dilluns, 28 de maig de 2018

Ciutadans i el foment de l'odi



Aquestes darreres setmanes, Ciutadans ha endegat una campanya contra els llaços grocs a l’espai públic i a les institucions. Aquest fenomen creixent de rebuig està destapant les diverses formes en què actuen els feixistes intolerants quan se senten autoritzats a fer-ho.

El llaç groc representa un acte de protesta cívica i pacífica per reivindicar la llibertat dels presos polítics. Però resulta que aquesta manera de fer i aquest símbol en concret posa molt nerviosos als que consideren normal i acceptable el que està passant a Espanya. I encara es posen més nerviosos quan les resolucions de la justícia internacional omplen de raó aquells que llueixen o pengen llaços grocs. I és que, el llaç groc, no és un símbol independentista sinó de rebuig a un estat totalitari on la separació de poders no existeix.

Després del “a por ellos”, de les actuacions policials de l’1 d’octubre i dels missatges polítics del Rei, el govern espanyol i molts mitjans de comunicació al servei dels poders de l’estat, l’extrema dreta més retrògrada se sent avalada per a actuar amb total impunitat pels nostres carrers, demostrant una vegada més que el feixisme mai ha deixat d’existir. Senzillament el feixisme era allà esperant a ser despertat per actuar.

I en aquest escenari, grups ultres es dediquen a increpar i fins i tot agredir persones pel simple fet de lluir un llaç groc a la solapa, per plantar creus o per penjar llaços grocs. Mentrestant aquelles forces polítiques com el PP, Ciutadans o fins i tot el PSC parlen de fractura social entre independentistes i no independentistes, quan el que haurien de fer és condemnar aquests atacs sense pal·liatius. Només els sentim protestar quan algú els pinta la façana d’una de les seves seus, cosa que jo no aprovo. Però cal tenir en compte que això ens passa a tots i no només ara. Les seus d’ERC les pinten de tant en tant des que hi milito i d’això ja en fa 14 anys. I les han pintat des de grups d’ultra dreta fins a grups d’extrema esquerra. Però aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que ara s’està intimidant i agredint verbalment i físicament a persones en l’exercici de la lliure expressió i aquesta és una línia vermella que no es pot justificar de cap manera. Malauradament espectacles com el del diputat Carrizosa de Ciutadans al Parlament, divendres passat, serveixen per animar als intolerants a seguir actuant. I també malauradament, penso que ho va fer de manera premeditada i conseqüent amb una campanya creada per provocar la violència que mai ha existit, però que ells s’entesten en dir que es produeix.

Des de la política cal un exercici de responsabilitat i no llençar més benzina al foc. Suposo que quan un altre membre destacat de Ciutadans va parlar d’ulsteritzar el país, es referia a això. Però ja n’hi ha prou. Els demòcrates de debò no estem disposats a acceptar aquest desafiament als valors més fonamentals. Hem de denunciar tants cops com calgui aquestes accions, fins i tot quan es faci des d’una responsabilitat política i institucional. Perquè al cap i a la fi, si no volen que portem llaços grocs, que alliberin els presos polítics. Mentre això no passi, seguirem lluint el llaç per recordar-los la seva maldat.

dimecres, 7 de març de 2018

#8M #VagaFeminista

Amb motiu del 8 de març publico en aquest espai l’article de les regidores Montse Benedí i Trini Capdevila, del grup municipal d'ERC


El 8 de març d’enguany, es convoca una vaga feminista a més de 150 països del món.

Dones d’arreu, diverses com som, ens unirem a la vaga feminista, una vaga laboral, de cures, consum i estudiantil per a reivindicar i exigir els nostres drets i prioritzar en l’agenda social i política la lluita per la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Sense nosaltres el món s’atura.

Perquè és més que evident, que malgrat els avenços realitzats, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara estan presents i són massa punyents alhora. La pobresa te cara de dona. Major precarietat laboral, pensions minses, escletxa salarial, violències masclistes, són alguns dels exemples.

De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones. Més d’un 70% dels contractes a temps parcials tenen com a destinatàries les dones. Tanmateix, el 60% de les llicenciades son dones però els càrrecs de més responsabilitat, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. L’Observatori Dona i Empresa posa de manifest que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus consell d’administració.

Aquesta també és una vaga de cures. Posar al centre la sostenibilitat de la vida, ha de ser una prioritat com a societat. Malgrat no estar remunerat, el treball de cures és imprescindible pel sosteniment de la vida. Malauradament, el capitalisme prioritza l’obtenció de beneficis monetaris al benestar. En les dones recauen les tasques de cura de la llar, de les persones dependents sigui quina sigui la seva edat, fet que en molts casos provoca fer una doble jornada. Hem de reivindicar el valor de les cures i exigir polítiques que facin que la corresponsabilitat esdevingui efectiva.

Sí, el #8MJoFaigVaga també per aquelles dones que no podran fer-la per la seva situació de precarietat en tots els àmbits. La faré des de la sororitat amb totes les dones del món que han lluitat i lluiten pels drets, la justícia social i la llibertat.

Com a feministes, estem compromeses amb la democràcia i les llibertats al nostre país. Per això subscrivim les paraules de les dones signants del manifest “Dones lliures en països lliures” publicat a La independent.cat

dimecres, 14 de febrer de 2018

Un tramvia anomenat desig

Aquest títol d’una famosa obra del realisme nordamericà defineix molt bé la situació que vivim actualment amb la unió dels tramvies a Barcelona. Parlem d’una infraestructura prevista des dels anys 90 i que mai s’ha arribat a completar per un o altre motiu.

A principis dels anys 90 es va començar a projectar i licitar una infraestructura partida en dos trams separats, TramBaix i TramBesòs, que no fou inaugurada fins l’any 2004. La construcció i explotació d’aquestes dues línies de tramvia va ser adjudicada a un conglomerat d’empreses privades (Globalvia, Alstom, Detren, Transdev, FCC, Comsa) i 2 empreses públiques amb una representació testimonial (FGC i TMB).

