter. Aquests dies em venen al cap totes les reflexions que es van tenir en la taula de ciutat sobre la venda ambulant irregular que es va fer en el marc de l’Ajuntament de Barcelona i que vaig presidir.

També em venen al cap els discursos "bonistes" per part de determinats col·lectius i formacions polítiques amb un discurs "molt d’esquerres", que ens deien que havíem de ser permissius amb el top manta com a mètode de subsistència. Molt d’esquerres però poc resolutiu. Queda clar doncs, que la solució no era aquesta. Tal com vaig advertir en aquell moment, permetre realitzar aquesta activitat sense resoldre el problema de fons era i és la negació dels seus drets.

La situació ara és molt complicada per aquestes persones. No poden desenvolupar cap activitat de subsistència, no poden accedir a cap ajut públic, ni acudir a la sanitat pública per cap via ordinària i, en molts casos, conviuen en habitatges petits amb altres persones. I malgrat això, tinguem-ho en compte, la darrera iniciativa d’aquest col·lectiu és avui la reconversió de la cooperativa de roba Top Manta en un taller de confecció de bates i mascaretes per a personal sanitari, amb l’objectiu d’aportar el seu gra de sorra a la crisi del Coronavirus.

Cal ser ben conscients de les complicacions afegides que té aquest col·lectiu, si bé no és només un problema exclusiu dels manters. Això és extrapolable a qualsevol persona que viu en el nostre país sense tenir drets ni papers.

Ara probablement sorgirà un problema afegit. Quan a Europa aconseguim sortir de la crisi sanitària i entrem de ple en una crisi econòmica, mentre en altres països del món la crisi sanitària segueixi desbocada, quines decisions es prendran respecte al fenomen de la immigració? Tant de bo m’equivoqui, però la por de la ciutadania serà un arma implacable i efectiva per dificultar encara més l’arribada de persones que voldran fugir d’una realitat molt dura. I què passarà amb els que ja són aquí? Si no hi ha possibilitat de regularitzar la seva situació, quedaran als llimbs i probablement siguin carn de CIEs i repatriacions forçoses.

Arribem a una nova situació no prevista en què caldrà trobar solucions ara, ja que no hem estat capaços de fer-ho abans. La crisi del COVID-19 pot ser una excusa per retallar drets i llibertats i ens hi haurem d’esforçar molt per no perdre’n ni un. Ara bé, no ho resoldrem amb falsos discursos que queden molt bé de cara a la galeria, però que a l’hora de la veritat es mostren ineficaços. De nou haurem d’anar a l’arrel del problema i aprofitar la crisis per refer estratègies i donar als manters les oportunitats de regulació i integració que necessiten fent que ocupin l'espai que com a ciutadans mereixen dintre de la nostra societat.

dimecres, 18 de març del 2020

Cal un compromís per Ciutat Vella

Article publicat al Tot Barcelona el 2 de març de 2020
Resulta una obvietat, una realitat demolidora, que el districte de Ciutat Vella pateix una pressió més enllà dels límits suportables. Tot allò que preocupa els barcelonins i les barcelonines es multiplica per molt al rovell de l’ou de la ciutat. Pressió immobiliària, pressió turística, problemes de convivència, de salut pública i de seguretat que en els darrers anys s'han incrementat i que dificulten el dia a dia dels veïns i veïnes. Uns veïns i veïnes que, en molts casos, es plantegen marxar dels seus barris per poder viure més tranquils.

Davant d’aquesta realitat hem vist molts titulars anunciant plans de xoc per abordar tots aquests problemes, però aquesta plans de xoc acaben sent documents en paper que ho aguanten tot. No passen de ser declaracions d’intencions. És cert que s'han incrementat els efectius i les actuacions policials, però la realitat és que la policia, tant Guàrdia Urbana com Mossos d’Esquadra, intenten buidar amb cubells d’aigua un vaixell que s’enfonsa. Un bon pla de xoc, amb tota la dimensió d’aquesta expressió, ha de ser exigent i concret. En aquest cas, per a nosaltres, hauria de contemplar accions, almenys, des de 3 àmbits diferents però coordinats entre si.

En l’àmbit de la seguretat i la justícia ens hem de dotar dels instruments necessaris per exercir tota la pressió sobre les activitats il·legals i alhora agilitzar els processos judicials pel que fa a les ordres de registre i l’execució en els terminis d’enjudiciament. I per assolir-ho cal una cooperació entre els diferents cossos policials i judicials, amb un equip a dedicació exclusiva en l’àmbit de Ciutat Vella.

També calen mesures urgents en polítiques d’habitatge amb l’objectiu de reduir significativament el nombre d’habitatges i edificis buits i exercir un control molt detallat dels habitatges ocupats. En aquest sentit proposem la creació d’una oficina d’habitatge a Ciutat Vella dedicada en exclusiva a identificar els propietaris de pisos buits i mediar o negociar amb ells per tal de recuperar aquests habitatges amb la inversió pública necessària per dur-ho a terme. La figura dels visualitzadors de pisos turístics il·legals s’ha mostrat molt eficaç i creiem que també podrien realitzar aquesta funció d’identificació amb èxit.

Finalment cal coordinar de manera adequada tots els instruments socials i dotar-los dels recursos humans i materials necessaris per abordar de manera efectiva la reducció de danys i els problemes de convivència a l’espai públic, ampliant la plantilla de d’educadors i treballadors socials, incrementant el servei de neteja a l’espai públic, elaborant un pla comunitari amb les entitats del territori i creant un equip de mediació per abordar totes aquestes qüestions. L’externalització de molts d’aquests serveis dificulta la coordinació, però no ens podem limitar a allò que diuen els plecs de clàusules de contractació. Davant d’un problema extraordinari, calen mesures extraordinàries.

En definitiva, cal determinació, ambició i exigència. Però tot això ha d’anar acompanyat de pressupost i compromís. Ciutat Vella és el districte on tot comença. Aquí va començar a desenvolupar-se la nostra ciutat i aquí és on comencen tots els problemes, però si hi creiem -i nosaltres hi creiem-, i si treballem conjuntament, aquí és on poden començar també totes les solucions.