El culebrot polític de debò comença l’any 2010 amb la consulta sobre la Diagonal. Una consulta que va convertir-se en un plebiscit contra l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu i que va ser el preludi de la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona per part del PSC posant fi a més de 30 anys de govern socialista a la ciutat. L’alcalde Trias va prendre el relleu i va reformar l’avinguda Diagonal entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià, sense incloure el discutit tramvia. 4 anys més tard és Ada Colau qui relleva a Xavier Trias a l’alcaldia i promet unir els tramvies per la Diagonal.

Què en pensen els usuaris del servei de transport que ofereix el tramvia? La valoració és molt bona pel que fa a l’accessibilitat, freqüència i qualitat del servei. La velocitat superior a la del bus i la facilitat d’accés al circular en superfície fa del tramvia un bon mitjà de transport. També és cert que és una infraestructura projectada des de fa molts anys i que encara ho està, per tant sembla lògic que els dos tramvies acabin units.

Però en realitat, quan ens costa la gestió dels dos trams de tramvia? A canvi de construir i explotar la infraestructura es va fixar una retribució fixa de 13,05 milions d’euros + IVA per al TramBesòs i en el cas del TramBaix desconeixem aquesta quantitat perquè no és a l’abast de la ciutadania, però sabem que es calcula en funció del nombre de validacions anuals. A més cal afegir el pagament que l’ATM fa en forma de tarifa tècnica i que tampoc trobem publicat enlloc. Segons les dades a les quals he tingut accés tot apunta que les empreses del Tram perceben uns 0,85 euros per cada viatger en el cas del TramBaix i 1,15 euros per viatger en el cas del TramBesòs. Això dona aproximadament un benefici anual d’entre 14 i 15 milions d’euros nets, fet que seguirà sent així fins la finalització del contracte de gestió i explotació l’any 2032. Insisteixo que tot això són dades no oficials perquè no es troben publicades enlloc i seria d’agrair un exercici de transparència en aquest sentit, atès que estem parlant d’un servei de transport públic.

De tot això s’entreveu que el model de gestió serà clau a l’hora de decidir com i quan fem la unió dels tramvies. És a dir, si fem una aportació de prop de 200 milions d’euros públics que permetrien doblar el nombre d’usuaris del Tramvia, sembla lògic que ens haguem de replantejar el contracte actual amb les empreses del Tram o bé rescatar-ne el servei. Perquè si no ho fem així, invertirem 200 milions d’euros públics que serviran també per doblar els beneficis de les empreses privades del Tram fins l’any 2032. Mentrestant el servei de bus gestionat per una empresa pública com TMB perdrà 80.000 viatgers diaris. És a dir, vestirem un sant per desvestir-ne un altre i podem posar en risc el “sistema” de transport públic a l’àrea metropolitana.

Si la proposta és perpetuar el model de gestió per doblar els beneficis d’una empresa privada gràcies a una inversió pública, caldrà valorar la prioritat d’aquesta infraestructura respecte a la resta d’infraestructures pendents, que serien totes elles de gestió i explotació pública com ara la L9-L10, l’enllaç de La Pau amb La Sagrera, la L2 de Paral•lel a Zona Franca o els FGC de Plaça Espanya a Gràcia, entre d’altres.

Què ha fet fins ara el govern d’Ada Colau? més enllà de les declaracions d’intencions, dels estudis tècnics encarregats i de perdre 6 mesos en una comissió tècnica a l’ajuntament on he tingut la sensació que ERC és l’únic grup municipal que se l’ha pres seriosament. Repassem: l’any 2015 Ada Colau es va fer la foto amb l’expresident Mas per anunciar que hi havia un acord per unir els tramvies. L’any 2016 va repetir foto i missatge aquest cop amb el President Puigdemont. Aquell mateix any va anunciar que les obres del tramvia començarien l’any 2017. Després va aturar les obres de la plaça de les Glòries malgrat saber, per molt que ho negués, que aquesta aturada implicava la impossibilitat de fer aquest tram del tramvia. Va crear una comissió per mantenir viu el debat durant 6 mesos sense cap avenç significatiu. I ara, arribats a aquest punt, utilitzen la tàctica habitual de fer pressing a ERC, com si fos culpa d’ERC que el tramvia no sigui realitat encara. El súmmum del ridícul va ser escoltar a l’alcaldessa Colau afirmar que, si ERC donava el seu vistiplau, el primer tram fins a Glòries estaria fet en aquest mandat. No cal ser gaire espavilat per deduir que aquesta afirmació és producte de la desesperació perquè és senzillament impossible.

La comissió arriba al seu final aquest dijous i les conclusions seran les previstes des de l’inici de les sessions, ara ja fa sis mesos. Res ha canviat i tot segueix el guió previst. Tot excepte una cosa i és que ERC tenim molt clar el nostre posicionament, malgrat els mètodes habituals de pressió absurda del govern municipal. Amb el tramvia no farem votacions simbòliques ni cap brindis al Sol. Volem veure el conveni amb l’ATM, volem veure i discutir el projecte executiu i volem veure com queda definit el model de gestió.

La realitat és que a hores d’ara i dos anys i mig després de l’entrada d’Ada Colau al despatx d’alcaldia, no tenim res de tot això i el tramvia segueix sent un desig. I només hi ha una manera de convertir els desitjos en realitat: treballar i ser rigorosos.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Reflexions després del dol

 Dijous a les 5 de la tarda, em trobava als carrers de Gràcia amb l’Alfred Bosch, l’Ester Capella, en Joan Tardà i molts companys i companyes d’ERC. Després d’un petit acte i un dinar de germanor, passejàvem pels guarnits dels carrers i anàvem cap a la plaça del Sol on s’havia de fer el lliurament de premis. No vam arribar-hi. Els mòbils van començar a bullir de trucades i missatges i les nostres cares festives i els nostres laments per per la calor que hi feia es van transformar amb rostres de preocupació i neguit.

No vam dubtar ni un moment a posar rumb a l’ajuntament. Al metro les cares de la gent i el silenci eren el reflex de preocupació pel que estava succeint. Vam arribar a les oficines del grup municipal, l’Alfred, dues companyes del grup i jo mateix. Ens vam enganxar a la TV mentre rebíem vídeos per les xarxes que voldríem no haver rebut ni vist mai i que demanavem a tothom que no compartís. Vam traslladar a moltes persones tot allò d’oficial que rebíem. En tot moment, el comissionat de seguretat ens informava d’allò que es podia saber. La informació justa perquè tampoc es tractava de molestar a qui estava treballant en resoldre la situació. La nostra funció era que tanta gent com fos possible ens sentís a prop i fer-los arribar informació fiable i verificada.

Així va ser fins quan, prop de les 10 de la nit, l’alcaldessa ens va convocar per informar-nos de primera ma de l’estat de la situació i dels actes convocats al dia següent. Un ple extraordinari per llegir una declaració institucional i el minut de silenci convocat a la plaça de Catalunya.
En tornar a casa vaig trobar dues turistes que no podien accedir a La Rambla. Els vaig aconsellar preguntar a la Guàrdia Urbana què podien fer i els vaig deixar el meu telèfon per si no trobaven lloc on dormir. No em van trucar, entenc que van poder resoldre el problema. L’estació de Jaume I era tancada i vaig anar caminant cap a Urquinaona mentre posava al dia els meus contactes del que l’alcaldessa ens havia explicat. Al metro les barreres eren obertes i el centre era gairebé desert.
La resposta dels serveis d’emergències va ser impecable i gairebé immediata. També és cert que l’atemptat es va produir al centre neuràlgic de la ciutat on disposem de gairebé el 80% dels recursos policials. Però hi havia feina feta prèviament. La Rambla és un dels molts escenaris que s’havien estudiat per poder reaccionar en cas que això passés. La coordinació entre Guàrdia Urbana, Mossos i Emergències va funcionar correctament. Ja s’havia previst què havia de fer cadascú, els accessos per als serveis d’emergència, les evacuacions... Tot el que es pot planificar es va planificar. I va sortir el millor d’aquestes persones i de la majoria de ciutadans i ciutadanes que també van ajudar en un moment de confusió i por. Molts membres dels cossos de seguretat i emergències van deixar les vacances i els dies de festa per presentar-se als seus llocs de treball demostrant un grau de professionalitat a l’alçada dels millors.

La reacció ciutadana ha superat les expectatives. La fraternitat és un valor que ha aflorat de manera espontània i es van viure molts petits gestos que són molt grans. Taxistes evacuant gent sense cobrar, portes obertes al metro, comerciants acollint persones atemorides als seus locals; fins i tot els treballadors d’Eulen a l’aeroport van desconvocar la vaga. Al dia següent la gent va tornar a recuperar La Rambla i al crit de “No tenim por” va omplir el cor de la ciutat. És en moments així que et sents més orgullós de ser un representant institucional. No pots aturar els sentiments ni les llàgrimes. Però com vaig escriure al llibre de condol de l’Ajuntament: “La ciutat ha plorat però no ho ha fet per por. Ha plorat per amor i quan plores per amor saps que mai pots perdre. Fins ara he estimat aquesta ciutat i des d’ara li declaro el meu amor incondicional”.

El Govern de Catalunya ha demostrat rigor i solvència. La manera en que s’ha afrontat la crisi i com s’ha informat a la ciutadania en tot moment penso que és gairebé immillorable. En 4 dies els Mossos d’Esquadra han desarticulat una cèl·lula terrorista al nostre país. No els ha tremolat el pols. Davant del dubte la prioritat ha estat salvar vides i així s’ha actuat, amb contundència. A Cambrils es van salvar moltes vides gràcies a l’actuació dels Mossos.

El govern s’ha centrat en allò que és important, la gent d’aquest país i també ho ha fet sense por. Sense por i amb molta paciència i cap fred. Hem descobert un molt bon conseller d’interior, en Quim Forn amb el qual he tingut el plaer de compartir el càrrec de regidor a l’ajuntament. Hem descobert un Major dels Mossos, el Major Trapero, que ha donat resposta a tot allò que se li ha demanat mentre dirigia una operació amb un resultat impecable. El compte de Twitter de @Mossos ha creat escola sobre com informar amb rigor i puntualitat i en 4 idiomes diferents. Són molts els periodistes, també internacionals, que han valorat molt positivament la part de comunicació en aquesta crisi. I el mateix rigor s’ha aplicat en el missatge. Som una societat inclusiva i tothom és català a Catalunya parli la llengua que parli, vingui d’on vingui i tingui les creences que tingui.

La imatge dels Mossos d'Esquadra i també de la Guàrdia Urbana ha millorat i molt. Les mostres espontànies d'agraïment per part de la ciutadania això ho demostren.


El govern de l’estat per contra ha estat lent a reaccionar. Han mantingut una imatge correcta, al nostre costat en els actes institucionals, però sempre recordant que hem d’estar units perquè units som més forts. No entenc perquè aquella nit del 17 d’agost el president Rajoy, el delegat del govern i els cossos de seguretat de l’estat es van reunir per separat mentre al Centre d’Emergències s’estava treballant intensament sabent que aquella nit seria llarga i no dormiria ningú.Tinc la sensació que des dels despatxos de Madrid no esperaven una reacció tan positiva del govern de Catalunya. Aquesta crisi ha servit per demostrar que funcionem com un estat malgrat no disposar de les competències suficients.
 
El comportament de molts mitjans de comunicació ha estat el més lamentable de tot. Editorials i tires satíriques mal intencionades, barrejant terrorisme amb independentisme, terrorisme amb turismofòbia, terrorisme amb la CUP...  El Periódico, encara en calent mentre la gent corria atemorida pels carrers, va publicar que la CIA ja va advertir i que no se’ls havia fet cas. Portades indesitjables i irrespectuoses a molts mitjans de premsa escrita i a la televisió, noticies inventades, mentides, confusió, queixes perquè a les rodes de premsa es responia en català quan es preguntava en català. Rodes de premsa que es feien en 4 idiomes diferents. Vergonyós comportament d’alguns periodistes, alguns. La majoria de periodistes són grans professionals que, malauradament, treballen en mitjans amb directors que manipulen les línies editorials en funció del que els interessa i que, evidentment, no és informar. Són carronyaires de la premsa, en definitiva.

Després de la manifestació de dissabte vinent hem de donar per acabat el període de dol i cal prevenir riscos, analitzar la situació i abordar, també sense por, molts dels problemes que tenim.

La islamofòbia és un risc real. Jo mateix l’he vist a les meves xarxes socials i en això hem de ser implacables. No hi ha la més mínima escletxa que es pugui deixar oberta per entrar el discurs de l’odi. Hem de ser implacables i impecables a les institucions i al carrer. En aquest sentit va ser molt encoratjadora la imatge d'un grup feixista que no va poder accedir a La Rambla, gràcies a que un grup més nombrós d'antifeixistes ho va impedir. 

Però també ens hem de fer algunes preguntes. Mireu les edats dels terroristes... 17, 18, 21, 22 anys... com pot ser que els joves d’aquesta edat no tinguin somnis de joves? Com pot ser que joves educats a la nostra societat acabin cometent una acció com aquesta? En què hem fallat?

He posat 2 imatges de Younes Abouyaaqoub a la capçalera d’aquest escrit. Què ha passat entre la primera foto i la segona? Com pot un somriure tan bonic acabar amb l’expressió d’aquest mateix noi després de cometre l’atemptat a La Rambla? Com pot ser que l’imam de Ripoll exercís les seves funcions en una mesquita mentre se sabia que tenia vincles amb el yihaddisme? Es va demanar informes a l’estat sobre aquesta persona? I si es va fer... quina va ser la resposta de l’estat que és qui vetlla per aquest registre?

Què està passant en algunes mesquites del nostre país? El 70% dels imams salafistes o wahabistes són a Catalunya. No els poso tots al mateix sac, però és evident que determinats discursos salafistes alimenten l’odi i fan una interpretació de l’Alcorà molt radical, des del punt de vista religiós i des del punt de vista social. Determinats discursos salafistes són equiparables a discursos feixistes. No podem permetre el discurs de l’odi. L’hem de perseguir igual que perseguim els discursos xenòfobs. Hem de tancar centres de culte on es practiqui el discurs de l’odi igual que tanquem la llibreria Europa per fer el mateix.

Un altre tema sobre el qual reflexionar és el de l’ocupació d’habitatges. L’habitatge és i ha de seguir sent un dret, però la permissivitat porta al descontrol. La casa d’Alcanar on els terroristes operaven era propietat d’un banc i la van ocupar. Els pisos del Raval on es ven droga i es realitzen altres activitats il·legals són ocupats i en alguns casos el propietari és l’ajuntament. Una casa ocupada és un forat negre per a la segurat i a més és caldo de cultiu d’activitats il·legals amb màfies que se n’aprofiten de les necessitats socials. Punxen la llum i altres serveis sense garanties de seguretat. Recordem que va passar a Paris fa uns anys. Diversos incendis en pisos patera que no complien amb els mínims de seguretat i habitabilitat, amb nombroses víctimes. Hem d’esperar a que això passi a casa nostra? Hem de seguir escoltant com l’ajuntament diu que es culpa de la Generalitat i aquesta que es culpa de l’ajuntament? O posem solucions d’una vegada? Cal canviar el marc legal i cal canviar els protocols d’actuació en casos d’ocupació, per garantir la seguretat, els drets dels propietaris i els drets dels ciutadans que tenen necessitats socials, tot alhora.
I per acabar, tenim sobre la taula el debat de la seguretat a l’espai públic. Determinats sectors polítics i socials demanen la instal·lació de “bolardos” als carrers més transitats. Personalment no m’agrada viure en una ciutat amb barreres. Però també és cert que si es torna a produir un atemptat com el de dijous passat i no hem posat barreres preventives, tothom acusarà als responsables de no haver-ho fet. Alhora de pensar el disseny de l’espai públic, és gairebé inevitable introduir el concepte de seguretat per als vianants, també per a casos d’atemptat terrorista. Perquè és cert que No Tenim Por, però tampoc podem anar amb el lliri a la ma.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Conferència al Fòrum Europa. Balanç de 2 anys, present i futur.




Conferència oferta el 29 de juny de 2017 a l'Hotel Palace de Barcelona en el marc del cicle "Nueva Economía Fòrum" del Fòrum Europa, Tribuna Catalunya.

EL CANVI ESPERAT

El Maig de 2015, fa poc més de 2 anys, la ciutadania va votar canvi. CiU va perdre l’alcaldia, el PSC i el PP es van ensorrar. BEC va guanyar les eleccions, ERC va passar de 2 a 5 regidors i van entrar dues forces noves a l’Ajuntament, CS i la CUP.

Tothom va entendre aquest missatge de canvi, fins i tot l’alcalde Trias que aquella mateixa nit electoral va reconèixer la derrota i va renunciar a disputar l’alcaldia a Ada Colau.

Poc després, el 13 de Juny, vam celebrar la sessió d’investidura al Saló de Cent on es va proclamar alcaldessa Ada Colau, amb 21 vots entre els quals hi havia els 5 d’ERC.

Per ERC aquest va ser un vot a favor d’un canvi desitjat i expressat a les urnes. Un vot de confiança a Ada Colau, de la mateixa manera que ERC va fer un vot de confiança a Xavier Trias 4 anys abans.
Un desig de canvi que es percebia a la plaça de Sant Jaume aquell mateix dia, plena de gom a gom i on, la majoria de regidors i regidores vam vibrar amb la ciutadania mentre creuàvem la plaça des de l’Ajuntament en direcció al Palau de la Generalitat.

Malgrat aquest vot de confiança, ERC vam decidir no entrar a govern. Vam voler prendre’ns un temps per veure si aquell esperit de canvi, realment es transformava en una realitat.


ELS ACORDS

Van venir uns mesos d’adaptació, de treball intens i d’acords importants entre ERC i el nou govern municipal. Les primeres Ordenances Fiscals i una modificació Pressupostària que van implicar unes negociacions tenses, intenses i molt exigents.

El resultat va ser l’acord per a l’arribada de la L10 de metro a la Zona Franca, l’acord per al tancament de la Model i la Trinitat Vella i La T16 de transport públic, que amb un any de retard ha esdevingut una realitat.

Durant mesos se’ns va dir que No. Fins i tot algun regidor de govern ens va titllar de frívols, especialment amb el tancament de la Model. Un fet del qual s’ha estat parlant durant més de 30 anys però que mai ningú havia tingut la determinació de tirar-ho endavant. Se’ns va dir que no podíem donar falses expectatives a la gent. En poques paraules, se’ns va dir que demanàvem un impossible.
4 mesos després de la signatura del conveni entre Ajuntament i Generalitat, el tancament de la Model és una realitat. El conseller de Justícia, Carles Mundó, ha demostrat a tothom que quan hi ha voluntat política, les coses passen. Ha estat capaç de traslladar als reclusos a altres centres i també de negociar amb els funcionaris i treballadors de la presó, les condicions del seu trasllat a altres centres. Aquesta és la diferència entre.... encallar-se davant les dificultats o fer que les coses passin.

De la mateixa manera que vam arribar a aquests acords, també vam tenir que ser molt exigents amb el compliment. Per aquest motiu, 1 any després d’assolir-los, vam exigir el compliment abans de tornar a seure a negociar les OOFF i el Pressupost de 2016.

El PEUAT

L’altre gran acord de ciutat que vam assolir va ser el PEUAT. Ser oposició no vol dir actuar sempre amb un esperit destructiu. Hi ha temes de ciutat, que afecten directament la ciutadania, en els quals volem incidir i, a més, fer-ho de manera significativa.

El PEUAT és un clar exemple. El turisme a BCN és un element que necessita d’una regulació clara, decidida i valenta i, és a partir d’instruments urbanístics, que l’Ajuntament pot prendre decisions. No només amb l’urbanisme, però sí que aquest és un element clau.

Com va ser aquest procés? Doncs la veritat és que va començar malament per dos motius. En primer lloc perquè el govern va decidir unilateralment suspendre les llicències de tot tipus d’allotjament turístic a tota la ciutat, fet que no compartíem. I en se gon lloc perquè el termini a Gràcia i Poble Sec, amb una moratòria prèvia s’esgotava pel que fa als HUTS en un termini d’un any. I aquesta era una espasa de Dàmocles amb la qual no podíem flirtejar.

Davant l’escenari de... o PEUAT o caos, ERC vam fer un esforç per millorar la proposta inicial del govern. Vam patir pressions de tota mena, d’entitats veïnals, de plataformes ciutadanes, dels mitjans de comunicació. Però no vam cedir a la pressió i vam aconseguir una regulació millor i, a més, vam aconseguir passar de 40 a 130 persones dedicades a la inspecció per tal de lluitar, de manera decidida, contra els allotjaments turístics il·legals.

Fins a 4 cops el govern ens va dir que no podien fer-ho, però finalment ho vam aconseguir. Una vegada més, allò que ens deien que era impossible, ERC ho va fer possible.


DEL CANVI REAL, A UN GOVERN AMB ELS DE SEMPRE

Un any després de les eleccions, ERC vam fer una passa endavant i vam fer una proposta de govern de canvi real, amb un seguit de mesures i objectius, totes elles d’àmbit de ciutat. Però la realitat és que el govern de Colau va triar el PSC. Una decisió que anava radicalment en contra del canvi que la ciutadania va votar aquell maig de 2015.

Un pacte de govern amb els de sempre... ICV i el PSC malgrat encara que els primers s’hagin canviat el nom. Un pacte de govern que evidentment ens allunyava de formar part del mateix perquè no era el govern de Canvi Real que nosaltres vam demanar.

I aquesta és una decisió que el partit va prendre de manera col·legiada amb una decisió avalada per gairebé tota la militància d’ERC a Barcelona.

Arribats a aquest punt, és cert que ja s’intuia en el govern d’Ada Colau que el canvi no s’acabava de materialitzar. Aquest és un govern que no sap gestionar els problemes de Barcelona. Un govern on els titulars gairebé mai es correspon amb la realitat. Que crea problemes allà on no hi havia. Un govern que no parla amb tothom tot i estar en minoria. O estàs amb ells o estàs contra ells. I quan dic parlar amb tothom no em refereixo només als grups polítics. Fan el mateix amb determinats sectors de la societat. O els hi dius que Sí al que proposen o ets de dretes.

Ada Colau va titllar el PSC de màfia i de casta però ara governen amb ells. Va dir que municipalitzaria els serveis, però ha adjudicat la teleassistència a Florentino Pèrez. Va dir que recuperaria la memòria històrica però ha enfrontat a persones i entats, que fa molts anys que lluiten per recuperar la memòria, per culpa d’una mala exposició al Born. Va prometre acabar amb els desnonaments i garantir el dret a l’habitatge i va fer culpable l’alcalde Trias, però ara diu que la culpa és de les altres administracions.

És un govern que tapa  totes les seves incapacitats sota el paraigua del Turisme, a qui fan responsables de tots els mals de la ciutat. El govern que el dia en que hi ha una vaga de metro, la vuitena jornada en dilluns, fa un anunci de guerra a Airbnb i torna a tapar les seves incapacitats amb el Sant Cristo Gros del turisme. Però la realitat és que no resol ni una cosa ni l’altra.

Em pregunto si aquesta és la Nova Política. De fet, la nova política potser no és tan nova. Només cal llegir els textos de La República de Plató o els Drets i Deures de Ciceró per veure que els valors universals no són nous, ni tampoc vells. Són això... Universals.

Un partit amb 86 anys d’història com ERC pot seguir representant això que anomenem,  equivocadament, com a Nova Política.

La política no es ni Nova ni Vella. La política o és Bona o és Dolenta. La política, o resol els problemes de la ciutadania o en crea de nous.


ELS REPTES

Turisme

El Turisme es un dels grans reptes que BCN te la necessitat de resoldre amb una certa urgència.

Els darrers 10 anys els governs respectius no han estat atents als canvis socials i als canvis d’oferta i demanda del sector turístic a BCN. Ara en paguem les conseqüències però el que a ERC tenim molt clar és que aquest repte i aquest problema no el resoldrem atiant el foc.

La turismofòbia ve determinada en part pels efectes colaterals i no sempre beneficiosos que el turisme provoca a la ciutat., però el govern té la responsabilitat d’aportar solucions i mai ha de llençar benzina al foc, perquè això entranya riscos dels quals ens podem empenedir. La barra lliure no és una opció i crec fermament que el PEUAT era un instrument necessari. Però amb la regulació de l’allotjament turístic no n’hi ha prou.

Cal fer una aposta decidida per una major qualitat en el sector turístic. Cal una redistribució territorial dels atractius turístics a la ciutat i no podem saturar el centre i alguns barris de la ciutat d’oferta de restauració i oci.

No pot ser que la zona de Barceloneta i Port Olímpic sigui un nucli d’oci nocturn com el que és ara, perquè això provoca greus problemes de convivència. No pot ser que cada dia de l’estiu arribin autocars carregats de turistes d’altres indrets de la costa catalana amb tiquets de tot inclòs. Aquest no es el model turístic que volem a la nostra ciutat.

No pot ser que la Boqueria deixi de ser un mercat per als veïns i veïnes. No pot ser que el Turó de la Rovira sigui un indret on convisquin un espai museístic amb els veïns i veïnes i alhora les nits siguin un espectacle de “botellon”.

Però hi ha molts altres àmbits en els quals BCN pot oferir una estada atractiva i de qualitat. Fires, Congressos, Cultura, Gastronomia, Patrimoni...

Tenim una ciutat envejable i per això la gent d’arreu del món la vol visitar. Però BCN també ha estat tradicionalment una ciutat d’acollida i amable amb el visitant estranger. I ara BCN comença a ser coneguda com una ciutat que rebutja al visitant. No ens ho podem permetre perquè noo forma part dels valors que defensem.

Cal que tothom, polítics, empreses del sector, societat civil, fem una reflexió profunda. El Pla Estratègic de Turisme havia de ser aquest espai de trobada, però ens trobem un altre cop amb un plantejament dogmàtic que no aporta una solució real, ni de consens. I la veritat és que avui, els problemes del turisme estan pitjor que fa 2 anys.

Fem dels empresaris del sector el dimoni pelut dels problemes d’habitatge, de convivència, d’expulsió de la ciutadania. I el govern no dialoga amb tothom. O almenys no ho fa amb tothom per igual. 

Estem d’acord que plataformes com Airbnb poden ser una amenaça, però no els podem negar el diàleg i les solucions pactades, com es fa en moltes altres ciutats del món amb problemes similars, com per exemple a New Orleans, San Francisco o la mateixa ciutat de Paris.
La solució passa pel compromís de tothom. Per garantir un equilibri necessari i per fer del turisme una oportunitat però no un monocultiu.

Convivència i Drets

La convivència és un altre dels grans reptes de present i de futur. Barcelona és una ciutat molt densa i amb un ús intensiu de l’espai públic.

Per tal que us feu una idea, Copenhage té 6.800 hab/km2, Amsterdam 3.500, i Barcelona 16.000 hab/km2 . Iaquesta densitat urbana defineix les problemàtiques i també ens ha de fer pensar que les solucions no poden ser les mateixes.

La convivència, la seguretat i la justícia són 3 elements que han d’anar lligats de la ma. Són indestriables. La convivència són drets. I la defensa dels drets ha de ser bandera de qualsevol formació d’esquerres. Aquesta és una visió marcadament Republicana de la ciutat.

Cal garantir la convivència entre turistes i ciutadans, cal garantir la convivència entre uns veïns i els altres i cal garantir la convivència entre vianants i ciclistes i entre ciclistes i cotxes. I cal que des de les institucions abordem aquests problemes. Els debats del carrer han d’arribar a les institucions. No hi ha res més saludable que debatre i buscar solucions.

Lluitar contra el Top Manta per exemple no ens ha de fer por. Vaig presidir la Taula de Ciutat per abordar el Top Manta i creieu-me que no va ser una feina fàcil. De fet és una taula que ja va néixer amb un enfrontament inicial entre comerciants i manters, al qual alguns grups polítics s’hi van abonar. I malgrat tot la Taula va continuar, va donar veu a tothom i d’aquí va resultar una proposta que definia quina és l’estratègia a seguir per minimitzar l’impacte d’un fenomen que és difícil d’eradicar, però que no és impossible controlar. Vam oferir solucions però no s’han implementat amb valentia.

La solució es basava en 2 eixos. En primer lloc la lluita contra la venda de productes il·legals en tots els àmbits i en col·laboració entre administracions. El segon i no menys important que el primer és el dels drets i la dignitat de les persones, especialment aquelles més vulnerables a les quals la Llei no els permet tenir papers.

Entre plans d’ocupació de 12 mesos, una cooperativa (que ara comença a ser realitat) i plans de formació i ocupació a través d’empreses del tercer sector, podíem arribar a donar solució a més de 100 persones.

Segurament això no resol per sempre el problema, però minimitza l’impacte. En definitiva, no es pot permetre una activitat il·legal que perjudica greument el comerç, ni tampoc podem fer veure que aquestes persones no existeixen i abocar-les a la situació irregular i precària.

Si parlem de seguretat és inevitable parlar de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Un cos amb molta història i amb una trajectòria destacable que també se sent amenaçada per aquest govern. I és que en campanya es van dir moltes coses sobre la guàrdia Urbana. Tantes que ara es mostren reticents als canvis. Però tant ells com nosaltres sabem que els canvis són necessaris. La Guàrdia Urbana necessita els recursos adequats i la formació per poder oferir un bon servei en totes les franges horàries al llarg de l’any. En aquest sentit, ERC hem estat clarament propositius.

Vam fer que la Unitat d’Afers Interns passés a dependre de la gerència de seguretat quan abans depenia del Cap de la Guàrdia Urbana.

També ha estat ERC qui ha demanat que s’estudiï la implantació de càmeres personals als agents de la Guàrdia Urbana com es fa en altres ciutats del món. Per donar garantia a les actuacions de la Guàrdia Urbana, protegir els agents i també els drets de la ciutadania.

Volem una Guàrdia Urbana de prestigi. Volem una policia que sigui la garantia dels drets de la ciutadania i que no sigui vista, com malauradament passa de vegades, com una part del problema.

També creiem que, en matèria de convivència, Barcelona està pitjor que fa 2 anys.


Habitatge

Colau va arribar a l’ajuntament fent bandera i dient que resoldria tots els problemes d’habitatge a Barcelona. La realitat és que avui el preu del lloguer és un 20% més alt del que era el 2007, el moment en que els preus eren més alts abans de la crisi. Ara, quan encara no hem sortit de la crisi econòmica, s’hi afegeix la crisi habitacional i arriba en el pitjor moment.

Quines son les causes? L’atractiu de Barcelona afegit a uns tipus d’interès molt baixos estan convertint la ciutat en un lloc ideal per a invertir. Els fons d’inversió o fons voltors especuladors veuen que poden fer-se rics en poc temps a la nostra ciutat. I cal posar fre utilitzant tots els recursos al nostre abast.

A diferència del PEUAT, amb el Pla d’Habitatge no ens en vam sortir i no vam poder assolir un acord. Potser perquè l’experiència en la negociació sobre el PEUAT, el govern va patir i molt. I aquest cop van veure que amb CiU i Cs, tot era més senzill. 

Aquí al govern no li va tremolar el pols a l’hora de pactar amb els partits que ells defineixen com la dreta. 

Què vam demanar des d’ERC?

El 25% inversió dedicada a Promoció habitatge públic de lloguer i Rehabilitació. Un instrument urbanístic tan potent com el dret de tanteig i retracte en Edificis sencers i Solars, dedicant-hi almenys el 50% del superàvit municipal. I pel que fa a les Cooperatives, a les quals se’ls cedeix sol públic, que se’ls facilités l’adquisició de sol privat amb ajuts de crèdit interès zero i compra parcial del solar per part ajuntament, amb condicions per recuperar aquest sol per a ús públic en acabar la concessió.

Ens van dir que era molt ambiciós, però ens van dir que no. L’acord ja estava tancat i el titular servit.
Cal incrementar el parc públic de lloguer i passar de l’1,7% actual a un 15%, recuperar el sòl públic que hem deixat escapar durant els darrers 40 anys i calen ajudes a la rehabilitació amb mesures per incentivar la posada al mercat de pisos en lloguer de privats.

L’habitatge és un dret i no pot ser un actiu financer que és en el que s’està convertint. Els veïns i veïnes de la ciutat han de marxar del barri i fins i tot de la ciutat a l’hora de renovar els contractes de lloguer.

I també cal destacar el fenomen de l’ocupació d’habitatges. Compartim que cal defensar per davant de tot la dignitat de les persones, però també cal defensar els propietaris que veuen ocupades les seves cases, sovint el propietari és l’ajuntament i l’ocupació es fa en habitatge que s’ha de destinar a usos socials. Malauradament el fenomen es generalitza i es perfecciona el mètode d’ocupar un pis, canviar el pany i vendre les claus a un tercer que te necessitat d’habitatge. A Internet podeu trobar Manuals d’Ocupació de més de 200 pàgines amb tots els detalls legals.

Per tant, també és evident que en matèria d’habitatge el govern de Colau no ha fet els deures. Avui, el problema de l’habitatge a Barcelona està pitjor que fa 2 anys


Ocupació i Oportunitats

A l’altre costat de la balança trobem els salaris (els ingressos de la gent pel seu treball) i aquí tenim un altre gran repte. ERC reivindiquem el salari mínim de 1.000 euros i el treball de qualitat. No pot ser que els sous siguin un 30% més baixos que el 2007 mentre l’habitatge és un 20% més car.

Barcelona ha de fer una aposta per la formació, l’emprenedoria i el talent. Tenim un munt d’oportunitats que no estem explotant. Estem d’acord en l’economia circular i les cooperatives, però no tot el model econòmic es pot basar en això.

Cal una aposta decidida per la reindustrialització de la ciutat. I no parlo de xemeneies, sinó d’una nova indústria verda, tecnològica i de valor afegit. Una indústria altament qualificada i ben pagada.
I per fer això Barcelona necessita unes bones infraestructures. L’estació de la Sagrera no pot esperar més, perquè és la clau que permetrà fer despegar definitivament el 22@ i la franja del Besòs. Hem d’equilibrar la ciutat cap al nord. El nord és la gran oportunitat de Barcelona i pot ser un dels motors econòmics d’una Àrea Metropolitana altament competitiva a nivell internacional.

I per descomptat volem una ciutat que estigui compromesa amb la igualtat entre totes les persones. Una ciutat on homes i dones siguin iguals en drets i deures, i també en oportunitats, i en salaris. Una igualtat real, sincera, que es dugui a la pràctica, sense sostres de vidre, amb una visió transversal i que contempli aquesta realitat en tots els àmbits de la ciutat.

En paraules de Susan B. Anthony “Homes, els seus drets i rés més; Dones, els seus drets i res menys”. I és només des d’aquesta visió que farem realitat la igualtat entre homes i dones.

De la mateixa manera que hem d’assolir la igualtat entre barris. No pot ser que a Pedralbes hi hagi una esperança de vida vuit anys major que a la Trinitat Vella.


Mobilitat

La mobilitat és un dels grans reptes de les grans ciutats. I en el cas de BCN és un dels reptes crítics. I aquí tampoc és una excepció. En termes de mobilitat BCN avui està pitjor que fa 2 anys.

La mobilitat no és només Tramvia per la Diagonal Sí o Tramvia per la Diagonal No, que és el punt al qual el govern d’Ada Colau redueix el debat sobre la mobilitat.

Fa massa anys que BCN no rep una inversió adequada en transport públic. Cal acabar la L9 de Metro i enllaçar La Pau amb La Sagrera, cal completar el desplegament de la xarxa ortogonal de bus i dotar-la d’una bona xarxa complementària i, sobretot, cal dotar-nos d’una bona xarxa ferroviària d’àmbit metropolità. Rodalies és un gran deute que l’estat té amb amb la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

El gran problema de la mobilitat és d’abast metropolità. Gairebé 600.000 cotxes entren al tronc central de la nostra ciutat cada dia i això ens aboca a un problema de contaminació greu. 3.500 persones moren cada any de forma prematura a causa de la contaminació segons l’Organització Mundial de la Salut. Ho hem dit tants cops que ja hem normalitzat la xifra, però passeu per qualsevol hospital infantil, parleu amb els professionals de la salut i us explicaran que les malalties i infeccions respiratòries han incrementat exponencialment en els darrers anys. Aquesta és la realitat més enllà de les xifres.

Compartim l’aposta per la bicicleta com a vehicle urbà i la bicicleta elèctrica com un bon vehicle per a Barcelona. Per això cal incrementar els nombre de carrils bici segurs i alhora hem de veure la bici com un vehicle de mobilitat a la nostra ciutat amb tots els seus pros que són molts i contres que són menys però estan en boca de tothom. La convivència aquí també és un factor determinant.

Jo, fa un mes i mig que vaig en bici i us asseguro que no hi ha encara cultura de moure’s en bici per la ciutat. Ni per part dels cotxes, ni dels vianants, ni de molts ciclistes que de vegades també són una amenaça pels propis ciclistes. Tothom ha de tenir el seu espai i ha de respectar les regles. 

Sembla que a Colau li fa por parlar d’això, però a ERC no. Els debats ciutadans han d’arribar a les institucions. Com deia Marie Curie “ A la vida deixem de tenir por, quan comencem a entendre” i per entendre cal escoltar tothom i debatre sobre els problemes.

També cal una aposta decidida pel cotxe elèctric però per això cal apostar per aquest sector de la indústria automobilística i oferir una bona xarxa de punts de recàrrega ràpida. Sense inversió i sense impuls públic el canvi modal no es produirà a curt termini.

No volia deixar de parlar de les Superilles. El que s’ha fet a Poblenou no és una Superilla, o almenys no és una Superilla com l’entenem nosaltres. Les Superilles donen per un capítol apart perquè no només són bucles de circulació, pintura, mobiliari provisional i arbres en testos. Això que des del govern es defineix com urbanisme tàctic, nosaltres considerem que és un urbanisme caòtic.

Les Superilles han de servir per recuperar espais de qualitat per a la ciutadania, amb més verd urbà, amb plans de rehabilitació, avançant en l’autosuficiència energètica i millorant la logística i la distribució.

Són un model de transformació urbana integral en el qual ERC hi creiem, però no un model low cost. Cal definir exactament quin ha de ser el mapa final, cal planificació i cal metodologia d’implantació. No es pot completar un model de transformació urbana tan potent com aquest en 4 anys, ni en 8, probablement tampoc en 12. Però cal que fem d’aquest model un desig per a tothom. Volem que quant la gent vegi una Superilla, tothom en vulgui una a casa seva. I és evident que el que allò s’ha fet a Poblenou no convida a l’optimisme.


EL FUTUR

En definitiva, Barcelona està pitjor ara que fa 2 anys i calen solucions de debò, no titulars que no resolen la vida de la gent.

Fent repàs me n’adono que si aquests 2 anys, amb 5 regidors només, hem estat capaços de tancar la Model, fer arribar el metro a la Zona Franca, implantar la T16, millorar el PEUAT i moltes altres petites coses que hem aconseguit... Què no podríem fer si ERC tingués l’alcaldia?

En aquests 2 anys hem consolidat un equip amb 5 regidors i regidores, començant per l’Alfred Bosch com a president de grup i seguint pel Juanjo Puigcorbé, la Montse Benedí, la Trini Capdevila i jo mateix. I no només nosaltres, sinó també els 19 consellers i conselleres de districte i tot l’equip de persones i assessors que ens ajuden cada dia a ser millors.

Tenim un repte majúscul. Barcelona ha de recuperar l’orgull Barceloní. El projecte d’Ada Colau és, per a nosaltres, un projecte polític personal, però no és un projecte fet i pensat per a BCN. El projecte d’Ada Colau és un projecte que pot servir a Madrid, o a Badajoz, o a Tombouctu, però no és un projecte per a Barcelona. Per fer un projecte per a Barcelona, el primer que cal és entendre aquesta ciutat, perquè si no l’entens, no la pots estimar.

El govern d’Ada Colau ha oblidat el seu caràcter. Barcelona és una ciutat de talent, creativa, culturalment molt rica, emprenedora, lluitadora. Que ha sabut sobreposar-se a tots els càstigs als quals ha estat sotmesa i a totes les crisis que ha patit al llarg de la seva història. Una ciutat que no ha estat ben tractada per l’estat al qual pertany. Que és la capital d’un país petit, però alhora un país molt gran.

Una ciutat amb caràcter propi, cosmopolita i oberta, però que sap qui és i d’on ve
Una ciutat referent mundial en valors. Una ciutat de la qual els seus ciutadans i ciutadanes hem de tornar a sentir-nos orgullosos de dir, quan viatgem pel món, que som de Barcelona.

Una ciutat que compleix el que promet i que no promet allò que no pot complir. Una capital que ha de ser motor del país i alhora generosa amb ell. En definitiva, una capital més justa, més pròspera, més lliure, que cuidi de la seva gent i que no deixi ningú enrere.

Una capital, Barcelona, reflex i inspiració del país que volem construir entre tots i totes.